English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

NOMÉS HA ESTAT UN SOMNI


La primera cosa bonica del dimecres 1 de febrer de 2023 és aquella sensació, a la nit o a l’alba, de treure’ns del damunt monstres, perills, insensateses només pensant: ‘ha estat un somni’. Alleujats, com si un cop d’aire s’ho emportés tot, la respiració es relaxa i els núvols s’esvaeixen. Un alliberament. Tan plaent, la sensació, que al llarg de la vida aprenem a anticipar-la, a provocar-la abans fins i tot de començar a despertar-nos. Mentre els dards volen, mentre el tsunami es desencadena pensar ‘ha estat un somni’ funciona com un escut que ens neteja l’ambient. Sempre és a punt, siguem capaços d’invocar-lo tan bon punt la fantasia pot esdevenir amenaça: ‘només serà un somni’. Quan el rellotge de l’apocalipsi el tenim a tocar de la mitjanit, quan les glaceres es fonen, quan l’arrogància assalta el poder, tanquem els ulls i pensem: ‘tot això és un somni’. - Gabriele Romagnoli 

DIGUES QUE M'ESTIMES...

  


Al Diccionari del diable, Ambrose Bierce defineix la cita com «una manera de repetir erròniament les paraules d'un altre». El zel de Bierce, pel sentit original d'una cita potser sembli excessiu, però en alguns casos la ironia, sembla confirmar-se en forma de frases mai pronunciades que han passat a la història, ja sigui per formulacions inexactes, per significats afegits o senzillament i planerament perquè mai no van existir. Passa amb personatges de tota mena, encara que avui voldria aturar-me en algunes de les més conegudes atribuïdes a filòsofs, escriptors o personatges de ficció.

Hi ha personatges que són identificats amb frases que paradogicament mai van dir. Una de les cites apòcrifes més repetida és «Elemental, estimat Watson», unes paraules que mai van arribar a sortir de la boca de Sherlock Holmes i que Arthur Conan Doyle mai va arribar a escriure tals. Sí que trobem, en canvi, expressions similars com «interessant, però elemental» o simplement «elemental» en algunes històries com El sabueso dels Baskerville o El geperut. I el mateix passa amb James Bond i la seva cèlebre frase «El meu nom és Bond, James Bond». Va ser el cinema el que va popularitzar aquesta presentació, que mai no va ser escrita per Ian Fleming.

A la filosofia també són habituals aquest tipus de falses atribucions, sovint portats per la sonoritat d'una frase i la profunditat del sentit. La màxima Coneix-te a tu mateix és habitualment atribuïda a Sòcrates, però en realitat és una cita de l'oracle de Delfos. El que passa és que Sòcrates l'esmenta en un dels diàlegs de Plató. Però encara és més greu en el cas de Voltaire i la seva cita «No estic d'acord amb tu, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho». No hi ha ni rastre d'aquesta frase a les obres de Voltaire. La primera referència que trobem és de Beatrice Hall, que atribueix al filòsof aquestes paraules a la seva biografia The Friends of Voltaire.

D'altra banda, la frase més coneguda i repetida d'El príncep de Maquiavel, “La fi justifica els mitjans”, en realitat no apareix en aquesta obra en cap moment. No és estrany que se li atribueixin frases apòcrifes a Maquiavel tenint en compte l'abisme que hi ha entre el que habitualment es considera sobre el que diu El príncep i el sentit original amb què va ser escrit. La formulació per primera vegada a les Heroides d'Ovidi en la seva formulació Exitus acta probat. Tanmateix, una frase molt semblant la trobem a la seva Història de Florència.

Ara bé, el rècord de cites falsament atribuïdes ‒que jo sàpiga‒ se l'emporta El Quixot. No és estrany escoltar la frase «Coses veredes, Sancho, que faran fablar les pedres» per referir-se a una cosa que ens causa sorpresa o perplexitat. La cita està atribuïda a don Quixot, segurament perquè es dirigeix al personatge de Sancho i perquè té un llenguatge arcaitzant, però la veritat és que don Quixot mai arriba a pronunciar semblant frase ni cap semblant. El veritable origen d'aquesta expressió cal buscar-lo al Cantar de Mío Cid, quan Rodrigo Díaz de Vivar diu a Alfons VI «Molts mals han vingut pels reis que s'absenten…», i el rei contesta «Coses tenedes, Cid, que faran fablar les pedres». Com es pot veure, al principi l'expressió era «tenedes» en lloc de «veredes».

També passa amb la frase "Ladran, Sancho, luego cabalgamos", que és una invitació a fer orelles sordes a les males paraules dels nostres enemics ia seguir endavant sense aturar el pas. Una vegada més s'atribueix al Quixot, per motius gairebé idèntics a l'anterior. Segons l'escriptor Arturo Ortega Morán expressions semblants, amb gossos que borren caminants com a metàfora de les crítiques, apareixen des de molt abans del Quixot, encara que l'origen més probable de l'expressió sembla el poema Labrador de Goethe. La causa que va fer que Sancho entrés a la cita és un absolut misteri, però el que sí que se sap és que Orson Wells va contribuir a estendre l'error en col·locar la frase en boca del Quixot en la seva versió cinematogràfica.

Finalment, altres cites, encara que són més fidels a la forma original, n'han alterat notablement el significat. La frase “Con la Iglésia hemos topado”, que originàriament era “Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho”, cal situar-la en el seu context dins del llibre: a la nit la immortal parella està buscant a cegues el palau de Dulcinea quan es troben l'església del Toboso. A banda de la significació literal, era al text original el sentit anticlerical que avui dia se li dóna a aquesta expressió? Alguns dels més grans experts cervantins –Francisco Rodríguez Marín, Martín de Riquer o Francisco Rico– neguen aquesta segona interpretació i afirmen que només significa el que diu literalment.

I en el món de la literatura, la frase atribuida a  Montserrat Roig: "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", com recordaba ahir Júlia Costa ve de la pel·lícula Johnny Guitar.: "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", li demanava Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li contestaba que l'estimaba, encara que fos mentida. De fet Johnny exactament li diu, almenys en el doblatge al castellà, "Mientéme, dime que me has esperado estos cinco años". Pero no sé per quins setze ous s'ha acabat donant a la frase el sentit exacte del títol de la novel·la de Montserrat Roig.


L'OFICI DE VIURE



Se n’ha parlat molt les darreres setmanes, sobretot per les seves implicacions, ètiques i morals. El ChatGPT, és un model generatiu i predictiu de text, que és capaç d’interpretar paraules i produir de forma autònoma resums o redaccions a partir de les seves dimensionades bases de dades. Una intel·ligència artificial online amb una experiència d’usuari molt senzilla i uns resultats extraordinaris. Així ho descriu el professor de l’Escola Pia i autor del blog Applejux, Christian Negre, que apunta que ara la novetat és que “s’ha obert al públic i s’ha convertit en una autèntica revolució”.

“Encendries foc fregant dues fustes? Oi que no?”, diu referenciant que els estudiants troben en el programa una fórmula resolutiva i ràpida per fer un acompanyament a les tasques diàries de l’escola.

Aquest programa ha generat controvèrsia a la cuneta educativa i ha obert el debat entre docents i pedagogs: ChatGPT és una oportunitat o una amenaça a les aules? Negre reconeix que “la situació està polaritzada: en algunes escoles es busca la manera d’introduir-ho i en d’altres es tendeix a la prohibició”. El docent, que troba comprensibles les dues tendències, sosté que “és molt difícil posar tanques al camp i és entenedor que hi hagi escoles que en restringeixin l’excés temporalment perquè pot ser disruptiva, sobretot a l’educació superior on moltes de les avaluacions es fan a partir de treballs escrits”.

Hi ha docents, però, que conviden a veure l’eina amb una mirada amable. Bé és cert que fa temps fer servir la calculadora estava prohibida, i que avui en dia és indispensable a l’estoig; un símil que el professor comparteix per recordar que “la comunitat educativa no pot donar-li l’esquena, sinó que ha d’entrar en debat”. Un punt de partida, diu, per “aquells professors que demanen el mateix treball de documentació any rere any”, que hauran de readaptar-se si volen evitar “gols per l’esquadra”.

Cal esmentar que el programari genera uns resultats gairebé perfectes, però de tasques molt banals. És a dir, “si tu li demanes que et faci un treball de 150 línies de la Segona Guerra Mundial, el resultat serà tan precís que serà impossible de detectar que ha estat fet amb aquesta intel·ligència artificial”, apunta Negre. Segons relata, la irrupció d’aquestes tecnologies són un toc d’atenció per declinar les tasques reproductives i apostar per aquelles més creatives. A tall d’exemple, el docent proposa “demanar als alumnes projectes que es vinculin amb les persones, o amb pinzellades personals o locals”, per arribar allà on les màquines no poden arribar.

Hem preguntat alumnes de diferents edats de Sabadell i la tònica general és que la majoria d’estudiants coneixen aquest sistema, però no han arribat a utilitzar-lo. Preguntats per si l’eina s’hauria de fer lloc a les aules, les opinions són dividides. El Dídac, per exemple, confia “que la intel·ligència artificial té un lloc assegurat en l’educació del futur”, i creu que podria “ser beneficiosa”. La Blanca, en canvi, pensa que “és només una eina per fer resums ràpids, però mai per fer treballs a nivell escolar”. De fet, l’estudiant entén que zones senceres, com és el cas de Nova York, hagin restringit l’accés a aquest portal web.

El que més crida l'atenció d'aquesta recerca del diari de Sabadell sobre l'ùs del Chat GPT, és que ni Sergi González que signa l'article, ni els alumnes ni els professors, han caigut en que el que fa aquest ChatGPT es el que fem els que tenim una edat a l'hora de parlar, escriure u opinar sobre un tema determinat: recabar informació de diferents llocs i resumir-ho en un escrit, així de senzill. Però per aixó cal perdre el temps informant-se, bucejar per la xarxa a la recerca de diferents punts de vista, de diferents opinions, i treure'n conclusions, i aixó és el que els costa als més joves i en canvi portem incorporat els veterans, s'en diu ofici, l'ofici de viure i de veure, l'ofici de badar. de tafanejar. Y per damunt de tot dos conceptes oblidats, la cultura de l'esforç i el respecte al mestre, al senyor Mestre.

ALLÒ QUE PASSA QUAN TU RIUS


És gairebé impossible fugir dels temes de conversa socials. Aquells dels quals tothom parla. De rabiosa actualitat - diuen -. Fa una setmana l'escriptor Miqui Otero en el seu article a el periódico, feia una proposta per intentar escapar-se'n. Milions de vegades s'ha escrit, parlat i discutit sobre com les notícies que ens ocupen i preocupen són tan efímeres que passen les unes per sobre d'altres com aquelles cues que es formaven per entrar a El Corte Inglés en els bons temps de les rebaixes.

És curiós que res generi més debat que una bufetada. Va passar amb el cop de cap de Zidane i amb el cop de puny de Mario Vargas Llosa a Gabriel García Márquez. I ara amb la bufetada de Will Smith a Chris Rock. El cop inflama la retòrica. I s'analitza tot amb més varietat d'angles que a 'Rashomon'. L'abans i després, el passat sentimental dels implicats, les substàncies, el capitalisme, el factor clínic, la cienciologia. Opinen semiòtics, inspectors d'hisenda, kantians, negacionistes, cambrers, traumatòlegs, experts de bar i experts de VAR, i VOR. Absolutament tot un planeta desentranya aquest rapte d'ira alhora. Tots lliurats a l'anatomia d'aquell moment. Ningú (i és comprensible, perquè aquests cinc segons cristal·litzen i augmenten el sistema capitalista i la condició humana) parla d'una altra cosa.

Fins i tot jo, que no vull parlar de la cosa, començo la meva columna fent-ho. Rafael Sánchez Ferlosio va dir que “l'insult és la forma més primitiva, originària, de la diplomàcia, en la mesura que aquesta és l'art de resoldre per acords de paraula allò que podria portar a conflictes armats”. M'agradaria saber què opinaria Ferlosio d'aquesta cleca Al cap ia la fi, fins i tot Joan Laporta ha donat la seva opinió a 'La Cope'.

Pot ser que hagi començat aquest text exposant el tema, però el que intentaré no fer és afegir una opinió al cor. Serà difícil. En realitat, amb els temes elegits pels mitjans de comunicació o amb els promoguts pels algorismes a les xarxes socials passa com amb les converses d'ascensor: no et pots posar de sobte a explicar-li a un veí oa un desconegut qualsevol moguda en què hagis estat pensant oa dir-li com et vas emocionar ahir amb aquest llibre. I, tanmateix, no estaria tan malament anar així per la vida. Jo, per exemple, he trobat un lloc on no es parla de la cèlebre tollina: a la tauleta de nit de la meva habitació. Aquí sí, tinc un exemplar d''Els tres mosqueters', on Clarence diu a D’Artagnan que “havia reclamat l'ajuda d'un gentilhome i no la vigilància d'un espia”. O un assaig que explora què tenen en comú la invenció de l'anestèsia al segle XIX, la fe cega dels nazis i el desenvolupament del Prozac (es refereix al control de les emocions mitjançant les drogues). O un poema d'Emily Dickinson, que parla de la sospita que l'ocell que ha emigrat del balcó ho ha fet per assajar noves melodies que oferir-li a la tornada. En un altre, sobre la Revolució Francesa, puc llegir el text del 1794 de Robespierre on crida a substituir “la insolència pel respecte a un mateix, l'amor als diners per l'amor a la glòria, les bones companyies per les bones persones, la intriga pel mèrit, l'astúcia pel talent”. O també puc llegir sobre com Cronos va tallar els cataplins al seu pare, Urà, i els va llançar al mar perquè de l'escuma generada pel capbussó genital nasqués la bellesa (Afrodita o Venus). O puc treure el cap a una finestra de la meganovel·la 'La vida, instruccions d'ús', de Georges Perec, i delectar-me una altra vegada amb la història d'aquell trapezista que no volia baixar del trapezi.

Tampoc sé si ens aniria tan malament si parléssim una mica més de les nostres tauletes de nit. Si goséssim explicar a qualsevol desconegut a l'ascensor alguna d'aquestes historietes. A no parlar tots del mateix. Encara que, és clar, potser ens guanyàvem un cleca per perillosos o rars.

Després hi ha el fet de fins a quin punt a la gent l'interessa que es parli als mitjans de les petites coses, des de la quotidianeitat de la tauleta de nit, com reclama Miqui Otero. Clar que, potser començar per aquí, ¿Hem de parlar del que ens interessa, o del que interessa o creiem que interessa a la gent?. Caldrà acabar recorrent a la vita Beata de Jaime Gil de Biedma: recòrrer a un lloc on no es parli de la cèlebre bufetada: la tauleta de nit de la nostra habitació. Malgrat el que digui Perec, la vida no té manual d'instruccions, i aqui rau el problema. Que difícil és el fet de viure...

Els de Txarango ho descriuen molt bé: 

Recorda, si plou dins teu, 
que caminar cura les ferides 
que viure, viure no és estar vius,
viure és l'actitud d'omplir la vida, 
la vida, allò que passa quan tu rius.

TRUCADES PERDUDES



El telèfon fix, considerat obsolet per a molts, abans era molt important. A casa encara el tenim, en una tauleta al passadis damunt d'un tapet brodat que va fer la mare. Bàsicament el tenim per si truquen familiars llunyans, que ja pocs en queden. Peró la finalitat actual del telèfon fix, és sobre tot, rebre trucades sovint a hores intempestives o de migdiada de companyies que perfectamewnt conscients que agafarà el teléfon algú de certa edat, probablement sol, despistat i vulnerable, i tot per vendre-li ves tu a saber, o cambiar-lo de companyia telefònica sense que ni tan sols se n'assabenti. Altres que truquen, despenges, i es talla, o et surt alguna gravació ininteligible. N'hi ha una també que és del Banc de Sabadell, que et diu: si vosté està en descovert pulsi 1, si no 2. I et demana el DNI. Segons el Banc ells mai demanen del DNI, pero em temo que darrere aquesta gravació hi ha alguna companyia externalitzada. També truquen sovint una empresa que et diuen que estan per Sabadell últimament i t'ofereixen un servei de massatges,  però per les trucades fa més d'un any que estan per Sabadell.

Que lluny estem de quan per trucar a una altra població havies de demanar conferencia. Durant la postguerra i fins i tot més endavant, quan en aquest país encara no érem 2.0 ni whatssapejavem i altres foteses modernes, per trucar de Sabadell a Sant Feliu de Codines - per exemple - s'havia de despenjar el telèfon i demanar conferència (podien ser dues o tres hores) Aleshores, s'hi posava la telefonista - Conxita es deia - i li demanaves que et poses amb el 42 (els telèfons eren de dos dígits), o directament li demanaves que et poses amb el Dorsé que en aquest cas és amb qui volia parlar el meu pare. La Conxita qual una precursora de la Cia o 'las chicas del cable' escoltava totes les converses, i la prova la tenim en que un dia el Santiago, no recordava a quina hora havia quedat l'endemà amb el Dorsé (el meu oncle), i com aquest no contestava li ho va preguntar a la Conxita: a les 9 del matí heu quedat - li va dir -".Quedi constancia de la profesionalitat de la Conxita.

Cada vegada queden menys telèfons fixes a les cases, gairebé es podria considerar un acte romàntic tenir-los, però ja formen part del paisatge de la nostra vida i com la nostra ombra, moriran amb nosaltres. Aquests telèfons, només serveixen per rebre trucades perdudes, trucades inútils, trucades molestes.


El de la foto de dalt, vindria a ser un telèfon actual, amb més prestacions i aquest seria un clàssic de marcador circular de tota la vida de la generació silenciosa dels pre-boomers.

BARBARIE VERSUS MANIPULACIÓ

 

He estat llegint articles, reflexions, opinions i frases a xarxes socials durant tota la setmana concernents a la guerra a Ucraïna. Encara que moltes vegades caic en el parany d’opinar i de jutjar sense comprovar el que m’arriba, en la majoria dels casos romanc atent al que llegeixo i analitzo en conseqüència. Al Triangle, el filòleg Josep Asensio, té una visió una mica esbiaxada i utópica de la situació, pero posible, i que s'ha de tenir en compte. 

"Sembla que tots els mitjans estan d’acord que hi ha hagut una massacre intencionada a Butxa, localitat propera a Kíev. Les imatges dels morts als seus carrers corroborarien en un primer moment que hi ha hagut una matança que Rússia nega. Sorprèn aquesta unanimitat sense que hi hagi hagut la possibilitat que organismes internacionals visitin la zona. Sembla que les conclusions es treuen a la vista únicament d’aquests cadàvers o de suposades fosses comunes excavades uns dies abans. També, amb testimonis de supervivents d’aquests assassinats a sang freda que expliquen amb detall els fets.

Potser no m’hauria de ficar en aquest embolic, que em pot sortir malament. Ens trobem en un conflicte bèl·lic de proporcions gegantines, amb una devastació també desorbitada. En definitiva, una guerra. Una guerra que, com totes, tracta de causar el mal més gran a l’enemic i, no ho oblidem, es faran servir tots els mitjans per fer-ho. Cal no oblidar la preponderància de les xarxes socials, de la immediatesa de les imatges que arriben i del ràpid efecte que tot això produeix a l’espectador, al receptor que, no ho oblidem tampoc, és el que, en el fons, ha d’acceptar les posicions del govern. Per això és tan important triar instantànies que tinguin l’efecte desitjat.

En cap moment no estic dient que tot sigui un muntatge. Malauradament, els cadàvers jeuen allà i formen part de la crueltat de la guerra. No em crec aquestes històries que corren per les xarxes en el sentit que són actors (ucraïnesos, és clar) que volen falsejar la realitat. Però qui ens assegura que aquests morts no han estat extrets de sota la runa d’algun edifici atacat amb un míssil i col·locats estratègicament al llarg d’un carrer qualsevol? Qui està completament segur que aquests morts ho són per bales russes quan tots sabem que l’armament utilitzat en aquesta guerra prové dels mateixos llocs? Hi ha tanta informació interessadament manipulada, per uns i per altres, que la desinformació es fa cada cop més evident. Solem posicionar-nos a favor dels uns i en contra dels altres, perquè els governs i els mitjans de comunicació, pagats per aquests mateixos estats, ens mostren el camí, sense donar opció al pensament crític, a analitzar i opinar per nosaltres mateixos.

Fa uns dies llegia un comentari que deia que el més probable és que tota aquesta guerra no sigui res més que un joc d’estratègia dels poderosos. Als EUA li interessa vendre el petroli a Europa a un preu desorbitat. Obligant Europa a tancar l’aixeta del gas rus, també el força a comprar el seu, naturalment més car, perquè ha de ser traslladat amb vaixells. Una Europa subjugada i submisa als EUA i l’OTAN, incapaç de reaccionar. Mentrestant, aconsegueix també el seu empobriment i afegir més odi entre els mateixos europeus. Per això hi ha gent que pensa que aquestes imatges de Butxa contribueixen a fer-nos creure que, si no acceptem aquesta submissió, aquest debilitament, aquesta recessió imparable, nosaltres podem ser els següents a engrandir la llista de morts. Qui no preferirà la subsistència a la mort?

I mentrestant, com clamant al desert, sorgeix tímidament un humanisme que reclama sortir immediatament d’aquesta teranyina imposada pels EUA (i l’OTAN, que és el mateix), treballar per la pau i no per la guerra. A França, el candidat de la Unió Popular, Jean-Luc Mélenchon, proposa la sortida de l’OTAN i apostar per la no alineació com a única sortida. Les victòries de l’extrema dreta a Hongria i a Sèrbia, així com el pas fet per Suècia i Finlàndia reclamant el seu dret a entrar a l’OTAN, no auguren res de bo. Tampoc el de Polònia disposada a albergar armes nuclears. Davant de tanta insensatesa, parafrasejant les paraules de Mélenchon, “un altre món és possible”, perquè, potser, el més valent sigui sortir d’aquesta mentida geoestratègica, d’aquest ball macabre d’imperialismes. Qui s’apunta a deixar els covards nus?

Barbàrie versus manipulació
per Josep Asensio  eltriangle.eu

QUÈ VA PASSAR A BUTXA?


El 8 de març, les localitats de Butxa, Vorzel, Irpín, Hostomel..., totes elles ciutats a l'extraradi de Kyiv, van quedar totalment o parcialment ocupades per l'exèrcit rus, als dotze dies de l'inici de la invasió. Dijous passat 1 d'abril les tropes ucraïneses recuperaven el control total d'Irpín i l'endemà, el de Butxa, després de la retirada russa. Totes aquestes localitats constituïen per a l'exèrcit rus la porta d'entrada a la capital ucraïnesa. La resistència va ser ferotge.

Segons una investigació preliminar de l'organització de defensa dels drets humans Human Rights Watch, l'exèrcit rus havia comès possibles crims de guerra a les àrees sota el seu control, entre ells execucions sumàries de civils. La investigació reuneix una desena de testimonis.

En el cas de Butxa, un testimoni va relatar com el 4 de març, a l'inici de la irrupció de les tropes russes, cinc homes van ser posats de genolls en una carretera, se'ls va fer despullar-se del calçat i els abrics, se'ls va cobrir la cap amb la seva pròpia samarreta i un va rebre un tret al clatell.

Tot just les tropes ucraïneses -unitats especials de la policia, específicament- van entrar a la ciutat van trobar 20 cadàvers en un sol carrer, alguns amb les mans lligades a l'esquena. En aquell moment no hi havia testimonis independents per testificar-ho. La premsa ha tingut accés restringit amb l?argument de la possible presència de mines i explosius. Un reportatge fotogràfic publicat al dia següent per la web lb.ua mostrava només dos cossos en una cantonada.

Foto publicada por lb.ua el 3 de abril. La única de un largo reportaje fotográfico en la que aparecen dos cadáveres. 

 Max Trebukhov

                     

 La misma esquina, con un solo cuerpo, el mismo 3 de abril. 

 Zohra Bensemra 

El 2 d'abril, l'alcalde de Butxa, Anatoliy Fedoruk, anunciava que gairebé 300 cossos havien estat enterrats en fosses comunes i que desenes de cadàvers jeien als carrers, alguns amb les mans lligades. Butxa tenia abans de la guerra uns 28.000 habitants.

