El bombero torero 7.12.12

El ministre d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, ha assegurat aquest dijous que no veu justificada la reacció de la Generalitat de Catalunya respecte a la seva reforma educativa perquè el nou model no ataca la immersió lingüística, com així sosté l'Executiu català. "Sóc com un toro; m'embraveixo amb el càstig", ha comentat davant les crítiques que dirigides al Govern i, especialment, a ell han provocat els plans de l'Executiu en matèria educativa.

Oblida el Sr. Ministre, ell que és tan aficionat als toros, que aquests després de castigarlos els mata el torero i si falla en la sort, o dissort, el mateix matador els hi dona la 'puntilla', llevat que de casos excepcionals en que s'indulta l'animal i se'l torna al corral, d'on potser no hauria d'haver sortit mai el Sr. Ministre. 

Hi ha també el personatge dins del món taurí del 'Bombero torero' potser el Sr. Wert és referia a aquest o s'hi sent identificat, tot i que en el seu cas, seria el 'Bombero pirómano'

La vida en un bloc 6.12.12

S'atribueix al periodista Justin Hall l'honor de ser pioner del que entenem com bloc, o blog. Quan Hall tenia vint anys i era un estudiant universitari va començar a exercitar-se en l'ús diari de la web, escrivint i navegant-hi, el que el va ajudar a desembarcar a l'equip de la coneguda revista Wired, una icona entre les publicacions dedicades a Internet. Tot i que s'han definit com diaris personals, el que s'ajusta inicialment a la realitat, els blocs es van diferenciar d'aquells, també des del principi, en dues qüestions crucials. La primera és que, mentre en un dietari clàssic les entrades i anotacions es produeixen en ordre cronològic, de més antigues a més recents, en un bloc s'inverteix aquest ordre, de manera que es consulta començant pel final, retrocedint en el temps a des d'allí. La segona, i molt més important, consisteix en que normalment els diaris personals estaven, i estan, dedicats a atresorar els secrets de la nostra identitat més profunda. Encara es venen a les papereries llibrets de fulls en blanc que es tanquen com caixes fortes amb pany i forrellat per tal que ningú tafanegi el que hi escriuen els nostres adolescents, diaris personals que qui més qui menys ha tafanejat. Per contra, els blocs van ser ideats per ser llegits, estan plens d'enllaços a altres blogs que els altres escriuen i, siguin quins siguin els valors que s'hi defensin o estiguin presents, la intimitat no forma part d'aquest elenc. Al contrari, es diu que hi ha una bona dosi d'exhibicionisme, de vegades sota l'excusa de la comunicació, en tota l'activitat que es desenvolupa a la xarxa. Se l'acusa també d'endogàmica, i en certa manera així és, tot i que, més aviat diria que conflueixen en els blocs una serie de persones compromesos en les coincidències, que es visiten i deixen comentaris entre ells, encara que haig de confessar que en aquest sentit, deixar comentaris, sóc un petit i negligent desastre. És una afinitat innata de L'ésser humà cercar complicitats, el dret de reunió traspassat a la xarxa, la idea de tribu, i els blocaires formem part d'una tribu. El bloc és també divulgació i compromís. Aquí ningú cobra i per tant no té el pensament ni les seves ideés censurades per la butxaca, i diria que cada vegada es desbarra menys i es raona més. De fet, un bloc és l'últim reducte de llibertat i honestedat informativa que queda, sempre dins la capacitat de cadascú, i sense tallar-se, lliurement la gent s'esplaia i diu la seva. Deu ser - entre altres coses - aquesta, una de les causes dels menys-teniment en general dels suposats professionals de la informació - els periodistes - que curiosament, molts d'ells tenen també el seu bloc. Com els polítics, que el tenen només quan els convé i pocs estan en actiu de manera permanent. El bloc, és també una eina que permet esbravar-se al ciutadà mitjà que molt té a dir i no sap com canalitzar a traves dels mitjans la seva opinió, a vegades el seu crit. I és cert que acabes caient en una certa per a no dir clara rutina i que a mida que s'allarga la vida del bloc cada vegada costa més que vols dir. En el meu cas d'apunt diari (com l'Espinas). Rutina compartida: cada dia a les sis i quart del matí quan engego l'ordinador ja sé que al banner de la dreta em trobaré segur: Tot Barcelona, The Daily Avalanche, Conversas de Café, el Café de Ocata, Saragatona, fotofilia i gairebé cada dia: tens un racó dalt del món o la Panxa del Bou. Aquests no fallen mai. D'altres, va a temporades com Mil Dimonis o Un tel als ulls, i molts més que em deixo però que no publiquen amb regularitat. He fet malament en esmentar blocs, segur que me'n deixo algun al teclat que després me n'adonaré i me'n lamentaré de la omissió, per això no poso cap enllaç dels citats, al banner de la dreta del bloc hi són tots els que segueixo. No sé, per a mi el bloc és una 'joie de vivre', una il·lusió diària i una manera d'esbravar-me, d'opinar sobre la majoria de les coses que no entenc ni en tinc idea, que és un dels esports nacionals, i al que de moment, m'hi dedico encara, amb menys temps del que pugui semblar. Ja ho deia no se qui: No només dels blocs viu l'home.

