Polifem i la dona barbuda, és l'ùltim article de Gregorio Moran publicat per la vanguardia el 15 de juliol passat, abans d'acomiadar-lo mitjançant un fred burofax.

POLIFEM I LA DONA BARBUDA

No sé gaire bé per on començar, si per l’ou o la gallina. O en aquest cas, sobre el càncer o la pacient, perquè es tracta d’un llibre insòlit d’allò més. Una dona pateix un càncer de pit, en realitat el que es considera més perillós de tota la varietat, és a dir, un sarcoma, i amb l’afegit que es ­tracta d’un sarcoma fibromixoide, ter­minologia que m’és completament aliena, però de la qual em consta que és una cosa tan rara com que només es dona en tot just uns centenars de persones en tot el món.

Escriure sobre el càncer en un article d’opinió té alguna cosa de provocació a uns lectors que majoritàriament segueixen la tradició, que per cert es practica en els grans festejos gastronòmics del palau de Buckingham, on es consideraria una ruptura amb el cànon de la convivència palatina. No està permès parlar de malalties durant l’àpat aristocràtic.


Polifemo y la mujer barbuda (Roca Edito­rial, 2016) és un text que no arriba a les 150 pàgines, escrit per una professora poliglota de la Catalunya profunda, de Súria, veïna de Manresa, que per aquells atzars de la vida, la família, la feina i la voluntat s’anomena Fernández Díaz, i que ha patit abans de la desoladora malaltia una altra de menys trau­màtica però no menys molesta. Dir-se Fernández Díaz –com els germans Dalton de la política barcelo­nina– i no pertànyer al cabdell oligàrquic que ho per­dona tot tret de la modèstia, i les con­seqüències del qual ­poden traduir-se en acomiadaments, menyspreus, menys­teni­­ments i aquelles minúcies socials humiliants que no rebran mai els Vila d’Abadal, ni els xoriços mafiosos com els Pujol o Millet. Desterrat el fanatisme euskaldun, per consumpció, molts maquetos reconvertits i massa sang vessada, queda aquest nostre, ignorant, casteller i ­sardanístic, que ha portat a més d’un a retirar-li poc menys que la clàusula de ciutadania catalana a l’expresident Montilla. ( Ho he presenciat en sessió d’envergadura). El nostre problema, dit sense cap respecte, no està en la neteja de sang del racisme, sinó en l’herència religiosa i burgesa que defineix qui és “de casa” o xarnego assimilat. La família entre no­saltres té molt de sici­liana, amb permís dels caps fidels al cànon de ser la sal de la terra.

El que més em crida l’atenció en aquest llibre és, a part d’una erudició aclaparadora, una reflexió feta sense acritud, fins i tot amb gràcia, d’elements lligats al càncer i el seu potent competidor, el sarcoma. I el que té més interès, tot allò que la gent no sap perquè no vol ni saber ni preguntar-se. Aquella fal·làcia de la “qualitat de vida”, invenció publicitària per la qual caldria animar les companyies farmacèutiques a instal·lar consultoris per a càndids. El comportament en ocasions surrealista i d’altres cruel d’alguns metges com el que relata Fernández Díaz-Cabal –el Cabal és impostat per sobreviure a les preguntes dels ximples i la inquisició dels llestos–, que explica la singularitat del sarcoma fribromixoide, una raresa, amb la metàfora del tallador de pernil. Com que aquesta especificitat cancerígena no admet la radioteràpia sinó la cirurgia, és a dir, tallar en talls el pit fins que suposadament quedi net, l’il·lustre metge, premiat i venerat, comparava l’assumpte amb els talls del pernil.

Els talls han de quedar impol·luts, sense la rebava que deixa el greix, tan apreciada pels gastrònoms, perquè hi ha una diferència aliena als llecs segons la qual el més perillós no són les ferides sinó les cicatrius. I donant-li voltes al tema, jo, que soc absolutament ignar en càncers i sarcomes, i posats a desenvolupar el maliciós joc de les metàfores, dic que possiblement és cert fins i tot en la vida comuna. Són més doloroses, per dins i per fora, les cicatrius que ens deixa la vida que les ferides que ens causen les baralles.


