Internat en un hospital, aquest home manté breus converses amb una infermera mentre contempla la transparència de l’antibiòtic que entra, gota a gota, al seu cos com l’aigua d’una font que no té pressa per arribar allà on hagi d’arribar. Mirant per la finestra, observa com despunten les fulles noves d’un vell freixe. Com aquest arbre que, malgrat l’edat, celebra l’aire de la primavera que s’acosta, el malalt s’esforça a imaginar que no està en un hospital sinó en un passeig, davant d’una platja, en un lloc de vacances on li serveixen sucs de fruita, li fan massatges cardíacs i li deixen fer llargues cures de son.
El malalt és Adam Zagajewski, tot i que la infermera li diu senyor Zajewski. És un poeta senzill i profund, alhora. Dues qualitats molt difícils de trenar, ja que, sovint, la senzillesa esdevé simplicitat, mentre que la profunditat té tendència a caure en l’abstracció. Adam Zagajewski sap idear punts de fuga, anècdotes menudes, explicades a cau d’orella dels lectors, de les quals parteix, alhora, una fonda mirada sobre l’ofici de viure.
Dominat pels agradables pensaments primaverals, el malalt sent, de lluny, el brogit de la massa d’un estadi de futbol. Juguen els rojos contra els blaus. Mentre els càntics bàrbars i els insults s’imposen a l’estadi, el malalt descansa en la tranquil·litat i el silenci de la clínica, aferrat a la llum primaveral. Alleugerit per ser tan lluny de l’estadi, el poeta conclou: “No em ficaré en aquesta batalla”. De bracet amb ell, en aquests dies de tanta ira (la ràbia de la política, infatigable!), també ho dic jo: no ens arrossegaran a la cridòria salvatge, no, aquesta vegada no. És vomitiu. No podem més.
Per silenciar la ràbia de l’estadi, n’hi ha prou amb el refugi d’uns bons versos. Amb la visió d’un arbre amb fulles noves. Amb el goig de trobar, finalment, bassals d’aigua als camins. - Antoni Puigverd.
 

CANCION DEL EMIGRADO

En ciudades ajenas venimos al mundo
y las llamamos patria, más breve es
el tiempo concedido para admirar sus muros y sus torres.
Caminamos de este a oeste, ante nosotros rueda
el gran aro del sol
ardiente, a través del cual, como en el circo,
salta ágilmente un león domado. En ciudades extrañas
contemplamos las obras de viejos maestros
y, sin asombro, en añejos cuadros vemos
nuestros propios rostros. Habíamos existido
antes, e incluso conocíamos el sufrimiento,
nos faltaban tan solo las palabras. En la iglesia
ortodoxa de París, los últimos rusos blancos,
encanecidos, rezan a Dios, varios lustros
más joven que ellos y, como ellos,
impotente. En ciudades ajenas
permaneceremos, como los árboles, como las piedras.

                                                         Adam Zagajewski