El PERIÓDICO ha posat en marxa una campanya perquè Pepe Rubianes tingui un carrer a Barcelona. Durant la primera tarda d'ahir dimarts, la petició en la plataforma d'activisme 'on line' Change.org perquè l'alcalde Xavier Trias doni suport i aprovi aquest homenatge, havia reunit més de 8.000 firmes.
Suposo que a Rubianes li hauria agradat que li dediquessin un carrer, encara que m'imagino si pogués escollir triar el seu nom, n'escolliría un fosc i canalla del Raval; un carrer petit sense massa pretensions, a veure si li posen el seu nom, a quin ho fan, a lo millor no seria del seu gust.
Amb en Pepe Rubianes mai sabies si el que t'explicava era veritat o inventat, em deia fa un temps una blocaire en un comentari, que, difícilment podia haver estat company de pupitre d'en Federico atès es portaven quatre anys de diferencia, (Rubianes era del 47 i Federico del 51), i en canvi ell ho explicava i possiblement era veritat, o no! No importava, ell ho explicava, rèiem i ens ho creiem, o ho fèiem veure. Una de les anècdotes que em feien molta gràcia d'ell va ser quan explicava la primera vegada que va actuar sol com a monologuista. Va ser després de deixar Dagoll Dagom i el lloc un teatre de Figueres. Segons en Pepe, estava molt nerviós i quan faltava mitja hora per començar la seva actuació pel telèfon interior va trucar a la guixetera (dic jo que si es diu guixeta deu ser guixetera i no taquillera, o es pot dir taquilla - aquí m'he perdut -) En resum que truca a la guixetera i li pregunta:
- Que? Com anem?
- Malament, contesta aquesta, no he venut cap entrada.
Quan faltava un quart d'hora en Pepe torna a trucar:
- Que? Va millor?
- Sí, molt més bé, he venut una entrada.
Moments abans de començar en tornar a trucar, la guixetera li va confirmar que la cosa continuava igual.
Va decidir actuar, un artista es deu al públic encara que només sigui un, i aquest un, aquest posseïdor de l’única entrada que segons en Pepe es va vendre el dia del seu debut en solitari a Figueres, era en Pep Cruz, excompany de Dagoll Dagom al qui es va trobar assegut al teatre tot sol. Va baixar i li va dir: perquè no anem a sopar a algun lloc i t'explico l'espectacle.
Suposo que en Pep Cruz és qui ens podria desvetllar si aquesta història és real o un invent més d'en Pepe, ell ja no ens ho pot aclarir però en Pep Cruz si, tot i que en el fons, ara ja, que importa........
Bueno, ya estoy por aquí. Dolorido pero estoy.
ResponEliminaRubianes se merece una calle , pero no el la Bonanova, sino el el Casc Antic...da igual sea Gotic, Raval, Rivera o Barceloneta...pero allí.
Salut
Que en català no es pugui dir "taquilla" sinó que s'ha de dir "guixeta" és totalment fals. És una creença de fa molts anys, quan jo era jove o abans encara, d'algú que propugnava que, com que el diminutiu castellà "-illo" ("chiquillo"), en català era "et" ("xiquet"), per tant totes les paraules acabades en "-illa" havien de ser per força castellanismes. Oblidaven l'existència de paraules tan catalanes com "forquilla" (diferent de "forqueta"!) o "pastilla" (diferent de "pasteta"), o "barnilla", o "armilla" (castellà "chaleco"), o "cotilla" ("corpiño")...
ResponEliminaI com que es pensaven que "taquilla" havia de ser incorrecte, algun il·luminat va proposar canviar-ho per una catalanització del francès "guichette", aquest fantasmagòric, inexistent "guixeta". O sigui, canviant un suposat castellanisme per un gal·licisme inventat.
Per sortir de dubtes, tan sols cal mirar el DIEC2 i podrem comprovar que en català "taquilla" i "taquiller, taquillera" són correctes, i que "guixeta" no ho és ni ho ha estat mai. Espero haver estat útil!
KRT, gràcies per la informació, que venia de guichette ja ho sabia, ara entenia que guixeta era una taquilla, ja veig que anava errat. Passa com amb Tonto, que en català no és correcte i s'empra molt.
ResponEliminaCelebro que estiguis bé Miquel.
ResponEliminaCuando murió Pepe Rubianes en las televisiones -excepto en TV•3, Televisión de Catalunya- poco se habló de él
ResponEliminaFue una lástima que a este actor se le conociera más por los hechos de las dos Españas que por lo muy bueno que era. Era mal hablado, si, y que?
Rubianes siempre presumió de tolerante. Llevo 25 años trabajando en Catalunya en castellano y jamás he tenido ningún tipo de problema, comentaba siempre. En realidad, Rubianes hablaba el lenguaje de la calle. Recitaba en castellano, improvisaba en catalán, introducía morcillas en gallego. Y hasta largaba parrafadas en swahili, como en su último espectáculo, LA SONRISA ETÍOPE, para el que compartió protagonismo en el escenario con cinco bailarinas de diversas tribus de Etiopía, lugar donde (igual que en Kenia) pasaba largas temporadas. "Me invento cosas en ese idioma, porque nos parece incomprensible.
Francesc, contaba que un día escuchó decir...-"JODER, HACE UNA HORA QUE NO FUNCIONA EL ASCENSOR¡¡". Cojí las maletas y me fui a KENIA.
Dos años antes de La sonrisa..., dirigió LORCA ERAN TODOS, una obra en la que recuperaba la memoria histórica a través de textos de Ian Gibson, Agustín Perón o José Luis Vila Sanjuán. Fue su debut como director, accidentado por unas polémicas declaraciones en TV3 en las que criticaba "a la España de la caverna troglodita".
Era un amigo de la democracia por mucho que a algunos les pese. El dramaturgo era director del Teatro Español cuando surgió la polémica que impidió la representación de la obra de teatro dirigida por Rubianes 'Lorca eran todos' por unas declaraciones hechas desde su faceta de bufón .
Calle SI!!, sin duda, y me da igual, como a Miquel, donde se haga.
Josep, era com era, i parlava com parlava, i sempre m'havia donat la sensació que era un home molt trist, malgrat l'aparent frescor i desvergonyiment del seu personatge.
ResponEliminaOi tant que es mereix un carrer!