(Meseguer)
Polifemo y la mujer barbudaés un sac de sabers i d’experiències. Jo desconeixia absolutament que l’autor d’un llibre tan cursi i esmunyedís com Peter Pan, d’ Arthur Lewelyn Davies, tortuós personatge que escrivia especialment per a les nenes, quan resultava que els seus cinc fills eren nens, va descobrir el seu sarcoma a la boca als 43 anys. O que Bulgàkov, el gran mestre de la literatura russa i metge, detecta a Berlioz un sarcoma pulmonar. O que Rimbaud mor per un sarcoma al genoll. I el suïcidi de la gran poeta que va ser Alfonsina Storni, que es llança a la mar davant la idea del seu sarcoma?

Ningú no ens ho havia explicat mai, o senzillament jo no me n’havia assabentat, perquè el càncer comença a fer-se fami­liar però aquell germà gran de la malaltia, el sarcoma, és aliè al nostre coneixement. Explica Fernández Díaz-Cabal històries molt documentades de tractes cruels dels metges, com aquell que etziba a una jove pacient: “Està vostè molt ma­lament. Vol ajuda psicològica?”. I ella, amb una dignitat que l’honra, respon: “Preferiria que em truqués un taxi per tornar a casa”.

No havia pensat mai que naixem horitzontals i que arribar a ser verticals és un esforç ímprobe. És la meva ignorància. Igual pot passar en un quiròfan on un cirurgià matusser fa els talls en horitzontal, que tenen difícil reparació, en comptes de fer-los en vertical, que són més complexos i exigeixen més perícia.

Ara bé, per sobre de la fascinació cultural i humana que té aquest Polifemo y la mujer barbuda, hi ha moments que exigirien un relat literari. Em limito a dos, un que gairebé obre el llibre i l’altre que el tanca. El primer és del veterà de la vida ben viscuda, vuitanta anys ben complerts, que suporta un interrogatori, que no és cap altra cosa la visita mèdica, i comença d’aquesta manera que no em puc estar de transcriure:

“Ha patit vostè alguna malaltia greu?”. “No, res”. “Però...el que es diu res? I com és que aquí consta que vostè ha visitat un cardiòleg?”. “ Ah, deu ser quan vaig tenir un ictus!”. “Va tenir vostè un ictus?”. “Sí. Miri quines coses!”. “Quan va ser?”. “El 2005”. “Però vostè va anar abans a un cardiòleg, segons veig aquí!”. “Sí, per una arrítmia”. “Vaja! L lavors deu prendre Sintrom?”. “Sí, esclar”. “Sempre?”. “Només el vaig deixar de prendre durant la radioteràpia”. El metge al·lucinava, escriu l’autora. “Li han fet radioteràpia?”. “Sí, per un càncer de pròstata”... “ Escolti, senyor –va exclamar el metge perplex–, què entén vostè per ‘patir una cosa greu?”. El pacient va somriure i es va arronsar d’espatlles.

Si hi pot haver un error al llibre, seria el de sacrificar l’eficàcia per poder ser més sobri. La història, epíleg, de la nena amb la mare morta per un càncer i el pare visitant el psicooncòleg és un relat digne de Txékhov, un altre metge. La nena volia pintar un sol al seu quadern, però li sortia gris. I també ambicionava un arbre que tingués moltes fulles i no tan escanyolit com ella el feia. Però no desistia. Ja aconseguiria un sol esplendorós i un àlber prenyat de fulles.

Això i molt més, i més ben escrit, ho podeu llegir a Polifemo y la mujer barbuda. Ningú no us ho suggerirà, però descobriu el que els simples no llegiran mai.

GREGORIO MORAN
17 juliol de 2017
lavanguardia.com