I a altres llocs? - El 3 d'abril, el fiscal general ucraïnès va anunciar que 410 cossos de civils assassinats havien estat retirats del territori de la regió (óblast) de Kyiv per ser examinats. Només a Irpín van ser desactivats 643 artefactes explosius deixats pels ocupants. En altres localitats de l'entorn de Kyiv, com Vorzel i Zabuchya, i així mateix de les regions de Járkiv i Cherníguiv, la població civil ha estat víctima d'abusos i atrocitats, algunes documentades per Human Rights Watch.

Qui n'és responsable? La intel·ligència militar ucraïnesa s'ha afanyat a publicar una llista amb els noms de 1.600 soldats russos, tots membres de la 64 Brigada Independent Motoritzada de l'exèrcit rus. Tanmateix, això no té valor jurídic i no n'hi ha prou amb assenyalar els russos. És necessària una investigació independent i en profunditat dels fets que pugui discriminar responsabilitats.

Rússia ha estat categòrica sobre això. "Aquesta informació ha de ser seriosament qüestionada", va dir als periodistes el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, en una conferència telefònica. "Pel que hem vist, els nostres experts han identificat indicis de falsificació de vídeos i altres manipulacions". Peskov va dir que els fets i la cronologia dels esdeveniments a Butxa no recolzen la versió dels esdeveniments d'Ucraïna, i va instar els líders internacionals a no afanyar-se a jutjar.

El Pentàgon s'ha manifestat amb cautela, dient, a través d'un portaveu en condició d'anonimat, que "no pot confirmar de manera independent" els fets, "però tampoc no estem en posició de refutar aquestes afirmacions".

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha anunciat que enviarà un equip d'investigadors per donar suport a la Fiscalia ucraïnesa. Eurojust (l'agència per a la cooperació judicial penal) i Europol "estan preparades per ajudar". 

I això és el més terrible de tot, a banda dels civils morts, que com en el cas del Gat de Schrödinger, la notícia pot ser certa o no ser-ho, i no ho dic en el sentit de si un presumpte cadàver es mou o no al pas un vehicle. Sinó que els poden haver assassinat els uns o els altres, o ningú. Davant tanta mentida, davant tanta desinformació, davant tanta guerra bruta tot és possible i un ja no sap que atenir-se i qui creure i les tres possibilitats poden ser possibles. Només els morts, si és que morts ho estan, tenen la resposta, però se l'han emportat a casa seva o a la tomba. - lavanguardia.com

PETITS GESTS AMB IMPORTÀNCIA


Els jutges han aconseguit retirar aquesta vinyeta d'una exposició sense ordre judicial ni res. I per què? Perquè poden, que per això són jutges i amb els jutges no es fan acudits. Ni tan sols han hagut de demanar que la retirin i que acomiadin l'autora de qualsevol feina que tingui, com és tradició en aquest país. N'hi ha hagut prou amb les queixes perquè la imatge s'hagi eliminat de la mostra.

El 14 de març, l'Institut Balear de la Dona (IBDona) va inaugurar dues exposicions de Diana Raznovich que es van instal·lar a l'Estació Intermodal de Palma. Les exposicions s'enquadren dins de les activitats organitzades per l'Institut Balear de la Dona per commemorar el 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Petits gests amb importància (Petits gestos amb importància) és el títol d'una d'aquestes exposicions sobre micromasclismes on es mostrava la imatge, ara retirada.

Com recorden aquí, l'exposició en qüestió fa tres anys que es munta i havia estat exposada sense problemes, per exemple, a la seu de la delegació del govern espanyol a València. Quatre organitzacions de jutges, l'Associació Professional de la Magistratura, l'Associació Judicial Francisco de Vitoria, Fòrum Judicial Independent i Jutges i Jutges per a la Democràcia van emetre un comunicat conjunt de rebuig per una de les vinyetes.

A la seva nota, entre altres coses, qualifiquen la imatge de «falsa, transnotada i estereotipada de la judicatura espanyola. A més de desincentivar les víctimes d'aquesta violència a denunciar el maltractament, sense oferir-los cap alternativa». La ministra de Justícia, Pilar Llop també va rebutjar la vinyeta i la va considerar «injusta», i va perdre una altra valuosa oportunitat de posar-se al costat de la llibertat d'expressió. "El meu rebuig enèrgic a una imatge injusta de jutges i jutgesses que dia a dia lluiten contra la violència masclista, mostrada, a l'exposició a la Inter Modal de Palma, 'Petits gests amb importància', a les Balears". Ara, l'autora demana la restitució de la vinyeta i en denuncia la retirada com un acte de censura. A més, matisa que va ser feta per criticar certs successos i que no s'hi està parlant de la justícia, ni de les institucions, sinó de casos puntuals i que per això va dibuixar només un jutge i no a molts.

«Aquesta vinyeta la vaig fer arran que el jutge Ricardo González parlés d'un ambient de gresca i alegria en el cas de la rajada. Les declaracions eren lesives per a la víctima, que va ser abandonada i llençada. També n'hi va haver un altre que va considerar que no havia delicte a haver posat detectius a seguir la mateixa víctima i va arxivar el cas». (Font)

Personalment, si m'hagués de queixar una mica d'aquesta vinyeta és que s'hagi escrit la paraula Jutge sobre un jutge i que a sobre el jutge assenyali amb el dit la paraula jutge. Bromes a part, cadascú pot anomenar això com prefereixi, però els proposo que em diguin com cal anomenar oficialment l'acte d'extirpar un tros d'una exposició d'acudits, que no deixen de ser l'opinió de la persona que els dibuixa.

Diana Raznovich és una dramaturga, escriptora i humorista gràfica nascuda a Buenos Aires el 1945 que resideix a Espanya, on es va exiliar el 1976 fugint de la dictadura militar argentina. 

ECONOMIA I REGGAE



Santiago Niño Becerra torna a la càrrega amb el llibre 'Futur, quin futur?'; cal escoltar-lo perquè va anticipar el vendaval d'aquesta dècada ominosa. - Carles Francino.

Si donem per bona la teoria de Mario Benedetti, “les polítiques que generen pobresa són violència”, aquesta és l'època més violenta del darrer mig segle. Potser seria més completa una altra frase: “Les polítiques que generen pobresa… i desigualtat”, però no seré jo qui corregeixi algú capaç de dir que el gol amb la mà de Maradona a Anglaterra és fins ara l'únic senyal visible que Déu existeix. L'escriptor uruguaià va morir just abans que esclatés la Gran Recessió. O sigui, que no sabem el que hauria dit, però sí que recordem que l'economista Santiago Niño Becerra va encertar en aquell moment en triar com a títol del seu llibre 'El crash del 2010'. Ara torna a la càrrega amb 'Futur, quin futur?' (editorial Ariel) i amb l'aval d'haver encertat gairebé tot.

Santiago arrossega fama d'apocalíptic, ho sap i es defensa: “Ni optimistes ni pessimistes; cal ser realistes”. I precisament el darrer dia que parlem, atès que la inflació semblava disposada a escalar fins al cim de l'Everest, va sentenciar: “Avui, milions de persones han perdut un 10% de poder adquisitiu. Això no és ni optimisme ni pessimisme: és la realitat”. Ja es diu que un pesimista es un optimista ben informat.

Cal escoltar-lo perquè va anticipar el vendaval d'aquesta dècada ominosa: cronificació d'una desocupació estructural, desigualtat cada cop més acusada, precarietat rampant, empobriment de les classes mitjanes, inflació, endeutament, devastació de les esperances per a tota una generació de joves/adults… una mena de plagues d'Egipte en versió postmoderna. Ara, 'Futur, quin futur?' acaba amb una escena de la pel·lícula 'No mires arriba', on les elits negacionistes del meteorit que venia a carregar-se la Terra intenten lliurar-se fugint a l'espai. Com que Santiago descriu l'actual revolució tecnològica precisament com un coet que va a tota velocitat, vaig haver de preguntar-li:

- I… quants cabem en aquest coet?

-...(silenci)... Pocs molt pocs.

Per això la seva proposta de futur és el que anomena trinomi social: renda bàsica, lleure gratuït i legalització de la marihuana. Si Bob Marley aixequés el cap.

