En cercles acadèmics i en articles d’opinió en els grans mitjans de comunicació s’ha esmentat amb freqüència que estem entrant en un període de reversió dels processos de globalització que han dominat l’economia, la política, la cultura i les relacions internacionals en els darrers cinquanta anys. S’entén per globalització la intensificació de les interaccions transnacionals més enllà del que sempre van ser les relacions entre Estats nacionals, les relacions internacionals, o les relacions a l’interior dels imperis, tant antics com a moderns. Són interaccions que no estan, en general, protagonitzades pels Estats, sinó per agents econòmics i socials en els àmbits més diversos. Quan estan protagonitzades pels Estats, pretenen limitar la sobirania de l’Estat en la regulació social, siguin els tractats de lliure comerç, la integració regional, de la qual la Unió Europea és un bon exemple, o la creació d’agències financeres multilaterals, com el Banc Mundial i el FMI.

Escrivint fa més de vint anys[1], vaig dedicar al tema moltes pàgines i vaig cridar l’atenció sobre la complexitat i fins i tot el caràcter contradictori de la realitat que es comprimia sota el terme “globalització”. En primer lloc, molt del que es considerava global havia estat originalment local o nacional, des de l’hamburguesa tipus McDonald’s, que havia nascut en una petita localitat de l’oest dels EUA, a l’estrellat cinematogràfic, activament produït al principi per Hollywood per rivalitzar amb les concepcions del cinema francès i italià que abans dominaven, o fins i tot la democràcia com a règim polític globalment legítim, ja que el tipus de democràcia globalitzada va ser la democràcia liberal de matriu europea i nord-americana en la seva versió neoliberal, més nord-americana que europea.

En segon lloc, la globalització, al contrari del que el nom suggeria, no eliminava les desigualtats socials i les jerarquies entre els diferents països o regions del món. Per contra, tendia a enfortir-les.

En tercer lloc, la globalització produïa víctimes (normalment absents en els discursos dels promotors de la globalització) que tindrien ara menor protecció de l’Estat, ja fossin treballadors industrials, camperols, cultures nacionals o locals, etc.

En quart lloc, a causa de la dinàmica de la globalització, les víctimes quedaven més subjectes a les seves localitats i en la majoria de casos solament sortien d’elles forçades (refugiats, desplaçats interns i transfronterers) o falsament per voluntat pròpia (emigrants). Vaig anomenar a aquests processos contradictoris globalismes localitzats i localismes globalitzats.

En cinquè lloc, la resistència de les víctimes es beneficiava de vegades de les noves condicions tecnològiques ofertes per la globalització hegemònica (transports més barats, facilitats de circulació, internet, repertoris de narratives potencialment emancipadores, com, per exemple, els Drets Humans) i s’organitzava en moviments i organitzacions socials transnacionals. Vaig anomenar aquests processos globalització contrahegemònica i en ella vaig distingir el cosmopolitisme subaltern i el patrimoni comú de la humanitat o iushumanitatis. La manifestació més visible d’aquest tipus de globalització va ser el Fòrum Social Mundial, que es va reunir per primera vegada en el 2001 a Porto Alegre (Brasil) i del que vaig ser un participant molt actiu des de l’inici.

Què hi ha de nou i per què es diagnostica com desglobalització? Les manifestacions referides són dinàmiques nacionals i subnacionals. Quant a les primeres, se subratlla el Brexit, pel qual el Regne Unit va decidir abandonar la Unió Europea, i les polítiques proteccionistes del president dels Estats Units, Donald Trump, així com la seva defensa del principi de sobirania, oposant-se als tractats internacionals (sobre el lliure comerç o el canvi climàtic), manant erigir murs per protegir les fronteres, involucrant-se en guerres comercials, entre altres, amb Canadà, Xina i Mèxic.

Pel que fa a les dinàmiques subnacionales, estem, en general, davant el qüestionament de les fronteres nacionals que van resultar en temps i circumstàncies històriques molt diferents: les guerres europees, des de la Guerra dels Trenta Anys i el conseqüent Tractat de Westfàlia (1648) fins les del segle XX que, a causa del colonialisme, es van transformar en mundials (1914-18 i 1939-45); el primer (potser segon?) repartiment d’Àfrica en la Conferència de Berlín (1884-85); les guerres de fronteres en els nous Estats independents d’Amèrica Llatina a partir de principis del segle XIX. S’assisteix a l’emergència o reactivació de l’afirmació d’identitats nacionals o religioses en lluita per la secessió o l’autogovern a l’interior d’Estats, de fet, plurinacionals. Entre molts exemples: les lluites de Caixmir, d’Irlanda del Nord, de diverses nacionalitats a l’interior de l’Estat espanyol, de Senegal, de Nigèria, de Somàlia, d’Eritrea, Etiòpia i dels moviments indígenes d’Amèrica Llatina. Està també el cas tràgic de l’Estat ocupat de Palestina. Alguns d’aquests processos semblen (provisionalment?) acabats, per exemple, la fragmentació dels Balcans o la divisió del Sudan. Uns altres es mantenen latents o fora dels mitjans de comunicació (Quebec, Escòcia, Caixmir) i uns altres han esclatat de forma dramàtica en les últimes setmanes, sobretot els referèndums a Catalunya, el Kurdistan iraquià i el Camerun.

Sota el meu criteri, aquests fenòmens, lluny de configurar processos de desglobalització, constitueixen manifestacions, com sempre contradictòries, d’una nova fase de la globalització més dramàtica, més excloent i més perillosa per a la convivència democràtica, si és que no impliquen la seva fi. Alguns d’ells, contràriament a les aparences, són afirmacions de la lògica hegemònica de la nova fase, mentre uns altres constitueixen una intensificació de la resistència a aquesta lògica. Abans de referir-me als uns i els altres, és important contextualitzar-los a la llum de les característiques subjacents a la nova fase de globalització.

Si analitzem les dades de la globalització de l’economia, conclourem que la liberalització i la privatització de l’economia continuen intensificant-se amb l’orgia de tractats de lliure comerç actualment en curs. La Unió Europea acaba d’acordar amb Canadà un vast tractat de lliure comerç, el qual, entre altres coses, exposarà l’alimentació dels europeus a productes tòxics prohibits a Europa però permesos al Canadà, un tractat que el seu principal objectiu és pressionar els Estats Units perquè formi part. Va ser ja aprovada l’Aliança Transpacífica, liderada per Estats Units, per enfrontar al seu principal rival: Xina. I tota una nova generació de tractats de lliure comerç està en curs, negociats fora de l’Organització Mundial del Comerç, sobre la liberalització i la privatització de serveis que en molts països avui són públics, com la salut i l’educació. Si analitzem el sistema financer, verificarem que estem davant el sector més globalitzat del capital i més immune a les regulacions nacionals.[2]

Les dades que són de coneixement públic són alarmants: 28 empreses del sector financer controlen 50 bilions de dòlars, això és, tres quartes parts de la riquesa mundial comptabilitzada (el PIB mundial és de 80 bilions i a més hi haurà altres 20 bilions a paradisos fiscals). La gran majoria d’aquestes institucions està registrada a Amèrica del Nord i a Europa. El seu poder té també una altra font: la rendibilitat de la inversió productiva (industrial) a nivell mundial és, com a màxim, del 2,5 %, mentre que la de la inversió financera pot arribar al 7 %. Es tracta d’un sistema pel qual la sobirania de 200 potencials reguladors nacionals és irrellevant.

Davant això, no em sembla que estiguem en un moment de desglobalització. Estem més aviat davant de noves manifestacions de la globalització, algunes d’elles molt perilloses i patològiques. L’apel·lació al principi de sobirania per part del president dels EUA és només la petjada de les desigualtats entre països que la globalització neoliberal ha vingut a accentuar. Al mateix temps que defensa el principi de sobirania, Trump es reserva el dret d’envair Iran i Corea del Nord. Després d’haver destruït la relativa coherència de l’economia mexicana amb el NAFTA i provocat l’emigració, Estats Units mana construir un mur per frenar-la i demana als mexicans que paguin la seva construcció. Això, a més d’ordenar deportacions en massa. En cap d’aquests casos és imaginable una política igual, però de sentit invers. El principi de la sobirania dominant va sorgir abans a la Unió Europea amb la manera com Alemanya va posar els seus interessos sobirans (això és, del Deutsche Bank) per sobre dels interessos dels països del sud d’Europa i de la UE. La sobirania dominant, combinada amb l’autorregulació global del capital financer, dóna lloc a fenòmens tan diversos com el subfinançament dels sistemes públics de salut i educació, la precarització de les relacions laborals, l’anomenada crisi dels refugiats, els Estats fallits, el descontrol de l’escalfament global, els nacionalismes conservadors.

Les resistències tenen senyals polítics diferents, però de vegades assumeixen formes semblants, la qual cosa es troba a l’origen de l’anomenada crisi de la distinció entre esquerra i dreta. De fet, aquesta crisi és el resultat que alguna esquerra hagi acceptat l’ortodòxia neoliberal dominada pel capital financer i fins i tot s’hagi autoflagel.lat amb la idea que la defensa dels serveis públics era populisme. El populisme és una política de dretes, particularment quan la dreta pot atribuir-la amb èxit a l’esquerra. Resideixen aquí molts dels problemes que enfronten els Estats nacionals. Incapaços de garantir la protecció i el mínim benestar dels ciutadans, responen amb repressió a la legítima resistència dels ciutadans.

Ocorre que la majoria d’aquests Estats són, de fet, plurinacionals. Inclouen pobles de diferents nacionalitats etnoculturales i lingüístiques. Van ser declarats nacionals per la imposició d’una nacionalitat sobre les altres, de vegades de manera molt violenta. Les primeres víctimes d’aquest nacionalisme intern arrogant, que gairebé sempre es va traduir en colonialisme intern, va ser el poble andalús després de l’anomenada Reconquesta d’Al-Ándalus, els pobles indígenes de les Amèriques i els pobles africans després del repartiment d’Àfrica. Van ser també ells els primers a resistir. Avui, la resistència afegeix a les arrels històriques l’augment de la repressió i la corrupció endèmica dels Estats dominats per forces conservadores al servei del neoliberalisme global. A això s’afegeix el fet que la paranoia de la vigilància i la seguretat interna ha contribuït, sota pretext de la lluita contra el terrorisme, al debilitament de la globalització contrahegemònica dels moviments socials, dificultant els seus moviments transfronterers. Per tot això, la globalització hegemònica s’aprofundeix utilitzant, entre moltes altres màscares, la de la sobirania dominant, que acadèmics desprevinguts i mitjans de comunicació còmplices prenen per desglobalització. - BOAVENTURA DE SOUSA SANTOS - publico.es
NOTES:
[1] Toward a New Common Sense, Nova York: Routledge, 1995, amb traducció espanyola: Sociología jurídica crítica. Para un nuevo sentido común en el derecho, Madrid, Trotta, 2009, págs. 290-453.
[2] Pot consultar-se un dels textos més recents i més incisius sobre el capital d’autoria de l’economista brasiler Ladislau Dowbor, antic col·lega en la Facultat d’Economia de la Universitat de Coímbra: La era del capital improductivo. La nueva arquitectura del poder: dominación financiera, secuestro de la democracia y destrucción del planeta, São Paulo: OutrasPalavras & Autonomia Literária, 2017.