15/8/16

NO, NO SEMPRE ÉS NO...


La Llei dels titulars de Betteridge és un adagi que afirma que «qualsevol titular en forma de pregunta pot ser resposta amb un no». Fou sentenciada per Ian Betteridge, un periodista britànic especialitzat en noves tecnologies, tot i que la mateixa idea ja havia sigut formulada per altres autors. Se l'ha anomenat també a aquest aforisme "Llei de Davis" o simplement "principi periodístic". Aquesta llei s'ha relacionat amb l'anomenat "periodisme del condicional". Betteridge ho explicava en un article del febrer de 2009, en relació a una notícia publicada a TechCrunch titulada "¿Entregà Last.fm dades dels usuaris a la RIAA?": « Aquesta història és un bon exemple del meu lema que tot titular en forma de pregunta pot ser respost amb un "no". El que alguns periodistes titulin així els seus reportatges es deu al fet que tot i que saben que la notícia és una enganyifa, i de fet li manquen fonts i evidències que l'avalin, tot i així no renuncien a la seva publicació. El 2004, uns cinc anys abans de la ressenya de Betteridge, el periodista Andrew Marr feia una anàlisi similar en el seu llibre My Trade. D'entre les pautes que oferia Marr al lector sobre com apropar-se a un diari per provar d'indagar la veritat, es podia llegir: «Si el titular llança una pregunta, provi de contestar: "no". ¿Aquesta és la veritable cara de la joventut britànica? (Lector atent: No). ¿Hem trobat la cura per a la SIDA? (No; del contrari no hi hauria interrogació). ¿Té aquest full de ruta la clau de la pau? (Probablement no). Un titular expressat en interrogació implica, en la immensa majoria dels casos, que la notícia és tendenciosa o sensacionalista. Sol tractar-se d'historietes de terror, que pretenen elevar una notícia banal al rang de polèmica nacional, i a ser possible a pànic nacional. Per un periodista afanat a buscar informació veraç, un signe d'interrogació significa "no et molestis a llegir això"» 

No és no. Quina part d'aquesta senzilla oració no s'entén? No és no. Sense més. Però deu ser una frase complexa, molt complexa, perquè en ple segle XXI hi hagi encara que explicar-la, desentranyar, esmicolar-la. I no només els homes, també fèmines amb la ment retorçada que, quan veuen a una altra congènere alegre, divertida, que s'interrelaciona amb els nois igual que amb les noies i que vesteix de manera provocativa (qui diu què alguna cosa és provocativa?) pensen que busquen alguna cosa de l'home i "clar, s'ho ha buscat" (les eternes meuques). No és només un problema de gènere (que també). És més ampli, és un problema de la pròpia societat. No és no. Però, però, es produeixen cada any gairebé 1.300 violacions. Una cada 8 hores. 
Sí, a Espanya, un país modern, democràtic, igualitari. Xifres que amaguen una realitat soterrada i que pateixen milers i milers de dones cada dia, però que no surt a les estadístiques perquè no és delicte. Parlem d'adolescents (¿on són els defensors de la protecció a la infància?), Joves i adultes que es veuen obligades a aguantar que un desconegut els toqui el cul al metro, a estar pendents perquè en una festa popular cap borratxo s'abraoni sobre elles per posar-los la mà al pit, a recórrer a un amic per tornar a casa i a evitar el carrer ocupat per mascles passats d'alcohol que es creuen amb el dret de violentarlas perquè sí, perquè els ve de gust. O d'aquestes dones que es creuen de vorera per amagar-se d'un grup de tipus perquè saben que el més fi que sentiran de les seves boques és això que "et menjaria fins a la goma de les calces". La impunitat de l'agressor li atorga la llibertat per actuar així, com diu l'exdelegat del Govern per a la violència de gènere.

Tot i ser cert el que heu llegit fins ara, aquí hi ha molta demagogia i una generalització interessada, molt comú en el món feminista vers el mascuí, acostumades a titllar-no's de tot sense que nosaltres diguem res, com a ase dels cops que som. I és que aquest titular del 'no és no' seria un clar ejemple de la llei de Betteridge, per tendenciós i per que pretèn enganyar-nos; No, no sempre és no, a vegades hi ha potser, i una variada gamma de matisos, simplificar-ho d'aquesta manera d'entrada és desconèixer l'univers femení i el masculí en les seves complexes relacions, un univers on sovint, no, pot ser, potser, o potser si, o si, i no te rés a veure amb la violació d'una dona, simplemente, no és no, és un titular cridaner, pero desafortunat, que compleix fil per randa la llei de Betteridge per la seva tendenciositat.
Ah! la provocació existeix, és una realitat, llevat que un sigui cec, en una época en que moltes de les senyores vesteixen com putes i les putes com senyores, no fotem!. I això que dic no pretén justificar la violació, faltaria més, però siguem seriosos, car les causes d'aquestes violacions van més enllà d'una provocació palesa, són molt més profundes i enquistades en la societat del mascle, educat com a tal, aquest exerceix com a tal, viola i mata les dones, perquè des de pètit i a mida que ha anat creixent és el que subliminalment se li ha inculcat, - la seva superioritat i els menysteniment de la dona - i això que semblava que en les noves generaciones educades d'una altra manera i en un altre entorn s'hauria eradicat, segueix, o fins i tot empitxora, potser perquè és un sentiment primitiu, genètic, del que no s'en poden desempallegar; el putu mascle que no sap respectar la dona, no dic ja estimar-la, no, respectar-la, tractar-la com a un igual, però no és així: dona havia de ser, i prou s'ho ha buscat, és més que un parell de frases recurrents, és un masclisme profundament enquistat en aquesta societat que es considera moderna però que continua amb comportaments atàvics, almenys pel que respecta a les dones. Vostes són putes? preguntaba el Quilili a les noies que passàven per la Rambla, i clar, aquestes s'ofenien tot i que no se'l prenien molt en serio, i ell els hi  deia, no passa res senyoretes, jo nomès ho pregunto, vostès sabràn, és per si de cas.....

No, no sempre és no, però gairebè, i en cas de dubte, atendre's a la premisa inicial, per respecte propi i aliè...



SHARE THIS

1 comentari: