Fa uns quants anys, un conegut economista nord-americà va suggerir que, atès que l’agricultura només suposava l’1% del producte interior brut (PIB) dels ­Estats Units, no valia la pena dedicar-n’hi més de l’1% de l’atenció. El càlcul era una ximpleria llavors, i ho seria avui a Espanya, on l’agricultura suposa el 2,9% del PIB, i on els agricultors (el 6,3% de l’ocupació total) mereixen una part molt més important de la nostra atenció. El conflicte actual és una mostra del que serà el camí cap a la descarbo­nització.

El detonant de la crisi és una directiva de la Comissió Europea que ordena una reducció de l’ús de fertilitzants (produïts sobretot amb gas natural) i una agricultura i ramaderia menys intensives, per aturar la degradació de les terres cultivables. El resultat és un cost més alt de la producció d’aliments.

Qui el paga? L’astut polític, imitant el citat economista, calcula que els pagesos són una minoria entre els votants, i permet l’entrada al mercat comunitari d’aliments procedents de països amb unes normes menys estrictes i, per tant, més barats. Així vol evitar un augment de preus dels productes que acabi per reflectir-se en els salaris. D’aquesta manera, el pes de l’ajust recau sobre l’agricultor europeu. El consumidor està, de moment, fora de perill.

Un pedaç? És clar. L’energia serà necessàriament més cara, perquè les fonts més barates ens estan vedades pels rigors del canvi climàtic; i com que l’energia està en la base de tot el nostre estil de vida, gairebé tot haurà de ser almenys una mica més car. El nostre alleujament és momentani.

Qui notarà més l’ajust? En primer lloc, els més pobres, com sempre; després nosaltres, les classes mitjanes dels països rics, el 17% de la població mundial. Els rics, els que menys, com gairebé sempre.

Una revolució? No és aconsellable: totes comencen amb un bany de sang i acaben amb un tirà, amb un patiment molt més gran. Tinguem paciència, perquè hi ha marge. Recordem que avui, la quarta part dels aliments que omplen la nostra nevera acaba a les escombraries al cap de poques hores; el 99% de totes les andròmines que es fabriquen es rebutgen al cap de menys d’un any, i és ínfim el percentatge dels materials que es reciclen. Tenim marge per alimentar tothom, si bé no com nosaltres ens alimentem ara. Una transició ordenada cap a un món millor és possible. És possible fins i tot que aconseguim salvar la nostra democràcia pel camí, encara que això requerirà dosis desacostumades d’aquell factor que l’industrial francès Auguste Detoeuf considerava el més indispensable per a la supervivència de la nostra societat, i també el més escàs: la generositat.

En tot gran canvi hi ha guanyadors i perdedors. Sembla que fins ara parlem només de perdedors. Qui seran els guanyadors? Aquells que sàpiguen veure l’abandonament de les coses supèrflues no com una renúncia, sinó com un alliberament. Aquells que es fixin com a objectiu una màxima que està en la ment de moltes persones, però que un polític no pronunciarà mai en públic: passar amb menys.. - Alfredo Pastor - Profesor de Economía del Iese.

Potser seria interessant aplicar-nos en el deconsum radical, l'anomenada era DETOX. A les nostres societats desenvolupades, un nombre cada vegada més gran de ciutadans, es planteja modificar les seves maneres de consum. No només dels hàbits alimentaris, individualitzats ja, fins el punt que resulta pràcticament impossible reunir a vuit persones al voltant d’una taula per menjar un mateix menú. Sinó del consum en general: la vestimenta, la decoració, la neteja, els electrodomèstics, els fetitxes culturals (llibres, devedés, cedés), etc. Totes aquelles coses que fins fa poc s’acumulaven a les nostres llars com senyals més o menys mediocres d’èxit social i d’opulència (i fins a certa mesura, d’identitat), ara sentim que ens asfixien.