English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

BONHOMIA


Sia per vanitat o per pur instint de supervivència, la gent ens mostrem no com realment som sinó com pretenem ser, o con volem vanament que ens vegin els altres, evitant mostrar-nos com realment som, i possiblement sia millor així, la decepció podria ser encara més gran, encara que poques vegades la disfressa funciona i solem acabar retratats. Aquesta teatralització es dona molt més en els homes que en les dones. Fixeu-vos que bonhomia és una paraula que no té declinació femenina.

NOU ANYS!

- foto:Miquel Cartisano - 

El dia 26 d'agost de l'any 2006, o sia abans d'ahir, vaig escriure el primer i timid comentari en aquest blog. No pasarà a la història, però apuntaba ja al que havia de venir, amb el seu: robando, robando!.
Des d'aleshores, he estat nou anys donant la tabarra cada dia i canviant plantilles una rere l'altre: 5593 escrits publicats, 28.000 comentaris i 438.000 visites..., és el resultat en numeros, però hi ha tambè totes aquelles petites coses que el bloc m'ha donat en el dia a dia durant aquests anys,  i penso seguir donant la tabarra uns quants més i vosaltres que ho llegiu. Gràcies!, a tots, moltes gràcies! Salut!


INDAGACIONS POSSIBLES


"La guerra de Troia no deixa d'ésser estùpida (como totes les guerres) pel fet d'haver estat cantada per Homer. Potser resulta més estupida i tot, si bé es mira, a consequència d'això."  

JOAN FUSTER - INDAGACIONS POSSIBLES.

Indagacions posibles és un diari no massa íntim, que com diu el mateix Fuster, el va portar uns quants anys mig per conveniència mig per entreteniment. Un diari farcit d'apunts iconnexos, variats i levíssims, sense cap mena de pretensió, sense més compromis que el bon proposit i el bon sentit. Publicat l'any 1957 per editorial Moll de Palma de Mallorca. em va trobar als encants fa uns diumenges, per què cal recordar que a vegades són els llibres els que troben al lector.

LES TRES MENTIDES DEL GOVERN


Aquest Govern del PP, mentider compulsiu del primer a l'ùltim ministre, com qui no vol la cosa afirma de tant en tant que ha d'agafar euros de la guardiola (Fons de reserva) per poder pagar les pensions. Mentida, no hi ha guardiola. El sistema de pensions en si ja és una estafa, en funcionar de manera piramidal, perquè no és cert com s'ens ha dit que hi hagi un fons de pensions, aixó no existeix, simplement cada més, uns cotitzen i paguen i uns altres cobren, i com això s'ha desnivellat en baixar els que paguen i augmentar els que cobren, ara no els quadren els números. Clar que aquí l'Estat té un problema: com jo, molts han cotitzat i pagat tota la seva vida laboral a la Seguretat Social, i volem tenir tot el dret a percebre la nostra pensió i sense cap pérdua de poder adquisitiu. Que no toquin les pensions, que per aquí poden començar a prendre mal. Som molts els jubilats i poc per a no dir res tenim a perdre i si molt a guanyar. 

La primera gran mentida del Govern es presentar les pensions com un pou sense fons. La nostra inversió en pensions es manté a l'entorn de l'11% del PIB i tres punts per sota de la mitjana de la UE-15, explica Antón Losada a el diario.es. De fet, d'acord amb les dades de l'OCDE, el cost de les pensions a Espanya ha seguit una trajectòria similar als països del nostre entorn. A Espanya no està passant res molt diferent a quant esdevé en els països amb els quals solem comparar-nos. Les nostres pensions no afronten cap situació excepcional. L'única excepció consisteix que la nostra inversió en pensions sempre ha estat considerablement menor. L'actual dèficit de la Seguretat Social no respon principalment a l'increment de pensionistes. Es deu sobretot a l'augment de l'atur i la imparable precarització de l'ocupació, amb els contractes escombraries, d'aquest atur que minva segons el Govern, i no és cert, canvien aturats per treballadors mal pagats que cotitzen una misèra. 

La segona gran mentida del Govern es refereix a les apocalíptiques projeccions demogràfiques que ens alerten sobre la insostenibilitat de sistema. Perquè es compleixin han de concórrer fenòmens tan impossibles com que la població espanyola caigui per sota dels 41 milions, la immigració sigui gairebé igual a zero i el ritme de sortida a l'estranger dels joves no decaigui ni amb la famosa recuperació. 

La tercera mentida consisteix a tractar de "despesa" les pensions, quan en realitat representen un ajut pel Govern. ¿Quantes famílies han pogut i poden encara capejar aquests anys de crisi gràcies a les pensions que han ingressat els grans de la família?, moltes us ho asseguro, i a costa de sacrificis en carn propia dels jubilats. O l'estalvi que aquests mateixos pensionistes suposen a l'Estat en termes de serveis socials. A veure si deixem d'acceptar sense més aquesta fal·làcia segons la qual tot el públic representa una despesa improductiva i tot el privat suposa una inversió productiva. L'anomenada "despesa" en pensions també estimula l'economia productiva en forma de consum i demanda, que els jubilats prou viatgers que són. Si es tracta de posar la por perquè els votin, van bé, encara que potser acabin per matar als jubilats d'un ensurt. Si es tracta de prendre decisions serioses per assegurar un dels majors èxits de la democràcia: el nostre sistema públic de pensions, anem camí que ens enganyin, una altra vegada. I tot i això, encara hi haurà qui els votarà.

#JO TAMBÉ SÓC TRAPACERO


La Unió Romaní ha demanat la dimissió del director de la Real Academia Española (RAE), Darío Villanueva, perquè la pròxima edició del diccionari inclourà l'accepció de "gitano" com a "trapacero", aquell que "amb astúcia, falsedats i mentides procura enganyar algú en algun assumpte". 
En un comunicat, el president de la Unió Romaní, Juan de Dios Ramírez, ha opinat que la "obstinació" de Darío Villanueva a mantenir la definició de gitano com a "trapacero" el desqualifica per ser el director de la Real Academia Española.

