L'any que hem viscut perillosament

Aquest 2011 hem viscut perillosament i han passat moltes coses, poques de elles bones. Hem après però, que podem viure amb molt menys, una austeritat reclamada des d'aquí (i practicada) fa temps. Hauriem d'haver après a donar importància al que realmente en té i deixar de perdren's en fotesses. Hem descovert ja, que el Govern nou és igual d'inùtil i incompetent que l'anterior, que la classe dirigent política és un ermot de lucidesa intel·lectual, i no són més que quatre indocumentats, com Montoro, l'aprenent d'economista que té la santa barra de culpar del déficit Espanyol a les autonomies mentre es fa el ronso a treure's els diners que ens deu de la cartera i, vulgar com és i carent de recursos dona la culpa als d'abans que diu han deixa't un gran forat al calaix, calaix del que ja n'havia de saber el seu contingut o bé és idiota, i malgrat saber segurament el seu contingut més aviat és el segon. Veient ahir la fotografía de Lehmann Guindows, Montoro, Santamaria i Ana reMato amb cares serioses, em semblava estar veient els quatre genets de l'Apocalipsi. 
Hem aprés aquest any a despreciar definitivament a aquesta tropa de farsants nomenats clase política, que ni tenen classe ni fan polìtica i malgrat tot encara hi ha massa gent que va a votar. Hem après la inutilitat del Senat, dels Sindicats i que a les millors families sempre hi ha algú que posa la ma fraudulenta al calaix, fins i tot la del Borbó. 

Hem vist i comprovat que Millet i Montull continùen en llibertat, mentre els dictadors també la palmen i el qui l'ha de substituir Kim Jong un és clavat a un Dj Bolivíà de Granollers que conec (ves que no sigui ell mateix, que es un catxondo). Ens hem assabentat (de fet ja se sabia) que dur residuus nuclears a França ens costa 60.000 euros diaris i ens ho diuen i es queden tan amples, mentre adjudiquen el futur cementiri d'aqui al lloc menys addient però que té menys protesta popular. Hem comprovat que el Govern dels millors és un desastre de igual magnitud que l'anterior, només que aquest actual a més a més, és dedica sistemàticament a expoliar als ciutadans i destruir el que en quedava de l'estat del relatiu benestar.
Hem après tambè que els economistes no hi entenen un borrall d'economia però almenys nosaltres ja sabem que és la prima de risc i qui la remena, els antics caps de Luis de Guindows, i que els alts executius dels bancs cobren un 'pastón' i es proporcionen uns fons de pensións de cagati lorito que diria en Pepe Rubianes. Hem vist 'massa' últimamen l'ombra sinistra del sense bigoti arreu i que la seva esposa com en un miratge o un malson agafava les rendes de l'Ajuntament de Madrid (que els déus els ajudin)

I malgrat tot hem superat tanta inaniciò mental i més, lo qual vol dir que estem preparats per afrontar el nou any 2012. De fet, les úniques alegries que ens ha donat la vida enguany a banda de questions particulars i puntuals de cadascú, ens las han proporcionat els homes d'en Pep Guardiola o Andrea Motis. I és que a vegades, les coses grans son petites i les petits grans, i a vegades les petites coses ens recorden o transporten als temps de roses, guardats en un racó, en un paper o en un calaix.

BON ANY 2012!

Suggeriments per retallar..., i no als de sempre

Em permeto suggerir al Srs Luis de Guindows i Cristobal Montoro maneres de retallar i estalviar diners sense tocar la butxaca dels de sempre.

En Primer lloc es podria eliminar la Monarquia que en total ens costa uns 60 milions d'euros l'any. A continuació podrien eliminar aquest ens inùtil que són els sindicats que són 240 milions d'euros més malbaratats a l'any. Trencar el concordat amb la Santa Seu i les ajudes a l'esglesia que a més hauria de pagar l'iva com tot fill de veí i aqui ens sortirien uns cinquanta milions més, i ja en portem 350 milions d'euros i encara poder seguir sumant. Eliminar el sou als expresidents del Govern que tenen com l'ombra sense bigoti altres i sucosos ingressos. Suprimir el Senat que ens costa un ou i és més inùtil fins i tot que els Sindicats o la casa Real. Rebaixar un trenta per cent els sous dels parlamentaris i un cinquanta per cent les dietes, així como eliminar l'enorme parc d'automòbils oficials - el més gran d'Europa -. Suprimir també Ministeris estatals duplicats sense funció traspassada a les autonomies. Obviàment suprimir l'elevada despesa en armament de l'exèrcit Espanyol i alguna mesura més que no se m'acut ara. I a Catalunya aplicar tambè moltes d'aquestes mesures així com suprimir les ambaixades, llevat de la de Perpinyà que hi ha el germà d'en Josep Lluís i deixar de subvencionar Eliseu Climent que m'agradaria saber el que ens costa.

Bé, a veure si el Srs. Guindows, Montoro i Mas-Cullel em fan encara que sigui una mica de cas, que el consell és gratuït. De fet, si passes factura tampoc me la pagarien fins ves tu a saber quan.

Millet i Montull mai ho farien ...

Un lladregot de Roses sense recursos va tenir una brillant idea per solucionar els seus problemes de manutenciò i habitatge. Aquest home de 32 anys i veí de l'Escala (Alt Empordà) es va entregar als Mossos d'Esquadra el passat 19 de novembre i va confessar set robatoris amb força en diferents habitatges del municipi. Després d'escoltar la seva declaració, la policia va detenir Jordi M. F., a qui li consten antecedents, com a presumpte autor de robatoris amb força i un d'ocupació d'immobles, i ja ha ingressat a presó. En un dels casos, el confés va explicar que va quedar-se a viure un mes al domicili, situat al carrer de Les Coves. 

El varen avisar els mossos quan va trucar primer per telèfon que podria ingressar a la presó, i ell va contestar que precisament és aixó el que volia, atès no tenia vivenda ni cap mena d'ingres i malvivia del que robava i d'ocupar temporalment segones residencies. Tan content està l'home a la presó que fins i tot va trucar als mossos d'esquadra de Roses per donar-els-hi les gràcies del seu nou estat a la garjola, on es veu no li falta de res.

El problema és que aquest home pot haver creat un precedent perillós i s'hi comenci a apuntar molta gent que està en una situació igual o pitjor que la seva, Després si que no s'hi cabria a les presons.

Aquest dràstica decisió no afecta a Millet i Montull, ells aixó mai ho farien, són uns senyors.

De fer el ridícul mentre s'ensenya el rulé

Els funcionaris cobraran tota la paga extra abans de divendres. El Govern ha negociat un crèdit amb el Banc Sabadell per pagar aquesta setmana el 20% de la paga ajornada, que representa 70 milions d'euros. El conseller Mas-Colell demana al govern central que es "coresponsabilitzi del deute autonòmic" ... dels diaris.

Vaja sainet o vodevil que organitzen dia si dia també els del Govern dels millors. Primer diuen que pagaran el 80% de la paga extra, pero abans, de la nómina del més desembre descompten ja l'IRPF; després que si pagaràn un 80% d'aquesta paga extra abans d'acabar l'any i el 20% per cent restant al Gener i finalment ara ens informa el Dandy Mas-Culell (qui deu ser el seu assessor d'imatge) que entre demà i passat com el sr.Oliu els hi ha deixat uns calerons de res, acabaran pagant el 100% de la paga extra als srs. funcionaris, entre demà i passat. 

Deia Tarradellas que en política es pot fer tot menys els ridícul, doncs aquests de CIu el fan sovint, i, a més a més ensenyen el rulé. No deixa de ser curiós i sorprenent que un Partit què quan estava a la oposició comunicava tant bé, ara que té el poder i per tant, accès a tots els seus ressorts, comuniqui tant malament, que pert cert és del que acusaven al tripartit, al qui acabaran fent bó.

A propòsit de l'Euro

La cistella de la compra és un 48% més cara que fa deu anys. En canvi, durant aquest període l'increment dels salaris no arriba al 14% i l'IPC no supera el 32%. ...NACIÓ DIGITAL - 

Doncs si que han tardat temps a adonarse'n, tard i malament, perquè de fet s'ha encarit un 70% tot i que l'Institut Nacional d'Estadística encara no se n'ha assabentat, En Vaig parlar justg fa un any d'aquest tema.....

A PROPÒSIT DE L'EURO

L'euro, la moneda que fem servir de forma regular 328,5 milions d'europeus, físicament va començár a circular l'1 de gener del 1999, onze països van bloquejar irrevocablement els tipus de canvi bilateral de les seves monedes i van dotar-se d'una política de canvi única. Per a aquells que no ho recordin, un euro va quedar valorat en 166,386 pessetes, una moneda que gairebé nou anys després d'haver-se retirat encara conserva sense bescanviar metall i bitllets per un valor de 1.768 milions d'euros, és a dir, 294.170 milions de les antigues pessetes.

I ha estat un autèntic desastre, en 11 anys el cost de la vida s'ha apujat un 70%, sobretot allí on aparentment no es nota tant, però fa mal i com una gota malaia va empobrint als ciutadans. Tot el que fa 10 anys valia cent pessetes ha passat a costar un euro o un euro amb 10 com els diaris per cert, cada vegada amb menys paper, menys informació, més dolenta i el doble de cars que fa deu anys.
Es veia venir i més en un país de trofaldiners com el nostre que aixó de l'arrodoniment seria el gran negoci per uns quants i l'empobriment per a la majoria, i així ha estat. Si reviséssiu preus de coses quotidianes com un cafè, una canya de cervesa, una barra de pa, fruita, verdura, us escandalitzaríeu. Ah! però aquí no ha passat res, segons l'INE la inflació acumulada en els últims anys del trenta i un de desembre de 1999 a 31 de desembre de 2009 és d'un 33,5% (em pregunto l'altre gairebé cinquanta per cent on ha anat a parar) i a sobre en un país poc competitiu com el nostre (estem al mateix nivell de competitivat del 1975) en no poder devaluar la moneda que era el recurs recurrent abans, se’ns encareixen les exportacions i no hi ha manera de sortir-se’n de l'atzucac.

Aquesta moneda Europea que és l’única unió real i imposada que hi ha, perquè la resta són nacionalismes radicals i intransigents que no tenen ni el més mínim interès real de pertànyer al que haurien de ser els Estats Units d'Europa, no ens que ens convingui massa ni ens hagi servit per a gran cosa a banda d'acceptar diners alemanys per el nostre desenvolupament (pocs ens n'han tocat a Catalunya per cert), però ja hi som dins, i atrapats en la ratera no ens en podem sortir i l'hem de patir. I així ens ha anat i pitjor que ens anirà i no té ja res a veure amb la crisi, va començar el primer semestre del 1999 i ha continuat fins ara.

.

A propòsit de 80 mil milions d'euros de res

Potser el nou Govern del Sr. Rajoy i el no tant nou (avui fa un any) del Sr. Mas, no s'han assabentat d'un estudi de la UAB que xifra el frau fiscal a Espanya en 80 mil milions d'euros anuals, i és curiòs que tant el Govern del Sr. Mas com el nou del Sr.Rajoy tan obssessionats en retallar i en treure diners d'on sigui (d'on sigui vol dir dels contribuents de la classe mitjana i baixa) no vagin a buscar aquests diners que tenen perfectament localitzats, car els Bancs espanyols que tenen seus en paradisos fiscals no se n'amaguen pas, ans al contrari i si no ho sabeu ja us explicaràn com treure diners d'aqui per portar-los allí. Però no us preocupeu que no mouràn un dit, ja es va veure quan Gordon Brawn va pretendre aplicar la taxa Tobin, va anar corrents Obama a explicar-li que alló no ho podia fer, que els seus amics de Goldman Sachs s'enfadarien molt si l'aplicava, i que se n'oblides. I com de fet els qui manen són aquests de Goldman Sachs, no es va aplicar, ni s'aplicarà, de la mateixa manera que no es tornarà a aplicar l'impost sobre el patrimoni i aquí l'ùnic que s'apujarà i aviat és l'iva, que és alló que bàsicament paguem els ciutadans de a peu. Aquí només ens pot salvar si Alemanya entra també en recessió i baixa la cotització de l'Euro. I és que no sortim d'ensurts, del flower power de ZP hem passat a Viernes 13 amb Luis de Guindos que ens ho pinta molt negre pel primer semestre de 2012. Luis de Guindos que no ve de Goldman Sachs, pitjor encara, ve de Lehman Brothers Europa, el banc modèlic que ens va inundar de bonus brossa. I nosaltres narinant, ens està ben emprat de mesells.

La mediocritat de la CEOE

alguns dels especímens de la CEOE

La patronal tem que el cobrament d'entre un i tres euros frenarà la recuperació.- El Consell de Turisme de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) ha qualificat aquest dilluns de "innecessària" la nova taxa turística, que la Generalitat va a implantar a Catalunya, a la qual s'oposa amb els mateixos arguments que el sector hostaler per considerar que un nou impost "danya la competitivitat" de l'sector En un comunicat, la CEOE ha recordat que el sector hoteler ha mostrat resultats "positius i signes de recuperació en l'últim trimestre de l'any", situació que pot "veure truncada" amb el establiment d'un nou impost. Segons la patronal, la nova taxa "danya la sostenibilitat i competitivitat de la indústria turística, sector tractor de l'activitat i l'ocupació, i clau per a la recuperació econòmica del nostre país".

Quan una patronal esta regida per idiotes solen donar respostes com aquesta, car la taxa d'un o tres euros és molt inferior a la que es paga a molts països d'arreu i no frena pas el turisme. Potser el que frena aquest turisme és el preu desorbitat dels serveis que no es donen i si es cobren a la majoria d'establiments hotelers dels nostre país que estan molt lluny de la professionalitat que se'ls hauria d'exigir. De fet, es comporten com els petits botiguers de Camprodon que tenen dues tarifes de preus, la dels del  poble i la dels de fora. Tot plegat petites miseries de botiguers rondinaries queixosos de mena com els de Camprodon i la CEOE,  pura i mediocre brossa en ambdos casos que passen els anys i segueixen sense entendre res i incapaços de ser professionals es limiten a queixar-se sistemàticament sense ser capaços d'aportar res. I consti que dic Camprodon perque ho conec de primera mà, però és aplicable a qualsevol poblet turístic del nostre petit i escadusser País. De botiguers miserables n'anem sobrats. . .

Sant Esteve, Bosé o Lady Gaga

Sant ESTEVE, ni carn ni peix

Se m'ha ocorregut una tarda de Nadal saber qui era realment Sant Esteve. Màrtir o Stephanos kelil (Començament del segle I - Rodalia de Jerusalem, 34-35?) protomàrtir (el primer màrtir), Sant Esteve, és un sant del cristianisme. No se sap segur quin era el seu nom però sí que significava corona, d'aquesta manera, com que es considerava un jueu hel·lenitzat, se li atribuí el nom grec Stephanos (en arameu, kelil i en català, Esteve)

L'única font per conèixer la seva vida i mort són el llibre del Nou Testament conegut com els Fets dels Apòstols. Esteve va ser un dels set homes escollits pels apòstols poc temps després de la mort de Jesús amb la funció de diaca per gestionar els béns comuns i repartir almoines entre les vídues dins l'economia de l'església primitiva. També va predicar l'evangeli a la comunitat dels hebreus procedents de colònies hel·lenitzades a la sinagoga de Jerusalem. El missatge d'Esteve va ser près com una agressió a la Llei i se'l acusava de dir paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu. Una població agitada com la del Jerusalem d'aquell temps, provocà que els més excitats el portessin davant el Sanedrí i allà va fer un discurs carregat de fogositat i imprudent, considerat inadmissible per una assemblea encarregada de vetllar per la tradició i la Llei, per la qual cosa l'acabarien matant. Al sentir-lo, els membres del Sanedrí estrenyien les dents i es corsecaven de ràbia contra Esteve, i es van tapar les orelles i s'abraonaren tots alhora contra ell. Un grup d'exaltats el portaren a les afores de Jerusalem i l'apedregaren. Dins el context polític del moment, el Sanedrí no podia condemnar a ningú ja que només era l'autoritat moral, perquè el poder polític i la força pública residia en els romans. Pau de Tars també hi era, segons sembla vigilant la roba dels que el lapidaren.

La troballa o invenció (del llatí inventio) del cos de Sant Esteve va tenir lloc en temps de l'emperador romà Honnori quan un capellà anomenat Llucià a través d'un somni (o potser una al·lucinació) se li aparegué Gamaliel i li va dir que el cos es trobava a Cafargamala al nord de Jerusalem.

Les suposades relíquies de sant Esteve portades a Menorca el 418 originaren un fanatisme religiós encapçalat pel bisbe Sever que s'expressà en la persecució dels jueus de l'illa i la seva total conversió al cristianisme. És objecte de veneració tant en l'església catòlica com en l'ortodoxa. La seva festa se celebrava tradicionalment el 3 d'agost i el seu dies natalis es celebra n el 26 de desembre

O sia, tot plegat una farsa més del cristianisme d'un paio com a mínim andrògin com Miguel Bosé o Lady Gaga, i, sincerament prefereixo Lady Gaga o Bosé que almenys quan volen o els pertoca, canten bé. Ara, com gràcies al dropo andrògin aquest, pel seu Sant és festa, jo no diría res i callaria com una bagassa desinformada, no sigui que l'Arturu se n'assabenti i ens retalli la festa, que aquest Arturu Mans tisores...li ha agafat afició a retallar.

El previsivle discurs del Borbó

El Govern de la Generalitat i els partits catalans han aplaudit aquest diumenge, amb matisos, que el Rei Joan Carles I, hagi utilitzat el seu tradicional discurs nadalenc per llançar un missatge de reforç de les institucions públiques i hagi subratllat amb les seves paraules que tothom és igual davant la llei. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha destacat que les paraules del monarca van "en el bon camí" per revitalitzar les institucions i fomentar el seu respecte, i ha jutjat que la declaració vetllada a les activitats del seu gendre Iñaki Urdangarin van en la línia d '"intentar ordenar les coses". 

Artur Mas, per variar no ha entés res i comença a ser preocupant la seva estulticia, el discurs del rei d'ahir, és gairebé calcat al de 1994 i li ha escrit algú només perquè salvi el seu podrit i borbonic cul. La resta, endergues. A més a més, i torno a referir-me a la meva icona intel·lectual Mohamed Jordi, però és que se'ns estan pixant a boca: on són Millet i Montull? 

BON NADAL!

M'omple d'orgull i satisfacció com dira el Borbó desitjar-vos un bon dia de Nadal a tots els que passeu per aqui i als qui no també. Al Lluís no que no està per endergues amb aixó de les Festes. 

Bones festes a tots, totes i totets!

Hi ha qui considera que les Festes de Nadal són nomès un obscé malbaratament de diners en regals i menjar. Hi ha qui creu que aquest bon rotllo que impera aquests díes no és més que una hipocresia col·lectiva que desapareix en arribar el 7 de gener. Deia algu que aquest fer el bé, aquest esperit del Nadal, s'hauria de guardar en ampolletes i anar-les obrint al llarg de l'any.  Hi ha qui voldria ser ja al set de Gener (hom n'ès un d'ells) tot i que la nit del 6 quan com deia Quino en una tira de Mafalda, els adults ens sentim terroristes de la felicitat, primer amb els fills i ara amb els nets, sia possiblement el millor i més autèntic d'aquestes festes. Terroristes d'una felicitat falsa, de la primera mentida seriosa que hom descobreix de les moltes amb les que es trobarà al llarg de la seva adolescència. 
Hi ha qui detesta el sonsonet repetitiu i ensucrat de les cançonetes de nadal, o els Santa Claus penjats dels balcons i alguns reis mags també, o l'excés de guarniments arreu. També hi ha que es cansa de desitjar bones festes i després proper any nou a tothom sabent que no ho serà, si nou però no bo. 
Hi ha qui detesta aquells dinars de Nadal o Sant Esteve amb la familia al plé, i que sovint acaben tard i com el rosari de l'aurora.
Hi ha pares o mares separats que per quota no poden tenir els seus fills per Nadal o per Reis. Hi ha massa gent que no te humor per cel·lebrar Nadal ni res, i menys encara el nou any. Però malgrat tot, quelcom hi ha d'aquest esperit de Nadal que a poc malament que et vagin les coses s'acaba encomanant en major o menor mesura. I no es tracta d'una percepció religiosa (les festes ja existien abans que el Déu tot poderós fos incapaç d'evitar l'assassinat del seu propi fill), fill, del que encara no entenc com Baltasar Garzon no ha demanat la revisió del judici realment injust i parcial que el va condemnar a morir clavat a la creu d'aspes. No és com deia una qüestió religiosa. Possiblement portem associats en el subconscient bons records de Nadals de la nostra infantesa, i sense adonar-nos'en ens tornem per aquestes festes altre cop infants. En nom d'aquest esperit bonista, en part per educació i en part perquè en major o menor manera també m'ha afectat el virus....us desitjo de tingueu un Bon Nadal i millor Sant Esteve.

BONES FESTES A TOTS, TOTES I TOTETS!

El fiscal demana set anys i mig

. . . de presó a una estudiant de música - 


El fiscal demana set anys i mig de presó per a Laia Martín, una estudiant de música acusada de contaminació acústica i de causar lesions psíquiques a una veïna perquè tocava el piano a casa seva durant el dia, segons publica La Vanguardia aquest divendres. Martín, de 26 anys, va ser denunciada per soroll per una veïna del seu domicili de Puigcerdà. El fiscal, a més, fa extensiva l'acció penal als pares de la noia, ja que els considera còmplices del delicte, com a cooperadors necessaris. L'advocat defensor, Marc Molins Raich, considera que l'assumpte és un excés, perquè "la jurisdicció penal es reserva el càstig de les conductes més greus i ofensives de la convivència, i aquest tema mai no s'hauria d'haver criminalitzat". 
El primer que se m'acut comentar d'aquesta noticia que he publicat on li pertoca - COLLONADES -  que a qui han d'internar en un psiquiàtric i de per vida és a la veïna de la Laia - la denunciant -, atès realment està afectada psíquicament i a continuació inhabilitar al fiscal per incompetent. Com es pot considerar considerar contaminació acústica la música? i d'un piano... que ens hem tornar bojos? i a més a més la Laia pel que expliquen el toca prou bé. A l'Havana, anant pel carrer se sent música arreu i ningú es queixa, ans al contrari, s'encomana el son a qui l'escolta mentre passa. Si no denunciem a les cotorres que molesten amb els seus esgarips, ni als trons, ni al camió de la neteja, o al que recull cartrons davant de casa a les sis del matí, com es pot admetre en un jutjat una denuncia per contaminació acústica d'una noia que toca el piano? Que tanquin a la veïna denunciant per intolerant i psicópata, i s'ha acabat el broquil.

'La chica con la maleta'

Quan tenia setze anys vaig veure una pel·lícula que em va impresionar profundament, "la Chica con la Maleta" del director de cinema italià Valerio Zurlini, amb una meravellosa Claudia Cardinale, Gian Maria Volonté i un timid Jacques Perrin. La película en un blanc i negre molt ben retratat, que no és gens fàcil, narra les peripecies d'una noia Claudia Cardinale, que coneix un noi tímid Jacques Perrin, germà del seu amant que passa d'ella, el noi s'enamora d'ella, però és un amor impossible. La película que no la he tornada a veure més, la vaig visionar tres o quatre vegades en una setmana al cine Colón, on ara hi ha un bingo, a la avinguda 11 de setembre.

Em va impresionar molt, suposo perquè representava, (tot i que era més gran) que en Jacques Perrrin tenia 16 o 17 anys i em vaig identificar molt amb el personatge, i és que la Claudia estaba guapa a rebentar, em sembla era la seva segona o tercera pel·lícula que interpretava i recordo que em vaig enamorar com un imbécil d'ella.

A banda, diria jo que fou la primera producció, o sino de les primeres europees que a més a més d'una excelent banda sonora, contenia dins seu cançons dels cantants de moda a Itàlia en aquell moment: Mina, Milva, Peppino de Capri, Renato Carosone, Adriano Celentano, Gino Paoli i algun altre que ara no recordo, aspecte que no era massa freqüent i que va coincidir també amb l'apogeu de la cançó italiana.

Suposo que si ara la tornes a veure, tindria una enorme decepció, tot i que em dona la sensació que és un film que no necessariament ha d'haver envellit malament, però és que encara em dura la decepció de revisar Farenheit 451º de Truffaut que vaig veure estrenar a Palma de Mallorca l'any 68 quan hi feia la mili.

I és que hi ha pel·lícules que com les persones envelleixen molt malament, i que també els temps canvien, mireu sinó la 'chica de la maleta' actual. Sincerament, m'agradava molt més Claudia Cardinale.

Perquè li diuen copagament . . .

. . . si només és afany recaptatori -

Sembla ser que ja es pot dir que Espanya ens roba. Doncs bé, a partir d’ara ja podrem dir també que la Generalitat de Catalunya i en nom seu el Govern dels millors del Sr.Mas ens roba.

Cobrar un euro per recepta, a banda de pur i dur afany recaptatori és robar als ciutadans més debils que és amb els que es veuen en cor. Ciutadans que paguen molts d’euros entre impostos directes i indirectes, sense comptar que ja paguen una seguretat social. En el meu cas, de la jubilació em descompten d’IRPF més de 300 euros cada més, després de tota una vida pagant Seguretat Social, i sense haver anat mai al metge. Té nassos que si ara i haig d’anar em toqui pagar un euro per recepta. És que és es colmo. I per acabar-ho d'adobar van i als funcionaris no els hi paguen la extra de Nadal però els i descompten l'IRPF corresponent a la nómina de desembre. El Govern dels millors hauria de dir-se: EL Govern dels barruts.

Internet: tenir-ne ONO tenir-ne

Des de dimarts a mitja tarda fins avui dijous a les 11 del matí hem estat a casa sense telèfon fixe ni internet. El motiu segons ONO és una avaria a la zona sense especificar ni la durada i les causes. El que sorprén, és que per trucar al telèfon d’atencio al client aquest sigui un 902, o sia que és una atenció que la pagues, que ja té la seva berba, i per acabar-ho d’adobar que mentre parles amb un señor qué tota l’estona t’està dient caballero, et digui l’interfecte que seria aconsellable que el teu mòbil des del que estàs trucant el passessis a ONO, car portes ja gastats més de sis euros des que has començat a trucar mentre escoltaves una gravació, després el 'premi', 1, 2, o 3, després la musiqueta mentre una deliciosa veu et va dient “espere un momento, por favor, todos nuestros operadores están ocupados, manténgase a la espera”.

Com diría Mohamed Jordi, se’ns están pixant a la boca, i potser seria arribada l’hora de queixar-se massivament. Un telèfon d’atenció al client no pot o no hauria de ser de pagament. Jo no sé fer aixó d’obrir al Twitter un tema d’aquests de debat que arriben a treending topic, però potser es podría començar per aquí, o contactar amb el defensor del consmidor, car, tot i que no és el meu cas, hi ha gent que treballa desde casa amb el seu ordinador i si viu pel meu barri ha gairebé 48 hores sense poder treballar.

Sense internet

Segueixo sense internet, diuen els de ONO que avui estarà arreglat. Per cert que el telèfon d'atenció al client és un 902. Manda güevos.

Maria del Mar Bonet - Bellver

La primera vegada que vaig sentir cantar na Maria del Mar Bonet en directe, fou a "es castell de Bellver" a Palma l'any 69, i vaig quedar impressionmat pel registre i la calidessa de la seva veu, que ha evolucionat a millor si és possible amb el pas dels anys cap la consolidació d'una carrera exitosa i sòlida, fonamentada en les arrels de la música popular de ca nostra i de la Mediterrània.
Estava a Palma, destinat a la Subinspección militar de Baleares i en comptes d'estar al quartel feiem vida a les bóvedes, sota la Catedral, (ara ja no hi són, hi ha un un llac decoratiu sota la muralla) Allí disposavem de bastant llibertat, de fet sortiem de farra a la plaça Gomila gairebé cada nit i de paisano.
Varem decidir anar amb uns quants companys al Castell de Bellver a veure l'actuació de la gent de la nova cançó tot i que comportava algún risc. De fet la majoria del públic erem soldats, era fàcil saber-ho pel cabell curt a l'ú que ara és porta prou però a l'any 69 la moda era precisament dur els cabells llargs.
-
Diría que aquella va ser una de les primeres actuacións de Maria del Mar tot i que em sembla havia gravat ja el seu primer disc, hi havia també Joan Ramón, el seu germa, que va cantar la mateixa cançó tres vegades. Dos més un, el Quicu, crec que Falsterbo i aquí el record ja és difós. Pensava que havia recordat que era Maria del Mar qui va cantar tres vegades la mateixa cançó atès l'hi havien censura't "que volen aquesta gent", però ja no n'estic del tot segur, però avui parlàven en aquest priograma de són germà, Joan Ramón.
Com era normal en aquella época hi havia gairebé un gris per cada espectador, aquests asseguts al mig del pati central del castell de forma circular i els grisos envoltant-lo, tot i que haig de dir que no va haver-hi incidents i l'actuació va transcòrrer amb normalitat. Uns dies abans a un hotel de Palma al "hall" havia actuat Joan Baptista Humet, i aquí no hi havia ni grisos, n'erem quinze o vint a escoltar-lo.
-
Hi vaig pensar l'altre dia parlant dels setze jutges.
-

La partícula de Déu o el no res

Aquest article és de l’any 2006 i el podeu trobar sencer aquí. Llegint-lo, s'entén o intueix una mica de que va aixó del bossó de HIGGS, la partícula de Déu que sembla estàn a punt de trobar al CERN de Suïssa, i és que la joguina més cara de la historia está a punt de descubrir el no res, només que ells encara no ho saben. 


"De què està feta la materia que ens envolta? Què fa que hi hagi pedres i arbres i planetes, i no un altre tipus d’ordre diferent? Aquesta pregunta se la fet l’home des que té ùs de raó i no ha estat fins el segle XX que s'ha descobert que els constituents més petits de la matèria són un conjunt de partícules elementals (és a dir, indivisibles), que interactuen a través de diversos tipus de forces. La teoria que explica com funciona tota aquesta maquinària es diu Model Estàndard. Aquesta teoria representa la visió del món de la física a dia d’avui. Perquè aquesta teoria funcioni, ha d'explicar una propietat fonamental dels objectes, la seva massa. Tots experimentem el que és la massa quan intentem moure un objecte. La seva inèrcia, la seva resistència a posar-se en moviment si està parat, o a parar-se si es mou, és deguda a la seva massa. La massa és també responsable, juntament amb la força d'atracció de la terra, de que tinguem un pes. És a dir, el que ens fa quedar enganxats al terra. El físic britànic Peter Higgs va concloure als anys seixanta que, perquè l'existència de la massa pogués encaixar en el Model Estàndard, havia d'existir una partícula que mai s'havia observat, que des de llavors s'ha anomenat “bosó de Higgs”.

El mecanisme de Higgs

Suposem que estem en una festa en una casa de l'alta societat. En el menjador, que està abarrotat de gent, apareix un actor famós. Les persones que estan pròximes a ell formen una petita pinya al seu voltant, per tafanejar. Si l'actor es mou, les persones, per educació, no el persegueixen. Però, mentre creua l'habitació, el personatge atreu el grup de persones que estan més prop. El resultat, és que l'actor està sempre embolicat d'un nus de gent: és com si tingués més massa del normal. La petita pinya que l’embolica li dificulta més posar-se en moviment o parar-se, que si estigués sol. Exactament igual que quan intentem caminar en l'aigua, i ens sembla que les nostres cames són més pesades. Peter Higgs va formular la hipòtesi que les partícules adquireixen massa amb un mecanisme semblant al de la festa de l'alta societat. Segons ell, l'espai estaria ple d'un camp, que fa que quan una partícula el travessa, adquireix la propietat de tenir massa. En realitat, no es tracta d'una idea tan rara. Estem constantment embolicats de camps. Per exemple, l'electromagnètic, que fa que funcionin aparells com els mòbils o les ràdios.

Del camp a la partícula

Tornem a la festa de l'alta societat. Quan l'actor surt, en un cantó de la sala algú comenta una mica respecte a la seva història secreta amb una cantant. La tafaneria comença a passar de boca en boca, rebotant pel saló. L'efecte és el mateix que quan estava l'actor. Es formen petites pinyes de gent que comenten la història, després es desfan i es tornen a formar una mica més enllà. Encara que la tafaneria no té massa per sí mateixa, els “grumolls” de persones que es formen sí que la tenen. Un mecanisme d'aquest tipus seria el responsable de l'existència del “bossó de Higgs”. Naturalment, es tracta només d'una metàfora: per a entendre com és possible que a un camp li estigui associada una partícula fan falta molts càlculs matemàtics. No obstant això, la cosa no és tan inusual. Per exemple, la llum no és res més que radiació electromagnètica. Però, se sap també que la llum està feta de fotons. Heus aquí un camp i la seva partícula associada.



SI NO ENTENEU RES NO US PREOCUPEU, JO TAMPOC HO ACABO D'ENTENDRE, POTSER PERQUÈ NO SÓC ACTOR DE HOLLYWOOD.

"Cita con Mamá"

Exercir d'avi a dia d'avui comporta bastants servituds i sovint no pots programar el temps teu atès estàs pendent d'una trucada d'alguna filla per col·locar-te una o més criatures. Avui he anat a la Biblioteca de Sant Quirze a recollir a Maria la meva neta gran i l'he deixat a Fiac on estudia anglès i m'he esperat una mitja hora a que sortís la seva germana Laura que plega a las 7. Hem anat a casa seva ayès sa mare (separada) encara estaba treballant i ens hem posat a veure la tele (aquesta setmana no hi ha deures). Primer hem vist Scobidou i quan s'ha acabat Laura ha canviat de Canal i hem vist un tros d'un programa al canal MTV. El programa es diu "cita con mamá" i consisteix en un noi que s'entrevista amb tres mares sense conèixer les seves filles i segons com vegi les mares i el que parli amb elles, tria una de los tres noies. Pero, ai las! avui en comptes de triar una noia havia de triar un noi. Tot el programa és francament molt kistch i de bastant mal gust, i l'escena final es una escullera on el noi amb posat d'estaquirot i un pentinat pitjor que el de Neymar espera a les tres mares, a qual pitjor. Mentre, arriba una limusina on hi ha els tres nois dins, que surten a mida que són rebutjats fins que el tercer és que el l'altre noi ha triat. Els dos primers eren dues perles dignes de The Rocky Show, i el tercer, l'escollit era el més normalet. Les dues mares i fills no escollits li han dit de tot menys bonic al noi, i quan ha sortit el tercer, s'han abraçat i s'han fet un petó, des d'una certa distància de càmera i de manera que el clatell d'un tapava la cara de l'altre. Aixó a tres quarts de vuit en horari infantil, i a l'abast de qualsevol de les moltes criatures que segurament estàn soles a casa seva a aquesta hora, tal i com van de bòlit els pares i mares avui en dia.

La primera víctima d'Eta

El Guardia Civil José Pardines

Tenia entés que la primera víctima d'Eta havia estat el Guardia Civil José Pardines el 7 de juny de 1968, en un control rutinari. Aixó és el que reconeixia la banda, però hi ha una corrent que insisteix en que la primera víctima va ser Begoña Urroz, una nena de 22 mesos, 8 anys abans. 


"La primera víctima de ETA - Begoña Urroz, de 22 meses, falleció abrasada en 1960 por una bomba colocada en la estación de ferrocarril de Amara (Guipúzcoa). Décadas después se descubrió que ése fue el primer atentado mortal de ETA. Su madre rompe ahora 50 años de silencio y habla a EL PAÍS ..."

Begoña Urroz seria doncs la primera víctima d'Eta, tesi que sostenia el mateix Ernest Lluch, però sembla no ès certa, car aquella bomba va ser col·locada, com algunes més que van esclatar llavors a tot l’estat, pel DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación) que les va reivindicar. ETA tot just balbucejava. No tenia capacitat operativa per a actuar a tot l’estat.  La conclusió és que no hi havia cap prova per a atribuir la bomba a ETA, i sí al DRIL, que havia reconegut el fet, corroborat pels periodistes i historiadors que havien investigat el cas. Uns quants mesos després l’autora del treball va guanyar el premi especial de periodisme en èuscar Rikardo Arregi, convocat per l’Ajuntament d’Andoain, amb la col·laboració del govern basc. Aquesta versió l'explica Xavier Montanyà a Vilaweb, tot i que la oficial de el País y La Vanguardia entre altres donen com a bona és que fou Eta l'autora de l'atemptat amb  bomba que va causar la mort de Begoña.
Com podem saber la veritat històrica de qualsevol cas, si uns fets de seixanta anys enrere no es poden aclarir i no saps a qui fer cas ni quina versió deu ser la certa. Ës la societat de la desinformació en la que estem immers i ja no aconseguim saber res ni esbrinar res, envoltats de dubtes i desinformacions aparentment ben informades que ens desconcerten i augmenten la nostra ignorància dels fets. Només sabem que no sabem res, però aixó fa anys que està dit i no consola ni ens dona la categoría de filòsofs.

La Marató de TV3... la vostra

La primera actualització del marcador de 'La Marató' deixa una xifra de 406.631 euros - Xavi Coral i Espartac Peran presenten fins a la matinada la 20a edició del programa solidari de TV3, dedicada a recaptar fons per a la regeneració i el trasplantament d'òrgans i teixits... bla, bla, bla ...

Ja vagi deixar per escrit fa un any el que en pensava de la marató de TV3 - la vostra -, cadascú decideix qui li buida la butxaca al seu gust per una suposada solidaritat de bona fe. La bona fe, la bona fe...quan de mal i poc de bé s'ha fet gràcies a la bona fe, i a més a més TV3 encomana aquesta tasca d'espoli versió 905 als ciutadans, a dos mindundis pretesament graciosos com els de la foto que tenen menys química que la física i demostren que a vegades al món hi ha gent perquè hi hagi una mica de tot, encara que no serveixi per a res. La Marató de TV3 és el summun de l'apologia de la demagogia buenista que cap forat tapa i moltes escletxes obre en la gent que potser no som de bona fe, però toquem de peus al terra i tenim clar, molt clar, qui ha d'aportar aquests diners per investigar, i no són precisament els ciutadans de Catalunya, que prou aporten ja. Avui és d'aquells dies en que sento una profunda vergonya de tenir una televisió com TV3 'la vostra'. Pura brossa o 'tele basura' que en diuen de Tele 5, que almenys té la delicadesa de no enganyar a ningú i va al gra.

De Motels, economistes i forenses

He volgut recuperar aquesta història publicada el mes d'agost d'enguany. Concretament el dia 14, un dia ideal per a rebre pocs comentaris: 1 en aquest cas d'en Miquel. No hi entenc de res i menys encara d'economia, possiblement és per aixó que opino, però diria que la política d'austeritat de la que es vanta i rigorosament aplica el sr. Más només ens pot dur a la recessió i a la miseria. Ja deia ahir que la Generalitat no servia per a res, de fet, el Govern Espanyol tampoc. Curiosament el que no va aconseguir Hitler ho ha aconseguit la senyora Merkel, manar a Europa.

La història que ve a continuació de la que us parlava al principi, val la pena llegir-la perquè és molt instructiva i defineix en certa manera el que està passant actualment, malgrat la crisi evident d'alguns sectors concrets.  Potser n'hauria de prendre nota el Govern del Sr. Más què qual "Arturo Manos tijeras" està retallant per tot arreu, sense cap criteri ni lògica. Deu ser que té assessors que són economistes, aixó ho explicaria tot. No estaria de més recordar que la única experiència del Sr. Mas dins l'empresa privada, ha estat treballar com a asessor de Lluís Prenafeta a Mollet, a la seva fàbrica de curtits, i el negoci va acabar com el rosari de l'aurora, amb prous problemes fiscals i quelcom més.

"L'any 1925 un home va posar un petit negoci al bell mig de la ruta 66 als Estats Units, hi havia molt trànsit de camions de transport de mercaderies i vehicles i va començar per una benzinera i un petit "xiringuito" on servia cafès, esmorzars, dinars i el que fes falta.
Mica en mica atès que havia establert el seu negoci en un lloc estratègic, aquest va anar creixent, va ampliar la benzinera, va obrir un restaurant més gran que va ampliar a Motel, més una àrea de servei per guardar els camions a la nit, així com un tren de rentat i servei de reparació de vehicles. El negoci li anava cada vegada més bé fins el punt que va crear un petit imperi que il·luminava les nits de la zona amb les seves llums i neons com si d'un pètit las Vegas es tractés, atès també tenia la seva corresponent casa de barrets.
-
Aquest home era analfabet, i va decidir enviar al seu fill a estudiar a la millor Universitat dels Estats Units, s'ho podia pagar i no volia que el noi fos un analfabet ignorant com ell. Degut al seu analfabetisme i a que tenia molta feina i una colla d'empleats, el nostre home òbviament no llegia diaris, ni escoltava la radio o veia la televisió, ell, treballava i guanyava els diners a cabassos aliè a tot l'entorn esmentat.
L'any 1930 va tornar a casa el noi llicenciat amb molt bona nota en Econòmiques. Només arribar, astorat va cridar al seu pare: Pare! Com és que fas aquest dispendi de llum amb tants rètols i neons, que no ho saps que l'any passat va fer un crack la borsa i estem immers en una enorme crisi econòmica?
El pare es va encongir d'espatlles tot contestant-li: Noi, el negoci dona per molt i no se ni que fer-ne amb els diners que guanyo, vols dir que hi ha crisi?.
Oi tant, va contestar el fill, que no escoltes la radio?, que no veus la Televisió?. Que no llegeixes els diaris?
No! contestà el pare, tinc massa feina, a més a més com no se llegir tampoc entenc res del que diuen.
Ai! sort que he vingut, va reblar el fill, has de tancar immediatament el restaurant i l’hotel, les llums per suposat, es una despesa molt forta en energia, i el taller mecànic i el garatge també, mantenir-te només amb la benzinera i el xiringuito i esperar que remunti la situació econòmica.
-

