SOM MILLORS QUE ELLS

La memòria és com una biblioteca que permet ordenar els records per temes. I cada vegada que repasso l’apartat del terrorisme se m’acumula la feina. Hi ha imatges que em porten a Euskadi, per exemple, si penso en els més de 500 quilòmetres que ens vam empassar per obrir el Telenotícies des d’Ermua, quan encara somiàvem que Miguel Ángel Blanco no acabaria assassinat. O el neguit l’endemà de la bomba contra Fernando Buesa i el seu escorta; "nosaltres no canviarem res", em va etzibar un dirigent nacionalista, després de les primeres esbroncades que havia hagut de sentir el lehendakari Ibarretxe. Altres records es queden a Catalunya. I aquí apareixen Hipercor, la casa quarter de Vic... o el cop de l’atemptat que va acabar amb la vida d’Ernest Lluch, només parcialment compensat per la manifestació de protesta gegant a Barcelona. I em venen flaixos d’aquesta mateixa memòria a Madrid, a Sevilla, a Saragossa, a València...

He hagut de proclamar, com tants altres periodistes, que el final d’ETA era la notícia que algun dia m’agradaria donar. Però la vam acabar donant. Tampoc oblidaré mai la fortalesa que ens va transmetre, a través de la ràdio, la filla d’Isaías Carrasco, molt allunyada de les mel·líflues paraules d’un capitost abertzale al qual un dia vaig haver gairebé de cridar perquè em mirés als ulls quan estàvem parlant d’ETA. I he llegit Patria. I he plorat amb Maixabel. I sé que som molts, moltíssims, els que compartim memòria i sentiments. Per això resulta tan indigna la baralla de barri que ens han regalat aquesta setmana, amb les víctimes dolgudes i estupefactes a primera fila. La (ultra) dreta d’aquest país s’ha radicalitzat, sembla que sense remei. I l’esquerra que (encara) governa no ha tingut el coratge per fer pedagogia, defensant que la justícia no pot ser venjativa. Ni tan sols amb els terroristes. Això no va d’errors en la votació, ni d’estratagemes parlamentaries. Perquè convalidar-los els anys de presó que hagin complert en un altre país no és regalar-los res. És continuar demostrant que som molt millors que ells. - Carles Francino a elperiodico.es/cat/

GUERRERS SENSE HONOR 'GROSSE AKTION'

És absurd creure que al Pròxim Orient tothom és idiota, pervers o suïcida? Suposo que, per molt que les notícies només ens mostrin clergues embogits i carnissers superbs, el percentatge de gent assenyada deu ser allà el mateix que a la resta del planeta: existent però escàs­. Segur que hi ha, almenys, els deu justos que exigia Jehovà per no des­truir Sodoma i Gomorra. Una altra cosa és que la seva veu no es pugui sentir en temps en què el discurs no està del costat de l’home raonable, sinó dels fanàtics, guerrers sense honor armats d’un fusell o un escó, tant és. - Javier Melero a la vanguardia.com.

Això és desolador. Sobretot perquè el conflicte entre Israel i l’eix Iran- Hizbul·lah- Hamàs- Gihad Islàmica requereix dosis ingents de realisme i seny, una cosa que no està en mans dels aiatol·làs ni de l’aliança de Netanyahu amb els ultranacionalistes religiosos del seu Govern. L’embriaguesa nacionalista i religiosa, al contrari, ha convertit aquest conflicte en l’autèntica tragèdia dels nostres dies, l’equivalent al que el Vietnam va representar en l’imaginari col·lectiu dels anys seixanta i setanta del segle XX. 

I així tot es relativitza, perquè la violència de la guerra d’Ucraïna cap en una jornada de sang i foc a Gaza, a Israel o al sud del Líban. I els altres morts del món no formen part de l’apocalipsi en què va acabar la simbiosi entre l’herència jueva i la civilització europea. Potser per això la greu situació dels palestins, com l’ Holocaust, afecta el centre neuràlgic de la consciència occidental.