LA TASSA UCRAÏNESA



Somio des de fa vuit anys, amb escriure un article amb aquesta fotografia i aquest títol. La tassa ucraïnesa. El fotògraf Guillermo Cervera va agafar la imatge i me la va enviar el 2014, quan ell cobria la guerra del Donbass, (que jo no vaig cobrir). La va fer a Odessa. Un noi que, entre manifestacions antiruses i antiucraïneses, feia publicitat d'una cafeteria ambulant de la perla del mar Negre.
Amb un periodisme que sol predeterminar missatges i triturar matisos, m'hauria agradat acostar-me al noi i demanar-li si en podria parlar. Prenent un cafè dels que anunciava. O no, potser li espantava la marca que ell mateix recomanava. Conversar sense la disfressa. O enfundat en ella. Escoltar la veu des de l'interior de la tassa.
No sabia el que el noi pensava dels antirussos i ni dels antiucraïnesos. Ni de Déu, ni de les hamburgueses poc fetes, ni del món 'queer' al Donbass. Això era el que era interessant. Deixeu-vos sorprendre. Fora qui fos aquell noi, en la conversa hi hauria més veritat que en el soroll de totes les tertúlies sobre Ucraïna. Un reporter –ofici i eina de coneixement que s'està extingint– és aquell que es deixa sorprendre per això que anomenem realitat. Un tertulià, un opinador, un ideòleg o un polemista és, en general, el contrari: se sol incomodar quan la realitat el sorprèn. Prefereix que la realitat s'adapti al relat mental. I si no s'adapta, la deforma perquè encaixi. Per això discuteixen sempre entre ells. Cadascú es considera indiscutible.
Un reporter no discuteix. Ni tampoc no és un tuiter. Tuit: “Vaig per a Ucraïna!”. Tuit: “Estic a cent metres de la frontera!”. Tuit: “Ja tinc un peu dins Ucraïna!”. El periodista tuiter ja ha entrat a Ucraïna sense deixar de sortir de si mateix. Mai no dubta. Un reporter, al contrari, dubta. És el que, ja dins d'Ucraïna, no està mai segur d'haver-hi entrat. Si hagués penetrat de veritat. Està abduït per les tasses ucraïneses.
Entre els estèrils decibels de tertulians, opinadors i tuiters, el reporterisme –ofici que es limita a escriure com pot allò que l'envolta– es va apagant. El món ja no vol cap descripció. No hi ha dubte. La primera víctima de Twitter i la immediatesa –com la primera víctima d'una guerra– no és la veritat. Sol ser el matís.
I així li ha anat a Putin. Li hauria anat millor a la guerra si, en el seu cercle més íntim, en lloc d'analistes i assessors que no s'han mogut de Moscou hagués tingut reporters buscant tasses als paisatges d'Ucraïna: hauria disposat d'una fotografia més exacta de la realitat. De la voluntat dels ucraïnesos –sobretot dels russoparlants– de plantar cara a Rússia.
És la realitat marcant gols per l'escaire. Cap think tank va imaginar les primaveres àrabs. Gairebé cap opinador va anticipar la victòria de Trump. Ningú va creure que Putin envairia i ningú va apostar per la determinació ucraïnesa. Ara han sortit ucraniòlegs de sota les pedres, bla, bla, bla, com a l'estiu van sortir talibanòlegs.
A les tertúlies i a Twitter tothom és maco i intel·ligent. Ningú no se sol reivindicar com un penjat. I la realitat és que tots, en la nostra condició de mortals conscients de la nostra mort, som uns penjats. En més o menys intensitat.
És una cosa que em va quedar molt clara a les morgues de Mikolaiv, al front sud, i de Khàrkiv, al front nord. Només calia obrir la porta. L'aire que venia cap a mi polvoritzava totes les opinions i totes les anàlisis. No hi cabia en un tuit. Ni tan sols en una fotografia.
Potser, i tampoc n'estic gaire segur, sí que podia quedar una mica atrapat en un reportatge escrit: una imatge val més que mil paraules, però mil i una paraules valen més que una imatge.
L'any 2006, sota considerables bombardejos israelians, passejava amb un jove reporter espanyol pel centre de Beirut. No hi havia res obert. Només, sorprenentment, una petita botiga de souvenirs. Ens hi aproparem.

–¿Per què té oberta la botiga? – vaig preguntar a l'amo.

–¿I perquè no? –em va respondre.

La resposta em va agradar perquè em va deixar sense resposta. I vaig anotar el minidiàleg a la meva llibreta.

–Per què has anotat la teva pregunta i la resposta? –em va dir el jove col·lega en sortir de la botiga.

–Perquè m'ha deixat sense resposta –vaig contestar-li.

–Però no la posaràs al teu reportatge, oi?

–Sí, és clar –li vaig respondre.

–Però tu quedes com descol·locat.

–Precisament per això.


CABARET VOLTAIRE - La taza ucraniana - Plàcid Garcia-Planas - lavanguardia.com

ESMORZANT AMB DARWIN


Feia temps que volia quedar per esmorzar amb Charles Darwin, però no vaig tenir l'oportunitat fins a l'altre dia i aprofitant la bretxa espai-temporal d'un forat de cuc, vam quedar al Trocito del Medio, un local encantador a prop del Mercat Central. Volia conèixer l'opinió del pare de la teoria de l'evolució sobre l'esdevenir de l'esmorzar valencià a la darrera dècada. Sé que per a un naturalista tan metòdic com aquest flegmàtic britànic és poc temps, però per a periodistes i gent d'anar per casa a les sabatilles, deu anys són una eternitat. Creguin-me, i més al ritme al que van els esdeveniments internacionals. No se'ls ha fet etern aquest mes de març? A mi sí.

La meva primera pregunta per a Charles Robert Darwin va ser la següent: Per què ha sobreviscut el costum de dinar al nostre territori d'una forma tan intensa, i en altres latituds no?.

Darwin: “Mira Paco, això és per pura selecció natural. Totes tribus de la península parteixen d'un avantpassat comú que es dedicava a tasques primàries com ara recol·lectar, caçar, pescar o partir-se el llom en una pedrera. Eugenèsicament el valencià és l'espècie d'homínid més propera a la perfecció, bàsicament per la seua capacitat d'escaqueig i lisonja, però a més, té la rara habilitat de comprometre amb el seu comportament altres espècies menys evolucionades. M'explico, si un valencià convida a esmorzar a un subjecte de Conca, la voluntat del manxec immediatament queda anul·lada i passa a comportar-se com un aborigen natural de Borbotó. Des del moment que entra en contacte amb el valencià sentirà la necessitat imperiosa d'esmorzar cada dia i festes de guardar. És una hipòtesi que no he pogut consolidar malgrat el vast material que vaig recopilar al llarg i ample d'aquest món al meu periple de cinc anys al Beagle. Inèdita i curiosa aquesta sociopatia vírica dels valencians.”

Senyor Darwin, no tots els valencians són iguals. Ha observat diferències entre els individus quan dinen?.

Darwin: “A veure, els valencians han estat més afortunats que altres espècies a la seva lluita per la vida. L'entorn geogràfic, la benignitat del clima i els abundants recursos naturals els enlairen al cim de la piràmide com a raça més afavorida. El meu estimat col·lega Alfred R. Wallace, va observar una curiosa component en la seva estructura molecular que va batejar amb el nom "meninfotus", i que dota l'individu d'una capacitat per eludir els problemes sense importar-li res en absolut. Malgrat els privilegis que atresora l'"homo valenciannensis" hi ha una variant preocupant - la XXL - que posseeix tares genètiques destacades, com un crani de menor grandària i menor capacitat cognitiva, baveig continu, parla amb farfulla i gana desmesurada. Són capaços d'ingerir barres de pa farcides de patates fregides fins i tot després del migdia.

”Que interessant això que explica Sir Charles, però el que em crida poderosament l'atenció aquests darrers anys és l'evolució del cremaet a la ciutat de València. Fins fa ben poc, quan ho demanaves, el cambrer t'enviava a fer vent fresc. Alguna hipòtesi sobre això.

Darwin: “Potser amic meu, perquè desconeixien la manera d'elaborar-ho, potser per ser molt laboriós i no tenir temps per preparar-ho. No ho sé. Sens dubte l'hostaleria s'ha espavilat anant a Castelló o mirant tutorials a Youtube, no els quedava més remei. Un dia es van adonar que per poder acovardir, tenir beneficis i fins i tot optar al Cacau D’or, havien de posar en pràctica l'ancestral i purificador ritu del foc.”

