Parlem del barceloní indignat. Hi ha vestigis de la seva presència anterior en el català emprenyat d'Enric Juliana.  De fet, les autoritats que s’haurien de donar per al·ludides per l’epidèmia d’emprenyament consideren que aquest furor rondinaire és un complot entre La Vanguardia i el que anomenen despectivament “upper Diagonal”, explica Sergi Pàmies. L’estratègia funciona. Si critiques les deficiències de Barcelona, ets un carca o un elitista. ¿Imatges de rates o paneroles? Fake news. ¿Degradació de l’espai públic? Campanya orquestrada per la casta. ¿Alarma per la inseguretat? Totes les grans ciutats tenen problemes, pallús! ¿Discrepància amb l’operació tramvia? Negacionisme i resistència a una ciutat sostenible. Que el Consistori no és el culpable de tot el que no funciona i també pren decisions encertades és evident. Però s’entesta a devaluar l’autoritat contra l’incivisme –indígena o d’importació– i renuncia a una visió plural del bé comú aferrat a una propaganda que infantilitza l’interès públic.

Si qualsevol malestar sempre s’interpreta com a rebequeria masclista o maldat corporativa, deu voler dir que les queixes i les denún­cies són tan ineficaces com les alternatives (?) electorals. La prova és que ara, quan alguna cosa no fun­ciona –l’ascensor, la nevera, el satisfyer–, hi ha gent que, amb simpàtica ironia, crida: “La culpa és de la Colau!”. És un recurs dialèctic intel·ligent: redueix la crítica a caricatura i denuncia l’acarnissament que diuen­ que pateix l’alcaldessa (per ser dona i d’esquerres) amb un victimisme preventiu. Per combatre aquesta pirueta, potser s’hauria de fer servir més la ironia que la indignació. ¿Rates? Sí, però són rates turistes enamorades de la ciutat. ¿Conills salvatges del Turó Park? Com que és a l’upper, que es fotin! ¿Contenidors-urinaris? Genuïna creativitat urètica. Ja n’hi ha prou, de crítiques que devaluen el prestigi dels barcelonins, les barcelonenes, els barcelonuns i les barcelonones! Si sentiu la temptació d’indignar-vos contra la incompetència municipal, proveu de proclamar, amb ironia de robot: “La culpa és de la Colau!”. I si no funciona, sempre us quedarà el recurs, més clàssic, de les Cartes dels Lectors de La Vanguardia. 

No tot els barcelonins pensen així, n'hi ha que viuen cofois i satisfets al caliu de la Colau. Prou es veurà a les properes eleccions municipals, de les que gosaria vaticinar que els Barcelonins i barcelonines tindran quatre anys més de Colau. Au!