LES MIL I UNA NITS A DJEMAA AL-FNA

El jove contacontes Zouhair Khaznaoui narra les seves històries a la icònica plaça Djemaa al-Fna de Marràqueix, Festival Internacional de Contacontes de Marràqueix. - Lara Gómez Ruiz, la vanguardia.

"A cap de les dones no li venia de gust ficar-se al llit amb el sultà. Perquè estigués entretingut, una d’elles li va proposar que expliqués un conte diferent a cada una, per veure si l’enginy aconseguia despertar el seu interès”. Qui explica aquesta moderna versió de Les mil i una nits , amb algunes Xahrazads que prenen el comandament, és Zuhair Khaznaui, narrador professional d’històries i codirector del Festival Internacional de Contacontes de Marràqueix. Gesticula molt i juga amb les seves diferents tonalitats de veu per no perdre l’atenció dels oients que s’han acostat al World Storytelling Cafe, una de les cafeteries de la ciutat que ja fa un temps es va reinventar per acostar als seus clients la tradició del hikaiat , ja que així es coneix al Marroc aquesta herència mil·lenària. Conscient que la majoria d’assistents serien turistes, aquest jove de 27 anys va preparar les seves narracions en anglès. “M’adapto a la gent que em ve a escoltar. A la plaça, parlaré en dàrija –àrab marroquí– i és probable que vesteixi una gel·laba o alguna peça de roba tradicional. Aquí, en canvi, podria venir en texans si volgués. L’important és que arribin les històries i les seves lliçons, però, sobretot, que els nostres costums no quedin en l’oblit i surtin de la precarietat en què estan”.

La pèrdua de tradicions és una cosa que preocupa i molt a alguns joves del país, com el mateix Zuhair. La pandèmia el va agafar vivint a Alemanya. “Va ser una època terrible, en què tots pensàvem que podíem morir, de manera que va ser inevitable revisitar les nostres arrels. En el meu cas, vaig tornar al meu país i vaig començar a indagar en la meva cultura, de vegades més coneguda a l’estranger que no pas al nostre propi país. Va ser així com vaig acabar endinsant-me en el món dels contacontes”. Tant és així que, amb el seu soci i amic, Brahim Daldali, van obrir, a tan sols deu minuts de la mítica plaça Djemaa al-Fna, la International Storytelling School de Marràqueix, “la primera escola d’arts escèniques del seu tipus al món”, segons ells mateixos promouen. “Volem ensenyar a les noves generacions la nostra cultura i orígens i aportar-los un toc de frescor. Que vegin amb els seus propis ulls que les coses antigues no són necessàriament avorrides i es poden portar al segle XXI”, explica Daldali, que explica que, tot i que encara de manera tímida, cada vegada són més les dones que s’apunten als cursos.

L’emergència sanitària va despertar consciències en alguns, però també va sembrar la por en d’altres, els més grans. Gran part dels narradors orals de Marràqueix són gent gran que ha preferit no tornar a les multitudinàries rotllanes que es formen cada nit a la icònica plaça Djemaa al-Fna, el cor vital de la ciutat. Això preocupa a molts, ja que els contacontes, igual com els curanderos, endevins, aiguaders o les tatuadores d’henna, entre d’altres, van ser declarats patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco. Al seu web, la mateixa organització assenyala que, més enllà de la pandèmia i el terratrèmol que va tenir lloc l’any passat i que va causar milers de morts, “la urbanització, i especialment l’especulació immobiliària i el desenvolupament de la infraestructura viària, representen una forta amenaça per a aquest espai natural”. I conclou que, “si la plaça aconsegueix més popularitat a causa del desenvolupament del turisme, les pràctiques culturals podrien veure’s afectades”.

“M’adapto a la gent que m’escolta; a la plaça, parlo en àrab marroquí, i als cafès, en anglès”, diu en Zuhair

“Això ja passa. És un lloc sorollós per si mateix, però cada vegada ho és més i es fa impossible escoltar cap història. Per això, si ve algun contacontes, ha de retirar-se a una cantonada”, indica en Huali, que dirigeix un negoci d’excursions a la mateixa plaça. “Això si venen, perquè són cada vegada menys habituals”. Una cosa que els seus avantpassats no haguessin imaginat. Com és que la plaça situada al costat de la Kutubia –que vol dir “mesquita dels llibreters”–, no té al seu voltant ni llibres, ni llibreries, ni contacontes?

Més enllà del silenci, una altra cosa que busca aquesta nova generació de joves que s’interessa per aquest ofici és l’esta­bilitat. I això és més fàcil d’aconseguir amb col·labora­cions fixes, o com a mínim freqüents, en hotels, riads , llibreries i restaurants que no al carrer. Una tendència de què també s’ha adonat l’ Institut Cervantes de Marràqueix que, en tot cas, defensa qualsevol iniciativa que tingui a veure amb la preservació d’aquesta pràctica i la seva extensió als més joves.

Mohsine Touel, un altre jove narrador, és per exemple un freqüent del Cafe Clock, una altra cafeteria que reivindica el paper dels contacontes tant a Marràqueix, com a Fes i a Xauen, on també han obert locals. “La meva mare era analfabeta, però, quan era petit, m’explicava cada dia un conte diferent que havia memoritzat del meu avi. Això, a més de generar un fort vincle entre nosaltres, em va despertar un gran interès que em va portar a anar a molts d’aquests espectacles i a formar-me gràcies a la generositat de molts dels antics mestres, com l’ Ahmed Zargni, ja mort, a qui els habituals i els més més grans de la plaça coneixen, ja que va passar anys explicant històries i convidant tothom a somiar”.

És molt probable que el senyor Zargni sigui un dels deixebles que apareixen foto­grafiats al Museu del Patri­moni Immaterial de la plaça Djemaa al-Fna, que dedica una retrospectiva a la figura dels contacontes i reivindica el seu paper.

“La meva mare era analfabeta però m’explicava contes i em va despertar l’interès”, confessa Daldali. “L’orgull que sentim pel nostre país és l’energia que ens impulsa a mantenir viva aquesta tradició i portar-la més enllà de les nostres fronteres. Es­perem que, en un futur pròxim, el nostre ministeri organitzi més esdeveniments culturals per portar el nostre art encara un pas més endavant i que tothom el conegui. Començant per nosaltres mateixos”, conclou Tuel". - 

 UNA HISTÒRIA DE DJEMAA AL-FNA  -  LES SEDUCCIONS DE MARRÀQUEIX

 

A la plaça de Djemaa al-Fna, a Marràqueix, hi ha uns homes grans que expliquen històries cada ranvespre o a la nit. Aquesta n'és una d'elles, l'he tret del llibre 'Seduccions de Marràqueix ' d'en Josep Piera, premi Sant Joan 1.996. He respectat el valencià original del text.

"Això era un berber que tenia una parada de fruites, a l'entrada d'un mercat, just devora carretera. Era tot el que tenia per a guanyar-se la vida. Un mal dia un camió, conduït per un xofer inexpert, en recular amb una maniobra maldestra, se li va tirar damunt, li ho va trencar tot i li llançà la fruita a terra, per a aliment de bèsties i rapinya de xicalla. De seguida va arribar la policia. 

Un policia va començar a fer preguntes, va treure papers i li va dir al venedor: "no us preocupeu, ara em doneu cinquanta dírhams i escriuré en aquest paper que el camioner en té la culpa, que se us ha tirat damunt i us ha malmès la mercaderia." 

El berber va traure els cinquanta dírhams i els va donar al policia. El policia es posà a escriure quatre ratlles. El berber se'l mirava, preocupat. Aleshores, l'altre policia (la policia sempre va en parelles) va dir al company, amb dissimulació: "Home, posats a fer, demana-li'n cent i ens els repartim a bones, cinquanta per a cadascú." 

El primer policia va tornar a parlar amb el venedor berber: "Mireu, me'n doneu cinquanta més, i us escriuré que el del camió és el culpable, que és ell qui ha de pagar tots els danys, que heu de cobrar-ne els perjudicis...." 

Els berbers són famosos de tant com els agraden els diners, diuen que les aprofiten totes. Els ulls se li van encendre al venedor de fruites. El pobre ho havia perdut tot, tot, tot el que tenia per a guanyar-se la vida. "Torneu-me els cinquanta dírhams que us he donat", pregà el vell. El policia va pensar que li demanava el bitllet per falta de canvi, i que anava a donar-li'n un altre de cent dírhams. Li va tornar. Quan el berber, però, va tenir el bitllet a la butxaca, li va etzibar al policia: "Ara, si voleu, podeu escriure que he estat jo mateix qui ha atropellat el camió"

UNA ORTOGRAFÍA PECULIAR

A ran del debat sobre una falta de ortografía en el rótul d'aquest establiment, en el blog de Tot Barcelona, un comentari m'ha portat fins aquest article de don Juan Ramón Jiménez. Deia l'escriptor que en ortografia li agradava simplificar, y una manera de simplificar és no traduïr el seu article.

En el siguiente texto aparecido en la revista "Universidad", en Puerto Rico, se reflejan las ideas juanramonianas sobre la ortografía. Esta actitud no es un mero capricho del autor; abogaba por la simplificación de la ortografía. Opiniones similares se mantienen aún vigentes en algunos autores actuales. Se puede recordar, por ejemplo, la polémica desatada por Gabriel García Márquez en el Congreso de la Lengua Española en 1997. En su discurso llegó a decir: «Jubilemos la ortografía, terror del ser humano desde la cuna». ¡Cuántos alumnos estaréis de acuerdo!

Mis ideas ortográficas - Juan Ramón Jiménez 

Se me pide que escriba algo en "Universidad" sobre mis ideas ortográficas; o mejor dicho, se me pide que esplique por qué escribo yo con jota las palabras en “ge”, “gi”; por qué suprimo las “b”, las “p”, etc., en palabras como “oscuro”, “setiembre”, etc., por qué uso “s” en vez de “x” en palabras como “excelentísimo”, etc.

Primero, por amor a la sencillez, a la simplificación, en este caso, por odio a lo inútil. Luego, porque creo que se debe escribir como se habla, y no hablar, en ningún caso, como se escribe. Después, por antipatía a lo pedante. ¿Qué necesidad hay de poner una diéresis en la “u” para escribir “vergüenza”? Nadie dice “excelentísimo” ni “séptima”, ni “transatlántico”, ni “obstáculo”, etc. Antiguamente la esclamación “Oh” se escribía sin “h”, como yo la escribo hoy, y “hombre” también. ¿Ya para qué necesita “hombre” la “h”; ni otra, “hembra”? ¿Le añade algo esa “h” a la mujer o al hombre? Además, en Andalucía la jota se refuerza mucho y yo soy andaluz. En mi casa de Moguer había un hermoso “Diccionario de Autoridades de la Academia Española”, en dos grandes tomos (...) que era un tesoro para mí. En él lo encontraba todo fatalmente y mejor que en ningún otro libro; todo conciso y suficiente. Era un modelo de enciclopedia. Desde niño me acostumbré a leer con j y s... También tenía mi padre, entre sus libros heredados de su hermano Eustaquio que murió en Francia, una edición de Larra (París, etc.) que yo me apropié desde mis 15 años, y en ella se usaba la misma ortografía que en el diccionario. A mí me parecía aquello tan natural, aquella ortografía se acomodaba tan bien a la prosodia moguereña, que no vacilé en aceptarla como buena. Al principio no la usaba en mis libros porque yo no tenía autoridad para imponerlo en las imprentas: los regentes no me hacían caso o protestaban indignados (...). Pero me acostumbré a ello tanto que luego fue imposible y casi desagradable lo otro. Por fin me decidí a usarla en Washington en 1949 (...) en mis “Poesías escojidas” (New York, etc.). Cuánta tontería se escribió sobre ello. E. Dic. dijo que un libro de poesías no era apropiado. Yo contesté que sí.

Yo leí a “Fígaro” por primera vez en una preciosa edición que aún poseo, impresa en París con esta misma ortografía que yo uso. Un tío mío, hombre de gran cultura y viajero incansable, y quien me legó una parte de su hermosa biblioteca. Escribía así y me pidió que yo lo hiciera; y, como me gustaba, lo hice. De modo que, como me acostumbré a escribir así desde niño, me pareció absurdo escribir de otra manera. Mi jota es más higiénica que a blanducha “G”, y yo me llamo Juan Ramón Jiménez, y Jiménez viene de “Eximenes”, en donde la “x” se ha transformado en jota para mayor abundamiento. En fin, escribo así porque yo soy muy testarudo, porque me divierte ir contra la Academia y para que los críticos se molesten conmigo. Espero, pues, que mis inquisidores habrán quedado convencidos, después de leerme, con mi explicación y, además, de que para mí el capricho es lo más importante de nuestra vida. Emerson había escrito “fancy” en la puerta de su cuarto de baño.

SOBREVIURE PER REPRODUIR-NOS

Ho van anticipar Plató, Kant, Calderón i Borges: allò que creiem que és la realitat, no és més que una projecció a la nostra ment del gran teatre del món amb una immensa biblioteca neuronal. Rafael Yuste, director del Centre de Neurotecnologia de la Universitat de Columbia, llança una teoria que enllaça aquelles intuïcions amb la ciència. El nostre cervell anticipa la realitat amb imatges gegantines que va reduint en dues etapes: el naixement i l'adolescència. Així ens adaptem al medi per tal de sobreviure per reproduir-nos. Si el seu model s'imposa, haurà superat l'input-output de Cajal on percebem estímuls i actuem en conseqüència. I, en entendre com funciona el cervell, revolucionarem l'educació, la geopolítica i totes les relacions humanes... El gran salt endavant de la nova teoria Yuste es començarà a fer quan serveixi per curar una malaltia mental.

