Per si no hi havia prous ansietats entre els habitants de les grans urbs, ara en tenim una de nova: La gentriansietat. Entre les persones que viuen de lloguer als barris de ciutats com Madrid i Barcelona s'ha detectat el temor a les millores urbanístiques que es puguin fer als carrers i places del seu entorn. És una cosa paradoxal, perquè el més normal és que s'alegressin. L'experiència ha demostrat, però, que els processos de renovació i reforma urbana provoquen un augment dels lloguers a les zones beneficiades per les inversions públiques. La por dels veïns, sobretot dels de rendes més baixes, és que els que no puguin fer front a aquest encariment de l'habitatge hagin d'abandonar el seu barri de tota la vida i seran substituïts per persones de classe mitjana o alta.

Aquest fenomen ja ha estat estudiat pels urbanistes i algun l'ha batejat amb el nom de gentriansietat. La millora de les zones verdes, l'ampliació dels carrers, la creació de zones de vianants, la millora de les comunicacions, sigui per metro, autobusos o fins i tot mitjançant el Bicing, són factors que poden contribuir a encarir l'habitatge a determinats barris de les ciutats. La millora de la qualitat dels barris també pot arribar per la instal·lació de nous equipaments públics, com ara biblioteques, la progressiva obertura d'establiments comercials de més categoria dels inicialment existents... La gentriansietat comença quan un pensa “que bonic estan deixant el meu barri”.

Un altre factor que genera la por de la gentrificació és la generalització dels pisos o apartaments turístics. Els lloguers més grans que paguen els turistes provoquen l'efecte d'encarir el lloguer dels altres habitatges de l'edifici i del barri, redueix l'oferta de pisos de lloguer tradicional i acaben per expulsar els veïns de tota la vida. Els pisos turístics, per tant, contribueixen que els veïns pateixin gentriansietat.

Els fenòmens d'expulsió de determinats barris dels veïns de tota la vida, principalment els de menys poder econòmic, es produeixen a totes les ciutats del món des de fa temps. És un problema social per al qual no s'ha trobat cap solució efectiva i equitativa.

Un estudi demogràfic realitzat a 40 ciutats europees i nord-americanes ha conclòs que allà on es col·loca un parc apugen els preus dels habitatges (fins a 500 metres al voltant) i es produeix una substitució d'uns veïns per altres amb més renda i nivell educatiu. A Barcelona el cas més recent de gentrificació és l'entorn del mercat de Sant Antoni, ja que la remodelació va fer pujar el preu de l'habitatge al barri i hi ha veïns, sobretot d'algunes minories ètniques, que ho han deixat. Els casos de l'Eixample, la Barceloneta o el Poblenou en són exemples paradigmàtics.

La regeneració urbana de les ciutats, amb més serveis públics, però, és absolutament necessària per evitar la degradació dels barris, dels seus edificis i dels seus carrers i places. Això suposa, sens dubte, una millora de les condicions de vida i un progrés ciutadà més gran. Però, malgrat això, cada vegada hi ha més persones, sobretot les que viuen de lloguer, que voldrien cridar “no toquin el meu barri!”. El procés és imparable.

Les autoritats municipals, que sempre intenten millorar la ciutat, haurien de tenir molt en compte els riscos de gentrificació i cercar solucions per trobar un equilibri. Polítiques com l'augment de l'habitatge social a les zones que pateixen aquests processos o fins i tot ajuts públics per pagar el lloguer als veïns amb rendes més baixes podrien corregir l'expulsió de veïns. La ciutat ha de millorar constantment sense que això comporti problemes per als ciutadans. Cal intentar garantir un benefici urbanístic i social compartit. Una tasca molt difícil, gairebé impossible. O potser és que a les grans ciutats turístiques (no només a Barcelona) al centre no hi pot viure gent normal i corrent, com de fet ja passa en alguna capital europea.