DE L'ESTUPIDESA HUMANA

L'escenari és tan simple que no dona per a més, ni cal tampoc fer una reflexió massa profunda. D'una banda, hi ha uns psicòpates paranoics que manen, que són pocs, i la resta uns ciutadans mesells que obeeixen - que són molts - Això fa uns tres o quatre mil anys que és així, depèn de quina civilització estem parlant, i va camí si el planeta aguanta, de continuar d'aquesta manera tres o quatre mil anys més.  I van passant els anys, hi ha revoltes, moviments alternatius, algun moment en què sembla que es trencarà la baula d'aquesta cadena que ens oprimeix i angoixa, però és un miratge, pocs manen i molts obeeixen, així de simple o ximple, i ha estat, és i serà així, pels segles dels segles. 

El problema és que cada vegada més, manaires i manats són més idiotes, més estúpids, i això sí que és un problema, car abans, en els manaires se suposava que hi havia encara que fos poc, un cert bri d'intel·ligència, de lucidesa, i això, el dia d'avui, ha desaparegut, els manaires són encara més idiotes que els manats. Aquest és el principi del final del cercle viciós de l'estupidesa humana. Ja ho deia Cole al seu axioma: "La quantitat total d'intel·ligència del planeta roman constant. La població, però, continua augmentant".  

Hi ha qui deia que portem 28 segles d'estupidesa humana, i el lamentable espectacle continua després d'ell, potser si que només Bach, com ens deia Cioran, ens salva d'aquest desori. Em vinc a referir a Bach el músic, no a l'extrissim, o potser ambdós. Carlo M.Cipolla és un expert en l'estupidesa humana.

UN DIVENDRES ESPECIAL

Ja estan els pesats del temps amb que farà fred, que baixaran molt les temperatures, bla bla bla. Vaja!, si som al desembre i encara no ha fet fred, de la mateixa manera que aquest estiu a penes va fer 15 dies de calor. És normal que a primers de desembre faci fred, com és normal que per Nadal no en faci i per reis en faci molt. En aquest fragment de 'Fins que cal dir-se adeu' es parla d'un temps en què en feia molt de fred, un temps en què es glaçaven les canonades, i penjaven els caramells de les teulades, de bassals glaçats en uns carrers sense asfaltar, de pràctic, i botes d'aigua. De fred de veritat.

"Tenia raó, molta raó Mercè Rodoreda quan deia que la felicitat s'acabava a dotze anys, després tot es complica molt, massa, sobretot en el meu cas. De fet, va ser una setmana premonitòria quant a esdeveniments, perquè el divendres ja es produí un fet extraordinari per a mi, d'aquells difícils d'oblidar i que acabes recordant per sempre, per més anys que passin. Al matí, en llevar-me a les set com cada dia - recordo que feia molt de fred - em vaig vestir d'una revolada, sense mandra.

En baixar a la cuina la meva mare ja estava preparant-me l'esmorzar, i atansant-me a la llar de foc, vaig escalfar-me les mans. Li vaig fer un petó tot desitjant-li un bon dia, encara que, atrafegada com estava, em contestà mecànicament, entestada en les seves recomanacions.

- Agafa el pràctic i els guants, Helena, va dir-me - aquesta nit ha glaçat, i ves amb compte amb els bassals gelats, ni se t'ocorri trepitjar-los, ah!, i no t'oblidis l'esmorzar. La mare sempre patia molt per tot, com totes les mares ho solen fer, i moltes vegades innecessàriament, encara que en aquest cas tenia raó: trepitjar bassals, era embrutar-se segur, però tant era el que pogués dir, perquè nosaltres esperàvem amb candeletes que glacés, precisament per tal de trencar el glaç; Bé, nosaltres, abric, maleta, pràctic i guants, davant la mirada complaent de l'oncle Lluís que ens contemplava des de la porta de casa seva, mans a la butxaca i caliquenyo apagat permanentment enganxat als llavis, amb els seus pantalons de pana gairebé sota l'aixella, i la gorra de feltre que mai l'abandonava. La mare quan estava de broma, deia que fins i tot s'hi dutxava i hi dormia.

Cony de canalla - ens deia l'oncle - un dia us matareu, li ho diré a la vostre mare, us fotrà un cul com un tomàquet. Però mai deia res a cap mare, ans al contrari, era evident que li agradava veure'ns, que el rejovenia recordar quan ell, de petit, abans de l'atac de meningitis, ho feia tal com nosaltres, i, segurament, algun vell també l'havia renyat a ell, sense avisar tampoc a cap mare. En passar pel seu costat com cada dia per saludar-lo, mentre es treia el caliquenyo de la boca, em va somriure d'aquella manera que només saben fer-ho els nens i els avis, els purs d'esperit com deia ell, i va dir-me:

- No sents res Helena?, cap soroll diferent?

En fer-me aquest comentari vaig adonar-me que, en la llunyania, de la part de la Via Messeguer venia un aldarull de trompetes, tambors i d'altres fanfàrries. No es veia res encara, però era evident que quelcom especial, màgic, estava a punt de succeir.

- Si que ho sento - fou la meva resposta - Què és aquest soroll?

Ell, somrient, i amb un cert aire de cofoisme en veure'm tan intrigada, va dir-me:

- L'espectacle més bonic del mon, Helena, i tu, per primera vegada a la teva vida, estàs a punt de contemplar-lo.

Jo no entenia res, i en continuar carrer de Vilarrùbies avall, després d'acomiadar-me de l'oncle, vaig trobar-me la Maria i la Laia que, esvalotades assenyalaven amb insistència cap a davant, al començament del carrer on hi havia la casa de la Caritat.

Ho has vist? - em deien -

En assentir - ara ja ho veia - arrancarem a córrer les tres carrer avall, i allí, aparegué, davant dels nostres ulls, majestuós, sorollós, fent sortir a tothom de casa seva amb la seva fanfàrria, la gran parada del 'Circo Americano'.

Era una desfilada gairebé militar, en perfecte ordre. Al capdavant de tot, obrint-la, uns homenets que semblaven soldats de plom, tocaven les trompetes i els tambors. Anaven vestits amb una espècie d'uniforme vermell, un barret de copa del mateix color i tot d'ornaments daurats a les espatlles. Darrere d'ells, els carros arrossegats per camions alguns i cavalls d'altres, l'un rere l'altre, formant una llarga caravana com aquelles de les pel·lícules de l'Oest. Allí hi anaven els artistes: trapezistes; domadors; pallassos; equilibristes; mags; i moltes noies amb vestits preciosos plens de plomes i llunetes. I tota mena d'animals: Lleons; tigres; cavalls; mones i micos, molts ponis i fins i tot dos elefants que, majestuosos, intentaven mantenir l'equilibri en un carrer ple de forats i permanentment enfangat. 

Nosaltres, aplaudíem esvalotades davant d'aquell espectacle insòlit que s'oferia als nostres ulls innocents i ells, somrients, ens saludaven. Un senyor que anava vestit de pallasso se'ns acostà i en donar-nos uns caramels, somreia, mentre ens convidava a anar a veure'ls.

- Y no os entretengais mucho - afegí - o llegareis tarde a la escuela.

L'escola! Ens n'havíem oblidat, i ja eren gairebé dos quarts de nou, calia no entretenir-se més o arribaríem tard. Les monges de la Divina Pastora eren molt bones, però estrictes amb la puntualitat. Amb les meves amigues ens posàrem a córrer per tal d'agafar l'autobús del Martí.

Ens va anar d'un pèl arribar a l'hora a l'Escola, i a l'hora del pati, les meves amigues i jo, ens vàrem fer les fatxendes explicant tot el que havíem vist i, ben aviat els dos elefants, n'eren ja set o vuit, i tot s'anava fent molt més gran. Però ho explicàvem amb tanta convicció que tothom s'ho va creure.

Saps, aquell divendres tan especial, en sortir de l'escola, la Mireia, la Laia i jo, ja ens tens corrents a agafar el primer autobús, arribar a casa, deixar la maleta, dinar a correcuita i cap a la plaça Taulí a veure com muntaven el circ.

Quin ambient i quina gatzara hi havia al voltant! Tota la canalla del barri a primera fila per tal de no perdre's ni un sol detall de l'esdeveniment, embadalits, veient com s'aixecava majestuosa l'enorme carpa, com si es tractés d'un castell d'il·lusions fugisseres.

Els rugits dels lleons es confonien amb el renillar dels cavalls, i la xerrameca de les mones i els micos. Tota una barreja de sorolls, olors i colors que a nosaltres ens fascinaven, fins al punt que, més d'una mare va haver de venir a recordar al seu fill que a les tres havia d'estar a l'escola; entre elles, és clar, la meva.

La tarda a classe se'ns va fer interminable, malgrat anar-hi tan sols tres hores, i en sortir, a les sis en punt, fuetejades, torna que tornaràs cap a la plaça Taulí. El circ ja estava instal·lat, una munió de bombetes que anaven des de dalt de tot fins a la base baixaven en cascada, de tal manera que la carpa semblava un enorme pastís i davant, amb lletres molt grosses també il·luminades, es podia llegir "Gran Circo Americano". Ens varen haver de venir a buscar gairebé a tots, d'embadalits que estàvem tafanejant-ho tot; ja eren les vuit del vespre quan un crit del meu pare em va recordar que havia d'anar a sopar i dormir.

Dormir! Com es pot fer entendre als grans que és impossible dormir per a una nena de dotze anys, després de contemplar un espectacle com el de l'arribada d'un circ.

Com fer-els-hi comprendre que tot un món nou, meravellós, se'ns havia aparegut de sobte i que una, somiava que era trapezista; ballarina; pallassa; o domadora, tot alhora, i es trobava envoltada d'un públic que l'aplaudia, mentre ella saludava cofoia davant tota aquella munió de gent. Però els grans, en créixer, havien oblidat somiar, i no podien entendre tot el que passava pel nostre cap, la il·lusió de quan només es tenen dotze anys, i el món és un univers meravellós obert a tot, i tancat a res...

Catifa de flors al carrer de Villarrùbies a 1955.

I ves per on, hi havia abans El Gran Circ Feijoo. Secundino Feijoo va rebre l'homenatge de la ciutat de Vigo el 14 de juny de 1935. Aquell dia, l'empresari ourensà celebrava les seves noces d'or al món del circ i cedia la direcció del Gran Circ Feijoo al seu fill Manuel Feijoo, que anys després crearia el Circo Americano i regentaria el Circo Prince a Madrid. Secundino Feijoo López va néixer el 1870 a la localitat ourensana de Vilanova dos Infantes, Celanova. A més Feijoo escrit correctament, no com el presumpte líder del Partit popular. S'escriu Feijoo. Encara que aquest cognom sol aparèixer escrit amb titlla als mitjans, la seva escriptura correcta d'acord amb les regles d'accentuació de l'espanyol és Feijoo, sense titlla per ser veu plana acabada en vocal. O sia, que l'ínclit moderat i els mitjans no saben ni escriure correctament el seu propi cognom.

A QUE NO SAPS QUI ÉS ANA MILLÁN?

No la busquis a Internet, després t'explicaré qui és. Simplement et demano que responguis amb sinceritat en aquesta enquesta, abans de seguir llegint. Coneixes aquesta persona? Et sona el nom o la cara? Saps qui és? - Ignacio Escolar. El text és una mica llarg, pero interessant per veure el diferent raser que s'aplica a la corrupció segons a quin partit pertanyi el corrupte. No l'he traduït, no cal, crec., avui és dissabte i com diria l'Arús, la gent ho sap.

"No me sorprendería que no la conozcas. Es lo más normal. Si preguntas a tus familiares o amigos, probablemente te dirán lo mismo: que no saben quién es. Solo quienes siguen muy de cerca la política madrileña reconocen a Ana Millán. Y este desconocimiento sirve como ejemplo para explicar algunas de las cosas más anómalas que ocurren en el debate público español. Te supongo una persona informada. Bien informada. Los socios y socias de elDiario.es siempre lo son. Pero la fama se logra en otro sitio: por la televisión. Por eso casi todos los españoles lo saben todo sobre la presunta corrupción de José Luis Ábalos, conocen a Koldo García, o incluso han oído hablar del tito Berni, o del empresario Víctor Aldama. Pero casi nadie sabe quién es Ana Millán. 

Y son personas con algunas características en común. Al igual que lo fue Ábalos, Ana Millán es la responsable de organización de un partido. Su número tres.Pero las similitudes se acaban aquí. Porque Ábalos fue el número tres de Pedro Sánchez. Pero Ana Millán es la número tres de Isabel Díaz Ayuso: su vicesecretaria de organización. Lo sigue siendo hoy, a pesar de sus presuntos delitos de corrupción. A diferencia de Abalos, Ana Millán, no está en el grupo mixto ni ha sido expulsada por su partido. Más bien al contrario: fue incluida en las listas electorales y ascendida a vicepresidenta primera de la Asamblea de Madrid tras su imputación. Es verdad que Ábalos fue ministro, y uno de los más conocidos. Pero, ¿Koldo? ¿O Tito Berni? ¿Por qué los presuntos corruptos de la izquierda son famosos y alguien como Ana Millán es casi anónima? ¿Por qué la mayoría de los medios –en elDiario.es llevamos años escribiendo sobre ella– han ignorado este caso de corrupción?. La respuesta a esta pregunta la explica bien nuestro compañero José Precedo, en un artículo que publicamos ayer y que, si aún no lo has hecho, te recomiendo leer. Es el doble rasero con el que la prensa conservadora trata los asuntos que tienen que ver con Isabel Díaz Ayuso. Y el poder que esta prensa tiene para fijar los grandes temas de conversación. 

Pero volvamos a Ana Millán, que hay mucho que contar. Todo pasó en Arroyomolinos, un municipio al suroeste de Madrid de unos 35.000 habitantes, a unos 40 minutos en coche de la capital. En 2015, Ciudadanos ganó las elecciones municipales. Y tras su victoria descubrieron a varias personas del anterior equipo de gobierno, del PP, intentando sacar del Ayuntamiento de Arroyomolinos tres bolsas de basura con documentos de la Concejalía de Juventud. Entre esos papeles que el PP quería destruir había correos electrónicos sobre adjudicaciones a Waiter Music: una de las empresas implicadas en la trama Púnica. Su dueño, José Luis Huertas, organizaba mítines al PP de Madrid por los que no cobraba, pero después se llevaba un montón de adjudicaciones de los ayuntamientos gobernados por el PP. Ya sabes: el mismo sistema que el PP también usó con la Gürtel para financiar ilegalmente sus campañas electorales.

Los concejales de Ciudadanos de Arroyomolinos enviaron buena parte de esa documentación a la Audiencia Nacional. Al juzgado central número 6, que era el que llevaba el caso Púnica. Pero durante años su denuncia fue ignorada. En 2020, José Luis Huertas murió. Y para cuando la Guardia Civil y la Fiscalía Anticorrupción analizaron esos papeles, y los contratos de Waiter Music, los presuntos delitos ya estaban prescritos.

¿Y quién fue en esos años la concejala de Juventud de Arroyomolinos que había aprobado esas adjudicaciones? En efecto: Ana Millán. Las adjudicaciones a Waiter Music estaban prescritas, pero la Guardia Civil descubrió un nuevo hueso que roer: la sospechosa relación entre Millán y otro empresario, Francisco Roselló. Con estos nuevos datos, Anticorrupción pidió seguir la investigación. En aquellos años, el responsable del central 6 de la Audiencia Nacional era Manuel García Castellón. Fue este omnipresente juez, a instancias de Anticorrupción, quien primero aseguró que había indicios de delito en la actuación de Ana Millán. Pero en el mismo auto García Castellón ordenó sacar el caso de la Audiencia Nacional, al considerar que no era de su competencia. Lo derivó a un juzgado ordinario: el de Navalcarnero, que es donde está la sede del partido judicial al que pertenece Arroyomolinos. Ana Millán se convirtió así en investigada por la Justicia. Dio un poco igual. En aquel momento, ya era la alcaldesa de Arroyomolinos. Y lo siguió siendo; nadie en el PP forzó su dimisión. La investigación avanzó a trompicones. Por ese juzgado ordinario –que lleva todo tipo de pleitos y no cuenta con los medios de la Audiencia Nacional– pasaron varios jueces, que después pidieron otro destino. Pero gracias al trabajo de la Guardia Civil, algunos detalles muy feos empezaron a aflorar. 

Durante los años en los que Millán fue concejala de Juventud, el empresario en cuestión –Francisco Roselló– se llevó más de 660.000 euros en adjudicaciones del Ayuntamiento. Al mismo tiempo, según la Guardia Civil, Ana Millán cobraba de ese empresario. Roselló le pagó unos 40.000 euros a través de un extraño contrato de alquiler. Roselló alquilaba un ático propiedad de Ana Millán en Arroyomolinos por el que abonaba un precio muy superior al de mercado. No era siquiera para él. Allí vivía un empleado suyo, que estaba realquilado. Ese empleado, el verdadero inquilino, pagaba a Roselló la mitad de lo que después éste abonaba a Millán. Con este método, tan elaborado, Millán –entonces una joven treintañera– se llevaba un extra cada mes.

Según Millán, el sobreprecio en el alquiler era porque incluía también una opción a compra. La Guardia Civil no se cree esta excusa. La realidad es que esa compra nunca se produjo. Además, el empresario Roselló contrató a la hermana de Ana Millán. Y además Ana Millán ingresó en sus cuentas 52.950 euros en efectivo entre 2008 y 2017. Según la Guardia Civil, los principales ingresos coinciden con los años de las adjudicaciones a las empresas de Roselló. Y este dinero en billetes es al margen de lo que cobraba por el supuesto alquiler.

No es un gran pelotazo; la Concejalía de Juventud de una ciudad pequeña no da para mucho más. No es tampoco una minucia. Entre Ana Millán, su hermana y su novio, recibieron cerca de 180.000 euros de Francisco Roselló durante los años en los que este empresario se llevó 660.000 euros en adjudicaciones del Ayuntamiento de Arroyomolinos. Y esta cifra no incluye ese dinero en efectivo que también investiga la Justicia. Pero lo más relevante de esta historia es la reacción del PP. La carrera política de Ana Millán no se ha visto perjudicada por esta investigación judicial. Ha sido justo al revés. En 2019 se convirtió en alcaldesa de Arroyomolinos. En 2022, Isabel Díaz Ayuso la nombró vicesecretaria de Organización del PP de Madrid: número tres del partido. Y en 2023, cuando ya estaba imputada, Ayuso la incluyó en las listas. Desde mayo de 2023 es diputada autonómica, y también vicepresidenta primera de la Asamblea de Madrid. No solo la ha defendido Ayuso. También el PP nacional. Según Borja Semper, su caso es una “imputación administrativa”. Y eso que hablamos de cuatro supuestos delitos de corrupción. Como máxima responsable de Organización del PP de Madrid, en 2023, Ana Millán se ocupó también de entrevistar a los principales candidatos del partido a esas últimas municipales y autonómicas, para garantizar que no hubiera entre ellos ningún corrupto. Al parecer, no había nadie mejor para este trabajo en el PP de Madrid que una imputada por corrupción. 

Un dato importante: Ana Millán es amiga de Isabel Díaz Ayuso. Ambas se conocen desde que militaban en las Nuevas Generaciones del PP de Madrid. Ambas trabajaron juntas en el equipo de comunicación de Esperanza Aguirre, en esos años en los que Ayuso –entre otras grandes responsabilidades– llevaba la cuenta en Twitter de Pecas, el perro de la lideresa Aguirre. Tal vez por eso Ayuso ha cerrado filas con Ana Millán. Tal vez por eso la incluyó en sus listas para la Asamblea de Madrid cuando ya estaba imputada. Gracias a Ayuso, Millán hoy está aforada. Lidia Prado, la jueza de Navalcarnero que llevó la investigación, lo tiene claro: hay “indicios sólidos” de corrupción. Pero como Millán está aforada como diputada autonómica, esta jueza decidió en junio inhibirse en favor del Tribunal Superior de Justicia de Madrid. Esta semana, el Tribunal Superior de Justicia de Madrid, devolvió la causa a la jueza Lidia Prado. Le exige que siga investigando y prepare una exposición razonada, no simplemente que se inhiba. Casi cada semana, la oposición en Madrid critica a Ayuso por mantener a una persona investigada por corrupción como vicepresidenta de la Asamblea. Y casi cada semana, Ayuso defiende a Ana Millán. “Pronto van a tener que pedirle disculpas”, asegura. Está convencida de que todo este caso judicial se archivará. Y es posible que acabe siendo así. En el Tribunal Superior de Justicia de Madrid, la derecha juega en casa. Los magistrados de este tribunal han sido nombrados a medias entre la Asamblea de Madrid –donde la derecha mantiene la mayoría desde hace décadas– y el Consejo General del Poder Judicial –que la derecha ha dominado 20 de los últimos 25 años, gracias a los sucesivos bloqueos a su renovación–. Es casi imposible encontrar algún juez progresista entre todos los que componen este tribunal.

Te propongo otro juego, para terminar. Ahora que ya sabes quién es Ana Millán, a ver cuántas veces oyes hablar sobre ella en la mayoría de los medios de comunicación. Me apuesto algo: solo saldrá una noticia sobre su investigación judicial en algunas tertulias o en la portada de algunos medios si la número tres de Ayuso deja de estar imputada. En caso contrario, seguro que no". Lo dejo aquí por hoy. 

L'OBSOLESCÈNCIA DE L'HOME

“Per reprimir per endavant qualsevol revolta, és important no recórrer a la violència. Els mètodes arcaics com els de Hitler han quedat clarament desfasats. N'hi haurà prou de crear un condicionament col·lectiu tan poderós que ni tan sols la idea de rebel·lar-se sorgirà de la ment dels homes. L'ideal seria formatar els individus des del seu naixement limitant-ne les capacitats biològiques innates. Després continuaria el condicionament reduint dràsticament el nivell de qualitat de l'educació per convertir-la en una forma d'inserció laboral. Un individu inculte només té un horitzó de pensament limitat i com més el seu pensament està circumscrit a preocupacions materials i mediocres, menys es pot rebel·lar. Cal aconseguir que l'accés al coneixement sigui cada cop més difícil i elitista… que s'eixampli la bretxa entre el poble i la ciència, que la informació destinada al gran públic quedi anestesiada de qualsevol contingut subversiu. Sobretot res de filosofia. També en aquest cas hem de recórrer a la persuasió i no a la violència directa: difondrem massivament, a través de la televisió, entreteniments que adormen la ment, afalagant sempre allò emocional, allò instintiu. Ocuparem les ments amb allò que és fútil i lúdic. És bo xerrades i músiques incessants per evitar que la ment reflexioni. Com a anestèsia social, no hi ha res millor. En general, es farà de tal manera que es desterri la serietat de l'existència, es ridiculitzi tot allò que tingui un alt valor, es mantingui una constant apologia de la lleugeresa; perquè l'eufòria de la publicitat, del consum, es converteixi en la norma de la felicitat humana i el model de la llibertat. 

