LA SENESCÈNCIA D'OCCIDENT

La idea de la "senescència d'Occident" fa referència a la percepció que les societats occidentals es troben en una etapa de decadència o envelliment, tant cultural com polític, econòmic o social. És un concepte que ha estat debatut per filòsofs, historiadors i sociòlegs al llarg del temps. Generalment, aquesta noció suggereix que Occident podria estar perdent el dinamisme i la influència que va tenir en èpoques passades, enfrontant-se a desafiaments com ara l'estancament econòmic, la fragmentació social o la pèrdua de valors comuns.

Figures com Oswald Spengler, a la seva obra La decadència d'Occident, van argumentar que les civilitzacions passen per cicles d'auge i caiguda. Aquest pensament continua influint en debats contemporanis sobre el futur de les democràcies occidentals, els efectes de la globalització i els canvis demogràfics. Tot i això, no tots els pensadors coincideixen amb aquesta visió, i alguns argumenten que Occident té una gran capacitat d'adaptació i renovació. En aquesta obra, l'autor alemany va pretendre dur a terme un estudi de les formes subjacents als esdeveniments concrets, de la macroestructura dins la qual flueixen tots els esdeveniments històrics particulars. Spengler presentava la història universal com un conjunt de cultures (Antiga o Apol·línia, Egípcia, Índia, Babilònica, Xina, Màgica, Occidental o Fàustica) que es desenvolupaven independentment les unes de les altres –com a cossos individuals- passant a través d'un cicle vital compost per quatre etapes: un jovent, un creixement, floriment i Decad. A més, cadascuna de les etapes que conformaven el cicle vital d'una cultura presentava, segons l'esquema spenglerià, una sèrie de trets distintius que es manifestaven en totes les cultures igual emmarcant els esdeveniments particulars. Amb base en aquest esquema i aplicant un mètode que ell va anomenar la “morfologia comparativa de les cultures”, Spengler va proclamar que la cultura occidental es trobava a la seva etapa final, és a dir, la decadència, i va afirmar que era possible predir els fets per venir en la història de l'occident.

"Qui sap que existeix una profunda connexió formal entre el càlcul diferencial i el principi dinàstic de l'Estat en l'època de Lluís XIV; o entre l'antiga forma vaig polititzar de la polis (ciutat) i la geometria euclidiana; o entre la perspectiva de l'espai, en la pintura occidental, i la superació de l'espai per ferrocarrils, telèfons i armaments; o entre la música instrumental contrapuntística i el sistema econòmic del crèdit? Fins i tot els factors més reals de la política, considerats en aquesta perspectiva, adquireixen un caràcter simbòlic i fins a metafísic. I potser per primera vegada succeeix ara que coses tan vàries com el sistema administratiu d'Egipte, el sistema monetari antic, la geometria analítica, el canal de Suez, la impremta xinesa, l'exèrcit prussià i la tècnica romana de construir vies són enteses com a símbols i interpretades com a tals."

Spengler reflexiona  sobre l'aspiració a una interpretació històrica de la història. Durant el segle XIX se seguia una propensió inversa: semblava obligatori deduir allò històric del que no és històric. Així, Hegel descriu el desenvolupament dels successos humans com a resultat automàtic de la dialèctica abstracta dels conceptes; Buckle, Taine, Ratzel, deriven la història de la geografia; Chamberlain, de l'antropologia; Marx, de l'economia. Tots aquests assajos suposen que no hi ha una realitat darrera i pròpiament històrica.

D'altra banda, els historiadors de professió, desentenent-se d'aquelles teories, es limiten a col·leccionar els fets històrics. Ens refereixen, per exemple, l'assassinat de Cèsar. Però “fets” com aquest són la realitat històrica? La narració d'aquest assassinat no ens descobreix una realitat, sinó, per contra, presenta un problema a la nostra comprensió. Què significa la mort de Cèsar? Gairebé no ens fem aquesta pregunta adonem que la seva mort és només un punt viu dins d'un enorme volum de realitat històrica: la vida de Roma. A la punta del punyal de Brutus segueix la mà, ia la mà el braç mogut per centres nerviosos on actuen les idees d'un romà del segle I aC. de J. Però el segle I no és comprensible sense el segle II, sense tota l'existència romana des dels temps primers. D'aquesta manera s'adverteix que el fet de la mort de Cèsar només és històricament real, és a dir, només és el que en veritat és, només aquesta complet quan apareix com a manifestació momentània d'un vast procés vital, d'un fons orgànic amplíssim que és la vida tota del poble romà. Els «fets» són només dades, indicis, símptomes en què apareix la realitat històrica. Aquesta no n'és cap, pel mateix que és font de tots. Encara més: quins «fets» esdevinguin depèn, en part, de l'atzar. Les ferides de Cèsar van poder no ser mortals. Tot i això, la significació històrica de l'atemptat hauria estat la mateixa.

Val a dir doncs que, per interpretar la història, cal reinterpretar-la, però ja veiem que totes les civilitzacions anteriors, tenen el seu ascens, zenit i caiguda, sense que siguin capaces de revertir la història, i és en aquest punt en el que està actualment la societat occidental, sense que sigui massa conscient de la seva senescència. 

Tot això em suggereix més preguntes que respostes, perquè des d'un punt de vista cultural, alguns autors suggereixen que Occident ha deixat de produir idees o moviments capaços de mobilitzar i entusiasmar les masses, amb una transició cap a un individualisme extrem o un consumisme desenfrenat que dilueix les estructures tradicionals. A més, l'impacte de les noves tecnologies i les xarxes socials ha canviat profundament les dinàmiques socials i polítiques, generant de vegades una sensació de desarrelament o desconnexió. Encara que per altra banda, molts també discuteixen si aquest declivi és real o només una percepció, ja que Occident continua sent un centre important d'innovació, desenvolupament científic i artístic, i la seva influència encara es deixa sentir en múltiples esferes globals. Vist el que he vist i llegit el que he llegit, tinc gairebé totes les dades, però no sóc capaç d'arribar a cap conclusió definitiva.