Lluís Amiguet l'ha entrevistat a la contra de la vanguardia.

Com funciona el cervell?

Esbrinar-ho és com armar un trencaclosques. Hi ha diverses teories generals per encaixar les peces. Van començar Cajal i Sherrington sostenint que el cervell és una màquina d'input i output.

Percep estímuls i emet respostes?

Les peces d'aquesta teoria no acaben d'encaixar. Encaixen millor amb la teoria que el cervell és una màquina de predicció.

Anticipa escenaris i els compara amb la realitat per triar una conducta?

És un generador de realitat virtual. Tenim un teatre del món al cap que va anticipant el que passarà en el futur. I sobre aquesta anticipació tria un comportament entre els possibles.

Per què tria un i no un altre?

El nostre cervell tria sempre la conducta que ens ajudi a sobreviure i reproduir-nos. I ho fa amb complexos càlculs...

De vegades no semblen tan complexos.

És molt sofisticat: cregui'm. Una gran part del que fem té a veure amb l'altre sexe, amb reproduir-se.

Això quadra amb el que és observable.

Per això per elogiar la intel·ligència d'un humà diguem que “les veu venir”.

Obeïm el gen egoista?

L'evolució ens ha creat un cervell per predir el futur. Els animals amb cervell tenim així un gran avantatge sobre els que no en tenen.

Com construïm el gran teatre del món al nostre cervell?

Ara cal ser contraintuïtius...

Això és La Contra: endavant doctor.

Pensem que les coses es construeixen, com una casa, peça a peça; però el cervell ho fa al revés: va del tot a les peces.

Desconstrueix el que s'ha imaginat?

Anticipa una casa enorme i després li va traient tot allò que no va fent falta. És com l'escultor que d'un bloc de granit gegantí acaben traient pedra i tallant una petita figura humana.

No és malbaratar energia cada cop?

No és cada cop. Només realitzem aquesta desconstrucció dues vegades a la vida. Naixem amb una immensa xarxa neuronal per anticipar el món, que és com tenir connectats al cervell sis vegades tots els enllaços de la xarxa planetària d'internet.

Això és una xarxa immensa!

Durant l'adolescència anem descartant enllaços i ens quedem amb els que ens són més útils fins a quedar-nos diguem que en tres vegades aquesta xarxa.

Per què tanta energia malbaratada?

La meva hipòtesi és que naixem amb el cervell adaptat per a qualsevol entorn –del desert al pol– per anar descartant després els enllaços que no necessitem.

Continuem sent igual d'adaptables tota la vida? La neuroplasticitat dura?

La gran poda només es fa en el desenvolupament embrionari i inicial i després en la pubertat i l'adolescència. Després encara tenim plasticitat, però menys.

Per això costa més aprendre idiomes de gran?

I això també explicaria l'esquizofrènia: aquesta poda seria defectuosa i els esquizoides rebrien més estímuls que tu i jo.

Però aquestes veus existeixen?

Per ells són tan reals com la seva ara mateix.

Aleshores vivim en una pel·lícula que ens projecta el nostre cervell?

Ja ho va dir Plató amb la seva cova, en què veiem projectat un món no real. I Kant diu que la ment humana no reflecteix el món, sinó que és al revés: el món reflecteix la ment humana. I així s'entenen les matemàtiques. I que un manc encara seu el braç...

On ens porta aquest nou paradigma que proposa?

Comencem a entendre el nostre cervell per dins, i és una revolució. Sabrem comunicar-nos des de dins i no com ara, que concebem els cervells com a caixes negres aïllades que perceben i reaccionen. L'educació serà el primer camp d'aquesta revolució. Per què tancar 20 anys un ésser humà en una classe?

On veu nous neuroprogressos?

La guerra: entendre els seus neuromecanismes farà la diplomàcia més efectiva.

Tant de bo (que ve d'Al·là).

La societat tindrà a les mans la forma de desxifrar el funcionament del cervell, i necessitem repensar l'ètica.

Quan serà una realitat?

Jo vaig ser metge abans que neurocientífic i per mi haurem arribat quan aquesta teoria general pugui curar malalties.

