DESINDEXAR O NO DESINDEXAR 28.9.13

El Consell de Ministres ha aprovat aquest matí l'avantprojecte de llei de desindexació de l'economia, que desvincula les actualitzacions de les rendes i preus públics de l'índex de preus al consum (IPC). D'aquesta manera, la revisió dels preus regulats haurà d'estar justificada per l'evolució dels costos del servei en lloc de per la inflació, com fins ara. Els contractes públics també es deslliguen de la inflació.

Estaran afectats per aquesta norma, per exemple, les concessions d'autopistes, la bombona de butà, els bitllets de metro o autobús, l'abonament de telefonia o les tarifes regulades de Renfe, ha explicat el ministre d'Economia, Luis de Guindos.

Segons l'Executiu, l'objectiu és que el sector públic contribueixi a l'estabilitat de preus, com ja es fa amb l'acord de moderació salarial i reformes com la de les pensions. Al no actualitzar els preus públics prenent com a base l'IPC, l'Executiu estima que s'evitaran els efectes de segona ronda en l'economia, que generava tensions inflacionistes. Segons Guindos, com menys indexada sigui l'economia, "més gran és la competitivitat".

O sia que l'apujada d'acord amb l'IPC i sovint una mica més de transports públics, autopistes, butà, telèfons, llum, aigua o gas, no s'haurien d'apujar en la majoria dels casos, més que d'acord amb els costos de servei, que en el cas de la llum ja ens estàn avisant que representen un 24%; un cost el de la llum que per cert ja s'ha apujat dos cops aquest any. 

Directament aquesta llei congela automàticament les pensions un any més.

Si us fa il·lusió i us creieu que no s'apujarà res a primers de gener llevat de congelar les pensions, alabats siau, sóu ànimes càndides com el personatge de Voltaire.

(*) per cert que ja que apareix per ací Luis de Guindos, una neboda seva ha estat nomenada Directora de Competéncia del Mercat Nacional de Valors, i ell diu que se n'ha assabentat pels mitjans. Ah! qui la substituirà en el seu càrrec anterior serà curiosament una filla del Ministre Cañete. Casualitats causuals de la casuística.

DE PRINCIPIS 27.9.13

Creieu que un ministre, un home distingit, té tal o qual principi, i ho creieu perquè li heu sentit dir. Per tant, us absteniu de demanar-li tal o qual cosa que el posaria en contradicció amb la seva màxima favorita. Aviat sabreu que heu estat enganyats, i li veureu fer coses que us proven que un ministre no té principis, sinó únicament l'hàbit, el tic de dir tal o qual cosa. Chamfort


a tall d'inventari, un senyor amb principis, la ILP dels toros ha tirat endavant, mentre la dels desnonaments no va passar gràcies als vots del Pp. Tot és questió de principis.

BALZAC QUOTIDIEN 26.9.13

Balzac quotidien, que deia Le Corbusier. Hi ha gent que no llegeix dels diaris més que la secció de successos. Pitjor que aquests són, potser, els qui no la llegeixen mai. Els primers es complauen en la mera curiositat; els altres s'entossudeixen en la ignorància. A tots, però, se'ls escapa el dolor més constant, més alliçónador, més trist, que posseeix la vida. I, sobretot, obliden que tambè ells estan exposats a ser protagonistes d'una d'aquestes petites noticies....

Petites noticies com la que avui ha succeit al Parlament: en un moment determinat Oriol Junqueras ha parlat en castellà en la seva intervenció, i quan Alicia Sanchez Camacho ha parlat tambè en castellà en la seva, en haver-hi murmuris al Parlament, el galleret de Blanes s'ha queixat de que al Sr. Junqueras ningú l'havia murmurejat i a ella si, i el que no sap ni sabrà ni pot saber Alicia en la seva ignorància congènita, és que mentre Oriol Junqueras parlava per boca d'un altre - en concret un militant del PSUC - limitant-se a desgranar en castellà les seves 'paraules', Alicia Sanchez Camacho parlava per boca d'ase o de mula. I és el que hi ha, el galleret de Blanes no dona per a més, i és que cadascú a la vida té les seves limitacions, i aquesta senyora, les té totes i més, i el pitjor és que no n'ès conscient. Alicia és gran, molt gran, en la seva indignitat i estulticia. Lerroux al seu costat, era un aprenent.

L'ART DE BADAR 25.9.13

De la mateixa manera que no he llegit l’Ulysses d’en Joyce per peresa mental, (ja se’l va llegir en Joel Joan a Plats bruts per mi) reconec que cada vegada em fa més mandra llegir novel·les, i en dir novel·les vull dir novel·les, res de Da Vinci, Catedrals i cia, que ara tant s’han posat de moda. 

Prefereixo llegir contes i sobre tot molta poesia. Aquest fet em tenia preocupat: t’estàs tornat mandrós - em deia – I una merda! Em contestava a mi mateix, o sigui a un hom, no t’has empassat 2666 de Bolaño. Si! em contestava altra volta a mi mateix, - que és com fregar l’esquizofrènia – però en aquest cas és diferent, com t’agrada, t’hi apliques. Ja! reblava, però alguna cosa em falla, el que no sé és quina. La resposta em va venir de l’ultima pàgina de “el Periódico” fa ja un temps i era d’en Joan Oller, que no sé exactament qui és, em sembla que era comissari cultural d’alló de Frankfurt i de Comediants o alguna cosa d’aquestes. Bé, deia Joan Oller, doncs aixó, que llegia contes i poesia i poca cosa més, que els arguments de les novel·les li sonaven a cosa ja llegida abans, a “deja-vu” i que el a ell li agradava, era asseure’s a la terrassa d’un bar i badar.

Vaig tranquil·litzar-me en veure que no eren manies meves, i a partir d'aquell dia poques novel·les he llegit i si molta poesia i contes. I és que m’he adonat que el que a mi m’agrada és badar, entretenir-me amb qualsevol cosa que passi al meu entorn, o embadalir-me buscant la foto impossible. 

Llàstima que bado per la vida en general i aixó no se si és bo. Fins i tot bado anant en bicicleta, tant que de vegades frego la llei de la gravetat en circular amb cadència de ciclista de quadre victorià mentre ho tafanejo tot al meu voltant, fins al punt que un dia cauré.

MÓN MORAL 25.9.13

El món físic sembla obra d'un ésser poderós i bo, que s'ha vist obligat a abandonar a un ésser malfactor l'execució del seu pla. Però el món moral sembla ser el producte dels capricis d'un diable que s'ha tornat boig. 

Sebastián Nicolás Roch 'Chamfort'

PERIODISTES D'ESPORTS 24.9.13

Una de les coses que més deuen sorprendre a Gerardo Martino, a banda del rar debat que s'ha empescat la premsa esportiva de la bestiesa de la possessió i pilotes llargues al Barça d'aquesta temporada, és la quantitat de preguntes idiotes i tòpiques que li fan els periodistes d'esports, és igual el mitja pel qui treballin. I és que es ben cert que periodista d'esports i intel·ligència a l'hora de fer preguntes és un oxìmoron. Ja per-se la classe periodística està prou desacreditada per mèrits o més aviat demèrits propis, però els d'esports són amb escreix els últims de la classe. Expliquen els més vells del llogarró, que una vegada, un periodista, d'això en fa molts anys, va fer una pregunta lógica i intel·ligent a un entrenador, més no hi ha constancia ni escrita ni gravada, pel que imagino que es deu tractar d'una llegenda urbana.

'SALÍ DE LA HABANA UN DÍA' 24.9.13

Un costum que s'ha perdut gairebé del tot, és la cançó enfadosa, que quan jo era menut tenia molt de predicament, de la mateixa manera que hi habia els 'travallengua' que tambè s'han perdut. D'acord que no aportaven res ni tenien ni uns ni altres cap més altre valor que el sonsonet de la cançó enfadosa i la habilitat verbal a l'hora de dir alló de: 
El picaporte de mi puerta está desempicaporteado, ¿quién lo desempicaporteará? el desempicaporteador que lo desempicaportique, buen desempicaporteador serà..., o quelcom similar que ja m'he travat la llengua...

I com aquest molts altres. Us deixo dos o tres exemples de cançó enfadosa:

Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,

y en el camino encontré un letrero que decía...

Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,

y en el camino encontré un letrero que decía...

*

Una vegada un ciclista de pega

en una corba va caure al mig del fang,

i en el rulé, se li  va fer,

un gros forat que ell es tapava amb un paper...

