THE UNCERTAIN GLORY OF AN APRIL DAY 31.12.10

Aquestes paraules de William Shakespeare, foren les que m’animaren a començar a llegir en català a l’edat de 35 anys. Fins aquell moment la meva lectura era sempre en castellà, per desconeixement del meu propi idioma, per la costum en haver fet tot l’ensenyament en castellà i per comoditat i falta d’interès per la meva pròpia llengua, siguem sincers. "The uncertain glory of an april day", son les primeres paraules del pròleg d’Incerta Glòria d’en Joan Sales. El meu pare tenia la novel·la a casa i un dia va cridar la meva atenció, en veure que era en català vaig arrufar el nas, però vaig començar-la i ja no la vaig deixar, de tan ben escrita que estava la història que explicava la guerra civil des d'un front mig perdut a Terol, de la Barcelona de la guerra i la postguerra per acabar uns anys després. La definició dels personatges, en Lluís, na Trini, potser na Carlana és la que més em va impressionar i en Juli Soleràs amb qui més m’identificava. La rellegeixo de tan en tant encara i segueix sent un plaer pels ulls i els sentits. A partir d’aquí sempre més he llegit en català i a més a més m’he convertit en lletraferit i maniàtic de la llengua, puig des d’aquella època i ja ha plogut, no hi ha dia que no m’apunti una paraula que he sentit i desconec el seu significat o com es diu correctament en català, per mirar-ho al diccionari, a la mare de tots els diccionaris, el de F de B.Moll, que ve a ser com el Google però amb tapes vermelles.
Ara em succeeix que si alguna novel·la d’aquelles que em compro als encants del diumenge a la plaça del Mercat, és en castellà, se’m fa estranya la lectura, vol dir doncs que n’he fet virtut de l’hàbit i que gràcies a Joan Sales escric i llegeixo en català. Per això, malgrat els dubtes i les incerteses i el clar retrocés, palès de la nostra llengua, aquesta no desapareixerà mai, perquè la seva immortalitat està en les pàgines que han escrit els nostres escriptors i poetes i per més de temps que passi, sempre hi haurà algun ignorant com jo, que agafarà un llibre entre les seves mans i aprendrà a estimar, parlar i llegir la seva llengua.

A Júlia Costa que fa més o menys dos anys i mig va acabar de llegir-la.

UNA IDEA QUE NO ÉS CAP COLLONADA 30.12.10

Hi ha histories que penjo a Collonades que surten una mica del comú denominador de les habituals. La de Joe Woollen que vaig publicar ahir és una d'elles:

Fart d'haver de portar un munt de claus a la butxaca i usar-les per tot, Joe Woollen, un ciutadà de Perk, Austràlia, de 28 anys ha decidit implantar-se a la seva mà dreta un xip d'identificació per radiofreqüència  per acabar amb el problema. El xip no requereix bateries, pot durar molts anys i es comunica amb un receptor connectat a les portes, per exemple, a través d'un camp magnètic.

Fins ara, Woollen pot obrir la porta de casa seva, arrencar la moto i obrir les portes del seu cotxe només amb obrir la mà. L'únic problema és que encara necessita una clau per treure el tap del combustible de la seva moto. El mes de juny Woollen es va sotmetre a una intervenció quirúrgica perquè li implantessin el xip i afirma que molts dels seus amics volen seguir els seus passos. "Ha quedat una petita cicatriu i el xip s'ha mogut lleugerament des que me'l van implantar i es mou al voltant de tant en tant però no es nota", assegura Woollen. - EUROPA PRESS

I és que no em direu que no és pràctica la 'idea' i ves que el dia de demà tots no anem així, a part de la comoditat, com no perdis la mà, no perdràs mai les claus. I no descarteu que també ens instal·lin al cap el mòbil o fins i tot una màquina de retratar. I és que les ciencies avancen que és una barbaritat. Ja ho deia la Zarzuela del segle passat.

PARTS AL SEU RITME 29.12.10

El 'xec nadó', l'ajut de 2.500 euros per fill nascut, arriba a la seva fi aquest 31 de desembre. Tot i això, no ha crescut de manera exagerada el nombre de parts els últims dies de l'any. La preocupació dels especialistes en ginecologia que temien que molts parts s'avancessin per arribar a temps per cobrar el susdit xec nadó abans de l'1 de gener, sembla que de moment no s'ha compler i el nombre de parts a finanls d'aquest any és el normal, similar a finals de l'any 2009.

De totes maneres si jo fos ginecòleg estaria preparat pel que resta d'any, ves que el dia de l'home dels nassos augmenti ostensiblement el numero de mares que demanin al seu ginecòleg que els hi avenci el part abans de la mitjanit del 31 de desembre, i els qui neixin a primera hora del dia 1/1/11 no intentin convèncer al doctor perquè faci constar la data de naixement unes hores abans. 2.500 euros s'ho valen.

DELS SANTS INNOCENTS 28.12.10

Vist el fracàs de l'innocentada, crec desistiré l'any vinent de intentar posar-ne una altra. De fet, per aixó tinc Collonades on publico cada dia moltes noticies reals que semblen inocentades. De fet, el dia dels Sants Innocents hauria de presentar una demanda als mitjans o a la vida, per generar cada dia unes quantes inocentades cada un dels altres 364 dies de l'any. Fixeu-vos només el mateix dia dels innocents a Collonades: Aquesta de la Conferència Episcopal Espanyola, aquesta de l'ínclit Fabra, o aquesta de l'increment de les tarifes de  la llum i el gas. 

I són tres noticies a l'atzar, agafades a vola ploma a primera hora del matí de el periódico. Podria parlar del preu de la gasolina: 1.273€ m'ha costat avui la de 95, o segur que s'apujarà més que l'IPC el transport públic el dia 1 de gener de 2011, etc etc. La llista d'inocentades reals seria llarga, tant que no entenc encara com no hem invertit els papers i com Herodes comencem a perseguir en aquest cas als culpables, que prou identificats els tenim. 


Deu ser que ens hem tornat estoics o som patidors de mena i ja res ens fa bullir la sang, per més vegades que hagim fet vint anys. De fet, lluny dels aldarulls d'agitació social que es produeixen en la majoria de països d'Europa, aquí la màxima preocupació és si els controladors aèris faràn vaga aquestes festes de Nadal - perdó - del solstici d'hivern.

NO HA 'COLAT' 28.12.10

Vist que a penes ha colat l'innocentada del comentari anterior, és per aixó què: "Amb cap fred, cor calent, pols ferm i peus a terra." Em comprometo a "posar de nou en marxa el bloc i mobilitzar energies "per afrontar els problemes, però alerto que aquesta no ha de ser només una tasca meva, sinó de cada blocaire" que té el deure moral de posar les seves idees i capacitats al servei de Catalunya. Visc a Catalunya!

TRENTA ANYS DEL PRIMER TRIPARTIT 26.12.10

El primer tripartit al Govern de Catalunya, va durar 23 anys i el vàren formar en Jordi, en Pujol i en Soley. Les seves principals característiques: el caciquisme, el peix al cove i el lamentable pacte del Majestic amb el Pp. 
Després va venir el tripartit d'en Pasqual Maragall, el del Dragon Kan, i a continuació la Gestoria del Sr. Montilla. 

Ara tindrém com a President a un paó que ha estat incapaç de respectar als anteriors presidents i ha menyspreat i matat el pare del primer tripartit. La cosa pinta malament, molt malament, sobretot veient les reliquies i becaris que formaràn el nou Govern. Amb aquest President i aquests consellers poc podrem avançar. De fet no importa, la Gestoria cada vegada pinta menys i, mani qui mani als quatre indígenes que quedem poc ja representa per la seva manca de capacitat decissòria. 

Si aquest és el Govern dels millors que va prometre Artur Mas, no els hi se veure, més aviat el Sr. Mas hi ha posat uns quants veterans del Barça i alguna jove promesa de la segona B. Més no cal que es preocupi el flamant President de la Generalitat, no n'esperem res d'ell, com tampoc n'esperàvem res del seu antecessor ni de l'altre. De fet només són els figurants de l'atrezzo d'una pel·lícula dolenta de la serie B, que ens costa molts diners tot plegat per a no res, o molt poca cosa.

SOM RARS ELS CATALANS! 25.12.10

He vist una cosa molt estranya a TV3 a quarts de nou. Una gent vestida tota igual saltaven, ploraven i s'abraçaven perque havien aconseguit enfilar a una criatura de deu o menys anys davant d'una colla que havia fet una espècie de castell de gamma extra, deien els sotstítols de TV3 "la seva". 

Sincerament, no li veig el mèrit ni la gràcia, i si el perill d'enfilar tan amunt una criatura, tot i que ara dugui casc. 

Són rars els catalans!, almenys alguns dels seus nostrats especímens, que encara no han descovert l'escala i continúen amb les seves costums ancestrals que a  més a més són patrimoni del Penedés, sovint tan oblidat. Viure per veure!

EL DISCURS DEL REI 25.12.10

I va i com cada any, surt en "prime time" el Borbó vividor, el que mai ha mogut ni un muscle del seu dur rostre per pencar, car viu a costa nostre, - molt bé per cert -, i es permet l'obscena llicencia d'opinar i dir que hem de fer i que s'ha de fer per solucinar tots els problemes que la plebs pateix, de fet llegeix al tele prompter el que li han escrit. Obscena i hipòcritament és compadeix dels qui no tenen feina o sostre i ens diu com els hem d'ajudar, i el dropo es queda tant ample amb la seva pontificació barroera i maldestrament llegida. Està infladot el monarca, víctima de l'alcohol o de la cortisona. Els reis només estàn al seu lloc, exiliats o decapitats, i millor la segona versió, és més segura. Bon nadal!

CONTE DE NADAL 25.12.10

Emohonle era conscient que el seu temps i el de la seva companya estava arribant a la seva fi. Afortunadament havia aconseguit arribar al planeta blau on hi havia dipositat les seves esperances, seguint l’encàrrec de Uedle. La seva companya i el bebè dormien plàcidament dins els seus habitacles. Desconnectà el control automàtic i començà la maniobra d’acostament. La zona escollida era suficientment deshabitada com perquè passés desapercebuda la seva arribada.

Passats un parell de minuts diposita suament la nau al bell mig d’un rocam que dissimularà la seva presència. Revisa tots els controls i activa el sistema de manteniment mentre obre les càpsules de la seva companya i el nadó.

- Hem arribat?, pregunta la seva companya.

Si! Hem arribat bé i ja s’ha acabat el nostre viatge, agafa el nen i continuarem amb el pla establert.

Emohonle comprova la temperatura exterior, així com la densitat de l’aire, tot respón a la previsió de Ivasle, aquest planeta era ideal pel nen, i pels qui haguessin vingut abans, llàstima que ningú els volgués escoltar i ara estaven escampats en milions de partícules pel cosmos.

Anodonal, la seva companya, agafa el nadó i baixaren de la nau trepitjant per primer cop la sorrenca i argilenca terra. Emohonle dona una ullada al inhòspit i ressec paisatge. Més endavant trobarem més vegetació i aigua – es diu –

No passa més d’un dia perquè Emohonle s’adoni que els efectes de la radiació absorbida començen a fer-li efecte a ell i a la seva companya, el nadó, atès havia estat aïllat des del primer moment semblava tal i com estava previst haver escapat als seus nocius efectes. Mira de reüll la seva companya que presenta un aspecte macilent, igual o pitjor que el seu, insinua un lleu somriure i s’abracen. No era res de nou el seu estat, tot i que segons els càlculs de Ivasle havien d’haver tardat més a patir el resultat terminal dels efectes, la idea era que el nadó creixés fins a poder valer-se per si sol, però malauradament ja veia a venir que aixó no seria possible. Dos dies més tard morí Anodonal, al costat d’un rierol que varen trobar i on s’havien instal·lat, Emohnle l’enterrà amb les poques forces que li quedaven i diposità al nen enmig d’unes roques protegint-lo amb branques dels depredadors, just després caié al seu costat i expirà.

.

A l’home i la dona que caminaven a prop del lloc dels fets els cridà l’atenció el plor insistent d'un nadó.

- Ho sents – exclamà ella.

- Sí! és el plor d’un nadó.

S’acostaren cap el lloc d’on venien els plors, tragueren les branques que el protegíen i la dona l'agafà entre els seus braços.

Du un vestit rar, i aquesta cinta al cap, que deu ser?

Qui l’ha pogut abandonar?

No l’han abandonat – va dir l’home – rere teu i ha un home vestit com ell, mort, deu ser el seu pare.

No seran àngels? Es preguntà la dona.

Ni àngels ni dimonis, però deuen haver vingut del cel, recorda aquell objecte metàl·lic tan gran i rar que varem veure abans d’ahir, segur que arribaren amb ell.

Podríem quedar-nos el nen, allí a Betlem on anem ningú ens coneix, direm que és el nostre fill i tothom s’ho creurà, ja li canviaré la roba.

Que et sembla Josep?

El que tu diguis Maria, però pensa que aquest nen no és com els altres, ha vingut del cel, i aixó el fa especial.

Maria somriu amb el nen en braços que ha deixa’t de plorar.

Tots els nens ho són d’especials Josep.

D'acord, ens el quedarem - contesta ell - si l'abandonem aquí morirà. I la parella, després que en Josep tapés el cadàver amb pedres, marxà amb el nen en braços de Maria cap a Betlem....

JOHANN CRUIFJJ: EL BOCAMOLL 24.12.10

La memòria de la gent sol ser escadussera, sobretot en un personatge tan pintoresc i nefast pel Barcelonisme com l'ínclit Johann Cruifjj. Poc va aportar com a jugador, la primera temporada i poc més. Les seves desaparicions en camp contrari juntament amb Charly Rexach encara hi ha qui les recorda, acompanyades per alguna estùpida auto expulsió. Com a entrenador poc va aportar també, el seu sistema era copiat del de Rinus Michels que a la vegada l'havia manllevat d'un altre entrenador holandés. La seva política de fitxaxtges (i no tan sols Romerito) va ser nefasta, atès els bons no els va fitxar ell. Haviem patit molt amb el sobrevalorat Dream Team, infinitament inferior en sistema i jugadors al Barça actual. Com a exentrenador, no ha estat gran cosa més que una mosca collonera alterant sovint la pau social del club, i ara, ell, que no sap parlar no ja el català, i que maltracta el castellà, i diuen fa el mateix amb l'holandes, es permet el luxe de criticar a Leo Messi primer i al club després, perquè 'la puça' no parla anglés.

Crec que el Barça i el Barcelonisme l'haurien d'enviar a pastar fang i passar olímpicament d'ell. Joan Cruifjj, el bocamoll.

DE VESTITS NACIONALS I FUNCIONARIS 23.12.10

Fills de funcionaris assajant pel dia de demà. -

El 'Viceministerio d'Interculturalitat' de Bolivia obliga als funcionaris a vestir roba tradicional cada dilluns. Les secretàries i els uixers surten de casa el primer dia de la setmana amb barrets de pagès, unkus i llijllas multicolors. El viceministre Ignasi Soqueré aprofita els dilluns per encasquetar-se un tocat en forma de cua de paó per tal de despatxar amb autoritat multicultural l'agenda del dia. No és una noticia de Collonades, o potser si, però es certa. 
En nom del  fervor de l'orgull patri, l'esquerra indígena boliviana humilia als seus funcionaris, que han de contestar el telèfon o redactar informes vestits com a extres del carnaval de Rio de Janeiro. 

Se m'acut, que diria la Montse, que el nou President de la Gestoria de Catalunya: Perdó....Generalitat de Catalunya, podria dictar una llei similar, de manera que els funcionaris del sexe masculi anessin vestits de catalans amb esclops i barretina i les calces de vellut i les funcionaries del sexe femení de pubilles a l'ùs. Al cap i a la fi som més o menys tan folcklorics com el Govern de Bolivia, de fet, ambdós Governs estàn gestionats per indígenes. Ara bé, atès aquí som tan multiculturals i superguailis, els funcionaris i funcionaries d'altres contrades podrien lluir els vestits tradicionals del seu país d'origen. Tot plegat donaria un bonic toc de color al funcionaritat i el trauria de la seva grisor congénita. Ara, vesteixin com vesteixin els funcionaris i les funcionaries, haureu de tornar-hi l'endemà.

DE BENEITS I BENEITERIES 22.12.10

Segons el protagonista de Forrest Gump "tontos son los que dicen tonterias". Per tant es por dir sens cap mena de dubte que el Sr. Don Mariano Rajoy és "tonto" o beneit, vaja, que és com s'ha de dir en català. I ho dic en el sentit que de fet, aquest home és el candidat ideal per el seu partit, no te cap idea, ideal, ni principi. Es limita a repetir el que li escriuen sense analitzar-ho i molt menys qüestionar-ho. Des de la seva palesa ignorància o inconsciència va dir sense ruboritzar-se que plantaria 500 milions d'arbres en quatre anys, que canviarà la llei d'adopció i de casament de les parelles gais, que farà signar un contracte als immigrants, o que vol part de l'ensenyament en castellà a Catalunya. 


Li és exactament igual, ell va llegint el que li posen al davant com si fos un d'informatius amb el telepronter i amb aquest cinisme tant "neocon" negarà o afirmarà rotundament qualsevol afirmació contraria que hagi fet, encara que faci quinze dies i estigui a qualsevol videoteca o hemeroteca. No importa, negar o afirmar el que sigui és el que saben fer els "neocon del Pp" i ho fan sense cap escrúpol. Partidari descarat de quan tot pitjor millor, no dubta en malparlar de l'economia i el que faci falta del seu País encara que aixó perjudiqui aquest, a ell l'ùnic que l'importa és que tot s'ensorri amb ZP inclós i així poder Governar, encara que sigui sobre les runes d'un País.


És el seu estat natural, mentir, difamar, insuflar-se de pàtria, bandera i espanyolitat. Negar la raó a l'altre, així com negar les evidencies per més paleses que siguin. La veritat no existeix, ells la redefineixen cada dia segons els hi convé, encara que els hi fallés l'11 M. Tot i així, aquesta entelèquia decimonònica, desagraïda. i insolidària que és el país veí, encara te gent, massa, que els dona el seu vot. Caldrà anar doncs en compte a les properes eleccions d'ací a dos anys, car ens podríem trobar que un registrador de la propietat simple, que no un simple registrador de la propietat, podria aspirar a gerent d'una multinacional per alló de "inùtil, presentarse sin referèncias", - teledirigit per l'aparell del seu partit - i fos el nou president d'aquest país.


N'hi ha que diuen que seria el millor, que si tornava a governar el Pp es tensaria més la situació política i podríem jugar més fortes les cartes de la independència. Sincerament, preferiria no passar per l'experiència. Com diuen en castellà amenaçat "Virgencita, virgencita que me quede como estoy".

LA VISITA DEL RENCOR 22.12.10

Hi ha una vella pel·lícula d'Ingrid Bergmann "La visita del rencor (1964)". La sinopsi de l'argument es la seguent: Després d'anys d'un exili obligat, Karla Zachamassian (IngridBergman), la dona més rica del món, torna a la seva ciutat natal deñ centre d'Europa, Guellen, per venjar-se d'un home que va provocar, vint anys enrere, la seva marxa del lloc. .
El culpable d'aquell trist incident va ser Serge Miller (Anthony Quinn), un home de negocis molt conegut a la zona, que, temps enrerera va enganyar i seduir Karla, negant-se a ser el pare del seu fill i expulsant-la de Guellen, per així evitar possibles escàndols.
Després de la seva marxa i la mort del seu fill en tràgiques circumstàncies, Karla es va veure obligada a prostituir-se. No obstant això, la seva sort va canviar i va poder casar-se amb un multimilionari que a la seva mort la va fer hereva de tota la seva fortuna. Per això el principal objectiu de la seva tornada sigui posar en contra de Serge a tot el poble de Guellen i acabar amb la seva vida.
M'ha vingut al cap aquesta pel·lícula a ran del futur President de la Generalitat que a la tercera vegada aconseguirà per fi ocupar el càrrec, si aconsegueix les abstencions necessàries per a ser nomenat President dijous dia 23. La percepció és que malgrat el que hagi manifestat, després de més de vuit anys de travessa pel desert traspua rencor i pensa dur a terme la seva venjança. El problema és que en aquest desori que ja es veu a venir, amb la promesa del Concert econòmic i altres utopíes que serà l'objectiu del seu Govern generarà encara més frustració entre els catalans que el tripartit amb l'Estatut i les seves picabaralles de pati d'escola, que ja és generar. Vuit anys empassant-se bilis tard o d'hora han de sortir per algún lloc i el personatge no enganya. Ahir se li notava a la cara el seu emprenyament per no haver estat designat a la primera votació, a ell, que fa cara de no agradar-li perdre ni al parxís.
El temps dirà. . . .

30 EUROS PER UN CHILLIDA 21.12.10

La Policía ha recuperat 34 de les 35 obres d'art robades a Getafe fa tres setmanes. L'operació de la Policia va ser possible gràcies a que es van trobar una escultura de Chillida en una ferrovelleria, Els autors del robatori, que encara segueixen en parador desconegut, havien venut el 'chill', la peça de major valoració (uns 800.000 euros), per un preu de 30 euros.

Finalment, els agents van localitzar la furgoneta que guardava les 33 obres restants, la majoria protegides en els seus embalatges originals. Només un dels quadres recuperats tenia el vidre trencat, però sense afectar a l'obra, ha precisat la delegada del Govern, que ha destacat la importància de l'operació policial.

Ja ho he manifestat en més d'una ocasió que ens prenen o els hi prenen el pel amb l'art als qui van a subhastes o el compren als marxants. De fet la majoria de l'art que es ven o es malven s'hauria de cobrar al preu cost hora més el material i en la majoria dels casos el preu hora no hauria de superar al d'un informàtic i en bastants el d'una senyora de fer la feina.

En aquest cas, possiblement, el preu real de l'escultura de Chillida està més a prop dels 30 euros que els hi va donar el ferrovellers als incultes lladregots que dels 800.000 en que està valorada. No sé a quan va el quilo de ferro rovellat. Ah! Compte amb le escultures d'en Botero que hi ha a BCN, pesen molt.

LA MARATÓ, el TELETON dels SOLIDARIS 20.12.10

Catalunya va tornar a demostrar ahir la seva solidaritat a través de La Marató de TV-3, dedicada aquest any a a la investigació mèdica de les lesions medul·lars i cerebrals adquirides: a mitjanit, la xifra recaptada era de més de 7.240.000 euros, si bé aquesta quantitat pot augmentar al llarg de les hores i els dies vinents, ja que es poden efectuar donatius fins al 31 de gener a través de La Caixa i el servei Servicaixa. 

Com és igual de vàlid el que vull comentar, em limito a copiar i enganxar el comentari de fa un any. Si! perquè sembla mentida però aquesta noticia es del segle XXI, l'any passat, els anteriors, aquests i si ningú assenyat i posa remei, ho serà d'ací a un any. No és tracta d'una pel·licula de Frank Capra, no, és el serial de TV3, és el serial solidari del 905, la 'teleton' dels 'teletontos'. 

PER MÉS BONA FE I SOLIDARITAT QUE HI  POSIN I MÉS.

"Deien pels voltants de quarts de tres a Catalunya informació que la Marató de TV3 portava recaptats pel voltant d'un milió d'euros. Un parell d'hores abans la Senyora Mònica Terribas deia que entenia que donada la actual crisi la gent no podia aportar tants diners com en edicions anteriors, i feia una curiosa reflexió: el que abans aportava 5o euros ara n'aportarà 45, per la crisi - clar -. El que ha dit sense dir-ho la senyora Terribas és que qui n'aporti 45 n'acabarà aportant uns quants més sense saber-ho víctima de la fal·làcia de la Marató i de TV3.

Insistia la Senyora Terribas a que sobretot la gent truqués, encara que aportés pocs diners, però que truqués. Ho entendreu de seguida: el telèfon solidari de la marató és el 905.11.12.13, si! un 905 com aquests concursos que no donen premis a la tele de les matinades, i és que en el fons ve a ser gairebé el mateix, pur teatre per contemptar consciències un cop a l'any i dir-nos cofois, lo bons i solidaris que som amb els pobres malalts de torn, aportant uns diners, més que enlloc d'Europa. Diners, que de fet hauria d'aportar el nostre Govern amb una justa redistribució dels nostres impostos, directes i indirectes que són molts i continuen pujant. La resta, teatre,  pur teatre a l'estil Capra, per la tele i en colors. Molt ben fet, aixó si,  que tot s'ha de dir."

Parafresejant a la inversa al Kennedià futur de President de la Generalitat, en aquestes coses jo no em pregunto que puc fer per el meu país, sinó que em pregunto si el meu país fa el que hauria de fer per mi. I continúo esperant que faci bastant més, sense entrar en demagógiques llistes de greuges i omissions prou sabudes.

DEL TEMPS MALBARATAT 19.12.10

Entre el dotze i el catorze de desembre de 1970 una colla d'intel·lectuals es varen reunir a Montserrat, en el que va donar després lloc a l'assamblea de Catalunya. Dos anys abans hi havia hagut els aldarulls del Maig del 68 a París i l’olla bullia arreu d’Europa. Era una época en que passaven moltes coses, en que tot estaba canviant i molt depressa, i jo era allà i a l'edat adequada més en cap d'elles hi vaig participar. I ho explico perquè consti en acta i així en quedi constància que, pel maig del 68 no era a Paris (devia ser l’únic català), ni vaig ser tampoc a la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, o a la Caputxinada, i molt menys encara he estat fitxat pel TOP o interrogat a les sinistres instal·lacions de la Via Laietana pel malparit d’en Creix. 


En aquella època estava dedicat a viure la meva joventut sense preocupar-me de res, mal que ara en pesi, però ja està fet i així va ser. Almenys no em penjo medalles que més aviat son llànties com fan, ho han fet, molts altres que hi varen participar més o menys com jo i es vanten d’haver estat a tot arreu.I amb tantes ocasions perdudes de viure moments històrics, i tantes altres coses que voldria haver fet i no ha estat així, la percepció és que he malbaratat molt del meu temps. I és cert, i és també que és una de les coses que em sap més greu, aixó, el temps que he desaprofitat al llarg de la meva vida, tot aquest temps malbaratat inutilment que ja no podré recuperar, perdut enmig de fotesses insubstàncials. 


No seria tampoc del tot així, però si és cert que costa administrar equitativament el temps, no voldria tampoc ara donar la impressió que he estat tota la vida vagarejant sense fer ni brot, però si podia haver fet moltes més coses i participat amb d'altres importants o a vegades no tant, però que ara em sap greu no haver-ho fet. Potser és normal perdre el temps, a Proust li va donar per sis llibres, o el Paradís perdut, el llarg poema de Milton que li va dur també el seu temps.

De fet, no crec sigui molt original en aquest aspecte, més o menys és el que deu pensar la majoria del personal en arribar a la meva edat, en girar la vista enrere i cadascu des del seu propi estat de desencís.

DE COMPRAR SUPERFICIALITAT 19.12.10

No hauria pensat mai que es podia anar a un supermecat a comprar tan sols superficialitat, però ahir a la tarda, al Condis del meu barri, una noia que hi havia davant meu fent cua a la caixa portava al cistell, una ampolla de vi blanc, una de cava, bombons i profiterols.

L'ha de salvat de la meva crítica de tafaner que era jove i molt bonica, - digna de ser retratada per en Pomés - i el fet de portar-hi també una capsa de felicitacions de Nadal de Càritas.

WIKILEAKS i 'EL NOSTRE HOME A L'HAVANA' 18.12.10

Alec Guinness a "Nuestro hombre en La Habana"

Els periodistes i informatius en general, tenen una nova joguina: Wikileaks. Una joguina que els dona poca feina, només traslladar la informació que es va filtrant dia si dia també de nimietats sense importància, que en molts dels casos abans ni tan sols haurien estat noticia, com les converses del diputat del PSc Mohamed Chaib, que fins fa poques setmanes va ocupar un escó al Parlament pel PSC, amb l'ambaixador dels Estas Units, a qui va alertar de la manca de control i de lideratge en l'islam a Catalunya i va advocar per construir una "mesquita oficial".


Crec és prou sabut que els ambaixadors passen informació als seus governs. No deixen de ser una mena d'espíes oficialitzats, més o menys camuflats, i que a les ambaixades n'hi ha d'espíes, que a més a més es veuen obligats a pasar-ne sovint. Recordo haver llegit una novel·la de Graham Greene "Nuestro hombre en la Habana" ambientada en la Cuba de Batista i de la que més tard se'n va fer la pel·lícula protagonitzada per Sir Alec Guinnes, en que un espia enviat pels Serveis Secrets Britànics a l'Havana, cansat d'haver d'enviar informes sovint i sense tenir material de que informar, com oficialment es dedicava a vendre aspiradores, avorrit, l'home enviava copies del manual d'instruccions de les aspiradores que venia on hi havia els plànols de l'electrodomèstic, com si fos una arma nova perillosa, i com aquesta informació se la creien els britànics que fins i tot la valoraven molt positivament.


Quan a Wikileaks, tampoc és que faci res de nou, explicar xafarderies en capítols dia a dia ho sap fer prou bé Pedro J. Ramírez a 'El Mundo'. Wikileaks, no cerca informació, la rep i es limita a 'cortar, pegar i administrar' i fer-la arribar als mitjans que la fan arribar al seu públic, sense contrastar-la, que és exactament el mateix que fan els qui la reprodueixen. Només que aixó que sempre s'havia fet a petita escala, Wikileaks amb aixó de la mundialització ho fa a l'engrós. El que no se sap, almenys jo no ho sé, és que i qui hi guanyà amb aixó. Aquesta és la pregunta del milió.

CAPTACIÓ DE RECURSOS LÍQUIDS 17.12.10

Si per circumstàncies de la crisi uns veieu obligats a vendre alguna propietat. no heu de dir que és perqué necessiteu diners i per tant preteneu vendre el vostre (o part) del patrimoni. El Govern Espanyol ha trobar un bonic i elegant eufemis-me per dissimular que van justos de pistrincs. No privatitzen per fer diners i arreglar els números, no!, el que ells fan es desprendre's de patrimoni però diuen que es tracta de captació de recursos líquids, que sembla que sigui qui sap què, però és el que es disfressat eufemísticament. 

Ai senyor, senyor! que bonics són els eufemismes, com uns escombriaires de Portugalete (Biscaia) que diuen que ells no són escombriaires, ni treballadors normals i corrents, ni empleats o funcionaris de l'Ajuntament, la Comunitat Autónoma d'Euskadi, o región Vascuence com diria l'ABC. No! ells s'auto anomenen "técnicos del Ilustre Colegio de Barrenderos". i fins i tot han creat el seu propi himne. I clar, ja no sembla el mateix, tot i que en el fons es diguin com es diguin ells són escombriares i el Govern s'està venent el poc patrimoni que li quedava. La resta, paraules, paraules, paraules.

EL MISSATGE DE JESÚS DE NATZARET 14.12.10

"El missatge de Jesús de Natzaret és perfectament compatible amb l'agnosticisme més radical "El marmessor de la ignorància, 2001"

En els 3196 comentaris que he publicat en aquest bloc en quatre anys i mig, la paraula Esglesia Católica, surt en quaranta d'ells i la paraula Déu en 240, comptant que aquí hi entren el Déu n'hi do, el valga'm Déu i fins i tot l'adéu siau, podriem dir que deria, o fixació contra l'Esglesia com em retreia en Pere al post de Deu no ha mort! no n'hi ha. Per pura estadística el tant per cent que he malbararat parlant de l'Èsglesia és ínfim, cert és que ho he fet amb un cert acarnissament, deu ser genètic, i d'aixó és del que volia parlar.

No és casual, ni és una deria. Quan hi ha la constatació del tot el mal que ha arribat a fer una idea mal desenvolupada per part de tot un col·lectiu durant més de dos mil anys, amb la quantitat de morts que ha arrossegat rere seu, del seu obscurantisme que ha retardat anys i anys el progrés de la humanitat. Quan està comprovat que si d'alguna cosa n'estàn mancats els auto anomenats legals representants de Déu a la Terra, és d'ètica i moral (només els queda l'estética i és molt antiquada) i que aquesta ética i moral pot ser-hi,  i de fet hi és només seguint el missatge primigeni de Jesús de Natzaret, convindreu amb mi que l'Esglesia Católica és un llast feixuc i onerós que res aporta i molt ens costa.

Que Càritas faci obres de caritat ja m'està bé, no té res a veure amb l'Esglesia, ni són els únics, sinó que simplement torna a l'origen, al missatge de Jesús, el qual per cert l'Esglesia autista no practica i malgrat tot intenta fer com a seu. Que hi ha bons capellans de base o monges arreu, ja ho sé, però sempre tornant a la idea inicial lluny de l'aparell de Roma, per aixó no cal ser religiós, fer el bé vers els altres ho fa molta gent arreu del món de manera totalment desinteressada prescindint de si és confessional o aconfessional de qualsevulla religió.

I ja sé que l'afició preferida de l'esser humà és matar, anorrear al veí, per fer-se amb les seves terres, i que aixó amb religió o sense ho continuarem fent fins que el globus es quedi gelid, però estic convençut que sense religió passaria menys, per una simple raó: més mal no ha pogut fer al llarg d'aquests dos mil anys, ostentant el fatídic rècord de nombre de morts més alt de la història. Per tant, potser valdria la pena eradicar aquesta xacra (totes les xacres de les religions) i funcionar com a societat sense elles. Més buidor ja no podem tenir al punt que hem arribat. Potser l'antídot, la recuperació de la consciència col·lectiva vindria precisament de l'absència de la pesada càrrega de les religions. Almenys les dones, les més maltractades per totes elles, ho agraïrien i les persones assenyades també.

Tornant al començament: El missatge de Jesús de Natzaret és perfectament compatible amb l'agnosticisme més radical, només cal seguir-lo i aplicar-lo en el dia a dia de de la honestedad personal i l'amor vers els altres, i per dur a terme aquestes pràctiques no cal ser religiós i menys encara fariseu.

En un altre ordre de coses, La Conferència episcopal espanyola d'Espanya, celebrarà el dia 2 de gener una misa per la familia, que segons la cúpula de l'esglesia Espanyola està amenaçada:

El consistorio madrileño aportará la seguridad, las vallas, la limpieza del acto y gestionará los servicios sanitarios. La familia está amenazada. Por la crisis, por los malos resultados educativos, por el alcoholismo y las drogas, y por el decaimiento demográfico. Los obispos españoles calificaron ayer la situación como un "suicidio colectivo" de la sociedad española.
Por esta y otras razones, aunque "sin ningún tipo de enfrentamiento político", la jerarquía católica ha convocado para el próximo 2 de enero una nueva concentración de las familias católicas en la plaza de Colón (Madrid).
La convocatoria, que el año pasado congregó a menos de 100.000 personas (en realitat no arribaven ni a 125.000 - comprovat -), costará medio millón de euros, sufragados por las colectas de los fieles. Los obispos señalaron que el Ayuntamiento de Madrid, como otros años, colaborará "de manera espléndida, aunque en especie".

No deixa de ser curiós que qui voluntariament ha renunciat contra natura a formar una familia s'erigeixi en el seu més aferrissat defensor, dient a més a més com ha de ser i s'ha de comportar aquesta familia. Creixeu i multipliqueu-vos deia Jesús, i ells a la seva no li han fet mai cas. En el seu onanisme mental i fisic s'han ancorat en terra de ningú des d'on pontifiquen als seus i al altres que per cert, som majoria. De fet el fe d'un comportament, el seu, contra natura els fa ser en certa manera un error de la naturalesa, una anomalía. Més honest era Sant Agustí  “Señor, hazme casto..., ¡pero no todavía!”. Potser per aixó el varen fer Sant.

QATAR O NO QATAR?, HEUS ACÍ LA QÜESTIÓ 13.12.10

'logo' de Qatar Foundation - 

A propòsit del patrocini a la samarreta dels jugadors del Barça, de la Qatar foundation que proposa la noca junta directiva comandada el Sr.Sandro Rossell (Anteriorment dit o nomenat Sandrusco), no em preocupa excessivament que duguin una publicitat més a la samarreta els nostres jugadors, Unicef. Niké, Catalunya, el nom a les botes i alguna més que se m'escapa, més la publicitat que fan als mitjans ja omple bastant el tros de roba que llueixen al damunt cada partit.

El problema és que si el Barça és més que un club, que ho és, tot i que no deixarà de ser-ho per passar a ser un club més per dur una altra publicitat, la d'Unicef i la de Qatar juntes fan mal als ulls i la cosa grinyola (i no me l'estic agafant amb paper de fumar) . No es Qatar un estat democràtic. com no ho és cap emirat dels del Golf Pèrsic, amb la salvedad que en aquest deixen conduir a les senyores i poca cosa més, però els drets humans, les dones, els partits politics i els sindicats no tenen ni veu ni vot ni es respecten ni es deixen actuar. No és doncs un patrocinador que es digui amb la filosofia del Club. I ja entenc que 170 milions d’euros en cinc anys és una suma molt interessant i que qualsevol altre club l’acceptaria sense que ningú digues ni mú. Però el Barça és el Barça i dic que jo que el Sr. Rossell ja que es tan espavilat i els de l'anterior junta un desastre, podria ser més imaginatiu i sinó ja li dono jo l’idea: si dividim els diners del patrocini pels 170.000 socis que té el club, surt a 1000 euros per barba, que dividit per cinc anys és a 200 euro per cap.

Que no faria un culé de pro, un soci o un patitzant pel club dels seus amors, que col·laborar a eixugar el deute i sanejar l’economia del club evitant amb la seva contribució aquesta publicitat no desitjada, contribució que podria ser a retornar paulatinament en propers abonaments anuals i evitar així la taca de petroli no massa neta a la samarreta del millor club del món. Unicef i els culers ho agrairien, només és qüestió de rascar-se una mica la butxaca i assumpte resolt.

Ah! Que consti que com jo no tinc criteri ni sóc més que un bloc, a Collonades tinc publicitat de Qatar foundation.



afegitó: aquest senyor se m'ha anticipat, però que consti en acta que no havia llegit el seu comentari, m'ho ha fet saber en Lluís Martí. 

LES TARGETES REGAL DE NADAL 13.12.10

"Obsequis a mida, regals que segur que l'encerten. Les targetes, els bons i els més antics xecs o vals seran l'última novetat per Nadal, vaticinen comerciants, hostalers, portals d'internet i agències de viatges. Els coneguts com a regals personalitzats -així n'han decidit dir els experts en màrqueting- són una tendència a l'alça, apareguda ja fa uns quants anys, però que aquestes festes porta camí d'arrasar. En alguns establiments, el 35% de les vendes previstes per als dies vinents s'efectuaran a través d'aquest sistema, que ja triomfa al Regne Unit, Holanda, Bèlgica i Alemanya."

Que voleu que us digui, en aquestes coses un és un clàssic, es mulla i se la juga. Ja sap que els Reis de l'Orient no escoltaràn les seves pregaries de que vol que li regalin, i sap també que errarà en la petició que els hi farà de regals pels seus. Això forma part del joc de cada any. Diuen els que representa hi entenen que has de saber escoltar que t'està demanant la persona propera. Doncs bé, jo dec ser sord total, atès no encerto mai el regal que demano per la meva dona, però és que ella encara deu sordejar més. mira que li he insinuat per activa i per passiva que vull una màquina de retratar amb megapixels de veritat, i, o es fa l'orni o realment sordeja. I clar, vist el resultat, aixó dels vals està be, és fred, fins i tot un xic superficial, però molt  pràctic, tot i que m'estimo més quedar-me sense el regal que creia em farien i vicever-sa, que triar-lo jo, al cap i a la fi, aqui es parla de regals de Nadal, però a casa encara som de reis, que sent la nit més màgica de l'any, no és més que una mentida, la més fantàstica de totes les mentides que es fan i es desfàn. A més a més un jersei o una cartera nova sempre van bé.

NANOBOTS REALS I DE FICCIÓ 12.12.10

"Amb la nanotecnología arribarem a córrer fins a 15 minuts sense respirar? Nanotecnología significa, para entendre’ns ràpid, la tecnologia de lo microscòpic. De quina mida són aquests robots que imperaràn no tan sols en el nostre món sinó també en el nostre cos? Fins a 100.000 vegades més fins que un cabell". Aquests nanobots recorreràn el nostre cos en constant vigilància de qualsevol atac de cel·lules descontrolades a les qui atacaràn i destruiràn." 
-
Aquesta noticia m’ha recordat una novel·la futurista de John Varley que vaig llegir fa ja uns quants anys “Playa de Acero” Recordo la novel·la, és molt esbojarrada i un xic reiterativa en alguns aspectes. Varley la narra en primera persona a través de Hildy Johnson, que és el malnom de Maria Cabrini, periodista de "El Pezón de las Noticias”, afectada pels maldecaps psicopàtics o psicotròpics del OC, l’Ordinador Central de la Lluna, que és un dels llocs on la humanitat s’ha vist obligada a establir-se, atès els ha expulsat de la Terra una peculiar raça d’invasors.

La novel·la juga amb els avenços de la medicina, no es per desvelar tota la trama però el personatge canvia de sexe quan li abelleix tot i que aquesta sexualitat o asexualitat s’explica d’una manera molt natural. La novel·la és potser una mica massa llarga però en conjunt molt divertida. Ara, el que m’ha dut a pensar en ella ha estat la noticia del començament del comentari d’avui. A "Playa de acero" els humans duen des que neixen al seu cos “nanobots” que són uns minúsculs robots que volten constantment per tot l’interior del cos detectant i arreglant tota classe d’alteracions o malalties que es puguin produir, de manera que en un moment determinat a un personatge li donen l'informe: vostè ha sobreviscut a tres infarts, una leucèmia i un càncer de pàncrees, etc.

Però com la realitat sol superar gairebé sempre a la ficció, recordo haver llegir no fa massa que aquests nanobots, en realitat ja s’estaven començant a emprar a nivell d’investigació mèdica, però amb cèl·lules pròpies del cos humà per detectar i neutralitzar infeccions de qualsevol tipus, o sia que les mateixes cel·lules d'un com una espècie de policía patrullen pel cos detectant les cel·lules malignes i les eliminen, molt més simple (o complex) encara. I és que les ciències avancen que és una barbaritat. En resum, si us abelleix busqueu la novel·la i llegiu-la, és distreta i prou poca-solta.

DÉU NO HA MORT! 11.12.10

Parlava ahir a Collonades de la Puta de Babilonia, de fet enllaçava amb té la mà maria que explica en el su comentari totes les prebentes i exempcions fiscals que té l'esglesia Católica Apiostólica i Romana a Espanya i Europa en general. En un altre ordre de coses, recordareu fa més o menys un parell d'anys hi havia una campanya que va començar a la Gran Bretanya organitzada per un grup d'ateus i que va acabar arribant aqui. Es tractava de posar un anunci als autobusos amb el text: "probablement déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida". El Sr. Miró i Ardèvol i els de e-cristians varen contraatacar fent un anunci parlant del contrari per contrarestar aquest.

Curiós, uns diuen que probablement déu no existeix, els altres que tot el contrari, i Nietzsche ens va dir que havia mort.

A veure, deixem-ho clar d'una vegada: Déu no existeix, és un personatge que els humans s'han inventat a la seva imatge i semblança per aquesta vanitat que els fa considerar-se superiors als altres animals que sobreviuen com nosaltres en aquest petit planeta. Per tant, no pot morir allò que no ha existit mai, aquí anava errat doncs era Nietzsche, i per tant també, si Déu no existeix, ni el dels cristians ni els altres déus o subdéus, tots el qui es proclamen legals representants seus a la terra son uns farsants i uns usurpadors que no es mereixen el més mínim respecte i menys encara un sol euro per part de l'Estat per finançar la seva estafa.

Reclamo doncs al Govern de l'estat Espanyol que deixi de finançar l’església Catòlica que tan indignament presideix el Sr. Rouco Varela, llevat de la creu marcada en la declaració de renda, però sense afegir-hi ni un sol euro més, cosa que ara fan per arribar al cupo pactat amb el Concordat amb la Santa Seu. Que els seus béns siguin confiscats atès s'han obtingut amb sang, engany o impost revolucionari i el mateix es faci amb les altres confessionalitats, amb totes!, i acabem d'una vegada amb aquesta ridícula farsa que no duu enlloc i ha causat tants morts al llarg de la seva sinistra historia. 

Déu no ha mort, simplement no existeix, ni el nostre ni el dels altres, i agradi o no, empíricament és així, i en aquesta terrible certessa hem d'aprendre a viure, per a no res, com qualsevol fràgil animaló.

.

A LA RECERCA DEL BOLETAIRE PERDUT 10.12.10

Els boletaires negligents que es perdin hauran de pagar el seu rescat. . .

"A partir de l'1 d'octubre, el Departament d'Interior farà pagar als boletaires els seus rescats en cas que es perdin per negligència o facin un ús abusiu dels serveis d'emergències. Cada hora de treball per efectiu dels bombers costa 30 euros, cada hora de servei d'un vehicle val 39 euros i una hora d'helicòpter costa al Govern 2.200 euros. 'Un boletaire no pot confondre els Bombers amb una assegurança i trucar-los perquè està cansat', ha posat com a exemple el delegat d'Interior a Girona, Marc Vidal". Aixo ho deien a l'any 2009.

En aquest pais, les lleis no es fan per ser complides, es fan, o es diu que es fan o es faràn, car l'important és vendre la noticia als mitjans per demostrar que el Govern, en aquest cas el departament d'Interior fa alguna cosa. De fet, no se sap si les arriben a fer les lleis o es queden només en el titular i la intenció. Bé a ser com aqells poblats de l'oest dels Spaguetti Western que feien a Esplugues de Llobregat fa uns anys, que de les cases només hi havia la façana i al darrere quatre fustotes per aguantar el fòtil.

Ho dic perquè un any més tard el departament d'Interior informa que la bona temporada de bolets ha fet incrementar el nombre de boletaires perduts que han hagut de ser rescatat pels bombers, xifra que en els últims deu mesos ha arribat fins als 71. D'aquests, 29 es van concentrar durant la segona quinzena d'octubre. Que se sàpiga no n'han multat cap i cada hora que els bombers passen buscant boletaries costa uns 3.000 euros a la Generalita (deu ser pel que deien fa un any si hi intervé l'helicòpter). O sia, que un rescat costa més que un informàtic que et ve a arreglar l'ordinador.

Enguany, han insinuat o han llençat el globus sonda de que s'haurà de pagar per anaR pel bosc a caçar bolets, tenir un carnet der boletaire, vaja. Ja han donat la noticia que és el que els interessava, i tal dia farà un any. En parlarem a veure en que ha quedat.


afegitó: Haig de dir que en els últims quatre anys no m'he perdut mai anant a buscar bolets. Només haig de sortir de casa, travessar el semàfor de vianants en verd, i entrar al Mercat Municipal a comprarlos. Us asseguro que em surten molt més bé de preu que quan anàvem a Soria o França a caçarlos.

A MODE D'AJUST DE COMPTES 9.12.10

Parlava sense paraules Clídice al seu bloc del suïcidi de Mario Monicelli, un dels pares de la comedia italiana. Monicelli va morir el 29 de Novembre passat en llençar-se per una finestra des del cinqué pis de l'Hospital San Giovanni a Roma, on habia estat ingressat per ser tractat d'un càncer de pròstata. Els comentaris a la noticia són diversos, n'hi ha que  parlen d'un final trist, altres que lloen la seva figura i fins i tot qui li retreu a Clídice que malgrat haver avisat que se n'anava de vacances fins el 13 (quina sort, o quina barra) habia publicat post vacancem aquest comentari mut.

Sincerament, amb 95 anys, la feina més que feta i amb poques perspectives de qualitat de vida, el més raonable és el que va fer Monicelli. Tot i que fa falta molt de valor per cometre un acte covard com aquest. Dit aixó, i com ja he manifestat en més d'una ocasió, el suïcidi és un dret adquirit, puig ja que no hem pogut triar el fet de ser duts aquí, almenys tenim el dret de decidir quan acabem amb la pel·lícula de la nostra vida, de la que a més a més no ens han deixa't escriure'n el guió. Al cap i a la fi, el responsable, qui ha comés el greuge primigeni no hem estat nosaltres, i a més a més, per més inri no sabem qui ha estat, atès el qui en has portat oficialment no és més que un mer instrument biológic.

Intenteu posar-vos en el cervell d'una persona brllant i aguda com Monicelli, ingressat en aquell hospital als 95 anys i amb un càncer de próstata. El guió marcava clarament les passes a seguir i ell es va limitar a complir amb el protocol ajustant comptes amb la vida. I no dic allò tan cursi de descansi en pau, perquè no és cert. Els morts no descanses, jeuen mentre es van descomposant, o els cremen per evitar que se'ls mengin els cucs. 

Aixi de clar i així trist, però és el que hi ha. És el que hi ha.

MIRAR ELS PITS ALLARGA LA VIDA 9.12.10

Tinc un bloc que es diu "Según un estudio" que ja és curios que és en castellà (no sé perqué) i en canvi l'adreça a blogger és en català. Debia ser premonitori de la quantitat d'estudis rars, estranys. inùtils la majoria, inversemblants o fins i tot frikis que hi he anat posant (n'hi ha 152 a dia d'avui). Estudis fets per Universitats aparentment serioses però per a mi que es deuen avorrir perquè estudien coses tant rares com quantes vegades parpalleja una persona al llarg de la seva vida entre altres. 

Un dels últims que hi he afegit es el que us deixo a continuació perquè és directament friki. 

"Mirar els pits de les senyores allarga la vida als homes - Un estudi realitzat en diversos hospitals d'Alemanya i publicat al New England Journal of Medicine va assegurar que mirar 10 minuts al dia els "encants femenins" equival a 30 minuts d'exercicis aeròbics el que disminueix els riscos de apoplexies i atacs cardíacs. L'estudi va assegurar que la fixació dels homes pels pits de les dones podria significar una suma d'anys en les seves vides.

