💭La futbolista del Viajes Interrias Paula Dapena, de 24 anys d'edat, es va asseure aquest dissabte en l'acte en memòria de Diego Armando Maradona i va donar l'esquena mentre la resta de companyes mantenien el protocol. La jove de Pontevedra es lamenta que tot just tres dies abans de l'amistós es va commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona sense que s'adoptessin gestos similars. "Per a les víctimes no es va guardar ni un minut de silenci; així que, òbviament, no estic disposada a guardar-lo per un abusador i no per les víctimes".

Vet aquí una interessant disjuntiva que es planteja Antoni Puigverd en el seu article d'avui a la vanguardia: L'art de Maradona ha de prevaler per sobre del personatge abjecte, o cal enviar-lo a l'abocador de la Història com a Kevin Spacey o Plácido Domingo...

HEROIS DEL NOSTRE TEMPS

"No hauria parlat de l’impacte de la mort de Maradona (que no m’ha fet ni fred ni calor) si no m’hagués escrit l’amic Carlos, un home educadíssim, compromès durant tota la seva llarga vida amb el progrés econòmic i cultural. M’escriu escandalitzat per la idolatria que suscita la mort del golejador. “Era un futbolista excepcional, sí, però sobretot un bandarra”. En Carlos enyora la figura de l’esportista de vida sana i comportament exquisit que servia d’exemple als nens i joves que l’admiraven. És pertorbador, sosté, que un viciós com Maradona hagi concitat sentiments de dol i de passió tan intensos i exacerbats. “Els joves ne­cessiten models que exemplifiquin els valors de sanitat, austeritat i disciplina, però hem convertit en divinitat mundial un drogoaddicte, un infidel, un fatxenda, un malgastador”.

L’amic Carlos té nostàlgia d’una visió del món basada en la cultura de l’esforç, la bona educació i el mèrit. Però el fet és que, en una època impregnada de relativisme on tothom pensa i actua com li sembla, cal acceptar l’evidència: de models vitals n’hi ha per tots els gustos. El model virtuós ha de compartir protagonisme amb el model excremental. Ara bé, cada vegada és més difícil proposar valors socials: no hi ha espais de trobada o discussió. Els individus, atrinxerats amb el seu telèfon, comparteixen la seva visió de les coses sobretot amb els seus contactes. Pràcticament ja no queden espais on persones d’ideologies diferents puguin confrontar civilitzadament els seus punts de vista. Els diaris digitals o en paper tendeixen a alliçonar (ja no queden àgores com La Vanguardia, on totes les posicions són convidades); i, amb la lliçó apresa, els que participen a les xarxes socials ja només intercanvien missatges amb els que pensen com ells (excepte els d’esperit agressiu, que, com si fossin bots, es dediquen a bombardejar obsessivament els seus contraris).

No hi ha valors dominants, per tant. Els conservadors de dreta o esquerra que voldrien imposar els seus han perdut la partida. En canvi, els liberals de dreta i esquerra donen per fet que la fragmentació moral i ideològica no solament és irreversible, sinó que és desitjable. Segons explica José M.ª Lassalle a Liberales (Ed. Debate), el liberalisme neix al segle XVII com a defensa de les conquestes burgeses amenaçades pel despotisme i pel fanatisme de les guerres religioses. La consciència individual, la propietat i la llibertat s’havien de protegir de la capacitat intimidatòria dels poders. Aquesta és l’arrel del pensament liberal. S’esdevé, però, que en el món actual ha aparegut una nova gamma d’instruments d’intimidació. L’Estat, sempre voraç, és descrit tòpicament com el més perillós; però avui hi ha forces intimidatòries imponents que encara no són percebudes com un greu perill per a la llibertat: els mitjans de comunicació i les xarxes socials, quan actuen com un exèrcit.

És possible crear un gran exèrcit intimidador en l’època de la fragmentació moral i ideològica? I tant! Quan molts dels fragments ideològics s’alien entorn d’un objectiu comú. Generalment és un objectiu benintencionat (feminisme, lluites pel re­coneixement de les identitats racials, nacionals o sexuals). Però, com es deia abans, de bones intencions, l’infern n’és ple. El Me Too ha fet mal a molts que no ho mereixien (Woody Allen, Morgan Freeman). Però es justifica aquest mal pel bé superior de la causa. L’escriptora J.K. Rowling ha estat linxada a les xarxes per haver discutit la ideologia de gènere: els actors que es van fer famosos gràcies als seus personatges de Harry Potter van acusar-la de transfòbica i li van retirar l’amistat; la fundació Robert Kennedy, que li havia atorgat el premi Ripple of Hope, la va acusar severament; ella, amb gran serenitat, va tornar el premi. L’episodi va ser resumit així en un titular d’ El País : “Auge i caiguda de J.K. Rowling”. Opinar ja equival a caure.

En resum, teòricament, tothom pot viure, dir i pensar com vol, però, a la vegada, la reputació d’algú pot ser destrossada si una gran aliança mediàtica i social adopta formes modernes, i aparentment progressistes, de maccarthisme o cacera de bruixes. En aquest context, ha mort com un heroi dels temps, com un colossal personatge històric, un cèlebre faldiller i cocainòman, Maradona, un tipus que no va voler reconèixer alguns dels seus fills, que va enorgullir-se de la seva amistat amb tirans (Castro, Ahmadinejad) i mafiosos, que va ser denunciat per assetjament sexual, i que, en el seu ofici, va sublimar l’estafa amb la mitificada “mà de Déu”. Amb perspectiva liberal, cal aplaudir que l’art futboler de Maradona passi per damunt de les seves misèries. Però, si el que compta és el seu art i no els seus excessos, per què no s’aplica el mateix criteri a Kevin Spacey o Plácido Domingo? Per què és tan natural idolatrar el futbol de Maradona, però en canvi és imprescindible censurar Tom Sawyer, demonitzar les opinions de J.K. Rowling o enviar el pobre Cristòfor Colom a les escombraries de la història?"