Gràcies Darwin, a veure si un dia fem convoi amb Newton i parlem de per què augmenta la força de la gravetat quan beus cassalla. - Paco Alonso - lavanguardia.com.

A FER LA MÀ LA 'Z'

La Z és frequent en molts àmbits. Hi ha la Z de Costa-Gavras que va merèixer l’any 1969 cinc candidatures als únics Oscars que van reconèixer Kubrick,  La Z és i ha estat sempre una lletra amb personalitat i molt sovintejada.  Hi ha la Guerra Mundial Z, o la Z del Zorro. En la llengua protosemítica apareix en forma de dues ratlles paral·leles horitzontals, en el fenici l’equivalent era za (una barra vertical i dues horitzontals als extrems) i en arameu aquesta Zen hores baixes ja al·ludia a les armes. La fixació de Putin amb aquesta lletra elegant però descarada que ha arrossegat per força al seu alfabet, pot acabar de destrossar-la. La Z ja ha caigut del logo de l’asseguradora Zurich i es persegueix penalment a Alemanya. Per això aquí, tan lluny, tan a prop, quedem atents per si també se’ns prohibeix. Compte que si Lamban no canvia d'opinió i comença a comportarse com un adult, en comptes de com un nen malcriat amb rebequeries impropies, no caigui la Z de Zaragoza, i uns altres nens entremaliats com Zipi i Zape poden  veure censurats o mutilats els seus comics, i no parlem dels papissots que poden ser facilment acusats de pro-russos. I el problema que els hi ve al damunt als de la Generació Z, i al propi Mazinger Z. Fins i tot Zelenski pot tenir problemas, no es pro-rús, però es comporta de manera similar o parescuda. Estem davant un clar exemple d'un dany col·lateral del conflicte ucraïnés. A la zeta se li ha complicat molt l'existencia. La Z té un problema i no és el 3%; a fer la mà.

ALCARRÀS DE NOU



Alcarràs està en boca de tothom, gracies a la pel·lícula de Carla Simón, però hui és noticia per una altra motiu que no és cinematográfic, sino históric. La plataforma Salvem Cal Macià ha informat aquest divendres que a la casa de Vallmanya a Alcarràs, on estiuejava l'expresident de la Generalitat Francesc Macià s'ha trobat una caixa forta de ferro colat "abandonada" i "a la intempèrie". En una piulada recollida per Europa Press, l'entitat ha demanat que es va actuar per evitar el pillatge i l'espoli, i conservar la caixa en un lloc adequat.

"Es tracta d'un element patrimonial únic i que probablement ha contingut documentació important per a la història del país i la família del president en algun moment", assenyala la plataforma, i afegeix que podria desar documentació, ja que es conserva tancada. A finals del 2021 la Diputació de Lleida i la Generalitat van anunciar una inversió de 300.000 euros per recuperar la casa i van demanar a l'Ajuntament d'Alcarràs que l'adquirís al propietari actual, proposta a la qual el consistori no hi ha accedit.


En declaracions a Europa Press, un dels membres de la plataforma Salvem Cal Macià, Ferran Dalmau, ha afirmat aquest divendres que es desconeix l'enllaç de la caixa amb Macià "però podria haver contingut documentació del president d'importància per al país". "La caixa està tancada i no se sap si pot contenir encara informació. Nosaltres emplacem l'administració que actuï, estaria bé que avui s'enviés una patrulla dels Mossos d'Esquadra per vigilar que ningú s'endugui res", ha afirmat.

Que la caixa estigui tancada, sent una caixa forta, sembla molt lògic. El que no sé, (encara no sóc un expert jurista) és fins a quin punt el Govern, legalment té dret a obrir-la, tenint en compte que la documentació a què es pot accedir, en cas de ser presumptament delictiva ja hauria prescrit; com ha prescrit també Francesc Macià. Sembla que no hi ha manera en aquest país de deixar els morts en pau, mentrestant, no desenterrem i enterrem dignament els de les cunetes.

LA TRAMPA DE TUCÍDIDES

No es la primera vegada que publico un article de Thierry Meyssan de la Red Voltaire. En un conflicte com el d'Ucraïna convé escoltar quantes versions millor, per fer-se una idea encara que sigui remota de que està passant realment i per què està passant. Meyssan rebla en algunes de les causes. sempre des de la seva visió russófona, tan poc objectiva com la de qualsevol altre, però val la pena llegir-lo. Al final hi ha l'enllaç per llegir l'article sencer publicat pel digital xilé, descontexto.

El Nuevo Orden Mundial que nos preparan con el pretexto de la guerra en Ucrania

Rusia sabe que Estados Unidos quiere sacarla de la escena y está previendo una ‎eventual ‎invasión/destrucción. El territorio de Rusia es inmenso pero su población, en relación ‎con ‎su enorme superficie geográfica, no es numerosa, lo cual dificulta su defensa. Desde ‎el siglo ‎XIX, Rusia ha sabido defenderse evadiendo al enemigo. Cuando Napoleón –en el siglo ‎XIX– y ‎Hitler –en el siglo XX– la invadieron, Rusia desplazó su población hacia el este y quemó ‎sus ‎propias ciudades antes de la llegada del invasor. Los invasores se vieron así en la ‎imposibilidad de ‎aprovisionar sus tropas, tuvieron que enfrentar el invierno sin lo necesario y ‎finalmente se vieron ‎obligados a retirarse. Esa estrategia defensiva de «tierra quemada» ‎funcionó porque Napoleón y ‎Hitler no tenían bases logísticas cerca de Rusia. ‎

Hoy en día, la Rusia moderna sabe que el almacenamiento de armamento estadounidense ‎cerca ‎de sus fronteras –en el centro y el este de Europa– conspira contra su estrategia defensiva. ‎Es ‎por eso que, en el momento de la disolución de la URSS, Rusia precisó que ‎la OTAN ‎nunca debería extenderse hacia el este. Conocedores de la Historia, el presidente ‎francés ‎Francois Mitterrand y el canciller alemán Helmut Kohl, exigieron entonces a sus ‎aliados ‎occidentales que aceptaran ese compromiso. Durante la reunificación alemana, ‎redactaron y ‎firmaron un tratado que garantizaba que la OTAN nunca cruzaría la línea Oder-‎Neisse, o sea la ‎frontera germano-polaca. ‎

Rusia obtuvo que ese compromiso quedara registrado en las declaraciones de la OSCE ‎emitidas ‎en Estambul (1999) y en Astaná (2010). Pero Estados Unidos violó ese principio

- en 1999 (incorporación de Chequia, Hungría y Polonia a la OTAN)

- en 2004 (incorporación de Bulgaria, Estonia, Letonia, Lituania, Rumania, Eslovaquia y Eslovenia),‎

- en 2009 (incorporación de Albania y Croacia),‎ en 2017 (incorporación de Montenegro) y, más recientemente,

- en 2020 (incorporación de Macedonia del Norte). ‎

El problema no es que esos países se hayan aliado a Washington sino que almacenan ‎armamento ‎estadounidense en sus territorios. Nadie critica que esos Estados hayan escogido sus ‎aliados, ‎lo que Moscú les reprocha es que están sirviendo a Estados Unidos como bases en ‎la ‎preparación de un ataque contra Rusia.