El pare no ho veia gens clar, si tot rendia i funcionava com una màquina perfectament engrassada de guanyar diners no veia perquè tenia que reduir el seu negoci, però com el noi tenia estudis i ell era un pobre analfabet, li va fer cas.
Al cap de mig any el negoci era una ruïna i ni tan sols donava la benzinera o el xiringuito, puig la gent s'aturava en altres àrees de servei que havien anat proliferant rere seu i que oferien tots els serveis que ell havia tancat.

Un dia, quan la cosa anava ja molt magre li va dir al seu fill: Noi, tenies raó, hi ha una enorme crisi i jo sense assabentar-me'n, sort que tu ets economista i ho vas saber detectar a temps."
 

1.- Aquesta seria la màxima aportació que podria arribar a fer un economista per a l'economía, que com els forenses disecciona el cadàver i t'explica fil per randa les causes de la mort, però no pot preveure-la ni evitar-la.

.

2.- Aquesta faula la tenien penjada a recepció de compres als Establiments Unzu a Pamplona, no la recordo exactament, però més o menys era així. Deu fer trenta o més anys que la vaig llegir, però crec que encara és i molt vigent.

Third wind

Hi ha qui posa jazz cada dissabte, altres de tan en tant i qui ho fa cada dilluns aixó de posar música. Avui m'abelleix posar "Third Wind' de Pat Metheny Group. BON DISSABTE!

El dia dels sants funcionaris innocents

No se si algú hi ha caigut, començant per el relativament Honorable President de la Generalitat que un funcionari no és un dropo amb "manguitos" i visera rere una finestreta dient "vuelva usted mañana" amb cara de fàstic, o escribents com Bartleby. Hi ha funcionaris mestres, metges, infermeres, policies, bombers, administratius etc etc. Funcionaris que pràcticament fa 10 anys tenen el seu  sou congelat, uns sous mileuristes o poc més en molts del casos, que l'ùnic consol que els quedava fins ara era tenir la feina assegurada i cobrar religiosament cada mes. Per cert, els sindicalistes són una mena de funcionaris tambè. Ara, el Govern dels millors que no ha cobrat els 759 milions d'euros de Madrid (ni els cobrarà de moment) diu que el dia 28 de desembre a lo millor paga el 80% de la paga extra a aquests funcionaris, lo qual donat el dia dels fets, és una autèntica penjada de llufa.

No sé quants cotxes oficials té la Generalitat, a l'enllaç parla d'uns 80, si el de les ambaixades. No he trobat el dels ineficients Consells Comarcals, al que hauriem de sumar-hi les Diputacions i l'inùtil cost del senat, que entenc no es competència de la Generalitat. Però de fet, una Generalitat que no té segons diu un euro a la caixa perquè no cobra de Madrid i a més a més encara es planteja demanar un credit a l'Estat d'uns diners que com diu el mateix Duràn i Lleida no té, no sé perquè collons serveix, ni tan sols és una gestoria que administra el País atès no hi ha on administrar a banda de las teranyines de la caixa forta. 

Potser el que hauriem de fer d'una vegada és reformar aquesta administració, o suprimir el  Govern de la Generalitat, o aixó o que actuin en consequencia i facin pagar al morós Estat Espanyol, en comptes de rebaixar-se a demanar-li un prestec.

Teoria i pràctica de l'estupidesa

"Sempre m'ha interessat l'estupidesa, potser per una passió erasmista que m'escomet de tant en tant. No escriuria un elogi de l'estultícia, però si un tractat sobre ella. Si hi ha una teoria científica de la intel·ligència, hauria d'haver una altra igualment científica sobre l'estupidesa. Crec, fins i tot, que ensenyar-la com a assignatura troncal en tots els nivells educatius produiria enormes beneficis socials. El primer d'ells - em deixaré portar per el meu optimisme - vacunar-nos contra la tonteria, profilaxi d'urgent necessitat, doncs és un morbo del qual tots podem contagiar-nos. Per cert, un símptoma d'estupidesa és haver convertit la palaba "morbo" (malaltía) en un elogi. Si la intel ligència és la nostra salvació, l'estupidesa és la nostra amenaça. Per això mereix ser investigada com la sida. "

- Introducció de la introducció de la intel·ligència fracassada, teoria i pràctica de l'estupidesa de Jose Antonio Marina. ANAGRAMA.

Com Amalfitano amb el 'testamento geométrico' de Rafael Dieste, aquest és un llibre que em vaig trobar un divendres, buscant-ne un altre i no se d'on ha sortit. No recordo haver-lo comprat ni que me l'hagin regalat, però l'he devorat i el trobo francament higiènic i molt recomanable.

De comprar superficialitat

No havia pensat mai que es podia anar a un supermercat a comprar tan sols superficialitat, però l'altre dia a la tarda, al Super del barri, una noia que hi havia davant meu, duia al seu cistell, una ampolla de vi blanc, una altre de cava, una capsa de bombons i una altra de profiterols. La va salvar de la meva crítica que era jove i bonica (digna de ser retratada per en Pomés) i el fet de portar-hi també una capsa amb felicitacions de Nadal de Metges sense fronteres. I és que aquest més de desembre on les targetes de credit treuen fum, i tothom s'omple la boca de pau, felicitat, etc, em treu bastant de polleguera, i a banda em deixa força indiferent, fins el punt que ahir la Nuri es va emprenyar amb mi perquè en preguntar-me alló de: que faig de dinar per Nadal?, jo salto i li dic, anem aquí sota de casa a buscar un pollastre a l'ast. Si les mirades matessin, hom hauria ja traspassat.

Els altres catalans

Des d’infant que en el meu entorn he parlat en català. No ho recordo del parvulari a la Casa de la Caritat on ara hi ha la plaça Marcet, amb Sor Teresa i Sor Pilar, les monges paules, suposo que amb elles devia xampurrejar en castellà, però vaig fer l’ensenyament en català a Cal Sr. Vall, i en català/castellà el batxillerat a la Acadèmia del Sr. Caldes. Obviament els llibres i examens eren en castellà, pero les classes es donàven en català o castellà segons el professor. 
Per a mi ser català és un estat natural que fa no necessiti reivindicar-me de tant en tant, ni manifestar-me, ni fer-ne apologia, simplement ha estat de sempre un fet natural.

A meitats dels cinquanta va començar a arribar el flux gros de la immigració andalusa, murciana i extremenya que obviament ni parlàven ni entenien el català i més en l'época en que estavem sota el jou franquista, per tant predominava el fet de parlar en castellà per entendre's.

Bastants d'aquests immigrants d'aquells temps varen entendre i parlar la nostra llengua i els seus fills també. El curiós és que hem retrocedit, i els nets i besnets d'aquests, malgrat haver fet l'ensenyament en català, la gran majoria no el parla, tot i saber-ne. El perquè d'aquest retrocés no el se, ni tinc cap explicació ni he trobat ningú que me la sabés donar.

La novel·la els altres catalans d'en Francesc Candel em va ajudar a entendre moltes coses dels nouvinguts i llegir en català va arribar més tard, gràcies a Incerta Glòria que tenia el meu pare i que va canviar el meu hàbit de llegir en castellà, però aixó és ja una altra història, o potser part de la mateixa

La senyora del paraigües

Anava l'altre dia Via de Massagué avall, quan em vaig creuar amb una senyora gran que caminava amb passes menudes i malgrat feia estona havia deixat de ploure encara duia el paraigües obert damunt seu.

