L'exministre d'Interior Jorge Fernández Díaz, ha estat el convidat principal en l'edició d'aquest dissabte, del programa La Sexta Noche, on ha presentat la seva autobiografia, 'Cada dia té el seu afany', a més de repassar alguns dels temes més candents en l'actualitat.
Durant l'entrevista, Fernández Díaz ha estat preguntat per les paraules de Cayetana Álvarez de Toledo, que va arribar a afirmar que "el moment polític actual és més difícil que quan ETA matava".
L'exministre popular, ha reafirmat les paraules de la seva companya de partit: "Quan ETA matava era horrible, però políticament la situació era menys complicada que ara". Per a ell, "un polític ha de saber el que diu i com ho diu" i "si contínuament has d'estar explicant el que volies dir quan vas dir el que vas dir, alguna cosa falla, però en el fons crec que té raó i no tinc inconvenient en reconèixer-ho".
D'altra banda, ha assenyalat que "molts dels actors polítics d'ara, com Bildu, no s'han penedit d'aquests crims" a més que "convé tenir present que alguns dels que necessitaran el seu vot han estat justificant el terrorisme durant dècades i no s'han penedit".

"José Antonio Zarzalejos escriu a elperiódico sobre aquestes declaracions d'ell i de Cayetana Álvarez de Toledo, que no s'ha de donar pàbul a comparacions tan odioses i absents de rigor com aquesta que ha formulat Cayetana Álvarez de Toledo, diputada al Congrés per Barcelona i portaveu a la Cambra de el grup popular, segons la qual el "moment polític actual a Catalunya és més difícil" que el del País Basc quan ETA assassinava. Es tracta d'un error de judici -potser d'una valoració injusta de la parlamentària conservadora- perquè allà es va produir, i segueix en termes diferents, una tragèdia de proporcions històriques. Res a veure amb la naturalesa de la crisi a Catalunya. 
Euskadi va ser el bressol i el principal escenari -no l'únic, perquè també en terres catalanes es va patir el crim indiscriminat (Hipercor el 1987) i el selectiu (Ernest Lluch el 2000) - d'un fenomen terrorista persistent durant 50 anys, l'últim a Europa, i que va deixar, a més d'un balanç incommensurable de dolor i mort, una malaltia social molt profunda l'arrel que es manifesta en el crèdit i la reputació, en determinats sectors socials, que encara mantenen els executors d'aquell desastre de sang i foc. A Euskadi abunden els canalles. Són aquelles persones "menyspreables" o "roïnes" que com l'etarra José Ramón López d'Abetxuko, es permeten l'immens desvergonyiment moral de comparèixer a la Universitat Pública Basca per impartir una conferència sobre els presos d'ETA. Dimarts passat va ser rebut amb aplaudiments pels assistents a l'acte. El "ponent" va assassinar el 1980 a el cap de la policia foral d'Àlaba, Jesús Velasco, la família és un referent d'enteresa i probitat moral a Euskadi, i va metrallar, també el 1980, a Eugenio Lázaro, cap de la policia local de Vitòria. Revisió o regressió L'etarra ha complert condemna, però com en els casos dels feridors 'ongi etorris' (benvingudes populars als etarres excarcerats), els bascos que volen oblidar, perdonar i reclamen justícia, exigeixen també pudor i commiseració davant els sentiments a flor de pell de les víctimes d'aquell terrorisme sense misericòrdia. La decidida voluntat d'EH Bildu -constatada pels analistes més avesats en la situació basca com el col·lega Luis Rodríguez Azpiolea a 'El País'- de frenar qualsevol tipus de revisió crítica de la trajectòria etarra, ha introduït la convivència al País Basc en una regressió que res té a veure amb la tensió a la societat catalana.
La crisi de Catalunya, que en ocasions voreja el precipici de la incivilitat, alguna cosa innegable, és d'una naturalesa diferent i seria un pèssim favor a tot Espanya, i a aquest país en particular, establir paral·lelismes de el problema que planteja l'independentisme aquí amb el qual , com espantall, va esgrimir ETA allí durant dècades, secundat en tantes ocasions per un PNB que ara està en aquesta fase difícil per les seves bases de recollir veles d'anys d'complaences i silencis. Iñigo Urkullu s'ha disculpat per la història d'ambigüitat del seu partit i ofereix una cara diferent de el nacionalisme democràtic que, però, s'ha donat de cara amb una esquerra radical abertzale que li trepitja els talons. El dictamen dels cinc experts (un per cada partit parlamentari) sobre el text d'un nou Estatut basc que substitueixi l'actual de 1979, que va ser una obra d'enginyeria jurídica i política d'innecessària derogació, podria plantejar un 'Procés' a la basca , que prendria de l'català alguns vímets. Legitimitat impossible Sempre, però, hi haurà una diferència essencial: el separatisme està deslegitimat pel crim a Euskadi i l'independentisme no ho és a Catalunya.
El procés sobiranista és discutible per complet, objectable de principi a fi, però està fora dels registres tràgics del que va passar al País Basc fins fa poc temps. Per això, els que coneixen per vivència personal i familiar el que va passar -i segueix ocorrent- a Euskadi, senten calfreds quan observen a Arnaldo Otegi assegut a la mateixa taula amb Pere Aragonès signant una declaració pel dret a l'autodeterminació, o quan contemplen imatges en què aquest dirigent, encara inhabilitat per la comissió d'un delicte terrorista, es barreja en les manifestacions independentistes a Catalunya. Aquestes presències li interessen més a l' 'abertzalisme' radical que a el secessionisme català. Per la resta, si simetries d'aquesta naturalesa buscarien deslegitimar operacions polítiques que, tot i ser d'altíssim reg i no desitjables per a molts per substancials motius de caràcter polític, com la negociació entre ERC i el PSOE, l'estratègia resultaria inadmissible. La intenció última de pretendre donar continuïtat narrativa a ETA a la crisi catalana és un recurs perversament hiperbòlic i rebutjable. És veritat que el llenguatge que s'utilitza és trampós perquè els etarres sempre han parlat de "conflicte basc" i ara es parla també del "conflicte català", encara que aquestes expressions s'acullin realitats particularment diferenciades. Així ho pensen no només l'esquerra sinó també amplis sectors de la dreta democràtica espanyola, i, per descomptat, les víctimes de l'terrorisme, que s'han crispat amb l'arbitrari judici de valor de Cayetana Álvarez de Toledo. La sedició, la malversació i la desobediència no són delictes, en definitiva, que admetin comparació, ni qualitativa ni quantitativa, amb els que es van cometre a Euskadi durant els anys foscos. Aquest tema, aparentment lateral, ha commocionat el Madrid polític en plena negociació, opaca i difícil, entre ERC i el PSOE, amb Sánchez ja en mode de candidat a la investidura. "