El condicionament produirà així per si sol una integració tan gran que l'única por (que caldrà mantenir) serà la de ser exclosos del sistema i no poder accedir així a les condicions materials necessàries per a la consecució de la felicitat. L'home de massa, així produït, ha de ser tractat com allò que és: un producte, un vedell, i ha de ser controlat, com ha de ser controlat un ramat. Tot allò que permeti adormir la seva lucidesa, el seu esperit crític, és socialment bo; tot el que pugui despertar-ho ha de ser combatut, ridiculitzat, sufocat. Qualsevol doctrina que qüestioni el sistema ha de ser qualificada abans que res de subversiva i terrorista, i els qui la donin suport han de ser tractats com a tals. Tot i això, s'observa que és molt fàcil corrompre un individu subversiu: només cal oferir-li diners i poder”. Günther Anders - l'obsolescence de l'homme 1956.

LA NOSTÀLGIA NO ÈS UN ERROR

A la pel·lícula La gran bellesa, Toni Servillo (Jep Gambardella) diu a Sabrina Ferilli (Ramona) en un moment íntim: “Què tens en contra de la nostàlgia, eh?”. I la bella Ferilli respon: “És l'única distracció possible per a qui no creu en el futur”. Als mateixos cinemes en què es va estrenar fa una dècada el film de Paolo Sorrentino s'ha estrenat Berlinguer. La gran ambizione, d'Andrea Segre, que ha esdevingut un fenomen social, perquè la cinta desprèn l'enyorança per la política que respectava el contrari, que encarnava ideals, que tenia un pòsit intel·lectual. És possible que el seu èxit tingui a veure amb la manca de fe en el futur, però també amb el rebuig de la política actual, que es fonamenta en l'insult, el menyspreu al rival i la misèria ideològica. La gran ambizione l'emetrà Filmin a Espanya, però els qui l'han vist expliquen que se centra als anys setanta i en l'intent de l'anomenat compromís històric entre la democràcia cristiana d'Aldo Moro i el Partit Comunista d'Enrico Berlinguer per aconseguir una societat més justa , empàtica i solidària. Allò va acabar malament, ja que Moro va ser assassinat per les Brigades Roges, encara que segurament amb la complicitat dels serveis secrets d'altres països. Llegeixo que la pel·lícula està servint per obrir una polèmica sobre les virtuts perdudes de la política. L'últim secretari general del PCI, Achille Occhetto, ha dit que l'impacte de la política és degut a la necessitat de tornar al que Berlinguer anomenava pensaments llargs, a entendre la política com una visió de país i fins i tot a la voluntat de tutelar als més febles. 

En uns moments en què la dreta ultraconservadora mana a Itàlia i que els neofeixistes campen a gust, resulta saludable que molts joves s'hagin acostat als cines, com ho demostren les bones recaptacions. El film ha despertat l'enyorança per una política que no s'assembla gens a l'actual, on el discurs sòlid es contraposa a les manipulacions de l'algorisme. 

La setmana passada, uns encaputxats van irrompre en un cinema romà escopint i insultant els espectadors. Una mostra que la nostàlgia de la vella política cou els feixistes. Màrius Carol, a la vanguardia.com

CONSTITUCIÓ: I L'ARTICLE 156?

L'article 155 de la nostra Constitució determina que «si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general». La dreta ensenya les seves gargamelles reclamant la seva aplicació amb contundència però, per què quan parlen de «Espanya» parlen d'espanyols, i quan ho fan de «Catalunya» obliden als «catalans» i «catalanes»?, i obliden que l'Estat Espanyol incompleix sistemàticament l'article 156, i ni se li retreu ni se'l condemna. Potser el que se li hauria de dir a aquest Estat morós sistemàtic, que abans de parlar de res, potser que primer paguin el que deuen i executin les inversions en estructures programades als pressupostos generals que incompleixen reiteradament any rere any. 
 L'artícle 156 diu, "Las Comunidades Autónomas gozarán de autonomía financiera para el desarrollo y ejecución de sus competencias con arreglo a los principios de coordinación con la Hacienda estatal y de solidaridad entre todos los españoles. Las Comunidades Autónomas podrán actuar como delegados o colaboradores del Estado para la recaudación, la gestión y la liquidación de los recursos tributarios de aquél, de acuerdo con las leyes y los Estatutos."