Curiós qué, en traduïr-ho al català, trapacero passa a ser trapella, con en Daniel, o sia com a un nen entremaliat, i entenc que el seu significat canvia totalment del que se li dona en castellà.

Dit això, de bon rotllo li diria al Sr. Juan de Dios Ramirez, que s'ho agafi com vulgui, però la majoria de gitanos ho són de trapaceros, canteules i cantamanyanes, per què va en el seu ADN, i ho dic amb coneixement de causa per proximitat a zona gitana d'on visc, i aixo no és ni bo ni dolent, és així: els gitanos són gitanos, i es comporten com a tals, van a la seva i les lleis per a ells son un element estrany, es regeixen per les seves, igual com passa amb les costums. Són l'unica etnia que ningú ha aconseguit domesticar, i son igual i es comporten igual ara, que cinc-cents anys enrere, mantenint-se les seves costums i lleis pròpies.

En contra del que es pugui pensar, són gent de paraula, i molt, amb ells no hi calen papers signats, no cal, i ho dic per experiència pròpia, de la mateixa manera que és facil ensarronar-los a l'hora de regatejar un preu, molt més fàcil del que sembla, perquè no nomès els gitanos són trapaceros, canteules i cantamanyanes, els altres, els paios, també ho som, la majoria, i alguns, més que els gitanos.

GENERACIÓ DIGITAL


Anys ençà, el dit era un apèndix que servia per assenyalar, fer burilles davant del semàfor en vermell, alçar-lo irat, o designar un President de Govern. Però això era abans, ara tot fu nciona amb el dit, i la generació digital cau de vegades en descol·locacions temporals de la visualització de les coses. 

Ahir a la tarda miràvem en el mòbil del meu germà petit, fotos que havia fet en la seva estada al Cap de Gata a Almeria, aleshores, per què el pare ho puguès veure millor vaig anar a l'ordinador a 'mis imágenes' on es veuen més grans, i, a continuació parlant de camins i pistes cercant el GR-92 en aparèixer en pantalla a 'mis imágenes' els mapes, al meu germà, inconscientment, m'el vaig trobar intentar lliscar les imatges de la pantalla de l'ordinador amb el dit. 

Un homínid analògic, això mai ho faria.


CONTRA MEU


«Hem de convèncer la gent que no té l’estelada al balcó que també lluitem per ells» - Robert Fabregat. 


Deu ser per què estic escaldat, o per què la història m'ho certifica, però quina por em fan els salvadors aliens, els salvapàtries, ho sento, però malfio dels qui diuen que lluiten per mi, per què sol passar, i ni tan sols se n'adonen (coses del mesianisme)......., que lluiten contra meu.

EUROPA:SENSE COMPASSIÓ


La tarda de dissabte, les autoritats de Macedònia han permès l'entrada d'uns 1.500 refugiats, la majoria sirians, que es trobaven des de dijous a la terra de ningú entre aquest país i Grècia.
Hores abans, la policia havia impedit per la força el pas de persones a Macedònia en un intent impossible de convèncer-los que es tornessin a Grècia. Famílies senceres amb els seus fills només tenien una idea al cap: abandonar un país enfonsat per la crisi per provar-ho al centre d'Europa, preferiblement Alemanya.

Això és el que va veure un equip de Channel 4 dissabte a aquesta frontera:



En cada punt de la seva fugida de la guerra de Síria, els refugiats s'han enfrontat a la mort, en primer lloc al abandonar el seu país, després en el trajecte per mar des de Turquia a Grècia. L'escassa distància entre tots dos paisos fa que aquest viatge no sigui almenys tan perillós com el que fan altres a través de la Mediterrània des de Líbia. 
Cap d'ells pot ja tornar enrere .... continuar llegint...

EL GRASSONET, ETGAR KERET



El grassonet (un conte curt d'Etgar Keret)

- Keret és un dels escriptors més populars entre la joventut israeliana. Fins ara ha publicat quatre llibres de contes, una novel·la, tres llibres de còmic i un llibre per a nens. Fins ara ha estat traduït a setze idiomes, incloent el coreà i el xinès. És professor a la Universitat de Tel Aviv..


"¿Sorprès? I tant que estava sorprès. Surts amb una noia. Una primera cita, una segona cita, un restaurant per aquí, una pel·lícula per allà, sempre en sessions matinals, exclusivament. Comences a anar a dormir, el sexe és espectacular i després arriba també el sentiment. Quan de sobte, un bon dia, ve a tu plorant, tu l'abraces i li dius que es tranquil·litzi, que no passa res, i ella et contesta que ja no pot més, que té un secret, però no un secret qualsevol, que es tracta d'alguna cosa tenebrosa, d'una maledicció, un assumpte que ha volgut revelar-tot aquest temps però no ha tingut valor per fer-ho. Perquè es tracta d'alguna cosa que l'oprimeix constantment com si d'un parell de tones de maons es tractés. Una cosa que t'ha d'explicar, perquè ho ha de fer, encara que també sap que des del moment en que t'ho reveli la deixaràs, i amb raó. A l'instant torna a posar-se plorar.

-No Et deixaré -li dius, jo no, jo t'estimo.

Potser sembli que estiguis una mica emocionat, però no, i encara que ho estiguis és perquè ella segueix plorant, no pel secret en si. L'experiència t'ha ensenyat que aquests secrets que repetidament porten a les dones a fer-se miques són la majoria de les vegades una mica de la importància d'haver-se fet un pal amb un animal, amb un familiar o amb algú que els va donar diners a canvi.

- Sóc Una puta -Acaben dient sempre.

-No, Que no -insistes tu abraçant, o-: Shshshsh -si segueix plorant.