Ningú a Occident no pot ser aliè al destí del poble palestí; la seva tragèdia és conseqüència d’aquell aliatge tòxic entre antisemitisme i idealisme que va conduir a la Xoà i a la creació d’Israel. Per això convé no oblidar que la tasca repugnant d’impedir la creació d’un Estat palestí té molts pares, a part dels fanàtics sionistes que ara imposen la seva agenda. Des dels mateixos palestins que van lliurar el seu futur a països i milícies l’únic objectiu de les quals és l’aniquilació d’Israel fins a la nefanda aliança dels estats àrabs, la hipocresia de la UE associada a la sorprenent amnèsia sobre el seu passat colonial i l’estratègia matussera dels mediadors dels Estats Units des d’almenys Camp David.

El desastre palestí revolta per una altra raó, la d’embrutar la memòria tràgica del poble jueu. Israel es va crear a causa d’Occident per gent a qui la vida penjava d’un fil i no tenia raons per confiar en la bona fe de ningú: espectres fantasmals sorgits de llocs com Baby Yar, un barranc als afores de Kíiv que imposa associa­cions sinistres amb els assassinats de Hamàs del 7 d’octubre en una variant àrab de la Grosse Aktion.

Aquest va ser el lloc elegit el 1941, quan, segons el seu propi recompte obsessiu, els alemanys van afusellar 33.771 jueus de totes les edats. No ha passat massa temps. El just perquè Israel sigui anomenat “Estat terrorista” als campus d’Europa i Amèrica i perquè estudiants emmascarats demanin “Més gas” mentre enarboren banderes palestines. Encara avui sento analistes espanyols pontificant que la millor solució seria que l’Iran disposés d’un arsenal nuclear.

És una infàmia. Per això, encara que l’excés de memòria s’acabi convertint en una presó d’odi i rancúnia, els deu justos del Pròxim Orient han de fer sentir la seva veu per sobre­ de les dels guerrers sense honor, encara que sembli que ja és massa tard per a l’esperança. Gent que com Albert Camus sigui capaç de dir que si existís el partit dels que no estan segurs­ de tenir raó, jo hi pertanyeria.

L’escriptor israelià i activista per la pau amb els palestins Amos Oz ho resumia en una entrevista en aquests termes terribles: “Les tragèdies es resolen de dues maneres possibles, a la manera de Shakespeare o a la manera d’Anton Txékhov. En una tragèdia de Shakespeare, al final, l’escenari està sembrat de cadàvers. En una tragèdia de Txékhov, tots són infeliços, estan amargats, desil·lusionats i malenconiosos, però­ continuen vius. Prefereixo una conclusió txekhoviana i no shakespeariana”. Lamentablement, estem en aquell punt en el qual la tristesa i el desencant constitueixen una alternativa infinitament millor que el deliri criminal que alimenta l’estratègia política d’aquella zona in­fortunada.

ELS SENYORS DEL CARALLIBRE I LA CENSURA


Els senyors del Carallibre, m'han censurat un article, el de Nexus de Yuval Noah Harari, per incloure-hi aquest vídeo de 20 segons que teniu al final de l'escrit. Segons el censor de torn, vaig publicar aquest vídeo, per aconseguir likes.  Mandahué que diria l'Arus, o qui poca feina té el gat pentina que diu sovint en Basté. Els senyors censors de Carallibre, s'ho haurien de fer mirar, car si no van amb compte la seva estultícia pot ser congènita, i poden acabar censurant-se a ells mateixos, sort que no saben que és en català una Meta, que sí se n'assabenten, tenen un problema de censura pròpia. Caca, culo, pedo, pis.

Quan et censuren alguna publicació, et donen el dret a demanar la revisió (tot un detall), però fa ja quatre dies de la censura i encara no he rebut resposta. O sia que a més d'estùltics, són  ineficients.

