Personatges de tots els àmbits de la societat catalana aniran explicant al diari ARA aquest estiu com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l'ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Els hi podeu explicar la vostra història: com vàreu aprendre a llegir... i escriure català quan l'escola no n'ensenyava? Quins van ser els vostres primers llibres i/o revistes?
La iniciativa és interessant i segur que en les històries que rebran els de l'ARA ni haurà de curioses o poc habituals. El meu cas crec que en seria un d'ells.
Quan tenia set anys els pares em varen apuntar a l'Acadèmia del Sr. Vall, al carrer Las Paces a Sabadell. Del senyor Vall ja n'he parlat en alguna ocasió, però ara no és aquest el tema. En aquella acadèmia els deures i la lectura es feien en castellà, però les converses amb el Sr. Vall, la senyoreta Valentina, o les senyoretes Maria i Elena eren en català, i els alumnes entre nosaltres parlàvem també en català que era la llengua que es parlava a les cases dels qui érem catalans.
A onze anys vaig anar a una altra acadèmia per fer el batxillerat, l'Acadèmia Caldes, al carrer Josep Renom, on ara hi ha un parvulari. Aquí, òbviament els llibres eren en castellà, i les classes depenia del professor alguns les feien en castellà i altres en català. DEl Sr. Caldes que era un gran matemàtic, (era capaç de multiplicar tres xifres per tres xifres de memòria i donar el resultat correcte), els dissabtes al matí que abans també hi havia classes (de 8 a 12 crec recordar) mig d'amagatotis ens donava classes de català i ens recomanava també llibres, encara que en general amb 11/12 anys nosaltres no estàvem per la labor, recordo llegir Oliver Curwood, Julio Verne, Zane Grey i per casa si voltava alguna cosa d'Espriu, o les aventures d'en Massagran, encara que la lectura oficial era el TBO, o el Dicen i també Destino. No sé si hi havia després de la guerra en Patufet del qual el meu pare encara a vegades encara me'n parla.
Vaig tardar molt a llegir regularment en català, no va ser fins als 35 anys en trobar a casa dels pares, durant un trasllat, un exemplar original d'Incerta Glòria de Joan Sales, i ja m'hi vaig enganxar i instal·lar fins al punt que ara em passa que em costa de llegir en castellà.
Aquest és el meu cas, no l'enviaré als de l'Ara, però si m'abelleix explicar-vos-ho als qui passeu sovint per aquí i que també deveu tenir la vostra a dir sobre com vàreu aprendre català quan no s'ensenyava a l'Escola.
.jpg)
.jpeg)
Mi padre hablaba italiano y mi madre castellano.
ResponEliminaTodo lo he hecho en castellano menos Pedagogía, que me costó mucho .
Me defiendo mal en catalán, muchas faltas, que es lo que más me fastidia. Aunque lo leo, sobre todo si es poesía, porque la poesía es intraducible, y lo hablo siempre con quien lo habla.
Por cierto con mi hijo, con mi nuera y con mi nieto si lo hablo sistematicamente.
Salut
A casa la meva mare tenia algun llibret en català, Folch i Torras, El trobador català... Després vaig anar fent algun curset, d'aquells de l'Òmnium, a la parròquia, i em vaig treure un títol quan gairebé ningú no en tenia, a l'escola.
ResponEliminaCrec que l'escric i el llegeixo millor que molta gent que l'ha fet a escola 'normalitzat',o sigui, que de vegades les dificultats esperonen.
En aquest tema dels idiomes, com en tot, hi ha gent que té més facilitat que una altra, ho he anat comprovant amb els anys, sobretot pel que fa als d'origen castellà que no el van fer a l'escola.
Júlia:
ResponEliminaErs de las pocas personas que yo he leído, que saben poner las palabras justas.
Siempre , en tu poesía, hay algún término (extraño para mi), que encaja perfectamente en lo que nos estás diciendo.
Abro tu libro "Indrets i camins", al voleo; Aquelles estius es la poesía; la empiezo a leer; "Estols " de fades....A eso me refiero, la palabra "estols" no es una palabra popular, conocida, a boca de todo el mundo, y sin embargo cuadra a la perfección con lo que nos explicas.
Un abrazo..
Salut