Wert School 5.12.12

En el fons aquesta és l'escola que voldria el Ministre d'Incultura Josep Ignasi Wert, amb el beneplàcit de Sonseñor Rouco Varela, al qual segur el satisfaria i molt. I no només per als nens catalans, sinó per a la resta. Aquesta escola que en el cas de Catalunya i el català, afegiria que la seva nova llei d'educació es tracta de pura represió franquista amb clara voluntat de minimitzar l'us de la llengüa a Catalunya, una llei o projecte que s'ha tret de la màniga curiosament després de les eleccions gallegues i catalanes. És pot ser més miserable i rastrer? suposo que si, l'aversió d'aquesta gent vers Catalunya és tan gran que fa possible que algú el superi, amb el vist-i-plau de la FAES, i és clar. 

I és que l'ombra d'Aznar és allargada.

No estimo al gran germà 4.12.12

Oh quina meravella! Quantes criatures belles hi havia aquí! Quan bella era la humanitat als anys 50! Oh món feliç, en el que hi vivia gent així!. Un món sense atur, amb seguretat als carrers. Un món "lliure" sempre que no et posessis en merders polítics. Un món on la gent deixava la clau de casa seva a la porta quan marxava, per si algú havia de menester alguna cosa. 

Un món on les botiguetes no tancaven mai, i la persiana mig abaixada estava oberta 16 hores diàries. 

Un món on no hi havia ni Ikea ni el Corte Inglés. 

Un món gris, sense mòbils, Ipads, Internet o TV,  però on hi morava Kubala. 

Posi'm amb el 42 de Sant Feliu de Codines, era la conferencia que s'havia de demanar a la Conxita que escoltava totes les converses. 

Aigua de Sant Feliu del Recó.....! repartien en garrafes, mentre pel carrer de Vilarrubies desfilaven els del circo Americano. 

Temps de la torna a cal forner, pa amb oli i sucre, o amb vi i sucre, i més de Maria. Sardanes el diumenge en sortir de missa de dotze, i després el vermut amb olives rellenes. Vermut de garrafa amb sifón. Un món sense polítics corruptes (no n'hi havia) i on els qui manaven eren catòlics, apostòlics i romans, i per suposat 'honestos'. 

Un món que enyorem malgrat haver-lo criticat, potser perquè hem perdut aquella innocència o ceguesa temporal de la realitat i perquè en aquest altre món, l'actual, tots plegats ho hem fet mol malament per arribar enlloc que és on estem, i per a mes inri, seguim sempre aprendre ni reaccionar. 