-De veritat que és una cosa molt grossa -insisteix ella, com si hagués descobert aquesta despreocupació teva que tant has intentat amagar.

-Potser dins teu soni espantós -li dius, però és per l'acústica. Ja veuràs com quant te'l treguis, de sobte et semblarà molt menys greu.

Ella gairebé s'ho creu i després de dubtar un instant diu:

-Si et digués que per les nits em converteixo en un home pelut i nan, sense coll i amb un anell d'or al dit petit, llavors també seguiries volent-me?

I tu li dius que per descomptat, perquè què vas a dir-li, Què no? L'única cosa que està intentant és posar-te a prova per veure si la vols incondicionalment, i tu sempre has estat superb davant de qualsevol prova. A més, la veritat és que quan l'hi dius ella es fon i ja estan agafant, així, a la sala. Després es queden abraçats i ella plora, perquè se sent alleujada, i tu també plores, sense saber per què. Però a diferència d'altres vegades ella no marxa. Es queda a dormir amb tu. I tu et quedes despert al llit, mirant el seu bell cos, el sol s'està posant allà fora, la lluna, que apareix de sobte com del no-res, la llum platejada que li toca el cos acariciant el pèl de l'esquena. I en menys de cinc minuts et trobes amb que al teu costat, al llit, tens a un home baixet i grassonet. L'home en qüestió s'aixeca, et somriu i es vesteix una mica torbat. Surt del dormitori, i tu després d'ell, hipnotitzat. 
Ara ja està a la sala, prement amb els seus dits els botons del control de la tele, disposat a veure els esports. Futbol, ​​un partit de la Lliga de Campions. Quan fallen el tret et diu que té la gola seca i l'estómac buit. Que li abelleixen uns entrepans, de ser possible de pollastre tot i que també podrien ser de cap de bestiar. Així que puges amb ell al cotxe i el portes a un restaurant proper que coneix. La nova situació et té preocupat, molt preocupat, però no saps molt bé què fer perquè la central neuronal de la decisió està paralitzada. La mà canvia les marxes mentre baixes cap Ayalon, com la d'un robot, i ell, al seient del costat, tamborina en el tauler amb l'anell d'or que porta al dit petit; quan en el semàfor que hi ha al costat de l'encreuament de Beit Dagon baixa la finestreta electrònica, et fa l'ullet i li crida a una soldat que està fent autoestop:

-Chata, Vols que et pugem enrere com una cabra?

Després, a l'Azor, et poses a menjar carn amb ell fins a rebentar mentre el veus gaudir de cada mos i riure com un nen. I tota l'estona et dius a tu mateix que no és més que un somni, un somni estrany, és veritat, però d'aquests dels que de seguida vas a despertar.
A la tornada li preguntes on vol baixar, però ell es fa el sord i fa cara de pobret. Així que et veus tornant a casa teva amb ell. Són gairebé les tres del matí.

-M'en vaig a dormir -li comuniques, i ell et diu adéu amb la mà des del puf i segueix amb la mirada clavada al canal de la moda.


Al matí et despertes cansat, amb una mica de mal de panxa i la trobes al saló, encara dormitant. Però en el que has acabat de banyar-te s'aixeca, t'abraça amb cert aire de culpabilitat i tu et sents massa confús com per dir-li res. 
El temps passa i segueixen junts. El sexe no fa més que millorar dia a dia, ella ja no és tan jove, ni tu tampoc, així que un bon dia et trobes parlant de tenir un fill. A la nit el teu grassonet i tu us ho passen d'allò més bé quan sortiu, com mai t'ho havies passat a la vida. Et porta a restaurants i a bars dels que abans no et sonava ni el nom, balleu junts sobre de les taules i trenqueu plats i més plats com si el matí no existís. El grassonet és una mica groller, sobretot amb les dones. A vegades tu no saps on amagar-te per les ximpleries que fa. Però, a part d'això, la veritat és que està molt bé estar amb ell. Quan el vares conèixer, a tu el futbol no t'interessava gaire, mentre que ara ja coneixes a tots els equips i cada vegada que l'equip del que sou seguidors guanya et sents com si haguessis demanat un desig i aquest s'hagués complert, un sentiment tan poc freqüent, especialment en algú com tu, que normalment no saps ni el que vols. I així, cada nit, t'adorms amb ell cansat veient els partits de la lliga argentina i al matí tornes a despertar-te al costat d'una dona maca i comprensiva a la qual també estimes d'allò més. "


EL SHOW DE TRUMAN


El Show de Truman, la pel·lícula, es resol finalment amb una sortida, una porta al voltat artifici a la qual s'accedeix per una escala no exempta de connotacions triomfalistes. Una sortida que sembla suggerir l'existència, després d'ella, d'un altre món "real" en què, potser, el protagonista trobi per fi la llibertat. ¡Trampa !, doncs és en aquest precís instant en què Truman Burbank creua la porta és quan la ficció arriba al seu més capciós apogeu. Fora de la ficció, aquesta porta no existeix, i dolent serà, per enganyós, buscar sortides en messiànics més enllàs. Com Samuel Beckett va dir amb mordacitat no exempta d'humor: "Des de sempre corre el rumor o millor dit la idea que hi ha una sortida". 

