"Les persones amb la Síndrome de Down (SD) tenim sentiments. Quan m’assabento que hi ha persones que no els han permès entrar a un pub, allotjar-se en un hotel o no poden votar pel simple fet de tenir l’SD, em sento trist i humiliat. I no només per la discriminació que això representa; sinó perquè la societat s’ha deixat perdre l’oportunitat de coneixe’ns. Si ens haguessin conegut una mica, no ens haurien marginat.
Us proposo un exercici: que les persones que no teniu discapacitat intel·lectual us poseu en la pell d’una persona amb SD. Per exemple, com us sentiríeu si no us deixessin allotjar en un hotel tot i tenir reserva?.
Qualsevol discriminació posa en perill la nostra autoestima. Posar-se a la pell de l’altre significa ser comprensiu i entendre què li pot passar i acompanyar-lo en els mals moments.
Em preocupo quan veig que una altra persona està plorant o ho passa malament. Posar-se a la seva pell, intentar comprendre’l i ajudar-lo no és tan difícil. En definitiva, el que no vols que t’ho facin a tu, tu no ho facis als altres. Així de simple. - Andy Trias" - publico.com
Andy Trias, no es un jove amb sindrome de Dawn, ni es nomès una persona, és més, és un personatge en si mateix. El fill del polític Ramon Trias Fargas i nét del doctor Josep Trueta és conegut per ser el primer català amb Síndrome de Down a marxar de casa els pares, ara fa 12 anys. I cal llegir-lo amb atenció, Té les idées molt clares i les explica amb la mateixa claredat, trencant tòpics i clixés preestablerts.
Albert Om, va ser el, seu convidat. I també hi ha la noia que s'ha posat a ballar.
S'han trencat els tòpics però se n'han creat d'altres, com ara que la majoria de gent amb disminucions és 'meravellosa', quan hi ha de tot, com en el món de la suposada 'normalitat', gent amb bon i mal caràcter, més o menys intel·ligent... Crec que un excés d'optimisme sobre el síndrome de Down, l'autisme o el que sigui fa que es creïn expectatives en els pares i mares que no sempre es poden realitzar. Es com allò de què els gais són néts i polits i tenen devoció per les seves mares, vaja. En tots els móns hi ha de tot i no sempre les deficiències són recuperables i si et quedes sense cames no sempre podràs ser campió paralímpic. De tota manera és evident que la nostra visió del tema ha canviat molt, afortunadament. Un altre aspecte és que els recursos per a l'atenció són encara escassos i més aviat han disminuït. Tinc un nebot autista i escric des de la meva experiència i també pel que he vist a l'escola, en alguns casos.
ResponEliminaMuy interesante. Mucho.
ResponEliminaQuan he publicat aquest escrit de l'Andy que he tret de Público, no sabia que avui era el dia de la síndrome de Dawn. Tot són estereoptips i clixes, però és cert que molt nois o nens amb la siddrome de Down són meravellosament purs és cert i que un tipus d'homosexuals s´-on molt nets, polits i endreçats tambvè és cert, tinc uns veïns d'un tipus i de l'altre que compleixen aquests condicionants.
ResponEliminaRecordo encara la trobada el dia de la vaga amb un a noia amb la síndrome de Dawn, santa innocència, i ens seguim creuant de tant en tant i fem petar la xerrada.
Josep Martí signa un article molt interessant a elperiodico:
https://www.elperiodico.com/es/opinion/20180321/nos-lo-creemos-de-una-vez-josep-marti-blanch-6706540