El periodista i poeta John William Wilkinson pertany a aquest grup selecte d'escriptors que creixen davant la brevetat de l'espai, al relat curt. Col·labora cada diumenge amb un article a la vanguardia, i té aquest punt diferent del periodisme convencional, potser per la seva ascendència British, cosa que va portar a Juan Marsé a dir-li: Gràcies a aquests articles de John William Wilkinson, ja no hi ha anglicisme que se'm resisteixi. El que ve a continuació és l'article d'avui.

"Per més que sigui una impossibilitat per a l'historiador relatar un esdeveniment històric de manera totalment objectiva, com bé sabia Tucídides, almenys ho pot intentar. I a fe que hi ha hagut en els darrers anys brillants temptatives però que massa sovint disten molt molt de poder-se considerar una aportació a una historiografia seriosa. Per partidistes. Per tendencioses. Per descaradament falses.

Durant segles s'ha cregut que els que escriuen la història són els guanyadors. Doncs ja no. És més, cada cop es fa més difícil distingir entre vencedors i vençuts; arrasen les minories i víctimes reals o inventades. La història -la universal, la nacional, la particular- s'està reescrivint a marxes forçades davant de la nostra incrèdula mirada. L?heroi d?ahir és el monstre d?avui. On abans s'esborraven les dones, ara s'esborren els masclets, que majoritàriament no eren sinó uns repugnants faltons, per dir-ho de manera suau.

Ara bé, allò que escasseja en les noves versions tunejades de la història, va de solidesa a fonament, passant per una gairebé total absència de serietat. La història la dicta qui paga, en molts casos amb diners públics. Donar un garbeig per un museu, el que sigui, que s'autodenomina “nacional”, resulta escandalosament aclaridor.

Són desoladors els resultats d'un estudi recent portat a terme per CIMOP (un institut de recerca social i de mercats), per avaluar els coneixements sobre la Guerra Civil dels joves espanyols de 16 a 30 anys. Doncs que per aquí es traslladen les restes de Franco -de qui?- de la Vall dels Caiguts a una església madrilenya i ni xavals, xavales ni chavelis s'assabenten! O potser sí. Però els importa un comí.

Resulta alarmant, i fins i tot de vegades tristament hilarant, el supí desconeixement compartit, tal com queda reflectit a l'estudi. Per descomptat, ells no en tenen la culpa. Hi ha estudiants que afirmen sense rubor que la guerra va esclatar perquè “el poble es va rebel·lar contra la dictadura de Franco”, però no el 1936, sinó en algun moment indeterminat entre els anys cinquanta i els seixanta. Pel que fa als exiliats, aquests eren “els seguidors de Franco als que van haver de fer fora del país”. A hores d'ara, un ja comença a comprendre per què ara es passa curs arrossegant cates.

Les llacunes educatives són insondables, però com destaquen els investigadors de l'estudi que ens ocupa, el concepte de memòria històrica apareix subjecte a una fèrria politització. Al cervell comú de l'Espanya de les autonomies, bullen 17 interpretacions diferents, i ja ningú no es posa d'acord ni ho intenta. No hi ha millor generador d'odi cec que la ignorància apresa a les aules. Per desgràcia nostra, però sobretot per als joves espanyols, allò que revela l'estudi no ens hauria de sorprendre, ja que, més que un trencament amb el passat, el que assenyala és una continuïtat vergonyosa i interessada. El 1969 va tornar per primera vegada a Espanya l'escriptor valencià Max Aub, després de passar 33 anys exiliat a Mèxic. Va deixar escrits les seves impressions, la majoria negatives, a La gallina cega, un diari despietat que encara cou per la gran quantitat de veritats que conté.

Durant la breu estada d'Aub al tristament irreconeixible país dels seus amors, li va explicar un matrimoni alemany -historiador de l'art ell, poeta ella-, que en un viatge per Úbeda li van preguntar al jove sagristà que els feia de guia a l'església on va morir Sant Joan de la Creu, que com va morir el sant. La resposta del religiós: “Ho van afusellar els vermells".

Amb això ja queda tot dit. Encara que, en honor a la veritat, no cal passar per alt que l'home més ric del món, Elon Musk, acaba d'acusar sense cap mena de rubor el “comunisme” del distanciament de la seva filla trans. A tot arreu couen faves. - lavanguardia.com