més... ARREZAFE

L'IMPULS CREADOR


En la major part de les activitats humanes, Europa ha produït creacions notoriàment originals: en música, per exemple, en filosofia, en cuina, en arts plàstiques, en les ciències i en els negocis, en l'erotisme, en l'aventura. A totes elles hem donat genis inventors o fundadors, personalitats decisives, fons inicials. Però n'hi ha una en la qual el nostre continent no ha sabut mai reeixir: la religió. Europa, d'ençà que en tenim noticies, ha estat rigorosament estèril en messies i profetes. Les religions dels europeus, des de les mitologíes clàssiques a les actuals, provenen, sense excepció potser, d'Àsia, de la mare Àsia.
És clar que, abans i al marge de les creences importades, n'hi haurà hagut d'altres ideades pels indígenes: almenys, ho supose. Cap d'elles tanmateix, no ha trascendit de la tribu familiar que l'utilitzava: es tractaria de fetitxismes mediocres, desproveïts de viabilitat unibersal. I un es pregunta a què es deurà aqueixa peculiar ineptitud nostra. A primera vista sembla inexplicable. Perquè no hi ha, ni de bon tros, incapacitat per a la fe. Quan ens hem assimilat una religió, l'hem fornida tot seguit de sants, de teòlegs, d'inquisidors i de místics, d'heretges i de reformadors, de 'carboners' irrebatibles, demostrant d'aquesta manera que no som solament escèptics. És l'impuls creador, allò que ens falla en aquest ram. Crear, ací, significa crear misteris, cosa per a la qual es necessita una mena singularissima d'imaginació. I nosaltres n'estem, n'hem estat sempre, mal dotats. Què hi farem! - JOAN FUSTER

LA MEITAT DE CATALUNYA NO ESTÀ BOJA...


 (l'altra meitat tampoc) - Un elogi a la lucidesa és aquest article de Suso de Toro del que recomano encaridament la seva lectura: "Excloure l'opinió d'aquesta meitat de catalans que volen la independència quan es parla precisament d'ells només es pot explicar de dues maneres, o bé es censura la seva opinió conculcant la democràcia o bé se'ls desconsidera com a persones alienades, boges". Suso de Toro a eldiario.es

LA MITAD DE CATALUNYA NO ESTÁ LOCA, (LA OTRA MITAD TAMPOCO)

"Como no vivo en Catalunya, cuando busco información u opinión me encuentro expuesto a los medios de comunicación no catalanes que estos días más que nunca no paran de hablar de los catalanes. Por supuesto, tanto los informantes como los opinadores de esos medios hablan desde un mismo lugar y, con algunos matices, desde el mismo punto de vista. Es muy difícil poder oír las opiniones de esa mitad de catalanes que no solo pretende la autodeterminación, como desean los tres cuartos, sino que pretenden directamente un Estado propio. Excluir la opinión de esa mitad de catalanes que quieren la independencia cuando se habla precisamente de ellos solo se puede explicar de dos modos, o bien se censura su opinión conculcando la democracia o bien se les desconsidera como personas alienadas, locas.

Mi opinión, basada en un muy relativo conocimiento de ese país que me resulta tan curioso y que me ha enseñado cosas, es que no: los catalanes están muy cuerdos. Tanto los tres cuartos que desean la autodeterminación, como el cuarto que no la desea; tanto la mitad que pretende tener Estado propio como la mitad que no lo pretende. Aún más, creo que son una población mucho mejor informada que el resto de la población española y, por tanto, que sus deliberaciones las hacen con mejor criterio y sin engañarse tanto. En Catalunya es posible leer, oír y ver los medios de comunicación madrileños, esos que los ignoran, y además los medios catalanes. Además, una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria.

Una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria
Claro que hay denuncias de periodistas sobre manipulación de los medios públicos catalanes a favor de una postura pero ¿qué habría que decir de la práctica totalidad de los medios públicos y privados españoles acerca de la manipulación informativa? Habría que denunciar la pura manipulación, pasando por la censura y el insulto. Y tampoco esos tres cuartos de la población que quiere autodeterminación ni la mitad que quiere independencia son más malvados que la media de la ciudadanía española, simplemente se hartaron. Mejor dicho, los hartaron.

Los hartó una España que ni siquiera aprendió a decir sus nombres: una España que ni siquiera se molestó en aprender a pronunciar el nombre del presidente de la Generalitat, del que hicieron un malvado de cuento infantil. Le llaman 'Ártur', parodiando un inglés mal hablado, en vez de Artur, simplemente. Ya eso resumiría la actitud de España hacia Catalunya, ni siquiera saben sus nombres para denigrarlos con propiedad. La hostilidad xenófoba hacia los catalanes parece algo tan natural porque se basa en la histórica ignorancia.

“Envuelta en sus  harapos desprecia lo que ignora”

En la ignorancia y en la envidia. Solo la envidia explica que presidentes de autonomías traten con desprecio ofensivo a la población catalana, cuando si ellos existen, si existen sus autonomías es debido a la lucha democrática de las nacionalidades por su autogobierno. Y nunca, nunca, nunca han sentido el deber de dar unas educadas gracias.Como ahora denuncian que si los catalanes se independizan otras partes del estado perderían transferencias de dinero, pero nunca antes han sentido el deber de dar unas educadas gracias. Tampoco la cortesía es una virtud nacional. Pensaba titular este artículo “Cuando fui federalista”, pero no es exacto porque nunca lo fui. Desde hace cuarenta años me parece que no soy nada acabado en “ista”, a lo mejor hago mal. Nunca idealicé la Constitución vigente, desde un principio fui crítico con sus limitaciones de carácter social y nacional, sin embargo intenté vivir y convivir dentro de ese marco. Participé modestamente en intentos de promover otra idea de España y el federalismo. Cuando no encontraba uno frialdad o desdén encontraba hostilidad, ésa fue mi experiencia.Como lo he vivido puedo contarlo. Ahora que todos van a ser federalistas particularmente no les creo, creo que mienten de forma interesada y algo tan delicado e importante como es la convivencia democrática no se levanta sobre la mentira. Sobre falsedades convenientes se levantaron estas décadas tras el 23-F y condujo a esta España nuevamente ignorante e incívica.

Hace ya unos años que las posibilidades del régimen nacido de la Transición fueron experimentadas hasta el límite y están agotadas de forma terminante. Por  un lado, la oposición y el boicot efectivo de la derecha española a la ley de Memoria Histórica, que pretendía crear un consenso nacional, una memoria compartida, dando encaje dentro de un consenso nacional español. Y, por otro lado, la campaña xenófoba y el recurso contra el 'Estatut' y la consiguiente sentencia del Tribunal Constitucional. En esa operación política participó el Estado entero, no solo el PP, también sectores del PSOE, el poder judicial y hasta el ejército nos recordó que tiene su ideología, y qué ideología. En cerrarle el paso al reconocimiento nacional y un lugar a Catalunya no faltó nadie.

Con esta España no hay nada que hacer que no sea un cuestionamiento de sus mismas bases ideológicas, económicas y políticas. Hoy por hoy no hay ningún proyecto de España. Todo es tan patético que se resume en la figura de Mariano Rajoy, un político que se opuso militantemente a la Constitución y al Estatuto de autonomía de Galicia en su día y que, finalmente, es el dueño de la Constitución. Ahora dice que,  ya que es suya, la va a cambiar. Quédesela, hombre.A su lado solo hay propuestas como reconocer la “singularidad” catalana, o vasca, o…

A estas alturas. Todos somos singulares, cada uno de nosotros, nosotras, cada región, cada nación, cada pueblo… Lo que ocurre con Catalunya, señores y señoras, es que es una nación. Lo era antes, lo es y lo va a ser, con o sin estado. Ahora es tarde para reconocer su “singularidad” o incluso que son una nación, por no haberlo reconocido a tiempo hay lo que hay. El problema no es Catalunya. El problema es España. O Madrid. O lo que sea. Y puede que la independencia sea lo mejor. A lo mejor toda la gente que nunca quiso conocer a ese país catalán, que siempre lo ignoró, quedaba más tranquila independizándose al fin de Catalunya.

Habrá quien piense que me preocupo demasiado de los catalanes y que ya ellos se saben defender, pero mi motivo no es la preocupación por esa gente sino por nosotros, las personas que vivimos en este Estado y se nos niega la información y se nos pretende manipular. Lo que me preocupa es la falta de democracia en España. Defender la democracia en España, desde hace unos años y hoy por hoy, es principalmente exigir que se respete a la ciudadanía catalana, que no se le trata como a dementes. Y a nosotros como niños y niñas, porque no lo somos."

WATER STREET





El món ens resulta aliè, inhòspit.
Hauria de ser destruït per complet.
Construir un món nou sense les seves ruïnes.
,
I estrenar una vida diferent.
.
Però en passar el temps el nou món
tampoc el trobaran com a propi nous homes ..
També ells voldran un món nou.
,
Millor fora destruir-lo i no fer-ne un altre.





















José Maria Fonollosa

ET FUMAS UT FUMANDIS



Aquest comentari és de l'agost de l'any 2008, i venia a voltes d'un comentari de Júlia, i l'he volgut recuperar perquè a el Periódico d'avui com es deuen avorrir ni no saben de que parlar, en portada parlen del tema del cigarret electrònic, que jo em pensaba s'havia ja acabat, atès totes les botigues que varen obrir per expendre'ls fa temps varen tancar, almenys a SBD. Ara, segons diuen els experts es veu que aquestes cigarretes es vendràn a les farmacies, que ja seria es colmo .
Abans sempre que em parlaven que el tabac matava contestava que més matava l'estupidessa i tot i ser cert, però és que abans era jove i insolent i ara ja no sóc jove, i reconec també que he girat el discurs, simplement no és cert i a més a més no tan sols no costa ni cinc a l'estat el fumador, ans al contrari aporta i molts, diners a l'erari que com tothom sap, és públic, per aixó no cal iterar. Ho dic com a exfumador de fa anys, o sia que ara pago menys impostos que no pas quan fumaba.


"Parla Júlia en el seu comentari d’avui de com han donat la noticia de la malaltia d’en Paul Newmann de 83 anys, malalt terminal de càncer de pulmó, i es queixa de com recalquen que era fumador empedreït. O sigui, que és culpa seva el que li passa, clar i català, malgrat que hagi arribat a una edat en la qual molts ja firmaríem i en la qual qui no té un all té una ceba, això si hi hem pogut arribar, fumem o no. I és curiós aquest integrisme contra els fumadors, perquè el comentari de na Júlia ve donat per un altre d’en Quim Monzó ironitzant sobre la qüestió, a l’entorn d’un quadre on es mostra una dona nua, fumant. Sembla que en la seva època l’obra d’art va patir els atacs dels puritans d'aleshores i ara els dels puritans del nostre temps, però no pas per la nuesa sinó per la cigarreta que és, diuen, un mal exemple. Monzó fa broma amb el tema de la pipa de la pau dels indis, que ja no es podrà fumar, o amb la de Jacques Tati (a qui li han tret la pipa per posar-li una flor al metro de París). - Afegiria hom Humprey Bogart a la llista, o Sara Montiel i en Carrillo -.

Ara, la obsessió hipòcritament malaltissa de l’Estat vers els fumadors es gairebé paranoica. En primer lloc és el mateix Estat qui els hi ven la droga (tal com l’anomenen), en segon lloc, aquest estat ingressa cada any 3 bilions de les antigues pessetes de benefici per l’impost sobre el tabac, de tal manera que si els fumadors (que deuen ser un 35/40% de la població) deixessin tots de fumar de cop i a sobre d’agafar el cotxe enviaren a l’Estat a can pistraus, o sia a la ruïna.
El més curiós però és quan addueixen que el fumador costa diners a les arques de l’Estat. Mentida i fal·làcia on les hi hagi. Anem per pams, la gent en general té el costum de morir-se tota ella sense excepció, punt número ú, i sol fer-ho gairebé sempre de les tres ces: Cor, Càncer, Carretera, o bé de vell con en Carrillo quan ho faci que encara no. No estàn censats els suïcides que sevgurament seria el numero 1 de causa de mort.


