PER LA BOCA MOR EL FISCAL GENERAL

Per la boca mor el peix. D’aquest refrany se’n recordarà tota la vida l’encara fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, després de la seva imputació per la sala del TS per bocamoll; o el que és el mateix, per revelació de secrets del xicot d’Isabel Díaz Ayuso, Alberto González Amador.  El fiscal va voler baixar al fang de les navalles armat només de capçalera oficial en una nota de premsa i n’ha sortit escaldat. Tots sabem que no hi hauria notícies de veritat sense filtracions i revelacions de secrets per part de funcionaris de divers tipus i condició. Però aquestes revelacions, sempre sucoses, de vegades fins i tot necessàries i mai desinteressades, tenen el seu caminito de Jerez particular per preservar les formes i evitar que el castell de la institucionalitat regida per la llei s’ensorri. I entre aquestes regles no hi consta que una negociació en curs d’un ciutadà amb la Fiscalia per frau fiscal es publiciti per apuntalar una versió de la història davant els mitjans de comunicació, encara que sigui la certa. Cada lluita, també cada lluitador, té les seves pròpies regles. I les del fiscal general no són les de la baralla de carrer, no almenys a cara descoberta. Que González Amador, emprenedor liberal de nit, munyidor de la mamella pública de dia, es lucrés a l’estil pirata amb les mascaretes mentre els seus compatriotes cantaven cançons del Dúo Dinámico als balcons en l’esbarjo de vespre de la pandèmia, és prou motiu per perdre-li el respecte. Que a més intentés, segons sembla, estalviar-se els impostos dels seus abundants beneficis justifica anar-se’n del restaurant si el maître l’asseu en una taula al nostre costat.  Però això no empara el fiscal general de l’Estat per fer de la seva capa una casaca i forçar els seus subordinats a punxar a través dels altaveus una negociació en curs amb la Fiscalia en què l’investigat, en moltes ocasions, accepta declarar-se culpable després de calibrar els riscos i beneficis d’anar fins al final amb la seva defensa, ja que assumeix el risc de perdre i pagar una factura més gran que la derivada de l’acord previ que persegueix. No n’hi havia necessitat, ni tan sols en el cas que, sent generosos, vulguem considerar les raons que argüeix el fiscal general per justificar el que va fer. 

El Govern ha sortit a socórrer-lo avalant la seva decisió de continuar al capdavant de les seves responsabilitats. Però que dues de les tres associacions de fiscals, entre les quals la majoritària, hagin exigit el seu cessament o dimissió amb efectes immediats deixa García Ortiz en una situació d’allò més precària. Es pot manar i ordenar a qui t’ha perdut el respecte definitivament, però no és l’escenari que sembla ideal en una de les principals institucions de l’Estat. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha proporcionat una hàbil cobertura al fiscal general a través d’una pregunta de fàcil resposta: pot ser delicte a Espanya perseguir la veritat? El ministre, òbviament, ja sap que això no és delicte. Igual que també sap que sí pot ser-ho que un servidor públic se salti les obligacions que li són in­herents al càrrec. D’això i no d’una altra cosa és del que va la imputació de García Ortiz. Més expansiva ha estat la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, per qui tot obeeix a un intent de criminalització de la Fiscalia per part de la dreta i els seus acòlits. Direm, en aquest cas, que de raó potser no n’hi falta, però afegirem que el fiscal ge­neral ha posat molt de la seva part per dibuixar-se la diana al pit. De tornada a l’emprenedor parasitari González Amador, millor ens aixequem del restaurant si coincidim amb ell. Però generalitzant aquesta norma de conducta per part nostra, comptant les innominables cares del passat – Zaplana, l’últim– i del present – Ábalos, el penúltim– que mereixerien una resposta semblant o pitjor, potser quedaríem obligats a menjar sempre a casa. Potser no quedaria cap restaurant on amagar-se.- Josep Martí Blanc. Dit això, en primer lloc, s'ha de dir que és habitual la filtració d'informació de la justícia abans d'hora. A Catalunya en sabem d'això un munt. ¿Quants del procés s'han trobat a la porta de casa seva una munió de periodistes que l'han informat que els venien a detenir o a registrar el seu habitatge les forces de seguretat de l'Estat, sense que ells ho sabessin?, o la filtració a uns diaris determinats, de dades de casos que estaven sota secret sumarial, I la definitiva. La informació dels fets per part de 'el diario.es'. La primera revelació de secrets va ser de Miguel Ángel Rodríguez, que va enviar correus a diversos mitjans abans del desmentiment de la Fiscalia.

