L'ANY QUE HEM VISCUT PERILLOSAMENT

Aquest 2011 hem viscut perillosament i han passat moltes coses, poques de elles bones. Hem après però, que podem viure amb molt menys, una austeritat reclamada des d'aquí (i practicada) fa temps. Hauriem d'haver après a donar importància al que realmente en té i deixar de perdren's en fotesses. Hem descovert ja, que el Govern nou és igual d'inùtil i incompetent que l'anterior, que la classe dirigent política és un ermot de lucidesa intel·lectual, i no són més que quatre indocumentats, com Montoro, l'aprenent d'economista que té la santa barra de culpar del déficit Espanyol a les autonomies mentre es fa el ronso a treure's els diners que ens deu de la cartera i, vulgar com és i carent de recursos dona la culpa als d'abans que diu han deixa't un gran forat al calaix, calaix del que ja n'havia de saber el seu contingut o bé és idiota, i malgrat saber segurament el seu contingut més aviat és el segon. Veient ahir la fotografía de Lehmann Guindows, Montoro, Santamaria i Ana reMato amb cares serioses, em semblava estar veient els quatre genets de l'Apocalipsi. 
Hem aprés aquest any a despreciar definitivament a aquesta tropa de farsants nomenats clase política, que ni tenen classe ni fan polìtica i malgrat tot encara hi ha massa gent que va a votar. Hem après la inutilitat del Senat, dels Sindicats i que a les millors families sempre hi ha algú que posa la ma fraudulenta al calaix, fins i tot la del Borbó. 
Hem vist i comprovat que Millet i Montull continùen en llibertat, mentre els dictadors també la palmen i el qui l'ha de substituir Kim Jong un és clavat a un Dj Bolivíà de Granollers que conec (ves que no sigui ell mateix, que es un catxondo). Ens hem assabentat (de fet ja se sabia) que dur residuus nuclears a França ens costa 60.000 euros diaris i ens ho diuen i es queden tan amples, mentre adjudiquen el futur cementiri d'aqui al lloc menys addient però que té menys protesta popular. Hem comprovat que el Govern dels millors és un desastre de igual magnitud que l'anterior, només que aquest actual a més a més, és dedica sistemàticament a expoliar als ciutadans i destruir el que en quedava de l'estat del relatiu benestar.
Hem après tambè que els economistes no hi entenen un borrall d'economia però almenys nosaltres ja sabem que és la prima de risc i qui la remena, els antics caps de Luis de Guindows, i que els alts executius dels bancs cobren un 'pastón' i es proporcionen uns fons de pensións de cagati lorito que diria en Pepe Rubianes. Hem vist 'massa' últimamen l'ombra sinistra del sense bigoti arreu i que la seva esposa com en un miratge o un malson agafava les rendes de l'Ajuntament de Madrid (que els déus els ajudin)
I malgrat tot hem superat tanta inaniciò mental i més, lo qual vol dir que estem preparats per afrontar el nou any 2012. De fet, les úniques alegries que ens ha donat la vida enguany a banda de questions particulars i puntuals de cadascú, ens las han proporcionat els homes d'en Pep Guardiola o Andrea Motis. I és que a vegades, les coses grans son petites i les petits grans, i a vegades les petites coses ens recorden o transporten als temps de roses, guardats en un racó, en un paper o en un calaix.


BON ANY 2012!

Suggeriments per retallar..., i no als de sempre

Em permeto suggerir al Srs Luis de Guindows i Cristobal Montoro maneres de retallar i estalviar diners sense tocar la butxaca dels de sempre.
En Primer lloc es podria eliminar la Monarquia que en total ens costa uns 60 milions d'euros l'any. A continuació podrien eliminar aquest ens inùtil que són els sindicats que són 240 milions d'euros més malbaratats a l'any. Trencar el concordat amb la Santa Seu i les ajudes a l'esglesia que a més hauria de pagar l'iva com tot fill de veí i aqui ens sortirien uns cinquanta milions més, i ja en portem 350 milions d'euros i encara poder seguir sumant. Eliminar el sou als expresidents del Govern que tenen com l'ombra sense bigoti altres i sucosos ingressos. Suprimir el Senat que ens costa un ou i és més inùtil fins i tot que els Sindicats o la casa Real. Rebaixar un trenta per cent els sous dels parlamentaris i un cinquanta per cent les dietes, així como eliminar l'enorme parc d'automòbils oficials - el més gran d'Europa -. Suprimir també Ministeris estatals duplicats sense funció traspassada a les autonomies. Obviàment suprimir l'elevada despesa en armament de l'exèrcit Espanyol i alguna mesura més que no se m'acut ara. I a Catalunya aplicar tambè moltes d'aquestes mesures així com suprimir les ambaixades, llevat de la de Perpinyà que hi ha el germà d'en Josep Lluís i deixar de subvencionar Eliseu Climent que m'agradaria saber el que ens costa.
Bé, a veure si el Srs. Guindows, Montoro i Mas-Cullel em fan encara que sigui una mica de cas, que el consell és gratuït. De fet, si passes factura tampoc me la pagarien fins ves tu a saber quan.

Millet i Montull mai ho farien ...

Un lladregot de Roses sense recursos va tenir una brillant idea per solucionar els seus problemes de manutenciò i habitatge. Aquest home de 32 anys i veí de l'Escala (Alt Empordà) es va entregar als Mossos d'Esquadra el passat 19 de novembre i va confessar set robatoris amb força en diferents habitatges del municipi. Després d'escoltar la seva declaració, la policia va detenir Jordi M. F., a qui li consten antecedents, com a presumpte autor de robatoris amb força i un d'ocupació d'immobles, i ja ha ingressat a presó. En un dels casos, el confés va explicar que va quedar-se a viure un mes al domicili, situat al carrer de Les Coves. 
El varen avisar els mossos quan va trucar primer per telèfon que podria ingressar a la presó, i ell va contestar que precisament és aixó el que volia, atès no tenia vivenda ni cap mena d'ingres i malvivia del que robava i d'ocupar temporalment segones residencies. Tan content està l'home a la presó que fins i tot va trucar als mossos d'esquadra de Roses per donar-els-hi les gràcies del seu nou estat a la garjola, on es veu no li falta de res.
El problema és que aquest home pot haver creat un precedent perillós i s'hi comenci a apuntar molta gent que està en una situació igual o pitjor que la seva, Després si que no s'hi cabria a les presons.

Aquest dràstica decisió no afecta a Millet i Montull, ells aixó mai ho farien, són uns senyors.

De fer el ridícul mentre s'ensenya el rulé

Els funcionaris cobraran tota la paga extra abans de divendres. El Govern ha negociat un crèdit amb el Banc Sabadell per pagar aquesta setmana el 20% de la paga ajornada, que representa 70 milions d'euros. El conseller Mas-Colell demana al govern central que es "coresponsabilitzi del deute autonòmic" ... dels diaris.

Vaja sainet o vodevil que organitzen dia si dia també els del Govern dels millors. Primer diuen que pagaran el 80% de la paga extra, pero abans, de la nómina del més desembre descompten ja l'IRPF; després que si pagaràn un 80% d'aquesta paga extra abans d'acabar l'any i el 20% per cent restant al Gener i finalment ara ens informa el Dandy Mas-Culell (qui deu ser el seu assessor d'imatge) que entre demà i passat com el sr.Oliu els hi ha deixat uns calerons de res, acabaran pagant el 100% de la paga extra als srs. funcionaris, entre demà i passat. 

Deia Tarradellas que en política es pot fer tot menys els ridícul, doncs aquests de CIu el fan sovint, i, a més a més ensenyen el rulé. No deixa de ser curiós i sorprenent que un Partit què quan estava a la oposició comunicava tant bé, ara que té el poder i per tant, accès a tots els seus ressorts, comuniqui tant malament, que pert cert és del que acusaven al tripartit, al qui acabaran fent bó.

A propòsit de 80 mil milions d'euros de res

Potser el nou Govern del Sr. Rajoy i el no tant nou (avui fa un any) del Sr. Mas, no s'han assabentat d'un estudi de la UAB que xifra el frau fiscal a Espanya en 80 mil milions d'euros anuals, i és curiòs que tant el Govern del Sr. Mas com el nou del Sr.Rajoy tan obssessionats en retallar i en treure diners d'on sigui (d'on sigui vol dir dels contribuents de la classe mitjana i baixa) no vagin a buscar aquests diners que tenen perfectament localitzats, car els Bancs espanyols que tenen seus en paradisos fiscals no se n'amaguen pas, ans al contrari i si no ho sabeu ja us explicaràn com treure diners d'aqui per portar-los allí. Però no us preocupeu que no mouràn un dit, ja es va veure quan Gordon Brawn va pretendre aplicar la taxa Tobin, va anar corrents Obama a explicar-li que alló no ho podia fer, que els seus amics de Goldman Sachs s'enfadarien molt si l'aplicava, i que se n'oblides. I com de fet els qui manen són aquests de Goldman Sachs, no es va aplicar, ni s'aplicarà, de la mateixa manera que no es tornarà a aplicar l'impost sobre el patrimoni i aquí l'ùnic que s'apujarà i aviat és l'iva, que és alló que bàsicament paguem els ciutadans de a peu. Aquí només ens pot salvar si Alemanya entra també en recessió i baixa la cotització de l'Euro. I és que no sortim d'ensurts, del flower power de ZP hem passat a Viernes 13 amb Luis de Guindos que ens ho pinta molt negre pel primer semestre de 2012. Luis de Guindos que no ve de Goldman Sachs, pitjor encara, ve de Lehman Brothers Europa, el banc modèlic que ens va inundar de bonus brossa. I nosaltres narinant, ens està ben emprat de mesells.

La mediocritat de la CEOE

alguns dels especímens de la CEOE
La patronal tem que el cobrament d'entre un i tres euros frenarà la recuperació.- El Consell de Turisme de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) ha qualificat aquest dilluns de "innecessària" la nova taxa turística, que la Generalitat va a implantar a Catalunya, a la qual s'oposa amb els mateixos arguments que el sector hostaler per considerar que un nou impost "danya la competitivitat" de l'sector En un comunicat, la CEOE ha recordat que el sector hoteler ha mostrat resultats "positius i signes de recuperació en l'últim trimestre de l'any", situació que pot "veure truncada" amb el establiment d'un nou impost. Segons la patronal, la nova taxa "danya la sostenibilitat i competitivitat de la indústria turística, sector tractor de l'activitat i l'ocupació, i clau per a la recuperació econòmica del nostre país".

Quan una patronal esta regida per idiotes solen donar respostes com aquesta, car la taxa d'un o tres euros és molt inferior a la que es paga a molts països d'arreu i no frena pas el turisme. Potser el que frena aquest turisme és el preu desorbitat dels serveis que no es donen i si es cobren a la majoria d'establiments hotelers dels nostre país que estan molt lluny de la professionalitat que se'ls hauria d'exigir. De fet, es comporten com els petits botiguers de Camprodon que tenen dues tarifes de preus, la dels del  poble i la dels de fora. Tot plegat petites miseries de botiguers rondinaries queixosos de mena com els de Camprodon i la CEOE,  pura i mediocre brossa en ambdos casos que passen els anys i segueixen sense entendre res i incapaços de ser professionals es limiten a queixar-se sistemàticament sense ser capaços d'aportar res. I consti que dic Camprodon perque ho conec de primera mà, però és aplicable a qualsevol poblet turístic del nostre petit i escadusser País. De botiguers miserables n'anem sobrats. . .

Sant Esteve, Bosé o Lady Gaga

Sant ESTEVE, ni carn ni peix
Se m'ha ocorregut una tarda de Nadal saber qui era realment Sant Esteve. Màrtir o Stephanos kelil (Començament del segle I - Rodalia de Jerusalem, 34-35?) protomàrtir (el primer màrtir), Sant Esteve, és un sant del cristianisme. No se sap segur quin era el seu nom però sí que significava corona, d'aquesta manera, com que es considerava un jueu hel·lenitzat, se li atribuí el nom grec Stephanos (en arameu, kelil i en català, Esteve)
L'única font per conèixer la seva vida i mort són el llibre del Nou Testament conegut com els Fets dels Apòstols. Esteve va ser un dels set homes escollits pels apòstols poc temps després de la mort de Jesús amb la funció de diaca per gestionar els béns comuns i repartir almoines entre les vídues dins l'economia de l'església primitiva. També va predicar l'evangeli a la comunitat dels hebreus procedents de colònies hel·lenitzades a la sinagoga de Jerusalem. El missatge d'Esteve va ser près com una agressió a la Llei i se'l acusava de dir paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu. Una població agitada com la del Jerusalem d'aquell temps, provocà que els més excitats el portessin davant el Sanedrí i allà va fer un discurs carregat de fogositat i imprudent, considerat inadmissible per una assemblea encarregada de vetllar per la tradició i la Llei, per la qual cosa l'acabarien matant. Al sentir-lo, els membres del Sanedrí estrenyien les dents i es corsecaven de ràbia contra Esteve, i es van tapar les orelles i s'abraonaren tots alhora contra ell. Un grup d'exaltats el portaren a les afores de Jerusalem i l'apedregaren. Dins el context polític del moment, el Sanedrí no podia condemnar a ningú ja que només era l'autoritat moral, perquè el poder polític i la força pública residia en els romans. Pau de Tars també hi era, segons sembla vigilant la roba dels que el lapidaren.
La troballa o invenció (del llatí inventio) del cos de Sant Esteve va tenir lloc en temps de l'emperador romà Honnori quan un capellà anomenat Llucià a través d'un somni (o potser una al·lucinació) se li aparegué Gamaliel i li va dir que el cos es trobava a Cafargamala al nord de Jerusalem.
Les suposades relíquies de sant Esteve portades a Menorca el 418 originaren un fanatisme religiós encapçalat pel bisbe Sever que s'expressà en la persecució dels jueus de l'illa i la seva total conversió al cristianisme. És objecte de veneració tant en l'església catòlica com en l'ortodoxa. La seva festa se celebrava tradicionalment el 3 d'agost i el seu dies natalis es celebra n el 26 de desembre

O sia, tot plegat una farsa més del cristianisme d'un paio com a mínim andrògin com Miguel Bosé o Lady Gaga, i, sincerament prefereixo Lady Gaga o Bosé que almenys quan volen o els pertoca, canten bé. Ara, com gràcies al dropo andrògin aquest, pel seu Sant és festa, jo no diría res i callaria com una bagassa desinformada, no sigui que l'Arturu se n'assabenti i ens retalli la festa, que aquest Arturu Mans tisores...li ha agafat afició a retallar.

