A principis de 1824, 30 membres de la comunitat musical de Viena van enviar una carta a Ludwig van Beethoven sol·licitant al gran compositor que reconsiderés els seus plans d'estrenar la seva darrera simfonia a Berlín i, al seu lloc, ho fes a Viena.
Beethoven no apareixia davant del públic vienès des de feia dotze anys, però es va sentir commogut pel sentiment de la carta i va acceptar estrenar la seva nova obra, la Simfonia núm. 9 en re menor, a la ciutat. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor. Els promotors del concert van prometre al públic que el llegendari –i llegendàriament antisocial– compositor estaria present en la interpretació de la seva darrera simfonia. De fet, durant tota la representació va estar a l'escenari, d'esquena al públic, segons descriu Maynard Solomon a la seva aclamada biografia de Beethoven.
El que no esperaven ni podien saber els membres de la comunitat musical de Viena ni el mateix Beethoven, és l'espectador especial que anirien a la representació del Liceu el 200è aniversari de l'estrena de la 9a simfonia. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor.
Anys enrere, a les òperes, concerts simfònics i recitals del Liceu només podien accedir personetes més grans de 5 anys, encara que si es tractava de ballets o concerts de Nadal podien entrar les criatures a partir dels tres anys en horari de matí o tarda. Fins que va arribar l'article 53 del decret 112/2010 de la Generalitat, que va determinar que tot menor de 16 anys té accés a les sales sempre que vagi acompanyat d?un pare, mare o tutor. El criteri i la responsabilitat es va deixar en mans d'aquests adults. Però, què passa quan la irresponsabilitat comença pels pares?. i clar, tard o d'hora havia de passar; la Novena simfonia de Beethoven es va sentir diumenge passat a la sala del Liceu amb l'acompanyament dels sons que emetia un nadó de mesos que els pares es negaven a treure de la sala. Com la resta dels assistents, havien pagat uns diners per les entrades i no consideraven just haver de renunciar al concert. No hi va haver res que el Liceu pogués fer davant d'aquesta situació, més enllà de buscar una llotja una mica més retirada en què els sorolls quedessin una mica més esmorteïts. Una anècdota més a afegir al Gran Teatre del Liceu, en aquest cas sense bombes ni amistançades.
.
 
Amb informació de The Conversation i la vanguardia.