UN HORITZÓ COM MÉS LLUNYÀ MILLOR

Un horitzó com més llunyà millor. Fragment "d'Horitzonts perduts", text per al catàleg de l'exposició Illes i horitzons. Manuel Delgado, antropòleg. La foto és de Dave Bottons.

"Tots els grans moviments socials de la història, en les cultures en què hi ha o hi ha hagut alguna cosa anomenada història, han volgut ser, en efecte, moviments cap a, és a dir recorreguts en direcció a un horitzó de superació de la misèria i la injustícia regnants en el present de la societat. L'horitzó, per definició, era futur de llibertat que ens separa l'horitzó i la tristesa. Assolir-lo o caminar cap a ell, fins i tot com un fi infinit, significava desmentir o qüestionar la distància insalvable entre les misèries terrenals i la benaurança divina. 

Avui això ha deixat de ser així. Ara, els horitzons s'han perdut, si més no els horitzons que van ser contemplats amb impaciència. La cancel·lació dels grans ideals de transformació de la humanitat, la desactivació dels valors universals que un dia van donar argument a lluites i projectes. Res o poc ens orienta, és a dir, ens convida a contemplar el punt des del qual de lluny apareix la primera llum del dia. En el moment actual, les grans religions ja han deixat de confiar que vingui a nosaltres el Regne de Déu i descarten tornar-li l'edèn perdut al planeta. La salvació només serà individual i al més enllà; ni col·lectiva, ni aquí. Les velles doctrines per a l'entusiasme i la il·lusió han envellit brutalment i de sobte; moltes ja han mort. La revolució socialista ha fracassat; ja sabem en què va acabar consistint i que la classe obrera no arribarà al paradís que el marxisme li va prometre. Els grans moviments d'emancipació nacional a tot el món han acabat constituint estats corruptes o aquest és el futur que els espera als encara actius.

Avui, el que és progressista és lluitar perquè el progrés aturi el seu avanç devastador. L'Era d'Aquari del moviment hippie no va arribar, com s'havia anunciat, el 2001 i el que queda de la contracultura és la caricatura que n'ha fet la new age. Els moviments antiglobalització de principis del XXI es van conèixer també com a altermundistes perquè suggerien que, a l'horitzó, un altre món era possible. La crisi econòmica va demostrar que aquesta expectativa era ingènua.

És cert que a principis de la dècada dels 2010 es van produir grans mobilitzacions públiques que van portar milers de persones a ocupar les places de nombroses ciutats del món —Madrid, Reijiavitz, Nova York, el Caire, Sāo Paulo, Hong-Kong... Però, a diferència dels corrents antimundialitzadors, sinó que modernitat complís el seu compromís d'assegurar per a tothom una mínima equitat política i social i que l'ordre democràtic ho fos de debò. El que es reclamava no era l'abolició del sistema de món que es patia, sinó la seva clemència, ja que ningú no semblava estar en condicions d'oposar-li alternatives. Per la seva banda, els esclats de violència social que han conegut les perifèries urbanes de moltes altres ciutats —franceses, britàniques, nord-americanes— no vindicaven res, perquè van ser revoltes sense idees, tornada inopinada de les velles torbes fartes i rabioses. Finalment, l'aparició de moviments polítics d'aparent nou encuny es va revelant a poc a poc com la de nous vells partits polítics.

Ara no s'espera que claregi, sinó, com a molt, que no es faci fosc del tot. Com que Paul Virilio va posar de manifest a la seva L'Horizon negative (Galilée, París, 1984), el que es perfila després del límit del món, l'horitzó, ja no és un altre món millor, sinó l'anunci d'una finitud que no és geogràfica, sinó la del que és humà de la humanitat. Els avenços tecnològics no auguren l'alliberament de l'ésser humà, sinó noves formes de dominació i de servilisme. No veiem sinó estendre's els efectes de la misèria, la guerra i la desesperació, sense que l'ordre del món causant en tingui motius per inquietar-se, ja que no s'ha d'inquietar res la seva hegemonia El planeta mateix veu amenaçada la seva supervivència davant del que es percep com a imminent catàstrofe ecològica.

Després de l'horitzó ja no hi ha el país de l'arc de Sant Martí, sinó una proliferació de distòpies insuportables en què no serà possible o no valdrà la pena sobreviure. Més enllà d'aquesta línia de confí ja no hi ha una font eterna de llum, sinó un ocàs llarg que anuncia tenebres. Ja no hi ha albes, sinó un abisme. Espanta l'horitzó i no ens cap altre afany que mantenir-lo al seu lloc: el més lluny possible”.