El previsivle discurs del Borbó

El Govern de la Generalitat i els partits catalans han aplaudit aquest diumenge, amb matisos, que el Rei Joan Carles I, hagi utilitzat el seu tradicional discurs nadalenc per llançar un missatge de reforç de les institucions públiques i hagi subratllat amb les seves paraules que tothom és igual davant la llei. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha destacat que les paraules del monarca van "en el bon camí" per revitalitzar les institucions i fomentar el seu respecte, i ha jutjat que la declaració vetllada a les activitats del seu gendre Iñaki Urdangarin van en la línia d '"intentar ordenar les coses". 
Artur Mas, per variar no ha entés res i comença a ser preocupant la seva estulticia, el discurs del rei d'ahir, és gairebé calcat al de 1994 i li ha escrit algú només perquè salvi el seu podrit i borbonic cul. La resta, endergues. A més a més, i torno a referir-me a la meva icona intel·lectual Mohamed Jordi, però és que se'ns estan pixant a boca: on són Millet i Montull? 

BON NADAL!

M'omple d'orgull i satisfacció com dira el Borbó desitjar-vos un bon dia de Nadal a tots els que passeu per aqui i als qui no també. Al Lluís no que no està per endergues amb aixó de les Festes. 

El fiscal demana set anys i mig

. . . de presó a una estudiant de música - 


El fiscal demana set anys i mig de presó per a Laia Martín, una estudiant de música acusada de contaminació acústica i de causar lesions psíquiques a una veïna perquè tocava el piano a casa seva durant el dia, segons publica La Vanguardia aquest divendres. Martín, de 26 anys, va ser denunciada per soroll per una veïna del seu domicili de Puigcerdà. El fiscal, a més, fa extensiva l'acció penal als pares de la noia, ja que els considera còmplices del delicte, com a cooperadors necessaris. L'advocat defensor, Marc Molins Raich, considera que l'assumpte és un excés, perquè "la jurisdicció penal es reserva el càstig de les conductes més greus i ofensives de la convivència, i aquest tema mai no s'hauria d'haver criminalitzat". 
El primer que se m'acut comentar d'aquesta noticia que he publicat on li pertoca - COLLONADES -  que a qui han d'internar en un psiquiàtric i de per vida és a la veïna de la Laia - la denunciant -, atès realment està afectada psíquicament i a continuació inhabilitar al fiscal per incompetent. Com es pot considerar considerar contaminació acústica la música? i d'un piano... que ens hem tornar bojos? i a més a més la Laia pel que expliquen el toca prou bé. A l'Havana, anant pel carrer se sent música arreu i ningú es queixa, ans al contrari, s'encomana el son a qui l'escolta mentre passa. Si no denunciem a les cotorres que molesten amb els seus esgarips, ni als trons, ni al camió de la neteja, o al que recull cartrons davant de casa a les sis del matí, com es pot admetre en un jutjat una denuncia per contaminació acústica d'una noia que toca el piano? Que tanquin a la veïna denunciant per intolerant i psicópata, i s'ha acabat el broquil.

'La chica con la maleta'

Quan tenia setze anys vaig veure una pel·lícula que em va impresionar profundament, "la Chica con la Maleta" del director de cinema italià Valerio Zurlini, amb una meravellosa Claudia Cardinale, Gian Maria Volonté i un timid Jacques Perrin. La película en un blanc i negre molt ben retratat, que no és gens fàcil, narra les peripecies d'una noia Claudia Cardinale, que coneix un noi tímid Jacques Perrin, germà del seu amant que passa d'ella, el noi s'enamora d'ella, però és un amor impossible. La película que no la he tornada a veure més, la vaig visionar tres o quatre vegades en una setmana al cine Colón, on ara hi ha un bingo, a la avinguda 11 de setembre.
Em va impresionar molt, suposo perquè representava, (tot i que era més gran) que en Jacques Perrrin tenia 16 o 17 anys i em vaig identificar molt amb el personatge, i és que la Claudia estaba guapa a rebentar, em sembla era la seva segona o tercera pel·lícula que interpretava i recordo que em vaig enamorar com un imbécil d'ella.
A banda, diria jo que fou la primera producció, o sino de les primeres europees que a més a més d'una excelent banda sonora, contenia dins seu cançons dels cantants de moda a Itàlia en aquell moment: Mina, Milva, Peppino de Capri, Renato Carosone, Adriano Celentano, Gino Paoli i algun altre que ara no recordo, aspecte que no era massa freqüent i que va coincidir també amb l'apogeu de la cançó italiana.

Suposo que si ara la tornes a veure, tindria una enorme decepció, tot i que em dona la sensació que és un film que no necessariament ha d'haver envellit malament, però és que encara em dura la decepció de revisar Farenheit 451º de Truffaut que vaig veure estrenar a Palma de Mallorca l'any 68 quan hi feia la mili.
I és que hi ha pel·lícules que com les persones envelleixen molt malament, i que també els temps canvien, mireu sinó la 'chica de la maleta' actual. Sincerament, m'agradava molt més Claudia Cardinale.

Perquè li diuen copagament . . .

. . . si només és afany recaptatori -

Sembla ser que ja es pot dir que Espanya ens roba. Doncs bé, a partir d’ara ja podrem dir també que la Generalitat de Catalunya i en nom seu el Govern dels millors del Sr.Mas ens roba.
Cobrar un euro per recepta, a banda de pur i dur afany recaptatori és robar als ciutadans més debils que és amb els que es veuen en cor. Ciutadans que paguen molts d’euros entre impostos directes i indirectes, sense comptar que ja paguen una seguretat social. En el meu cas, de la jubilació em descompten d’IRPF més de 300 euros cada més, després de tota una vida pagant Seguretat Social, i sense haver anat mai al metge. Té nassos que si ara i haig d’anar em toqui pagar un euro per recepta. És que és es colmo. I per acabar-ho d'adobar van i als funcionaris no els hi paguen la extra de Nadal però els i descompten l'IRPF corresponent a la nómina de desembre. El Govern dels millors hauria de dir-se: EL Govern dels barruts.

Internet: tenir-ne ONO tenir-ne

Des de dimarts a mitja tarda fins avui dijous a les 11 del matí hem estat a casa sense telèfon fixe ni internet. El motiu segons ONO és una avaria a la zona sense especificar ni la durada i les causes. El que sorprén, és que per trucar al telèfon d’atencio al client aquest sigui un 902, o sia que és una atenció que la pagues, que ja té la seva berba, i per acabar-ho d’adobar que mentre parles amb un señor qué tota l’estona t’està dient caballero, et digui l’interfecte que seria aconsellable que el teu mòbil des del que estàs trucant el passessis a ONO, car portes ja gastats més de sis euros des que has començat a trucar mentre escoltaves una gravació, després el 'premi', 1, 2, o 3, després la musiqueta mentre una deliciosa veu et va dient “espere un momento, por favor, todos nuestros operadores están ocupados, manténgase a la espera”.
Com diría Mohamed Jordi, se’ns están pixant a la boca, i potser seria arribada l’hora de queixar-se massivament. Un telèfon d’atenció al client no pot o no hauria de ser de pagament. Jo no sé fer aixó d’obrir al Twitter un tema d’aquests de debat que arriben a treending topic, però potser es podría començar per aquí, o contactar amb el defensor del consmidor, car, tot i que no és el meu cas, hi ha gent que treballa desde casa amb el seu ordinador i si viu pel meu barri ha gairebé 48 hores sense poder treballar.

Sense internet

Segueixo sense internet, diuen els de ONO que avui estarà arreglat. Per cert que el telèfon d'atenció al client és un 902. Manda güevos.

Maria del Mar Bonet - Bellver


La primera vegada que vaig sentir cantar na Maria del Mar Bonet en directe, fou a "es castell de Bellver" a Palma l'any 69, i vaig quedar impressionat pel registre i la calidessa de la seva veu, que ha evolucionat a millor si és possible amb el pas dels anys cap la consolidació d'una carrera exitosa i sòlida, fonamentada en les arrels de la música popular de ca nostra i de la Mediterrània.
Estava a Palma fent la mili, destinat a la Subinspección militar de Baleares i en comptes d'estar al quartel feiem vida a les bóvedes, sota la Catedral, (ara ja no hi són, hi ha un un llac decoratiu sota la muralla) Allí disposavem de bastant llibertat, de fet sortiem de farra a la plaça Gomila gairebé cada nit i de paisano.
Varem decidir anar amb uns quants companys al Castell de Bellver a veure l'actuació de la gent de la nova cançó tot i que comportava algún risc. De fet la majoria del públic erem soldats, era fàcil saber-ho pel cabell curt a l'ús que ara és porta prou però a l'any 69 la moda era precisament dur els cabells llargs.
-
Diría que aquella va ser una de les primeres actuacións de Maria del Mar tot i que em sembla havia gravat ja el seu primer disc, hi havia també Joan Ramón, el seu germa, que va cantar la mateixa cançó tres vegades. Dos més un, el Quicu, crec que Falsterbo i aquí el record ja és difós. Pensava que havia recordat que era Maria del Mar qui va cantar tres vegades la mateixa cançó atès l'hi havien censura't "que volen aquesta gent", però ja no n'estic del tot segur, però avui parlàven en aquest priograma de són germà, Joan Ramón.
Com era normal en aquella época hi havia gairebé un gris per cada espectador, aquests asseguts al mig del pati central del castell de forma circular i els grisos envoltant-lo, tot i que haig de dir que no va haver-hi incidents i l'actuació va transcòrrer amb normalitat. Uns dies abans a un hotel de Palma al "hall" havia actuat Joan Baptista Humet, i aquí no hi havia ni grisos, n'erem quinze o vint a escoltar-lo.
-
Hi vaig pensar l'altre dia parlant dels setze jutges.
-

La partícula de Déu o el no res

Aquest article és de l’any 2006 i el podeu trobar sencer aquí. Llegint-lo, s'entén o intueix una mica de que va aixó del bossó de HIGGS, la partícula de Déu que sembla estàn a punt de trobar al CERN de Suïssa, i és que la joguina més cara de la historia está a punt de descubrir el no res, només que ells encara no ho saben. 


"De què està feta la materia que ens envolta? Què fa que hi hagi pedres i arbres i planetes, i no un altre tipus d’ordre diferent? Aquesta pregunta se la fet l’home des que té ùs de raó i no ha estat fins el segle XX que s'ha descobert que els constituents més petits de la matèria són un conjunt de partícules elementals (és a dir, indivisibles), que interactuen a través de diversos tipus de forces. La teoria que explica com funciona tota aquesta maquinària es diu Model Estàndard. Aquesta teoria representa la visió del món de la física a dia d’avui. Perquè aquesta teoria funcioni, ha d'explicar una propietat fonamental dels objectes, la seva massa. Tots experimentem el que és la massa quan intentem moure un objecte. La seva inèrcia, la seva resistència a posar-se en moviment si està parat, o a parar-se si es mou, és deguda a la seva massa. La massa és també responsable, juntament amb la força d'atracció de la terra, de que tinguem un pes. És a dir, el que ens fa quedar enganxats al terra. El físic britànic Peter Higgs va concloure als anys seixanta que, perquè l'existència de la massa pogués encaixar en el Model Estàndard, havia d'existir una partícula que mai s'havia observat, que des de llavors s'ha anomenat “bosó de Higgs”.

El mecanisme de Higgs

Suposem que estem en una festa en una casa de l'alta societat. En el menjador, que està abarrotat de gent, apareix un actor famós. Les persones que estan pròximes a ell formen una petita pinya al seu voltant, per tafanejar. Si l'actor es mou, les persones, per educació, no el persegueixen. Però, mentre creua l'habitació, el personatge atreu el grup de persones que estan més prop. El resultat, és que l'actor està sempre embolicat d'un nus de gent: és com si tingués més massa del normal. La petita pinya que l’embolica li dificulta més posar-se en moviment o parar-se, que si estigués sol. Exactament igual que quan intentem caminar en l'aigua, i ens sembla que les nostres cames són més pesades. Peter Higgs va formular la hipòtesi que les partícules adquireixen massa amb un mecanisme semblant al de la festa de l'alta societat. Segons ell, l'espai estaria ple d'un camp, que fa que quan una partícula el travessa, adquireix la propietat de tenir massa. En realitat, no es tracta d'una idea tan rara. Estem constantment embolicats de camps. Per exemple, l'electromagnètic, que fa que funcionin aparells com els mòbils o les ràdios.

Del camp a la partícula


Tornem a la festa de l'alta societat. Quan l'actor surt, en un cantó de la sala algú comenta una mica respecte a la seva història secreta amb una cantant. La tafaneria comença a passar de boca en boca, rebotant pel saló. L'efecte és el mateix que quan estava l'actor. Es formen petites pinyes de gent que comenten la història, després es desfan i es tornen a formar una mica més enllà. Encara que la tafaneria no té massa per sí mateixa, els “grumolls” de persones que es formen sí que la tenen. Un mecanisme d'aquest tipus seria el responsable de l'existència del “bossó de Higgs”. Naturalment, es tracta només d'una metàfora: per a entendre com és possible que a un camp li estigui associada una partícula fan falta molts càlculs matemàtics. No obstant això, la cosa no és tan inusual. Per exemple, la llum no és res més que radiació electromagnètica. Però, se sap també que la llum està feta de fotons. Heus aquí un camp i la seva partícula associada.



SI NO ENTENEU RES NO US PREOCUPEU, JO TAMPOC HO ACABO D'ENTENDRE, POTSER PERQUÈ NO SÓC ACTOR DE HOLLYWOOD.



"Cita con Mamá"

Exercir d'avi a dia d'avui comporta bastants servituds i sovint no pots programar el temps teu atès estàs pendent d'una trucada d'alguna filla per col·locar-te una o més criatures. Avui he anat a la Biblioteca de Sant Quirze a recollir a Maria la meva neta gran i l'he deixat a Fiac on estudia anglès i m'he esperat una mitja hora a que sortís la seva germana Laura que plega a las 7. Hem anat a casa seva ayès sa mare (separada) encara estaba treballant i ens hem posat a veure la tele (aquesta setmana no hi ha deures). Primer hem vist Scobidou i quan s'ha acabat Laura ha canviat de Canal i hem vist un tros d'un programa al canal MTV. El programa es diu "cita con mamá" i consisteix en un noi que s'entrevista amb tres mares sense conèixer les seves filles i segons com vegi les mares i el que parli amb elles, tria una de los tres noies. Pero, ai las! avui en comptes de triar una noia havia de triar un noi. Tot el programa és francament molt kistch i de bastant mal gust, i l'escena final es una escullera on el noi amb posat d'estaquirot i un pentinat pitjor que el de Neymar espera a les tres mares, a qual pitjor. Mentre, arriba una limusina on hi ha els tres nois dins, que surten a mida que són rebutjats fins que el tercer és que el l'altre noi ha triat. Els dos primers eren dues perles dignes de The Rocky Show, i el tercer, l'escollit era el més normalet. Les dues mares i fills no escollits li han dit de tot menys bonic al noi, i quan ha sortit el tercer, s'han abraçat i s'han fet un petó, des d'una certa distància de càmera i de manera que el clatell d'un tapava la cara de l'altre. Aixó a tres quarts de vuit en horari infantil, i a l'abast de qualsevol de les moltes criatures que segurament estàn soles a casa seva a aquesta hora, tal i com van de bòlit els pares i mares avui en dia.

La primera víctima d'Eta

El Guardia Civil José Pardines
Tenia entés que la primera víctima d'Eta havia estat el Guardia Civil José Pardines el 7 de juny de 1968, en un control rutinari. Aixó és el que reconeixia la banda, però hi ha una corrent que insisteix en que la primera víctima va ser Begoña Urroz, una nena de 22 mesos, 8 anys abans. 


"La primera víctima de ETA - Begoña Urroz, de 22 meses, falleció abrasada en 1960 por una bomba colocada en la estación de ferrocarril de Amara (Guipúzcoa). Décadas después se descubrió que ése fue el primer atentado mortal de ETA. Su madre rompe ahora 50 años de silencio y habla a EL PAÍS ..."

Begoña Urroz seria doncs la primera víctima d'Eta, tesi que sostenia el mateix Ernest Lluch, però sembla no ès certa, car aquella bomba va ser col·locada, com algunes més que van esclatar llavors a tot l’estat, pel DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación) que les va reivindicar. ETA tot just balbucejava. No tenia capacitat operativa per a actuar a tot l’estat.  La conclusió és que no hi havia cap prova per a atribuir la bomba a ETA, i sí al DRIL, que havia reconegut el fet, corroborat pels periodistes i historiadors que havien investigat el cas. Uns quants mesos després l’autora del treball va guanyar el premi especial de periodisme en èuscar Rikardo Arregi, convocat per l’Ajuntament d’Andoain, amb la col·laboració del govern basc. Aquesta versió l'explica Xavier Montanyà a Vilaweb, tot i que la oficial de el País y La Vanguardia entre altres donen com a bona és que fou Eta l'autora de l'atemptat amb  bomba que va causar la mort de Begoña.
Com podem saber la veritat històrica de qualsevol cas, si uns fets de seixanta anys enrere no es poden aclarir i no saps a qui fer cas ni quina versió deu ser la certa. Ës la societat de la desinformació en la que estem immers i ja no aconseguim saber res ni esbrinar res, envoltats de dubtes i desinformacions aparentment ben informades que ens desconcerten i augmenten la nostra ignorància dels fets. Només sabem que no sabem res, però aixó fa anys que està dit i no consola ni ens dona la categoría de filòsofs.

La Marató de TV3... la vostra

La primera actualització del marcador de 'La Marató' deixa una xifra de 406.631 euros - Xavi Coral i Espartac Peran presenten fins a la matinada la 20a edició del programa solidari de TV3, dedicada a recaptar fons per a la regeneració i el trasplantament d'òrgans i teixits... bla, bla, bla ...
Ja vagi deixar per escrit fa un any el que en pensava de la marató de TV3 - la vostra -, cadascú decideix qui li buida la butxaca al seu gust per una suposada solidaritat de bona fe. La bona fe, la bona fe...quan de mal i poc de bé s'ha fet gràcies a la bona fe, i a més a més TV3 encomana aquesta tasca d'espoli versió 905 als ciutadans, a dos mindundis pretesament graciosos com els de la foto que tenen menys química que la física i demostren que a vegades al món hi ha gent perquè hi hagi una mica de tot, encara que no serveixi per a res. La Marató de TV3 és el summun de l'apologia de la demagogia buenista que cap forat tapa i moltes escletxes obre en la gent que potser no som de bona fe, però toquem de peus al terra i tenim clar, molt clar, qui ha d'aportar aquests diners per investigar, i no són precisament els ciutadans de Catalunya, que prou aporten ja. Avui és d'aquells dies en que sento una profunda vergonya de tenir una televisió com TV3 'la vostra'. Pura brossa o 'tele basura' que en diuen de Tele 5, que almenys té la delicadesa de no enganyar a ningú i va al gra.

De Motels, economistes i forenses


He volgut recuperar aquesta història publicada el mes d'agost d'enguany. Concretament el dia 14, un dia ideal per a rebre pocs comentaris: 1 en aquest cas d'en Miquel. No hi entenc de res i menys encara d'economia, possiblement és per aixó que opino, però diria que la política d'austeritat de la que es vanta i rigorosament aplica el sr. Más només ens pot dur a la recessió i a la miseria. Ja deia ahir que la Generalitat no servia per a res, de fet, el Govern Espanyol tampoc. Curiosament el que no va aconseguir Hitler ho ha aconseguit la senyora Merkel, manar a Europa.
La història que ve a continuació de la que us parlava al principi, val la pena llegir-la perquè és molt instructiva i defineix en certa manera el que està passant actualment, malgrat la crisi evident d'alguns sectors concrets.  Potser n'hauria de prendre nota el Govern del Sr. Más què qual "Arturo Manos tijeras" està retallant per tot arreu, sense cap criteri ni lògica. Deu ser que té assessors que són economistes, aixó ho explicaria tot. No estaria de més recordar que la única experiència del Sr. Mas dins l'empresa privada, ha estat treballar com a asessor de Lluís Prenafeta a Mollet, a la seva fàbrica de curtits, i el negoci va acabar com el rosari de l'aurora, amb prous problemes fiscals i quelcom més.

"L'any 1925 un home va posar un petit negoci al bell mig de la ruta 66 als Estats Units, hi havia molt trànsit de camions de transport de mercaderies i vehicles i va començar per una benzinera i un petit "xiringuito" on servia cafès, esmorzars, dinars i el que fes falta.
Mica en mica atès que havia establert el seu negoci en un lloc estratègic, aquest va anar creixent, va ampliar la benzinera, va obrir un restaurant més gran que va ampliar a Motel, més una àrea de servei per guardar els camions a la nit, així com un tren de rentat i servei de reparació de vehicles. El negoci li anava cada vegada més bé fins el punt que va crear un petit imperi que il·luminava les nits de la zona amb les seves llums i neons com si d'un pètit las Vegas es tractés, atès també tenia la seva corresponent casa de barrets.

-
Aquest home era analfabet, i va decidir enviar al seu fill a estudiar a la millor Universitat dels Estats Units, s'ho podia pagar i no volia que el noi fos un analfabet ignorant com ell. Degut al seu analfabetisme i a que tenia molta feina i una colla d'empleats, el nostre home òbviament no llegia diaris, ni escoltava la radio o veia la televisió, ell, treballava i guanyava els diners a cabassos aliè a tot l'entorn esmentat.
L'any 1930 va tornar a casa el noi llicenciat amb molt bona nota en Econòmiques. Només arribar, astorat va cridar al seu pare: Pare! Com és que fas aquest dispendi de llum amb tants rètols i neons, que no ho saps que l'any passat va fer un crack la borsa i estem immers en una enorme crisi econòmica?
El pare es va encongir d'espatlles tot contestant-li: Noi, el negoci dona per molt i no se ni que fer-ne amb els diners que guanyo, vols dir que hi ha crisi?.

Oi tant, va contestar el fill, que no escoltes la radio?, que no veus la Televisió?. Que no llegeixes els diaris?
No! contestà el pare, tinc massa feina, a més a més com no se llegir tampoc entenc res del que diuen.
Ai! sort que he vingut, va reblar el fill, has de tancar immediatament el restaurant i l’hotel, les llums per suposat, es una despesa molt forta en energia, i el taller mecànic i el garatge també, mantenir-te només amb la benzinera i el xiringuito i esperar que remunti la situació econòmica.

-
El pare no ho veia gens clar, si tot rendia i funcionava com una màquina perfectament engrassada de guanyar diners no veia perquè tenia que reduir el seu negoci, però com el noi tenia estudis i ell era un pobre analfabet, li va fer cas.
Al cap de mig any el negoci era una ruïna i ni tan sols donava la benzinera o el xiringuito, puig la gent s'aturava en altres àrees de servei que havien anat proliferant rere seu i que oferien tots els serveis que ell havia tancat.
Un dia, quan la cosa anava ja molt magre li va dir al seu fill: Noi, tenies raó, hi ha una enorme crisi i jo sense assabentar-me'n, sort que tu ets economista i ho vas saber detectar a temps."
 

1.- Aquesta seria la màxima aportació que podria arribar a fer un economista per a l'economía, que com els forenses disecciona el cadàver i t'explica fil per randa les causes de la mort, però no pot preveure-la ni evitar-la.
.
2.- Aquesta faula la tenien penjada a recepció de compres als Establiments Unzu a Pamplona, no la recordo exactament, però més o menys era així. Deu fer trenta o més anys que la vaig llegir, però crec que encara és i molt vigent.

Third wind



Hi ha qui posa jazz cada dissabte, altres de tan en tant i qui ho fa cada dilluns aixó de posar música. Avui m'abelleix posar "Third Wind' de Pat Metheny Group. BON DISSABTE!

El dia dels sants funcionaris innocents

No se si algú hi ha caigut, començant per el relativament Honorable President de la Generalitat que un funcionari no és un dropo amb "manguitos" i visera rere una finestreta dient "vuelva usted mañana" amb cara de fàstic, o escribents com Bartleby. Hi ha funcionaris mestres, metges, infermeres, policies, bombers, administratius etc etc. Funcionaris que pràcticament fa 10 anys tenen el seu  sou congelat, uns sous mileuristes o poc més en molts del casos, que l'ùnic consol que els quedava fins ara era tenir la feina assegurada i cobrar religiosament cada mes. Per cert, els sindicalistes són una mena de funcionaris tambè. Ara, el Govern dels millors que no ha cobrat els 759 milions d'euros de Madrid (ni els cobrarà de moment) diu que el dia 28 de desembre a lo millor paga el 80% de la paga extra a aquests funcionaris, lo qual donat el dia dels fets, és una autèntica penjada de llufa.
No sé quants cotxes oficials té la Generalitat, a l'enllaç parla d'uns 80, si el de les ambaixades. No he trobat el dels ineficients Consells Comarcals, al que hauriem de sumar-hi les Diputacions i l'inùtil cost del senat, que entenc no es competència de la Generalitat. Però de fet, una Generalitat que no té segons diu un euro a la caixa perquè no cobra de Madrid i a més a més encara es planteja demanar un credit a l'Estat d'uns diners que com diu el mateix Duràn i Lleida no té, no sé perquè collons serveix, ni tan sols és una gestoria que administra el País atès no hi ha on administrar a banda de las teranyines de la caixa forta. 
Potser el que hauriem de fer d'una vegada és reformar aquesta administració, o suprimir el  Govern de la Generalitat, o aixó o que actuin en consequencia i facin pagar al morós Estat Espanyol, en comptes de rebaixar-se a demanar-li un prestec.

Teoria i pràctica de l'estupidesa

"Sempre m'ha interessat l'estupidesa, potser per una passió erasmista que m'escomet de tant en tant. No escriuria un elogi de l'estultícia, però si un tractat sobre ella. Si hi ha una teoria científica de la intel·ligència, hauria d'haver una altra igualment científica sobre l'estupidesa. Crec, fins i tot, que ensenyar-la com a assignatura troncal en tots els nivells educatius produiria enormes beneficis socials. El primer d'ells - em deixaré portar per el meu optimisme - vacunar-nos contra la tonteria, profilaxi d'urgent necessitat, doncs és un morbo del qual tots podem contagiar-nos. Per cert, un símptoma d'estupidesa és haver convertit la palaba "morbo" (malaltía) en un elogi. Si la intel ligència és la nostra salvació, l'estupidesa és la nostra amenaça. Per això mereix ser investigada com la sida. "

- Introducció de la introducció de la intel·ligència fracassada, teoria i pràctica de l'estupidesa de Jose Antonio Marina. ANAGRAMA.


Com Amalfitano amb el 'testamento geométrico' de Rafael Dieste, aquest és un llibre que em vaig trobar un divendres, buscant-ne un altre i no se d'on ha sortit. No recordo haver-lo comprat ni que me l'hagin regalat, però l'he devorat i el trobo francament higiènic i molt recomanable.

De comprar superficialitat

No havia pensat mai que es podia anar a un supermercat a comprar tan sols superficialitat, però l'altre dia a la tarda, al Super del barri, una noia que hi havia davant meu, duia al seu cistell, una ampolla de vi blanc, una altre de cava, una capsa de bombons i una altra de profiterols. La va salvar de la meva crítica que era jove i bonica (digna de ser retratada per en Pomés) i el fet de portar-hi també una capsa amb felicitacions de Nadal de Metges sense fronteres. I és que aquest més de desembre on les targetes de credit treuen fum, i tothom s'omple la boca de pau, felicitat, etc, em treu bastant de polleguera, i a banda em deixa força indiferent, fins el punt que ahir la Nuri es va emprenyar amb mi perquè en preguntar-me alló de: que faig de dinar per Nadal?, jo salto i li dic, anem aquí sota de casa a buscar un pollastre a l'ast. Si les mirades matessin, hom hauria ja traspassat.

Els altres catalans

Des d’infant que en el meu entorn he parlat en català. No ho recordo del parvulari a la Casa de la Caritat on ara hi ha la plaça Marcet, amb Sor Teresa i Sor Pilar, les monges paules, suposo que amb elles devia xampurrejar en castellà, però vaig fer l’ensenyament en català a Cal Sr. Vall, i en català/castellà el batxillerat a la Acadèmia del Sr. Caldes. Obviament els llibres i examens eren en castellà, pero les classes es donàven en català o castellà segons el professor. 
Per a mi ser català és un estat natural que fa no necessiti reivindicar-me de tant en tant, ni manifestar-me, ni fer-ne apologia, simplement ha estat de sempre un fet natural.
A meitats dels cinquanta va començar a arribar el flux gros de la immigració andalusa, murciana i extremenya que obviament ni parlàven ni entenien el català i més en l'época en que estavem sota el jou franquista, per tant predominava el fet de parlar en castellà per entendre's.
Bastants d'aquests immigrants d'aquells temps varen entendre i parlar la nostra llengua i els seus fills també. El curiós és que hem retrocedit, i els nets i besnets d'aquests, malgrat haver fet l'ensenyament en català, la gran majoria no el parla, tot i saber-ne. El perquè d'aquest retrocés no el se, ni tinc cap explicació ni he trobat ningú que me la sabés donar.
La novel·la els altres catalans d'en Francesc Candel em va ajudar a entendre moltes coses dels nouvinguts i llegir en català va arribar més tard, gràcies a Incerta Glòria que tenia el meu pare i que va canviar el meu hàbit de llegir en castellà, però aixó és ja una altra història, o potser part de la mateixa

La senyora del paraigües

Anava l'altre dia Via de Massagué avall, quan em vaig creuar amb una senyora gran que caminava amb passes menudes i malgrat feia estona havia deixat de ploure encara duia el paraigües obert damunt seu.

- Señora, ya puede guardar el paraguas, hace rato ha dejado de llover - li vaig dir en castellà -
- Ja ho sé jove, va contestar somrient, és que ja vaig be així i si torna a ploure no cal que em molesti en obrir-lo, a banda que si em mullo podria créixer (era molt menuda) i ja no tinc edat ara de fer-ho.
Ens vàrem acomiadar i cadascun va seguir el seu camí.

Us preguntareu perquè li vaig fer la pregunta en castellà, oi? Doncs deu ser per pura rutina intuïtiva, suposo que em va semblar que les seves faccions eren les d'una castellano parlant i de manera automàtica vaig traduïr i aleshores en adonar-me'n que no era així vaig tornar al català.

Aquest costum el tenim tan arrelat molts de la meva generació que costarà molt d'eradicar, i no entro a jutjar si fem bé o no, potser és un problema d'excessiva educació o que estem acostumats a tractar de petits amb molts castellano parlants que realment no entenien el català i el bilingüisme ens funciona de manera automàtica, encara que a vegades com aquell dia, erri.

A propòsit de Bartleby

Tots els Bartleby que han estat, són i seran, podrien haver estat envaïts per la teoria del pànic, davant la responsabilitat que la seva obra, del tipus que sigui, en un moment determinat pogués o arribés a veure la llum. Ho analitza Vila Matas a Bartleby & cia. ...


"... Señor Rulfo, ¿por qué lleva tantos años sin escribir nada? Es que se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias. Este libro habla de los que dejan de escribir (Rulfo, Rimbaud, Salinger...) e indaga en los motivos de cada uno para preferir no hacerlo. Todos conocemos a los bartlebys, son esos seres en los que habita una profunda negación del mundo. Toman su nombre del escribiente Bartleby, ese oficinista de un relato de Herman Melville que, cuando se le encargaba un trabajo o se le pedía que contara algo sobre su vida, respondía siempre, indefectiblemente diciendo: Preferiría no hacerlo."

Qualsevol obra, en la intimitat d'un mateix, ballestrejant a tort i a dret i trencant o no les nomes establertes, dona un punt d'impunitat que no genera el pànic. Aquest, pot començar en el mateix moment en que l'autor en mostrar la seva obra i per tant en sortir de la seva trinxera, es descobert per el públic. Aleshores, l'estat de consciència canvia, apareixen els sentits: responsabilitat, ridícul, i a sobre la necessitat de com a mínim en el cas de continuar, igualar o millorar el que ja s'ha fet, i la gran pregunta: si ja s'ha expressat el que es pensava, el que es volia dir, perquè dir res mes?, amb el perill de repetir-se. En aquest moment en que el pànic fa acte de presència i que suposo qualsevol artista conscient en un moment o altre experimenta, la reacció pot anar en dues direccions: Seguir treballant amb el risc de repetir-se constantment i entrar en l'engranatge comercial, sovint prou rendible, o refugiar-se en el no, Bartlebitzar-se, per pròpia coherència. No és una decisió fàcil de prendre i em temo que més que un mateix, qui l'adopta és el propi estat de consciència de cadascun. A nivell personal, confesso que no m'hauria agradat tenir-ho ja tot dit als dinou anys com Rimbaud, o com ens deia Cioràn que als vint sabia exactament el mateix que als seixanta, que aquests quaranta anys havien estat una simple, i feixuga tasca de comprovació del que ja sabia. Sobre tot perquè en ambdós casos no és veritat i si un acte de vanitat. Hom només sap el que sap que no és molt, però malgrat les mancances encara no ha perdut la capacitat de sorprendre’s davant les coses. No ha estat doncs envaït pel pànic (encara) segurament per un cert estat d’inconsciència que sent honest, tal i com està el paisatge, no crec sigui tampoc dolent del tot. Al cap i a la fi no sóc pas l'ùnic inconscient.

Enric Barbat: adéu al sisé jutge

Un dels blocs menys coneguts que tinc, sovint visitat per escoles, és "La Nova Cançó" on hi ha biografies, vídeos o fotos dels seus components així com de gent que posteriorment ha seguit fent música en catala i que haig de posar al dia, car els últims que hi vaig afegir són en Roger Más i l'Estanislau Verdet. Un dels que hi surt és Enric Barbat, el sisé jutge traspassat ahir als 67 anys. Pels qui en sabieu poc o res d'ell aquí trobareu la seva biografía i un vídeo nou, atès un d'antic que tenia al bloc ha estat anul·lat. La nova cançó que és ja tan vella que gairebé tothom l'ha oblidat, com a l'Ovidi, sense anar més lluny.
Ah! a la Panxa del Bou en parla Júlia molt més bé que jo. Hem publicat gairebé alhora ambdós.

Membres perillosos a la cuina

No em puc estar de publicar aquí aquesta noticia que vaig editar ahir a Collonades, és encara més surrealista que la del Consell Islàmica Saudí- Aquí ens trobem amb un clergue islàmic europeu, que ha de ser un obsés sexual i a sobre  mal cardat. Sinó no s'entén el que llegireu a continuació.


"Un clergue islàmic d'Europa afirma que les dones no han de acostar-se als plàtans i els cogombres per les semblances amb l'òrgan sexual masculí. Amb aquesta mesura l'imam espera preservar les dones lluny dels "pensaments sexuals". El religiós, el nom del qual no es revela, va explicar sobre les seves reflexions en una entrevista publicada al diari digital El Senousa. "Si les dones volen menjar-los [plàtans i cogombres], un home, preferiblement proper (el pare o el marit), ha de tallar la fruita en petits trossos i servir així a la dama", prescriu el religiós musulmà.

Pastanagues i carbassons també són "perillosos"

Segons l'imam, els plàtans i cogombres "s'assemblen al penis masculí", per això poden excitar la dona i "fer-li pensar en el sexe". Entre les verdures 'perilloses' figuren també la pastanaga i el carbassó. A la pregunta de com han de comprar aquestes fruites i hortalisses en els mercats, el religiós va contestar que aquest tema és una decisió a adoptar entre les dones i Déu.

La notícia sobre aquestes curioses recomanacions s'ha difós molt ràpid a la xarxa i s'ha convertit en un dels temes centrals de les discussions dels musulmans liberals que, per una banda, es van mostrar indignats per aquestes declaracions i, d'altra, es van quedar avergonyits per les deduccions del religiós." 

DICCIONARI CATALÚS


Fa 5 anys vaig començar un Diccionari Catalús que el tinc relativament avançat. Es tractava de traduïr literalment del català a l'andalús les paraules que anàven sortint al Diccionari de Francesc de B. Moll, de manera que sense ofendre s'adaptessin a la idiosincràcia de les dues llengues. 
Quan tradueixo Bagina per choscho ruidozo, o Bramera per puta llorona, crec s'entén el sentit, tot i que algú no ho ha entès aixi, i ho ha considerat una ofensa a la sacrosanta llengua espanyola, o en aquest cas l'andalus, que poc té a veure amb la llengua castellana, molt més ric i graciós, lluny de la sosa i seriosa llengua de l'eximperi, al qual l'ùnica colònia que li queda del seu passat esplendor és Catalunya. 
El que demano és que us passeu pel Diccionari i m'ajudeu a completar-lo, que a partir de la E la cosa comença a ser més aviat escadussera. Ep! de gratis eh! Tot sigui per Catandalusia!

ah! us deixo la lletra B perquè us en feu una idea...

lletra B

B.- Bé
Babà m. Alí
Bacil.lar adj, Vacilá
Bacina f. Choscho ruidozo
Bacó m. Guarro
Baco m. Er diò ma zalao
Bada-badoc m. Aton-tolinao
Badoc m. Tolinao
Baix adj. bajho
Balcó m. Barcón
Baldó m. Peztiyo
Baldraca f. Botiho
Baldragues m. Carzonazo
Balena f. Bayena
Ballador m. Bailaó
Bamba f. Zapatiya
Bandarra m. Peasoputa
Banquer-a m i f. (ver chorisso)
Banyador m. Mojaó
Banyar v. Mojá
Banyarrut m. Cornúo
Banyut-uda adj. lo mezmo
Banzim-Banzam adv. Bamboleando
Bar m. Bá, o tazca
Baralla f. Pelea
Barbatxo-a adj. Sarvahe
Bardaixa f. Ma puta que la gayina
Baricentre m. Centro comerciá
Barita f. Vara con b
Barjola f. Borza
Barliqui-barloqui m. I f. Tolondrá
Barnús m. Arbornó
Barreja f. Barrecha
Barret m. Zombrero
Barreteria m. Zombrerería
Barretets m.pl. zombrericos
Barrila m. Zarao
Barrufet m. Portero balonmano
Barrusca f. escobajho
Barrut-uda adj. Tragón, dezcarao
Basàltic,a adj. Bazártico
Basar m. bazá
Basca f. Congojha, anzia
Basilar adj. vacilá
Basilea f. xiquiyería
Baso m. Cormena o rú
Bassa f. Barsa, xarco
Bassal m. Xarco otra vé
Basseta m. Xarco pequenyo
Bassiot m. Joé, xarco
Bassol m. Xaaaarco
Bassot m. ¡Jombre!, xarca
Bast-a adj. vazto
Bastard.a adj. Hijoelpecao
Bastó m. baztong
Bat m. latío
Batafaluga f. An·ní
Batall m. badajho
Batata f. Patata rara
Batec m. latío
Bàtec m. aguasero
Bategar v. Latí, parpitá
Bategot m. Eztirá la pata
Bateig m. bautisso
Batejar v. bautissá
Batialles f. Bautisso otra vé
Batiament f. Má bautisso
Batiar v. Bautissá otra vé
Batifulla f. Batihoja er Batman
Batiport m. Puerto er Batman
Batle m. arcarde
Batlessa f. arcardeza
Batraci m. Batrazio u zapo
Batracomiomàquia . Zapo raro
Batxiller m. Curiozo con eztudio
Batxillejar f. Curiozeá
Bavall, a adj. Babozo
Becafigues m. Papamozca
Beceroles f. Pl. abeceario
Beguda f. Bebía
Begut-da adj. Bebío
Belai adj. Yorica
Belitre m. Bribong
Bel-landina f. Cal·lavera
Bellota f. Veyota
Bellotera f. Po no e veyotera, e ensina.
Belloterar m. Claro!, ensiná
Bellugadissa f. Herviero
Bellugar v. Meneá
Bellugor f. Herviero otra vé
Bemoll m. Cojhon, o güevo
Benatge, m. Vendahje
Benèfic, adj. De grati
Benestar, m. ???
Benjamí m. moro?
Benmereixent, adj. Guardiaciví
Benvinguda, f. Pérez
Benzina f. Gazofa
Benzinera f.Gazofinera
Berbena f. Juerga con maría
Bercioler n. Abehjero
Bergant m. Bribong
Bergante f. Bribona
Bes m. Bezo
Besada f. Besazo
Besamunt n. Bezo arriba
Besavi m. Bezá lagüelo
Besàvia f. Iguá con lagüela
Besnéta m.f. bisnieto lo agüelo
Bestiar, m. Ganao
Beticià adj. Ezpia der Beti
A Betzef, adv. A toa leshe
Beure v. Bebé, zorbé.
Bevedor-a m i f, bebeó
Bevedora f. Bebeero
Biàtomic, tómico de cohone
Bibliòfil m. que lee musho
Bibliòman,a . Inglé que lee
Bibliomanía f. Manía de leé
Biblioteca f. Armacén de libro orvidao
Bicèfal,a adj. Cornúo, a
Bicicle m. Do bisicleta
Bicorne adj. pareha guardiaciví
Bidet m. Lava xohsxos
Bijutería f. Quincaya
Bion m. Parato con bomba
Bipenne adj. Con do pene
Birret f. Zombrero obizpo
Bisbe m. Obizpo, o embutío
Bisc-a, adj. Tuerto-a
Bisexual adj. Que le va tó
Bistec n. Bizté
Blindar v. blindá
Blindatge m. blindahje
Boda f. boa
Boer m. Franq i Ronard, de
Bofia f. Pazma
Bolet m. Zeta de lo catalane
Bolxevic,a adj. Rohjo comunizta
Bombardeig m. bombardeo
Bombardí m. iguá pero meno
De bondeveres, ¿De vera?
Bonic,a adj. bonico
Bonyiga f. Boñiga, mierdavaca
Bordell m. Lupaná, cazaputa
Borinar v. Oriná raro
Borinot n. abehjorro
Bossa f. borza
Botaner-a,adj ¡Butaneroooo!
Botar v. Votá a lo vazco
Botija f. botihjo
Bramera f. Puta yorona
Brevipenne adj. Pene corto
Brigada f. Mi...
Brollador m. zurtió
Bromatología f. hombre er tiempo.
Bromista m i f. Lo mesmo
Brontofóbia f. mania a lo Brontozaurio.
Brontòmetre m.¿Brontozaurio en metro?
Brossa f. Ezcumbraría
Bru,na adj. Moreno, o de Sala
Bruixa f. La bruhja mi zuegra (q.e.p.d.)
Brunzit m. Zumbío
Brusa f. Bruza
Buf m. zoplo
Bufador f. zopapo
Bufaforats m. zoplapoya
Bufetada f. zopapo
Bugada f. colá
Bullicia f. regosihjo
Burra f. burra
Burret m. borriquiyo
Sígueme en YouTube Sígueme en Facebook Sígueme en Instagram Sígueme en WhatsApp  Sígueme en Twitter
ÚLTIMS ESCRITS