Si hi ha una cosa més aparatosa que anar a un bateig, o a una primera comunió, o a un casament, és firmar un manifest. Els enterraments són una altra cosa. En un llibre de comiat sempre està bé firmar. A un enterrament s’hi ha d’anar sens falta. Ningú es mereix més solidaritat que un mort. Les seves vetlles són la nostra mostra més gran de civilització, ja que la primera manifestació de cultura humana van ser els ritus funeraris. En els enterraments, la gent fa cara d’estar pensant profundament i fa veure que té poques ganes de parlar i es mira amb resignació.
Es mira abans qui el firma en lloc del que hi posa, és el 'selfie' dels intel·lectuals - Javier Pérez Andújar. 
La diferència entre resignar-se i conformar-se és metafísica i per tant transcendental. Qui es conforma assenteix, i establert es queda on és. No obstant, la resignació és evasió. Un resignat s’ha posat a les mans d’una altra persona, s’ha confiat a la voluntat d’un altre ésser. Espera que el treguin d’allà igual que Job va escapar al final d’entre la cendra. «Amb la vostra paciència guanyareu les vostres ànimes», ho diu l’evangelista Lluc. Resignar-se no és tirar la tovallola, sinó guardar-la amb compte.

Als enterraments s’hi va a guardar les formes. No es crida en un enterrament ¡Visca el finat! com enmig d’un banquet s’aclamen els acabats de  casar a la veu de ¡visca els nuvis! ni passa que li tallin la corbata al difunt per rifar-la en trossets, ni ningú demana que es facin un petó també els pares de l’occit. En un enterrament no es llança arròs al sortir, ni es dona als assistents confits a manera de record. En els enterraments no hi ha records sinó recordatoris, perquè tothom sap que els morts no tenen records. Com que l’enterrament és el més solemne dels nostres ritus, es posa al costat del mort una corona. Avui les corones són de flors i d’alguna manera semblen salvavides, ja que són precisament un intent desesperat de salvar-li la pell a algú en l’última galerna. Però antigament les corones dels morts eren d’or, així ressorgeixen en els jaciments arqueològics des de Minos fins a Cuzco.

No és el mateix estar en la república dels vius que en el regne dels morts. Crec que va ser cap als anys vuitanta quan es va començar a aplaudir en els enterraments. Les circumstàncies que van portar a aquesta mena de reacció eren terribles i doloroses, i l’ésser humà és un animal que s’alimenta de símbols. Però a aplaudir-li a un mort hi ha sempre un despropòsit, perquè el que s’aplaudeix és el que ja no es té, tota una vida. També coincideix aquest costum amb el moment que els enterraments es van convertir en espectacle televisiu, i es van posar de moda en els programes del cor i en els telediaris els funerals d’ulleres negres i ovació.

He firmat en llocs molt estranys, quan era petit, a totes les paradetes que trobava per la Rambla; però, ja dic, crec que mai he firmat un manifest. Només cal que trobi altres persones que opinen com jo perquè canviï d’opinió. El manifest és el selfie dels intel·lectuals. És veritat que potser el més llegit, i potser influent, de la història hagi sigut el Manifest comunista, però en descàrrec seu només el van firmar dos. Tot i que ¡quins dos! Ara en els manifestos es mira abans qui el firma en comptes del que hi posa, de forma que el verdader manifest acaba sent la llista d’adhesions.

Per més que ho digui un jutge, és injust que Jordi Cuixart estigui a la presó.

Firmar un manifest és el més semblant a donar un òbol a un pobre a la sortida de missa. Si per estampar una firma no li arrenquen a un la pell a tires, el que s’ha firmat no val la pena. Ser part dels sotasignats és com formar part d’un club de polo, però en comptes de segant herba trepitjant la vida líquida. En els dos casos s’exerceix de la mateixa manera un classisme sobre els que no poden o no saben com entrar, o mai són convidats ni ho seran.

El més semblant a un manifest són els anuncis de colònies. Això no vol dir que jo accepti tot el que passa. Al contrari. L’altre dia vaig parlar amb la companya de Jordi Cuixart i l’hi vaig dir de cor: per més que ho digui un jutge, és injust que Cuixart estigui a la presó. Fa cinc mesos que està en presó preventiva.
No sé en quina època de la història van aparèixer, ni si seran contemporànies dels manifestos, però si existeix una cosa encara més plasta que un manifest és una carta oberta. El correu és inviolable, ho diu el dret civil internacional. Quan una carta arriba oberta, mal assumpte. En vaig rebre unes quantes així fa més d’un any, i va ser aleshores quan em vaig preguntar sobre el seu sentit.

Les cartes obertes van adreçades a tot el món menys a qui figura com a destinatari. Si el manifest és un selfie de grup, la carta oberta és un retrat de Dorian Gray. Alguna cosa s’hi va corrompent perquè es restauri la figura de qui l’ha escrit. Pot ser que la carta oberta més coneguda, i també influent, hagi sigut el J’accuse...! de Zola. A l’autor li va costar la condemna als tribunals, i també l’exili. Resulta impossible esforçar-se a repetir una audàcia d’aquesta consideració sense caure en el ridícul. La força d’una acció intel·lectual resideix en el seu valor per jugar-se el prestigi; perquè el prestigi hi és per perdre’l.