Els fumadors doncs s’acaben morint del mateix que els que no fumen i possiblement, si el tabac és tan nociu com diuen per a la seva salut, ho fan abans, estalvi que té l’estat en despesa sanitaria per longevitat, que el personal no fumador cada dia arriba a més anys de vida convenientment drogat i atifonat de pastilles pels receptadors oficials de droga legal mèdica de l’Estat.

He vist morir abstemis de cirrosis i no fumadors de cancer de pulmó, i he vist morir alcohòlics de cirrosis i fumadors de càncer de pulm, per tant tenint en compte que el cost final de despesa pública sanitària és el mateix, però els fumadors, a sobre dels impostos que paga qualsevol ciutadà aspirant a cadàver, paga els impostos del tabac, o sia que contribueix més a les arques de l’estat que un no fumador, i la seva quitança amb la vida costa exactament el mateix, crec que s’ho haurien de fer mirar i fer pagar més impostos als qui no fumen per evitar un greuge comparatiu als fumadors."


CULTURA DE MASSES


Els mitjans de comunicació de masses, associats al consum de masses, determinen la creació i la difusió de la cultura de masses, constituïda per la suma dels béns de consum culturals. Notem que el jove obrer, un cop sortit de la seva fàbrica a Pittsburgh, Billancourt, Frankfurt o Milà, tendeix a veure els mateixos programes de cinema o de televisió, a escoltar a la ràdio les mateixes varietats, les mateixes cançons, els mateixos discos, a fullejar les mateixes revistes que el fill (o la filla) del seu capatàs, del seu enginyer, del seu cap de taller, més generalment, que els 'nens burgesos' de les classes mitjanes.
Se'ls troba cada vegada més sovint, durant les seves vacances en els mateixos clubs de vacances 'organitzades', en una platja assolellada. És cert, les relacions socials i fins i tot les tensions conflictives creades per la situació del treball, persisteixen a la fàbrica o a l'oficina. Però fora del lloc de treball, el consum dels mass media exerceix una acció dissolvent sobre la 'cultura proletària', la 'consciència de classe', categories del marxisme. L'obrer, un cop franquejades les portes de la fàbrica, es torna un consumidor, semblant a milions d'altres membres de la societat industrialitzada.

GEORGES FRIEDMANN
Civilización técnica y sociedad de masas

L'ART MAI NEIX DE LA FELICITAT



"Vivim i ens morim i tota la resta és una il·lusió. Són bestieses típiques de ties passives sobre els sentiments i la sensibilitat. Merda emocional subjectiva inventada. L'ànima no existeix. Déu no existeix. Només existeixen les decisions, la malaltia i la mort. "
.
"Quan va deixar el futur de ser una promesa per convertir-se en una amenaça?"
.
"Ens han ensenyat a fer el correcte. A no cometre errors. Suposo que com més gran sembli l'error, més possibilitats tindré de trencar amb tot i començar una vida de veritat. "
.
"Un es pot suïcidar de mil formes diferents sense morir-se de veritat."
.
"- Quan comprenguis-diu Brandy-que el que estàs explicant no és més que una història. Que ja no està passant. Quan comprenguis que la història que estàs explicant no són més que un grapat de paraules, quan puguis arrugarla i llençar el teu passat a la paperera, llavors decidirem qui seràs a partir d'ara."
,
"L'art mai neix de la felicitat."
.
"No vull que acceptis el món tal com és. Vull que te l'inventis. Vull que tinguis aquest talent. Crear la teva pròpia realitat. "
.
"Les mateixes lleis que ens mantenen fora de perill ens condemnen a l'avorriment."
.
"I què passa si la realitat no és res més que una malaltia?"
.
"Ja veu vostè, la vida només va bé o va malament durant una estona. I després comença a anar d'una altra manera. "
.
"Només amb veure algú que porta un pegat a l'ull, ja t'entren ganes de mirar. Per veure si és de mentida. O per veure l'horror que hi ha sota. "
.
"Si pogués entrenar-se per usar solament el tronc cerebral estaria curada. Estaria en algun lloc més enllà de la felicitat i la tristesa. No es veuen peixos agonitzant per canvis salvatges d'estat d'ànim. Les esponges mai tenen un mal dia. "


Frases i Cites de Chuck Palahniuk

FESTIVAL DEL TESTICLE


Habia oblidat Chuck Palahniuk, de qui no recordo haver-ne llegit res, i me n'havia parlat un amic a ran de la sena novel·la 'el club de la lluita', que no he llegit ni he vist la pel·licula. Al blog Descontexto, publiquen aquest text d'ell on narra un dels festivals més salvatges i surrealistas que es poden trobar: El festival del Testicle de Rock Creek Lodge a Montana.

"Una atractiva rubia se echa el sombrero de cowboy hacia atrás sobre la cabeza. Es para poder meterse en la boca toda la verga de un cowboy sin clavarle en el vientre el ala del sombrero. Esto tiene lugar sobre la tarima de un bar abarrotado. Ambos están desnudos y embadurnados de pastel de chocolate y nata batida. Se trata de lo que llaman el «Concurso Mixto de Pintura Corporal». El escenario está cubierto de una alfombra roja. Las luces son fluorescentes. El público corea: «¡Que la chupe! ¡Que la chupe!».
El cowboy rocía el culo de la rubia de nata batida y se pone a comérsela. La rubia lo masturba con la mano llena de pastel de chocolate. Otra pareja sube al escenario y el hombre lame el pastel que ella tiene sobre la vulva afeitada. Una chica con una cola de caballo castaña y un top sin espalda le chupa la verga a un muchacho. Y todo esto mientras el público canta «You’ve Lost That Loving Feeling».
Cuando la chica se está yendo del escenario, una de sus amigas grita: ¡Se la has chupado, puta!
El local está abarrotado, la gente fuma puros, bebe cerveza Rainier, bebe Schmidt’s y Miller, y come gónadas de toro rebozadas y bañadas en salsa ranchera. Huele a sudor, y cuando alguien se tira un pedo, el pastel de chocolate deja de parecer pastel.
Es el Festival del Testículo del Rock Creek Lodge, que acaba de empezar.


