FETS ALTERNATIUS

Una notícia falsa es destapa contrastant-la amb una realitat més o menys incontestable. I aquesta "realitat" s'accepta perquè s'ajusta a uns criteris compartits del que és verdader i fals. Sense un referent i un barem de veracitat, qui imposa la seva versió crea pseudorealitat -una representació falsa, del grec antic pseudo, mentida- d'acord als seus interessos. Protagonitzar un reality amb escenes arreglades i fraudulentes. Utilitzar Facebook per difondre-les i Google us ajuda a que siguin el primer que trobem a la Xarxa. Si li donen el poder, el tirà de la mentida pot instaurar el seu particular imperi: la pseudocracia.
L'autòcrata mentider posa en escena la "hipèrbole veritable" que el públic anhela sentir. I la s'assenta amb "notícies falses", recolzant-se en "fets alternatius". Les cometes són termes de la neollengua (la llengua oficial de la novel·la 1984) trumpiana. Assenyalen que la representació política s'ha transformat en mentida espectacularitzada. Denoten un propòsit manifest i explícit de sortejar els contrapoders democràtics i la rendició de comptes. I converteixen el lideratge digital en un bonapartisme que pot desembocar en una nova forma de tirania. No la ratifiquen votants, sinó fans i seguidors.
Una notícia falsa és una història completa intencionada fictícia, inexacta o irreal. Tot just conté una mica de veritat. Ha estat escrita per desconeguts, per a webs que simulen ser periodístiques. Tenen com a únic objectiu guanyar visites, rebre m'agrada i ser compartides. Trump afirma que el periodisme s'ha transformat en el negoci de les notícies falses. Li atribueix a la premsa allò que aquesta li critica. Es ho permet perquè parla a diverses generacions que han estat bombardejades per informació bèl·lica i econòmica que no defensava els seus interessos.
Els estàndards de veracitat de les notícies van saltar pels aires quan el màrqueting es va apoderar de la informació política. Des de finals del segle XX, es venia denunciant que els comunicats de premsa i les fonts amb més recursos s'usessin per redactar notícies rutinàriament. Reproduir notes i dossiers de gabinets de premsa reduïa el cost que comporta destapar i contrastar notícies originals. Va ser també la forma de competir amb la informació digital gratuïta.
Al final, la majoria de les notícies (digitals o no) consistien en un retalla i enganxa d'altres peces. Gairebé sempre, el punt de partida i el contingut final eren missatges publicitaris. Informar s'havia convertit en un exercici de relacions públiques. En conseqüència, la credibilitat de la premsa va entrar en crisi. I el model de negoci de la informació va entrar en barrina. Trump ho sabia i el va posar en evidència. Com a bon empresari sabia que ningú paga ni creu la publicitat. Així que per què no convertir la política en un espectacle populista, pensat per donar-se autobombo?
Els portaveus de premsa de Trump van encunyar un terme sorprenent: fets alternatius. Els van invocar davant els desmentits de la premsa a la qual van acusar de difondre "notícies falses". Els imputaven el que ells practicaven a mansalva. Durant la campanya, les notícies falses favorables a Trump van doblar les que afavorien Clinton. La cadena Fox i Facebook News van ser els principals difusors de les mentides. I són també els únics "mitjans" a què Trump va dirigir elogis.

La pseudocràcia és el govern de la mentida que, repetida mil vegades i sense possibilitat de contrastar-la, es converteix en veritat única. En fer-se present, en tot lloc i tot el temps, obliga que els ciutadans menteixin amb prudència. Els dissidents, en lloc de callar, subscriuen i vociferen la mentida oficial. Si callessin, el silenci dels delataria. Amb més o menys matisos, sumen la seva veu al cor de manipulats. Reenvien el missatge, li donen al "m'agrada", li posen un emoticona complaent... en una ostentació crític, un irònic. Un somriure i un "jaja" n'hi ha prou per resoldre tant despropòsit. Per tant, la pseudocracia també és el règim que tots sostenim d'alguna manera, més passiva o més activa.
Els costos que implica desafiar la mentida oficial dissuadeixen als que volen qüestionar-la. Expressada de forma massiva a les xarxes, indueixen a compartir-la i recolzar-la. Si més no, per evitar l'aïllament. I com a conseqüència es redueix la necessitat que sentim d'expressar amb fidelitat el que sostenim o constatem com cert. Dissimulem i fingim. La mentida i la disfressa es converteixen en habituals. Total, és només a la pantalla. Però la mentida oficial esdevé, llavors, en veritat popular. I com sol passar, la veritat popular l'expressa el que mana en el camp polític, convertit ara en publicitari. - PUBLICO.ES. Vol dir doncs, que a Casado Rivera o Arrimadas, més que demòcrates se'ls hauria de dir Pseudòcrates.