Una vegada un ciclista de pega

en una corba va caure al mig del fang, 

i en el rulé, se li va fer, 

un gros forat que ell es tapava amb un paper...

*

i potser els més pesats de tots podrien ser aquests dos:

Yo sé, Yo sé, yo sé la manera

de dar, de dar, la lata a cualquiera... etc etc

ma endins s'en va la barca
mar endins el pescador... etc etc

i així fins que o calla qui brama aixó, o directament l'elimines de la faç de la terra per pesat.

*  *  *

L'origen segons he trobat de la cançó de l'enfados, podria ser aquest:

La cosa anava així: el nen o la nena es posaven al costat de l'àvia, que estava asseguda, cosint. Li demanava que li expliqués un conte i l'àvia que, en aquell moment, no en tenia gaires ganes, proposava:

      - Vols que et canti la cançó enfadosa? 

I el nen deia:

     - Sí.

Llavors l'àvia feia: 

     - Jo no t'he pas dit "sí" sinó si vols que et cantí la cançó ennfadosa.

I el nen:

     - Canta àvia.

I l'àvia:

     - Jo no t'he pas dit "Canta àvia" sinó si vols que et cantí la cançó ennfadosa.

I el nen:

     - Vinga!.

I l'àvia:

     - Jo no t'he pas dit "Vinga!" sinó si vols que et canti la cançó ennfadosa.

. . . . . . . . . . . . . . . . . 

Això podia durar tant com la paciència del nen esperant un conte que mai no arribava. Per això era "cançó" i era "enfadosa". Era llarg i feia enfadar: això és la cançó enfadosa o la cançó de l'enfadós en el seu inici. 

DE LLENGÜES. . . . 24.9.13

Una llengua és molt més que 'això' que manegen els guies de turistes, els torsimanys diplomàtics i els alegres tecnòcrates 'a la violeta'. Un idioma és, primer que res, un dispositiu de pensar, de sentir, de comunicar-se, especificament determinat. Des que l'home és home, el seu instint i la seua vocació ha estat 'parlar'. Ara procuren que no parle. O que, a tot estirar, repetesca el que sent. Hi ha una sòrdida i sorda conspiració per a convertir-nos de parlants en oients. 
Escrit per JOAN FUSTER, que es va estalviar conèixer la deria de la patoleia del Pp amb la llengua, sobretot el Balear.

LES COLLONADES DE LA FORCADES 23.9.13

La noticia l'he publicat a Collonades, però és que té el seu què els jardins en que es posa Teresa Forcades, la mania aquesta que té l'esglesia -sia en la vessant que sia, car la de la Monja Forcades almenys és una postura compromesa - amb les coses d'allò que no solen practicar, o se suposa no haurien de practicar, o sia el sexe no solitari i la reproducció asistida sense asistir-hi. Puta mania del clergat masculí o femení de posar-se en el que no practiquen, almenys oficialment, i en aquest cas que ens ocupa, encara que es parli de desocupar, que Teresa Forcades entoni el 'NOSALTRES PARIM, NOSALTRES DECIDIM', encara que en el seu cas sigui un incongruent oxímoron s'entèn que és un suport - discutible pel seu oportunisme mediàtic - a la reforma de la llei de Salut sexual de Monsenyor Gallardón. 

"La sectorial de feminismes del Procés Constituent, la formació política que abandera la monja benedictina Teresa Forcades, rebutja frontalment la reforma de la llei de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l'Embaràs anunciada pel govern espanyol i insta a manifestar-se el 28 de desembre per reclamar la despenalització de l'avortament.

El Procés Constituent veu com un "atac" l'intent de reforma de la llei, que "vol imposar a les dones la maternitat no desitjada" i que "impedeix accedir a la maternitat en igualtat de condicions que la resta de la ciutadania" a les lesbianes i dones solteres.

Des del seu punt de vista, si la nova llei tirés endavant "situaria l'Estat espanyol entre els països més restrictius de la Unió Europea en drets sexuals i reproductius de les dones i el farien incomplir diverses conferències de les Nacions Unides que el mateix Estat espanyol va subscriure i ratificar".