"elDiario.es publicó en exclusiva el 12 de marzo de este año que González Amador había sido denunciado por la Fiscalía por un doble fraude fiscal de 350.951 euros cometido entre 2020 y 2021. El empresario del sector sanitario urdió un entramado de facturas falsas para reducir drásticamente la factura fiscal de su empresa y pagar mucho menos dinero del que debería por el Impuesto de Sociedades después de cobrar varios millones de euros en comisiones salidas de operaciones de compraventa de material sanitario en lo peor de la pandemia de coronavirus. Un día después, varios medios de comunicación publicaron una información falsa que daba a entender que el fiscal que le había investigado y denunciado, Julián Salto, había ofrecido un pacto a González Amador. Otros añadían que la operación había sido paralizada “por órdenes de arriba”. Es decir, que la Fiscalía General había frustrado un acuerdo que habría permitido que el caso fuera cerrado mucho más rápido, con mucho menos ruido y sin que la pareja de Díaz Ayuso se arriesgara a entrar en la cárcel.  La información sobre la oferta de pacto fue publicada por medios como El Mundo, Libertad Digital, El Debate o Vozpópuli, que citaban fuentes “del entorno” de Díaz Ayuso. Tal y como explicó este periódico, horas antes había sido Miguel Ángel Rodríguez quien había remitido a varios periodistas un correo electrónico amputado para hacer ver que el fiscal que investigó a González Amador trató de llegar a un acuerdo con él para evitar el juicio pero que fueron “órdenes de arriba” las que frenaron esa conformidad. Casi en paralelo, el jefe de gabinete de la presidenta madrileña inició una ofensiva contra los medios que informaban del caso: amenazó con cerrar elDiario.es y se inventó que unos periodistas de este medio habían acudido encapuchados al domicilio de la presidenta y señaló también a dos reporteros de El País. 

Las conversaciones entre el abogado de González Amador y el fiscal eran reales pero todo había sucedido al revés. Había sido el empresario el que se había dirigido por correo al Ministerio Público para ofrecer un pacto mucho antes del momento habitual para hacerlo. Y el fiscal del caso, Julián Salto, le había explicado que eso era factible incluso si el resto de denunciados no quería pactar. Pero ni el ofrecimiento había surgido de la Fiscalía ni ese posible acuerdo de conciliación había sido abortado desde las altas instancias para buscar un proceso largo y tortuoso para González Amador. 

Diversos medios de comunicación, entre ellos elDiario.es, publicaron cómo habían ocurrido los hechos y también parte del contenido de los correos que habían cruzado. Fue horas después, a las 10:22 de la mañana del 14 de marzo, cuando la Fiscalía de Madrid remitió un comunicado detallando cómo habían sido estas conversaciones. Desde entonces, el Ministerio Público siempre ha defendido que su objetivo no era revelar datos confidenciales del caso sino desmentir informaciones falsas que arrojaban sospechas sobre su actuación. Todo terminó en manos del Tribunal Superior de Justicia de Madrid cuando la defensa de González Amador presentó una querella contra la Fiscalía por el comunicado.

El Ilustre Colegio de Abogados de Madrid (ICAM) se unió a una ofensiva penal contra el Ministerio Público, que en ningún momento abordó la posibilidad de que una primera filtración parcial de ese correo procediera precisamente del entorno de Isabel Díaz Ayuso y en concreto de su jefe de gabinete. El Tribunal Superior de Justicia abrió unas diligencias a lo largo de las cuales el juez Francisco José Goyena rechazó la posibilidad de investigar más allá del comunicado. En el marco de esas pesquisas acudieron a declarar como testigos varios fiscales. Entre ellos, el fiscal Salto, que declaró que en la noche del 13 de marzo recibió dos llamadas de la fiscal jefa provincial, que le comunicó que el fiscal general había llamado preocupado por una noticia de prensa sobre un acuerdo de conformidad. Y que ésta le pidió todos los correos intercambiados con la defensa de González Amador, que él le facilitó. Esta fiscal ratificó esos hechos y aseguró que a ella le habían reclamado los correos desde la Fiscalía General del Estado y que se encargó de remitirlos. Por su parte, la fiscal superior de la Comunidad de Madrid, Almudena Lastra, enfrentada desde hace meses a García Ortiz, entregó mensajes de WhatsApp que éste le envió el 13 de marzo y en los que le ordenaba sacar un desmentido ante los bulos publicados en varios medios de comunicación. Además, en su declaración como testigo, afirmó que ella se había negado a asumir la nota al incluir los datos de las comunicaciones internas entre el fiscal Salto y la defensa de González Amador, pero que entendió que el fiscal general le dio una orden, de carácter imperativo “hay que sacarla ya”. És per això que el Fiscal General no hauria de dimitir del seu càrrec d'una acusació falsa que no arribarà enlloc, com la denúncia del PP al PSOE que ja ha estat desestimada. El que no m'ha agradat del cas, encara que ho puc entendre, és la vetlada amenaça del Fiscal General. Dient que ell té molta informació de molta gent, encara que no la pensa fer servir, però.