Estamos a unos veinticinco kilómetros al sur de Missoula (Montana), donde este mismo fin de semana se han reunido drag queens de una docena de estados para coronar a su emperatriz. Por esa razón han venido al pueblo cientos de cristianos: para sentarse en sus sillas de jardín en algún rincón tranquilo y señalar a las drag queens que se pavonean en minifalda y a los quince mil motociclistas vestidos de cuero que rugen por la ciudad montados en sus choppers. Los cristianos señalan y gritan: ¡Demonio! ¡Te veo, demonio! ¡No te puedes esconder!

Durante un solo fin de semana, el primero de septiembre, Missoula es el centro del maldito universo. En el Rock Creek Lodge, la gente se pasa el fin de semana subiendo la «Escalera al cielo», o sea, el escenario al aire libre, para hacer, bueno... ya saben.

A un tiro de piedra al este, los camiones que circulan por la carretera interestatal 90 hacen sonar las bocinas mientras las chicas del escenario pasan la pierna por encima de la barandilla y menean vigorosamente sus vulvas afeitadas. A medio tiro de piedra al oeste, los trenes de carga de la Burlington Northern aminoran la marcha para ver mejor al tiempo que hacen sonar las sirenas.

–Monté un escenario con trece escalones –dice el fundador del festival, Rod Jackson–. Siempre se puede usar como patíbulo.

Salvo por el hecho de que está pintado de rojo, el escenario parece un patíbulo. Durante el concurso femenino de camisetas mojadas, y con el escenario rodeado de motociclistas, universitarios, yuppies, camioneros, cowboys flacos y palurdos, una rubia con unos tacones altos que repiquetean con un ruido metálico pasa una pierna por encima de la barandilla del escenario y flexiona la otra para que el público pueda extender el brazo y meterle los dedos.

El público corea: ¡Sexooo! ¡Sexooo! ¡Sexooo!

Una rubia con el pelo corto y un piercing en los labios vaginales agarra la manguera del organizador del concurso de camisetas mojadas. Se da una ducha vaginal con la manguera y luego se agacha en el borde del escenario para rociar al público.

Dos morenas se lamen las tetas mutuamente y se dan un beso con lengua. Otra mujer sube a un pastor alemán al escenario. Se reclina hacia atrás y mueve enérgicamente las caderas al tiempo que sujeta el hocico del perro entre las piernas. Una pareja vestida de exploradores se sube al escenario y se desnuda. Copulan en un montón de posturas distintas mientras el público corea:

–¡Culéatela! ¡Culéatela!

Una universitaria rubia apoya los dos pies en la barandilla del escenario y baja lentamente su vulva hasta la cara sonriente del organizador del concurso, Gary el Manguera, mientras el público canta «London Bridge is Falling Down». En la tienda de souvenirs, gente desnuda y quemada por el sol hace cola para comprar camisetas (11,95 dólares). Hombres con tangas negros del Festival del Testículo (5,95 dólares) compran consoladores hechos a mano llamados «Taladradores de Montana» (15 dólares). En el escenario al aire libre, bajo el poderoso sol de Montana, mientras los coches hacen sonar la bocina y los trenes hacen sonar la sirena, un Taladrador desaparece dentro de una mujer desnuda. La fila de compradores de recuerdos pasa junto a un barril lleno de bastones, cada uno de un metro de largo, de color marrón cuero y de tacto pegajoso. Una mujer corpulenta que hace cola para comprar una camiseta dice: Son vergas secas de toro. Y me cuenta que los penes se pueden conseguir en carnicerías o en mataderos y que luego se tensan y se desecan. El acabado es como el de los muebles, se lijan y se les da varias capas de barniz. Un hombre desnudo que está en la cola detrás de ella, con todo el cuerpo igual de marrón y flexible que los bastones, le pregunta a la mujer si alguna vez ha fabricado uno. La mujer corpulenta se ruboriza y dice: Nooo... Me daría vergüenza pedirle una verga de toro al carnicero.

Y el hombre flexible dice: Probablemente el carnicero pensaría que es para usarla tú.

Y todo el mundo en la fila, incluida la mujer, se ríe y se ríe sin parar.

Cada vez que una de las mujeres del escenario se pone en cuclillas se eleva un bosque de brazos, cada uno de ellos sosteniendo una cámara desechable de color naranja, y el chasquido simultáneo de los obturadores recuerda el canto de los grillos. Aquí una cámara desechable cuesta 15,99 dólares.

Durante el «Concurso Masculino de Torso Desnudo», el público corea: «¡Verga y huevos! ¡Verga y huevos!», mientras los motociclistas borrachos y los cowboys y los estudiantes de la Universidad Estatal de Montana hacen cola para desnudarse en el escenario y balancear sus partes delante de la multitud. Un doble de Brad Pitt menea vigorosamente su erección. Una mujer le mete la mano entre las piernas desde detrás y lo masturba hasta que él se gira de golpe y le da un bastonazo en la cara con la verga tiesa. La mujer lo agarra y se lo lleva del escenario.

Los viejos se sientan encima de troncos, beben cerveza y tiran piedras a los retretes portátiles de fibra de vidrio donde orinan las mujeres. Los hombres mean en cualquier parte. A estas alturas el aparcamiento está pavimentado de latas de cerveza aplastadas.

Dentro del Rock Creek Lodge, las mujeres se agachan debajo de una estatua de tamaño natural de un toro y le besan el escroto para que les dé buena suerte.

En un camino de tierra que limita un extremo de la propiedad, varias motos participan en un concurso de «Muerdepelotas». Mientras los hombres conducen a toda velocidad, las mujeres, sentadas en la parte trasera de las motos, intentan arrancar de un bocado un testículo colgante del toro.