Per quan?

Primer serà ciència i després medicina. I hi ha malalties psiquiàtriques i altres neurològiques. Algunes, com l'alzheimer, es curaran abans que d'altres, com l'esquizofrènia, la depressió o l'ansietat, que són més complexes.

ALCOVERRO: ISRAEL ÉS EL GUANYADOR

Tomàs Alcoverro i Muntané, (1940) és un dels grans corresponsals catalans. Es va instal·lar a Beirut (Líban) l’any 1970. i d’aleshores ençà ha informat durant dècades del Llevant. Ara retirat, Alcoverro viu a cavall de Beirut i Barcelona. VilaWeb el va visitar ahir per parlar de la guerra entre Israel i l’Hesbol·là, la milícia xiïta instal·lada al sud. Entràvem a casa seva quan feia poques hores que la invasió israeliana del Líban havia començat, i ell feia trucades a amics i coneguts del país. Poques hores després, Iran atacava amb míssils Israel. A Vilaweb l'han entrevistat.

—Els soldats israelians arribaran a Beirut o es mantindran a prop de la frontera?

—No crec que arribin a Beirut. Però, pobre de mi, què sé jo què faran. Hi ha la idea que podria ser una invasió relativament poc profunda. Sí que vull dir, perquè això és una cosa clara, que Israel té una reivindicació històrica perquè considera que fins al riu Litani és part d’allò que ells pensen que era l’Israel històric. Calculo que de la frontera al riu Litani hi deu haver potser quaranta quilòmetres, amb una ciutat molt important al mig, que és Tir.

—La reivindicació d’aquests quaranta quilòmetres ha estat de tots els primers ministres israelians, o només de Netanyahu?

—És una reivindicació tradicional d’Israel. És una cosa que sempre repeteixen.

—Pel que dieu, doncs, és possible que els israelians entrin i s’hi quedin?

—Ja s’hi van quedar uns quants anys. I s’anaven retirant de mica en mica. Aquestes retirades no van ser ràpides. Però se’n van anar al final. La idea és que l’Hesbol·là, amb la seva lluita de resistència, ha convertit el Líban en un Vietnam.  Era la frase que es deia aleshores.

—I aquesta franja que ara ataquen, qui la defensarà?

—Aquí hi ha el gran drama del Líban. Després de la guerra anterior, hi ha uns acords que no s’han complert. I no els ha complert l’Hesbol·là, evidentment. Els acords eren que l’exèrcit del Líban es desplegaria en aquesta regió fronterera, cosa que no ha pogut fer completament perquè hi havia la gent de l’Hesbol·là. Malgrat que l’acord de la guerra anterior era que no hi serien presents, s’hi veien, s’hi veien. Jo vaig estar fa relativament poc per aquesta zona i eren pertot arreu, no és que hi fossin d’amagat. En aquesta zona també hi ha la força multinacional, amb un contingent espanyol també.

—I aquests soldats de les Nacions Unides, ara combaten o se n’han anat?

—Sembla que s’han replegat. L’exèrcit de l’ONU, per dir-ho ràpidament, té un mandat molt limitat, i no poden fer servir les armes. Passa que els soldats tots volen anar-hi, perquè tenen una bona paga.

—Segons tot allò que heu llegit aquestes últimes hores, quina reacció ha tingut la premsa libanesa afí a l’exèrcit?

—Com ja sap, l’exèrcit no entra en guerra. L’exèrcit del Líban no està en acció, no és atacat. Israel no va contra l’exèrcit del Líban. Israel no fa la guerra contra l’exèrcit al Líban.

—L’Hesbol·là és una força multinacional? D’on són els soldats?

—L’Hesbol·là és un grup libanès, no és palestí de cap manera. Tots són libanesos, sí. I xiïtes. Bé, aquí hi ha un fet molt important. Fixi’s que no hi ha cap país àrab que es comprometi en aquesta qüestió.  No hi ha cap país àrab que en vulgui saber res, d’aquest –parlem francament–, d’aquest infern. Ningú. És una cosa que és estranya, però és així. No hi ha ningú que es vulgui ficar en aquest merder. I sobre la franja de Gaza, igual. No hi ha ningú que s’hi vulgui ficar. Hi ha declaracions i coses, hi ha manifestacions pels carrers, hi ha molt entusiasme, hi ha moltes emocions, però no hi ha res més. Forma part d’aquesta cosa difícil d’entendre: que de fet, els països àrabs tampoc no estan interessats a mantenir una situació com aquesta.