UGANDA, PAÍS D'ACOLLIDA

El govern neerlandès, que inclou la dreta radical, ha anunciat aquest dimecres que està explorant la possibilitat de deportar i allotjar a Uganda als sol·licitants d'asil procedents de països africans que hagin esgotat tots els recursos legals per aconseguir la residència legal a Països Baixos, a canvi d'una compensació econòmica per a Kampala. La ministra neerlandesa de Comerç Exterior i Cooperació al Desenvolupament, la ultradretana Reinette Klever, ha anunciat, durant una visita de treball a Uganda, que la seva col·lega, la ministra de Migració i Asil, Marjolein Faber, desenvoluparà aquesta idea i avançarà que el govern ugandès no està en contra del plantejament i que se li oferirà una compensació econòmica a canvi. La idea és deportar i allotjar a Uganda els sol·licitants d'assil, que, procedents de països d'Àfrica, hagin estat ja rebutjats als Països Baixos després de recórrer a totes les vies legals possibles, i l'objectiu és que, des de Kampala, siguin retornats al seu país d'origen.

“El que al final volem és reduir la migració. Per al govern, és important que els qui hagin esgotat els seus recursos legals tornin al seu país d'origen. I aquí és on a vegades s'estanca la situació”, ha assenyalat la ministra Klever, que ha assegurat que els Països Baixos tenen “una llarga relació amb Uganda i aquest és un país hospitalari”, per la qual cosa Faber “continuarà explorant els possibilitats”.

Uganda té el camp de refugiats més superpoblat de tot Àfrica: un milió sis-centes mil persones. Més del doble que la Unió Europea, en termes de percentatge de la població. Però les retallades financeres podrien posar en perill aquest model de portes obertes. La majoria dels refugiats fugen dels veïns Sudan del Sud i República Democràtica del Congo, tots dos amb inacabables abusos, violència i enfrontaments. El 81% dels refugiats són dones i nens, que sovint han fugit després que els seus llogarets fossin assaltats i els seus marits i pares assassinats. A l'assentament de Nakivale, llar de 185.000 persones al sud-oest d'Uganda, a prop de la frontera amb Tanzània, arriben nous refugiats ininterrompudament.

Em pregunto fins a quin punt poden caure més baix aquests miserables dirigents europeus, com Klever o Meloni, amb la connivència – sembla de Von der Leyen. Veieu ara la seva misèria moral i ètica, la seva inhumanitat. Com tan indignament representen els bandejats valors europeus,

ACNUR DES DE GINEBRA  INFORMA – Uganda acull un nombre cada vegada més gran de persones procedents del Sudan – més de 33.000 persones, 19.000 de les quals han arribat a Kampala des de principis del 2024 – a la recerca de seguretat davant d'una guerra que fa més d'un any que assola al país. La majoria de les persones que arriben del Sudan són de Khartum, i moltes tenen estudis universitaris. Incloses les sudaneses, cada setmana arriben a Uganda una mitjana de 2.500 persones, sobretot de la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud, impulsades principalment pels conflictes en curs i els problemes relacionats amb el clima. La contínua afluència de persones refugiades no apareix en els titulars, però, combinada amb l'escassetat de fons, exerceix una pressió important sobre els serveis de protecció i assistència que es presten als refugiats ia les comunitats que els acullen, cosa que posa en perill el règim de protecció sòlid i el model de resposta als refugiats d'Uganda.

