Era el 1967, després de la guerra dels Sis Dies, quan vaig penetrar per primer cop a Gaza en un comboi militar israelià de corresponsals estrangers. Gaza, deia l’oficial del Tsahal, és un territori de 360 quilòmetres quadrats amb una població de prop de dos-cents mil habitants sotmès a una administració militar egípcia des del 1949. El rais Nasser va voler mantenir les deplorables condicions de vida dels seus habitants, a fi de tenir un focus de terrorisme. Des de Gaza surten els terroristes que ataquen Israel.

Recordo l’hotel Nasser, la residència del governador de la plaça amb les seves blanques banderes de rendició al vent. Per l’abandonada via del tren es podia arribar fins al canal de Suez travessant les localitats de la costa. L’aire mediterrani de Gaza, el tarannà i els costums tradicionals, l’accent de la gent evocaven més el poble egipci que l’estil de vida més cosmopolita de Jerusalem, Hebron i Jericó. Els carros, tirats per mules i ases com al paisatge rural d’ Egipte, eren el seu popular mitjà de transport.

En aquella guerra Israel havia ocupat el Sinaí egipci, la Cisjordània del rei Abdal·lah, els turons sirians del Golan. Recordo una escola infantil amb grans retrats del president egipci Nasser, coronat de llorer, que alçava cap al cel la terra de Palestina. Gaza es va convertir, per a l’exèrcit i els dirigents israelians, en un Vietnam ingovernable i perillós.

No va ser un atzar que la primera intifada, la “intifada de les pedres”, esclatés al seu paupèrrim territori, al camp de refugiats palestins de Jabaliya, un dels més rabiosament polititzats, envoltat d’altes torres metàl·liques de sentinelles israelians. Aquella intifada, que va coincidir amb la teòrica proclamació de la independència de Palestina de Iassir Arafat a Alger, va commoure el món, i va ser magníficament retransmesa per la incipient televisió de Qatar.

Amb el meu amic Ignacio Rupérez, llavors diplomàtic a l’ambaixada d’ Espanya a Tel-Aviv, ens vam aventurar a entrar amb el seu automòbil en una ­ciutat tètrica amb barricades als carrers, grups de manifestants que ape­dregaven els vehicles i impedien l’accés. La “intifada de les pedres”, en­coratjada pels caps palestins a l’exterior, va agafar un aspecte molt espontani i popular. Aquella intifada també va ser provocada per Ariel Sharon envaint amb la seva policia militar l’esplanada de les Mesquites, tercer lloc sant de l’Islam, disputada sempre pels jueus que ploren allà el seu Temple destruït.

L’autoritari règim de Hamàs no podia tancar els ulls davant els violents esdeveniments d’ Al-Aqsa, esforçant-se a unificar el dividit nacionalisme palestí, aproximant Gaza a Jerusalem. Sara Rey, en el seu imprescindible llibre, va escriure: “L’ocupació israeliana de Gaza ha estat malèfica”. - Tomás Alcoverro.