Una colla de ximples: Pujol "dixit"

S’ha de reconèixer que el PP i la seva cohort mediàtica estan guanyant la batalla de la desinformació en la qüestió de la imputació a diputats i militants del seu partit per corrupció. Que en sap en Pedro J. de manipular! És el gran mestre de la tergiversació. Han girat la truita de tal manera que només es parla del jutge Garzon, un cop esgotada la opció Bermejo "el caçador" i en canvi no es parla o gairebé dels seus imputats.

Entenc que el que han intentat és guanyar temps per arribar fins demà el menys contaminats possible per l’escàndol, i després ja veure'm segons com vagin els resultats, alló del qui dia passa any empeny que tan funciona en política i fora també.. I és possible que els hi surti bé la jugada, atès el poc bagatge dels PSoE gallec perdut enmig del bipartit i els seus propis escàndols de dispendis exagerats i viatges en iots poc recomanables més aviat ha jugat al seu favor. El que resulta curiós tot i que no he seguit a fons cap de les dues campanyes, el curiós dic, és que ni candidats ni aspirants han fet propostes ni han parlat d'allò que es diu realment interessa als ciutadans, que molt em temo la classe política no en té ni idea, car tota la campanya només s'han dedicat tant a Galícia com al País basc, a desqualificar-se barroerament els uns altres i els altres als uns, en una de les campanyes possiblement més brutes dels últims temps, fins el punt que ahir en l’última intervenció de Rajoy va deixar totalment en segon pla a l’aspirant a President de la Xunta a qui se suposa havia anat a recolzar.
Després pretenen que la gent s'il·lusioni i vagi a votar. Tantes plataformes que s'organitzen al Facebook, en podrien fer una - ves que no hi sigui - de gent que no pensa anar a votar per cal·librar l'importància del moviment. Potser seria l’única manera que els senyors polítics prenguessin nota, que el tant per cent de votants no arribés en les properes eleccions al mínim exigible. Però ni així, no tenen solució, la classe política és una subespècie que no serveix per a res, aconsegueix treure'ns de polleguera i a sobre malbarata alegrement i impunement els diners dels contribuents en el millor dels casos.

Ah! parlant de ximples i ximplets, falten vint dies justos perquè tinguem solucionat definitivament el finançament de la cosa aquesta llunyana en el temps nomenada Estatutet, ens el durà la primavera en bandolera el 20 de març, o No!

Com diria l’expresident Pujol: són una colla de ximples.

aforisme

No és cert que la prostitució sigui l'ofici més antic de la humanitat, abans ja hi havia el difícil ofici de viure.

efemèride - Olof Palme

Sven Olof Joachim Palme (30 de gener de 1927 - 28 de febrer de 1986) fou el líder del Partit Socialdemòcrata de Suècia des del 1969 i primer ministre de Suècia entre el 1969 i el 1976, i reescollit el 1982. Fou assassinat el 1986 mentre encara exercia el càrrec de Primer Ministre: quan passejava en companyia de la seva dona després de sortir del cinema, fou tirotejat per un descononegut.
Com a socialdemòcrata, Palme va ocupar diversos càrrecs ministerial abans d'esdevenir Primer Ministre el 1969. Mantingué punts de vista controvertits, criticant els Estats Units en relació amb la guerra de Vietnam, les armes nuclears i la política de l'apartheid a Sudàfrica, alhora que defensant l'OAP i Fidel Castro. Però sobre tot, el va caracteritzar la seua defensa del pacifisme i l'universalisme.
El seu assassinat, el 28 de febrer del 1986, segueix sense resoldre, de manera que encara sorgeixen teories sobre el fet. El 1988 fou detingut en relació al cas, Christer Pettersson, un alcohòlic i toxicòman suec que fou absolt per falta de proves. El crim prescriu el 28 de febrer del 2011, 25 anys després de l'assassinat.

La partícula misteriosa: el bosó de Higgs

Tafanejant per San Google he recabat informació sobre el bosó de Higgs que ha donat lloc a banda de la seva polémica amb un altre científic Stephen Hawkings, a l’accelerador d’Hadrons de Cern a Suïsa i que pel més de Juny sembla es tornarà a posar en marxa (sembla) amb la finalitat de trobar la peça que falta als científics del trencaclosques: el bosó de Higgs.

-

"De què està feta la materia que ens envolta? Què fa que hi hagi pedres i arbres i planetes, i no un altre tipus d’ordre diferent? Aquesta pregunta se la fet l’home des que té ùs de raó i no ha estat fins el segle XX que s'ha descobert que els constituents més petits de la matèria són un conjunt de partícules elementals (és a dir, indivisibles), que interactuen a través de diversos tipus de forces. La teoria que explica com funciona tota aquesta maquinària es diu Model Estàndard. Aquesta teoria representa la visió del món de la física a dia d’avui. Perquè aquesta teoria funcioni, ha d'explicar una propietat fonamental dels objectes, la seva massa. Tots experimentem el que és la massa quan intentem moure un objecte. La seva inèrcia, la seva resistència a posar-se en moviment si està parat, o a parar-se si es mou, és deguda a la seva massa. La massa és també responsable, juntament amb la força d'atracció de la terra, de que tinguem un pes. És a dir, el que ens fa quedar enganxats al terra. El físic britànic Peter Higgs va concloure als anys seixanta que, perquè l'existència de la massa pogués encaixar en el Model Estàndard, havia d'existir una partícula que mai s'havia observat, que des de llavors s'ha anomenat “bosó de Higgs”.

El mecanisme de Higgs

Suposem que estem en una festa en una casa de l'alta societat. En el menjador, que està abarrotat de gent, apareix un actor famós. Les persones que estan pròximes a ell formen una petita pinya al seu voltant, per tafanejar. Si l'actor es mou, les persones, per educació, no el persegueixen. Però, mentre creua l'habitació, el personatge atreu el grup de persones que estan més prop. El resultat, és que l'actor està sempre embolicat d'un nus de gent: és com si tingués més massa del normal. La petita pinya que l’embolica li dificulta més posar-se en moviment o parar-se, que si estigués sol. Exactament igual que quan intentem caminar en l'aigua, i ens sembla que les nostres cames són més pesades. Peter Higgs va formular la hipòtesi que les partícules adquireixen massa amb un mecanisme semblant al de la festa de l'alta societat. Segons ell, l'espai estaria ple d'un camp, que fa que quan una partícula el travessa, adquireix la propietat de tenir massa. En realitat, no es tracta d'una idea tan rara. Estem constantment embolicats de camps. Per exemple, l'electromagnètic, que fa que funcionin aparells com els mòbils o les ràdios.

Del camp a la partícula

Tornem a la festa de l'alta societat. Quan l'actor surt, en un cantó de la sala algú comenta una mica respecte a la seva història secreta amb una cantant. La tafaneria comença a passar de boca en boca, rebotant pel saló. L'efecte és el mateix que quan estava l'actor. Es formen petites pinyes de gent que comenten la història, després es desfan i es tornen a formar una mica més enllà. Encara que la tafaneria no té massa per sí mateixa, els “grumolls” de persones que es formen sí que la tenen. Un mecanisme d'aquest tipus seria el responsable de l'existència del “bossó de Higgs”. Naturalment, es tracta només d'una metàfora: per a entendre com és possible que a un camp li estigui associada una partícula fan falta molts càlculs matemàtics. No obstant això, la cosa no és tan inusual. Per exemple, la llum no és res més que radiació electromagnètica. Però, se sap també que la llum està feta de fotons. Heus aquí un camp i la seva partícula associada.

Aquest article és de l’any 2006 i el podeu llegir sencer aquí

Lazkao: la maça de l'ira

"Dimarts passat un veí de Lazkao, en un atac d'ira va destrossar amb una maça el local de l’herriko taberna del seu poble. Sortia d’una concentració de rebuig per un atemptat contra la seu del PSE que, com a efecte col·lateral, li havia destrossat el pis que acabava de reformar."
-