—Egipte, Turquia, Catar, tots aquests sí que han fet moviments per Gaza. No?

—Tothom voldria que aquest problema tan gruixut i tan difícil no els toqués. Cap país àrab no s’hi ha ficat. Cap, cap ni un. Ni en el de Gaza ni en el del Líban.

—L’exèrcit libanès no defensarà la milícia de l’Hesbol·là?

—L’exèrcit libanès no és l’Hesbol·là. Realment l’Hesbol·là no hauria d’existir, havent-hi un exèrcit com el del Líban. El Líban és un país molt fràgil i no se sap imposar. Aquesta és una frase terrible, oi? Però és així.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Què vol dir “Hesbol·là”?

—Vol dir ‘partit d’Al·là’, el ‘partit de Déu’.

—L’Hesbol·là no és tan sols una milícia. Actualment també és un partit polític, majoritari al parlament. Quina influència té l’Hesbol·là dins el Líban?

—És forta, és forta, però també limitada. En aquest moment no hi ha ni president de la república ni cap de govern, no diré per culpa de l’Hesbol·là, però sí per culpa de tota la barreja d’acords que s’han de fer. Els altres partits, tant per nomenar president de la república com per nomenar un govern nou, han de comptar amb ells. I els acords no es fan.

—Tesi, l’Hesbol·là és molt més radical i molt més islàmica que la societat libanesa en general.

—Sí, és així. Hi ha una gent que fa costat a l’Hesbol·là absolutament, que són els xiïtes (encara que no tots siguin de l’Hesbol·là). Però les altres comunitats prenen distàncies. O s’enfronten directament amb la ideologia i la política i el programa de l’Hesbol·là. És a dir, l’Hesbol·là és un partit fort dintre els xiïtes, però també té molta gent en contra.

—La importància de la caiguda de Nasral·là, quina és?

—Transmetia una bondat com dolça, infantil. Era un home que parlava molt bé, arribava molt a la gent, amb un llenguatge molt directe i preparat, alhora també molt tranquil. Els feia sensació de dignitat. Un món molt diferent del nostre; aquests valors que aquí semblarien una mica ridículs, allà són valors en què la gent creu.

—Nasral·là, el vau conèixer?

—No. El seu segon, sí. Ara és el que porta les regnes. No van de civils. Van de religiosos. L’home feia molt bona impressió. Així com hi ha grups desordenats, aquest grup es nota que té la influència iraniana, perquè els iranians són molt més endreçats i ordenats que els àrabs. Teoria meva.

—Fa uns quants anys la majoria del parlament era cristiana i ara no. Per què ha canviat?

—No eren ben bé cristians. Hi ha un canvi de població molt ràpid aquests últims anys. Fa pocs mesos jo era a Beirut i van sortir unes estadístiques molt estranyes en què ja es deia que els cristians havien arribat únicament a ser el 15% o el 20% de la població. Però tot això és molt difícil de verificar.

—Per què?

—Perquè no hi ha cens de població, al Líban. Tot el que es diu sobre xifres és pura especulació. Hi ha una cosa evident, que es nota: els cristians cada dia disminueixen.

—Vídeo de dimarts: “Ciutadans de l’Iran, pensem en vosaltres, us alliberarem més aviat que molts no pensen.” Dit per Netanyahu.

—Fa una propaganda molt ben feta. I crec que a molta gent li ha d’arribar alguna cosa a dins.

—Fins ara Netanyahu anava perdent suport. Però d’ençà de l’atemptat a Teheran, les explosions i ara l’Hesbol·là, va guanyant popularitat. Per primera vegada en molts mesos.

—Sí, bé, són els seus enemics. A veure si ens aclarim. Aquí hi ha únicament un guanyador, i els altres són els perdedors. No podem veure negre allò que és blanc. I blanc allò que és negre.

—Però qui és el guanyador?

—Israel. No hi ha cap altre guanyador. Evident, per mi.

—Per què Israel és guanyador?

—Perquè liquida els seus enemics. Els destrossa. Aquí hi ha l’altre tema. Sempre s’ha dit que són situacions molt desiguals. Un estat que usa tota la força de la seva estructura militar, d’informació, contra, de fet, unes pobres milícies. Perquè són milícies, no són exèrcits. Aquí no hi entra cap exèrcit. Les guerres al Pròxim Orient es van acabar l’any 1974. A partir del 1974 no hi ha hagut mai cap guerra entre exèrcits àrabs i l’exèrcit d’Israel. La guerra ha estat entre l’exèrcit d’Israel i milícies palestines i milícies libaneses. Però no hi ha cap exèrcit àrab que faci la guerra a Israel. I Israel tampoc no ataca cap exèrcit àrab.