EL VÍDEO:

BREVÍSIMA RELACIÓN DE LA DESTRUICIÓN DE LAS INDIAS


Brevísima relación de la destruición de las Indias: De la isla Española», de Fray Bartolomé de las Casas o Casaus. Blog Descontexto. En la isla Española, que fue la primera, como dejimos, donde entraron cristianos y comenzaron los grandes estragos y perdiciones destas gentes y que primero destruyeron y despoblaron, comenzando los cristianos a tomar las mujeres e hijos a los indios para servirse y para usar mal dellos y comerles sus comidas que de sus sudores y trabajos salían, no contentándose con lo que los indios les daban de su grado conforme a la facultad que cada uno tenía, que siempre es poca, porque no suelen tener más de lo que ordinariamente han menester y hacen con poco trabajo, y lo que basta para tres casas de a diez personas cada una para un mes, come un cristiano y destruye en un día, y otras muchas fuerzas y violencias y vejaciones que les hacían, comenzaron a entender los indios que aquellos hombres no debían de haber venido del cielo; y algunos escondían sus comidas, otros sus mujeres e hijos, otros huíanse a los montes por apartarse de gente de tan dura y terrible conversación. Los cristianos dábanles de bofetadas y de palos, hasta poner las manos en los señores de los pueblos; y llegó esto a tanta temeridad y desvergüenza que al mayor rey señor de toda la isla, un capitán cristiano le violó por fuerza su propia mujer.

De aquí comenzaron los indios a buscar maneras para echar los cristianos de sus tierras. Pusiéronse en armas, que son harto flacas y de poca ofensión y resistencia y menos defensa (por lo cual todas sus guerras son poco más que acá juegos de cañas y aún de niños). Los cristianos, con sus caballos y espadas y lanzas comienzan a hacer matanzas y crueldades extrañas en ellos. Entraban en los pueblos ni dejaban niños, ni viejos ni mujeres preñadas ni paridas que no desbarrigaban y hacían pedazos, como si dieran en unos corderos metidos en sus apriscos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría el hombre por medio o le cortaba la cabeza de un piquete[1] o le descubría las entrañas. Tomaban las criaturas de las tetas de las madres por las piernas y daban de cabeza con ellas en las peñas. Otros daban con ellas en ríos por las espaldas riendo y burlando, y cayendo en el agua decían: «¿Bullís, cuerpo de tal?» [2] Otras criaturas metían a espada con las madres juntamente y todos cuantos delante de sí hallaban. Hacían unas horcas largas que juntasen casi los pies a la tierra, y de trece en trece, a honor y reverencia de nuestro Redentor y de los doce apóstoles, poniéndoles leña y fuego los quemaban vivos. Otros ataban o liaban todo el cuerpo de paja seca; pegándoles fuego así los quemaban. Otros, y todos los que querían tomar a vida, cortábanles ambas manos y dellas llevaban colgando, y decíanles: «Andad con cartas», conviene a saber: [3] «Llevá las nuevas a las gentes que estaban huidas por los montes».

Comúnmente mataban a los señores y nobles desta manera: que hacían unas parrillas de varas sobre horquetas y atábanlos en ellas y poníanles por debajo fuego manso, para que poco a poco, dando alaridos, en aquellos tormentos desesperados se les salían las ánimas. Una vez vide que teniendo en las parrillas quemándose cuatro o cinco principales señores (y aun pienso que había dos o tres pares de parrillas donde quemaban otros) y porque daban muy grandes gritos y daban pena al capitán o le impidían el sueño, mandó que los ahogasen, y el alguacil, que era peor que verdugo, que los quemaba (y sé cómo se llamaba y aun sus parientes conocí en Sevilla) no quiso ahogallos, antes les metió con sus manos palos en las bocas para que no sonasen, y atizóles el fuego hasta que se asaron de espacio como él quería.

Yo vide todas las cosas arriba dichas y muchas otras infinitas, y porque toda la gente que huir podía se encerraba en los montes y subía a las sierras huyendo de hombres tan inhumanos, tan sin piedad y tan feroces bestias, extirpadores y capitales enemigos del linaje humano, enseñaron y amaestraron lebreles, perros bravísimos que en viendo un indio lo hacían pedazos en un credo, y mejor arremetían a él y lo comían que si fuera un puerco. Estos perros hicieron grandes estragos y carnecerías. Y porque algunas veces, raras y pocas, mataban los indios algunos cristianos con justa razón y santa justicia, hicieron ley entre sí que por un cristiano que los indios matasen habían los cristianos de matar cien indios.

1552 - Edición de la Universidad de Alicante

[1] «de un piquete»: «de un tajo», aunque literalmente quiere decir «de un pinchazo».

[2] «¿bullís...?»: «¿os movéis?».

[3] «dellas...»: «'en algunos casos» no se las cortaban por completo, sino que las dejaban pendientes de la piel; «conviene a saber»: «es decir».

LES BICICLETES CLÀSSIQUES ENVAEIXEN LA CREU ALTA


Jornada rodona per a la Unió Ciclista de Sabadell amb la primera trobada de bicicletes clàssiques a la ciutat i al Vallès. Un dia de retrobaments i emocions que ha transportat en el temps els assistents. A més, entre els participants, alguns il·lustres del ciclisme estatal dels anys setanta i vuitanta com Manel Esparza, Ricard Zúñiga, Celestino Prieto, Salvador Gálvez o Bernardo Pino

De fet, l’entitat sabadellenca ho ha considerat com una reedició del Campionat d’Espanya de professionals que va organitzar l’any 1977. Durant tot el matí hi ha hagut una exposició de bicicletes clàssiques oberta al públic i a les 9:30 s’ha produït la sortida des de la plaça de la Creu Alta, punt neuràlgic de la trobada. Els inscrits han recorregut els 41,87 quilòmetres per les poblacions veïnes de Sentmenat, Caldes, Palau-Solità i Plegamans, Parc Agrari de Gallecs, Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda i tornada a la nostra ciutat pel Polígon Can Roqueta, Torre Romeu, Cementiri municipal i pujada final a través de la Torre de l’Aigua, carrer de Vilarrubias i gir cap a l’avinguda Onze de setembre amunt.

Les imatges que ha deixat la trobada han estat peculiars. Entre les normes del circuit destacaven l’obligació d’anar en bicicletes anteriors al 1978 i vestit amb mallot de l’època. Això ha propiciat que els més nostàlgics hagin gaudit com mai en una oda al ciclisme antic.

Malauradament, no hi vaig poder participar, la meva bicicleta no és prou antiga, és de 1998.


A Sabadell, de sempre hi ha hagut molta afició a la bicicleta, amb botigues com Cicles Jové que resta oberta des de 1943. I segueix, aquí és on el pare em va comprar al 1954 la meva primera bicicleta gran, una BH verda amb parafangs i llum i tot.

El pare sempre em cantava aquesta cançó enfadosa sobre els ciclistes: 

"Una vegada un ciclista de pega,  en una corba va caure al mig del fang, i en el rulé, se li va fer un gros forat que ell es tapava amb un paper". 

I a mi em feia gràcia això del rulé, per no dir cul.

Ai senyor, són d'agrair actes com aquest d'ahir a la República independent de la Creu Alta, gràcies a ell, no haig de parlar de política. - Amb informació del Diari de Sabadell.

VERITATS INOPORTUNES


A vegades titllem algú de cínic i crec no estem encertats en l'expressió, sobretot si parlem de polítics. El cínic és aquell que diu les veritats inoportunes, les veritats que són sabudes per tothom, però que ningú s'atreveix a denunciar, instal·lats en un silenci còmplice. El cínic les esbomba fins i tot de manera insidiosa, denuncia fets o circumstàncies evidents que tothom sap, realitats acceptades, suportades, sense ser denunciades per ningú. Un cínic no és una persona sincera, que quedi clar, la sinceritat és una virtut i el cínic poc en té de virtuós, sap denunciar amb eufemismes, amb subtilitat, lluny de la directa indiscreció del sincer.
La gent  defuig al sincer i prefereix o es resigna davant del cínic, si és cert que oficialment elogiarà aquesta sinceritat, però no deixa de ser un acte d'hipocresia, a ningú li agraden les veritats inoportunes, prefereix les matisades del cínic. Fuster ho definia molt bé: El sincer diu les veritats inoportunes perquè són veritats, el cínic, només perquè són inoportunes, aquesta és la diferència. Potser ha de ser així, si tothom fos sincer podríem acabar molt malament, mentre que el cinisme és menys perjudicial i alhora més reconeixible. Si parlem de política, aquí no hi ha cinisme i menys encara sinceritat; només engany, desvergonyiment,  mentida, i molta demagògia.
DESTACADES
24/7