A causa dels dèficits de finançament, el sector salut -que atén tant la població refugiada com la d'acollida circumdant- ja s'ha vist durament afectat. S'ha hagut de reduir el personal dels centres de salut i no hi ha prou subministraments per cobrir les necessitats crítiques de salut.

Un brot de conjuntivitis (malaltia dels ulls vermells) a tot el país també ha afectat diversos assentaments de refugiats. Per exemple, s'han registrat 141 casos a l'assentament de Nakivale i es tem que pugui empitjorar a causa de l'escassetat d'aigua i sabó, que afecta la higiene. Persisteixen els problemes de salut mental. En les darreres dues setmanes s'han registrat quatre intents de suïcidi entre els refugiats d'Adjumani –dos joves–, fet que posa de manifest la vulnerabilitat de la joventut i la necessitat d'augmentar intervencions específiques.

Les escoles estan saturades i no hi ha prou docents ni material educatiu, cosa que dificulta l'educació de la infància, que representa més de la meitat de la població total refugiada. Els serveis crítics de protecció també es veuen obstaculitzats. Per exemple, el registre de la població refugiada pateix grans retards per manca de material i equips necessaris per agilitzar el procés. Les inversions per donar suport als refugiats amb activitats generadores d'ingressos s'han hagut de reduir, amb el consegüent efecte dòmino en els esforços perquè els refugiats depenguin menys de l'ajuda.

ACNUR i alts funcionaris ugandesos van visitar socis clau, com els governs de Dinamarca, els Països Baixos i Bèlgica, així com institucions de la Unió Europea, per posar en relleu el profund impacte de la reducció del finançament i advocar per recursos addicionals. ACNUR va destacar la importància del suport dels donants per alleujar la difícil situació dels refugiats i les seves comunitats d'acollida, posant èmfasi en el compromís infrangible d'Uganda per complir les promeses cap a una major inclusió socioeconòmica i autosuficiència de les persones refugiades realitzades al Fòrum Mundial sobre els Refugiats 2023.

Uganda acull el nombre més gran de refugiats i sol·licitants d'asil d'Àfrica, amb gairebé 1,7 milions de persones procedents principalment del Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo, i no obstant el 2023 es trobava entre les 13 operacions amb menys finançament de ACNUR a tot el món. El 2024, el Pla Nacional de Resposta als Refugiats d'Uganda (UCRRP, per les sigles en anglès), que busca 858 milions de dòlars nord-americans per a 96 socis per tal de donar suport a més de 1,67 milions de persones refugiades i 2 ,7 milions de membres de les comunitats d'acollida, ha rebut només el 13% dels fons que necessita.

Durant dècades, Uganda ha estat a l'avantguarda de l'assistència a la població refugiada i ha estat un far d'estabilitat a la regió, adoptant polítiques progressistes que exemplifiquen el Pacte Mundial sobre els Refugiats, que permet que les persones refugiades tinguin terres i llibertat de moviment, i resideixin en zones urbanes sempre que puguin mantenir-se per si mateixes.

Els refugiats van devastar el bosc a Uganda per obtenir llenya. Ara treballen per rehabilitar-ho.

LA GAMBA CULÉ ÉS UN McGUFFIN

L'art rupturista és sempre un parany diabòlic. Si no participes del joc, ets un conservador, un grinyolin o les dues coses alhora. Si el teu entusiasme és excessiu, potser et prenen els cabells. Miquel Barceló no deixava de somriure després de mostrar el quadre commemoratiu dels 125 anys d'història. Gairebé amb tota seguretat era de satisfacció. Però sempre hi ha el dubte.

El que sí que té l'art rupturista és que genera reaccions i acciona palanques –perdó– que intenten associar el que veus amb el que ja has vist. Intentes entendre-ho i si no, sentir-ho. Jo vaig veure Kubala –i Joan Laporta també–. Barceló no ens va donar el gust de cap dels dos. Va dir que el seu model era Messi però dins de Messi tenia tot un equip de futbol i un sistema de joc (i una paella marinera, afegeixo), per això sembla més fornit que l'argentí. Llicències d'artista.