—A la frontera entre Israel i el Líban hi ha túnels com a Gaza?

—Sembla que sí. Per cert, això del túnel, una idea meva, una interpretació meva, molt concreta: això ve de l’època d’Arafat. Arafat era arquitecte.

—Alguna cosa que cregueu que aquí interpretem malament?

—Jo diria tot. I m’hi incloc. Aquestes situacions són tan poc clares… I les coses són molt barrejades.

—Voleu dir alguna cosa que no hagi preguntat?

—No m’heu preguntat per la gent. La gent n’està farta. I això també és perillós. El Líban és arrossegat a aquestes aventures (i no crec que sigui l’última) per un partit que representa uns interessos d’una part del Líban, però no de tot el Líban, i que té una ideologia que no és la ideologia absolutament natural i senzilla que tenen els altres: la de viure la vida. I viure d’una manera com més normal millor. Però, és clar, hi ha aquests grups ideològicament tan potents. Potser per a entendre que l’Hesbol·là té tant de suport, cal saber que té una té política social molt important, i assistencial. Tenen metges, tenen hospitals. Recordo que a la guerra anterior arribava abans l’assistència de Catar i de l’Hesbol·là que no la de l’estat libanès.

—L’Hesbol·là ajudava la gent a reconstruir la casa?

—Per exemple. I després afegim-hi una idea una mica rocambolesca: quina és la moneda de l’Hesbol·là?

—Quina és?

—El dòlar. Si per un cafè has de pagar 100.000 lliures libaneses, amb el dòlar en pagaràs 50 cèntims. Per tant, hi ha una dolarització absoluta. Però no tothom té accés als dòlars. L’Hesbol·là, sí. I expliquen una anècdota, que em va xocar molt i que al final no em va xocar tant. Van demanar a Nagrella, fa pocs mesos quant guanyava. I va dir la quantitat en dòlars. També es diu que els milicians de l’Hesbol·là guanyen més que els soldats de l’exèrcit internacional.

EL SUPER FUNCIONARI DE LLEÓ

L'Ajuntament de Lleó ha rebut una condemna que l'obligarà a abonar gairebé 150.000 euros a un funcionari del Consistori de la capital en considerar provat el tribunal que el va sotmetre durant anys, a una gran sobrecàrrega de treball, forçant-lo a assumir la feina de tres persones des de l'any 2014 fa una dècada. 

El Jutjat Contenciós Administratiu número 3 de Lleó estima part dels arguments del funcionari públic demandant, que a més és l'advocat de l'Assessoria Jurídica del mateix Ajuntament, i que es va defensar a si mateix en el procés. D'aquesta manera, la sentència, que encara és recurrible al Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Castella i Lleó, ha xifrat en 149.858 euros la indemnització que el Consistori haurà de pagar per sotmetre'l durant anys a una excessiva sobrecàrrega de treball.  La petició inicial era gairebé mig milió d'euros, 491.446,49 euros, més danys morals. El lletrat, que és funcionari de carrera, va començar a patir la sobrecàrrega laboral des del 2014, quan un dels seus companys de l'àrea jurídica municipal es va donar de baixa per incapacitat temporal, que posteriorment va ser permanent i va derivar en la mort. La plaça va quedar sense cobrir, ni de manera temporal ni definitiva, i per això l'advocat es va veure obligat a assumir part de la feina del seu company. A aquesta situació es van venir a sumar les baixes d'un altre lletrat del servei, el qual entre el 2016 i el 2019 va estar en incapacitat temporal en diverses ocasions i que finalment va passar a situació de serveis especials el març del 2020. El jutge admet que durant tot aquest temps, l'Ajuntament no va cobrir les vacants de forma definitiva, només el 2020 va designar una empleada municipal per a una de les places, per poc temps, i el 2022 dos lletrats interins més, si bé el dany laboral estava fet. Les queixes que va elevar durant anys, verbalment i escrit, no van impedir que en molts moments l'empleat hagués d'assumir la feina de tres funcionaris. El Jutjat ha considerat que l'Ajuntament de Lleó va permetre un "anormal funcionament" de l'Administració, a l'actual amb "passivitat" a les contractacions i no prendre les mesures necessàries per cobrir les vacants i allargar la sobrecàrrega de treball del lletrat per un temps exagerat , ressaltant que la situació era “previsible i evitable”, perquè tenia coneixement de la càrrega laboral excessiva.  Aquesta sobrecàrrega de treball no només va vulnerar els drets del funcionari sinó que també va constituir un incompliment de les obligacions de prevenció de riscos laborals per part de l'Ajuntament, basant-se sobretot en la decisió judicial, que la titlla de greu per a la seva salut. Tot i no acreditar-se de forma directa el dany físic o psicològic patit, l'exposició perllongada a l'estrès laboral constitueix un dany indemnitzable, conclou. Perquè "la imposició d'una càrrega de treball exorbitant, i el risc psicosocial inherent a ella, constitueix per si mateixa un dany real i efectiu", conclou el jutge. També recull una sentència prèvia del TSJ de Castella i Lleó de l'any 2020, amb una altra condemna a l'Ajuntament per un cas que veu semblant a un altre funcionari, generant-li fatiga i ansietat. En el cas d'ara, el tribunal del Contenciós destaca que ni tan sols consten informes de prevenció de riscos laborals, cosa que agreuja la negligència de l'Administració.