Puc arribar a comprendre la reacció d'aquesta persona, més no aprovar-la i menys encara elevar-la a la categoria de defensor de la democràcia com han fet la majoria de mitjans de Madrid. No puc entendre que s'hagin format grups (parlen ja de disset o divuit mil) a la xarxa per recaptar diners per a ell, considerant-lo també un heroi, lo qual per cert demostra l'elemental nivell mental de Facebooks i endergues similars. I entenc encara menys que el Sr. Basagoiti, candidat del Pp a les properes eleccions al país basc s'hagi ofert a defensar-lo sense cobrar-li honoraris, perquè aixó és demagògia populista que no du enlloc i justifica un acte que si s'hagués produit exactament a la inversa, i l'autor hagués estat un membre de l'anomenada kale borroka, representaria una condemna desmesurada, com s'ha vist en més d'una ocasió, fins in tot per actes de violència menors que el que va fer aquest ciutadà, ciutadà que, reblant en el tema, de pertànyer a la kale borroka en aquests moments estaria encara detingut i segurament ja se l'hauria traslladat a Madrid per jutjar-lo (per cert) d'una manera i amb una aplicació de la llei molt dura i dubtosament democràtica.
No és justa ni equitativa la diferència en el tracte a uns i altres per actes de violència al carrer o de qualsevol altre tipus, i menys encara es poden justificar i lloar uns o criminalitzar els altres, i a sobre és crea un perillós precedent que autoritza, llei en ma a agafar-se la justícia pel seu compte a qualsevol ciutadà, segons ho consideri oportú, de manera que si és comença a escampar aquest modus operandi haurem d'acabar anant amb la pistola a la canana com al vell i llunyà oest per defensar-nos o impartir Justícia, i, malgrat la que tenim sigui la que és, ens l'hem de creure o intentar creure-hi i viure sota l'imperi de la llei, perquè sinó, l’única llei que ens quedi acabarà sent la de la selva.

de condemnes dels jutges...

Comentava l'altre dia a Collonades la condemna a un any de presó d'un rodamón que amb una certa violència havia robat mitja barra de pa. Aixó de les condemnes va com va i depén sovint del jutge i el que vulgui expressar o condemnar en la seva decisió. En aquest cas, diu el Sr. Jutge que la condemna ha estat més que res per la conducta violenta i intimidatoria de l'home, atès la dependenta va explicar que de no haver estat per la violència igualmente li hauria donat la barra.

No és aquest un d'aquells casos que creen inseguretat ciutadana, de fet, sembla que la percepció d’inseguretat per part de la ciutadania ha disminuït des de l’any anterior i l'altre en que hi havia la psicosi instal·lada dels robatoris silenciosos i dels pispes pel carrer.

De lladregots o pispes sempre n’hi ha hagut i fins i tot de molt professionals, auntèntics artistes que et prenien la cartera amb una gran habilitat, i aixó s’estudiava, no a l’escola òbviament, però un “carterista” era un senyor que estudiava per aconseguir l'habilitat suficient amb els dits per robar-te la cartera sense que ni tan sols te n'adonessis, o sia com el Govern veí però amb finezza.
Fa uns anys, un curt d’aquests que surten els diaris tenia un titular sorprenent: ”20 anys de presó per robar una pizza a un nen”, d’entrada un es diu: caram! aquests americans (era a Miami) en fan un gra massa, però després tafanejant per internet, resulta que aquest lladregot portava acumulades moltes petites condemnes per robatoris de l’estil d’aquest o similars i en un moment determinat el jutge decidí sumar-li totes les condemnes i en acumular-les condemnar-lo a aquests vint anys, en el ben entès que l’individu era incorregible i en no haver-hi res a fer, el millor era enviar-lo dos decennis a la garjola perquè s’ho repensés.
Pot semblar una mica exagerat, però he llegit casos a Barcelona de lladregots que han estat detinguts fins i tot setanta o vuitanta vegades per furts menors. I aixó no pot ser. Semblaria raonable enviar-los una temporada (no cal vint anys tampoc) a la garjola, i sinó a algú que els ensenyes a robar com Déu mana, que en aixó també s’ha perdut l’ofici. De fet un paio que l’enxampen setanta o vuitanta vegades hauria d’anar a la presó més que per lladregot, per inútil.

aforisme

Si les persones fóssim veritablement honestes, reconeixeríem sense embuts que a qui més estimem, és a nosaltres mateixos.

efemèride - John Steinbeck

John Earnest Steinbeck (Salinas, Califòrnia 1902 - Nova York 1968 ) fou un escriptor nord-americà guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1962. Va néixer el 27 de febrer de 1902 a la ciutat de Salinas, població situada a l'estat nord-americà de Califòrnia, fill d'immigrants alemanys i irlandesos. Estudià estudis primaris i secundaris a la seva localitat natal per traslladar-se posteriorment a la Universitat de Stanford, on estudià biologia marina i es graduà el 1925. Aquell any es traslladà a Nova York per iniciar la seva carrera com a escriptor però retornà a la seva població natal l'any següent on inicià una carrera plena d'èxits literaris. Durant la Segona Guerra Mundial treballà com a corresponsal de guerra al New York Herald Tribune. Morí el 20 de desembre de 1968 a la ciutat de Nova York a conseqüència d'un infart de miocardi.

Sosté Mariano Rajoy

"Sosté Mariano Rajoy que el jutge Garzon genera indefensió, de no ser la primera vegada que ho fa. Ah!, i sosté també que el Jutge Garzon pertany al PSoE, recordant per enèsima vegada l'assumpte del lli el 1999 i Loyola del Palacio, i de ser responsable de les filtracions a la premsa. La gent té uns drets, Tots tenim dret a l'honor i a la bona imatge ", ha destacat el líder conservador. "El que està fent Garzón amb el PP no és just", ha afirmat Rajoy, que ha defensat la seva gestió en plena crisi dins del seu partit: "A qui he de fer fora jo ara? - es pregunta. No sóc un inquisidor" - rebla -."

No sóc qui per aconsellar-lo, però faria bé el Sr. Rajoy de no remenar el lamentable assumpte del lli i el cas Loyola de Palacio. Faria bé també el Sr. Rajoy de recordar que el Jutge Garzon va actuar contra la cúpula del PSoE amb el Cas dels Gal, a la recerca del famós Senyor X, i que en aquells temps, les filtracions sobretot al diari de Pedro J. "Exuperancio" Ramirez estaven a l'ordre del dia administrades qual gota malaia, i prou contents que n’estaven en aquelles èpoques de la actuació del Jutge Garzon. Faria bé el Sr. Rajoy de començar a posar ordre al seu partit i fer callar la boqueta a la ínclita i ignorant supina Esperanza Aguirre que li desmunta la paradeta centrista que pretèn aparentar i faria bé també de treure's del damunt un "florero" com Soraya Saenz de Santamaria que pocs favors li fa.

Faria bé Mariano Rajoy de començar a depurar i empènyer a dimitir als implicats (que no detinguts - encara – com afirmava avui en Fedeguico), ara són presumptes però amb Garzon o sense, aviat poden haver-hi imputats amb càrrecs concrets. Aixó és el que pretén evitar el Sr. Rajoy almenys abans de les eleccions basques i gallegues, car sap per experiència perquè es va produir la seva derrota el març de 2004 després dels atemptats del dia 11 a Madrid i la potinera gestió que en va fer l’aleshores responsable del partit i President del Govern José Maria Aznar López i el seu Ministre de l'Interior Angel Acebes.

De moment ja està mentint el Sr. Rajoy quan ell i gent del seu entorn diuen que al seu partit no hi ha corruptes, que tots són treballadors honrats. Home! ja sé que algun expert en teoria política li devia dir al Sr. Rajoy que la memòria de la ciutadania és flaca i que mentir és normal i es pot fer amb una certa impunitat, però potser no tant, i qui més qui menys recorda aquell túnel de Sóller, tot el Cas Naseiro, els problemes que ha tingut amb la Justícia l’anterior Govern d’en Jaume Matas a Mallorca i l’increïble cas Fabra del que se’n podria fer un tractat de presumptes presumpcions presumptament presumptes que mai s'acaben de provar.

Sosté Mariano Rajoy que ningú del seu partit ha comés cap irregularitat. Home! Del seu i dels altres partits, algú ha de fer de calderer, sastre, soldat i espia per aconseguir diners per finançar el partit, i sovint enmig d’aquests exercicis d’enginyeria financera B algú en treu profit i redit propi. Quan se’n remenen tants sempre se’n poden quedar uns quants per algun paradís fiscal sense que massa es noti. El que no se si sap el Sr. Rajoy és que a la ciutadania, votants seus o no, en el fons els hi és ben bé igual que la dona del Cèsar sigui honrada o que ho aparenti, el que si preocupa és que el Cèsar ho aparenti i no ho sigui, i a veure si finalment acabarà sent aquest el problema de fons de tot aquest fosc assumpte. Sosté el Senyor Rajoy uns arguments que no es sostenen per enlloc, i ara ja no són ni una útil cortina de fum per passar fins el dia 1 de març, tenim l’anticicló instal·lat i el paisatge prou esbargit per començar a veure o entreveure totes les seves vergonyes. Mala peça té al teler Sr. Rajoy, i compte que no surti disparada la llançadora que algú pot prendre mal.