A més de Kubala, la meravella rupturista de l'artista barcelonista em va recordar un regal que em van fer fa anys. Consistia en una sessió de mitja hora d'ictioteràpia, que consisteix a submergir els peus en un petit tanc d'aigua, on uns peixets que responen al nom de Garra Rufa netegen i exfolien les cèl·lules mortes de la pell dels peus. La ictioteràpia és una tècnica ancestral… turca. Tenint en compte que la concessionària que s'està encarregant del Camp Nou també és turca, ¿Miquel Barceló està tractant de dir-nos alguna cosa? I els peixets netejant cèl·lules mortes, a què es referia? Als mitjans de comunicació sempre alerta pel que fa a excessos, ocultacions i misteris comptables? Són els peixets Garra Rufa consultors…? Qui ho sap.

El que és cert és que a més a més de talentosa i plena de significats, l'obra no va ser de factura fàcil. El mateix Barceló ho va admetre: “Pensava que no en sortiria. Vaig trigar. He treballat mesos en això. Vaig començar a dibuixar-lo a Mallorca, després, fa tres mesos, a Barcelona (…). Però va ser divertit”. Ho continua sent, de divertit. També ens va eximir Barceló de donar voltes al Messi kubalitzat: “No sé què s'ha de veure al quadre. Però aquí hi ha moltes figures humanes, a dins hi ha un equip de futbol. Onze i alguns més. Vegetals, minerals, animals, peixos... Fins i tot una gamba”. Exacte. La clau és la gamba. Però qui és la gamba…? Deco? Pedri? Guardiola? La gamba és el McGuffin, la clau de tota la simbologia mística del quadre. Està bé haver encarregat per segona vegada una obra pictòrica a algú que no és pintor, primer a Tàpies i ara a Barceló, gamba la gamba, o llagostí, llagostí, no sé quin dels dos mariscs és, encara que Carlos Zanón s'inclina per la gamba. Ja sé que és difícil agradar a tothom al món de l'art, però almenys el bo d'en Jan podria haver encarregat l'obra a un artista qualificat. Ben mirat, l'obra?, més que a Messi o Kubala, em recorda a Ronaldinho sortint de la discoteca a les tantes de la matinada, ballant una samba anant cap al gimnàs. 

Potser no està tan malament, si es tracta de retratar el Barça. A la vanguardia estan duent a terme una enquesta, de moment el 76% no els agrada l'obra de Barceló.

JOBO, L'ADMINISTRACIÓ I ELS NEOLÈXICS

"Yolanda Díaz vol revalorar l'IPREM un 3% i demana a Sánchez que anunciï l'increment aquesta setmana", deia aquest dilluns un titular de premsa. L'IPREM? He hagut de recórrer als cercadors per saber que són les sigles o l'acrònim (unes sigles configurades de manera que permetin la seva pronunciació com una paraula) de l'indicador públic de renda d'efectes múltiples, i que d'aquest indicador en depenen diverses prestacions socials, entre elles el subsidi de desocupació.

Concentració de la secció FSC de CCOO davant del Congres dels Diputats 

Si et creies que amb l'IMV (Ingrés Mínim Vital), la IT (Incapacitat Temporal), la prestació del SOVI (Segur Obligatori de Vellesa i Invalidesa) i poc més ja anaves sobrat en aquest camp, estaves arreglat. Aneu a un CAISS (Centre d'Atenció i Informació de la Seguretat Social) i demaneu un llistat de sigles i acrònims de les prestacions. Si la legislatura passada va ser l'SMI (Salari Mínim Interprofessional) el que va generar tensions internes entre els socis del Govern de coalició, l'IPREM es perfila ara com una nova pedra de discòrdia en aquest mandat.

El XX va ser anomenat el segle de les sigles. Van proliferar com bolets després de la pluja. A tots els àmbits. A l'internacional: ONU, OTAN (o NAT), URSS, KGB, FMI (o IMF)... A la política nacional: UCD, PP, PSOE (bé, aquesta és del XIX), IU, ERC… A l'economia i les empreses: CAMPSA, CEPSA, ONZE, RENFE, AVE, TALGO, BBVA, AENA, ACS, ENDESA, IAG, MAPFRE; UGT (també del segle XIX), CCOO, CSIF, ÚS, CNT, CEOE, CEPYME; OPV, OPA; PIB, EPA, IRPF, IVA, UTE, ERO… A l'educació; EGB, ESO, COU, URJC, APA, AMPA, CEP.