Lejos del grueso del público, una estela de hombres conduce al campamento de caravanas y carpas, donde dos mujeres se están vistiendo. Las dos se describen a sí mismas como «dos chicas normales y corrientes de White Fish, con trabajos normales y todo eso».

Una dice: ¿Oíste ese aplauso? Hemos ganado. Está claro que hemos ganado.

Un joven borracho les dice: ¿Y qué han ganado?

Y la chica dice: No hay premio ni nada de eso, pero está claro que hemos ganado."



“Festival del Testículo”, de Chuck Palahniuk
en Error humano, 2004
DEL BLOG: DESCONTEXTO



Para los interesados en asistir alguna vez a tan magno evento,
mayores informaciones en:
http://testyfesty.com/

GATA: UN CÚMUL DE DESPROPÒSITS

La teoria de que en aquest país L'ADMINISTRACIÓ per principi fa les coses malament, amb deixadesa i després en voler arreglar-ho ho acaba d'espatllar, es palesa en el reportatge que us enllaço a continuació. Té a veure amb l'incendi que es va produïr a la Sierra de Gata, i en ell es denuncia el cumul de despropòsits que es varen donar i que nomès que hi haguès hagut una mica d'eficiencia, el foc s'hauria pogut evitar no tot però si en gran part...

'LO QUE NADIE HA CONTADO SOBRE EL INCENDIO DE LA SIERRA DE GATA' 


El dia 6 d'agost cap a les 11:30 am. es va produir un incendi al costat de la carretera, en una pineda a 200 metres de les piscines naturals de Acebo, al cor de la Serra de Gata (Càceres-Espanya). Encara que s'està pressuposant que va ser provocat no sol succeir que un incendi intencionat es produeixi al costat d'una carretera, epicentre turístic, de les piscines del poble. Més aviat sembla el descuit d'algun transeünt amb una burilla.

Segons testimonis presencials van venir dos retens de bombers i en dues hores es va apagar el foc. Un equip s'en va anar i l'altre a l'sembla ser es va quedar sense aigua i no va anar a repostar. Cap a les 15:00 hores el foc s'havia reproduït de nou, però no hi havia ningú allà per controlar-lo. Aquest temps va ser crucial perquè el foc s'estengués de nou i ja fora impossible parar-lo.

Van arribar els bombers, els helicòpters ... primer tres, després cinc ... a les 19:00 hores van arribar 3 hidroavions ... però ja era tot inútil. El foc va pujar muntanya amunt arrasant tot el que enxampava, va creuar el riu i va seguir el seu camí imparable arribant fins a Salamanca. 
La guàrdia civil va donar ordre d'evacuar el poble de Acebo a la nit ....  ARTÍCLE SENCER AQUÍ

EL ROSTRE DE L'ASSASSÍ


L'estiu del 2006, en un cèntric cinema granadí, s'estrenava el documental Lorca, el mar deja de moverse', d'Emilio Ruiz Barrachina. Després de més de 70 anys, la major novetat que presenta el treball de Barrachina és una imatge en la qual es pot veure la cara del suposat autor material de la mort de Federico García Lorca: Juan Luis Trescastro.

"Don Gabriel, esta mañana hemos matado a su amigo, el poeta de la cabeza gorda". Con estas palabras, Juan Luis Trescastro comunicó al pintor Gabriel Morcillo la muerte de Federico García Lorca. Fue en un café granadino, el Royal, uno de tantos por los que el presunto asesino del poeta fue narrando su hazaña". Segons explica Ian Gibson en el seu llibre 'L'assassinat de Federico García Lorca, Juan Luis Trescastro presumia d'haver participat en la mort del poeta a Víznar. Un matí, entorn al 19 d'agost de 1936, el falangista fanfarró i faldiller, molt conegut a la ciutat, va entrar al Bar Pasaje, conegut popularment com La Pajarera. Allí es trobava Àngel Saldaña, un dels pocs regidors granadins que no van ser afusellats a la tàpia del cementiri. Trescastro, amb la intenció que tots els que es trobaven al bar el sentissin, va començar a dir en veu alta: "Acabamos de matar a Federico García Lorca. Yo le metí dos tiros en el culo por maricón". Sinistra història la de la Granada de l'època, com la de la major part d'Espanya, en la qual les tertúlies podien omplir-se de una xenofòbia i una falta de respecte per la vida inimaginable."

EL CONSUM DE MASSES


La producció de masses, com Ford bé ho havia vist fa gairebé mig segle, és impracticable sense el consum de les masses. L'organització dicotòmica, mantenint a l'assalariat, sigui obrer o empleat, treballi 50 o 35 hores per setmana, en la regimentació i l'alienació, reduint les seves possibilitats de trobar satisfaccions en el seu treball, té per complement l'enorme corrent cap al consum, la importància creixent adquirida per la vida fora de la feina, el desplaçament del centre de gravetat de l'existència cap a l'oci.

L'ètica del consum implica alhora, el rebuig de l'ascetisme, de l'estalvi excessiu, però també el de la prodigalitat per contraatac. La civilització tècnica no és una civilització de la feina, sinó del consum i del 'benestar'. El treball deixa, per a un nombre creixent d'individus, d'incloure fins que li són propis i es torna un mitjà de consumir, de satisfer 'necessitats' de més en més esteses.
No és només en els Estats Units, sinó a tots els països de la indústria evolucionada on s'observa, al mitjà obrer, un augment del volum i una varietat augmentada del consum, un accés dels assalariats a un nivell de vida sovint igual i de vegades superior al de la burgesia mitjana anterior.
La transformació de l'ètica del treball en ètica del consum, observable en les societats industrials capitalistes, tendeix a guanyar, sota maneres diferents, les economies col·lectivistes on ella està sotmesa a frens i controls imposats per l'Estat.

Georges Fiedmann - Civilització tecnica i societat de masses (1962)