Ahir, vigília del 18 de juliol, la notícia que incendiava les xarxes socials era que un policia de paisà li havia clavat una hòstia a un periodista al crit de "¡Viva Franco!" Semblava una notícia de 1943, de 1956 o de 1974, només que en aquests anys una cosa així, per que és habitual, mai hagués estat notícia i menys encara a El Alcázar. Uns deien que el periodista agredit, Jordi Borràs (conegut per les seves simpaties cap al moviment independentista) s'havia inventat ell mateix l'exclusiva, emulant Hermann Tertsch aquella nit de glòria en què va perdre als punts el seu combat contra un tamboret. Els resultava inversemblant que un policia, al barri gòtic de Barcelona, ​​la emprengués a cops amb un vianant mentre donava visques a Franco i a Espanya, i que després, per evitar la intervenció dels espontanis, tragués la placa que l'identificava com a policia nacional abans d'escapolir-se altra vegada cap a la postguerra.

 Amb tot, el veritablement sorprenent va arribar poc després, quan a la meitat d'aquesta disputa epistemològica entre uns i altres, un portaveu de la Policia Nacional va confirmar que, en efecte, l'agressor pertanyia al cos i que la seva placa era autèntica. Ni tan sols hauria estat més al·lucinant descobrir que es tractava de José Luis Torrente, el braç ximple de la llei, franquista declarat i fanàtic número u de l'Atlètic de Madrid, perquè a l'Espanya actual Torrente difícilment hauria estat expulsat de la policia. Gairebé amb tota seguretat li haurien donat una medalla, o millor dues, per si perdia la primera. Aquí està tan tranquil Billy el Niño, assassí i torturador condecorat, per provar-ho. Bastant sort va tenir Jordi Borràs amb que no el detinguessin a ell per colpejar el puny d'un policia amb el nas i tacar-li la camisa de sang.

 El crit de "¡Viva Franco!", A diferència del "Heil Hitler" no és merament simbòlic. Perquè Franco, a diferència de Hitler, segueix viu, com ho demostren els milers de feixistes que diumenge van anar a berenar al 'Valle de los Caidos' amb el braç en alt, una estampa esgarrifosa que semblava extreta de 1940, 1955 o 1967, però que només va ocórrer fa tres dies. Amb la qual cosa quedá provat que la famosa Transició va ser una borratxera que va venir a durar entre els sospirs fúnebres d'Arias Navarro i la matança dels advocats d'Atocha. Parafrasejant Philip K. Dick, el franquisme mai va deixar d'existir, perquè, a diferència del nazisme, no només va guanyar la guerra sinó també la pau i la postguerra. Només cal contemplar el nodrit ramat que es va congregar diumenge al Valle de los Caídos fent la salutació nazi per comprendre que no guanyarem res obrint la tomba del Caudillo i llançant les restes a l'abocador on mereixen estar, excepte per treure'ns un pes de sota. El franquisme és un estat mental, no unes miasmes en franc estat de putrefacció que els seus adoradors podrien albergar de casa en casa com la imatge d'una verge parroquial. Les restes de Franco no descansen sota una llosa sinó que estan a la vista del món sencer, podrits, en peu i amb el braç en alt. - David Torres - publico.es