HOMENATGE A 554 SENSE SOSTRE

Una placa per a Miguel, Lidia o Souleyman: estudiants de Barcelona homenatgen 554 sensesostre morts al carrer. Es tracta d'una campanya de la Fundació Arrels i juntament amb 14 centres educatius recorda la història i el nom de mig miler de persones sense llar mortes a la ciutat a la darrera dècada.

Ronda Universitat, Plaça Catalunya, la Rambla i la catedral de Barcelona. La llista pot semblar una ruta turística pel centre de la capital catalana, però per als estudiants del Grau Superior d'Integració Social del centre d'estudis CEDESCA avui és una mica més. Per a aquests joves es tracta dels llocs on van viure i van morir ciutadans sense llar, però amb noms i història, als quals han homenatjat aquest dijous amb la col·locació de plaques. La iniciativa l'han dut a terme un total de 14 centres educatius de la ciutat i forma part d'una campanya de la Fundació Arrels, que aquests dies recorda les persones sense sostre mortes durant la darrera dècada als carrers de Barcelona. Són un total de 554 homes i dones.

Rabab, estudiant de 18 anys, era l'encarregada aquest dijous de col·locar les plaques de Lidia, de 47 anys, i de Souleyman, que només en tenia 20 quan va morir. Tots dos noms llueixen a la paret de l'entrada de la parròquia de Santa Anna, al centre de la ciutat, amb dos noms més: Haroldo, de qui no se sap l'edat, i Abdessamal, que tenia la mateixa edat que l'estudiant , 18 anys. Cada làmina va acompanyada d'un lema: “Viure al carrer mata”.

“És habitual, sempre les veiem al carrer [les persones sense llar]”, explica Rabab, “no ens ha sorprès el lloc on han mort, però sí l'edat, que siguin gent tan jove”.

“De vegades es relaciona la gent sense sostre amb la gent gran i en veure persones de 20 o 30 anys impacta”, explica la Carme Larrosa, la professora de Rabab. Ella ensenya al grup del cicle d'FP d'Integració Social i, dins del seu temari, ja investiguen sobre sensellarisme, però assegura que a través d'aquesta activitat aconsegueixen que els alumnes comprenguin millor la situació d'aquests col·lectius en risc i també donen a conèixer el treball de la Fundació Arrels. “Pocs es paren a pensar que són persones i tenen les seves històries al darrere”, reflexiona la docent.

La campanya d'Arrels persegueix denunciar els riscos per a la salut de quedar-se sense llar, una realitat que pateixen a Barcelona més de 3.000 persones, segons el darrer recompte de l'entitat del 2023. El treball en col·laboració amb els instituts comença a les aules, on prèviament els alumnes aborden amb els seus professors el fenomen del sensellarisme. Després continua als carrers, on els estudiants col·loquen les plaques de cartró negre amb el nom, l'edat i la data de defunció de cada persona.

A més, els alumnes fan també una ruta pels llocs marcats per conèixer la història de cada persona sense llar morta i finalment, el dia 30 d'octubre, en un esdeveniment obert a tot el públic a la plaça de la Catedral de Barcelona, ​​la Fundació Arrels recordarà aquelles persones que malvivien al carrer i que han mort durant el 2024.

Durant la ruta per col·locar les plaques, la darrera parada de la classe de Rabab és a la Rambla, on queda penjada la de Miguel A. Aquest home, nascut a Terol, tenia 74 anys. Tot i no ser gaire parlador, sempre apreciava compartir un cafè o un gelat amb les persones de la Fundació Arrels. Mai no va voler acceptar les propostes que li feien per anar a un alberg. Ja de gran, es conformava amb fumar uns cigars de la marca Victòria i deixar passar les hores veient passar turistes pel centre de Barcelona, ​​fins a l'agost de 2023 va morir.

Tot i que les plaques commemoratives són de cartró i fàcilment seran retirades del carrer per la pluja, el vent o per les mateixes persones que passegen, la Fundació Arrels juntament amb altres entitats fa ja nou anys que homenatgen els morts, impedint que caiguin a l'oblit. "Les persones que moren al carrer tenen dret al record", explica Beatriz Fernández, directora de la Fundació Arrels. Aquest és el tercer any que el projecte incorpora a més als centres educatius.

"A les xifres d'aquest any que es publicaran properament veiem un lleu augment [en el nombre de morts]", apunta la directora d'Arrels. Explica que això és degut, en part, al fet que les entitats fan una feina cada vegada més atenta i meticulosa de seguiment de les persones sense llar. Així i tot, poder explorar les causes reals de les defuncions és un gran repte, ja que les fundacions i plataformes que col·laboren amb els sense sostre no tenen accessos a les seves autòpsies ni a cap informe mèdic de la seva mort.

"La mitjana de vida d'una persona que viu al carrer és d'entre 42 a 52 anys", explica Fernández. Aquesta xifra queda més de 40 anys per sota de la mitjana de la població general de Barcelona, ​​que és a 83 anys. Aquestes persones, que tenen una alta mobilitat a causa de no tenir on viure, difícilment es vinculen a un centre d'atenció primària i, per tant, en cas d'estar malalts o tenir alguna condició crònica, no poden anar a revisions, cosa que porta a un deteriorament més fàcil del seu estat. "Viure al carrer provoca un empitjorament de la salut i en molts casos una mort prematura", conclou la directora de la fundació.

Les dades també revelen un augment en els grups d'edat més joves, reduint la mitjana d'edat a 43 anys, segons els resultats de l'informe del 2023 'Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar¡. A més, la directora de la fundació explica que sortir de deixar enrere el carrer és molt complicat, perquè fins i tot si la seva situació millorés “no podrien accedir al mercat privat de l'habitatge de Barcelona o Catalunya, que requereix una situació econòmica estable”. La Renda Garantida de Ciutadania, que ara complementa l'Ingrés Mínim Vital, no arriba per a un lloguer.

"Per temes de salut o d'edat no poden accedir al mercat laboral i, sense un suport al darrere, és molt difícil que puguin tirar endavant perquè no hi ha un sistema d'habitatge públic adequat", insisteix Fernández.

“Quan algú imagina el seu futur de petit, no somia ser una persona sense llar”, explica la directora de la fundació. El sensellarisme és un problema que s'interrelaciona amb diversos factors de risc. Problemes familiars, pèrdues emocionals o acomiadaments poden portar una persona a no tenir una xarxa de suport ia acabar dormint als carrers. Ella recorda un antic col·laborador de l'entitat que solia defensar que “estem més a prop d'acabar al carrer que de tenir un iot”

Tot i que és una realitat tan propera, la ciutat de Barcelona s'ha tornat gradualment més hostil cap a aquestes persones sense lloc on anar. Segons denuncia l'entitat, amb la implementació del 'Pla Endreça', la capital catalana s'ha tornat més rígida a l'hora d'aplicar les lleis de convivència, impedint que les persones sense llar tinguin on deixar les seves pertinences, així com sancionades més freqüentment. Des de la fundació defensen que viure al carrer no és un problema de convivència, sinó una vulneració del dret a l'habitatge, i, per tant, no hauria de ser regulador de la mateixa manera. Mariona Jerez a el diario.es

LA IMMIGRACIÓ I EL COLESTEROL

Si hi ha un terreny en el qual les mitges veritats, les tergiversacions i els tòpics infundats dominen el debat públic, és el de la immigració, un camp de mines que provoca reaccions d’alta temperatura emocional. A Europa, avui, les xifres d’entrada d’immigrants irregulars no són particularment altes. No hi ha cap crisi migratòria. El que hi ha és un problema polític provocat per uns partits populistes que han trobat en la immigració una mina d’or. Carles Casajuana a la vanguardia.

Fomentar la por a una allau d’immigrants dona vots. A remolc de l’extrema dreta, cada cop més governs estan endurint les mesures contra la immigració irregular. Fins i tot la Comissió Europea s’està apuntant a idees tan vergonyoses –i inútils– com la de crear centres de detenció a l’estranger. Com que aquestes mesures no combaten un problema real, al cap de poc temps d’adoptar-se ja sol ser fàcil presentar-les com a insuficients. Resultat: cal reforçar-les encara més. El cercle viciós està servit. La mà dura i el populisme xenòfob s’alimenten mútuament.

Per regla general, l’opinió més estesa a Europa i als Estats Units és que avui, al món, hi ha més emigrants que mai; que venen jugant-se la vida, explotats per màfies de traficants de persones; que aquests emigrants fugen de la misèria extrema en què viuen, atrets per la nostra opulència i les nostres generoses ajudes socials; que prenen els llocs de treball als treballadors autòctons, posen en perill el sistema de benestar, contribueixen als problemes de l’habitatge, augmenten la criminalitat i no s’integren fàcilment; que compensen l’envelliment de la nostra població, però que si obríssim les portes en vindrien una quantitat infinita.

Tots aquests llocs comuns surten malparats de la confrontació amb les dades. Actualment, al món, no hi ha pas una quantitat excepcional d’emigrants. Hi ha hagut èpoques amb moviments migratoris molt més acusats, com la primera dècada del segle XX. La majoria dels que venen a Europa no van jugant-se la vida, explotats per màfies que viuen del tràfic de persones; arriben amb avió i passen el control de passaports, amb el visat corresponent si el necessiten. No solen venir dels països més pobres, ni ser els més pobres dels seus països. Venen d’estats que comencen a prosperar, en els quals la gent abandona el camp per anar a les ciutats a la recerca d'oportunitats i llocs de treball; i els que venen són els que tenen mitjans per emigrar fora del país.

Més que una crisi migratòria, tenim un problema polític causat pels que han vist en la immigració una mina d’or.

No venen atrets pel nostre Estat de benestar. L’educació i la sanitat gratuïtes no tenen gaire pes en la decisió d’emigrar. Venen perquè volen llocs de treball més ben pagats dels que hi ha al seu país i perquè saben que aquí els poden trobar. També van a països sense cap xarxa social, com els del golf Pèrsic, pel mateix motiu. No li prenen la feina a ningú. Agafen els llocs de treball que cap treballador autòcton accepta: ajuda domèstica, cura de persones grans, agricultura, etcètera.

No posen en perill el nostre sistema de benestar. Generen despeses de sanitat i d’educació, naturalment, però també contribueixen a cobrir-les amb els impostos que paguen. Una cosa va per l’altra. No abusen dels subsidis d’atur o per malalties: volen treballar, no viure de les ajudes públiques. No tenen cap culpa dels problemes de l’habitatge, generats per la desregulació del mercat de lloguer i per la imprevisió. No augmenten la criminalitat: si de cas, tendeixen a rebaixar-la, perquè venen amb l’ambició d’obrir-se camí i prosperar i no volen arriscar-se a ser deportats.

Els murs i l’enduriment dels controls a la frontera no impedeixen que vinguin; només ho dificulten. S’integren amb facilitat, sense programes específics. Només necessiten temps, feina i accedir als mateixos drets que nosaltres (i si poden obtenir la nacionalitat, millor). Els italians de Nova York, els indis de Londres i els turcs d’Alemanya en són un bon exemple. Per pal·liar l’envelliment de la nostra població, n’haurien de venir molts més, però això no és possible perquè al món no hi ha tanta gent que vulgui venir, i cada dia n’hi haurà menys. La Xina, Tailàndia, Mèxic i Turquia seran aviat països d’immigració, si no ho són ja.

Tot això ho explica Hein de Haas en un llibre magistral, fruit de molts anys d’estudi, LOS MITOS DE LA INMIGRACIÓN. Naturalment, les seves idees són discutibles, en el sentit més noble de la paraula. Però el valor del llibre no rau en les tesis que defensa, sinó en la capacitat de posar al descobert la distància que separa el debat polític de la realitat. Un exemple: Itàlia, segons la patronal Confindustria, necessita 1,3 milions d’immigrants en els pròxims cinc anys per ser competitiva, i el Govern Meloni es proposa obrir les portes a 165.000 immigrants l’any 2025. Però mentrestant atropella els drets d’uns quants centenars d’immigrants irre­gulars i distreu l’atenció amb l’onerós pla per crear un centre de detenció a Albània.

