Quan la premsa nord-americana va començar a esmentar -l'any 2003- la «teoria del caos», la Casa Blanca va respondre parlant d'un «caos constructiu», fent entendre amb això que es procediria a la destrucció de les estructures opressores perquè la vida pogués brollar sense obstacles. Però ni Leo Strauss, ni el Pentàgon havien utilitzat mai aquella expressió. Al contrari, segons ells, el caos havia de ser de tal magnitud que res pogués estructurar fora de la voluntat del Creador del Nou Ordre, Estats Units.
El principi d'aquesta doctrina estratègica es pot resumir de la següent manera: la manera més fàcil de saquejar els recursos naturals d'un país per llarg temps no és ocupar aquest país sinó destruir l'Estat. Sense Estat, no hi ha exèrcit. Sense exèrcit enemic, no hi ha risc de ser derrotat. Així que l'objectiu estratègic de l'exèrcit dels Estats Units i de l'aliança que dirigeix ​​-l'OTAN- és única i exclusivament la destrucció dels estats. I el que passi amb les poblacions dels països que són blanc d'aquesta estratègia... no preocupa a Washington.
Aquest projecte resulta inconcebible per als europeus que, des dels temps de la guerra civil anglesa, estan convençuts -des de la publicació de Leviatan, el llibre de Thomas Hobbes- que és preferible renunciar a certes llibertats, i potser acceptar fins i tot un Estat tirànic, a veure's sumit en el caos.