GILA I EL REARMAMENT EUROPEU

Explicaba Miguel Gila la seva primera vegada a la guerra. Havia perdut la feina d'ascensorista, així que la seva mare li va ensenyar un anunci al diari en què es buscaven soldats que matessin a bon ritme. Encara que tu ets més aviat lent, li va dir, és qüestió que t'entrenis, Miquel. Li va preparar una truita d'escabetx, un termos de cafè i el va enviar al capdavant. Després de seguir les indicacions d'una senyora que anava per la zona i que li va explicar que la guerra era al fons a la dreta, Gila es va presentar davant del general, que ràpidament li va oferir feina, ja que calia cobrir la baixa d'un soldat que no tenia ganes de disparar ningú perquè estava de dol. Aquí se'n mata de nou a una i de quatre a set, li va explicar, i en la seva primera missió li va demanar que travessés les línies enemigues per tornar l'avió bombarder que els dos exèrcits combatents compartien per falta de pressupost. Entre que va ser i que va venir amb la mala notícia que l'enemic es negava a tornar l'avió perquè l'havien llogat a una agència de viatges per compensar despeses, el general li va dir que la guerra s'havia acabat. Una inspecció havia tancat el campament perquè ningú no tenia llicència d'armes. 

Les guerres de Gila eren accidentades, però les d'ara no ho són menys. Aquesta setmana compareixia el president del Govern, Pedro Sánchez, al Congrés per explicar la necessitat d'augmentar la despesa militar. Augmentar-ho quant?, li van preguntar els diputats dels diferents partits, a la qual cosa Sánchez, mirant els seus papers, va respondre que la xifra necessària seria, concretament, ves a saber. Euro a dalt, euro a baix. ¿Despesa militar per fer exactament què?, li van replicar i el president va demanar una mica de per favor i que no entréssim en detalls menors. I amb quins suports parlamentaris compta vostè per aprovar aquest augment en despesa militar?, se li va qüestionar, provocant que finalment Sánchez explotés: mira, si venim aquí a fer preguntes per agafar, agafo el meu tanc i me'n vaig de tornada a Moncloa. Després del rebot del president, va ser la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, qui va agafar el míssil per les banyes per explicar als espanyols que gastar molt en armament no implica necessàriament gastar menys en coses de menjar. A punt d'ordenar la confiscació de les calculadores, Montero va demanar als espanyols que se centressin d'una vegada per totes: des de quan va al capdavant per posar-se a fer sumes, restes o multiplicacions? Així no hi ha qui munti un punyeter exèrcit.

Són moltes les preguntes sense respondre en aquest moment bel·licista que vivim. Si necessitem un exèrcit propi perquè ja no sabem si els Estats Units són amic o enemic, què fem amb les bases militars de Rota i Morón? Com Gila, podríem acostar-nos amb les nostres noves fragates europees a Rota i, saludant des de lluny, demanar als americans que ens deixin buit per aparcar. Si ens conviden a seitons i puntetes significarà que seguim sent amics. Si ens llancen un cogombre, mal senyal. Voldrà dir que ja no estem junts en allò de l'OTAN –Ohio Té Amics Nous– i caldrà demanar-los que fiquin els seus portaavions en caixes i facin la mudança. Una altra cosa és que vulguin. Els americans són molt seus. Mentre esbrinem qui són els nostres amics, tampoc no hauríem de deixar d'investigar qui és, exactament, l'enemic davant del qual ens rearmem. En principi, sembla que és Putin. ¡Que es posi! A veure si és capaç d'explicar-nos per telèfon com podem combatre la seva amenaça nuclear davant la qual els flamants tancs europeus tindrien la mateixa funció que la bala que Gila s'emportava a les guerres lligades amb un fil perquè no se n'anés gaire lluny després de disparar-la. Que ens expliqui el rus si, segons el seu criteri, hauríem de complir les ordres de rearmament que ens dona el seu amic, que és el nostre líder occidental, Donald Trump. Quin desgavell!