"Dinme conta que o verdadeiro patriotismo hoxe é o matriotismo: dar vida nova ao país, xa non dar a vida por el, nin moito menos envolverse na bandeira”. La maternitat de la citació és de Manuel Blanco Desar a Fuxir de Proxeria . I l’encerta, perquè hem viscut en un país que la dictadura va fer avorrir himnes i banderes i en democràcia els reservava per a les festes de poble i els edificis oficials.
Però la vacuna antipatriotera de la Guerra Civil ha esgotat els seus efectes i tornem a caminar sobrats de pàtries, que són mentides que existeixen, però només en la mesura que ens les creiem. El problema és que els neopatriotismes, amb o sense Estat, volen avui creure-s’ho més que ningú, fet que resulta esgotador per a la resta. I ens porta al xoc de patriotes, que tant de bo fos un videojoc, però és una història destructiva que s’ha anat repetint des que existim.
No servirà, tot i això, oposar-hi el cosmopolitisme esnob i pretensiós everywhere a l’amor sense condicions dels somewhere. Tampoc l’europeisme de fred blau tecnòcrata no temperarà els ardors tribals intracomunitaris que amenacen la UE. D’aquí que necessitem el matriotisme , que neix per emocionar i emocionar-nos. Perquè:
1) Res no s’assembla més a un patriota espanyol que un patriota català i els dos, a qualsevol altre patriota, perquè tots es lliuren a la lògica binària del nosaltres o ells, pàtria o mort, patriota o traïdor... fins a convertir-la en única: un sol poble; una sola cultura; una sola pàtria; un sol líder. El matriota , en canvi, adopta la lògica difusa de la realitat i sent que tots som una mica de tot arreu, per pactar, fins a cert punt, amb qualsevol que li ofereixi alguna cosa una mica millor que el que té.
2) El patriota converteix el seu origen en el seu destí. I la casualitat de néixer en algun lloc, en un mandat que converteix en traïdors els qui no el segueixen. És com els de Bilbao, que no neixen on els toca, sinó on els dona la gana. El matriota , en canvi, sap que el seu lloc de naixement és tan especial com el de qualsevol i que tots mereixen el seu afecte.
3) El patriota viu del somni irrenunciable d’una pàtria perfecta. I menysté els qui no la somien, als quals considera enganyats per l’enemic –sempre en té un–, que el converteix en víctima i a ells, en còmplices. El matriota gaudeix de l’aquí i l’ara i celebra la diversitat i complexitat del país real, que també inclou els patriotes. - Lluís Amiguet - lavanguardia.
Però la vacuna antipatriotera de la Guerra Civil ha esgotat els seus efectes i tornem a caminar sobrats de pàtries, que són mentides que existeixen, però només en la mesura que ens les creiem. El problema és que els neopatriotismes, amb o sense Estat, volen avui creure-s’ho més que ningú, fet que resulta esgotador per a la resta. I ens porta al xoc de patriotes, que tant de bo fos un videojoc, però és una història destructiva que s’ha anat repetint des que existim.
No servirà, tot i això, oposar-hi el cosmopolitisme esnob i pretensiós everywhere a l’amor sense condicions dels somewhere. Tampoc l’europeisme de fred blau tecnòcrata no temperarà els ardors tribals intracomunitaris que amenacen la UE. D’aquí que necessitem el matriotisme , que neix per emocionar i emocionar-nos. Perquè:
1) Res no s’assembla més a un patriota espanyol que un patriota català i els dos, a qualsevol altre patriota, perquè tots es lliuren a la lògica binària del nosaltres o ells, pàtria o mort, patriota o traïdor... fins a convertir-la en única: un sol poble; una sola cultura; una sola pàtria; un sol líder. El matriota , en canvi, adopta la lògica difusa de la realitat i sent que tots som una mica de tot arreu, per pactar, fins a cert punt, amb qualsevol que li ofereixi alguna cosa una mica millor que el que té.
2) El patriota converteix el seu origen en el seu destí. I la casualitat de néixer en algun lloc, en un mandat que converteix en traïdors els qui no el segueixen. És com els de Bilbao, que no neixen on els toca, sinó on els dona la gana. El matriota , en canvi, sap que el seu lloc de naixement és tan especial com el de qualsevol i que tots mereixen el seu afecte.
3) El patriota viu del somni irrenunciable d’una pàtria perfecta. I menysté els qui no la somien, als quals considera enganyats per l’enemic –sempre en té un–, que el converteix en víctima i a ells, en còmplices. El matriota gaudeix de l’aquí i l’ara i celebra la diversitat i complexitat del país real, que també inclou els patriotes. - Lluís Amiguet - lavanguardia.
"Res no s’assembla més a un patriota espanyol que un patriota català".
ResponEliminaY a la inversa, que da igual que da lo mismo.
No hay patriotas mejores que otros, ni razas superiores, ni identidades llamadas a ser el "pueblo de Dios".
Salut
aixó val també per els israelians 'el poble presumptament escollit'
EliminaJust, la cosa va per ahí
EliminaSalut
Es cierto que independentismo puede confundirse con nacionalismo, pero no, no es lo mismo. Hay muchísimos independentistas (gente útil sin aspavientos) que no son nacionalistas, y, ¡oh, sorpresa!, no son los políticos los instigadores ni promotores del sentimiento y la voluntad independentista de gran parte del pueblo catalán -que está muy por encima de ellos- sino los canalizadores del mismo, es decir, el instrumento del que se valen para intentar hacerlo efectivo.
ResponEliminaLos patriotas enloquecidos de ambos bandos se justifican unos a otros. Es decir, esos sí me parecen lo mismo.
Esa gente útil sin aspavientos serian los catalanistas -entre los que me cuento-, o lo que queda de los federalistas de Maragall. Efectivamente la revolución va de abajo hacia arriba y empieza en 2012, de hecho todas las revoluciones van de abajo hacia arriba, sólo que en España al contrario de Francia aún no se ha hecho, ni se ha cortado ninguna cabeza real. Y esto se nota.
ResponElimina