English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

OFENSIVA CONTRA LES FAKE NEWS


Els europeus són els més propensos a caure (56%) en el parany de les fake news, aquestes notícies falses que una desmesurada potència dels altaveus de les xarxes socials converteixen en virals. Mentides que passen com a veritats i poden provocar, alerten experts en el tema, des de caigudes de governs a linxaments d'innocents o la decantació de vots cap a un costat o un altre en un procés electoral.
I tot passa sense que moltes de les persones atrapades en aquest engany siguin conscients del mateix. Sis de cada deu enquestats en sondejos sobre aquest assumpte afirmen creure que són molt capaços de distingir entre el fals i el autèntic quan s'informen a través d'aquests canals. Però els darrers estudis sobre el tema diuen el contrari: quan toca desgranar el gra de la palla en les xarxes socials, només tres de cada vint usuaris de xarxes socials o canals de missatgeria instantània fan bé aquest treball.
Aquestes són algunes de les revelacions o reflexions escoltades en unes jornades celebrades aquesta setmana al Centre d'Estudis Jurídics del Departament de Justícia, amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Una trobada que va reunir destacats experts sobre el tema amb una conclusió gairebé unànime: "Les fake news estan adquirint una dimensió preocupant i és hora ja de posar fre a aquestes mentides".
El representant de Google a Espanya va aprofitar la seva intervenció per recalcar que sota el seu punt de vista l'enemic no són els portals o canals pels quals corren aquestes notícies falses. "Arribar a aquesta conclusió seria com dir que els ciutadans no tenen capacitat per prendre les seves pròpies decisions. Cal tenir més confiança en l'ésser humà", va afirmar Luis Collado, encara que no va negar que una mica d'ajuda tecnològica sempre vindria bé amb aquesta realitat. Collado va parlar de Google News, una eina prohibida a Espanya per la llei de propietat intel·lectual, que permet, amb un sol clic a la notícia penjada a les xarxes que genera dubtes sobre la seva veracitat, rastrejar l'origen d'aquesta informació i comprovar si mitjans de comunicació seriosos l'estan publicant. 
Aquesta proposta em sembla molt interessant, és una manera de contrastar l'origen de la notícia, que segons el portal que l'ha difós ja permet intuir si és una notícia certa o una fake news. podeu llegir l'article sencer aquí.

APROPIAR-SE DEL PENSAMENT


Acabarem acostumant-nos a aquestes expressions d’aparença inofensiva amb les que ens adoctrinen dia si dia també, en diuen reajustament de plantilla dels acomiadaments, o mobilitat exterior als que es veuen obligats a emigrar, incursió aèria amb bombes intel·ligents, que és una forma per no dir bombardejos indiscriminats contra civils, o el colmo dels colmos, creixement negatiu, expressió que les nostres autoritats econòmiques van utilitzar àmpliament per comunicar-nos que en realitat l’economia espanyola estava en crisi, el clàssic responsable de recursos humans. Totes aquestes –i moltes més– són exemples d’eufemismes interessats, maneres de maquillar la realitat a través de manipulacions lingüístiques. Són un procediment deliberat de confondre la ciutadania utilitzant expressions que, en el fons, no volen dir el que se suposa que diuen.

Aquí compten amb la complicitat dels mitjans de comunicació que haurien d'advertir i denunciar l’ús per part del poder d’aquestes expressions. Però com els mitjans no estian prou a l’aguait de com el poder deforma el llenguatge a la seva conveniència, convé que també nosaltres els ciutadans, amb freqüència les víctimes d’aquests usos enganyosos del llenguatge, sapiguem identificar quan estem davant d’un d’aquests eufemismes sospitosos. Si els sabem reconèixer, potser no ens en colen tants.
També es pot dotar amb propietats humanes a objectes inanimats. Així, 'bombes intel·ligents’, 'cotxe autònom’ o 'algoritme personalitzat’ 'intel·ligència artificial' són denominacions que permeten insuflar ànima o sensibilitat a estris que interessa humanitzar. En comptes de reconeixer els desastre quan es va destapar l’estafa especulativa d’abast mundial, es va dir que había esclatat la bombolla económica. Amb aquest eufemisme es diluía la responsabilitat de la mala gestió dels professionals del món especulatiu, perquè presentava l’esclat del sistema financer com si fos el d’una tempesta, un fenomen natural aliè a la voluntat dels gestors económics. 
Aquestes operacions de manipulació comunicativa són només una reduïda mostra de com cert poder vol apropiar-se no només de l’economia, la justícia i els mitjans de comunicació, sinó també del llenguatge dels ciutadans, que és tant com dir que volen apropiar-se del nostre pensament, o possiblement ja ho han aconseguit i és tard per reaccionar.

Planeta ha publicat 'La manipulación del lenguaje', 'Breve diccionario de los engaños' de Nicolás Sartorius del que en podeu llegir aquí un tast.

LA SOCIETAT DESVERGONYIDA

Els temps que vivim són testimoni del creixent desvergonyiment dels nostres representants públics. Líders d'aquí i d'allà es treuen antigues caretes per conquistar al seu públic amb actituds que depassen els límits que el decòrum havia marcat en un altre temps. I encara que el preu de tanta desvergonyiment acabi sent la pèrdua de confiança en institucions i mecanismes que són fonamentals per assegurar una vida digna, alguns perceben en aquestes actituds mostres de transparència, llibertat i autenticitat.
Els actes d'aquests representants semblen viure d'acord amb una societat que es mostra cada vegada més desvergonyida, dedicada com està a la subversió de qualsevol límit que freni la lliure expressió de excentricitats individuals que són considerades valuoses pel simple fet que són d'algú.
Davant tan dinàmica situació, els conservadors sospiten que el camí del desvergonyiment no és, en absolut, un camí cap a la llibertat, sinó l'abonament per a la seva destrucció. Com sabien bé certs pensadors del passat, aquests dos ideals del pensament conservador que són la llibertat i l'excel·lència necessiten l'establiment de límits, és a dir, de fronteres que, perquè no siguin excessivament opressives, han de sorgir de la nostra pròpia educació moral. 
I allà on hi ha bona educació, hi ha vergonya, sent com és aquesta el sa indicatiu de la proximitat amb allò del que un ja no està legitimat a riure. És a dir, allò del que un no pot burlar perquè és una cosa que aquest nosaltres del que formem part considera sagrat.
Per aquest motiu, segons Diògenes Laerci, el filòsof antic Licón -també apreciat per Erasme de Rotterdam- es preocupés d'ensenyar la vergonya als seus deixebles, o que Plató hagués tingut molt clar que els joves havien de participar al costat dels adults en les festes de la comunitat, perquè aprenguessin l'evident ridícul dels que no saben gaudir sense perdre els papers. Per aquest motiu Jean Austen -potser la més astuta i sàvia de les escritoras- mostrés uns personatges que bé podien haver complert amb la màxima de tota institució seriosa que vulgui romandre; màxima que podría recitar modificant aquesta dita popular que diu que "es pot tolerar el pecat però no l'escàndol". On els nostres progressistes veuen hipocresia i falsedat, el conservador localitza el sa respecte públic que necessita tota comunitat, que ha de ser al seu torn conscient que, en estar formada per éssers humans, els seus membres són -sense cap dubte- contradictoris i imperfectes en el més profund del seu ésser. Fins i tot aquest gran alliberador dels instints que va ser Freud sabia bé dels sans límits que requereix tota convivència que pugui considerar-se civilitzada.

Precisament per tot això, i en aquests temps de llicència, transparència i excentricitat, uns pocs vam seguir reivindicant el valor de la vergonya. Aquest sentiment més potent que moltes raons i que ens recorda la necessitat de seguir respectant els límits saludables que una vegada van ser anomenats "bones maneres". Són aquestes bones maneres les que constitueixen, no només la llavor de la convivència, sinó el camí cap a aquesta condició d'esperit que fa possible la grandesa humana.

LA SOCIETAT DESVERGONYIDA
JORDI FEIXAS - lavanguardia 

L'IMMORALE QUE NO HO ÉS

Fa vuit anys vaig publicar aquest text, que amb el pas del temps crec és un homenatge a qui va ser un bon President de la Generalitat, el molt honorable José Montilla, senador en actiu, i el primer que va parlar de desafecció vers Espanya, a ran de l'estatut, del que encara n'arrosseguem les consequencies...

Sergio Masini, primer violí d'una orquestra simfònica, està passant per un moment difícil i es va a confiar en el pastor de la zona on viu a Roma, el Pare Michael. Ell li explica els esdeveniments que van conduir-lo a una situació familiar molt complicada i sentimental. Casat des de fa molts anys amb Julia, que li va donar dues filles (Mita i Louise) i un fill (Richard), va sortir a la "gira" a la província, on havia conegut a la jove Marisa: els dos estaven enamorats i Sergio havia convençut a la dona per anar a Roma. Així que ara Mario està a la clínica, a l'espera d'un fill. Continuant amb la seva història més i més desconcertat el pastor, Sergio explica com la seva vida també hi ha una altra dona i una altra família. Durant un altre viatge a la província, va fer una dècada abans, Sergio s'havia enamorat d'Adele, una dona dolça i submisa, desengayada d'un dificil disgust amorós. Sergio s'havia trobat amb el seu veritable amor, que es va perllongar durant anys, que havia donat dos fills més. Per atendre de forma simultània les tres families,  Sergio es veu obligat a tours "extraordinaris" de tot tipus, la seva vida s'ha convertit en una frenètica carrera de casa a casa, per donar a cadascuna de les seves esposes i els seus fills el que tenen dret a esperar d'un marit i pare afectuós. Finalment Sergio (un espléndid i convincent Ugo Tonnazzi), pateix un atac de cor i es mor. El seu esperit serà present al funeral a l'església on es reuneix tota la seva família en llàgrimes.

Aquesta pel·lícula de Pietro Germi, em remet al President Montilla, que com Sergio ha volgut satisfer a totes les famílies del tripartit i a més a més al fulano de Madrid i ha sucumbit en l'intent, no ha mort afortunadament físicament, però si políticament, de fet ha renunciat a la seva acta de diputat si no ho he entés malament. I és que no es pot tenir tres amors a la vegada i no estar boig com al bolero. I així li ha anat al nen que amb setze anys va arrossegar a tota la seva familia d'Iznajar cap a Barcelona, el primer Cordobés (que no xarnego) que ha arribat i a molta honra a President de la Generalitat i a qui molts dels seus, decebuts, li han retirat la confiança, o sia el vot. Sincerament, crec que no s'ho mereixia, però les coses sobretot en política i a la vida també, són com son i no com voldríem que fossin. Ah! el títol de la pel·lícula  que aquí varen titular 'Massa cordes per a un sol violí', en italià es deia "L'Immorale" que a la política el títol ja li escau, més no al President Montilla.

Haig de confessar-vos que no tinc clar que el President Montilla sigui cordobés, pel seu tarannà més aviat crec que seria de l'Empordà o del Vallès oriental... i  mira, li dedico aquest escrit a Car Res, que també és cordobés.

CIUTADÀ LÓPES


Revisant escrits antics, m'he adonat que en aquest compte de 2010, anticipava Siri, Alexa, o ginys similars que per a bé o per a mal, ja han passat a formar part de la nostra vida...

Ciutadà Lópes era un home corrent, que tenia una vida corrent i vivia en una casa corrent, en una ciutat tant corrent com ell i la seva pròpia existència, així com tot el seu entorn gris i vulgar, propi d’una població industrial. Ciutadà Lópes fregava els trenta-cinc anys, era solter i treballava al departament de comptabilitat del Gatesbank of America. La seva vida aparentment era tranquil·la dins la rutina diària que l’acompanyava i a la qual en certa manera havia arribat a acostumar-se. Feia anys que tenia els mateixos amics, amb els que compartia la seva afecció a la pesca. Menjava normalment al mateix restaurant de la cantonada de casa seva, i tots i cadascun dels seus actes diaris eren previsibles. Resumint, la seva vida era més o menys com la de la majoria dels éssers humans del seu temps.
Però dintre de pocs dies, i sense que ell ni tant sols s’ho pogués imaginar, tot el seu entorn patiria una enorme transformació que canviaria radicalment el seu estil de vida.I molt hi va tenir a veure el nou pla de desenvolupament del govern per als ciutadans de la zona oest, que era on vivía el nostre protagonista. La construcció d’una nova autovia travessava precisament el seu barri que, afectat per les obres, s’hauria d’enderrocar; tots els seus habitants s’haurien de traslladar a un de nou que tot just estava acabat a la zona nord, millor comunicada i més a la vora, en el seu cas, del lloc de treball.

Segons deia la propaganda oficial, aquests nous habitatges que en breu els serien adjudicats disposaven dels més sofisticats avenços pel que feia a la comoditat i l’habitabilitat. L’holograma publicitari era molt bonic atès que l’habitatge disposava de vídeotelèfon, climatització global, monoascensors pneumàtics, sonorització ambiental a escollir, i era totalment intel·ligent, tot controlat informàticament. I el més important, sempre segons l’holograma, televisió adossada d’última generació amb acompanyament i guia de comportament, aquest últim un aspecte que el Ciutadà Lópes no acabava de comprendre però que no trigaria gaire a conèixer.

Per fi va arribar el dia del trasllat a la nova llar; la previsió i cooperació de les autoritats municipals va permetre que tot es produís en un tancar i obrir d’ulls, i cap al capvespre del mateix dia, el Ciutadà Lópes i la resta d’afortunats ciutadans com ell estaven còmodament aposentats en el seu nou habitacle. Donà una ullada al seu entorn i es sentí satisfet, agafà un emulgent hidratat vitaminat del frigorífic i en asseure's al sofà, el comandament a distància estava allí, davant seu, com si l’estès esperant. L’agafà amb la mà dreta i el premé."
-
BONA NIT!” 


Ciutadà Lópes es va sorprendre. D’on sortia aquella veu?
-
"NO ET SORPRENGUIS CIUTADÀ LÓPES, SÓC M-3254289, LA TEVA NOVA ASSESSORA D’ACOMPANYAMENT I COMPORTAMENT; SÓC AQUÍ PER AJUDAR-TE EN TOT EL QUE NECESSITIS, TANT SOLS HO HAS DE DEMANAR I SI ESTÀ DINS LA MEVA PROGRAMACIÓ T’HO CONCEDIRÉ."
-
Ciutadà Lópes somrigué satisfet, això està bé -va pensar- una ajuda sempre és d’agrair, i més en una casa tan nova i sofisticada com aquesta.“Moltes gràcies!” contestà, “espero que siguem bons amics.”
-
"PER SUPOSAT, PER AIXÒ ESTIC PROGRAMADA. LA MEVA MISSIÓ ÉS FER LA TEVA VIDA MÉS AGRADABLE."
-
Mentre es refregava les mans satisfet, decidí que ja era hora de preparar-se el sopar, així que se’n va anar cap a la cuina. Li venien de gust uns ous remenats amb bacó i una amanida, acompanyat de maionesa i un vi suau de Califòrnia. Estava acabant de preparar-se l’àpat, quan la veu el va increpar:
-
"CIUTADÀ LÓPES, AQUEST SOPAR QUE T’HAS PREPARAT NO ÉS EL MÉS ESCAIENT PER A LA TEVA SALUT, TÉ EXCÉS DE GRASSES I COLESTEROL. T’ACONSELLO QUE MENGIS QUELCOM MÉS SUAU I ADEQUAT. EM PERMETO SUGGERIR-TE UN GOT DE LLET AMB CEREALS. PORTA LES CALORIES QUE EL TEU COS NECESSITA I ÉS MOLT MÉS SA."
-
Ciutadà Lópes frunzí les celles, però sigui per la sorpresa que li va produir el missatge o per la convicció que comportava el mateix, diposità el seu sopar a la trituradora de brossa i es preparà la llet i els cereals. Els va menjar amb desgana i es disposà a veure la pel·lícula del Canal 458. Al Ciutadà Lópes li agradava aquest canal, era el més cultural de tots i les pel·lícules que emetia eren francament interessants. Agafà una bossa de crispetes que havia comprat al supermercat i es disposava a cruspir-se-les tot veient la pel·lícula quan la veu el va tornar a interrompre:

"CIUTADÀ LÓPES, NO ÉS BO QUE MENGIS CRISPETES DESPRÉS DE SOPAR, JA HAS ACUMULAT SUFICIENTS CALORIES."
-
Aquesta vegada, el frunzit de celles va ser més seriós, però no era el primer dia en la seva nova, llar? I no tenia ganes de barallar-se amb la veueta tocapilotes que li havien instal·lat, seria millor deixar-la tranquil·la per avui i demà comentaria aquest assumpte amb els seus amics per veure que n’opinaven. Connectà el canal 458, però la veu tocapilotes va tornar a intervenir:
.
"HO SENTO, PERÒ NO ÉS ACONSELLABLE VEURE AQUEST CANAL, EL SEU CONTINGUT ÉS PERILLÓS. ET RECOMANO EL CANAL 1222 QUE EMET BONES PEL·LÍCULES AMERICANES, MÉS ESCAIENTS ALS IDEALS I AL COMPORTAMENT DELS NOSTRES CIUTADANS."
-
Fastiguejat, desconnectà el televisor, i això que era el seu primer dia de convivència amb la veu d’acompanyament i de comportament. “Comencem bé” -va pensar-, “o arreglo aquest assumpte o un dels dos acabarà malament.”La veu insistí de nou:
-
"CIUTADÀ LÓPES, SI NO VOLS VEURE LA TELEVISIÓ, PUC RECOMANAR-TE ALGUNA EMISSORA DE RÀDIO, O ELS LLIBRES QUE HAS DE LLEGIR PER TAL D’AMPLIAR ELS TEUS CONEIXEMENTS."
-
Ciutadà Lópes estava sorprès, ¿com era possible que la veu encara l’estigués emprenyant si ja havia desconnectat el receptor?
-
"SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT” -LI VA DIR-, “ESTIC CONNECTADA AL TELEVISOR, SIMPLEMENT EN ACTIVAR-LO M’HAS INCORPORAT AL TEU ENTORN. LA MEVA TASCA ÉS VETLLAR PER TU I FER-TE FELIÇ LES 24 HORES DEL DIA. I ARA, ATÈS QUE OBSERVO QUE NO DESITGES FER RES EN ESPECIAL, T’ACONSELLO QUE TE’N VAGIS A DORMIR. BONA NIT! AH!, I NO OBLIDIS DUTXAR-TE I RENTAR-TE LES DENTS. FINS DEMÀ!"
-
Ciutadà Lópes bullia d’indignació, en quin mal moment havia posat en marxa i activat un monstre semblant! “Calma” -es va dir- “dutxa’t, renta’t les dents i ves-te’n al llit, demà ja prepararàs un pla de xoc contra aquest monstre electrònic.

Almenys el va deixar dormir tota la nit, però com ja s’ho esperava, a les vuit en punt del matí la veu el va despertar:
-
"BON DIA! CIUTADÀ LÓPES, JA ÉS HORA DE LLEVAR-TE I ESMORZAR. SÓN LES VUIT EN PUNT DEL MATÍ, FA UN BONIC DIA, LA TEMPERATURA ÉS DE 26º I NO HA HI HA PERILL DE PLUJA."
-
“Gràcies, ¿haig d’esmorzar cereals, llet i suc de taronja, oi?”
-
"MOLT BÉ! VEIG QUE VAS APRENENT, NO OBLIDIS QUE TANT SOLS SEGUINT ELS MEUS CONSELLS SERÀS UN CIUTADÀ FELIÇ I EXEMPLAR."
-
Ciutadà Lópes remugà quelcom inintel·ligible entre dents que, afortunadament, la Veu no va poder sentir. Un cop vestit i esmorzat, se’n va anar de la seva nova llar cap a la feina, no sense abans acomiadar-se de la Veu, no fos que es molestés.
Es trobà en el bar de sempre amb en Martinez. No va fer falta que es diguessin res l’un a l’altre, els gestos i les mirades que es creuaren ja eren més que eloqüents.  Ciutadà Lópes xiuxiuejà unes paraules a l’orella del seu company. (Escolta Martinez, millor que en parlem després al carrer, ja no me’n refio dels locals tancats) - Jo tampoc Lópes, millor fora, anem-nos-en.-
Un cop al carrer i mentre anaven cap a la feina, parlaren de les seves experiències personals amb la Veu i, com era previsible, van coincidir en el mateix tipus d’enfrontament personal amb ella. “Que et fa feliç i un ciutadà exemplar”, repetiren alhora. Ciutadà Lópes es quedà pensatiu.


- Ara ens en riem, amic meu, però aquí tenim un problema que hem d’intentar resoldre com més aviat, millor.

- D’acord! Però com? No crec que sigui gaire fàcil desempallegar-se d’ella.-
Desempallegar-se’n ja sé que no, però ignorar-la, potser sí.

- Ja em diràs com? Si la desconnectes, ells ho sabran i tindràs problemes, i no pots anar tot el dia per casa amb les orelles tapades, el remei seria pitjor que la malaltia.
- Tot això ja ho he pensat, Martinez, però sí que crec que hi ha una solució.
- Doncs digues quina, que em fas estar neguitós.
- Veuràs, ho he estat pensant i crec que hauríem d’adreçar-nos a les autoritats municipals; els hi podem dir que no ens adaptem a tants avenços, que ja tenim una edat i això és cosa del jovent, i que si ens podrien canviar a un altre habitatge de característiques similars al que ja teníem. No hi perdem res per provar-ho.
-
Martinez esbossà un gest d’escepticisme. No crec que ens facin cas, ans al contrari, pel que he sentit a dir, pretenen incorporar mica en mica aquest sistema a tots els habitatges de la ciutat. Però tens raó, no costa rés provar-ho.La resposta de les autoritats municipals fou concloent, NO! I a continuació van oferir totes les raons possibles que justificaven la negació a la petició sol·licitada.Que si era beneficiós pel ciutadà, que si més qualitat de vida, que aquest era l’habitatge del futur, que haurien d’estar agraïts per ser uns dels primers en ocupar un d’aquests habitatges, etc.
-
Quan els dos amics es van trobar el diumenge al matí van comentar la jugada, ambdós havien rebut la contestació que, de fet, no els havia sorprès gens, ja s’ho imaginaven.
- Com ho veus Lópes?
- Malament, però ja m’ho temia; de fet, encara ens queda una altra solució, però amb aquesta no sé si hi estaràs d’acord.
- Quina és?
Ciutadà Lópes donà una ullada al seu entorn, com si recelés fins i tot dels espais oberts.
- Martinez! L’única sortida que tenim es fugir d’aquí.
Aquest se'l va mirar, i amb cara de sorprès li va dir:- Fugir? On?-
A un lloc segur. Has sentit a parlar del Centres d’Emmagatzemament?
- No! Què és això?-
Doncs mira, és on desterren la gent políticament incorrecte, com si fos una espècie de reserva; no hi ha les comoditats d’aquí, però tampoc s’hi està tant malament, almenys hi ha llibertat absoluta, això sí, si hi vas, ja no en pots sortir mai més. És que... bé, tinc un antic company d’universitat que treballa al servei de seguretat; l'altre dia me'l vaig trobar i, tot parlant amb ell de l'assumpte, em va dir que ens hi podria fer entrar, fixa’t que l’únic que demana a canvi -somrigué tot fent un gest irònic- és quedar-se amb el meu habitatge; així és la vida amic meu, nosaltres en volem sortir i ell va boig per ocupar-ne un.
-
Martinez estava dubtós, no ho acabava de veure clar.
- No sé què fer, vols dir que ens hi adaptarem?
- No ho sé, però almenys jo, aquí, no hi vull estar-hi més temps de l’imprescindible. No veus que nosaltres som una espècie de conillets d’índies, que quan li trobin el gust a això de controlar al personal, tota la ciutat estarà sota el seu ull vigilant i la seva veu incrustada dia i nit a les orelles de tots els ciutadans? Pensa-ho, demà a les vuit de la tarda he quedat amb ell, t’esperaré deu minuts; si no vens, marxaré.
-
L’endemà, a l’hora acordada, en Martínez es va presentar, però tant sols per acomiadar-se del seu amic, no gosava donar el pas i així li ho va fer saber. S’acomiadaren amb una forta abraçada i Ciutadà Lópes va desaparèixer de la ciutat sense deixar cap rastre. Les autoritats municipals no van donar cap importància a la desaparició; l’Estat del benestar anava sobrat de mà d’obra i tenir-la col·locada costava una munió de diners al cap de l’any. El seu habitatge va ser ràpidament ocupat pel seu amic, el guarda de seguretat, que el va demanar a l’instant, i tot va continuar igual.
-
Bé, tot no. Ciutadà Martinez es va penjar un any després.
-

REIVINDICANT L'OJALÀ


Es veu que a ran del festival de cinema fantástic de Sitges del 2010, els organitzadors varen demanar a la "Real Academia de la Lengua Española", que incorporés la paraula Kinkón al diccionari, amb motiu del 75é aniversari de la primera versió de la pel·lícula. No he recollit la noticia de si els hi varen fer cas, o no, que els de la Real estàn molt enfeinats en la seva perenne migdiada, i, de fet no deixa de ser una qüestió menor sense massa importància. 
Ara que els hi ha donat als xarucs de la real Academia de la Lengua per dir que Whatsapp s'ha d'escriure Guasap i altres foteses similars, m'ha fet pensar que com homenatge als Sr. Pompeu i al Sr. Fabra, i tambè al Sr. Coromines, voldria demanar que la nostra Acadèmia que no és Real ni Acadèmia però què es cuita de donar "brillo y esplendor" a les paraules de la nostra llengua, dic, que voldria demanar que afegissin al nostre diccionari normatiu la bonica paraula "ojalà" atès no hi ha manera d’eradicar-la de la parla de la gent en general i de la classe política en particular. Li podem posar l'accent al revés per alló del fet diferencial i quedaria la mar de bé. Si de cas l'any vinent hauriem de començar a plantejar la possibilitat de posar a fer-li companyia una altra paraula molt bonica i emprada sovint. "Desde luegu"

Moltes gràcies.

TOVALLONS CONTRA LA XENOFÒBIA


Un grup d'associacions i recursos de Madrid impulsa la campanya Espai Lliure de Tòpics al barri de Sant Cristóbal dels Àngels. Entre les accions que han llançat està la de difondre missatges positius sobre la immigració, la sensació d'inseguretat i les persones amb problemes de salut mental
Els estereotips sobre els barris de menor renda no varien d'una ciutat a una altra. La immigració, la inseguretat, la delinqüència o la poca inclusió de certs col·lectius són qüestions que es vinculen a certes zones. Tot i que en moltes ocasions aquests suposats problemes no siguin certes i no estiguin recolzats per dades. Per contrarestar tot això va néixer el projecte Espai Lliure de Tòpics, que ha llançat diverses iniciatives destinades a desmentir tot el que es diu sobre el barri de Sant Cristóbal dels Àngels, a Madrid. I una d'elles ha cridat l'atenció per la seva originalitat: missatges tranquil·litzadors i amb dades en els tovallons dels bars.

Darrere d'aquesta idea hi ha un grup de diverses entitats, recursos i veïns del barri, que fa dos anys va decidir posar en marxa des de la Intervenció Comunitària Intercultural (ICI) campanyes d'aquest tipus per fer front a tota la estereotipació que hi havia al voltant de Sant Cristòfol. A les exposicions temàtiques o els actes en què conèixer a les persones del barri, que és el que té la renda per càpita més baixa de tot Madrid, es va sumar la idea dels tovallons amb missatges que desmenteixen les creences habituals sobre la immigració.
Els missatges ocupen els tovallons d'almenys nou bars, i ofereixen tres idees diferents. La primera desmitifica el mantra que els immigrants vénen només per les ajudes socials ("els immigrants aporten tres vegades més del que gasten"); una altra va sobre seguretat, amb dades que comparen les detencions de Sant Cristòfol amb altres barris i la frase "Segueixes pensant que barri és el més insegur?"; i l'última vol conscienciar sobre les persones amb problemes de salut mental, avisant de què: "1 de cada 4 podem patir un trastorn mental" - més a: eldiario.es

LES MANIS NO VAN A PALAU


És notori que la vaga de metges compta amb la simpatia general de la ciutadania, que entén les reclamacions d'uns professionals que estan a la trinxera quotidiana de l'Estat de benestar, amenaçat des de diversos fronts. Es pot dir el mateix dels mestres, bombers i altres col·lectius de servidors públics que aquests dies surten al carrer per expressar el seu malestar i la demanda de solucions a uns problemes que, de fet, són de tots. De cop i volta, alguns s'han adonat que no hi ha política sense polítiques, i que tampoc hi haurà polítiques eficaces sense una política d'àmplies mires. Gestionar la cosa pública em sembla una cosa tan important, tan difícil i tan delicat que no acabo d'entendre la inconsciència amb què algunes persones salten a la sorra institucional, com qui surt a caçar bolets. La vaga del personal de la salut ens recorda que, per fer política, no n'hi ha prou amb armar discursos més o menys solemnes i vibrants.

La majoria de les manifestacions que últimament protagonitzen els col·lectius de servidors públics acaben a les portes del Parlament. Potser m'equivoco, però diria que fa uns anys la tendència era acabar aquestes marxes de protesta a la plaça Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat. Segons Jordi Pujol, era un èxit que la gent es manifestés davant de la seu de l'Executiu, encara que ell rebés habitualment les crítiques més fortes, com corresponia a qui ostentava la presidència. Segons la concepció pujoliana de l'autogovern, que les manifestacions acudissin sempre allà indicava que el Govern pintava alguna cosa i que era percebut com el responsable últim de les coses importants, de les coses de menjar. Una de les obsessions del president Pujol era tenir competències també sobre allò que no era molt lluït ni molt popular de gestionar, per demostrar que es governava de debò; per aquest motiu, l'autonomia catalana va ser l'única que va demanar i va rebre el traspàs dels serveis penitenciaris, una manera de proclamar que no es volia només una descentralització folklòrica o de baixa intensitat.
Si jo fos el president Torra o qualsevol dels seus consellers, veuria com un símptoma més preocupant del que sembla que les manifestacions passin del Palau de la Generalitat. El motiu? Potser s'està instal·lant la idea que aquest Govern no pinta ni vol pintar res, més enllà d'una realitat dura lligada als efectes nefastos del 155. Potser s'ha invocat tant una república invisible que alguns han oblidat una mica l'autonomia que ha de sostenir -com pugui- àmbits essencials com la sanitat, l'educació, els serveis socials i la seguretat.
No crec que hi hagi -com repeteixen alguns- una Catalunya més real que una altra. El que sí que hi ha són polítics que saben observar i escoltar el país més i millor que altres. - Francesc Marc Álvaro - lavanguardia.cat

QUE BONIC ÉS VIURE (a vegades)


Hi ha de vegades alguna notícia realment curiosa, diferent, i que sol ser reconfortant, en la línia de les pel·lícules de Frank Kapra, com: que bonic és viure. 
Una petita església protestant de la Haia, a Holanda, ofereix des de fa un mes serveis religiosos de forma ininterrompuda, les 24 hores del dia, i ja porta gairebé 700 hores, per evitar la deportació d'una família de refugiats armenis.
Segons la llei holandesa, la policia no té permès accedir a llocs de culte durant els serveis religiosos. Per això, més de 300 pastors de tot el país s'han ofert voluntaris per fer torns durant l'últim mes per celebrar serveis religiosos a l'Església Bethel i així evitar que els funcionaris arrestin a la família Tamrazyan, que viu als Països Baixos des de fa nou anys, segons informa Actualitat Evangèlica i mitjans holandesos.
"Al brindar hospitalitat a aquesta família, podríem donar-los temps i lloc per demostrar al secretari d'Estat la urgència de la seva situació", ha indicat el president del Consell General de Ministres Protestants, Theo Hettema.
Sasun i Anousche Tamrazyan i els seus tres fills, Hayarpi, Warduhi i Seyran, van fugir de la seva Armènia natal i van buscar asil en els Països Baixos després que l'activisme polític de Sasun els convertís en objecte d'amenaces de mort. Després de diversos anys de procediments judicials, un jutge va concedir asil a la família, però el Govern va iniciar un procés judicial i va aconseguir anul·lar aquesta decisió.

Davant aquesta situació, la família va sol·licitar un "perdó dels nens", una escletxa legal que permet que les famílies de refugiats amb nens que han residit als Països Baixos durant més de cinc anys puguin obtenir un permís per quedar-se, però la seva sol·licitud va ser denegada.
Els Tamrazyans havien estat vivint en un centre d'asil al municipi de Katwijk durant dos anys quan es van assabentar de l'ordre de deportació. Van decidir buscar refugi en una església propera, però era massa petita per albergar a la família, així que es van acostar a altres congregacions protestants a La Haia per demanar ajuda. El passat 25 d'octubre, l'Església Bethel va respondre a la seva crida acogiéndoles.
El president del Consell General de Ministres Protestants ha reconegut que la sol·licitud d'acollida els posava en una posició incòmoda perquè considera que "cap església hauria d'haver de triar entre el respecte per la dignitat humana i el respecte a l'autoritat del Govern". Finalment, l'església va decidir donar la benvinguda a la família per mantenir-se fidel a "l'obertura i l'hospitalitat de l'església".
Hettema ha explicat que l'església no té previst finalitzar el servei religiós ininterromput i té l'esperança que el ministre de Migració, Mark Harbers, atorgui la residència als Tamrazyans.

ES VEIA VENIR...


Comentava fa uns dies el perill que representen els patinets elèctrics, sense assegurança ni cap identificació com succeeix amb les bicicletes. Es veia venir,  ja tenim la primera víctima atropellada per un patinet, segons informen a eldiario.es: Una dona que va ser atropellada el passat mes d'agost a Esplugues de Llobregat (Barcelona) per dos joves que viatjaven en un patinet elèctric ha mort, ha avançat El País. Es tracta del primer cas en què un vianant mor a conseqüència de l'atropellament d'un d'aquests vehicles que han proliferat a les ciutats.
Algunes ciutats com Barcelona o Madrid han regulat l'ús de patinets elèctrics. En el cas de la capital d'Espanya, els vehicles en cap cas es poden moure per les vorera i permet la seva circulació pels carrers i carrils bici amb límits de velocitat de 30 i 20 quilòmetres per hora.
El passat mes d'octubre una conductora de patinet elèctric va morir atropellada per un camió a Sabadell (Barcelona). L'atropellament es va produir el passat 9 d'octubre a la confluència entre els carrers Prats de Lluçanès i Gran Via. La dona, de 39 anys, va ser traslladada a un centre hospitalari amb un politraumatisme que la va mantenir durant dies a la UCI, fins que va morir.
Aquest és el problema, no ja de patinets sinó de bicicletes, segway, etc, que no hi ha qui respongui en cas d'accident, de la mateixa manera que circulen de nit bicicletes sense cap llum, ni tan sols reflectants, i no veig la policia municipal molt posada per evitar aquestes infraccions que acaben sent perjudicials per a uns i altres.

EL Pp I LES VAQUES


Després de veure les imatges del candidat del PP a Andalusia demanant-li el vot a una vaca, un arriba a pensar que el Pp té algun problema amb les vaques, potser és que són més del bou. Deambulava Juanma Moreno en algun acte per la província de Còrdova, quan de sobte es va acostar a una vaca i li va dir: "Tu vas a votar el PP o no?". I va afegir: "Digues que sí, home!".
I és clar, d'entrada tenen un problema amb el tema del sexe de les vaques, doncs a una vaca no se li posa nom d'home, si de cas nom de dona o senyora vaca, ja va tenir en el seu dia l'intel·lectual gallec Nuñez Feijoo un problema amb les vaques, protagonitzant un dels moments singulars en una campanya anterior a Galícia. El candidat, que durant la primera part de la cursa electoral no es va cansar de recordar els seus orígens rurals, i que es presentava com qui millor pot defensar els interessos de la Galícia interior, va visitar una explotació ramadera. Mentre passejava amb el granger, li va preguntar per que totes les vaques tenien nom de dona. La resposta del granger va ser la més evident: "Perquè són totes vaques". L'anècdota la van utilitzar Touriño i Zapatero en el míting que van oferir plegats a Vigo, en què van instar el candidat del PP a "tornar a l'escola" per aprendre a diferenciar "entre vaques i bous".
Fa diverses eleccions, la vicesecretària Andrea Levy va decidir parlar als votants envoltada de vaques i el seu missatge es va perdre ofegat entre bramuls. El mateix va fer Mariano Rajoy en una granja. L'expresident es va acostar al micròfon i va dir: "Bon dia". I la resposta a la seva salutació ens va arribar amb nitidesa: "Múuuuuuuuu". Entenc que vulguin traslladar que tenen propostes per al sector ramader, al cap i a la fi consideren als seus votants en certa manera bestiar, com quan la resta de candidats van riure de Rajoy per anar-se'n al camp i reconèixer que les carxofes l'emocionaven profundament. Però, d'aquí a acostar-te a una vaca a demanar-li el vot quan totes les enquestes et donen com a perdedor, hi ha un abisme, sembla que a Juanma Moreno més que la força l'acompanya l'estultícia.

BALANÇ ESPERANÇADOR


Hi ha probablement una impressió de fractura social superior a la que realment està experimentant la societat catalana en molts àmbits no directament polítics - Grup Pròleg

Catalunya ha viscut, viu encara, un període d'alta tensió, d'esperances i enfrontaments, de desafiaments i conflictes. Com tot temps de revisió profunda de la vida social, hi ha una mena d'efervescència, una passió en els debats, que no és habitual entre nosaltres, però que ara s'ha imposat amb gran força. El procés independentista és tan apassionat que pràcticament ha monopolitzat l'atenció pública durant els últims set anys; ha absorbit gran part de l'energia social que habitualment es dedica a l'evolució i millora de diversos aspectes de la vida pública i ha polaritzat les opinions fins convertir-se en el gran tema únic o molt predominant en la nostra vida col·lectiva.
Ens trobem en un moment delicat a nivell mundial: estem assistint a lideratges europeus en els que es reutilitzen velles idees de l'extrema dreta, i això exigeix ​​que ens preguntem que és el que està passant, com estan evolucionant els panorames polítics i com això ens afecta, en una Catalunya que ha abordat aquest temps amb una agenda pròpia, diferent de la majoria de països.

