En un acte de supèrbia del que me'n podia haver estat, vaig titllar fa uns dies d'analfabets digitals, a la gent gran que té dificultats per connectar-se digitalment amb l'administració o la Banca. Tot i ser cert, ho és també que ningú s'ha preocupat de preparar-los, s'han limitat a imposar una nova manera d'interactuar, i que cadascú es busqui la vida com pugui. En el seu article Pérez Ledo parla de la Carmen, i dels sus problemes amb la Sanitat catalana. Uns problemes que afecten a moltes Carmen, que ignorants e ignorades, després d'anys de donar-ho tot i més, ara són menystingudes per una administració indiferent a la seva problemática.

OBSOLESCÈNCIA SOCIAL PROGRAMADA - Jose A. Pérez Ledo 

La bretxa digital comença a convertir-se en un estimador que engoleix insensiblement els nostres majors. L'Administració allunya la població més vulnerable de les seves pròpies ajudes amb webs confuses i inaccessibles.

En algun moment, Carmen es va despenjar del món. O, més aviat, el món se'n va despenjar. No està gaire segura de quan va passar. Fins no fa gaire, se les arreglava a les mil meravelles. Era capaç de fer les seves pròpies gestions sense problema, i fins i tot li donava un cop de mà a les seves amigues quan s'enredaven amb algun tràmit. Però, d'un temps ençà, tot ha començat a tornar-se cada cop més complicat. I això que ella, als 78 anys, no és manca precisament. Va treballar mitja vida en una oficina, fins a la jubilació. Sent una pipiola, va fer un curs de taquigrafia quan allò era el més. Encara la fa servir de tant en tant per a la llista de la compra o per anotar alguna cita al calendari. Allà es va quedar ella, a la taquigrafia. Però el món va continuar girant. I juraria que ho va fer cada cop més de pressa.
Fa una setmana va anar a l'ambulatori per posar-se la tercera dosi. Va ser vist i no vist, com les altres vegades. Carmen és aprensiva amb les agulles, sempre es mareja quan li treuen sang, però no sap què té la vacuna aquesta que ni la notes. El cas és que, quan ja se n'anava, va demanar a la noia de recepció algun paper, un justificant, alguna cosa. La noia va riure i va aixecar molt les celles. Que per què ho volia. Trenta anys tindria, o ni això. Li va dir que calia estalviar paper, que els arbres, els troncs, el planeta...
El justificant era a internet, li va dir, dos clics i ja està, facilíssim. Però alguna cosa devia veure en l'expressió de Carmen perquè va afegir: "Ja els trauran els seus fills". A Carmen no li va donar la gana dir-li que no té fills. Porta tota la vida dient-ho i sentint que demana perdó per això. Va marxar de l'ambulatori pensat a veure com se les arreglaria per aconseguir el paperet feliç. Hi ha la seva neboda, però li fa maniaa demanar-li sopetes. Ja ho va fer quan es va comprar el televisor nou i quan se li van esborrar totes les fotos del mòbil i quan se li va anar el whatsapp. Sap que a ella no li costa res, però prou té amb la feina i amb la casa i amb les nenes.
Això li va passar a Carmen el mateix dia que va sentir a la ràdio allò dels prospectes. No ho va escoltar gaire bé perquè estava fent el sopar, però la cosa, a grans trets, és que trauran els prospectes dels medicaments. Els arbres, una altra vegada. Pel que sembla, els substituiran per no sé quin invent, una mica d'internet. Des de sempre, Carmen ha llegit els prospectes dels medicaments que li receptaven. De cap a peus, a més. Li fa una mica de coratge pensar que ara, que és quan més pastilles pren, ja no ho pugui fer. Pensa: m'he d'assabentar bé. Pensa: al final hauré de trucar a la meva neboda.
No és que sigui una sensació nova, però, des d'aquell dia, Carmen alberga la sospita que el món està tirant endavant sense ella. Que el dia menys pensat, obrirà els ulls i ja no serà capaç ni de fer la compra, ni d'encendre la televisió, ni demanar cita amb el metge perquè tot serà complicadíssim. Aquesta idea l'aclapara moltíssim i la manté desperta fins a la una o les dues de la matinada. És aleshores, a la nit, quan es pregunta si els vells sempre hauran sentit aquesta inseguretat, aquesta fragilitat. Sospita que sí. N'està convençuda. La qüestió, pensa ella, és si potser podria ser una altra manera.