ÚLTIMS ESCRITS :

COM SEMPRE


Quan Carles Puigdemont va acceptar el càrrec de president de la Generalitat va posar dues condicions al seu partit. Una era que no li demanessin que fos el candidat perquè no pensava acceptar i l'altra va ser que no li canviessin el guió del full de ruta a mitja legislatura. I el PDECat ha intentat fer les dues coses.
Fa uns mesos, tant en privat com en públic, la vella guàrdia convergent i la nova cúpula van intentar que Puigdemont s'ho repensés i accedís a ser el cap de llista. En privat i en públic, visiblement molest, ell ho va rebutjar. També fa uns mesos van començar a sorgir veus al partit, el primer va ser Francesc Homs, que van defensar que, davant les dificultats evidents per celebrar un referèndum en condicions, una sortida alternativa era repetir un 9-N. O sigui, un succedani de consulta. Puigdemont també es va oposar de ple a aquesta possibilitat. El president ha insistit sempre que hi haurà urnes i que el resultat serà vinculant. Als que dubtaven --dins i fora del partit-- de les seves intencions, vol demostrar-los que anava de cara. i nomès un gol en pròpia porta pot fer que tot se'n vagi en orris.
El President Puigdemont, en l'acte d'ahir al vespre al Teatre Nacional de Catalunya, va parlar dels votants del NO, com sempre, el més oblidats del procés que estan desamparats pels uns i pels altres, en terra de ningú. El que puguin dir C,s el Pp o el PSc no té, com sempre, cap rellevància, diuen el que els hi marca el guió i no se sortiran ni un bri de la línia. A Madrid comencen a preocupar-se, però com continúen sense entendre res, reaccionen de manual, un manual tranuïtat i obsolet. Començo a pensar que el referendum es celebrarà, com sempre, encara que no s'hagi celebrat mai, i com sempre el Govern de Madrid intentarà per terra mar i aire evitar-ho, com s'ha afanyat avui a recordar la Ministra de Cospedal, i em temo que com sempre, en no haber entés res, es possible que Ceuta i Melilla a banda, acabin per perdre la última colònia que els queda, i com sempre es preguntaran com ha estat possible, i com sempre, arribaran a la conclusió que no tenen cap conclusió per explicar-s'ho. De tenir 'un impero donde nunca se ponia el sol', s'han quedat a la lluna de València, a les fosques, i encara no saben com ni per que, com sempre.

8 comentaris:

  1. D´entrada, aixó no és fa en un teatre. No futem ¡.
    A partir de aquí quansevol cosa.
    Salut

    ResponElimina
  2. On sino. En el tinglado de la antigua farsa. No deixa de ser un simbolisme fer.ho al TNC.

    ResponElimina
  3. Què té de dolent un teatre?

    Quan estàs enamorat la teva noia és la més guapa del món encara que tingui una piga peluda i gegant al mig del nas. Però sinó, si et cau malament perquè una vegada et va rebutjar, per més guapa que sigui, l‘odiaràs i trobaràs malament i criticable tot el que faci. Tots coneixem situacions d‘aquestes, sobre tot en parelles que es divorcien, tant com s‘estimaven abans i mira ara!!!

    Un teatre, una església, un estadi, una plaça, un auditori, una aula magna, tot és el mateix, crec. No?

    ResponElimina
  4. A mi no em va semblar malament, i et dirè una cosa, l'acte traspuava una il·lusió, una determinació que s'encomanava, ho vaig veure a Divendres de TV3 i em va semblar molt digne, i fins i tot il·lusionant.

    ResponElimina
  5. La solució al plet que una bona part de la ciutadania catalana planteja a Espanya estava, ja no ho està, en mans de la mateixa Espanya. Si Espanya hagués estat intel·ligent la solució fins i tot hagués agradat als catalans no independentistes. Però ara em sembla, igual estic equivocat, que ja és tard, i Espanya ha comès els errors de sempre, està en el seu caràcter. Com l‘escorpí que mata a la granota que l‘ajuda a passar el riu, no ho pot evitar.
    És la meva opinió, que com dic sempre, no té cap valor.

    ResponElimina

  6. Totes les opinions tenen valor, tu per que fa poc que em segueixes, pero fa temps ja vaig escriure que si Rajoy hagués deixat celebrar el referendum al seu moment, el SI no hauria superat el 30%, el que ha succeit és que amb la seva tossuderia i actitud totalitaria i displicent han anat fent nous independentistes, el que jo en dic 'independentistes emocionals' a cada ultratge a Catalunya i per tant als catalans, a tots els catalans. Recorda que va se Rajoy qui va recòrrer i es va carregar l'Estatut vía TC, un Estatut refrendat pel poble de Catalunya, el Parlament, el parlament de Madrid i el Rey. De aquellos polvos vinieron estos lodos, o: quien siembra vientos recoge tempestades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, tens raó, així és.

      Però Rajoy, o (per dir-ho diferent, i salvant els molts espanyols valents i diferents), Espanya, no poden deixar de fer altra cosa que el que fan. No en saben, no poden, no ho entenen, està més enllà de la seva capacitat, i tontos no són.

      El 70 % que hagués votat "no" se'ls podria qualificar com a "dependentistes emocionals"? Les emocions només estan del costat dels que volen la independència?

      En fi, disculpa la xerrameca, deu ser la calor.

      Elimina
  7. El terme 'DEPENDENTISTES EMOCIONALS' que em sembla és deL CONSELLER Vila, és més encertat, i és que en el fons, en la mesura que s'anès arreglant la situació económica de veritat de la gent, els independentistes anirien de baixa fins quedar on estàven al principi de la crisi, al 25/30% que són els de veritat.

    ResponElimina