"Només mirar 10 minuts els encants d'una dona ben dotada és gairebé equivalent a un treball de 30 minuts amb exercicis aeròbics", va declarar la doctora Karen Weatherby, encarregada de l'estudi publicat al New England Journal of Medicine. La investigadora amb els seus col.legues de tres hospitals de Frankfurt, Alemanya, van arribar a la sorprenent conclusió després de comparar la salut de 200 pacients ambulatoris masculins (la meitat, instruïts per mirar a les dones i l'altra meitat que es van abstenir de fer-ho).

L'estudi va revelar que els homes que admiren els pits de les dones tenien la pressió arterial, freqüència del pols en repòs més lent i presentaven menys casos de malaltia arterial coronària. "L'excitació sexual fa el bombament del cor i millora la circulació sanguínia", va explicar la doctora Weatherby, que va afegir que "no hi ha dubtes que mirar els pits fa als homes més saludables".

En conclusió l'estudi determina que posar els ulls en els atributs femenins alguns minuts al dia disminueix el risc d'apoplexia i atac cardíac a la meitat i es creu que en fer-ho sempre, l'home de mitjana pot allargar la seva vida de quatre a cinc anys. PERU.COM"

O sia que ja ho sabeu els homínids del sexe masculí, si us enxampen mirant massa fixament les mamelles de la Paula heu de contestar que ho feu per la vostra salut, pel vostre bé. Ah! també hi ha un altre estudi interessant que diuen uns científics que també han trobat el gen de la infidelitat,  es tractaria de comprovar si el teniu i si algún dia us enxampa la dona en una flagrant infidelitat sempre podeu dir: Noia! tinc el gen de la infidelitat molt pujat, i si la dona es beneita i s'ho creu, collonut, però com si alguna cosa no són les dones és beneites jo no ho provaria, per si de cas.

WIKILEAKS:ATAC CIBERNÈTIC D'ISRAEL I WASHINGTON 8.12.10

M'he permés reproduïr aquest article de Heinz Dieterich a Kaos en la red pel seu interés. Un ja no sap on es la veritat i on la desinformació, però almenys el que aquí  s'explica sona a prou creïble. 




Heinz Dieterich | Para Kaos en la Red

Los servicios secretos de Israel y la CIA han logrado otra gran victoria en su guerra cibernética. Después de estropear las centrífugas del programa nuclear iraní (Natanz) mediante un software maligno (Stuxnet), consiguieron utilizar a Wikileaks y Julian Assange como vector (portador) de agresión cibernética a gran escala, contra sus “enemigos”. El método es el usual de la guerra informática: mezclar documentos verdaderos, pero triviales, con las falsificaciones que sirven como misiles teledirigidos contra los verdaderos blancos.

La autoría de esa agresión cibernética se aclara con el axioma de la criminalística Cui bono,es decir, ¿A quién beneficia el crimen? El patrón de los documentos proporciona la respuesta: a Israel, Washington y el imperialismo occidental en general, incluidos sus satélites mercantil-feudales árabes. Perjudica groseramente, con sus mentiras, a una serie de blancos particulares, como: Irán, que supuestamente es odiado por el mundo árabe;China, que presuntamente acepta el futuro dominio estadounidense sobre Corea del Norte;Brasil, cuyo Ministro de Defensa Nelson Jobim sería informante de Washington; Bolivia, cuyo Presidente Evo Morales tendría un gran “tumor” en la cabeza y la Venezuela bolivariana, que sería refugio de ETA y las FARC, al igual que Cuba.

Además de las agresiones concretas, la “Operación Wikileaks” prepara el control ideológico estricto sobre el internet y los portales progresistas. Un mundo fundamentalmente anti-democrático, como el capitalista-burgués actual, no puede permitir el libre flujo de información y debates en el internet. Declarar Wikileaks una organización terrorista y matar o encarcelar a Assange, como han solicitado importantes sectores de la clase política estadounidense, sería un gran paso adelante en la Gleichschaltung hitleriana (uniformización mental) que los amos del sistema requieren ante la crisis capitalista mundial. Otros portales, como www.kaosenlared.net y www.aporrea.org, aparecerían pronto en el index librorum (lista negra) por apología de la violencia y antisemitismo.

La autoría del delito israelí-estadounidense cibernético no sólo se revela ante el principio cui bono del Derecho Romano, sino también ante la absurda pretensión logística, de que un joven soldado homosexual, Bradley Manning, de la 10a División de Montaña de Estados Unidos, estacionado en una remota base militar en Iraq (FOB Hammer), pudo seleccionar, copiar y reenviar 260.000 documentos clasificados (!¡). Si Manning hubiera podido hacer esto, dejaría a Bill Gates como un mero aprendiz de computación.

La obstrucción de las centrífugas nucleares de Irán en 2010, en Natanz, siguió el ejemplo de una exitosa operación de la CIA contra un gaseoducto de la Unión Soviética, en los años ochenta, llevado a cabo bajo el mando de William Casey. Cuando la CIA se enteró que Moscú iba a comprar o piratear un sofisticado software canadiense para las bombas, turbinas y válvulas de un nuevo gaseoducto en Siberia, no bloqueó su venta, sino insertó, en contubernio con la empresa canadiense, una bomba lógica, un malware (Trojan horse) en el software, que alteraba los parámetros de velocidad y presión en el sistema, haciéndolo estallar en 1982.

La operación contra el centro nuclear iraní de Natanz sigue ese mismo modelo. Los servicios occidentales infiltraron las redes de compra de Irán para el nuevo reactor e insertaron en el software de las centrífugas el gusano electrónico “Stuxnet”, desarrollado a todas luces por la Inteligencia Militar israelí. Al igual que el “Caballo de Troya” de 1982, el Stuxnet hace fluctuar las velocidades y presiones de las centrífugas, las cuales, actuando en cadena, se destruyen. Se calcula que la capacidad operativa de las centrífugas en Natanz se redujo en un 30 por ciento por el ataque informático.

El modo de operación de la CIA y del Mossad abarca tres pasos. 1. Necesitan información preliminar sobre los planes del “enemigo”. En el caso de Wikileaks, Adrian Lamo, un hacker con quien Mannings correspondía, informó al FBI. 2. Sobre esa información deciden en qué forma actuar. En el caso de la URSS, de Natanz y de Wikileaks, resolvieron no bloquear de frente la operación planeada, sino aprovecharla para una operación cibernética propia de contrainteligencia. 3. Los grandes medios de adoctrinación burguesa y los gobiernos respectivos manipulan los eventos creados por ellos, durante largo tiempo. En ese sentido, los documentos de Wikileaks serán como la segunda computadora de Raúl Reyes. Una fuente inagotable de guerra psicológica y física contra los adversarios del Imperio.

Las operaciones cibernéticas y de desinformación son solo un aspecto de los proyectos de desestabilización de Estados Unidos e Israel, como demuestra su exitoso programa de asesinatos de científicos nucleares iraníes. Venezuela, con su extensa red de gaseoductos y oleoductos, cuyo software es parcialmente operado desde satélites, con su monoestructura eléctrica, con la fragilidad de su Metro, con sus fronteras selváticas y marítimas abiertas y una fuerte quinta columna adentro, tiene que prepararse muy bien, para neutralizar la embestida que Washington/Tel Aviv tienen preparada para el país de Bolívar.