"L'avortament no ha de ser penalitzat més del que ho està ara, sinó que ha de sortir del Codi Penal", sosté el moviment de Teresa Forcades en un comunicat, que advoca per "assolir la llibertat de les dones a decidir sobre els nostres cossos i la nostra maternitat". - NACIODIGITAL.CAT

Potser són manies meves, pero Teresa Forcades comença a ser víctima d'ella mateixa, o dit d'una altra manera comença a dependre del seu apareixisme mediàtic, o sia que PilarRaholeja que no Belenestebaneja que encara hi ha nivells.

TENIR RAÓ 23.9.13

Podria dir que mai no he pretès "tenir raó", ni en qüestions polítiques ni en cap altra: podria reblar i quedaria molt bé, que aquesta fatuïtat la deixo als qui es dediquen professionalment a estar en possessió de la “veritat absoluta”. Jo ja em conformo en tenir una mica de "raó" de tant en tant, aspirar a més em sembla una procacitat, i serien aquestes unes paraules molt boniques i raonades, si  no fos perquè en el fons aixó és el que voldria creure'm, car la realitat és que en general tots i cadascun de nosaltres - hom el primer - fem només cas a la nostra "raó" ignorant la dels altres, car, fer-ho, escoltar la raó dels altres voldria dir això, escoltar-los i dialogar o discutir raonablemente per contrastar la seva raó amb la nostra, en comptes d'intentar imposar cadascú la seva raó per damunt de la de l'altre, o en contra, que encara és pitjor.

MEMÒRIA 23.9.13

Me n'adono quan xerrem amb el meu pare els diumenges al mati de com està perdent la memòria, suposo és normal a la seva edat (96) prou clar el cap encara té. Ell n'ès més o menys conscient que va perdent la memòria, o per dir-ho d'una altra manera la memòria està perdent un lloc essencial dins el seu estadi principal, com si hagués deixat de tenir importància. 
Curiosament, i d'això ja n'havia sentit parlar, és capaç de recordar amb nitidesa fets de quan era un marrec o històries de la guerra que recorda amb nitidesa, la memòria li falla precisament en les coses petites de l'ahir, o del mateix dia. 

Hi ha una altra pèrdua de la memòria més preocupant que és la memòria cultural, que més que recordar-la se sol substituir per una adequada als temps i en la mesura que més convé, i aquesta pèrdua de memória no és un problema d'edat, sino d'estat de consciència.

'UNA UNIDAD DE DESTINO EN LO UNIVERSAL' 22.9.13

El govern espanyol de Rajoy tira endavant la creació d'una "targeta sanitària única, comunia i homogènia" per l'Estat per fer "visible un Sistema Nacional de Salut d'Espanya" .Una targeta sanitària catalana que serà substituïda per l'espanyola. Nova clau de volta en el procés de recentralització institucional espanyola. Aquest cop, en l'àmbit sanitari. El Consell de Ministres va aprovar aquest divendres un Real Decret pel qual es crea una targeta sanitària "única" per tot el territori espanyol. Un format únic que segons Moncloa, "permetrà, de manera visible la identificació del Sistema Nacional de Salud de España ". L'executiu espanyol va deixar ben clar en la presentació de la nova targeta, que aquesta tindrà un format "comú i homogeni" per "racionalitat". La intenció és crear una base de dades amb la història clínica del pacient a la que es podrà accedir "des de qualsevol lloc del territori espanyol, sigui la comunitat autònoma que sigui". 

Fins ara, cada comunitat expedia la seva pròpia targeta sanitària, una situació que permetia als ciutadans amb dues residències en autonomies diferents poguessin tenir dues targetes. La creació d'una única targeta sanitària es va acordar al Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut (CISNS) de febrer del 2012, però encara no s'havia posat en funcionament. 

No deixa de ser curiós en aquest desori que es aquest Govern del Pp, que un Ministeri com el de Sanitat que té transferides les seves competencies, dicti normatives com aquesta, quan en realitat el tal Ministeri, com el de Cultura, no té cap raó de ser, i si -  en canvi - comporta un elevat cost de manteniment del personal inane i estùltic que deambula pels esmentats Ministerios. L'obssessió malatissa per unificar i optimitzar des del no res del Govern de Madrid comença a ser preocupant, francament, molt preocupant.