En fi, no us hi afegeixo més sectors ni el desplegament de cada sigla esmentada, que això seria etern. Però les sigles continuen augmentant el seu camp. Ho explica Arsenio Escolar al seu article al diari.es:

"Xafardejava fa uns dies en llocs online de teatres madrilenys quan en un d'ells em vaig trobar aquesta frase: “Si ets JOBO pots beneficiar-te de tarifes especials”. JOBO? Seré jo un JOBO, vindrà la J de jubilat? Vaig intentar clicar a JOBO, sense èxit, i vaig haver de preguntar al cercador què era això de JOBO.

“El jobo, com és comunament anomenat a la República Dominicana, és una fruita que es troba emparentada amb la família de les prunes”, em va contestar la Wikipedia. Però no, no podia ser que un teatre tingués tarifes especials per a prunes. I a més, aquest jobo estava en minúscules… I de sobte: “JOBO és el bo cultural que ha creat l'Ajuntament de Madrid per acostar la cultura als més joves”. Acabéssim! Altres sigles lexicalitzades.

Res no tindria això de criticable o de censurable ―la llengua és un ésser viu, està en permanent evolució i ebullició, es troba de continu bullint― si no fos perquè a l'altra punta del cicle del missatge, a la del receptor, a la dels ciutadans, generalment no es coneixen els nous termes, i la informació no arriba on hauria d'arribar. Amb el Monstre Galimaties del llenguatge administratiu hem topat de nou!

Des de fa uns anys - alguna cosa ha tingut a veure el Manifest per un Llenguatge Clar a l'Administració llançat el gener de 2022 per la revista Archiletras, que dirigeixo -, el llenguatge clar i la comunicació estan en auge entre acadèmics, administracions, institucions, premsa i experts en llenguatge i en comunicació. Aquesta mateixa setmana, per exemple, la Universitat Rey Juan Carlos organitza el II Congrés Internacional sobre Comunicació Clara. Potser cal demanar-li en fòrums com aquest a cada administració pública que tingui permanentment actualitzat i disponible en línia un promptuari amb tot el seu neolèxic, procedeixi o no de sigles o acrònims. Als ciutadans no se'ls pot crear una selva de nous senyals sense donar-los les eines de descodificació.

Vaig pensar, no sé gaire bé per quina raó, que ja que tenia un JOBO ―bo cultural per a joves― l'Ajuntament de Madrid potser hauria creat també un JOB ―bo cultural per a jubilats―. Però no, només he trobat als cercadors que “jubo és una serp verinosa de les famílies de les boes, molt comú a Cuba”.

Recordo haver llegit articles sense comes, sense la lletra A, i també un només amb sigles, però no l'he sabut trobar, ni jo, ni Gémini. De Gemini no em sorprèn, no es mulla ni de conya i es limita a contestar vaguetats i obvietats. Això sí (Carlos no entres) hi ha una IA que genera automàticament acrònims. La diferència entre sigles i acrònims rau en el fet que mentre que les sigles s'escriuen en majúscules i sovint apareixen separades per punts, els acrònims tenen una formació molt més lliure mitjançant parts de paraules. Aquests fragments de paraules no són necessàriament inicials d'altres paraules, com passa amb les sigles.

ERC, UN PARTIT EN DESCOMPOSICIÓ

Esquerra ha entrat en un cul de sac, i és incapaç de sortir-ne. Cada dia, com si es tractés d’un serial que s’acabarà el 30 de novembre, si no hi ha segona temporada a Netflix, es va desgranant la difícil situació que es vivia dins del partit i com funcionava la campanya B i les seves activitats. Fins i tot fa no res estaven en el Govern. A simple vista semblava que dins del partit regnava la calma, però res més lluny de la realitat. Les baralles soterrades ja eren més que evidents en el si de la formació, encara que intentessin mostrar que hi havia bona entesa de cara als votants i a la militància. El detonant que va fer aflorar el mal rotllo van ser els pèssims resultats electorals. Per cert, seria interessant saber qui va ser l'il·luminat que va decidir que era bo per Esquerra avançar les eleccions.

Els republicans van encadenar des de les eleccions municipals del 2023 una pèrdua considerable de suports que en els passats comicis catalans els van fer passar dels 33 diputats al Parlament als 20 actuals. No s’esperaven un revés com el que van rebre, i va ser a partir de llavors quan la tensió interna va sortir a la llum. Oriol Junqueras se’n va anar per tornar i Marta Rovira va anunciar que deixaria el partit després del congrés nacional per no tornar. El que es va fer evident és que els dos líders amb prou feines mantenien contacte. Es van abraçar el 12 de juliol quan la secretària general d’ERC va tornar a Catalunya, però l’abisme entre tots dos ja era insalvable. Va passar el mateix amb Pere Aragonès. No hi havia comunicació entre el carrer Calàbria, on hi havia el despatx de Junqueras, i el Palau de la Generalitat.

