20/1/16

POESIA EN PRIME TIME


Si els dimecres televisen recitals de poesia en prime time - Com seria que el debat polític se centrés en buscar de quina manera podem ser mitjanament feliços.

"És inevitable preguntar-se de tant en tant com seria aquest món si els dimecres a prime time televisessin bons recitals de poesia i tertúlies filosòfiques que ens parlessin de la importància de la coherència i els afectes. Si en els debats s'analitzés diàriament el per què de l'explotació de la gent i de la dissort dels borratxos en les matinades d'una gran ciutat.
És inevitable preguntar-se què passaria si en els parlaments es reconegués als milions de persones, sobretot dones, que treballen sense tenir feina ni sou, perquè la feina no és només estar contractat per una empresa. Com seria que el debat polític se centrés en buscar de quina manera podem ser mitjanament feliços. Si les lleis no oblidessin mai que progrés no és el creixement econòmic d'uns pocs.
Si els legisladors recordessin que necessitem temps per contemplar la bellesa d'un capvespre i per pensar sempre què volem ser, perquè qui pot viure sense fer-se preguntes ni mirar-se dins?
És aliment preguntar-se com seria que a l'escola ens ensenyaran Drets Humans i la biografia de milers de persones que van lluitar dur per conquistar-
És inevitable preguntar-se com seria el món si les ciutats estiguessin dissenyades per a les persones i no per als cotxes i les oficines, si els nens tinguessin més espais per al joc i els adults més dies per jugar amb ells. Com seria si treballéssim quatre dies a la setmana i descansessim 3. Si des de petits ens ensenyessin que la paraula i la voluntat no ho abasten tot, però és el més valuós que tenim. Si tothom pogués comptar amb algú, si la confiança li guanyés el recel.
Què passaria si Ascensión Mendieta no hagués hagut d'esperar a tenir 90 anys per poder per fi recuperar les restes del seu pare. Si la justícia espanyola s'atrevís a fer el que està fent l'argentina, reivindicant el dret d'una dona gran a exhumar el seu pare desaparegut pel franquisme.
Què passarà si seguim insistint, com fem, en que la vaga no és delicte, en què hem de recuperar els drets que ens han arrabassat, en què una democràcia real és incompatible amb la Llei Mordassa i les últimes reformes laborals.
Cal somiar despert, perquè no hi ha accions sense somnis. Somiar amb hores descalces, amb pentagrames lliures i compassos precisos, amb fulles en blanc en les que encara està tot per passar. Amb carrers plens de gent despertant col·lectivament. Somiar amb la possibilitat de reinventar-nos, perquè sempre es pot escriure el futur d'una altra manera. Perquè mereixem menys impunitat, menys desigualtat, menys tristesa i més segons bells i immortals. I més somriures que tinguin molt a explicar-se."

OLGA RODRÍGUEZ 
ZONA CRÍTICA
eldiario.es

SHARE THIS

Facebook Comment

4 comentaris:

  1. Francesc,
    T'he deixat un comentari en el blog de la Júlia. Fa referència a l'Assumpta Serna.

    ResponElimina
  2. gracies Gloria, li havia perdut la pista, si que recordava que s'havia casat amb un nordamericà, però no que visquès a Madrid.

    ResponElimina
  3. No encuentro la relación entre la poesía y esta dama de la foto...

    ResponElimina
  4. L'escrit parla de ser positius,de no defallir, aquest és el cas d'aquesta dona que finalment ahir va aconseguir desenterrar d'una fosa comuna les restes del seu pare. Fdia molts anys que lluitava i la seva tenacitat i una jutgessa argentina ho han aconseguit.

    ResponElimina