VIURE 22.9.13

Al punt que hom naix comença de morir, va  escriure Pere March, i malgrat ser-ne conscients d'aquest fet, vivim, ho intentem, o creiem viure i obscenament ens reproduïm, que té ja delicte, atès estem informats del panorama que hi ha al nostre entorn. 

Potser hauriem d'enfocar-ho des d'un altre punt de vista, car de fet això és el que fa qualsevol animal amb absoluta naturalitat: nèixer, viure, reproduïr-se i morir. Més subtils i autoenganyadissos que els animals, canviem l'enfoc de l'axioma i ens diem: Al punt que hom naix, començ d'envellir, perquè viure de fet, és aixó, envellir lentament, i aixó els animals no ho saben, lo qual no ens eximeix de la nostra vital inconsciència.

BALANÇ 21.9.13

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Conte breu de Pere Calders.

UNA RELACIÓ INCESTUOSA? 21.9.13

Dins el petit univers blocaire en el que ens movem, tots tenim els nostres blocaires predilectes, de fet n'hauriem de dir comentaristes predilectes, perquè tendim a professar una franca predilecció pels comentaris que deixen al nostre bloc, puig s'inspiren en idees iguals o molt semblants a les nostres. Gairebé assentin quan els llegim, perqué en el fons és el que esperem que ens ofereixin, corroboracions o connivència amb el que hem manifestat en els nostres escrits. I no se jo si això és una mena de endogàmia intel·lectual, o pitjor encara, una relació incestuosa.

POR, PER A NO DIR PÀNIC 20.9.13

Semblava que la cosa no anava amb ells, que menystenien el rival, que només havia estat una escalfada o reescalfada, però que la situació estava controlada, i era només qüestió de deixar passar el temps perquè les aigües tornessin al seu curs. Però, ai las! de sobte com Sant Pau han caigut del cavall de la seva estultícia i s'han adonat que la cosa va de veres, que la ciutat que ells creien alegre i confiada, ni està ja alegre i menys encara confiada. Que aquesta ciutat-societat si estava alegre i il·lusionada omplint les voreres de les carreteres al llarg de 400 quilòmetres el passat 11 de setembre.

I ara, l'únic que els queda a Mariano Rajoy i a la dreta espanyola per intentar guanyar-se Catalunya és l'estratègia de la por. Tot són avisos a navegants. A la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría no cal animar-la perquè ens posi por. Es veu de seguida que li surt sol, i és el que millor se li dóna, ella si que fa por. El Ministre Margallo sense adonar-se'n està donant magnitud global al problema.

Gràcies a la Via Catalana i a  les saberudes classes de dret que ens imparteix gratis la vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaria després de cada Consell de Ministres, estem descobrint el que com diu la Constitució és exigible davant els tribunals. Igual que resulta il·legal convocar un referèndum per decidir si els catalans se'n van o es queden, ja es veurà al seu moment si és il·legal o no, però el problema ara el tenen ells, i per fi se n'han adonat. Se'n diu por, per a no dir pànic.

EL LIMPIA ENYORAT 20.9.13

Hi ha un conte d’en Paco Candel a '30.000 pesetas por un hombre' que és deliciós; tal com el recordo de fa ja temps que el vaig llegir, parlava d’un “limpia” de Cartagena que havia emigrat a Barcelona i treballava d’aixó de “limpia” a l’estació de França. 
L’home, no acabava d’adaptar-se a la ciutat, als costums, al xivarri, a l’enrenou, tot plegat se l’hi feia molt feixuc i el nostre “limpia” s'enyorava i l'únic que desitjava era tornar a Cartagena, però no tenia diners per al viatge de retorn, la feina de limpia donava per a molt poc, pagar la pensió, el menjar i poca cosa més. Anava passant el temps i el nostre home es consumia d'enyorança, fins que un dia va tenir una idea, es va adonar que la policia enxampava als immigrants que venien amb el tren del sud d’Espanya, bàsicament per la seva aparença, i que a aquests els retornava gratis cap allí d’on venien, atès aquí hi havia saturació d'immigrants. I dit i fet, un dia es vestí d’immigrant amb maleta de cartró lligada amb el cordill incorporat i agafà el tren a Sant Boi, direcció Barcelona. En arribar a l’estació de França procurà deixar-se veure fins que finalment davant la seva – insistència – un policia se l’hi adreçà. - A ver ¿Usted de donde viene? - li preguntà - De Cartagena señor policia, contestà. - Pués allí se va a volver. I el nostre “limpia” cofoi li va contestar – si señor agente, con mucho gusto. I així fou com el limpia finalment aconseguí retornar a casa seva.