- Señora, ya puede guardar el paraguas, hace rato ha dejado de llover - li vaig dir en castellà -

- Ja ho sé jove, va contestar somrient, és que ja vaig be així i si torna a ploure no cal que em molesti en obrir-lo, a banda que si em mullo podria créixer (era molt menuda) i ja no tinc edat ara de fer-ho.

Ens vàrem acomiadar i cadascun va seguir el seu camí.

Us preguntareu perquè li vaig fer la pregunta en castellà, oi? Doncs deu ser per pura rutina intuïtiva, suposo que em va semblar que les seves faccions eren les d'una castellano parlant i de manera automàtica vaig traduïr i aleshores en adonar-me'n que no era així vaig tornar al català.

Aquest costum el tenim tan arrelat molts de la meva generació que costarà molt d'eradicar, i no entro a jutjar si fem bé o no, potser és un problema d'excessiva educació o que estem acostumats a tractar de petits amb molts castellano parlants que realment no entenien el català i el bilingüisme ens funciona de manera automàtica, encara que a vegades com aquell dia, erri.

A propòsit de Bartleby

Tots els Bartleby que han estat, són i seran, podrien haver estat envaïts per la teoria del pànic, davant la responsabilitat que la seva obra, del tipus que sigui, en un moment determinat pogués o arribés a veure la llum. Ho analitza Vila Matas a Bartleby & cia. ...

"... Señor Rulfo, ¿por qué lleva tantos años sin escribir nada? Es que se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias. Este libro habla de los que dejan de escribir (Rulfo, Rimbaud, Salinger...) e indaga en los motivos de cada uno para preferir no hacerlo. Todos conocemos a los bartlebys, son esos seres en los que habita una profunda negación del mundo. Toman su nombre del escribiente Bartleby, ese oficinista de un relato de Herman Melville que, cuando se le encargaba un trabajo o se le pedía que contara algo sobre su vida, respondía siempre, indefectiblemente diciendo: Preferiría no hacerlo."

Qualsevol obra, en la intimitat d'un mateix, ballestrejant a tort i a dret i trencant o no les nomes establertes, dona un punt d'impunitat que no genera el pànic. Aquest, pot començar en el mateix moment en que l'autor en mostrar la seva obra i per tant en sortir de la seva trinxera, es descobert per el públic. Aleshores, l'estat de consciència canvia, apareixen els sentits: responsabilitat, ridícul, i a sobre la necessitat de com a mínim en el cas de continuar, igualar o millorar el que ja s'ha fet, i la gran pregunta: si ja s'ha expressat el que es pensava, el que es volia dir, perquè dir res mes?, amb el perill de repetir-se. En aquest moment en que el pànic fa acte de presència i que suposo qualsevol artista conscient en un moment o altre experimenta, la reacció pot anar en dues direccions: Seguir treballant amb el risc de repetir-se constantment i entrar en l'engranatge comercial, sovint prou rendible, o refugiar-se en el no, Bartlebitzar-se, per pròpia coherència. No és una decisió fàcil de prendre i em temo que més que un mateix, qui l'adopta és el propi estat de consciència de cadascun. A nivell personal, confesso que no m'hauria agradat tenir-ho ja tot dit als dinou anys com Rimbaud, o com ens deia Cioràn que als vint sabia exactament el mateix que als seixanta, que aquests quaranta anys havien estat una simple, i feixuga tasca de comprovació del que ja sabia. Sobre tot perquè en ambdós casos no és veritat i si un acte de vanitat. Hom només sap el que sap que no és molt, però malgrat les mancances encara no ha perdut la capacitat de sorprendre’s davant les coses. No ha estat doncs envaït pel pànic (encara) segurament per un cert estat d’inconsciència que sent honest, tal i com està el paisatge, no crec sigui tampoc dolent del tot. Al cap i a la fi no sóc pas l'ùnic inconscient.

Enric Barbat: adéu al sisé jutge

Un dels blocs menys coneguts que tinc, sovint visitat per escoles, és "La Nova Cançó" on hi ha biografies, vídeos o fotos dels seus components així com de gent que posteriorment ha seguit fent música en catala i que haig de posar al dia, car els últims que hi vaig afegir són en Roger Más i l'Estanislau Verdet. Un dels que hi surt és Enric Barbat, el sisé jutge traspassat ahir als 67 anys. Pels qui en sabieu poc o res d'ell aquí trobareu la seva biografía i un vídeo nou, atès un d'antic que tenia al bloc ha estat anul·lat. La nova cançó que és ja tan vella que gairebé tothom l'ha oblidat, com a l'Ovidi, sense anar més lluny.
Ah! a la Panxa del Bou en parla Júlia molt més bé que jo. Hem publicat gairebé alhora ambdós.

Membres perillosos a la cuina

No em puc estar de publicar aquí aquesta noticia que vaig editar ahir a Collonades, és encara més surrealista que la del Consell Islàmica Saudí- Aquí ens trobem amb un clergue islàmic europeu, que ha de ser un obsés sexual i a sobre  mal cardat. Sinó no s'entén el que llegireu a continuació.


"Un clergue islàmic d'Europa afirma que les dones no han de acostar-se als plàtans i els cogombres per les semblances amb l'òrgan sexual masculí. Amb aquesta mesura l'imam espera preservar les dones lluny dels "pensaments sexuals". El religiós, el nom del qual no es revela, va explicar sobre les seves reflexions en una entrevista publicada al diari digital El Senousa. "Si les dones volen menjar-los [plàtans i cogombres], un home, preferiblement proper (el pare o el marit), ha de tallar la fruita en petits trossos i servir així a la dama", prescriu el religiós musulmà.

Pastanagues i carbassons també són "perillosos"

Segons l'imam, els plàtans i cogombres "s'assemblen al penis masculí", per això poden excitar la dona i "fer-li pensar en el sexe". Entre les verdures 'perilloses' figuren també la pastanaga i el carbassó. A la pregunta de com han de comprar aquestes fruites i hortalisses en els mercats, el religiós va contestar que aquest tema és una decisió a adoptar entre les dones i Déu.

La notícia sobre aquestes curioses recomanacions s'ha difós molt ràpid a la xarxa i s'ha convertit en un dels temes centrals de les discussions dels musulmans liberals que, per una banda, es van mostrar indignats per aquestes declaracions i, d'altra, es van quedar avergonyits per les deduccions del religiós." 

Històries d'un Balneari decadent

Quan a vegades afirmo dolgut que Europa és un vell i tronat balneari decadent, ocupat per hedonistes immers en les seves petites absurditats quotidianes, no ho dic de manera gratuïta, car els fets del dia a dia sovint em donen la raó i em reafirmen en la meva creença, començant per Angela Merkel que no ha entés res del perquè de l'actual crisi, obsessionada en l'inflació i el control del deute, secundada pel titella Sarkozy i la resta de figurants,el problema no és altre que la raquítica concepció d'Europa que tenen els actuals dirigents de l'eix francoalemany.
Sarkozy només creu en l'Europa intergovernamental,o sia, en una Europa dels governs dels estats que la integren, i ninguneja les institucions comunes, com la Comissió Europea o el Parlament Europeu. Merkel és més europeista que Sarkozy, car aposta per una Europa federal a la manera alemanya, però la cancellera ha decidit passar de Brusel·les i ja que és Alemanya qui paga, que sigui Alemania la que mani a tot Europa i la resta no són més uns nanets obedients a Blancaneus Merkel, i als llocs claus per l'economía hi tenim els ex de Goldman Sachs.
Seguint per l'acudit de Ferreres a 'el periódico' és bonissim, peró com la web de 'el periodico' té l'acudit dins la part que és de pagament, no el puc afegir. Com si fos a la radio ho explicaré: - Es veu a frau Merkel damunt d'un burret o poney que es Sarkozy i davant seu Rajoy i ZP vestits de soldadets en posició de firmes. "A veure, com aneu de deficit?, pregunta Merkel" -Molt bé - respón Rajoy - aquí l'amic (ZP) 'l'endossa a les autonomíes, sobretot a una en concret. Aquest noi és una fura - rebla - mentre rere d'ells es veu Mas Culell amb una llufa a l'esquena que diu 'deficit'.  

I acabant amb noticies menors, o aparentment menors que refermen aquesta teoria de la decadencia i les petites absurditats quotidianes, aquesta n'ès una de les moltes que es produeixen:

LA CRISI NORUEGA DE LA MANTEGA


Els ciutadans noruecs es troben entre els que més cuiden la seva alimentació. Cada nova dieta d'algun guru del menjar sa troba, immediatament, una gran acollida entre els habitants del país dels fiords. En aquesta ocasió, la moda alimentària ha superat totes les expectatives i ha provocat una emergència nacional: s'ha esgotat la mantega.


Per emigrar, el problema és....on?

Monarquia...perquè aquesta rèmora?

Quan encara el soroll de sabres era present, varem votar la primera constitució espanyola, corria l’any de 1978. Dins del mateix paquet mig d'amagatotis hi havia la cuestió del rei, o dit d’una altra manera, s’havia de votar per nassos la monarquia per aprovar la constitució, era condició "sine quanum", tot anava en el mateix paquet, o caixa o faixa. I és clar es va aprovar el retorn d'una institució caduca i lesiva, almenys pels interessos de Catalunya. Aquesta monarquia que encara continua regint-nos i que per cert cada vegada en són més, viu des d'aleshores a costa de l’erari públic o sigui, de nosaltres els contribuents, sense donar ofici, benefici ni brot. I a més a més pressumptament, un dels seus membres està ben entrampat en una trama de corrupció. I el Rei amb ulleres de sol talla XXL perquè no es vegi la trompada que es va fotre ves a saber en quin estat. Cal recordar que el cognom originari de l'estirp era Bourbon, que els espanyols varen castellanitzar a Borbón.

Em sembla ridícul a les alçades del segle on estem, continuar mantenint aquesta institució amb una colla de paràsits inútils, prous n’hem ja de mantenir. S’hauria de plantejar seriosament prescindir de la seva continuïtat, i puig que sembla volen eradicar la llei sàlica, perquè la nena pugui ser reina, i aixó comportarà haver de votar més tard o mes d’hora per aprovar-ho, possiblement aquest seria el moment de decidir que no volem reis a l’Espanya del segle XIX ni a la Catalunya del segle XXI. Tres-cents anys després de la batalla d’Almansa, i gairebé els mateixos del 1714, potser ja seria hora de reconduir la història i treure’ns de sobre aquesta rèmora inútil i onerosa pels nostres interessos que són els Borbons.

Una història senzilla

M’explicava un bon amic que em vaig trobar l'altre dia, una història senzilla però bonica.
Fa un parell d’anys venia amb el cotxe de Centelles, quan després d’aturar-se a Sant Quirze de Safaja, en continuar cap a Sant Feliu de Codines, és trobà al bell mig de la carretera a una parella a peu amb tres maletes i una pluja persistent d’aquella que et deixa emmarat. S’aturà el meu amic i s'oferí portar-los. Ells li varen dir “no hace falta vamos aquí mismo” ¿A donde van? preguntà el meu amic “a Sabadell – li contestaren – nos han dicho donde trabajábamos que está ahi al ladito”

El meu amic els va recollir a ells i maletes i els va deixar a la parada d’autobusos del Sagalés a Caldes de Montbui, cerciorant-se abans que duien diners. Continuava el meu amic amb la narració dels fets, que per casualitats de la vida en Toño que així es deia ell, i la seva dona varen anar a viure molt a la vora de casa seva i se’ls trobava sovint. Li va aconsellar – no tenien els papers - que es busqués feina per cuitar de gent gran i en posteriors trobades en Toño li va comentar que n'havien trobat tots dos i que les coses els hi anaven relativament bé, puig tenien els tres fills a Colòmbia i encara no els podien portar aquí, en no tenir els papers arreglats.
Doncs resulta que l’altre dia anava el meu amic per la riba del Ripoll amb la seva bicicleta quan es va trobar en Toño caminant per abaixar una mica l’excés de pes. Es va aturar, puig feia temps que no es veien i, tot xerrant en Toño li va explicar que ja tenien els papers en regla i que el seu fill gran d’ací a un més ja vindria i que esperaven quan fos possible, segurament l’estiu vinent anar a buscar els altres més petits. Es separaren ambdós, i el meu amic en arrencar pedalejava amb força mentre un lleuger somriure es dibuixava als seus llavis. Per uns instants, el meu amic es sentia feliç.

El Regne Unit i les costes de Dover

El Regne Unit ha quedat aïllat políticament de la Unió Europea (UE) després de l'envit fallit llançat pel primer ministre, David Cameron, amb el seu veto a la reforma del Tractat de la UE per obtenir privilegis per a la city financera. Cameron no ha aconseguit impedir el pacte fiscal de la zona euro, ni l'adopció d'un tractat d'austeritat complementari que tots els altres països de la UE han acceptat subscriure.

El Regne Unit està més a la vora dels seus cosins nord-americans que d'Europa i la City també, i mani qui mani al 10 de Downing Street l'europeisme no és a la seva agenda, a banda que en general els britànics són euro esceptics de mena, i potser no van tan desencaminats. La cimera d'avui no ha servit per a res per uns analistes i d'alguna cosa per altres, tot i que un dels qui creu no ha servit per a res és Santiago Niño Becerra que és dels pocs en qui confio, de moment. Merkel y Sarkozy semblen molt poc pirata per tan gran vaixell com es aquesta europa que continúa a la deriva sense que ningú sigui capaç d'agafar el timó i conduïr-lo a bon port. De moment sembla que l'iva s'enfilarà al 23%, i per prendre aquesta mesura no cal ser economista ni entés en la materia, però demostra que van donant pals de cec, car aquesta mesura és un error i a més a més un elevat cost afegit pels de sempre, els ciutadans. I així no s'anima a la gent a consumir, ans al contrari, ens acosta a la recesió. 

Quan als britànics i la seva decisió d'avui, s'explica l'anècdota del primer ministre britànic i el seu "chambelán" a les costes de Dover, intentant observar algun rastre de mar o de França en un dia d'intensa boira. "Sire" li diu el "chambelán", Europa està aïllada de Gran Bretanya per la boira. És una manera de veure el món molt britànica quan encara no ha entès que ho ha perdut tot i nomès són la resta del no res de l'imperi perdut i extorsionat al límit, i instal·lats en la seva decadència es resisteixen a acceptar la realitat.

Per un grapat d'euros

El govern espanyol en funcions, per boca del president Zapatero i de la vicepresidenta Salgado ha confirmat que no farà efectius els 759 milions d'euros que l'Estat deu a Catalunya corresponents a la liquidació pendent de 2008 segons marca la Disposició Addicional Tercera de l'Estatut de Catalunya, una llei orgànica que es deriva, precisament, de la Constitució espanyola. És el darrer incompliment de Zapatero amb Catalunya, que precisament el febrer d'enguany es va comprometre davant Artur Mas a fer efectiu aquest pagament abans no acabés el 2011.

La vicepresidenta espanyola Salgado ha justificat l'impagament pel fet que el seu govern es troba "en funcions" i per tant el conveni bilateral Espanya-Catalunya necessari per fer efectiva la liquidació quedarà en mans del nou govern de Mariano Rajoy; tot amb tot, el fins ara govern estatal ha tingut més d'un any per negociar aquest conveni i liquidar els 759 milions. I precisament el PP s'ha negat a confirmar o desmentir si el futur govern espanyol farà efectiu aquest pagament, ja que abans vol confirmar l'estat dels comptes. El govern del PSOE ha assegurat que els representants del PP els han demanat "que ho parin tot" excepte el que sigui imprescindible abans del traspàs de poders del proper 22 de desembre.

No ens hauria de sorprendre aquest nou incompliment de José Luis Rodriguez

i el seu Govern d'aquest Estat depredador i parasitari que és i ha estat de sempre Espanya. Té raó l'expresident Pujol quan continúa parlant d'espoli malgrat l'expressió no li agradi a la senyora de Gispert, i tot em duu a pensar que el nou President Rajoy quan arribi al poder el proper dia 22 tampoc afluixi els euros. Estem doncs davant d'un Estat que se'ns ha quedat els diners i a sobre els ha malbaratat de manera que no té o diu que no té ni la minsa part que ens havia de retornar des del 2008 i que marcava l'Estatut. Potser seria arribada l'hora de tancar la caixa i agafar el que es nostre, el moment amb la confusió europea potser seria el més idoni, car, entestats com estàn en els seus problemes interns no es fixarien massa en nosaltres. O ara o mai!, i és que no hi ha altra sortida si volem recuperar tot el que ens han pres, i evitar que a més a més continuïn quedant-se amb els nostres diners.