HO HE VIST, POBLE D'ISRAEL

Costa de creure certes coses quan te les expliquen, acostumats com estem a les versions interessades de cada bàndol. Però aquí hi ha el relat d'algú que acaba de veure-ho amb els seus propis ulls, ho explicaba Beatriz Becerra l'agost de 2015. Més premonitori no pot ser l'article. Beatriz Becerra és Diputada al Parlament  Europeu por UPyD. 

"En la ciudad palestina de Hebrón, he visto a los colonos ocupadores judíos radical-boho-chic conduciendo amenazantes y campando a sus anchas por calles tomadas, desahuciadas de comercios y vecinos palestinos. He visto la historia manipulada y reescrita en carteles vergonzantes, que pretenden transformar los hechos y fechas ciertas manipulándolas al antojo de los reescribientes, los nombres de las calles cambiados, los soldados imberbes (casi tantos como colonos) vigilando fronteras interiores dentro de una ciudad que era próspera y pujante y gritando consignas para que no creamos lo que nos cuentan. 
He visto a una anciana enjaulada en su balcón de la calle-frontera para protegerse de las pedradas de los judíos ocupantes que agujerean cristales y paredes, he visto a palestinos a los que no se les permite entrar a su casa por la puerta principal y tienen que rodear toda la manzana y utilizar las traseras de los vecinos y saltar por los tejados. Los he visto con el pasaporte en la mano, cabizbajos, pidiendo permiso para transitar por su ciudad. He visto a ancianos cargando bolsas por cuestas tan empinadas que quitan el aliento, porque se les prohíbe utilizar las calles rectas y los accesos directos a sus domicilios. He visto accesos tapiados a parques maravillosos, puertas destrozadas y atrancadas de comercios desaparecidos, pintadas con insultos, vulneraciones de la propia legalidad israelí ensartadas una tras otra en esa misma calle.
He visto la espectacular extensión de asentamientos como el que domina la colina sobre el poblado beduino de Abu Nwar. Construido en apenas año y medio, sus fuentes y piscinas son el mayor insulto para los seiscientos beduinos a los que se les niega el suministro de agua potable, y sobre los que se cierne la amenaza de una evacuación inminente, tal y como ocurre en Susiya y tantos otros. Solo pequeñas construcciones bajo bandera europea les dan alguna esperanza de que la injusticia creciente cambie de signo algún día.

He visto los planes de ampliación de los asentamientos ilegales en West Betlehem, la devastación de los acuíferos naturales por el uso intensivo de agua para uso doméstico y comercial, los procesos de depuración sin resolver. He visto los terrenos antes fértiles y ahora sin agua que los palestinos ya no pueden trabajar... y que, precisamente por eso, por llevar tres años sin cultivar, les serán expropiados por el Gobierno israelí, acogido desde hace décadas a una antigua ley otomana. Esas tierras serán pronto adjudicadas precisamente a las asociaciones que gestionan los asentamientos ilegales próximos para su expansión, como es el caso.
De tal modo y manera que a la impunidad inicial de quien toma una tierra ajena al asalto, se une la fortificación y servicio de protección inmediata por el ejército israelí (y, por ende, de sus ciudadanos, que lo financian) para protegerlos de posibles ataques de los ocupados..., dándoles, de facto, legitimidad y carta de naturaleza, y validando su razón de existir. Para luego, además, propiciar su expansión a través de las referidas expropiaciones y asignaciones de tierras no cultivadas. Por no hablar de la exención de impuestos a los productos de las colonias, y la mayor de las facilidades en la provisión de servicios y suministros, que incluyen las infraestructuras de conexión entre la red de asentamientos ilegales. Esto convierte los Territorios Palestinos en Territorios Ocupados agujereados, aislados entre los nódulos de comunicaciones de los colonos, a las que los palestinos tienen prohibido el acceso, y cuya implantación desintegra cualquier posibilidad de interacción comercial propia.
No hay asomo de casualidad en la dinámica de ocupación vía asentamientos, sino una meticulosa planificación en tiempo, forma, ubicación, modo y consecuencias irradiadas, que solo se aprecia en su integridad cuando accedes a una visión lo suficientemente gráfica del proceso: la ocupación por colonos de la franja que va de Jerusalén Este a Jericó partirá en dos sin remedio a Cisjordania. El carácter atribuido a los repartos de zonas A, B y C se ha convertido en irrelevante. Las comunicaciones de las colonias suponen ya una amplísima red nodal que asfixia como una tela de araña las transacciones palestinas. Y la variable, mordiente construcción de muros, no solo en el recorrido de la frontera oficial o Green Line, sino con muros interiores que van convirtiendo la zona en un laberinto de fortificaciones y fronteras bendecidas por las autoridades israelíes, no hace sino sentenciar el proceso. He visto, en definitiva, y les aseguro que no dejo de pensar en el porqué y para qué, un plan sistemático para acabar con cualquier posibilidad de un Estado palestino y, por ende, de llegar a una solución de dos Estados.
¿Es posible que el Estado democrático de Israel, el defensor desde Oslo de la solución de dos Estados para dos pueblos como única opción de convivencia pacífica duradera, esté actuando calculadamente para acabar con ella?
Los asentamientos de los colonos judíos en territorios palestinos son ilegales de acuerdo al derecho internacional y según innumerables declaraciones de organismos internacionales, la más reciente del secretario general de Naciones Unidas. Ban Ki-Moon acaba de criticar duramente al Gobierno israelí por "la impunidad" de la que gozan los colonos cuando atacan a los palestinos. "Es necesario que esto se termine", ha afirmado. Y si estos colonos, ciudadanos israelíes, deben ser por tanto y a todos los efectos perseguidos y castigados por un Estado de Derecho como el israelí, un país democrático que respeta y acepta las normas internacionales..., ¿Cómo pueden justamente aparecer como instrumento y protagonistas de su plan?. Pero lo cierto y verdad, la tozuda realidad, es que hay más de medio millón de colonos en los asentamientos ilegales de Jerusalén Este y Cisjordania. El sesenta por ciento de sus ingresos provienen del Estado. Tienen casa subvencionada y servicios públicos preferentes, además de la protección militar del ejército israelí. Los productos de las colonias no pagan impuestos. Y estos ocupantes ilegales de tierras y recursos palestinos no solamente ven desplegado de forma inmediata un círculo de seguridad militar alrededor del levantamiento de sus colonias, sino que, a partir de ese momento, hacen un uso privativo y preferencial de los recursos naturales de la zona y se autoerigen en fuerza de ocupación cuya misión (ideológica, nacionalista, religiosa) es bendecida por privilegios en lugar de castigada por su ilegalidad ab initio. Propician el acoso, amedrentamiento y, en último término, expulsión de los habitantes de sus propias tierras... que, como he explicado antes, les acaba siendo ¡legalmente! expropiada por el Estado israelí y revertida a los ocupantes ilegales.
Hay otro aspecto que considero fundamental destacar: el futuro de Israel, por una mera cuestión demográfica, bien puede estar en manos de los ultraortodoxos. Con una media de entre seis y siete hijos por familia, su crecimiento es formidable: un 5% al año, frente a apenas un 1,8% a nivel nacional. A este ritmo, supondrán un 20% de la población de Israel dentro de 15 años, un 40% para 2059... Teniendo en cuenta que solo un 20% de los habitantes de Israel son árabes, poco más se puede decir.
Y un último apunte: se calcula que aproximadamente tres cuartas partes de los colonos son ultraortodoxos. Esto significa, por un lado, que suman a las de los colonos otras ventajas estatales: seis de cada diez no trabajan y se dedican solo a estudiar la Torá, por lo que el Estado les otorga una pensión de unos quinientos euros al mes, acumulables a las ayudas por hijos y a las becas especiales para estudiar en escuelas talmúdicas (otros cuatrocientos euros). Están eximidos de hacer el servicio militar. Por otro, tiñen de radicalismo y agresividad su presencia ocupante, pues se han ido constituyendo en algo parecido a un grupo étnico, con sus propios códigos de comunicación, conducta y hábitos. Ellos, los jaredíes, "los que tiemblan ante Dios", han crecido en la dependencia del Estado, ajenos y desconocedores del mundo exterior. Se autodenominan yidn, es decir "judíos", los verdaderos judíos, los custodios de la fe, salvaguardas últimos de la ortodoxia. El integrismo subvencionado en estado puro.
¿Es posible que el Gobierno israelí no se haya dado cuenta de esta compleja pero inapelable obviedad? Sinceramente, no lo creo. La altura y calidad de su extraordinaria inteligencia no deja margen a la duda. Entonces, ¿por qué la ausencia de reacción? ¿Por qué ese fatalismo paralizante?
Coincido plenamente con David Grossman en su reciente análisis: es imperativo que la autoridad israelí tome conciencia plena de que la deriva ocupadora y la falta de diálogo con los palestinos pueden llevar al fin de Israel como Estado democrático para los judíos. Debe tomar medidas inmediatas para afrontar la perversa fuerza creciente del integrismo nacionalista y religioso, para el que no existen límites legales, morales ni de sentido común, porque ha ido cobrando una devastadora fuerza en su seno, alimentado por sus propias arcas y afán defensivo. Porque, tras cincuenta años de ocupación, la conciencia de pueblo conquistador ha derivado en la consideración de que el sometimiento de los débiles implica que estos son inferiores a los conquistadores y, por tanto, odiarlos es razón suficiente para legitimar su deseo de eliminarlos, expulsarlos, exterminarlos en última instancia.
La peligrosa tela de araña de los asentamientos ilegales y el insaciable afán fundamentalista de los ultraortodoxos no tiene otro final posible que la sofocación de la legitimidad democrática de Israel como Estado. No cabe, por tanto, otra opción para la supervivencia de un Estado de Israel democrático y garante del derecho internacional y los derechos humanos en el que en el futuro quieran vivir sus hijos que detenerlo y afrontarlo con la misma determinación con la que ha afrontado históricamente el terrorismo." - Artícle publicat al HUFFINGTON POST.