Els tòpics són el colesterol de les artèries intel·lectuals. Si els deixem que s’amunteguin a qualsevol racó de la nostra forma de pensar, ens poden provocar una esclerosi mental aguda. És el que està passant amb la immigració.

CONSENTIMENT: AL FINAL NO ERA TAN DIFÍCIL

La revelació de la decebedora misèria íntima que amagava la seriosa i, això no obstant, càndida imatge pública d'Íñigo Errejón, crec que ens ha agafat per sorpresa a tots, però no als del seu entorn, amb el seu silenci còmplice. Es fa difícil parlar d'aquest tema des del punt de vistes masculí, per això crec millor deixar el comentari a les mans de Begoña Gómez Urzaiz, que comparteixo completament.

"La meva amiga em va confessar que li havia passat el mateix. Totes dues seguim fa unes setmanes un diàleg en X entre dues teòriques prominents del feminisme sobre el consentiment i, després de llegir totes les rèpliques i contrarèpliques tres o quatre vegades, abandonem tota esperança d'entendre què volien dir. Si a nosaltres, que hem subratllat i discutit aquestes dones i altres, ens costava seguir-ho, què pensaria algú (un home hetero!) que passés per allà.

No sóc gaire fan d'aquest refrany de l'esquerra que diu “a la teva teoria li falta carrer”, perquè s'utilitza molt com a desqualificació faltona i perquè molta teories són necessàries i tenen sentit sense cap carrer, però és cert que el debat sobre el consentiment , clau en el feminisme espanyol de l'últim lustre, s'havia bizantinitzat de tal manera que semblava a estones, per dir-ho a la manera errejonesca, emancipat de tota realitat, de les coses que passen de debò a les cases i als llits.

El problema, i potser el delicte, en allò que feia Errejón no era el què, era el com.

I, no obstant, no era tan difícil. El cas Errejón (i, de manera diferent, també el cas Pélicot), amb tota la nàusea i la tristesa que genera, ens està donant cada dia nous exemples de què és i no és el consentiment. En els relats del primer testimoni que va publicar Cristina Fallarás, d'Elisa Mouliaá en la seva denúncia, de la dona identificada com a Sara en un article de 'El Diario' i de la dona que es fa dir Violeta en una peça a 'El Salto', queda perfectament clar per què qualsevol pràctica és vexatòria i violenta si es fa sense un sí tàcit o explícit.

Molts demanen que no s'aprofiti aquest escàndol per criminalitzar algunes pràctiques sexuals, en referència probablement als trios i al món del BDSM (submissió i sadomasoquisme) que apareix en alguns d'aquests relats. És un apunt pertinent, però és que ningú que llegeixi aquests testimonis amb atenció i sense mala fe podria o hauria de caure en aquest error.

El problema, i potser el delicte, en allò que feia Errejón amb aquestes dones no era el què, era el com. Una, Sara, descriu com un moment humiliant quan es va fer una foto del seu cul al supermercat per enviar-la a l'exdiputat, que l'hi exigia. En qualsevol altra circumstància, en un flirteig mutu en pla d'igualtat, un selfie de cul al supermercat seria una manera força lleugera d'alegrar el dia i el pas pel Mercadona. Però és que no ho era. La dona ho explica com un exemple més de les coses que va fer sense plaer ni participació, en una època de maltractament psicològic i sotmetiment a un manipulador que, pel que va emergint, tenia un sinistre modus operandi en què mai no estava contemplat que les dones parlessin i menys encara que gaudissin".

A VOLTES AMB LA FE I L'ATEISME

Yo soy ateo, gracias a Dios. Adolfo Marsillach.