En octubre de 2021, la «straussiana» Victoria Nuland [6], número 2 del ‎Departamento ‎de Estado, viajó a Moscú para intimar a Rusia a aceptar el despliegue de ‎armamento ‎estadounidense en el centro y el este de Europa. Comenzó prometiendo que ‎Washington ‎invertiría en Rusia. De las promesas la señora Nuland pasó a las amenazas y, como ‎Moscú ‎mantenía su posición, concluyó que Washington pondría al presidente Putin ante un ‎tribunal ‎internacional. Después de ponerla a ella en la calle, Moscú respondió –el 17 de diciembre– ‎enviando a ‎Washington una proposición de tratado que garantizaría la paz sobre la base del ‎estricto respeto ‎de la Carta de las Naciones Unidas. Y esa es la causa de la tormenta actual ‎porque respetar la ‎Carta de la ONU –basada en el principio de la igualdad y la soberanía de ‎los Estados– implicaría ‎tener que reformar la OTAN, cuyo funcionamiento establece ‎precisamente una jerarquía entre ‎los países miembros de esa alianza bélica. Atrapado en la ‎‎«trampa de Tucídides», ‎Estados Unidos fomentó los actos que llevaron a la actual guerra ‎en Ucrania. ‎

La manera de actuar de los anglosajones ante la crisis ucraniana encuentra toda su lógica ‎si ‎admitimos que su intención excluir a Rusia de la escena internacional. No tratan de ‎rechazar ‎militarmente al ejército ruso, tampoco tratan de coartar la acción del gobierno ruso sino ‎que ‎están empeñados en hacer desaparecer toda huella de la cultura rusa en Occidente. Y ‎de paso, ‎debilitan a… la Unión Europea. ‎

Comenzaron congelando los bienes de los oligarcas rusos en Occidente –medida que la ‎población ‎rusa aplaude porque considera que esos individuos se enriquecieron ilegalmente con el ‎saqueo de ‎la Rusia postsoviética. Después, los anglosajones impusieron a las empresas ‎occidentales el cese ‎de sus actividades en Rusia. Siguieron adelante cortando la comunicación ‎entre los bancos rusos y ‎los bancos occidentales a través del sistema SWIFT. Pero, si bien los ‎bancos rusos se ven ‎duramente afectados por esas medidas –que sin embargo no afectan al ‎gobierno ruso–, ‎lo interesante es que el cese de la actividad de las empresas occidentales ‎en Rusia en realidad ‎está beneficiando a Rusia al permitirle recuperar sus inversiones a ‎bajo costo. ‎

Por cierto, la Bolsa de Moscú, que estuvo cerrada desde el 25 de febrero –el día siguiente al ‎inicio ‎de la «operación militar especial» en Ucrania– hasta el 24 de marzo, registró una ‎fuerte ‎progresión en cuanto reinició sus operaciones. El índice RTS retrocedió el primer día en ‎un ‎‎4,26%, pero ese es el índice que mide principalmente valores especulativos. En cambio, el ‎índice ‎IMOEX, que mide la actividad económica nacional, registró un alza de 4,43%. ‎Los verdaderos ‎perdedores resultan ser los países miembros de la Unión Europea, que cometieron ‎la estupidez de ‎adoptar las «sanciones» contra Rusia.

Ya en 1991, Paul Wolfowitz, otro «straussiano», escribía en un informe oficial que ‎Estados Unidos ‎tenía que impedir que alguna potencia lograra desarrollarse hasta convertirse en ‎un competidor ‎para la gran potencia estadounidense. En aquella época, la URSS estaba en ruinas ‎y Wolfowitz ‎designó a la Unión Europea como el rival potencial que Estados Unidos tendría que ‎abatir [7]. ‎

Y eso fue exactamente lo que el propio Wolfowitz hizo en 2003, cuando se convirtió en ‎el ‎segundo personaje más importante del Pentágono. Paul Wolfowitz prohibió que ‎Alemania ‎y Francia pudiesen participar en la reconstrucción de Irak [8]. De eso hablaba también Victoria ‎Nuland, en 2014, cuando ‎instruyó al embajador estadounidense en Kiev «¡Que le den por ‎el culo a la Unión Europea!» ‎‎ [9]. ‎

Ahora, en 2022, Washington ordena a la Unión Europea poner fin a sus compras de ‎hidrocarburos ‎rusos. Si la UE se pliega a ese dictado, Alemania se irá a la ruina, y con ella el resto de la Unión ‎Europea. Eso no sería un «daño colateral» sino el resultado de una estrategia ‎estructurada y ‎claramente expresada en Washington hace 30 años. ‎

Lo principal para Washington es excluir a Rusia de todas las organizaciones internacionales. ‎Ya ‎logró excluirla del G8 en 2014. El pretexto entonces no era la independencia de ‎Crimea ‎‎–independencia que la población de Crimea ya reclamaba desde la disolución de ‎la URSS, ‎meses antes de que Ucrania fuese independiente– sino la incorporación de esa península ‎a la ‎Federación Rusa.

Ahora, en 2022, la crisis alrededor de Ucrania sirve de pretexto para tratar ‎de ‎excluir a Rusia del G20. Ante esa pretensión, China señaló inmediatamente que nadie puede ‎ser ‎excluido de un foro informal que ni siquiera tiene estatutos de membresía [10]. Pero ‎no importa, ‎el presidente estadounidense Joe Biden volvió a la carga sobre ese tema el 24 y el ‎‎25 de marzo, ‎mientras se hallaba en Europa. ‎

Washington también multiplica los contactos para excluir a Rusia de la Organización Mundial ‎del ‎Comercio (OMC). Pero los principios básicos de la OMC ya están siendo ‎gravemente ‎cuestionados, no por Rusia sino por las medidas coercitivas unilaterales que ‎Occidente instaura ‎bajo la denominación de «sanciones». El hecho es que sacar a Rusia de la ‎OMC sería perjudicial ‎para todos. Y sobre ese punto es conveniente releer los escritos de Paul ‎Wolfowitz, quien ‎escribía en 1991 que Washington no tiene que tratar de ser «el mejor» sino ‎‎«el primero», ‎por encima de los demás. Eso implica, precisaba Wolfowitz, que para mantener ‎su hegemonía ‎Estados Unidos no debe vacilar en sufrir cierto daño… con tal de que los demás ‎salgan mucho ‎más perjudicados. Estamos a punto de convertirnos en víctimas de esa manera de ‎‎«razonar». ‎

Lo más importante para los straussianos es excluir a Rusia de las Naciones Unidas. ‎Eso es ‎imposible… si se respeta la Carta de la ONU. Pero Washington no vacilará en pisotear ‎ese ‎documento, como ya lo ha hecho con tantos otros. Salvo unas pocas ‎excepciones, ‎Estados Unidos ya ha entrado en contacto con todos los países miembros de ‎la ONU. Ya ‎permeados por la propaganda anglosajona, casi todos están convencidos de que un ‎Estado ‎miembro del Consejo de Seguridad de la ONU ha emprendido una guerra de conquista ‎contra un ‎país vecino y Washington podría alcanzar su objetivo si logra convocar una Asamblea ‎General ‎extraordinaria de la ONU y modificar los estatutos de la organización. ‎

Una especia de histeria se ha apoderado de Occidente, donde se ha desatado una forma ‎de ‎cacería de brujas contra todo lo ruso, sin que alguien se tome el trabajo de preguntarse ‎si eso ‎tiene algo que ver con la crisis ucraniana. Se prohíben las actuaciones de artistas rusos, ‎aunque ‎sean notoriamente contrarios al presidente Putin. La universidad X prohíbe el estudio de ‎las obras ‎del escritor antisoviético Solzhenitsin mientras que la universidad Y prohíbe el estudio ‎de ‎Dostoievski –el campeón del debate y del libre arbitrio. Por acá, se cancela la actuación de ‎un ‎director de orquesta… porque es ruso y más allá se suprimen las obras de Chaikovski ‎del ‎repertorio de las orquestas. Todo lo que es ruso tiene que desaparecer de nuestras mentes, ‎como ‎cuando el Imperio Romano arrasó Cartago y destruyó metódicamente toda huella de ‎su ‎existencia, tanto que aún hoy no sabemos gran cosa sobre aquella civilización. ‎


El 21 de marzo, el presidente Biden dejó muy claro lo que Washington pretende. Ante un ‎auditorio ‎de jefes de empresas, Biden declaró:

«Es el momento de que las cosas cambien. Habrá un Nuevo Orden Mundial y nosotros ‎tenemos ‎que dirigirlo. Y tenemos que unir el resto del mundo libre para hacerlo». ‎‎ [11] ‎

Ese nuevo orden [12] dividiría el mundo en dos bloques herméticos, sería un corte como ‎no se ha ‎visto nunca antes, como no se ha visto ni siquiera en la época de la guerra fría. ‎

Algunos países, como Polonia, creen aun así tendrían algo que ganar con esa ‎división. ‎Por ejemplo, el general polaco Waldemar Skrzypczak acaba de reclamar que el enclave ‎ruso de ‎Kaliningrado sea puesto en manos de Polonia [13]. Y, en efecto, después de la división del mundo, ¿cómo podrá Moscú comunicarse con ese ‎territorio?