Indubtablement hi ha una situació de fons que, d'una manera o altra, repercuteix en tots, perquè es deriva del creixement brutal de les desigualtats dels diversos grups socials, i això provoca un desconcert i un malestar que probablement es troben també a la base de la reivindicació catalana. En qualsevol cas, la resposta que s'ha originat a Catalunya a les diverses crisis que s'estan vivint és original i específica, i no queda clar com repercuteix en el conjunt d'institucions de la societat civil, un teixit molt ric de la nostra societat que, en gran part, ha estat la base de la cohesió social existent en tota l'etapa democràtica anterior a la crisi.
Des del Grup Pròleg, creat precisament per intentar comprendre la situació existent i establir ponts de diàleg dins de la societat catalana, ens hem preguntat per la incidència que el procés independentista ha tingut sobre les institucions de la societat civil, institucions que són transversals i que reuneixen a una població molt diferenciada. Com els ha influït el moviment independentista? ¿Ha debilitat la seva cohesió interna, la seva capacitat d'acció, o, per contra, les ha reforçat, i en quin sentit? Aquestes són les preguntes que formulem, uns dies enrere, a tres dones representants de tres institucions fonamentals per al bon funcionament de la societat: Comissions Obreres, la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes i la Federació de moviments de renovació pedagògica. Tres institucions que en molts moments han estat decisives per avançar en les formes de participació i democratització dels àmbits que representen.
Les seves respostes van ser molt interessants; hi va haver un element comú: en els tres casos el procés independentista va afectar el funcionament de les associacions de les quals formen part, i ha originat alguns conflictes. No obstant això, els enfrontaments que han pogut sorgir han estat generalment de to menor. És a dir, aquestes institucions, que realitzen tasques molt concretes, que s'ocupen de la defensa dels treballadors, dels barris o del professorat i les escoles, han seguit fent la seva feina en els àmbits corresponents, concentrant-se en els seus objectius propis i intentant no ser absorbides pel conflicte polític.
En aquest sentit hem pogut arribar a una primera conclusió; els conflictes i els enfrontaments han estat menors en aquestes institucions que en el conjunt de la societat. Hi probablement una impressió de fractura social superior a la que realment està experimentant la societat catalana en molts àmbits no directament polítics.
Vegem algunes particularitats. CCOO és una organització que ha analitzat les opinions polítiques dels seus afiliats i ha constatat que les preferències estan repartides entre partidaris de la independència i partidaris de mantenir a Catalunya a Espanya. No es detecta una tendència accentuada en una o altra direcció, i per això han sorgit conflictes en alguns moments. Però s'ha mantingut la cohesió al voltant de la defensa dels treballadors i treballadores, i en l'acord de no participar en vagues que no tinguin com a eix central el món del treball. S'han produït algunes baixes, sobretot per part de persones jubilades o que no estan directament vinculades al món laboral. No obstant això, l'intent per part de CC OO de crear espais unitaris, de confluència entre les dues tendències, no ha tingut èxit. És a dir, les fractures han estat evitades gràcies a un considerable esforç, a tenir en compte totes les tendències, i això ha permès seguir treballant en la línia sindical, però no arribar a posicions comunes en relació a l'encaix de Catalunya i Espanya.
La FAVB presenta un panorama similar. En els últims temps la seva acció ha estat molt vinculada a tasques molt concretes, com la defensa de l'habitatge, cada vegada més difícil donat l'augment de preus que s'ha produït tant en la compra com en el lloguer, especialment, a Barcelona, ​​i en els problemes vinculats a la defensa de l'espai públic (modificació de l'ordenança de terrasses) o de participació (impugnació del Plenari de l'Ajuntament que va votar en contra de la multiconsulta).
Les associacions de veïns han tractat així de centrar els seus esforços en aquestes finalitats més que en el debat polític; en alguns casos s'han produït conflictes, especialment en la preparació d'algunes festes locals, quan alguns associats intentaven donar-los un caràcter d'exaltació de l'independentisme. Però de nou gràcies a l'esforç comú ha estat possible mantenir la unitat institucional.
El professorat ha estat el sector que més directament ha patit les conseqüències del procés, donat que es va veure implicat en el referèndum de l'1 d'octubre que es va dur a terme fonamentalment en escoles i instituts. Alhora, s'ha produït una gran pressió contra l'educació catalana, acusant-la d'adoctrinament. Després d'octubre es va aplicar el 155, i per tant ningú va sortir a defensar a les adreces escolars, que van ser cridades a declarar i interrogades. Òbviament, tot això va generar un profund malestar, perquè entre les famílies hi havia opinions molt diverses i es van viure situacions francament conflictives. No obstant això, la tasca educativa contínua, i es troba en un moment molt interessant de renovació pedagògica de gran calat, encara que en certa manera aquesta renovació ha quedat una mica frenada en aquest any tan intens.

El balanç és, fins a cert punt, esperançador. Ens trobem en un moment de certa calma, però de calma tensa, ja que s'acosten uns judicis que de nou seran conflictius. Però les institucions de la societat civil mantenen la seva solidesa i el seu ritme de treball; va haver-hi costos importants, hi va haver molt debat, però no una fractura que paralitzés l'acció. Cal intentar, per part de tots, del poder polític, de la població, de la societat civil, preservar aquestes institucions tan bàsiques per al funcionament de la societat catalana, atès que són elles les que garanteixen la resolució del dia a dia dels problemes comuns, sigui quina sigui la seva posició política i la il·lusió o la por que els inspiri el moviment independentista. Són elles les que garanteixen, probablement més que ningú, la convivència i l'esforç col·lectiu per arribar a aquesta Catalunya millor que tanta gent anhela.

El 'Grup Pròleg' está formado por Jordi Amat, Marc Andreu, Marga Arboix, Laia Bonet, Joan Botella, Victòria Camps, Joan Coscubiela, Jordi Font, Mercedes García-Aran, Gemma Lienas, Pilar Malla, Oriol Nel.lo, Raimon Obiols, Lluís Rabell, Joan Subirats, Marina Subirats, Josep M. Vallès.

PROHIBIR LA 'Ñ'


Prohibir és una patologia desenvolupada per aquells que volen mostrar el seu poder. Tots podem pensar en mil coses que no ens agraden i dir, per exemple: “El black friday s’hauria de prohibir”. Sovint, però, el prohibicionisme genera monstres pitjors que els que es pretén combatre. Com la màfia als Estats Units durant els anys de llei seca. La prohi­bició defineix qui la promulga i el situa al capdamunt d’un tobogan anomenat tota­litarisme. A la República Francesa, un país europeu sempre disposat a donar lliçons de democràcia al món, un nadó passarà a la ­història perquè li volen prohibir el nom. L’11 de març del 2017 va néixer en Fañch. No van decidir posar-li Fañch per cap personatge de sèrie televisiva a l’estil de Joc de trons, ­sinó perquè és Francesc en bretó. Un parell d’escriptors en aquesta llengua europea firmen així: Fañch Peru (1940) i Fañch Broudig (1946). Quan Jean-Christophe Bernard, son pare, va anar al registre civil, el fun­cionari de Quimper (Finisterre) va refusar d’inscriure el nom amb la grafia bretona. Val a dir que en la llengua bretona la ena amb ­titlla no representa el so ny d’Espanya, sinó que s’usa per a indicar la nasalització de la vocal precedent. La qüestió és que els pares van presentar una queixa al seu Ajuntament i la tinent d’alcalde Isabelle Le Bal, democristiana del MoDem, la va atendre. Però el cas del petit Fañch va arribar als tribunals, que com tothom sap són els nous redactors de dogmes, i el tribunal de Quimper ho va refusar amb un curiós argument: “El principi de llibertat d’elecció del nom de pila per part dels pares no permet conservar un nom que tingui ­signes diacrítics desconeguts (sic) per a la llengua francesa”. (Nota del traductor per als ­laïcistes que em retreguin la pila: “nom de pila” aquí és una traducció neutra de ­ prénom). Macron hi va estar d’acord i anà contra la ñ. L’associació probretona Skoazell Vreizh va donar suport als pares i els bascos d’Iparralde van exposar els molts ­casos que també els afecten, com Iñaki.
Mesos després, el tribunal d’apel·lacions de Rennes ha donat la raó als pares i as­senyala que la titlla sí que surt al diccionari de l’Acadèmia Francesa. Els pares es mostren satisfets per la sentència, la qual, oh ­sorpresa!, ha obtingut un cert ressò entre mitjans espanyols poc proclius a defensar llengües sense Estat com el bretó, però que en aquest cas s’han afanyat a reivindicar la ñ. De tota manera, la història del petit Fañch, que en broma en broma ja té un any i mig, no ha acabat. L’Estat francès, més jacobí que Borrell, ja ha decidit recórrer la sentència en nom de tres conceptes que resultaran fa­miliars als defensors de la ñ no bretona: ­Estat de dret, unitat del país i igualtat. Per la seva banda, els defensors de la ñ de Fañch hi contra­posen el dret a decidir (el nom), les llengües minoritzades i la diversitat. Vet aquí un efecte mirall digne de figurar en el programa electoral de Manuel Valls sota l’epígraf ­Est-ce que je serai propre?


Prohibir la ‘ñ’
Màrius Serra
lavanguardia.cat

FRANK


Avui he rebut una trucada d'en Frank, Frank, és Francesc Garcia Pahisa, jubilat resident a Villava (Navarra) i ex bateria dels Watusi, el grup en el que vaig militar de jove i del que en vaig ser un dels fundadors juntament amb l'Agustí Grau, en Lluis Caralt, l'Albert Rodriguez i el Pibe que era argentí i el seu pare agent de Duanes a Andorra. Els pares d'en Lluís tenien una vaqueria al carrer major de la Creu Alta on haviem assajat al principi, o sigui que la gent mentre anava a buscar la llet acabada de munyir escoltava el nostre xivarri. Afortunadament per a mi, no hi cap gravació meva d'aquella época.
En Frank, amb qui feia almenys vint anys que no ens veiem ni parlavem, em deia es va retirar l'any 2010, pero era i és, car això no es perd, música en estat pur, passió per la música, mentre que a la resta més o menys ens relliscava bastant, ell ho sentia fins al moll de l'os, i es podia passar hores i hores assajant amb la seva batería, per això va estar tants anys tocant amb la seva propia banda que va formar i anava de festa major en festa major. He trobar a youtube un vídeo d'un solo d'ell i una gravació dels Watusi posteriors, amb ell, en Mestres, el Jeroni i en Robert Cantó, ambdues en directe. Eren altres temps que ja havia oblidat i que avui amb la trucada del Frank han tornat de cop.
Watusi no tenia res a veure amb en Frances Casavella i el seu dia, va venir del Pibe que com per l'època tots èrem bastant alts, li va semblar que ho erem com els Watusi i d'aci el nom.


DE REPARTIDOR A RIDER


A l'oficina de Fundéu porten dos anys donant-li voltes a com traduir gig economy a l'espanyol. "Ho hem parlat però no ens hem animat a treure-ho", explica David Gallego, membre de la fundació, que promou el bon ús del llenguatge en els mitjans. Gig economy significa literalment "economia de bitlles" i descriu un mercat de treballs temporals, en el qual les empreses treuen la seva oferta (necessitat de mà d'obra) a una plataforma (app) i els treballadors (col·laboradors independents) competeixen per caçar-la.

"És una economia de micro ocupacions o petits encàrrecs. Gig és bolo. I bolo ens agrada perquè el gig és un treball temporal, incert, no continuat i precari. Però en espanyol ho associem a la literatura o a un grup musical. Per això no ens serveix". Mentre ho debaten - "micro ocupacions podría relacionar-se amb minijobs i tampoc ens acaba de convèncer", afegeix, la gig economy segueix arrasant el mercat laboral espanyol. De fet, la uberització de l'economia, que descriu un procés paral·lel, ja pot escriure's sense cometes ni cursiva segons aquesta mateixa institució.

Uber té conductors a Espanya. Però Deliveroo té riders (i bikers), Glovo té Glovers, Lime té juicers, Voi (de patinets) hunters i Wind, també de patinets, Chargers. Fins i tot Deliberry, una companyia espanyola que et porta la compra del supermercat a casa teva, diu mamashoppers i papashoppers als seus repartidors: gent que va, et fa la compra i te la puja "amb un toc personal".

"El sufix -er és omnipresent. Tenim runner, brexiter, fiber (els que van a l'FIB). La nostra recomanació és veure què sufix espanyol funciona: -er, -ista ... Perquè els que acaben en -er no funcionen en plural , hauria de ser gloveres ", continua Gallego. "Però el que s'amaga darrere de molts anglicismes és un eufemisme: no voler dir la crua i descarnada realitat en espanyol. Tu dius repartidor o missatger i et sona d'estar per casa, però rider és en anglès i sona millor. Et diuen Juicer i vas tan content perquè és en anglès. però el que t'estan dient és que t'estan esprement [Juicer significa espremedora però juice també és carregar: l'empresa es diu Lime (llima) i juga amb les dues accepcions per a denominar als seus carregadors de patinets ]. és com parlar de mobilitat exterior per evitar fuga de cervells quan els joves emigren. El anglicisme és habitual en política i empresa i compleix aquesta funció ".

L'ús d'eufemismes per evitar dir als treballadors d'aquestes plataformes pel seu nom té tres raons de ser: una, fer-los sentir millor; 2, regatejar la normativa, i tres, revestir a l'empresa d'un vernís cool. "És una forma de despersonalitzar al treballador, perquè no se sent conscient que ho és ni de l'explotació a la qual està sotmès", resumeix Farigola. "Si ets treballador, pots reclamar legalment. Però si ets un rider o altres termes flexibles no. Les economies col·laboratives intenten esquivar amb neollengua tot el que sigui reclamar drets. I ets un rider, no un repartidor, així que sembla que el favor et ho fan ells a tu ".

Encara que a priori aquests canvis de nom no blinden legalment a les empreses davant d'una denúncia -si denúncies que ets un fals autònom i ho proves, el jutge pot dictaminar que hi ha una relació laboral, com ha passat amb Deliveroo- "l'ús d'aquestes paraules té un efecte psicològic i social ", expliquen des del sindicat de auónomos UATAE. "Construeix una realitat que desvincula la relació laboral per als juristes, però també per als treballadors: si no estan prou informats els fa impossible l'acció sindical. I naturalitzen un frau per a la societat, perquè normalitzen una feina que amaga una relació fraudulenta" .

L'interior dels contractes també sol tenir eufemismes. A Glovo, els repartidors són "treballadors independents" que realitzen tasques amb "total llibertat" (encara que el sistema d'excel·lència de l'app t'obligui a agafar certs torns de treball). "Però en les reunions formatives en iniciar l'activitat, t'indiquen que els repartidors som Glovers [un terme que també apareix en el contracte] i que has de presentar-te als teus clients com a tal", explica un antic repartidor.
A Deliveroo, els repartidors són "proveïdors" i no escullen torns, sinó que "cada setmana realitzen una oferta de serveis en la qual es determinaran els dies i franges de temps en els quals l'empresa pot sol·licitar-li repartiments". Fins fa poc, l'empresa prohibia als empleats de suport que es relacionen amb els repartidors usar paraules com "torns", "salari", "uniforme", "contractació" o "horaris setmanals" quan parlaven amb ells. A canvi, exigia que diguessin "missió o repartiment", "pagament per servei", "roba de repartiment", "col·laboració" o disponibilitat setmanal".
No obstant això, arran de les protestes i denúncies de l'any passat, la guia per als teleoperadors va canviar. "Eren gairebé tot respostes macro predissenyades amb què respondre, en cas de que els riders preguntessin alguna cosa ", explica una font coneixedora de la situació." Eren molt robòtiques, suposo que per evitar problemes ".
L'explicació de l'empresa no amaga aquesta situació. "Deliveroo ofereix als riders el treball flexible que ells busquen, perquè els dóna la llibertat de triar quan, on i si treballar o no", diuen, malgrat que una sentència dictés que els seus repartidors són falsos autònoms. "El llenguatge que utilitzem reflecteix aquesta realitat, que és una nova forma de treballar".
Els estrangerismes que blanquegen relacions laborals precàries vénen de l'anglès - on rider és jineteo o ciclista, hunter és caçador, charger és carregador, shopper és comprador... - però als països anglosaxons també estan enfadats amb l'ús de neollengua. "Els treballadors de la gig economy estem acostumats a escoltar notícies inquietants, però revestides per sonar emocionants", afirma Tom Harrington-Roberts, repartidor en Deliveroo i secretari de la branca en el sindicat de treballadors independents anglès, IWGB.
Val la pena posar entre cometes tot aquest univers eufemístic en escriure perquè el lector entengui el matís? "Els eufemismes estan tan estesos i són tants que no necessiten marcar amb cometes. Has esmentat el coliving i coworking, que és el compartir pis o oficina de tota la vida encara que tingui Netflix. Però no deixa de ser un eufemisme. Per què arribes a coliving o al coworking? perquè no tens diners per permetre't un pis o espai de treball. Queda en l'aire si de veritat el que vols és compartir creativitat amb una altra empresa ", conclou Gallego. "El problema és que es connota de seguida la càrrega negativa que pretén evitar. En lloc d'acomiadament és reajustament de plantilla. I s'acaba connotant negativament i el passes a reestructuració de personal ... És un cicle que no s'interromp, perquè la gent no és tonta i el sobreentén ràpidament ". És així com el Jefe de personal de tota la vida ha passat a ser el responsable de recursos humans, i de la mentida se'n diu Postveritat..


SEMPRE ENS QUEDARÀ GIBRALTAR


Aquest any l'agost polític va ser al novembre. El tradicional protagonisme estival que guanyaven el Penyal, els micos i Fabian Picardo per pal·liar l'escassetat de notícies que solia acompanyar l'estiu ha vingut de la mà de l'hivern i el Brexit. No haurà estat per la manca d'informacions espectaculars o sorollosos escàndols, dels quals vam gaudir un variat assortiment. Així que haurem de concloure que a algú li ha semblat bona idea intentar ficar aquest assumpte en l'agenda pública en llocs de preferència sobre els altres, si cap, més espessos o compromesos.
Dubto molt que els redactors del ja famós article 184 de l'acord de separació tinguessin Gibraltar al cap a l'hora de escriure'l. Més aviat s'intueix que tenien un bon mareig o una fenomenal ressaca i moltes ganes d'acabar amb una negociació extenuant i al límit, donat l'alambinat del text. En qualsevol cas, com sol succeir en el sempre enrevessat món de la sintaxi diplomàtica, no sembla una cosa que no pogués arreglar-se discretament amb un parell de trucades, sense necessitat d'amenaçar amb destorbar, més que vetar, la cimera del Brexit. La bona diplomàcia sempre és aquella on els malentesos mai arriben a fer-se públics.
Un mal pensat fins i tot podria arribar a dir que algú s'ha inventat un problema on no n'hi havia per després anotar-se la seva resolució. Reforça aquesta sospita l'insòlit espectacle de veure a tot un secretari d'Estat per a la UE, Luis Marco Aguiriano, airejar els detalls d'una conversa entre el president Pedro Sánchez i la premier Theresa May com qui explica una llegenda urbana en un casament. Tampoc ajuda la grandiloqüent posada en escena de la seva dramàtica resolució en l'últim segon, quan ja tot semblava perdut i Europa es veia abocada a un melodrama més dur fins i tot que aquests que tiren les televisions els dissabtes a la tarda.
Té raó el president Sánchez a anotar-se el punt de la declaració política aclarint qualsevol confusió i reiterant que la UE no pot negociar sobre Gibraltar sense l'acord d'Espanya. Té raó Theresa May en afirmar que res no ha canviat perquè, efectivament, tot segueix depenent de la voluntat política del govern britànic per negociar el futur del penyal, que és i serà nul·la. I té raó vostè si intueix que hem donat una quantes voltes per quedar-nos més o menys on estàvem, perquè això és exactament el que ha passat.
Si algú espera treure-li una profitosa rendibilitat electoral a aquest afer, potser es porta una petita decepció. No fa la impressió que Gibraltar constitueixi un d'aquells assumptes que entusiasmi de sempre al votant d'esquerres. Tampoc sembla que hagi de sentir-se especialment impressionat el votant no tan d'esquerra, alarmat pels avisos de Pablo Casado o Albert Rivera respecte a l'amenaça per a la unitat d'Espanya i els espanyols que aquest govern suposa. Això sí, entretinguts ho hem estat una estona, com sempre. - Antón Losada

JOE, EL LÒGIC



Un inquietant i premonitori relat de ciència ficció de 1946 escrit per William Fitzgerald Jenkins, o el seu alter ego, Murray Leinster, No l'he traduït i aviso que és una mica llarg, peró molt interessant....



Era el tercer día de agosto cuando Joe salió de la cadena de montaje, y el cinco Laurine llegó a la ciudad, y aquella tarde yo salvé la civilización. Esto es lo que yo me imagino, de todos modos. Laurine es una rubia que me tuvo sorbido el seso –loco es la palabra– y Joe es un lógico que he metido abajo, en el trastero, precisamente ahora. Tuve que pagar por él porque dije que me lo había cargado y a veces pienso en ponerlo en marcha y otras veces pienso en pegarle un hachazo. Tarde o temprano haré una cosa o la otra. Casi espero que será el hacha. No me vendrían mal un par de millones de dólares –¡seguro!– y Joe me soplaría cómo pescarlos o hacerlos. ¡Caray, lo que puede hacer! Pero hasta ahora he tenido miedo de probar. Después de todo se me figura que he salvado la civilización desenchufandolo.

Lo que tiene que ver Laurine en todo esto es que cuando pienso en ella me sube y me baja un escalofrío por la espalda. Es que, ¿saben?, tengo una esposa con la que me casé después de separarme de Laurine con gran desesperación romántica. Es bastante buena mujer, y tengo unos chicos que son el diablo en persona, pero significan mucho para mí. Si me quedan dos dedos de frente y lo dejo todo tal como está, tarde o temprano me retiraré con una pensión y la seguridad social y pasaré el resto de mi vida pescando contento y largando mentiras sobre el tío grande que yo era. Pero allí está Joe. Estoy preocupado por Joe.
Soy miembro del servicio de mantenimiento de la Logics Company. Mi trabajo es reparar lógicos, y admito que soy de los buenos de verdad. Estaba reparando televisores, antes de que este tío, Carson, inventara el truco ese del circuito que selecciona cualquiera de entre otros millones de circuitos –en teoría no tiene límites– y antes de que la compañía lo metiera en el lugar ese, almacén-e-integrador, lo estaban usando para servicio de máquinas de negocios. Le añadieron una pantalla de visión para ir más de prisa y descubrieron que habían construido un lógico. Estaban sorprendidos y contentos. Todavía están buscando lo que puede hacer un lógico, pero todo el mundo los tiene.
Yo conseguí a Joe, poco después de que Laurine casi me pescara. Ya saben lo que es un lógico. Ustedes tendrán uno en su casa. Tiene el aire de lo que era un receptor de visión, sólo que posee teclas en lugar de conmutadores y usted aprieta la tecla de lo que quiere ver. Está metido en la caja que tiene el circuito Carson todo arreglado con relés. Un ejemplo: aprieta la tecla de «Estación SNAFU» en su lógico. Los relés del almacén lo cogen y cualquier programa visión que esté emitiendo SNAFU aparece en la pantalla de su lógico. O aprieta el «Teléfono de Sally Hancock», y la pantalla parpadea y chisporrotea y ya está usted conectado con el lógico de la casa de ella, y si alguien contesta, tiene una conexión fonovisual. Pero además de esto, si aprieta la tecla del pronóstico del tiempo, o quién ganó la carrera de hoy en Hialeah, o quién era la señora de la Casa Blanca durante la administración Garfield, o qué es lo que está vendiendo hoy PDQ y R, también se presenta en la pantalla. Los relés del almacén lo hacen. El almacén es un edificio grandísimo, lleno de todo lo que se ha hecho en la creación y todos los programas de televisión que se hicieron, y está conectado con todos los otros almacenes del país, y todo lo que quiere saber, oír o ver, aprieta la tecla y lo tiene. Muy práctico. También hace cálculos matemáticos por usted, y guarda libros, y le sirve para consultar con el farmacéutico, el doctor o el astrónomo y ver telenovela, con una sección de «Corazones solitarios» incluida. La única cosa que no hará es decir exactamente lo que su mujer quiso dar a entender cuando dijo: «¡Oh! Eso crees, ¿no?», en ese tono suyo tan raro. Los lógicos no trabajan bien con las mujeres. Sólo en cosas que tienen sentido.
SNAFU es abreviatura de Situation Normal All Fouled Up, que es jerga americana: Situación Normal Completamente Enredada.
Aunque... los lógicos están bien. Los sabios nos dicen que cambiaron la civilización. Y todo eso del Circuito Carson y Joe había de ser un lógico perfecto, que ayudara a una familia u otra para no partirse el cráneo haciendo los deberes para los chicos. Sin embargo, algo falló a su paso por la cadena de montaje, algo tan pequeño que los aparatos de precisión no lo pudieron detectar, pero que hizo de Joe algo diferente. Quizá no se dio cuenta al principio. O, quizá, siendo un lógico, dio en pensar que si decía que era diferente de otros lógicos, lo desecharían. Y eso habría sido una de las ideas mejores. Pero, sea como fuese, él sale de la cadena de montaje y pasa a través de las pruebas de rutina sin que nadie se eche las manos a la cabeza o intente saber lo que pasa. Y fue directamente a ventas, y los de allí lo instalaron en la casa del señor Tadeo Korlanovitch en el ciento diecinueve de la calle East Seventh, segunda planta al frente. Hasta ahí todo iba bien.
Lo instalaron el sábado por la noche. El domingo por la mañana, los críos Korlanovitch lo pusieron en marcha para ver el «Espacio Infantil». Al mediodía, sus papis los arrastraron de allí y los metieron en el coche. Luego volvieron a la casa, para recoger la merienda, que la habían olvidado, y uno de los chicos va y se escabulle y lo encontraron apretando teclas para ver la sesión infantil de la semana pasada. Lo arrastraron para afuera y se marcharon. Pero dejaron a Joe en marcha.
Esto sucedió al mediodía. No pasó nada hasta las dos de la tarde. Era la calma que precede a la tormenta. Laurine todavía no se encontraba en la ciudad pero estaba al llegar. Me imagino a Joe allí solo, zumbando para sí mismo, meditabundo. Quizá conectó con la sesión infantil durante un rato. Pero pienso que fue a explorar al control remoto del almacén. No hay nada de lo que se pueda afirmar que es un hecho, que no esté en una placa de datos en algún almacén en algún sitio, a no ser que sea algo que los técnicos están poniendo en la placa de datos ahora mismo. Joe tenía montones de material para ponerse a trabajar. Y tiene que haberse puesto al tajo al momento.
Joe no tiene malicia, ¿saben? No es como esos robots ambiciosos que andan por ahí y salen luego en los papeles, que se convencen de que la raza humana es poco eficiente y tiene que ser barrida y reemplazada por máquinas que piensan. Joe sólo tiene ambición. Si usted fuera una máquina, usted querría trabajar bien. Y es lógico. Y los lógicos pueden hacer un montón de cosas que todavía se ignoran. Y así fue como Joe se puso inquieto, cuando descubrió esto. Escoge algunas cosas que nosotros, estúpidos humanos, todavía no hemos pensado, y empieza a arreglárselas para que les pidan a los lógicos que las hagan. Ahí está todo. Y, amigo, ¡seguro que es demasiado!
El ambiente estaba tranquilo en el departamento de mantenimiento a eso de las dos de la tarde. Estamos echando unas manitas de pinacle. Entonces uno de los compañeros se acuerda de que tiene que llamar a su mujer. Se va a uno de los equipos de lógicos que tenemos en mantenimiento y aprieta la tecla para su casa. La pantalla chispea, luego un resplandor llena la pantalla.
¡Les anunciamos un nuevo y mejorado servicio de lógicos! Su lógico está ahora equipado para ofrecerle no sólo servicio consultivo, sino directivo. Si quiere hacer algo y no sabe cómo... ¡pregunte a su lógico!
Hay una pausa expectante, luego, como a la fuerza, llega su conexión. Su mujer contesta y le pone verde por una cosa u otra. Él lo encaja y cierra.
–¿Qué os parece? –pregunta cuando vuelve, y nos larga lo del resplandor–. Tenían que avisarnos de esto. Va a haber montones de quejas. Supón que un tío pregunta cómo quitarse de encima a su mujer, y el censor de circuitos bloquea la pregunta.
Alguien extiende cien de ases y dice:
–¿Por qué no le largamos un puñetazo, preguntas y vemos qué pasa?
Es una broma, por supuesto. Pero el tío se va para allá y le pega a la tecla. Según la teoría, el censor bloqueará la pregunta y la pantalla dirá suavemente: «La prudencia pública prohíbe este servicio». Debes tener bloqueadores censores o los críos se pondrían a preguntar cosas detalladas que son demasiado pequeños para saber. Y también hay otras razones como va usted a ver.
El tío pregunta, «¿cómo me puedo cargar a mi mujer?». Sólo por divertirse. La pantalla se queda en blanco durante medio segundo. Luego viene la contestación. «Pregunta de servicio: ¿es rubia o morena?». Nos larga un berrido y vamos a verlo. Aprieta la tecla, «Rubia». Hay otra pequeña pausa Luego la pantalla dice, «La hexymetacriloaminoacetina es un constituyente de la crema verde para zapatos. Lleve a casa una comida congelada que incluya sopa de guisantes secos. Dele color a la sopa con crema verde para zapatos. Parecerá sopa de guisantes verdes. La hexymetacriloaminocetina es un veneno selectivo que es fatal para las féminas rubias, pero no para las morenas o para los hombres de cualquier tipo. Este hecho no ha sido conocido por experimento humano, sino que es producto del servicio de lógicos. Usted no puede ser acusado de ningún crimen. Es improbable que se sospeche de usted». La pantalla queda vacía y nosotros nos miramos los unos a los otros. Tiene que ser verdad. Un lógico trabajando con el circuito Carson, es tan improbable que se equivoque como cualquier otra computadora. Llamo corriendo al almacén.
–¡Eh, chicos! –les grito–. Algo ha pasado. Los lógicos están dando instrucciones detalladas de cómo cargarse a la mujer. Revisad vuestros circuitos censores... ¡pero aprisa!
Bueno, eso ya está, pensé. Pero poco me podía figurar que... En aquel preciso instante, allá en la avenida Monree, un borracho empieza a darle a la tecla del lógico. La pantalla dice «Les anunciamos nuevos y mejorados servicios de los lógicos. Si quiere hacer algo y no sabe cómo... ¡pregúntele a su lógico», y el borracho va y dice con cara de mochuelo «¡Lo voy a hacer!». Así es que le da a las teclas y dice «¿Cómo puedo evitar que mi mujer se entere de que he bebido?». Y la pantalla contesta en seguida «Compre una botella de champú Framine. Es inofensivo, pero contiene un detergente que neutraliza el alcohol etílico inmediatamente. Tome una cucharada por cada copa de cien grados que haya consumido».
El tipo estaba bastante borracho, justo lo suficiente como par ir tambaleándose hasta la tienda de al lado y obedecer las instrucciones. Y cinco minutos después estaba erguido y sobrio, escribiendo la información para no olvidarla. ¡Era algo nuevo y grande! Se hizo rico con esta fórmula. Patentó «SOBUH, la bebida que hace hogares felices». Bebes lo que quieres y con un par de cucharadas llegas a casa más serio que un juez. El tipo está loco con los impuestos que debe pagar por lo que ha ganado.
No siempre te vas a topar con cosas así. Pero un chaval caprichoso de catorce años quería comprar algo y su padre no quería darle ni gorda. Llamó a un amigo para contarle su problema, y el lógico va y dice «Sí quieres hacer algo y no sabes cómo... ¡pregunta a tu lógico!». Así que el chico le da a la tecla y pregunta «¿Cómo puedo hacer un montón de pasta en seguida?».
Su lógico le proporciona el sistema más simple, limpio y eficiente de falsificar moneda, todavía desconocido por la ciencia. ¿Ve usted?, todos los datos estaban en el almacén. El lógico recogió sencillamente los datos, porque Joe había cerrado unos relés aquí y allí en el almacén. Eso es todo. Cogieron al chico con la pasta tres días después, cuando había gastado ya dos de los grandes y con mucho más en las manos. Tuvieron faena en distinguir lo falsificado de lo real, y sólo lo pudieron hacer gracias a que el muchacho cambió su imprentilla, modelo infantil, porque no se resignaba a dejar una cosa que funcionaba sola.
Estos son los que se podrían llamar ejemplos. Nadie sabe lo que hizo Joe. Pero ahí estaba el presidente de un Banco que le hizo gracia eso de «¡Pregunte a su lógico!», y bromeando preguntó cómo robar su propio banco. Y el lógico se lo dijo de modo breve, claro y bien. El presidente pegó un salto hasta el techo gritando que viniera la policía. Tiene que haber habido bastante de eso. Hubo cincuenta y cuatro robos más de lo corriente en las siguientes veinticuatro horas, todos planeados astutamente y bien. Algunos nunca se supo cómo lo habían hecho. Joe había ido explorando por los almacenes y cerrando algunos relés, como se supone que hace un lógico... pero sólo cuando se le pide, y bloqueó todos los circuitos censores y arregló este servicio que planeaba crímenes perfectos, comidas agradables y substanciosas, máquinas falsificadoras y nuevas industrias, todo con una perfecta imparcialidad. Tiene que haber sido muy feliz este Joe. Estaba funcionando de maravilla runruneando él solo, mientras los críos Korlanovitch estaban de paseo con sus padres.
Volvieron a las siete de la tarde, los chicos reventados de tanto pelear todo el día en el coche. Los padres los meten en la cama y se sientan a descansar. Vieron la pantalla de Joe iluminada y fluctuando de un asunto a otro, meditabundo. El viejo Korlanovitch ya había tenido bastante jaleo para ese día y desenchufó el lógico Joe.
Y en ese instante el tinglado de relés que Joe había montado se desconectó y todas las ofertas de servicio de dirección pararon en todos los lógicos de todas partes, y la paz descendió sobre la Tierra.
Para todo el mundo, menos para mí. Laurine había llegado a la ciudad. A menudo he dado fervientes gracias a Dios de que no se casara conmigo cuando yo pensaba que la quería. En los años que han pasado ha progresado. Para empezar diré que era una rubia fatal. Con el tiempo se ha vuelto más rubia y más fatal, ha tenido cuatro maridos y un descargo por homicidio y ha adquirido cierto aire de entusiasmo y de confianza en sí misma. Esto sólo para dar una idea del asunto. Laurine no es del tipo de antigua novia que a uno le gusta que aparezca en la misma ciudad en que vive la mujer. Pero vino a la ciudad, y el lunes se metió en el jaleo justo cuando Joe empezaba su segundo período de actividad.
Los críos Korlanovitch lo habían vuelto a poner en marcha. Me enteré de detalles después y los puse en orden cómo un rompecabezas. Y todos los lógicos de la ciudad estaban dando machaconamente la noticia «Si quiere hacer algo y no sabe cómo... ¡pregunte a su lógico!», cada vez que los ponían en marcha. Y, además, cuando la gente apretaba la tecla para las noticias de la mañana les dieron un informe completo de los hechos de la tarde anterior. Lo que les puso en antecedentes para tomar parte en el asunto. Un tipo listo pregunta «¿Cómo puedo hacer una máquina de movimiento continuo?». Y su lógico chisporrotea un rato y luego responde con un tinglado que emplea el movimiento browniano para mover pequeñas ruedas. Si las ruedas no son mayores que un octavo de pul¬gada darán bien la vuelta y prácticamente es el movimiento continuo. Otro pregunta por el secreto de la transmutación de metales. El lógico busca entre las placas de datos y consigue una contestación estrictamente práctica. Se precisa tanta energía que no vale la pena hacerlo si no es con radio, pero entonces sí que sale a cuenta. Y el hecho es que durante un par de años la policía irá recogiendo nuevas y mejoradas ganzúas y herramientas para abrir cajas fuertes y llaves de todo uso que abren cualquier clase de cerraduras. Eso quiere decir que ha habido muchos que han preguntado cosas útiles desde su punto de vista personal. ¡Joe ha hecho mucho por el progreso de la técnica!
Pero todavía ha hecho más en otros asuntos, educacionales, digamos. Ninguno de mis niños tiene edad para interesarse, pero Joe pasó por alto todo el circuito de censores porque estorbaban el servicio que él creía que todos los lógicos debían prestar a la humanidad, y así los chiquillos se enteraron precozmente de lo que pasaba antes de que a los niños los trajera la cigüeña. Y hay ciertas cosas que a los hombres les interesa que sus mujeres sólo las sospechan, y esos hechos son justo lo que a sus mujeres les despierta la curiosidad.
Así, cuando una mujer le da a la tecla «¿Cómo puedo saber si Oswald me es fiel?», y su lógico se lo cuenta... ¡ya se pueden imaginar la de peleas que se organizan por las noches cuando los maridos llegan a casa!
Todo eso mientras Joe sigue zumbando feliz para sí mismo, mientras mantiene a los críos Korlanovitch entretenidos con dibujos animados por un circuito, mientras que con los otros lleva el control remoto de los almacenes para que to¬dos los demás lógicos puedan dar a la gente lo que pide y así organizar la marimorena.
Y entonces Laurine entra en contacto con el nuevo servicio. Enchufa el lógico de la habitación de su hotel, probablemente para ver la revista de modas de la semana. Pero el lógico le dice, conforme a su deber «... ¡pregúntele a su lógico!». Así que Laurine, entusiasmada, piensa en algo que preguntar. Ella ya sabe todo lo que tiene que saber sobre lo que le interesa, si no ¿para qué ha tenido cuatro maridos? ¿Y por qué le ha pegado un tiro a uno de ellos? Así es que se le ocurre pensar en mí. Sabe que ésta es la ciudad donde vivo. Aprieta la teda: «¿Cómo puedo encontrar a Patito?».
Sí... ¡y qué!; así es como ella solía llamarme. Se le contesta: «¿Se conoce a Patito por algún otro nombre?». Y, así, ella da mi verdadero nombre. Y no me pueden encontrar, porque mi lógico no está en la lista a mi nombre, porque siendo de mantenimiento no quiero que me den la lata cuando estoy en casa. Y no hay placas de datos con las listas en código de todos los lógicos, porque éstos se cambian a menudo –como cuando el tío que coge una cogorza le dice a la pelirroja que lo llame, y en cuanto se le pasa la resaca pide que le cambien rápidamente el código antes de que la otra llame y se encuentre con su mujer en la pantalla.
¡Bueno! Joe está en un brete. Esta es probablemente la primera pregunta que el servicio de lógicos no ha podido contestar: «¿Cómo puedo encontrar a Patito?» ¡Qué problema! Así es que Joe, mientras entretiene a los peques Korlanovitch con unos dibujos animados sobre un niño muy cuco que lleva un cartucho de dinamita en el bolsillo trasero del pantalón y gasta bromas pesadas a todo el mundo, encuentra entonces el truco. La pantalla de Laurine se enciende de repente: «El servicio de lógicos va a trabajar sobre su pregunta. Por favor, mantenga la conexión de su lógico. La llamaremos de nuevo».
Laurine está interesada sólo a medias, pero marca el número de su habitación del hotel en el lógico, se toma un trago y duerme la siesta. Joe se pone a trabajar. Se le ha ocurrido una idea.
Mi mujer me llama a mantenimiento y grita. Está como para atarla. Dice que tengo que hacer algo. Iba a hacer una llamada al carnicero y en lugar de éste le ha salido otra cosa. La pantalla dice: «Servicio de preguntas: ¿cuál es su nombre?». Está desconcertada pero contesta apretando las teclas. La pantalla chisporrotea y luego dice: «Demostración del Servicio de secretaria, usted... » y suelta su nombre, dirección, edad, sexo, color, todo. Lo que suben sus deudas en cuenta en to¬das las tiendas, mi nombre como marido suyo, cuánto gano a la semana, las tres veces que me han detenido, dos por tráfico y otra por pegarme con un tipo, y el interesante asunto de la vez que se peleó conmigo y se marchó a casa de sus padres durante tres semanas, y la dirección de sus padres. Luego el lógico dice con viveza: «El servicio de lógicos llevará de ahora en adelante sus cuentas personales, recibirá mensajes y localizará a personas con las que esté interesada en contactar. Esta demostración es para introducir el servicio». Y luego la conecta con el carnicero.
Pero para entonces ya no quiere carne, ¡lo que quiere es sangre! Me llama.
–Si me dice todo esto sobre mí –dice rabiando–, se lo dirá a todo el que apriete la tecla de mi nombre. ¡Tienes que pararlo!
–Bueno, cariño, bueno –digo–, yo no sabía nada de todo eso. ¡Es nuevo! Tienen que haber arreglado el almacén de forma que no dé la información excepto al lógico de donde uno vive.
–¡Nada de eso! –me dice furiosa–. ¡Lo he probado!, y ¿tú sabes?, la mujer esa, la Blossom, la que vive al lado, se ha casado tres veces, y tiene cuarenta y dos años y ella dice que tiene treinta. Y la señora Hudson, pues arrestaron a su marido cuatro veces por no pagarle la pensión y otra vez por pegarle, y...
–¡Eh! –replico–. ¿Todo eso te lo ha dicho el lógico?
–Sí –gime–. ¡Le contará todo a cualquiera! ¡Tienes que pararlo! ¿Cuánto tardarás?
–Voy a llamar al almacén –contesto yo–; no puede tardar mucho.
–¡Date prisa! –dice ella, desesperada–. ¡Antes de que a alguien le dé a la tecla de mi nombre! Voy a ver lo que dice sobre esa tunanta que vive al otro lado de la calle.
Cuelga aprisa para enterarse de todo lo que pueda antes de que lo corten. Entonces yo mareo la tecla del almacén y el lógico me sale con lo de: «¿Cuál es su nombre?». Me coge una curiosidad malsana y tecleo mi nombre, y la pantalla dice «¿Le llamaban también Patito?». Yo parpadeo. No albergo sospechas y contesto: «¡Seguro!», y la pantalla dice: «Hay una llamada para usted».
¡Bingo! Se ve el interior de una habitación de hotel. Laurine está echada en la cama, durmiendo. Le han dicho que deje su lógico en marcha y así lo ha hecho. Es un día de mucho calor, pero diría que ella no debe sentirlo mucho. Yo, como no soy de piedra, no puedo quedarme tan fresco. Pero no hace falta que me explique más. Después de recobrar el aliento, exclamo: «¡Dios mío!», y ella abre los ojos.
Al principio parece desconcertada, como si pensara que se está volviendo distraída y este tipo es alguno con los que se ha casado últimamente. Luego coge la sábana y se tapa con ella, y me sonríe.
–¡Patito! –me dice–. ¡Qué maravilloso!
Yo digo algo así como «Uggg» y me pongo a sudar.
Ella dice:
–Pedí una llamada contigo, Patito, y ¡aquí estás!; ¿no es romántico? ¿Dónde estás Patito?, y ¿cuándo puedes venir aquí? ¡No tienes ni idea de cuántas veces me he acordado de ti!
Yo soy probablemente el único tipo que conoció de verdad y que no se ha casado con ella en un momento u otro.
Yo digo «Uggg» otra vez y trago saliva.
–¿Puedes venir en seguida? –pregunta alegremente.
–Yo... estoy... trabajando... –le contesto–. Ya... ya... te llamaré.
–Me siento terriblemente sola –dice Laurine–. ¡Por favor ven pronto, Patito! Tengo una copa esperándote. ¿Te has acordado de mí alguna vez?
–Sí... –digo yo, débilmente–. ¡Mucho!
–¡Qué encanto! –responde ella–. Ahí va un beso para empezar hasta que vengas. ¡Date prisa, Patito!
Entonces me pongo a sudar. Todavía no sé nada de Joe, ¿comprenden? Insulto a los tipos del almacén, porque les echo la culpa de todo esto. Si Laurine hubiera sido otra rubia, bueno si se trata de rubias corrientes las puedo dejar tranquilas. Un hombre casado se vuelve así o asá. Pero Lauríne tiene un aspecto de entusiasmo inextinguible que le produce a un hombre una extraña sensación en la parte de atrás de las rodillas. Y ha tenido cuatro maridos y le pegó de tiros a uno de ellos y salió absuelta. Así que aporreo las teclas para la sección técnica del almacén, echando chispas. Y la pantalla dice: «¿Cuál es su nombre?», pero yo ya estoy harto. Tecleo el nombre de ese viejo tipo que está encargado de las mercancías en mantenimiento. Y la pantalla me da una buena información, nunca hubiera imaginado que el tipo tuviera tanta pasta, y termina mencionando un depósito de doscientos ochenta Créditos en el Banco Nacional, que tendría que ir a ver. Luego me suelta lo del nuevo servicio de secretaría y por fin me pone con el almacén.
Empiezo a maldecir al tipo que me está mirando desde la pantalla. Pero él dice, cansado:
–Acaba ya, muchacho. Tenemos problemas y tú eres sólo uno más; ¿qué están haciendo ahora los lógicos?
Se lo digo y se ríe con una risa sorda.
–Un asunto sin importancia, muchacho –replica–. ¡Un asunto de muy poca importancia! Acabamos de recoger todas las placas de datos que informan sobre altos explosivos. La demanda de instrucciones para hacer moneda falsa está subiendo por minutos. También estamos intentando cerrar a la fuerza los relés que tienen que ver con las placas de datos que sólo informan de asesinatos. Si la gente se entretiene sólo preguntando lo bueno de los demás durante un rato, quizá tendremos la suerte de desconectar los circuitos que están intercambiando los balances de crédito de banco a banco antes de que todo el mundo se arruine, excepto los tipos que pensaron en preguntar cómo conseguir grandes cuentas corrientes a toda velocidad.
–Entonces –chillo yo, ásperamente–, ¡cierra el almacén!, ¡haz algo!
–¿Cerrar el almacén? –dice sin el menor sentido del humor–. ¿Se te ha ocurrido que el almacén ha estado haciendo todo el trabajo computador para todas las oficinas durante años? Ha estado manejando el 94 por ciento de todos los programas televisados, ha informado sobre el tiempo, planeado programas, ventas especiales, oportunidades de empleos y noticias; ha manejado todos los contactos de persona a persona a través de los alambres y catalogado todas las conversaciones comerciales y acuerdos... ¡Escucha amigo! ¡Los lógicos cambiaron la civilización! ¡Los lógicos son la civilización! Si cerramos los lógicos volveremos a una civilización que ya hemos olvidado cómo funcionaba. Me estoy poniendo histérico y por eso te hablo así. Si mi mujer se entera de que mi cheque de sueldo es de treinta créditos más por semana de lo que dije y empieza a averiguar sobre la pelirroja...
Me sonríe agotado y cierra. Y yo me siento con la cabeza entre las manos. Es verdad. Si algo hubiera pasado en la época de las cavernas y hubieran tenido que dejar el fuego... Si hubieran tenido que dejar de usar el vapor en el siglo XIX, o la electricidad en el XX, sería como esto. Tenemos una civilización muy sencilla. En pleno siglo XX, centenares de hombres tenían que usar máquinas de escribir, radio, teléfono, teletipos, periódicos, librerías enciclopedias, archivos, listines de teléfonos, además del servicio de mensajerías, consulta de abogados, farmacéuticos, médicos, especialistas en dietética, especialistas en archivos, secretarios... todo para poder recordar lo que querían y saber lo que otros habían anotado, ¡para grabar lo que decían otros y para contestarles! Todo lo que hoy tenemos son lógicos. Cualquier cosa que queramos saber ver u oír, con cualquiera que queramos hablar, no tenemos más que apretar la tecla deseada en el lógico. Apagamos el lógico y tan campantes. Pero Laurine...
Algo había pasado. Yo todavía no sabía lo que era. Nadie lo sabe ni siquiera ahora. Lo que había pasado era Joe. Lo que le pasaba a él es que quería hacer el trabajo bien hecho. Todo el lío que estaba organizando, no era nada más de lo que deberíamos haber pensado nosotros. Los consejos instructivos diciéndonos lo que debíamos hacer para resolver cual¬quier problema no eran más que una ligera extensión del servicio integrador de lógica. Buscar la mejor manera de envenenar a la mujer de un tipo era sólo diferente en grado a buscar una raíz cúbica o el balance de la cuenta corriente de un individuo. Era sólo buscar la respuesta a una pregunta. Pero las cosas se iban a complicar porque había demasiadas respuestas a demasiadas preguntas.
Uno de los lógicos de mantenimiento se enciende. Voy para allá, cansado, para atenderlo, aprieto la clavija de contestación. Laurine dice:
–¡Patito!
Está en la misma habitación de hotel. Hay dos vasos sobre la mesa. Uno es para mí. Laurine se ha puesto algo frívolo y vaporoso como para andar por casa con el novio, algo que automáticamente te hace esforzar la vista para ver si realmente ves lo que estás pensando. Laurine me mira con entusiasmo.
–¡Patito! –suplica–. Estoy muy sola. ¿Por qué no has subido todavía?
–He... he... he estado ocupado –contesto, atragantándome.
–¡Bah! –dice Laurine–. ¡Oye, Patito!, ¿te acuerdas de lo enamorados que estuvimos?
Yo trago saliva.
–¿Vas a hacer algo esta noche? –pregunta Laurine.
Yo trago saliva otra vez, porque me está sonriendo de una manera que a un soltero quizá le marearía, pero a un tipo casado de años como yo, le produce escalofríos por la espalda. Cuando una chica te mira posesivamente...
–¡Patito! –dice impulsivamente–. ¡Fui tan mezquina contigo!; ¡casémonos!
La desesperación me devuelve la voz.
–Yo... yo... me he casado –digo roncamente.
Laurine parpadea, y luego dice animosa:
–¡Pobre chico! ¡Pero te vamos a sacar de esto! Sólo que sería bonito que nos pudiéramos casar hoy mismo. Ahora sólo podemos estar prometidos!
–Yo... yo... no puedo...
–Yo llamaré a tu mujer –dice Laurine, feliz– v tendré una conversación con ella. Debes tener una señal codificada para tu lógico, querido. Trataré de llamar a tu casa y nad...
¡Clic! Éste es mi lógico; lo he apagado. Lo he apagado y me siento desfallecer por completo. Tengo postración nerviosa, tengo la fatiga del combate, tengo lo que usted quiera. Tengo los pies fríos.
Me largo de mantenimiento gritando a no sé quién que tengo una llamada de urgencia. Me voy en un coche de mantenimiento y daré vueltas por ahí hasta que sea la hora normal de volver a casa. Entonces cogeré a la mujer y a los chicos y me largaré a algún sitio donde Laurine no pueda encontrarme nunca. No quiero ser el quinto en la lista de maridos de Laurine, y quizá el segundo muerto por un tiro en un momento de aburrimiento. Tengo experiencia de rubias. ¡Tengo experiencia de Laurine! ¡Y tengo un susto de muerte!
Me lanzo entre el tráfico en el coche de mantenimiento. Había un lógico en la parte de atrás preparado para substituir a alguno que tuviera los cables quemados o algo que fuera más fácil cambiarlo y llevar el roto a arreglar a mantenimiento. Conducir como un loco pero automáticamente. Era algo irónico, si se piensa en ello. Iba sobre ascuas por un problema estrictamente personal, mientras la civilización se derrumbaba alrededor mío porque ciertas personas resolvían tan rápidamente sus problemas como se lo iban diciendo. Es un hecho que una parte de los técnicos de investigación de la Compañía Eléctrica del Medio Oeste habían estado trabajando en emisión electrónica fría durante treinta años, para hacer tubos de vacío que no necesitaran una fuente de energía para calentar el filamento. Y uno de esos tipos estaba intrigado por él –¡pregúntele a su lógico!– y preguntó cómo obtener emisiones frías de electrones. Y el lógico integra unos pocos quintillones de datos de las placas de física y se lo dice. Tan fácilmente como le dice a otro del Barrio Cuarto cómo servir la sopa que sobró ayer de una forma nueva y agradable; y otro de la Calle Mayor que pregunta qué tiene que hacer con el torso de una persona que algún descuidado ha dejado olvidado en su sótano después de haberlo tenido arrendado.
Laurine jamás me habría encontrado si no hubiera sido por el nuevo servicio de lógicos. Pero ahora que había empezado... ¡Caray!, había matado a un marido y salido absuelta. Supongamos que se impacienta porque todavía sigo casado y pregunta a un lógico cómo verme libre y de manera que me case con ella a las 8:30 de la tarde. ¡Se lo dirá! ¡Seguro! Igual que le dijo a aquella mujer de los suburbios cómo hacer para que su marido no se fuera más de juerga por ahí. Brrr... igual que como le dijeron a aquel chiquillo cómo encontrar un tesoro enterrado, ¿se acuerdan? Era tan feliz llevándose a casa la reserva de oro del Banco Hanoveriano, cuando lo cogieron. El lógico le había dicho cómo construir un tipo de máquina que nadie ha conseguido entender cómo funciona todavía ahora, sólo suponen que lleva escondidas un par de extradimensiones. Si Laurine se ponía a preguntar cosas de aspecto técnico, eso sería lo propio para un lógico. ¡Caray! ¡Estaba asustado! Si piensa usted que un hombre muy macho no tendría que preocuparse sólo por una rubia... ¡es que no conocen a Laurine!
Esto conduciendo a ciegas, cuando un tipo con conciencia social pregunta cómo imponer su particular sistema de organización social inmediatamente; no pregunta si es mejor o si funcionará, sólo quiere que empiece ahora mismo. ¡Y el lógico... Joe se lo dice! Simultáneamente hay un predicador retirado que pregunta cómo se puede curar al género humano de la concupiscencia. Siendo setentón, a él ya no le incumbe, pero quiere quitar el peligro por el bien del resto de nosotros. Y le dicen cómo construir una especie de estación emisora para emitir un cierto tipo de onda y ponerlo en marcha. Sólo esto, nada más. Se descubrió después, cuando empezó a pedir fondos para la construcción; afortunadamente no se le ocurrió preguntar a los lógicos cómo financiarla –se lo hubiesen dicho también  y todos estaríamos curados de esos impulsos de los que a veces nos arrepentimos después pero nunca en el momento. Y también hay un grupo de serios pensadores que están seguros de que la raza humana estaría mucho mejor si todo el mundo volviera a la naturaleza y viviera en los bosques con las hormigas y la hiedra venenosa. Han empezado a preguntar cómo animar a la humanidad a abandonar las ciudades y las condiciones de vida artificiales. ¡También consiguen la contestación de los lógicos!
Quizá no me ocurrió nada serio en aquel momento, pero mientras iba conduciendo sin dirección fija, sudando sangre por culpa de Laurine, que me perseguía, la suerte de la civilización estaba en el platillo de la balanza. No estoy bromeando. Por ejemplo, la banda del Hombre Superior, que se burla del resto de nosotros, estaba tranquilamente formulando preguntas sobre qué tipo de armas se podrían fabricar, con las que los Hombres Superiores pudieran hacerse con el poder y mangonearlo todo.
Mientras, yo iba de acá para allá, sudando y hablando solo. «Lo que tendría que hacer es preguntar a este absurdo servicio de lógicos cómo salir de este lío, pero ellos me facilitarían un intrincado sistema para cargarme sin dejar huellas a Laurine. ¡Yo quiero tener paz! Quiero hacerme viejo tranquilamente y fanfarronear delante de otros tipos viejos lo calavera que fui, sin tener que pasar por esto y perder mi posibilidad de vivir como un viejo mentiroso.»
Doy la vuelta a una esquina cualquiera con el coche de mantenimiento.
«Era un hermoso mundo –me decía amargamente–; Podría irme a casa y no tener calambres en el estómago preguntándome si una rubia ha llamado a mi mujer para anunciarle mi compromiso con ella. Podría aporrear teclas de un lógico sin tener que ver el dormitorio de alguien mientras se está dando a la epidermis un baño de aire que me lleve a pensar lo que no debería pensar. Podría... »
Luego gimo recordando que mi mujer, naturalmente, me echará la culpa de que nuestra vida privada ya no sea privada si alguien ha intentado meter sus narices en ella.
«Era un mundo maravilloso –pienso con añoranza por los días queridos y pasados de antes de ayer–. Jugábamos felices con nuestros juguetes como pequeños e inocentes chiquillos hasta que algo sucedió, como si de repente un tipo llamado Joe llega y nos pisotea nuestros pasteles de barro.»
Entonces pasó como un relámpago por mi cabeza. Comprendí todo el asunto en un momento. No hay nada en el tinglado de los almacenes para que los relés empiecen a cerrarse. Los relés se cierran exclusivamente por medio de lógicos, para obtener la información que pulsan las teclas. Nadie más que un lógico podía haber organizado aquel desbarajuste con los relés para aquel servicio de lógicos. ¡Los humanos no hubieran sido capaces de imaginarlo! Sólo un lógico podía integrar organizadamente todo aquello para que hiciera trabajar así a todos los demás lógicos...
Había una respuesta. Entré en un restaurante, me fui a un lógico público y metí unas monedas:
–¿Puede un lógico ser modificado –pregunté con claridad– para cooperar en el planeamiento a largo plazo de cosas que el cerebro humano es incapaz de hacer?
La pantalla chisporrotea. Luego dice:
–Definitivamente sí.
–¿Cómo serán de grandes las modificaciones? –tecleo yo
–Microscópicamente ligeras. Cambios en dimensiones –responde la pantalla–. Incluso las modernas máquinas de precisión no son lo suficientemente exactas para identificarlas. Según los presentes métodos de fabricación sólo puede darse por un accidente extremadamente improbable, que sólo ha sucedido una vez.
–¿Cómo se puede encontrar tal accidente que puede hacer ese trabajo altamente necesario? –tecleo yo.
La pantalla vuelve a chisporrotear. Empiezo a sudar de nuevo. Todavía no sé cómo lo voy a hacer, pero lo que me da miedo es que, quien quiera que sea Joe, pueda sospechar.
Pero lo que estoy preguntando es estrictamente lógico ¡y los lógicos no pueden mentir! Tienen que ser precisos, no lo pueden evitar.
–Un lógico completo capaz de hacer el trabajo requerido –dice la pantalla– está ahora en uso en una familia cualquiera en...
Me da la dirección de los Koríanovitch, y me voy pitando hacia allá. ¡Que si voy de prisa! Freno en seco el coche de mantenimiento delante del domicilio, cojo el lógico de recambio de la parte trasera del coche y dando traspiés llego hasta el piso de los Korlanovitch. Llamo al timbre. Un peque me abre la puerta.
–Soy de mantenimiento de lógicos –le digo al crío–. Una inspección de registro dice que vuestro lógico está a punto de romperse en cualquier momento. Vengo a poner uno nuevo antes de que eso suceda.
El chico dice «¡Bien!» muy contento y corre hacia la sala de estar donde Joe –he cogido la costumbre de llamarlo así, a fuerza de pensar en él– está en marcha presentando algo que los críos quieren ver. Coloco el nuevo lógico y lo enchufo, asegurándome a conciencia de que funciona. Luego les digo:
–Ahora, niños, apretad la tecla de este para ver lo que queráis. Me voy a llevar el viejo antes de que se rompa.
Miro la pantalla. Me parece que los críos éstos quieren ver algo sobre caníbales de verdad, y la película que les presenta el nuevo lógico es de una expedición antropológica científica, sobre la danza de la fertilidad de la tribu huba-jouba de África Occidental. Se supone que sólo es apto para profesores de antropología y estudiantes de medicina postgraduados, pero no hay bloqueo de censor y allá va. Los críos están muy interesados. Yo, que ya soy un hombre casado con años, me sonrojo.
Desconecto a Joe. Con cuidado. Me doy la vuelta hacia el otro lógico y tecleo a mantenimiento. Me siento como nuevo. Ya no recibo el anuncio del nuevo servicio, y me pone con mantenimiento. Informo que me voy a casa porque me he caído por un tramo de escaleras. Y añado inspirado:
–Oiga, y como llevaba el lógico que había reemplazado, está hecho cisco, y lo he dejado para que se lo lleven los de la basura.
–Si no lo devuelve, tendrá que pagar por él –responde el del almacén.
–Me va a resultar barato –le replico.
Me voy a casa. Laurine no ha llamado. Pongo a Joe abajo en el sótano, con cuidado. Si lo devolvía, sería inspeccionado y aprovechadas las partes en buen uso aunque le rompiera algo. La parte cualquiera que no era normal podía ser usada otra vez y vuelta a empezar con el tinglado. No me la puedo jugar. Pago por él y lo dejo ahí.
Esto es lo que pasó. Puede usted bien decir que salvé a la humanidad y no se equivocaría. Sé que no voy a correr el riesgo de poner en marcha a Joe otra vez, mientras Laurine esté viva. También hay otras razones. Con todos los majaretas que quieren cambiar el mundo según su manera de pensar, y los que quieren cargarse a otros, y en general resolver sus problemas... ¡Sí!, los problemas son mala cosa, pero me imagino que es mejor dejar las cosas como están.
Por otro lado, si pudiera domesticar a Joe de alguna manera, y ponerlo a trabajar razonablemente... me podría hacer con un par de millones de dólares fácilmente. Pero incluso si tengo el suficiente sentido para no hacerme rico, y si me retiro y me voy por ahí a pescar y a mentir a otros viejos farsantes sobre el tipo importante que yo era... quizá me guste, y quizá no. Después de todo, si me harto de ser viejo y de no hacer más que pensar... podría enchufar a Joe justo el tiempo para preguntar: «¿Cómo puede un viejo no ser viejo?«. Joe sabrá encontrar la solución. Y me lo dirá.
Esto no sería para todo el mundo, por supuesto. Hay que hacerles sitio a los chicos para que crezcan. Pero ahora este es un mundo bien bueno, ahora que Joe está desconectado, quizá lo enchufe justo para saber cómo quedarme en él. Pero por otro lado, quizá...


Anexo: Review de Robert Wilfred Franson
© Marzo de 2001 by Robert Wilfred Franson
En: http://troynovant.com/Franson/Leinster/Logic-Named-Joe.html




BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