El Sr. Fernandez Díaz és un miserable, un catòlic miserable, que no se quina part de la doctrina de Jesús es va perdre en la seva conversió a las Vegas. Potser només sigui un fariseu, un fariseu fanàtic, mentider compulsiu, més fins i tot que Marcelo, el seu àngel de la Guarda, i és que si ja cal sospitar d'algú que cregui en Déu i tota aquesta farsa, si a sobre creu en l'àngel de la Guarda , és que està com un llum, i potser haurien d'ingressar-lo en un psiquiàtric per dements. El Sr. Fernández Díaz és molt donat a aquestes excentricitats, només cal recordar la seva afició a condecorar verges. D'això no fa tant, va ser al setembre de 2015 ...

"Es fa difícil definir l'actitud, el comportament de l'Ministre de l'Interior de el Govern Espanyol, el Sr Jorge Fernandez Diaz, un home pietós, no sé si cast i molt religiós, que això sí que ho té, però religiositat a banda, és poc  més que una versió blanc i negre, rancia i fanàtica, de cristià de vell.
Per a mi que aquest home no està bé, vaja!, que se l'ha girat el cervell o se li ha anat l'olla, a part de la seva obsessió patològica que li fa veure jihadistes a tot arreu, o famílies catalanes que no es parlen a taula, té una altra cosa de és molt preocupant, o potser és un hobby o fins i tot una performance. El Senyor Jorge Fernandez Diaz, es dedica a condecorar verges, i ho dic en plural perquè l'home és reincident, que l'ha tornat a fer...
La triada per a ser condecorada ha estat la Santíssima Mare de Déu dels Dolors que integra la llista de condecorats aliens a la Guàrdia Civil que el Cos reconeix aquest any amb motiu de la festivitat de la seua patrona. En l'ordre del 25 de setembre, a la qual ha tingut accés eldiario.es, es concedeix la Creu de Plata a la Verge en la seva qualitat de "titular de la Reial i Venerable Confraria del nostre Pare Jesús de la Humilitat i María Santíssima dels Dolors D'Archidona, a la província de Màlaga. La distinció arriba quan encara està pendent la sentència judicial sobre la condecoració de la Policia a una altra Verge, també de Màlaga, que va atorgar Interior en 2014 i que va portar a dues organitzacions laïcistes a recórrer la decisió administrativa davant l'Audiència nacional.

Aquesta altra verge condecorada és de l'any 2014, en concret es tracta de la Mare de Déu Santíssima de l'Amor. Els mèrits per rebre la Medalla d'Or al Mèrit Policial els va realitzar la confraria del Rico i Maria Santíssima de l'Amor, que comparteix amb la policia "valors com la dedicació, el despertar, la solidaritat i el sacrifici", segons recull l'ordre signada per Fernández Díaz. La Medalla d'Or aL Mèrit Policial és una condecoració que va acompanyada de pensió, però que en aquesta ocasió perd la recompensa econòmica per a ser concedida a títol honorífic, segons fonts policials. En l'ordre, es destaca la col·laboració de la confraria malaguenya amb la Policia cada Setmana Santa. No obstant això, ni la Verge, ni la Confraria semblen reunir els mèrits establerts en la Llei 5/1964 per a la concessió d'aquesta medalla. A saber: "haver mort en acte de servei o patir mutilació, dirigir o participar en un servei de la Policia de" transcendental importància", haver desenvolupat una" actuació extraordinària i exemplar "que doti de prestigi a el cos o fer" fets anàlegs " als esmentats que impliquin "mèrits extraordinaris". Però aixó a Fernández Díaz en el seu deliri li és igual, al  cap i a la fi, si admetem, ens creiem i acceptem el Misteri entre els misteris de la Santíssima trinitat, tot és possible.