Protagonitzar una gesta extraordinària que exigeixi molt coratge. Això és el que demanem a qualsevol per enlairar-lo a la condició d’heroi. La majoria són com els fantasmes, passen desapercebuts. La gent que arriba a final de mes i manté les seves famílies amb salaris de misèria, per exemple. Tot i que aquesta és una heroïcitat que es menysté per massa comuna. L’esport és també un calador d’herois. Més vistosos que els anteriors i més aplaudits. Són el jo a què aspiràvem. L’heroi que no hem pogut ser per estar atrapats en un cos i una voluntat macerats de mediocritat.

Més enllà de tot això queden els herois de veritat. Els que regnen en el terreny de l’absolut. Com les dones iranianes que xafen els vels imposats per la porca mirada dels aiatol·làs. Aquests barbuts tarats que veuen el cos femení amb els ulls tèrbols del malalt; i que projecten la seva sexualitat malsana a través de les prohibicions més casposes. Aquestes dones són el recordatori de la dignitat que acompanya cada individu. I en l’obsessió per mantenir-la s’ho estan jugant tot. Des de la llibertat fins a la pròpia vida.

Aquestes heroïnes han escollit Elnaz Rekabi com a símbol del seu intent de revolució feminista per haver participat en el campionat asiàtic d’escalada esportiva sense portar el cap tapat amb el mocador de l’opressió. De la nit al dia Rekabi va passar de ser una destacada però desconeguda esportista a una celebritat a les portades i televisions de tot el món per la seva valentia desafiant les regles del règim. Plantar cara als barbuts quedava personalitzat en una esportista que al seu torn representava totes les dones del país. Sense obrir la boca, només escalant una paret vertical amb els cabells a l’aire, Rekabi assolia les propietats d’un vigoritzador de les protestes iranianes i això el règim no podia pas permetre-ho. S’havien de serrar les potes d’aquest cavall d’idolatria.

I els misògins iranians l’han convençuda o forçada a rectificar. Això del mocador, diu ara l’escaladora, va ser un oblit culpa de les presses del dia de la competició. El seu cor és amb els fanàtics que veuen la dona com una cosa bruta. El seu germà, potser també víctima de coaccions, ha repicat el clau de la fidelitat de tota la família al règim. Rekabi, explica, va ser coronada com a heroïna contra la seva voluntat. Però el cert és que voler-ho o no resulta indiferent en aquesta equació. Ser o no ser un heroi no depèn mai d’un mateix. Es decisió sobirana dels altres. I per això la versió oficial de l’esportista és com l’aigua que no mulla les coses que toca. Perquè les dones iranianes necessitaven una heroïna i ja la tenen. I amb ella més combustible per continuar escalant la paret de maldat que han aixecat els guardians, no de la fe, si no de l’estultícia. Tant de bo puguin coronar-la. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat