· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

 



Si el terrorisme hagués matat sis persones en 72 hores, els carrers s’omplirien de manifestants, hi hauria declaracions institucionals i es declararia l'alerta general - Jorge Fauró

Més enllà de les habituals concentracions de condemna i els tristament tradicionals minuts de silenci, no hi ha constància de manifestacions a les grans ciutats d’Espanya. Les televisions no han interromput la seva programació per donar pas a la declaració institucional del president del Govern o el cap d’Estat. Imaginem-nos ara que aquestes sis dones haguessin estat víctimes del terrorisme. Sis morts en menys d’una setmana per efecte dels cotxes bomba o el tret al clatell. Imaginem-nos-ho. La universalització de l’horror ha arribat al punt de ‘posa’m una canya, xaval, que tinc pressa’. 

Alguns pensaran que la comparació entre les morts a causa del gènere i els assassinats d’ETA són un exercici de demagògia. Benvinguda sigui. Contra les dues classes de crims no hi ha cap altre posicionament que no s’hagi d’exposar des de la radicalitat. Tolerància zero. Hi ha més masclistes condemnats per violència de gènere que terroristes hi va haver mai a Espanya.

Amb ETA es va acabar per la via de la negociació i el cansament ciutadà quan la societat en què va germinar la banda de delinqüents es va començar a rebel·lar, tot i que fos en silenci, per la via del rebuig o la reconciliació entre els dos bàndols. Amb la violència de gènere falta més pacte d’Estat i sobra alguna declaració altisonant, però hi ha consens en la repulsa, des de la denúncia ciutadana fins al 016 o l’escarni públic a la porta dels jutjats. No obstant, contra aquests criminals no és possible cap negociació. El seu terrorisme es llaura en silenci, al llarg del temps, dins de casa, en presència de fills que callen per por o per la incomprensió pròpia de l’edat de la innocència. La majoria d’aquestes dones són anònimes i només estan sota els focus quan ja no hi ha remei. No totes les víctimes tenen l’oportunitat d’explicar el seu cas en horari de màxima audiència. Es comença per la solidaritat i s’acaba qüestionant la socialització del drama.

Fa segles que les dones pateixen els anys de plom i l'acer. No ens podem no esglaiar quan passa una fatalitat, no podem no indignar-nos, tenir vergonya i ràbia amb cada dona assassinada. Si acabem acostumant-nos, si no passa res, si cap mandatari surt per la televisió per solemnitzar i retre homenatge a sis dones assassinades en una setmana, significa que som molt lluny d’aturar el problema i molt a prop de comptar els dies fins que tornem a sentir que n’han matat una altra. I més soles se sentiran les que carreguen amb el patiment. Mai un drama va merèixer menys ser una cantarella.

LA BANDA DE L'EMPASTRE



Vibrant i emocionant discurs de la Cup en boca de Dolors Sabater en el debat d'investidura de Pere Aragonés (pels de la CUP, Pere el breu). Sabater, tot i que l'oratòria no és el seu punt fort, es va expressar amb contundència: Prou de submissió, prou de retallades del Tribunal Constitucional, prou de repressió i persecució, n'hi ha prou de Monarquia, n'hi ha prou de règim del 78, prou de l'Ibex 35, prou de sumsum, prou de corda, prou de tot en general...". Sabater va dedicar també unes paraules als "companys i companyes" dels Comuns i a totes les persones d'esquerres que critiquen la CUP per, des del seu "perspectiva radicalment feminista i anticapitalista", donar suport a una investidura que inclourà en el seu govern a Juntsxcat. A tots ells va recomanar Sabater "deixar aquesta posició hostil cap al major moviment popular d'autoorganització i desobediència que ha tingut aquest país". El major moviment popular "que s'ha plantejat a Europa i part de l'pestranger". I que, des de ja, "se sumin a aquesta croada rupturista del règim".

Hores més tard es va conèixer el nom del nou conseller d'Economia, quota de Juntsxat (o barallatsxcat): Jaume Giró. Un impecable currículum que passa per Gas Natural, Repsol i La Caixa. Deliciós, una evidència que si a la CUP no li agrada gens, gens, gens, Jaume Giró és que la seva elecció és encertada, perquè la Cup només viu de paraules passades de moda i utòpiques, mentre envia a la paperera de la història a aspirants a President de la Generalitat, i seria bo recordar als senyors, senyores, senyorets i senyoretes de la Cup, que gràcies a que van enviar a aquesta paperera a un tal Artur Mas, va pujar al poder un tal Puigdemont que al seu torn va nomenar a un tal Torra, que ja s'ha vist fins on ens han portat, i tot per culpa del  terrible règim del 78, el qual vam votar entre tots, no els de la CUP - suposo - per què en aquells temps llunyans encara es movien d'ou en ou. Un partit que en una votació a Sabadell és capac d'empatar a 1.515 vots, no és un partit, és la banda de l'Empastre.

DEFENSORS DEL MEDI AMBIENT



Els Ferrovellers són defensors del medi ambient. La labor d'aquests professionals com a gestors de residus té gran rellevància perquè treuen del carrer elements molt contaminants com el zinc, el ferro o el coure. Recorren els carrers de les grans urbs i de les petites localitats a la recerca de metalls, residus procedents d'edificis derrocats, restes d'obres, objectes als quals els seus amos ja no donen utilitat. Recullen allò que per als altres no té cap valor i tornen a introduir-ho en el mercat a través del cicle del reciclatge. La societat de consum dóna als productes una vida cada vegada més curta, però els recuperadors fan que aquests estris puguin tenir, a vegades, vides infinites. Ferrovellers ambulants, recuperadors, treballadors de desballestaments, gestors de residus o fonedors aconsegueixen donar un segon ús al material que, en principi, s’havia rebutjat. Fa ja temps és freqüent veure a aquests treballadors ambulants pel carrer amb carros de supermercat, petits vehicles tirats per animals o camionetes. Encara que se'ls considera personatges marginals, equivocadament, hi ha qui equipara al ferroveller amb el material amb el qual treballa. Durant anys, els gremis i associacions que agrupen a desballestadors o recuperadors han lluitat per acabar amb aquest estereotip, dignificar l’ofici, i donar a conèixer la importància que té la seva labor per a la preservació del medi ambient. 
Veure els carrets curulls de tota mena de deixalles denota la tasca que fan cada dia. Divendres a la tarda, un noi subsaharià amb un carret d'aquests carregat de cartróns i altres objectes va bolcar, i varem ser necessàris dos més i ell per aixecar-lo. Hi ha un senyor marroquí que va amb una furgoneta tronada a tope de cartró, un cartró que segons quines époques es paga més bé que altres. N'hi ha també d'especialitzats, que amb eines a mà, desmunten la xatarra i s'emporten el que més els interessa, deixant la resta no sempre en condicions al terra. Són pocs, la majoria ho recullen tot.

La UOC a través de Julián Porras, ha fet un estudi sobre ells i la seva tasca, i considera que l'Ajuntament els hauria de compensar económicament per la seva activitat en defensa del medi ambient, una tasca mal pagada d'aquest exercit silencios i oblidat que diariament dedica quasi tot el dia a recorrer carrers i places recollint residus no sempre dipositats al lloc on tocaria pels ciutadans.

LA 'JOIE DE VIVRE' DE PARÍS



París està recobrant aquests dies la seva alegria, la seva joie de vivre, amb l'arribada del bon temps i dels dies llargs, alguns es pregunten si la pandèmia haurà causat danys irreparables a la ciutat. A l'igual que alguns malalts pateixen la síndrome de la covid prolongada, les àrees urbanes també arrosseguen seqüeles duradores del coronavirus. El cert és que la ciutat reviu amb força de nou.
Un dels efectes és la nova obra de l'artista de carrer i fotògraf francès Jean René, conegut com JR, que ha fet 'surar' la torre Eiffel, un dels monuments més visitats de França, sobre un enorme barranc. Per aconseguir la il·lusió òptica, el grafiter va instal·lar aquesta setmana una tanca als peus de la 'dama de ferro' i després la va cobrir, a l'igual que la zona de davant de la plaça del Trocadero, amb paper fotogràfic en blanc i negre que mostra part de la pròpia torre i les roques. Jean René és famós per les seves obres de gran format. 


Al març, va utilitzar una tècnica similar per 'demolir' una de les parets del Palau Strozzi del Renaixement italià, situat a Florència.
Jean René va participar amb Agnes Varda en el meravellós documental que vaig comentar en aquest bloc al seu dia: Cares i llocs, que podeu veure aquí.
A Cares i llocs hi ha una escena molt emotiva on Varda diu: No es diu vell amic, - referint-se a Jean Luc Godard -, a qui van a visitar, es diu amic de llarga durada. Godard no els obre la porta, ella li deixa uns pastissets que li ha comprat i una nota: ets un desgraciat però t'estimo molt. Ella està trista i aleshores, en un llac s'asseuen tots dos, René es treu les ulleres de sol que no s'havia tret en tota la pel·lícula i li deixa veure els seus ulls.  


LA SÍNDROME FRANCINO

 

L’altre dia vaig escoltar Carles Francino quan tothom ja havia deixat de parlar d’ell. No li havia parat atenció en el seu retorn a les ones després d’una baixa imposada per la pitjor versió de la covid. Vaig pensar que s’havia donat un bombo excessiu al tema, perquè es tractava del Francino i tal, el paio famós de la ràdio. El periodista no ha de ser mai la notícia. Però després vaig llegir una entrevista seva i vaig acabar vençuda per la curiositat. Vaig recuperar el podcast. Per això aquest article. Susana Quadrado.

El seu relat és el de tanta gent que ha vist les orelles al llop. I els ullals. I que s’han acollonit, amb perdó. La seva història no té res de singular precisament pel que té d’universal. Quants n’hi ha que han passat pel mateix i subscriurien lletra per lletra el que ha explicat. La vida no sol tornar mai enrere, de vegades sí. Aquesta és una d’aquestes vegades. Després de veure les orelles al llop, qui més qui menys es replanteja corregir moltes coses de la seva vida. La malaltia fa diferents les persones. És una cosa que sap només qui la pateix, i no ha de ser fàcil explicar-ho al veí. Quan a sant Agustí li preguntaven què era el temps, deia: “Si no m’ho preguntes ho sé, però quan m’ho preguntes, ja no ho sé”. Tot i així a Francino se li ha entès tot, alt i clar. Sense drames, ha intel·lectualitzat una sensació devastadora i creadora alhora, paradoxal.

Em quedo amb la seva descripció de com el van veure els seus fills després que el virus el deixés buit, exhaust, després que la mossegada del bitxo l’ enviés de cap a l’ uci. Explica que des d’allò els nens sí que creuen que el seu pare continua sent Superman, però ara veuen que sota la capa també hi ha Clark Kent. De mica en mica anem recuperant la normalitat que, sigui escrit de passada, a alguns els aterreix perquè toca abandonar rutines a què havien agafat un cert afecte. La normalitat, la vella coneguda. Qui més qui menys ja planifica les vacances d’estiu, un estiu que va pel camí d’assemblar-se més al del 2019 que no pas al del 2020. Les vacunes han començat a redreçar el rumb. La cosa pinta bé.

Però molts han quedat pel camí, massa. La por del virus ha collat de debò qui s’ha hagut d’acomiadar, més o menys abruptament, d’algú pròxim, o a qui ha emmalaltit. No tinc ni idea de què suposa que una malaltia et clavi un ensurt que et deixi tremolant i inerme com un nen perdut a l’aeroport de Frankfurt. Tots coneixem algú que ha visitat aquest infern. Francino ens recorda que toca a qui toca, i que no es tracta d’una venjança, ni passa pels teus actes, ni per cap mal d’ull que algú t’hagi llançat. I ara. Al llit d’un hospital fins i tot els valents perden els superpoders.

Diuen que en aquest viatge de tornada convertit en or hi ha un moment guèiser en què erupciona un volcà de sentiments. Tens una bona feina, has acabat de pagar la hipoteca d’una casa amb bona llum del sol, has estat en llocs increïbles, has conegut gent memorable, estimes i et sents estimat, tens una butaca d’orelles confortable. I tot i així, quan la vida et dona una bola extra com ha estat en el cas d’aquest periodista, la perspectiva canvia, almenys en el servei. Hi ha partit. Has pencat massa i massa hores. Has viatjat massa poc. Has estimat sense gaire intensitat. I gairebé ni t’asseus a la còmoda butaca d’orelles... La síndrome Francino és això. 

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO