La relació entre l'humanisme i la tecnologia, ha estat històricament tensa, des dels primers dies del coneixement. Curiosament, els humanistes, obsessionats per defensar i trobar una essència divina, genuïnament única en allò humà, han tendit a considerar allò tecnològic com una cosa aliena, perjudicial per a l'essència humana, cosa que desvirtua la seva veritable naturalesa. Tot i comptar amb innombrables proves en sentit contrari, aquest enfocament miop i antiquat de l'humanisme ha predominat en el saber durant segles. La veritat és que som una espècie que ha aconseguit nombrosos èxits i, no menys important, ha assegurat la seva supervivència gràcies a la seva capacitat tecnològica. Hem creat sistemes simbòlics de coneixement, eines per a una àmplia gamma d'activitats, sistemes de còmput en diverses bases numèriques, estructures socials i tot allò que ens defineix com a éssers humans. En essència, la nostra naturalesa és eminentment tecnològica, dinàmica i creativa. Això, és clar, implica enfrontar constants desafiaments, ja que l'evolució dels nostres entorns exigeix la creació de nous codis, estratègies, valors i idees.

En el context actual, a més dels desafiaments històrics no resolts, cal bregar amb una revolució total: l'ascens de la intel·ligència artificial i la robòtica. Les noves eines computacionals han transformat radicalment la manera com generem coneixement. Només cal esmentar proves matemàtiques computacionals, la seqüenciació del genoma humà, el processament de dades de l'LHC o els èxits de DeepMind amb AlphaFold2 en predir el plegament de proteïnes, entre altres revolucions. Fins i tot la intel·ligència artificial està contribuint a desxifrar llenguatges perduts, identificar l'autoria de textos i obres d'art i estudiar detalladament les obres clàssiques de la humanitat.

Hem arribat a una simbiosi entre humans i màquines, i la intel·ligència artificial generativa permet un diàleg directe a través del llenguatge natural, un avenç comparat amb l'ús de llengües vernacles en el Renaixement en lloc del llatí. Els nous humanistes són digitals, ja que aquest és el camí per avançar en el coneixement. Hem de deixar enrere prejudicis com els de Heidegger, que s'oposava a la cibernètica i esperava un déu redemptor a l'ocàs de la humanitat, o els de Dreyfus, que s'oposava a la intel·ligència artificial.

Aquest nou humanisme ha de ser global sense oblidar les particularitats culturals. De fet, haurien de ser diversos humanismes amb esperit crític i cooperatiu. Recordem el resultat de l'experiment del MIT amb milions d'usuaris sobre com programes un cotxe autònom: cada àrea cultural defensa valors diferents (i fins i tot oposats) en relació amb les decisions que haurien de ser implementades. Davant d'un dilema de xoc ineludible, què hauríem de decidir en relació amb esquivar un gos o un nadó? O entre dos ancians o un nen? Partint d'usos culturals, codis morals i concepcions sobre allò humà i allò tecnològic, les humanitats han de depurar els seus discursos i plantejar models teòrics que permetin que es desenvolupin tecnologies correctes en el seu sentit més ampli.

Per tant, és essencial reconèixer que enfrontem nombrosos desafiaments a causa de la revolució tecnològica que vivim. Apel·lar a idees obsoletes no ens permetrà abordar aquests problemes. És fonamental que els desenvolupadors de noves tecnologies, els entorns acadèmics o industrials on es conceben i implementen, els actors socials i els teòrics de les humanitats col·laborin per abordar el futur que s'acosta. Debatre sobre biaixos, autonomia, privadesa, diferències culturals en l'ús de la intel·ligència artificial, eficiència, desafiaments morals, alineació de la intel·ligència artificial, patents, identitat digital, impacte econòmic o justícia predictiva, entre altres problemes urgents, és essencial.

A la llum del que s'ha exposat, és evident que no hauria d'existir una dicotomia o separació entre allò humanístic i allò tecnològic. Per crear millors tecnologies i societats, aquests dos àmbits han de fusionar-se i treballar en harmonia. Prenent com a punt de partida el cèlebre dictum de la Il·lustració, Sapere aude (“Atreveix-te a saber”), proposem-nos portar-ho un pas més enllà per encaixar-ho amb la revolució tecnològica i diguem sense por: Aude mutare (“Atreveix-te a evolucionar”). - Jordi Vallverdú - Doctor en Filosofia i professor de la UAB.