LA CÒLERA DE DÉU 19.9.13

En una memorable escena de "Aguirre o la cólera de Dios" de Werner Herzog, amb un embogit Klaus Kinski, mentre travessen el riu Amaçones en un vell vaixell, un capellà li dona una biblia a un indígena: Escolta la paraula de déu - li diu - i el pobre indigena que alguna cosa entenia de la llengua en que li parlava el capellà, s'acosta la biblia a l'orella. Aleshores el capella, creient o volent creure, que s'ha mofat o s'està fotent d'ell treu una espasa i el mata.

Una persona que és al seu costat, esglaiada li diu: però que ha fet, l'ha matat. 

- No era digne de déu - contesta el capellà - 

Una mica més tard dins el mateix vaixell la persona li pregunta al capellà: Però pare, vostè, l'esglesia, de quin costat està?

- Sempre al costat del poderòs fill meu, sempre al costat del més poderós, així hem sobreviscut mil cinc-cents anys.

L'ACTE DE PENSAR 19.9.13

No ens preguntem des de sempre en què consisteix l'acte de pensar, qui és el que pensa? Qualsevol que no accepti les coses tal com són. El primer pensador va ser sens dubte el primer maniàtic del per què. En el fons, hi ha molt pocs homes que pateixin aquesta mania. De fet, jo els he trobat en un nombre molt restringit. Anar al fons de les coses, voler arribar més aviat, patir per no aconseguir-ho, exigeix ​​un tipus d'esperit més estrany del que es creu. 
En tot cas, el per què és una malaltia insòlita, i per tant gens contagiosa.

Penso en els meus "errors" passats i no puc lamentar-los. Seria com trepitjar la meva joventut, el que no desitjo a cap preu. Els meus entusiasmes d'antany emanaven de la meva vitalitat, del meu desig d'escàndol i de provocació, d'una voluntat de pragmatisme deteriorat pel meu nihilisme d'aleshores ... El mínim que podem fer és acceptar el nostre passat, o bé deixar de pensar en ell, i considerar-lo quelcom mort i ben mort. - E.M.CIORAN

UNA NO NOTICIA DIGITAL 19.9.13

La Llei Orgànica 6/2002, anomenada Llei de Partits[1] va ser aprovada el 27 de juny de 2002 a partir del projecte de Llei Orgànica de Partits Polítics remesa pel Consell de Ministres d'Espanya a les Corts Generals el 19 d'abril de 2002 després dels informes favorables del Consell General del Poder Judicial i el Consell d'Estat d'Espanya. Aquesta Llei va substituir a la Llei 54/1978, de 4 de desembre de partits polítics, preconstitucional i més ambígua en l'articulat respecte a la il·legalització dels partits polítics.

L'aprovació d'aquesta llei es va realitzar amb els vots a favor de Partit Popular, PSOE, CiU, CC i el Partit Andalusista, que sumaven 304 vots favorables (Gaspar Llamazares, d'Izquierda Unida va votar també a favor, per error). Va haver 16 vots en contra i cap abstenció. En l'exposició de motius de la llei s'indica que el seu objectiu és «garantir» el funcionament del sistema democràtic. 

Això és el què explica la Wikipedia, pero de fet, aquesta llei de partits es va fer explícitament per il·legalitzar HB o altres partits abertzales que poguessin sortir. De fet, el mateix Pp hauria de ser il·legalitzat pel fet d'haver-se negat sistemàticament a condemnar els crims del franquisme.

Ahir el Partit Popular va rebutjar una proposta de CIu, PSoE, IU i ERC, per il·legalitzar tres partits feixistes. Curiosament, o cínicament qui va defensar rebutjar aquesta il·legalització va adduïr què el fet de demanar aquesta il·legalització era una conducte feixista. No m'ha sorprés que el Pp usés la seva majoria parlamentaria per evitar il·legalitzar aquests partits, el que m'ha sorprés, és que aquesta noticia de la que n'han parlat (no massa) les emisores de Radio, he estat incapaç de trobar-la reflectida a cap mitjá digital.