IDIOTES PLENS D'IRA I FURIA

Miguel Tellado, el portaveu parlamentari del PP, es va enfilar a esRadio, quan li van preguntar per l'escassa viabilitat de la querella presentada contra el PSOE per suposat finançament il·legal, a partir d'una retallada de premsa. Ho va justificar fent referència a la proclama de l'expresident José María Aznar que “qui pugui fer que faci”.  La declaració de Tallada era tan crua que va depassar el llistó de la correcció política quan va dir: “La nostra obligació en aquests moments és fer fora Sánchez del Govern com més aviat millor i ho farem amb tots els mitjans al nostre abast. I si els mitjans són judicials, també ho farem. Creiem que Sánchez és una amenaça per a la democràcia i la nostra obligació és fer-lo fora al més aviat possible”. Poc després, la Fiscalia Anticorrupció, que investiga el cas Koldo, va rebutjar la querella del PP contra el PSOE pel suposat finançament il·legal. L'assumpte és ara a la taula del jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz que haurà de resoldre si prospera o no. Les manifestacions del portaveu popular són tan sinceres que incomoden. Potser val tot en política? Tellado és el flagell del PP, el fuet contra el PSOE. Alberto Núñez Feijóo va portar al ferrolà de Galícia i l'execrable homenet en la batussa madrilenya se sent com peix a l'aigua.

Els populars descarten la moció de censura perquè són conscients que avui la perdrien. Però han aconseguit desplaçar el focus del cas Koldo a Ferraz, amb el relat de les borses de diners que ningú no s'atribueix. Els conservadors lluiten agosaradament perquè el cas Koldo es converteixi en el cas Sánchez, a costa del que sigui, i per això posaran “tots els mitjans al seu abast”. Però no tot és lícit, tot i que la presumpció d'innocència fa temps que en aquest país val el mateix que un dècim no premiat de loteria. I això és un maltractament a la democràcia. 

De fet, el dia que el PP va començar a judicialitzar la política li va clavar una estocada mortal a la democràcia espanyola, però això els és igual a un grup d'idiotes que expliquen la història plens d'ira i fúria, i no precisament shakespeariana, més aviat Berlanguiana.