No era només un problema d’incomunicació. El ninot de Junqueras que va aparèixer penjat a Sant Vicenç dels Horts o els cartells sobre els germans Maragall han estat part de la guerra bruta que es practicava a Esquerra i és difícil treure l’aigua clara de qui ha estat el responsable o responsables polítics d’aquestes activitats, encara que ahir Ernest Maragall va aclarir d'on ve el mal, en dir que el responsable era de l'entorn de Sant Vicenç dels horts. Abunden les acusacions gruixudes que es llancen els dos bàndols, perquè al final són dos sectors enfrontats dins d’Esquerra a qui curiosament no els separa cap diferència ideològica. Aquesta no és la qüestió, com tampoc no sembla que hi hagi debat sobre on ha d’anar el partit, quina oposició ha de fer al Parlament o al Congrés, si donaran suport als pressupostos catalans i espanyols. A la campanya pel lideratge d’ERC no es parla de res d’això i s’ha focalitzat exclusivament en una lluita caïnita i personal que ningú no és capaç de frenar.

A finals de novembre Esquerre escollirà i tindrà nou líder, però cal veure si aquest serà capaç de recosir un partit que ara està en descomposició. Dit això, aquest nou líder, hauria de ser nou cuny, postprocés. De fet, si tots els dirigents d'ERC del fallit procés dimitissin com va fer Cuixart, seria d'agrair i de rebut. Es demostra cada vegada més que l'heroi de la no proclamació de la república va ser Puigdemont, en contra del parer de Junqueras i Rovira, molt tòxics ambdós. Ja ho deia Fuster, els fanàtics, ai els fanàtics, vegeu, tots els fanàtics són gent de bona fe.

VACANCES A EIVISSA, A 45€ LA NIT

Qui no vagi de vacances a Eivissa, per por del cost de l'estada, gràcies a AIRBNB té el problema solucionat, a 45 euros la nit pot dormir confortablement a l'illa balear. Aquesta és la darrera desmesura turística a Eivissa, i es ven a AirBnb com una “experiència de supervivents”. Costa 45 euros la nit i és una tenda de campanya al mig d'un campament barraquista, al municipi de Sant Josep. L'ajuntament d'aquesta localitat ha detectat que almenys tres tendes de campanya d'aquest poblat, habitat majoritàriament per nord-africans, s'anuncien a la plataforma de lloguer turístic. La troballa es va produir de manera fortuïta després que la Policia Local fes una inspecció rutinària al campament de Can Raspalls: sorprenentment, va detectar dos turistes que sortien del recinte amb les maletes de rodes.

L'anunci continua viu a la pàgina web de la plataforma d'intermediació de lloguers. El suposat propietari és Víctor i en la descripció d'allotjament diu que és a 15 quilòmetres de l'aeroport, sense donar-ne més detalls. Inclou un “còmode matalàs doble”, llençols, gelatera, estris de cuina, sanitari sec, dutxa de bossa (10 litres) i llum de bateria o energia solar. “Ideal només per a dues nits”, alerta el propietari. Avisa que el soroll de cotxes, avions, “bitxos i ocells” no permeten dormir bé (com es pot llegir a l'anunci, reproduït sota aquest paràgraf). També precisa que "no compta amb electricitat" i suggereix portar "una bateria externa de telèfon mòbil". "Si pots deixar la teva zona de confort (breument), et recullo a l'aeroport gratis", afegeix l'anunci.

"Estada increïble, l'amfitrió és molt bona persona i està pendent de tot", diu una de les suposades ressenyes de l'estada. “M'he sentit com a casa. Pots dutxar-te i cuinar. Molt acollidor”, afegeix. “La tenda és perfecta per a dues persones. L'endemà al matí ens va preparar l'esmorzar i ens va portar a la platja”, assenyala una altra.

Eivissa, l'illa del luxe on es poden degustar menús a 1.000 euros, el preu del lloguer d'un habitatge com a qualsevol altre punt d'Espanya, s'ha convertit en el mascaró de proa de la precarietat immobiliària. El fenomen va començar amb el lloguer de balcons a preu d'habitacions, d'aquí va passar a les caravanes com a solució alternativa a l'habitatge i el procés ha acabat amb campaments sencers d'infrahabitatges i barraques davant els quals l'administració fa els ulls grossos, conscient de la situació.