Al principi la Fe movia muntanyes només quan era absolutament necessari, de manera que el paisatge romania igual a si mateix durant mil·lennis. Però quan la Fe va començar a propagar-se ia la gent li va semblar divertida la idea de moure muntanyes, aquestes no feien sinó canviar de lloc, i cada cop era més difícil trobar-les al lloc on un les havia deixat la nit anterior; cosa que sens dubte creava més dificultats que les que resolia.

La bona gent va preferir llavors abandonar la Fe i ara les muntanyes romanen en general al seu lloc. Quan a la carretera es produeix un esfondrament sota el qual moren diversos viatgers, és que algú, molt llunyà o immediat, va tenir un lleugeríssim indici de fe.

Aquest conte curt de Monterroso, prou conegut, em serveix per parlar de la manca de fe, de l'ateisme, vist des del prisma de diversos pensadors.

L'ateisme antic, i especialment el dels atomistes, que n'és el referent més seriós, criticava la religió pel temor que era capaç de provocar entre els creients. L'ateisme modern la crítica per dues raons oposades: o bé perquè no admet competidors a l'oferta de consol (Marx i la religió com l'opi del poble) o perquè no admet competidors a la seva oferta d'angoixa (Heidegger i l'existencialisme). Per a Robespierre, aquell home ebri de virtut republicana, l'ateisme era un vici exclusiu de senyorets ociosos i dels seus filòsofs falders, pensadors de saló. «L'ateisme és aristocràtic», arriba a escriure el novembre de 1793. Per contra, la idea d'un ésser suprem (en Robespierre sempre ressona la veu de Rousseau) que vetlla per la innocència de l'oprimit i castiga el crim aparentment triomfant, és completament popular (això és el que escandalitzarà Marx). Sentia una gran animadversió contra els filòsofs que confonien la causa religiosa amb la dels dèspotes i veien conspiradors contra l'Estat en tot aquell que anava a missa. Són enemics del poble, conclou Robespierre, que pretenen forçar-lo a veure en la Revolució el triomf de l'ateisme, i no el de la virtut, quan l'ateisme és un crim polític. L'ateisme és l'antítesi de la virtut, i per tant és antirepublicà". Per això envià a la guillotina Anacarsis Cloots, aquell «enemic personal de Jesucrist» (són les seves pròpies paraules). Predicar l'ateisme, afegeix Robespierre, «no és res més que una manera d'absoldre la superstició i d'acusar la filosofia; i la guerra declarada a la divinitat no és res més que una diversió a favor de la reialesa». En conclusió: «Subjectem la moral a bases eternes i sagrades; inspirem en l'home aquest respecte religiós per l'home, aquest sentiment profund dels seus deures, que és l'única garantia de la felicitat social. Amén.

AQUESTA MORTA ESTÀ MOLT VIVA

Hi ha històries surrealistes i després hi ha la d'Elisabet Oliver. Aquesta barcelonina, de 52 anys, va perdre el seu pare el 28 de maig passat. Alfons va morir a Manresa als 78 anys a l'hospital Sant Andreu, per això van fer els tràmits al Registre Civil d'aquesta localitat per inscriure'n la defunció. El problema? Per error, van certificar la seva també, com explica a la carta que va enviar a La Vanguardia i que va ser publicada ahir. Aleshores no ho sabia, però era l'inici d'un periple que tot just ha acabat aquesta setmana.

Com va saber que administrativament era morta? A principis de juliol, va rebre una trucada de la companyia que gestiona les nòmines de la seva empresa. Havien rebut una incidència de la Tresoreria General de la Seguretat Social i el problema tenia relació amb la cotització d'una persona que constava com a difunta al registre civil. Va resultar que la morta era ella. “No m'ho creia”, confessa.

A partir d'aquí, va començar a estirar el fil. La primera cosa que va fer va ser acostar-se fins al Registre Civil de Barcelona, ​​on resideix. “Vaig ser sense cita prèvia perquè era impossible aconseguir-ne una”. Després de suplicar als guàrdies de seguretat que la deixessin passar, va aconseguir parlar amb un jove que li va confirmar el que es temia: constava com a difunta. El mateix treballador li va dir que hauria d'anar ella mateixa al Registre Civil de Manresa perquè intentava comunicar-s'hi i no agafaven el telèfon.