«El Nuevo Orden Mundial que nos preparan con el pretexto de la guerra en Ucrania», de Thierry Meyssan - del blog descontexto. - red voltaire.



[1] Ver el noveno ‎artículo de esta ‎serie: «Banda de drogadictos y de neonazis», 6 de marzo de 2022.

[2] «La ley racial ucraniana», Red Voltaire, 4 ‎de marzo de 2022.

[3] «La red antirrusa de propaganda de ‎guerra», Red Voltaire, 25 de marzo de ‎‎2022.

[4] «Allégation de ‎génocide au titre de la Convention pour la prévention et la répression du crime ‎de génocide», ‎Ordonnance, Cour internationale de Justice, 16 de marzo de 2022.

[5] «The Thucydides Trap: Are the U.S. and China Headed for War?», Graham T. Allison, The Atlantic, 24 de septiembre de 2005.

[6] Para entender quiénes son ‎los ‎‎«straussianos», ver el octavo artículo de esta serie «Vladimir Putin en guerra contra los 'straussianos'», 5 de marzo de 2022.‎

[7] Ese ‎informe Wolfowitz fue revelado en el artículo «US Strategy Plan Calls For Insuring ‎No Rivals ‎Develop», de Patrick E. Tyler y publicado en el New York Times, el 8 de marzo ‎de 1992. Ver ‎también los fragmentos publicados en la página 14: «Excerpts from Pentagon’s ‎Plan: 'Prevent the ‎Re-Emergence of a New Rival'». Información complementaria aparece en ‎‎«Keeping the US First, ‎Pentagon Would preclude a Rival Superpower», Barton Gellman, The ‎Washington Post, 11 de ‎marzo de 1992.

[8] «Instructions et ‎conclusions sur les ‎marchés de reconstruction et d’aide en Irak», por Paul ‎Wolfowitz, Réseau ‎Voltaire, 10 de diciembre de 2003.

[9] «El texto íntegro de la intercepción telefónica. Conversación entre la secretaria de Estado adjunta y el embajador de Estados Unidos en Ucrania», por Andrei Fomin, Oriental Review (Rusia), ‎‎Red Voltaire, 8 de febrero ‎de 2014.

[10] «China se pronuncia contra una eventual exclusión de Rusia ‎del G20‎», Red Voltaire, 23 de marzo de 2022.

[11] «Remarks by President ‎Biden Before Business Roundtable’s CEO Quarterly Meeting», White House, ‎‎21 de ‎marzo de 2022.

[12] «Historia del “Nuevo Orden Mundial”», por Pierre ‎Hillard, ‎‎Red Voltaire, 7 de agosto de 2010 y «El proyecto de Nuevo Orden Mundial tropieza con las realidades geopolíticas», por Imad Fawzi Shueibi, Red Voltaire, 18 de agosto de 2012.

[13] «Polonia reclama Kaliningrado», Red Voltaire, 26 de marzo de 2022








 


SERENOOOO...!





Aquests dies és el Manuel qui, al matí i a la nit, s’encarrega d’obrir i tancar el parc. Viu en un dels edificis que flanquegen aquest solar al costat de les vies del tren, a l’illot que formen els carrers de Sancho de Àvila, Pamplona, Tànger i Zamora, al barri del Parc i la Llacuna del Poblenou. Un lloc objectivament lleig, amb quatre bancs, esfilagarsat urbanísticament. Provisional, segons el districte de Sant Martí. Un imant de tot el pitjor, segons els veïns. Que el Manuel sigui el sereno, que seva sigui la tasca de gestionar la tanca, és el resultat de sis anys de cops de cap contra l’Administració. Tot va començar amb el botellon i l’incivisme, el no dormir i sentir-se insegur, i ha acabat amb els residents pagant el mur d’acer i, per ara, gestionant-ne l’accés. El ‘botellon’ i l’incivisme han fet tornar el sereno al Poblenou, i no sé si es molt prudent en les circumstancies actuals recuperar la figura del sereno, en el sentit que no té res a veure amb els serenos d'antes. Com el Sidro, sereno, agutzil, guardia municipal, pregoner, enterramorts, encarregat de manteniment urbà de la vila de Sant Feliu de Codines. Vaja! un sis en un.

EL SIDRO, L'AGUTZIL DEL MEU POBLE

 
I és que els temps cambien que és una barbaritat. A Sant Feliu de Codines, el poble on vaig nèixer, abans de la democràcia hi havia lo senyor Alcalde i un parell de senyores a l'Ajuntament per remenar la paperassa, i en Sidro, que era agutzil, municipal, pregoner, encenedor i apagador de llums al carrer, urbano de trànsit els diumenges i enterramorts quan pertocava.

façana del nou Ajuntament, 2006-2007

Ara l'ajuntament té tretze regidors, més l'Alcalde, personal, administratiu, municipals, cotxes patrulla bojos (la roda de recanvi del 4x4 tapa la "L" de Policía local i es llegeix "Policia Loca - si no ho han corretgit -) i motos tambè, i cert es que són el doble d'habitants (sis mil) encara que estic segur que això per en Sidro no hauria estat cap problema.(dades de l'any 2010)
El nou Ajuntament, tècnicament és de disseny, tot i que la percepció personal i de bastants vilatans és que qui el va dissenyar, 1) no era vilatà, 2) tenia alguna dèria personal amb el poble, 3) anava molt fumat, amb el greuge de la connivència de l’alcalde Sr. Pineda, que es qui aprovà l’engendre amb els diners dels vilatans, cosa que els alcaldes sovint obliden.
Semblava s'havia d'haver fet retrocedir la façana perquè la plaça guanyes en amplada, i a més a més la part del darrere que ara es un mig aparcament per a vuit o deu vehicles, en un poble on no cal agafar-lo per desplaçar-se, podia haver-s'hi encabit l’edifici i es guanyaven vuit o deu metres de fons que ben bons eren. A banda, i atès que la resta d’edificis de l’entorn son d’estètica antiga, intentar mantenir la mateixa semblava el més raonable per tal no cantes tant el submarí groc en que ha quedat l’engendra actual. Han caigut en el mateix error que va passar a l’excinema Imperial a Sabadell, on van mantenir una espècie de mala imitació de la façana principal del cinema més antic d'Espanya i al darrere hi ha amb uns quants metres mes d’alçada una edifici de vidres fumats que canta mes que els porros que es va fotre el fumeta que va parir la idea.-No! Disseny, disseny i disseny = cagada, cagada, cagada, Si en aquest país hi hagués justícia més d’un Ferran Adrià de l’arquitectura hauria d’anar a la presó per criminal del totxo.
En resum, que ja hem perdia, l’ajuntament és un nyap, amb un balconet ideal pel tripartit, puig hi caben poc més de tres persones, (vegis l'imatge dels tres reis de l'Orient a l'esmentat balcó saludant a la mainada). Sort que l’equip de futbol no guanyarà mai la Champions, puig ja em direu des d’on ho celebrarien. L'alcalde actual, pere Pladevall ex militant del PSC, s'ha de dir que és a tot arreu, omnipresent a enterraments i el que 'escaigui, de tarannà obert, és allò que en llenguatge de la casa Real en diríen 'campechano', i va sent reelegit a cada eleccio.
-
Menció especial per l'espai solar de l'ajuntament, amb dos rellotges de sol fantàstics. Cal recordar que cada any es celebra a Sant Feliu de Codines la Fira del rellotge, que enguany se celebrará un dia del més de maig.*


Rellotges de sol de l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines -  Any de construcció: 2013 Emplaçament: Façana de l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines, Plaça Josep Umbert Ventura, 2 Característiques: Es tracta de dos rellotges de sol construïts sobre acer inoxidable. El de l’esquerra marca l’hora de temps solar mitjà durant l’hivern i la primavera, i el de la dreta marca l’hora durant l’estiu i la tardor. Hi ha també les línies corresponents als equinoccis (línia recta del mig) i dels solsticis (hipèrboles superior i inferior). El motiu d’haver fet dos rellotges en comptes d’un és que com que marquen el temps solar mitjà (en comptes del temps solar vertader propi dels rellotges de sol) les línies horàries queden més senzilles i la lectura de l’hora és més fàcil. Si se sobreposessin els dos rellotges, les línies horàries quedarien convertides en figures en forma de 8 (analemes).