Fa anys, allà pel 2010, se'm va ocòrrer crear un bloc en el qual només es publicarien bones notícies, el blog va durar poc, perquè de bones noticies poques n'hi havien, i la majoria eren del món dels avenços en medicina. De tant en tant apareixen bones notícies però només de tant en tant, aquesta de la Vanguardia d'avui és una de ellas, perquè a més està relacionada amb l'únic que ens pot salvar en la vida: la música. Perquè fora de la música, tot, fins i tot la soledat i l'èxtasi, és mentida. Ella és justament les dues coses, però millorades. Només la música pot crear una complicitat indestructible entre dos éssers. Una passió és perible, es degrada com tot allò que participa de la vida; mentre que la música pertany a un ordre superior a la vida i, per descomptat, a la mort.

 SALVAR EL PIANO DELS AVIS

 "Hi va haver un moment en què a cada escala de Barcelona hi havia almenys dos habitatges amb piano. Aquest instrument romàntic i burgès va envair la ciutat al s. XIX i principis del XX, mentre la indústria musical anava construint peces, publicant mètodes pedagògics, editant partitures... l'herència d'aquell fenomen domèstic segueix viva en algunes llars. I segons el director del Museu de la Música de Barcelona, ​​Jaume Ayats, cada setmana es rebenta almenys un piano a la ciutat. Peces que potser no cal jubilar encara, però que per desús o per falta d'espai la gent decideix donar. però com? A qui? ¿qui pagarà el trasllat? Com ​​evitar que acabi desballestat el patrimoni familiar?

 Conscient del problema, al Museu de la Música va posar en marxa a principis d'aquest any i amb el suport financer de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) un programa que posés en contacte a donants particulars amb entitats que podrien fer un ús comunitari d'ell: centres cívics, entitats culturals, residències geriàtriques, casals de joves, entitats d'atenció a discapacitats... Calia donar "un accés fàcil a la música, col·lectiu i comunitari", adverteix Ayats.

 "Al Museu de la Música tenim 70 pianos de col·leccionista, no podem afegir més. Però segueix arribant gent amb el piano de la família. No els donen res si el venen; al contrari, els cobren per retirar-lo. I enviar-lo a desballestar és com enviar un record personal ... Alguns són pianos que poden fer un servei, no estan per fer concerts però sí per a assajos de corals, el bar o vestíbul d'un centre cultural, on tothom pugui seure a tocar-lo. Només han de afinar-cada 4 o 5 mesos ".
El projecte del Museu de la Música Pianos per a tothom accessible a través del seu web i ja ha començat a rutllar: hi ha set pianos col·locats set esperant a ser-ho. I no sembla que la cosa vagi a parar. "Podríem fàcilment arribar a una desena a l'any", diu Ayats. "Que no hi hagi cap entitat que pugui queixar-se de no tenir-ne un. La música és un de les millors experiències vitals i cal incentivar a la gent perquè toqui i balli, i que no només vagi a veure fer-ho".