DEPORTAR ÉS IL·LEGAL, A ITÀLIA

La justícia italiana ha declarat il·legal la deportació de migrants a Albània i n'ordena el retorn. Cap dels 16 migrants que fa dos dies van arribar al port albanès de Shengjin es podrà quedar a Albània. El pla de la primera ministra italiana, la ultradretana Giorgia Meloni, que pretenia retenir migrants en centres d'internament al país balcànic, s'ha emportat un cop de la justícia italiana. El tribunal de Roma ha dictaminat que els dotze migrants traslladats a Albània no poden ser internats en el centre de Gjader i que han de ser retornats a Itàlia immediatament, tot i que les seves peticions d'asil hagin estat rebutjades per les comissions territorials. Ara.cat

El programa, que costarà a Itàlia 800 milions d'euros en cinc anys, ja va posar-se en marxa amb mal peu, ja que mateix dia del trasllat, el govern italià va haver de retornar en vaixell a Itàlia dos dels migrants perquè eren menors, i dos més perquè es trobaven en condicions d'extrema vulnerabilitat. El tribunal ha justificat la decisió aferrant-se en "la impossibilitat de reconèixer els estats d'origen de les persones detingudes com a «països segurs»". "Les detencions no han estat validades en adopció dels principis vinculants per als jutges nacionals i la mateixa Administració, enunciats per la fallada recent del TJUE", han afegit els jutges. Segons mitjans locals, els migrants seran tornats demà a territori italià.

El pla és el resultat d'un pacte entre Roma i Tirana que externalitza la gestió migratòria d'Itàlia i preveu que els migrants i sol·licitants d'asil que la guarda costanera italiana rescata al Mediterrani siguin retinguts en centres d'internament en sol albanès. La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va signar aquest acord el novembre del 2023 amb el seu homòleg albanès, el socialista Edi Rama, defensant-lo com un possible "model" per a Europa i com "una via nova i valenta" en el control migratori. Tant l'oposició italiana com les organitzacions en defensa dels drets humans han alertat que aquest procediment "ràpid" de gestió fronterera suposa una vulneració de drets per als sol·licitants d'asil que, a més, té un cost molt elevat per als contribuents i cap garantia d'èxit.

La notícia arriba l'endemà que Meloni sortís victoriosa de la cimera de líders europeus en què es va discutir l'enduriment de política migratòria. "Hi ha molts països que estan observant les polítiques que implementa Itàlia en matèria d'immigració", es va congratular la dirigent italiana, celebrant que les seves receptes contra els nouvinguts guanyin adeptes dins del bloc. Espanya, en canvi, es va quedar sola oposant-se als centres de retenció d'immigrants fora del territori comunitari. "Nosaltres no estem a favor d'aquest tipus de fórmules perquè no solucionen cap dels problemes i en creen de nous", va declarar Pedro Sánchez. La solució que proposa Sánchez, té a veure amb el seu recent viatge a Mauritània i Senegal, rau en atacar el problema en origen, no en deportar als immigrants.

OBVIETATS ÒBVIES

Mirador exemplar núm. 4, és la continuació de 'el marmessor de la ignorància', on hi havia aforismes que es varen quedar pel camí i altres que hi vaig anar afegint. No es va publicar, de fet ni me'n vaig preocupar que es fes, a la que vaig tenir els blocs vaig tenir clar que ja no publicaria res més, no cal. Mirador va ser una revista editada al baix Llobregat de la que només en varen sortir tres exemplars, d'ací el número 4 d'aquest recull d'aforismes i en aquest cas d'obvietats òbvies, o com diria Fuster, minses escorrialles.
Que inventen ellos!, diuen que deia Unamuno. Que nosaltres ja pagarem els royalties, oblidava.
*
No és veritat que tots els camins portin a Roma, car després de més de cinquanta anys d'anar per molts d'ells, mai no hi he arribat.
*
Li deia un dia en Jesús Quintero a Pedro Ruiz, que tenia la sensació que a TVE hi havia molts transeünts. Jo afegiria que de vegades fa la sensació que el que hi ha són molt semovents.
*
És cert que el castellà està amenaçat a Catalunya, la meva filla Anna i els seus amics no el parlen, puig ho fan en andalús.
*
El més semblant a la bellesa absoluta ho trobareu a la Vall d’en Bas a trenc d’alba, o a la vostra Ítaca particular.
*
Amb el pas dels anys, cada vegada m’agrada més en Raimon.
*
Tsarrampoines, que és una paraula inventada, ben bé podria referir-se a les despulles del Tsar de totes i cadascuna de les Rússies.
*
Abans, contra Franco, a Catalunya gairebé ningú volia ser funcionari. Ara hi ha cua. És ben cert que contra Franco vivíem millor.
*
Un artista del tipus que sigui, es repeteix constantment al llarg de la seva obra, tot i que n’hi ha que ho dissimulen millor que altres.
*
Em pregunto si els escriptors negres tenen blancs que escriguin per a ells.
*
L’art com a simple imitació de la naturalesa, no és més que una mala còpia d’una imperfecció gairebé perfecta. No tant, però, si tenim en compte els milions d’anys que ha assajat les sortides i postes de sol i que poques vegades li queden bé.
*
És possible que estem assistint al naixement d’un mite com el de Jesús de Natzaret o Mahoma, tot depèn que Ossama bin Laden trobi un biògraf com Sant Pau.