A Can Raspalls, a més dels ocasionals turistes, hi havia aquesta setmana unes 200 persones, però des de l'ajuntament creuen que a l'estiu hi va poder arribar a haver-hi uns 300. A la seva inspecció, la policia va comptabilitzar 154 infrahabitatges, un 56% tendes de campanya i el 43% restant barraques, amb un total de 206 llits. La majoria dels que hi viuen procedeixen del nord d'Àfrica.

"Hem mantingut una actitud empàtica durant un temps a causa de les circumstàncies, però hem arribat a un punt on s´han sobrepassat algunes línies que no podem permetre", ha assegurat l´alcalde del municipi. “Com a administració és moment de posar-nos seriosos i actuar, d'acord amb la justícia, davant de qualsevol activitat il·legal i que perjudiqui els veïns i qualsevol lloc del municipi”, afegeix.

La primera actuació ha estat presentar una denúncia per aquesta activitat il·legal. El propietari, ja identificat, s'enfronta a quatre sancions per exercir una activitat sense llicència (30.000 euros), sense assegurança obligatòria per dur a terme aquesta activitat (30.000 euros) i sense els registres legals (30.000 euros), així com per acampar a una zona prohibida (750 euros).

EXTERNALITZACIÓ DEL CONTROL D'IMMIGRANTS

Vaig parlar fa un temps de 'hijos de los hombres' la pel·lícula del director de cinema mexicà Alfonso Cuarón. La pel·lícula és brutal, Cuarón aconsegueix crear un quadre desolador de nosaltres mateixos amb un impressionant traç hiperrealista, aconsegueix atrapar i posar-te els pèls de punta amb una desoladora i impecable ambientació de tall realista d'un futur no massa llunyà que esglaia per la seva cruesa. Cuarón es mou a la perfecció pel fang que som com a espècie i que retrata de manera magistral. I compte, perquè la pel·lícula del 2006 toca un tema real i actual com és dels refugiats, tancats en gàbies al que en queda de la  City, i ho fa en una dimensió que encara no s'ha donat, però que tot apunta al fet que arribarem a aquest punt d'obscenitat que reflecteix el director mexicà, y diria que no tardàrem massa. En certa manera a la Gran Bretanya els seus fills al poder ja ha començat a fer els primers passos. A Hongria també i més que s'hi aniran apuntant.  A Itàlia, Meloni ha enviat als immigrats a un centre de retenció a Albània, pagant clar, Von der Leyen ha dit que no ho veu malament això d'externalitzar l'allotjament dels immigrants, i fins i tot es veu que el Govern Espanyol vol crear un centre d'externalització d'immigrants a l'aeroport fallit de Ciudad Real, a més sense que ni alcalde ni Govern regional en sàpiguen res. A França com ja tenen el problema més o menys resolt amb les banlieues, de moment no s'han pronunciat.

El cas que fa encara més premonitòria la pel·lícula, és el Bibby Stockholm, la barcassa en què el Govern britànic preveia allotjar mig miler d'immigrants que han tramitat la petició d'asil al Regne Unit, ja ha atracat a Falmouth, a la península de Cornualla, on serà condicionada abans del seu trasllat a l'illa de Portland, prop de Bournemouth, al comtat de Dorset, el seu lloc de destinació. L'embarcació -que s'ha de remolcar com que no té govern propi- compta amb 222 cabines instal·lades en barracons prefabricats acoblats a bord formant tres altures habitables i espais comuns sobre coberta.

El 7 d'agost de 2023 es va saber que el primer grup de quinze sol·licitants d'asil havia pujat al vaixell, però que un grup de vint s'havia negat a pujar. A partir d'aquí, sincerament no sé quants ocupants hi ha actualment a la Bibby Stockholm. Segons Gemini a començaments del 2024 hi havia a bord uns 400 inmigrants.

El panorama és desolador, perquè aquests tipus de decisions segur que l'extrema dreta les aplaudeix amb les orelles. Com sempre, els Governs europeus han optat per la solució fàcil, treure's el problema del damunt, pagant, clar, a veure si sant Pere canta, tot i que aquesta decisió està molt allunyada del missatge i la doctrina de Jesús de Natzaret.