Va ser llavors quan va demanar ajuda al gestor que havia tramitat la certificació de defunció del seu pare. Allà va saber que dies després d'haver-la donat per morta, el Registre Civil de la capital del Bages havia cancel·lat la seva defunció en adonar-se de l'error, i el gestor va demanar una còpia del document de cancel·lació. Amb l'escrit, va tornar al Registre Civil de Barcelona i una altra sense cita prèvia -“és impossible obtenir-ne una”-, de manera que va haver de suplicar novament a la porta que la deixessin entrar. Va localitzar el treballador que l'havia atès el primer dia i aquest li va informar que, a més del document de cancel·lació, necessitava un certificat de fe de vida. “Em va dir que tornés un altre dia, que preguntés per una persona concreta i que m'ho expedirien”.

Amb tots dos documents, ia mitjans de juliol, es va personar en una administració de la Tresoreria General de la Seguretat Social. I sí, els vigilants no la van deixar entrar. Els va haver d'explicar, “davant de les persones que esperaven davant de l'edifici”, que constava com a difunta. “Imagina't com em miraven”. Al final, va aconseguir estovar el seu cor i, un cop a dins, un treballador va semblar solucionar-li el problema. “Sort que no està cobrant una pensió, perquè l'hauria deixat de percebre”, li va dir.

“Sort que no està cobrant una pensió, perquè l'hauria deixat de percebre”. Creient que tot estava arreglat, va marxar. Però només va ser un altre miratge. Dies més tard, va intentar accedir a la pàgina web del CatSalut sense èxit, per la qual cosa va anar al seu CAP. Allà li van confirmar els pitjors presagis: estava donada de baixa per defunció. I el pitjor: no els ho podien solucionar. En aquell moment va ser conscient que, "encara estant al mateix edifici", la Tresoreria General de la Seguretat Social i l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) "no es comuniquen entre ells ni comparteixen informació".

No va haver de tornar a faltar a la feina per fer l'enèsima visita a la seu d'un organisme institucional, en aquest cas l'INNS, i, com en les anteriors, sense cita prèvia. No cal dir que tampoc la van deixar entrar. Després d'un altre reguitzell de súpliques, una funcionària li va dir que estava tot bé, i ella va respondre que ho dubtava. Al final, li van facilitar un número de telèfon on trucar on, li van assegurar, li donarien cita per a un altre dia.

Ara sí amb cita, i quan ja era al mes d'octubre, es va personar a l'INNS el dia estipulat. La funcionària que la va atendre en teoria li va resoldre l'embolic. Però, de nou, va ser un altre miratge, i ja n'anaven uns quants. Quan va tornar al CAP, li van explicar que seguia constant com a difunta i que havia de tornar a acudir a l'INNS perquè li expedissin un document que certifiqués el seu dret a rebre assistència sanitària. Amb una paciència fora del comú, va fer religiosament de nou el que li van demanar i va tornar al CAP amb el document a la mà. Quedava ja l'assumpte tancat? No. Li van comunicar que ells no podien fer la modificació i que hauria d'esperar uns dies.

Ja amb la mosca darrere de l'orella (i amb raó), aquest dimecres va tornar a absentar-se de la feina per dirigir-se a l'Institut Català de la Salut. La van rebre, la van escoltar i… la van tornar a derivar a un altre lloc. "Em van dir que havia d'anar al Servei Català de la Salut, que el meu CAP depenia d'aquest organisme". Ara sí, van aconseguir eliminar-li del sistema la data de defunció. Finalment, tornava a la vida administrativa. La terrenal, sortosament, no l'ha abandonada mai, tot i que ha pogut estar en risc després del periple pel qual l'han fet passar. - Josep Fita, lavanguardia.com