VOSTÈ JA NO ÉS AQUÍ

"Hi ha un home al semàfor de la rotonda provant de vendre mocadors de paper. Li dona temps per acostar-se a tres o quatre cotxes. No mira mai d’aprofitar-ne un de més. Tampoc no ven cap paquet de mocadors. És un home vell, molt més vell per la duresa del carrer. Dins dels cotxes ningú no té efectiu ni temps per parlar-li. Ens limitem a dir que no amb el cap i ell manté somriure i actitud. No s’enfada ni s’enfonsa. Canvia de direcció cap a Montjuïc i espera la pròxima fase del semàfor. Llavors, per uns instants, el segueixo amb la mirada i veig com es treu el somriure de la màscara, sospira i si no fos un animal espantat, ens pegaria a tots.
Es posa a caminar per un tros d’illot fins que desapareix, trepitjant el paral·lel 41 al nord de l’equador terrestre. Aquest paral·lel travessa Espanya i Portugal, Còrsega, Itàlia i la península balcànica. La Mediterrània, Àsia, l’Amèrica del Nord, els oceans Pacífic i Atlàntic. A Barcelona, el 41 nord està just sota de l’avinguda Paral·lel. Sobre aquell paral·lel 41, el vell desapareix en direcció a Miramar. Sempre hi ha la sospita que la misèria, la mala sort i la solitud s’encomanen. Potser el vell és un mirall on no volem sortir perquè ningú no està gaire lluny de desaparèixer. Amb un parell o tres de jocs dolents a les cartes repartides pots començar a fer-ho. Desaparèixer no és mai una cosa que depengui només de tu. Desaparèixer és un crim grupal.
La ciutat està il·luminada per la presència de Nadal. També el paral·lel 41 nord. Conjurar-se per tenir efectiu i comprar mocadors de paper la pròxima vegada que estigui en aquesta rotonda de Drassanes. No sé quan tornaré per aquí. Igual el vell que no ven ni un sol mocador de paper ja haurà desaparegut. Em mentiré que és en un altre semàfor. En una casa d’acollida. Que li hauran comprat una tona de mocadors de paper. Però el més probable és que hagi desaparegut per a mi com al seu dia va desaparèixer per a la seva família. Per a la seva feina, els seus companys, els seus amics, les seves parelles. Desapareixes per vergonya que et trobin i vegin com estàs. Desapareixes perquè no saps com explicar la teva desaparició. Desapareixes, potser perquè et trobi algú i vendre’ls una nova oportunitat i mocadors de paper".
Ahir vaig prendre una decisió senzilla, però que crec que és representativa del que pretén inculcar-nos Carlos Zanón al seu escrit. Havia de baixar al centre de la Ciutat i portava al damunt només una moneda de 2 euros; ara, com ho paguem tot amb targeta o bizum, no solc portar quasi mai efectiu. Ja sé que es pot pagar en alguns autobusos amb targeta de crèdit, i que de fet la majoria va amb la T10 o com es digui, però com l'autobús l'agafo molt poques vegades no tinc cap targeta, ni la de jubilat. En resum, vaig pensar, baixo a peu, faig la compra i per tornar agafo l'autobús, que a més para davant mateix del supermercat Consum. Llavors vaig recordar Ahmed, el noi africà que està demanant almoina a l'entrada, crec és del Senegal i és un noi d'un somriure perenne que a banda de donar els bons dies a tothom - encara que siguin uns bons dies interessats - guarda també els gossos de les senyores o senyors que van a comprar,. o alguna vegada m'ha vigilat la bicicleta. Així doncs, vaig pujar de tornada a peu, al cap i a la fi, són 25 minuts, i vaig donar els dos euros a Ahmed, recordant-li que gairebé mai no portava efectiu i que es recordés que li vaig explicar fa un temps com al nord d'Europa els mendicants portaven un datàfon on se'ls podia donar almoina amb la targeta de crèdit. 

Deia Arribas Castro que la ciutat era un milió de coses, i es podria dir: la ciutat és també un milió de petits detalls, aparentment sense importància.