Al primer que em digui que els funcionaris no treballen i s'escaquegen, li etzibo dues coltellades ben donades, que ni les d'Abraham al seu fill. Tot i que no seria aquest el cas de Bartleby, que estic segur estaria profundament molest amb aquest tipus tan treballador. 

Quina vergonya, quin descrèdit, quina indignitat per al gremi de funcionaris, es diria Bartleby, i no només ell. Tants anys de fer el dropo i aquest indesitjable lleonès ha capgirat  aquesta tasca ingent en quatre dies.

ASSAIG SOBRE LA CEGUESA

"Calma, va dir el metge. En una epidèmia no hi ha culpables. Tots són víctimes". Són paraules d'Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, Pienso que todos estamos ciegos.  Somos ciegos que pueden ver, pero que no miran - Saramago

ASSAIG SOBRE LA CEGUESA

"Al fi es va encendre el senyal verd i els cotxes van arrencar bruscament, però de seguida es va advertir que no tots havien arrencat. El primer de la fila del mig està aturat, tindrà un problema mecànic, se li haurà deixat anar el cable de l'accelerador, o se li haurà engarrotat la palanca de la caixa de velocitats, o una avaria en el sistema hidràulic, un bloqueig de frens, una fallada en el circuit elèctric, tret que, simplement, s'hagi quedat sense gasolina, no seria la primera vegada que això passa. El nou grup de vianants que s'està formant a les voreres veu al conductor immobilitzat bracejant després del parabrisa mentre els dels cotxes de darrere toquen frenètics el clàxon. L'home que està dins gira cap a ells el cap, cap a un costat, cap a l'altre, es veu que crida alguna cosa, pels moviments de la boca es nota que repeteix una paraula, una no, dos, així és realment, com sabrem quan algú, a la fi, aconsegueixi obrir una porta. Estic cec ".
Així comença Assaig sobre la ceguesa, novel·la del portuguès José Saramago. A partir d'aquell moment s'estén ràpidament una epidèmia de ceguesa al món. Una malaltia que en diuen ceguesa blanca, perquè els que perden misteriosament la vista veuen en aquest color. Ningú sap què l'ocasiona i els pacients aparentment semblen tenir els ulls sans, però s'expandeix a una velocitat sorprenent i genera un caos que fa emergir els instints més primitius de l'ésser humà. Es posa en dubte tota la civilitat, l'ordre i la solidaritat, mentre tots intenten sobreviure sense el do de la vista. En situacions difícils és quan es posen a prova els veritables valors de cadascú. 

Saramago no posa noms als seus personatges principals, els coneixem pels elements identificatius: la noia de les ulleres fosques, el metge, el nen estràbic, el primer cec, el lladre del cotxe, el vell de la bena negra... L'única persona que se sap a la història que manté la visió és la dona del metge, com l'anomena l'escriptor, és la seva responsabilitat guiar els seus amics i ajudar-los. “Crec que no ens quedem cecs, crec que estem cecs. Cecs que hi veuen, cecs que, veient, no hi veuen”, diu un dels personatges, i aquesta frase és per a mi el que representa el llibre, una al·legoria a aquesta ceguesa selectiva que fa les persones insensibles a la realitat. - José Saramago: Ensayo sobre la ceguera.

He pensat en Saramago i en aquesta novel·la, tan vigent, amb tot el que està passat al món, tots som cecs que no volen veure, creiem que hi veiem, però no hi veiem, d'ací la nostra insensibilitat a la realitat, com bé ho descrivia Saramago.