Malgrat tot, jo no estimo al gran germà, ans al contrari, reclamo penjar-lo com a Mussolini per les olletes. És arribada l'hora de la revolta!, o ara o mai.

Descomposició 4.12.12

La situació és de plena i irremeiable descomposició. La suma de CIu i ERC no és suficient, Unió és desfà emmig de la seva inconsistència, el PSc amb l'aigua al coll segueix sense entendre la gravetat del problema que tenim, Iniciativa com sempre és dedica a caçar mosques a canonades immers en la immensa mar blava i, la resta és residual. A Mas li ha sortit el tret per la culata i ara estem en un cul de sac on es veu molt difícil la sortida. 

Com diria la iaia de Cioràn: no hi ha res a fer, no hi ha res a fer. 

Si Pau Casals aixequès el cap . . .

Que haig de fer amb el pessebre? 3.12.12

No és que sigui del meu negociat el tema del que vull parlar-vos avui, un és agnòstic gràcies a Déu, pero com la majoria faig el pessebre cada any per Nadal, i clar, enguany ja no sap que hi ha de posar. Si haig de treure la mula i el bou, ja per-se queda una mica pobre el naixement, però si a més a més tinc de posar-hi els reis vestits de Curro Jimenez o de Farruquito ja em perdo, doncs ja no seràn els reis de l'oient sinó els d'occident, i tambè queda pendent que faig amb els camells o dromedaris.

Si ho diu el Papa deu ser veritat, però em sembla que en Benet XVI, últimament toca més quarts que hores, o potser es tracta nomès de promocionar el seu llibre. Algú li hauria de preguntar si hi podem posar el caganer tan nostrat, que no fa mal a ningú i dona un toc ecològic al pessebre en tornar a la terra els aliments que aquesta li ha donat, tot fent un calb.

Aquesta és l'explicació del Papa Benet XVI:

"El nou llibre del papa Benet XVI, 'La infància de Jesús', segueix fent parlar. Si fa poc vam saber, segons el seu text, que al portal de Betlem no hi havi ni bou ni mula, a les mateixes pàgines també dóna a entendre que els Reis d'Orient eren més aviat d'Occident, o almenys de l'occident conegut llavors, concretament d'Andalusia, exactament de Tarsis o Tartessos, una regió que els historiadors situen entre Huelva, Cadis i Sevilla.

Segons Benet XVI, l'Església ha interpretat els passatges del naixement de Crist utilitzant salms i textos anteriors, on s'esmenta Tarsis en repetides ocasions.

“Que li paguin tribut els reis de Tarsis i de les costes remotes; que els reis de Sabà i de Seba li portin presents. Que davant seu s'inclinin tots els reis”, es pot llegir al salm 72,10 del 'Llibre dels salms'.

Els historiadors ubiquen l'esmentada Tarsis en algun punt d'Andalusia, probablement a la província de Huelva, encara que no es descarta que abracés zones de Cadis i Sevilla.

"Així com la tradició de l'Església ha llegit amb tota naturalitat el relat del Nadal sobre el rerefons d'Isaïes 1,3, i d'aquesta manera van arribar al pessebre el bou i la mula, així també ha llegit la història dels Reis a la llum del salm 72,10 i Isaïes 60. I, d'aquesta manera, els homes savis d'Orient s'han convertit en reis, i amb ells han entrat al pessebre els camells i els dromedaris", escriu Ratzinger. "La promesa continguda en aquests textos estén que aquests homes provenen de l'extrem Occident (Tarsis, Tartessos a Espanya), però la tradició ha desenvolupat ulteriorment aquest anunci de la universalitat dels regnes d'aquells sobirans, interpretant-los com a reis dels tres continents llavors coneguts: Àfrica, Àsia i Europa".

El Papa remet als textos de Mateu i Isaïes per fonamentar la seva argumentació, ja que són els que parlen dels reis i de les naus arribades des de Tarsis - elperiodico"