Érica no és una joguina ni un experiment curiós, és un nou concepte de transport urbà que encaixa de plé en el que hauria de ser la mobilitat en una ciutat 2.0 del segle XXI. De la mateixa manera que quan varen començar a circular els primers automòbils, la majoria els hi atorgava poc futur i més aviat consideràven que era un caprici d'uns quants, com  va passar tambè amb l'aviació, ara veig el mateix escepticisme amb l'Èrica, és el de sempre, mirar el dit en comptes de la Lluna, no saber veure una mica més enllà cap on va el progrés, que en aquest cas, el veig imparable i proper.
Durant el breu trajecte de prova i a una velocitat de 18 km/h resulta molt útil conversar amb José Triano, cap d’operacions de Transdev, empresa francesa de sistemes de transport autònom, capaç d’explicar molt gràficament les especificitats de l’Èrica. La gran aportació d’aquest sistema de transport és la capacitat d’oferir trajectes a demanda i porta a porta: l’usuari, a través d’una aplicació mòbil, podria sol·licitar transport compartit amb altres usuaris. Per aquest motiu, la capacitat del bus és petita: sis viatgers asseguts i sis de drets. L’usuari que hagués de fer el trajecte més llarg en cap cas hauria de rebre una penalització superior als dos minuts per l’efecte de les parades sol·licitades pels seus companys de viatge. Així doncs, l’Èrica està pensat per no tenir ni línia fixa, ni horari fix, ni parades fixes.
Pel que fa a la seguretat, Triano concreta que ara mateix el servei està en un estadi similar al del principi dels ascensors, o sigui, amb acompanyant. Quan estigui més perfeccionat, el simple tancament de les portes implicarà la posada en moviment del vehicle. Un sistema de sensors i GPS vetlla pel correcte funcionament, que passa, esclar, per evitar col·lisions i ensurts.
Una dimisió l'any 1875 seria un bon exemple d'aquesta incredulitat que hi ha vers Èrica.