Ben mirat, Moisès era una mica lent, va tardar 40 anys a fer la travessia del desert d'Egipte a Israel, i això que només hi ha 773 quilòmetres.

Entre el seny i la rauxa, la revolució és la disbauxa. Perdó!.

Els mossos d'esquadra són l'única policia del món mundial que quan es vesteix de gala porta espardenyes en comptes de botes.

Per cert, he escoltat coses que vosaltres mai escoltareu, com l'altre dia sentir a quatre mossos d'esquadra parlant entre ells en català.

PER LA BOCA MOR EL FISCAL GENERAL

Per la boca mor el peix. D’aquest refrany se’n recordarà tota la vida l’encara fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, després de la seva imputació per la sala del TS per bocamoll; o el que és el mateix, per revelació de secrets del xicot d’Isabel Díaz Ayuso, Alberto González Amador.  El fiscal va voler baixar al fang de les navalles armat només de capçalera oficial en una nota de premsa i n’ha sortit escaldat. Tots sabem que no hi hauria notícies de veritat sense filtracions i revelacions de secrets per part de funcionaris de divers tipus i condició. Però aquestes revelacions, sempre sucoses, de vegades fins i tot necessàries i mai desinteressades, tenen el seu caminito de Jerez particular per preservar les formes i evitar que el castell de la institucionalitat regida per la llei s’ensorri. I entre aquestes regles no hi consta que una negociació en curs d’un ciutadà amb la Fiscalia per frau fiscal es publiciti per apuntalar una versió de la història davant els mitjans de comunicació, encara que sigui la certa. Cada lluita, també cada lluitador, té les seves pròpies regles. I les del fiscal general no són les de la baralla de carrer, no almenys a cara descoberta. Que González Amador, emprenedor liberal de nit, munyidor de la mamella pública de dia, es lucrés a l’estil pirata amb les mascaretes mentre els seus compatriotes cantaven cançons del Dúo Dinámico als balcons en l’esbarjo de vespre de la pandèmia, és prou motiu per perdre-li el respecte. Que a més intentés, segons sembla, estalviar-se els impostos dels seus abundants beneficis justifica anar-se’n del restaurant si el maître l’asseu en una taula al nostre costat.  Però això no empara el fiscal general de l’Estat per fer de la seva capa una casaca i forçar els seus subordinats a punxar a través dels altaveus una negociació en curs amb la Fiscalia en què l’investigat, en moltes ocasions, accepta declarar-se culpable després de calibrar els riscos i beneficis d’anar fins al final amb la seva defensa, ja que assumeix el risc de perdre i pagar una factura més gran que la derivada de l’acord previ que persegueix. No n’hi havia necessitat, ni tan sols en el cas que, sent generosos, vulguem considerar les raons que argüeix el fiscal general per justificar el que va fer. 

El Govern ha sortit a socórrer-lo avalant la seva decisió de continuar al capdavant de les seves responsabilitats. Però que dues de les tres associacions de fiscals, entre les quals la majoritària, hagin exigit el seu cessament o dimissió amb efectes immediats deixa García Ortiz en una situació d’allò més precària. Es pot manar i ordenar a qui t’ha perdut el respecte definitivament, però no és l’escenari que sembla ideal en una de les principals institucions de l’Estat. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha proporcionat una hàbil cobertura al fiscal general a través d’una pregunta de fàcil resposta: pot ser delicte a Espanya perseguir la veritat? El ministre, òbviament, ja sap que això no és delicte. Igual que també sap que sí pot ser-ho que un servidor públic se salti les obligacions que li són in­herents al càrrec. D’això i no d’una altra cosa és del que va la imputació de García Ortiz. Més expansiva ha estat la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, per qui tot obeeix a un intent de criminalització de la Fiscalia per part de la dreta i els seus acòlits. Direm, en aquest cas, que de raó potser no n’hi falta, però afegirem que el fiscal ge­neral ha posat molt de la seva part per dibuixar-se la diana al pit. De tornada a l’emprenedor parasitari González Amador, millor ens aixequem del restaurant si coincidim amb ell. Però generalitzant aquesta norma de conducta per part nostra, comptant les innominables cares del passat – Zaplana, l’últim– i del present – Ábalos, el penúltim– que mereixerien una resposta semblant o pitjor, potser quedaríem obligats a menjar sempre a casa. Potser no quedaria cap restaurant on amagar-se.- Josep Martí Blanc. Dit això, en primer lloc, s'ha de dir que és habitual la filtració d'informació de la justícia abans d'hora. A Catalunya en sabem d'això un munt. ¿Quants del procés s'han trobat a la porta de casa seva una munió de periodistes que l'han informat que els venien a detenir o a registrar el seu habitatge les forces de seguretat de l'Estat, sense que ells ho sabessin?, o la filtració a uns diaris determinats, de dades de casos que estaven sota secret sumarial, I la definitiva. La informació dels fets per part de 'el diario.es'. La primera revelació de secrets va ser de Miguel Ángel Rodríguez, que va enviar correus a diversos mitjans abans del desmentiment de la Fiscalia.

"elDiario.es publicó en exclusiva el 12 de marzo de este año que González Amador había sido denunciado por la Fiscalía por un doble fraude fiscal de 350.951 euros cometido entre 2020 y 2021. El empresario del sector sanitario urdió un entramado de facturas falsas para reducir drásticamente la factura fiscal de su empresa y pagar mucho menos dinero del que debería por el Impuesto de Sociedades después de cobrar varios millones de euros en comisiones salidas de operaciones de compraventa de material sanitario en lo peor de la pandemia de coronavirus. Un día después, varios medios de comunicación publicaron una información falsa que daba a entender que el fiscal que le había investigado y denunciado, Julián Salto, había ofrecido un pacto a González Amador. Otros añadían que la operación había sido paralizada “por órdenes de arriba”. Es decir, que la Fiscalía General había frustrado un acuerdo que habría permitido que el caso fuera cerrado mucho más rápido, con mucho menos ruido y sin que la pareja de Díaz Ayuso se arriesgara a entrar en la cárcel.  La información sobre la oferta de pacto fue publicada por medios como El Mundo, Libertad Digital, El Debate o Vozpópuli, que citaban fuentes “del entorno” de Díaz Ayuso. Tal y como explicó este periódico, horas antes había sido Miguel Ángel Rodríguez quien había remitido a varios periodistas un correo electrónico amputado para hacer ver que el fiscal que investigó a González Amador trató de llegar a un acuerdo con él para evitar el juicio pero que fueron “órdenes de arriba” las que frenaron esa conformidad. Casi en paralelo, el jefe de gabinete de la presidenta madrileña inició una ofensiva contra los medios que informaban del caso: amenazó con cerrar elDiario.es y se inventó que unos periodistas de este medio habían acudido encapuchados al domicilio de la presidenta y señaló también a dos reporteros de El País. 

Las conversaciones entre el abogado de González Amador y el fiscal eran reales pero todo había sucedido al revés. Había sido el empresario el que se había dirigido por correo al Ministerio Público para ofrecer un pacto mucho antes del momento habitual para hacerlo. Y el fiscal del caso, Julián Salto, le había explicado que eso era factible incluso si el resto de denunciados no quería pactar. Pero ni el ofrecimiento había surgido de la Fiscalía ni ese posible acuerdo de conciliación había sido abortado desde las altas instancias para buscar un proceso largo y tortuoso para González Amador. 

Diversos medios de comunicación, entre ellos elDiario.es, publicaron cómo habían ocurrido los hechos y también parte del contenido de los correos que habían cruzado. Fue horas después, a las 10:22 de la mañana del 14 de marzo, cuando la Fiscalía de Madrid remitió un comunicado detallando cómo habían sido estas conversaciones. Desde entonces, el Ministerio Público siempre ha defendido que su objetivo no era revelar datos confidenciales del caso sino desmentir informaciones falsas que arrojaban sospechas sobre su actuación. Todo terminó en manos del Tribunal Superior de Justicia de Madrid cuando la defensa de González Amador presentó una querella contra la Fiscalía por el comunicado.

El Ilustre Colegio de Abogados de Madrid (ICAM) se unió a una ofensiva penal contra el Ministerio Público, que en ningún momento abordó la posibilidad de que una primera filtración parcial de ese correo procediera precisamente del entorno de Isabel Díaz Ayuso y en concreto de su jefe de gabinete. El Tribunal Superior de Justicia abrió unas diligencias a lo largo de las cuales el juez Francisco José Goyena rechazó la posibilidad de investigar más allá del comunicado. En el marco de esas pesquisas acudieron a declarar como testigos varios fiscales. Entre ellos, el fiscal Salto, que declaró que en la noche del 13 de marzo recibió dos llamadas de la fiscal jefa provincial, que le comunicó que el fiscal general había llamado preocupado por una noticia de prensa sobre un acuerdo de conformidad. Y que ésta le pidió todos los correos intercambiados con la defensa de González Amador, que él le facilitó. Esta fiscal ratificó esos hechos y aseguró que a ella le habían reclamado los correos desde la Fiscalía General del Estado y que se encargó de remitirlos. Por su parte, la fiscal superior de la Comunidad de Madrid, Almudena Lastra, enfrentada desde hace meses a García Ortiz, entregó mensajes de WhatsApp que éste le envió el 13 de marzo y en los que le ordenaba sacar un desmentido ante los bulos publicados en varios medios de comunicación. Además, en su declaración como testigo, afirmó que ella se había negado a asumir la nota al incluir los datos de las comunicaciones internas entre el fiscal Salto y la defensa de González Amador, pero que entendió que el fiscal general le dio una orden, de carácter imperativo “hay que sacarla ya”. És per això que el Fiscal General no hauria de dimitir del seu càrrec d'una acusació falsa que no arribarà enlloc, com la denúncia del PP al PSOE que ja ha estat desestimada. El que no m'ha agradat del cas, encara que ho puc entendre, és la vetlada amenaça del Fiscal General. Dient que ell té molta informació de molta gent, encara que no la pensa fer servir, però.

UGANDA, PAÍS D'ACOLLIDA

El govern neerlandès, que inclou la dreta radical, ha anunciat aquest dimecres que està explorant la possibilitat de deportar i allotjar a Uganda als sol·licitants d'asil procedents de països africans que hagin esgotat tots els recursos legals per aconseguir la residència legal a Països Baixos, a canvi d'una compensació econòmica per a Kampala. La ministra neerlandesa de Comerç Exterior i Cooperació al Desenvolupament, la ultradretana Reinette Klever, ha anunciat, durant una visita de treball a Uganda, que la seva col·lega, la ministra de Migració i Asil, Marjolein Faber, desenvoluparà aquesta idea i avançarà que el govern ugandès no està en contra del plantejament i que se li oferirà una compensació econòmica a canvi. La idea és deportar i allotjar a Uganda els sol·licitants d'assil, que, procedents de països d'Àfrica, hagin estat ja rebutjats als Països Baixos després de recórrer a totes les vies legals possibles, i l'objectiu és que, des de Kampala, siguin retornats al seu país d'origen.

“El que al final volem és reduir la migració. Per al govern, és important que els qui hagin esgotat els seus recursos legals tornin al seu país d'origen. I aquí és on a vegades s'estanca la situació”, ha assenyalat la ministra Klever, que ha assegurat que els Països Baixos tenen “una llarga relació amb Uganda i aquest és un país hospitalari”, per la qual cosa Faber “continuarà explorant els possibilitats”.

Uganda té el camp de refugiats més superpoblat de tot Àfrica: un milió sis-centes mil persones. Més del doble que la Unió Europea, en termes de percentatge de la població. Però les retallades financeres podrien posar en perill aquest model de portes obertes. La majoria dels refugiats fugen dels veïns Sudan del Sud i República Democràtica del Congo, tots dos amb inacabables abusos, violència i enfrontaments. El 81% dels refugiats són dones i nens, que sovint han fugit després que els seus llogarets fossin assaltats i els seus marits i pares assassinats. A l'assentament de Nakivale, llar de 185.000 persones al sud-oest d'Uganda, a prop de la frontera amb Tanzània, arriben nous refugiats ininterrompudament.

Em pregunto fins a quin punt poden caure més baix aquests miserables dirigents europeus, com Klever o Meloni, amb la connivència – sembla de Von der Leyen. Veieu ara la seva misèria moral i ètica, la seva inhumanitat. Com tan indignament representen els bandejats valors europeus,

ACNUR DES DE GINEBRA  INFORMA – Uganda acull un nombre cada vegada més gran de persones procedents del Sudan – més de 33.000 persones, 19.000 de les quals han arribat a Kampala des de principis del 2024 – a la recerca de seguretat davant d'una guerra que fa més d'un any que assola al país. La majoria de les persones que arriben del Sudan són de Khartum, i moltes tenen estudis universitaris. Incloses les sudaneses, cada setmana arriben a Uganda una mitjana de 2.500 persones, sobretot de la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud, impulsades principalment pels conflictes en curs i els problemes relacionats amb el clima. La contínua afluència de persones refugiades no apareix en els titulars, però, combinada amb l'escassetat de fons, exerceix una pressió important sobre els serveis de protecció i assistència que es presten als refugiats ia les comunitats que els acullen, cosa que posa en perill el règim de protecció sòlid i el model de resposta als refugiats d'Uganda.

A causa dels dèficits de finançament, el sector salut -que atén tant la població refugiada com la d'acollida circumdant- ja s'ha vist durament afectat. S'ha hagut de reduir el personal dels centres de salut i no hi ha prou subministraments per cobrir les necessitats crítiques de salut.

Un brot de conjuntivitis (malaltia dels ulls vermells) a tot el país també ha afectat diversos assentaments de refugiats. Per exemple, s'han registrat 141 casos a l'assentament de Nakivale i es tem que pugui empitjorar a causa de l'escassetat d'aigua i sabó, que afecta la higiene. Persisteixen els problemes de salut mental. En les darreres dues setmanes s'han registrat quatre intents de suïcidi entre els refugiats d'Adjumani –dos joves–, fet que posa de manifest la vulnerabilitat de la joventut i la necessitat d'augmentar intervencions específiques.

Les escoles estan saturades i no hi ha prou docents ni material educatiu, cosa que dificulta l'educació de la infància, que representa més de la meitat de la població total refugiada. Els serveis crítics de protecció també es veuen obstaculitzats. Per exemple, el registre de la població refugiada pateix grans retards per manca de material i equips necessaris per agilitzar el procés. Les inversions per donar suport als refugiats amb activitats generadores d'ingressos s'han hagut de reduir, amb el consegüent efecte dòmino en els esforços perquè els refugiats depenguin menys de l'ajuda.

ACNUR i alts funcionaris ugandesos van visitar socis clau, com els governs de Dinamarca, els Països Baixos i Bèlgica, així com institucions de la Unió Europea, per posar en relleu el profund impacte de la reducció del finançament i advocar per recursos addicionals. ACNUR va destacar la importància del suport dels donants per alleujar la difícil situació dels refugiats i les seves comunitats d'acollida, posant èmfasi en el compromís infrangible d'Uganda per complir les promeses cap a una major inclusió socioeconòmica i autosuficiència de les persones refugiades realitzades al Fòrum Mundial sobre els Refugiats 2023.

Uganda acull el nombre més gran de refugiats i sol·licitants d'asil d'Àfrica, amb gairebé 1,7 milions de persones procedents principalment del Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo, i no obstant el 2023 es trobava entre les 13 operacions amb menys finançament de ACNUR a tot el món. El 2024, el Pla Nacional de Resposta als Refugiats d'Uganda (UCRRP, per les sigles en anglès), que busca 858 milions de dòlars nord-americans per a 96 socis per tal de donar suport a més de 1,67 milions de persones refugiades i 2 ,7 milions de membres de les comunitats d'acollida, ha rebut només el 13% dels fons que necessita.

Durant dècades, Uganda ha estat a l'avantguarda de l'assistència a la població refugiada i ha estat un far d'estabilitat a la regió, adoptant polítiques progressistes que exemplifiquen el Pacte Mundial sobre els Refugiats, que permet que les persones refugiades tinguin terres i llibertat de moviment, i resideixin en zones urbanes sempre que puguin mantenir-se per si mateixes.

Els refugiats van devastar el bosc a Uganda per obtenir llenya. Ara treballen per rehabilitar-ho.

DESTACADES
24/7