EL FACTOR HUMÀ

Dies enrere, en redactar un paper, va cristal·litzar en mi una idea que s'insinuava des de ja fa temps: que és cert que el món té avui una sèrie de problemes greus, socials, polítics, econòmics i de governança, que s'han vist successivament agreujats per la incidència sobrevinguda de tres grans crisis –la crisi financera del 2008, la pandèmia i les dues guerres en curs (la d'Ucraïna i l'Orient Mitjà)–, així com per una globalització executada sense solidaritat, però que, malgrat això , també és veritat que els homes i dones d'avui comptem amb infinits més recursos de tota mena que mai van tenir abans els nostres avantpassats per afrontar la situació amb fortalesa, analitzar-la amb intel·ligència, tractar-la amb coratge i resoldre-la sense cap mena de menys.

I, si això és així, per què sucumbim avui al desànim i la desesperança, ens abandonem al derrotisme i ens tanquem en un lament estèril? La resposta és clara: perquè molts de nosaltres, els homes i les dones d'aquest temps, és a dir, el “factor humà”, fallem clamorosament. La causa d'aquest fracàs és un individualisme arrelat, atent només als drets i poc pendent dels deures, que desemboca al nihilisme. I com a resultat d'aquesta involució egoista, s'esvaeixen els sentits de pertinença i de solidaritat a tota comunitat, així com el reconeixement de la primacia de l'interès general.

En aquesta situació, és evident, al meu entendre, que el món només pot aspirar a un progrés real i sostingut si es té en compte que:

1) Només hi haurà autèntic progrés si progressem tots, per la qual cosa hem de recordar – cenyint-nos a Espanya– que els excel·lents indicadors macroeconòmics es donen en una situació social definida per un augment de la pobresa, una pèrdua de poder adquisitiu, una aturada juvenil insuportable i unes dificultats greus per accedir a un habitatge digne.

2) Només progressarem tots si hi ha un fort sentit comunitari, un arrelat sentit de pertinença i de solidaritat a una comunitat, així com una escala de valors compartida en allò essencial per tots els seus membres. Sent conscients que qualsevol regulació de la conducta dels actors socials, per detallista que sigui, no podrà suplir mai l'autocontrol basat en principis ètics. La inflació reguladora actual, que en alguns àmbits arriba al paroxisme, és per si mateixa un problema.

3) Cal rebutjar qualsevol model de constructivisme social, sigui quina sigui la ideologia que l'impulsi, a babord oa estribord, optant amb convicció i sense reserves per la força creadora de la llibertat.

4) I cal practicar la virtut de la moderació, entenent per tal –diu Claudio Magris– aquella predisposició de l'ànim que ens fa adaptar les nostres idees a la realitat en comptes de forçar la realitat per acomodar-la a les nostres idees. El que exigeix: a) realisme per observar les coses, els fets i la gent sense idees preconcebudes; i b) absència de dogmes com a sinònim d'una laïcitat que va més enllà del fet religiós, en el bé entès que no només el clericalisme intolerant de matriu religiosa és contrari a la laïcitat, sinó també la cultura o pseudocultura radicaloide i secularitzada dominant. Laïcitat –conclou Magris– significa: “Dubte respecte a les pròpies certeses, autoironia, desmitificació de tots els ídols, inclosos els propis; capacitat de creure amb força en alguns valors, sabent que n'hi ha d'altres igualment respectables”. En síntesi: humanisme, urnes i lleis. És a dir, respecte a l'adversari, respecte a les regles i primacia del bé comú. Sense una actitud que assumeixi com a operatives aquestes idees no hi haurà progrés que valgui, ja que incideixen en la conducta de tots i, en especial, dels polítics. I és aquí, al factor humà, on rau el dèficit fonamental de la nostra vida pública. La fallada resideix en un factor humà que navega majoritàriament sense nord, ara a babord, ara a estribord. Amb supèrbia i oblit de linterès general. Vull creure que no sap què fa: un mal irreparable.  El factor humà - Juan-José López Burniol a la vanguardia.cat