aforisme

Venim del no res i en el no res acabem, enmig d’aquest desori, ens avorrim, entestats en sobreviure.

efemèrides - Victor Hugo

Victor Hugo (Besançon, 26 de febrer de 1802 — París, 22 de maig de 1885) va ser un dels més importants escriptors del romanticisme en francès i sovint és identificat com un dels millors poetes francesos. Algunes de les seves obres més conegudes són: Els miserables i Nostra Senyora de París. La seva obra és molt variada i comprèn: novel·les, poesies, obres de teatre en vers i en prosa, discursos polítics a l'Assemblea Nacional francesa i una correspondència abundant

L'Ajuntament de Madrid ha decidit multar amb 750 euros als qui regirin les escombraries.

L'Ajuntament de Madrid ha decidit multar amb 750 euros als qui regirin les escombraries dels contenidors. O sigui, que a Madrid a banda de pobres, jubilats que no arriben a fi de més, aturats i indigents tenen també indigents mentals a l'Ajuntament. Multar amb 750 euros a un pobre que no te ni un euro, o a un jubilat que no arriba a acabar el més és un acte vergonyant i a sobre inútil. Com pensen cobrar? Que els hi pensen embargar, el compte corrent que no tenen?

Ara, aquesta és la solució populista i fàcil de cara a la galeria perquè els benestants madrilenys no se sentin ofesos quan passegen per la seva rancia ciutat i vegin als deixats de la mà de déu i dels homes regirant les escombraries - quina vulgaritat.

No se a Madrid - allí són molt seus - però em consta que a Barcelona i rodalies hi ha supermercats (no tots) que deixen les restes de menjar de manera que sigui fàcil d'agafar-les sense que s'hagi de regirar el contenidor i també em consta que n'hi que ho fan exactament a l’inrevés perquè no n'agafin, que hi ha molt insolidari deixat anar per dir-ho finament.

Aquesta mesura de l'Ajuntament de Madrid és pura propaganda populista que no du enlloc ni acabarà sancionant a ningú, atès és una pèrdua de temps. Però ja hem après del submón de la política que aixó és el més fàcil i el que tant els hi agrada als polítics, siguin locals o Governamentals, fer lleis inútils i idiotes que no serveixen per a res, possiblement perquè ells també són inútils i idiotes, atès buscar la manera d'ajudar a aquesta gent de manera que es poguessin proveir més dignament d'aliments, costa temps, esforç i alguna que altre despesa i aixó ja no els interessa, lo seu és, manar, manyuclar i legislar, i d’aquí no es mouen ni pensen fer-ho.

Vol dir que forçat a triar preferiria ser indigent, que no pas indigent mental com aquesta patuleia de sapastres inútils que per la nostre dissort ens Governen a nivell Governamental i Municipal.

CORRALITO ESPAÑOL

Costa reconèixer que un s'ha equivocat, reconec que hi tinc una certa pràctica, i aixó em va passar amb el company Marc Vidal al llarg de l'ùltim any i mig en la seva percepció de la situació económica del País. En privat i en comentaris al seu bloc així ho havia manifestat, però anava errat com la majoria i ell molt clarivident. El comentari que ve a continuació l'he tret del seu blog en castellà (no cal el tradueixi) llegiu-lo amb calma i atentament, posa la pell de gallina, però malauradament és un futur que ja ha arribat. Salvis qui pugui. Diuen que un pesimista és un optimista ben informat, doncs en Marc ho està molt de ben informat, massa hi tot.

CORRALITO ESPAÑOL

Leer hoy en todos los medios historias sobre un ministro cazador, otro que desearía no serlo y un montón de inmundicias similares es desolador. Siento que las cosas se acaban y nadie se da cuenta. Las dimensiones de lo que se nos viene encima son espantosas y todo sigue un curso completamente ridículo. He sabido, y no detallaré porque no soy un suicida, de decenas de sucesos financieros que ya han prescrito y que pocos conocen, innumerables batallas subterráneas que ningún periodista se ha dignado a investigar y hechos que hablan de guerras complejas en los altos hornos de la economía completamente ocultos a la opinión pública. Sin embargo aquí nada parece cambiar. Técnicamente estamos viviendo un principio de “corralito” y nadie parece darse por aludido.
Intenten retirar, si los tienen, 20.000 euros hoy mismo de sus cuentas corrientes. La respuesta será que “debería de haber avisado”. Puede ser. Inténtelo con 10.000. Les dirán algo parecido y empezará a ser sospechoso. La mayoría de pagos aceptados vía cash para gestión líquida están limitados a valores inferiores a los 6.000 euros diarios. Pero, procuren hacer lo mismo utilizando plataformas telemáticas. La negativa será rotunda. Si usted quiere mover 100.000 euros de su cuenta, y hay que ser iluso para tener ese capital hoy en día en una entidad determinada, no podrá hacerlo en uno solo día a menos que disponga de “transfer” oficial de la entidad o género de “uso advertido”.
Esta situación de insolvencia bancaria se irá estrechando hasta llegar a un colapso a mediados de 2010. Algunas cajas y bancos ya no provisionan como dicen hacer. Saben que no tiene sentido. Es el momento de guardar dinero en cajas fuertes, es momento de reducir el consumo al máximo y liquidar lo ineficiente definitivamente. Cojan su dinero y guárdenlo donde puedan, dispongan de él en fondos de entidades solventes que no son las que están pensando por su volumen y tamaño, adviertan a los suyos de que vienen tiempos muy difíciles y que aceptarlo rápidamente será un valor fundamental para sufrir menos que otros. Mientras los negocios generen beneficios hay que trabajar al máximo, pronto también se detendrán. La parada técnica de la economía no es una posibilidad, es una evidencia a medio plazo. Los que nos movemos en este mundo ya no ponemos en duda la argentinización de nuestro sistema financiero, ni se plantea si va a haber o no “corralito”, la duda es cuando.
El gobierno español es incapaz de sostener sus propias afirmaciones. El fondo de garantía de 100.000 euros recién estrenado es menos real que un billete de 7,20 euros. El Estado sabe que una quiebra oficial de una entidad bancaria en España supondría la insolvencia definitiva del país pues es imposible cubrir los fondos depositados de ninguna caja media española y, ni por asomo, la de ningún banco o caja de gran volumen. Esa fallida de una caja manchega está siendo ocultada con ingentes inyecciones de liquidez diaria para no evidenciar y publicar su situación. Lo cual obligaría al uso de ese fondo de garantía y que a su vez evidenciaría la quiebra del Estado por no poder afrontarlo. Para evitarlo, ese líquido pretende retrasar la retirada de fondos por alarma y a su vez “obligar” a otras cajas a comerse el marrón, retrasar el asunto y esperar que San Pedro nos bendiga a todos.
Es evidente que nuestro dinero ya no es dinero, es una sonrisa en una cartilla bancaria, un señuelo. El déficit aumenta y con él la locura. Zapatero sigue anunciando medidas de soporte, de garantía a una tensión social cada vez más cercana, y lo pretende pagar con deuda pública. Pero es cuestión de tiempo, pero España será expulsada del euro. La prepotencia de hacernos ricos a costa de los fondos de cohesión lo vamos a pagar caro. Salir de compras y adquirir empresas francesas, británicas, alemanas e italianas con el dinero que ellos nos dejaron en su día es indecente y la indecencia es punible, tarde o temprano. En nuestro caso temprano. España vivirá en la precariedad social por culpa de la indigencia intelectual de sus gobernantes, todos, los unos y los otros.
Las promesas del ejecutivo deberían de explotar en las caras de sus señorías cada mañana cuando se asean. Más de dos millones de españoles ya no tienen soporte económico alguno. De momento se refleja en las colas de los auspicios y comedores sociales. El BMW que nadie quiere comprar, parado por falta de combustible, es el último monumento a la desfachatez de la clase media engañada por un sistema de barro, una clase media que ahora pretende comer un plato caliente junto a indigentes y alcohólicos. Vagabundos de toda la vida junto a neoindigentes de VISA cancelada. ¿No me creen? Paseen un poco.
España entrará en depresión acuciante a final de este año. Recopilen dinero fresco y ténganlo a mano. No es alarmismo, son consejos reales. No lo retrasen pensando, ya lo haré cuando toque. No tendrán tiempo. No trabajen ninguna operación a plazos superiores a los 12 meses. Nadie puede garantizar eso. Utilicen modelos de inversión actualizable y recuperable rápidamente y si no los encuentran, a la caja todo. Busquen lo necesario para vivir medio año sin VISA. Si sus escenarios de uso son más largos afiance inversiones en Alemania o Francia, poco más. Si su escenario es a muy largo plazo, compre gestión norteamericana no ubicada en la costa Oeste. Compren “arroz” o platino. El oro no será tan eficiente pero será un refugio cierto.
Como sabemos, esto no es una crisis coyuntural, ni de etapa, es sistémica y nos pilla de lleno a los españoles en una crisis doméstica. Tras cinco años nada habrá cambiado, seguiremos en crisis, tras diez el modelo se estará reconstruyendo en otro mucho más heterogéneo y basado en conceptos ahora demasiado abstractos, pero en España, dentro de quince o veinte años seguiremos soñando con aquella década prodigiosa de finales del XX y principios del XXI. Detrás de este telón no hay ningún escenario. Hay otro teatro, otro sistema, pero España no se está preparando ni por asomo, sigue parcheando, de manera que todo será más largo, duro y dramático. Busco casa de pueblo, alejada de todo, con buenas vistas, un río cercano y conexión wifi, que quiero presenciar a tiempo real el derrumbe.

aforisme

El que més em molesta de mi mateix, és el fet que, malgrat anys acumulant errors, continuo insistint-hi amb una perseverança lloable.

efemèride - Santiago Rusiñol

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931) fou un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d'obres, i literària, amb un centenar de títols a més d'un extens nombre d'articles, el situen com a referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

Pe

Possiblement es mereixia més l'oscar pel seu paper de Raimunda a Volver d'Almodovar, però li va arrabassar una mágnifica Helen Mirren com a Elisabet II. Peró la matinada del dilluns (hora d'aquí) el que no va aconseguir amb la Raimunda ho ha fet amb la María Elena creada per Woody Allen. Suposo que perquè és espanyola ha estat aquí cuestionada sovint, tot i que és cert que a la seva carrera hi ha hagut altibaixos. Ai las! si fos catalana, possiblement encara l'hauriem criticat més, que aquí som aixi. La qüestio és que Pe ja té el seu Oscar que farà callar moltes boques i a més a més suposa un guardó més per Vicky Cristina Barcelona, que també amb la cosa tan cainita i nostrada, molts varen desbarrar a tort i a dret, criticant l'ajuntament per la seva inversió, per la pel·lícula, pel títol, vaja! per tot. Ara no sento ningú d'aquells malastrucs de l'autoodi nacional i de la desqualificació sistemàtica perquè si, mentre l'Alcalde Hereu treu discretament el pit i en Jaume Roures no diu res però ho diu tot.

Aquest bloc també té la seva hemeroteca o blocoteca de tres anys publicant cada día. N'he parlat dues vegades d'aquesta pel·lícula:

El dia 12 de gener (Vicky Cristina Barcelona),

El dia 28 d'Octubre passat (de Garcia Benach passant per Barcelona), que no si va donar cap importància i té el seu qué, perquè si arriba a pasar aqui, la Sang de Maig es vessa tota i més.

Açó és el que hi ha, la resta, paraules, paraules, paraules, bla! bla! bla! tot plegat per a no res.

del pa i els forners

Cadascú parla de la processó segons li va, però em temo que jo no he escollit la més escaient, vendre farina. És dur i frustrant el dia a dia, cada matí anant a veure forners i veure no ja el desànim pel constant davallar de la venta del pa, sinó la sensació d'impotència davant la crisi i sobretot la competència deslleial dels supermercats, botigues ètniques, benzineres i taules de pa "cuit amb llenya", per més inri - retolen en més d’un cas - quan no han vista la llenya en sa vida. El forner a l’ús, el de tota la vida és una espècie en clares vies d'extinció, que a més té una mort (anunciada) llarga, feixuga i penosa. És un malalt envoltat d'insolidaritat, d'ells es podria dir com a la pel·lícula que "ningú en parlarà quan hagin desaparegut" i si bé és cert que en altres èpoques treballant com ara o possiblement menys es guanyaven bé la vida, ara us puc ben assegurar que no és així en la majoria dels casos, sobretot a l'Àrea Metropolitana. I no és un problema de qualitat del producte com de vegades es diu, sobretot aplicat als forners de Barcelona, també allí s'hi pot trobar bon pa i també de dolent, no és aquest el mal. El mal, és a banda de la crisi, sobretot la competència deslleial que he esmentat abans. Mala peça al teler tenen i és una llàstima, i entenc que en aquest país nostre s'ha perdut ha cultura del pa i no és capaç gairebé ningú de valorar la relació qualitat preu del producte. Jo si, ho confesso, potser per deformació professional, i sóc dels qui si cal, fa quilòmetres més d'un dia per dur un bon pa a casa. Us asseguro que s'ho val, i no cal tampoc fer-ne gaires, ni anar gaire lluny. Hauríem, de replantejar-nos-ho, car sinó una cosa tan nostrada con anar a buscar el pa, calent, acabat de coure amb aquella flaira que embriaga, aviat s'acabarà i amb ell, haurem perdut un altre llençol de la nostra ja escadussera bugada.

A la fotografia hi ha dos llonguets, s'havia perdut la tradició però últimament s'està recuperant i us asseguro que són boníssims, sobretot els que fan al Forn Prat a Manlleu, és el meu esmorzar dels dijous, amb xocolata, hi és clar.

aforisme

Els mossos d’esquadra, son els únics que quan es muden porten espardenyes.

efemèride - Steven Paul Jobs

Steven Paul Jobs (nascut el 24 de febrer de 1955) és el cap executiu de la companyia d'ordinadors Apple. ambé és soci dels estudis d'animació cinematogràfica Pixar. Primer el 1976 va aparèixer l'Apple I i el 1977 l'Apple II, conquerint tots dos un mercat de professionals liberals i científics no precisament interessats en la informàtica sinó simplement com usuaris. El 1984 hi va haver la introducció del Apple Macintosh que davant del seu èxit va fer decidir Jobs d'abandonar la línia Apple. A partir d'aquí va abandonar aquesta companyia i en creà una altra, la Next Computer, que era tecnològicament molt avançada però massa cara per al mercat. Apple va comprar aquesta empresa per 402 milions de dòlars i va fer que Jobs tornés a la companyia que ell mateix havia fundat.
Recentment va patir un càncer de pàncrees que sembla que ha superat, tot i que les seqüeles físiques hi són patents.

es redueix la contaminació un 11% - diuen -

El Conseller de Medi Ambient, Habitatge i Captacions puntuals d'aigua, Francesc Baltasar, ha donat a conèixer els resultats del Balanç de Qualitat de l’Aire a Catalunya de l'any 2008. Segons aquest document s'ha reduït un 11% la contaminació. És, per tant, una bona notícia. Ara bé, d’aquí a l’ús que el Sr. Baltasar en farà, se n'hauria de parlar, atès hi ha entesos que apunten a aquesta reducció a altres motius que no tenen res a veure amb les mesures del Conseller, com una reducció del 5% del trànsit d'automòbils degut a l’atur, o la finalització de les obres de l'AVE precisament ara n'ha fet un any, i que es veu havien incrementat les partícules en suspensió i també una altra de les causes de baixada de la contaminació s'atribueix a que va ploure molt durant el segon semestre de l’any passat, i la pluja ja se sap que redueix les partícules en suspensió. Tres raons dons que res tenen a veure amb les mesures que va prendre el Govern entre elles la de fer-nos anar a 80 quilòmetres per hora a l’àrea metropolitana.

Ara, la realitat és que com no tenen cap justificació real per continuar aplicant una mesura tan impopular com inútil com aquesta d'anar a 80 qm/hora (quan es pot), diuen que s'ha reduït la contaminació un 11% gràcies a les seves mesures i es queden tan amples. Ves que no tinguem enguany una sequera sobre tot al segon semestre i a veure que ens expliquen sobre la reducció de la contaminació, o a veure que manipulen, que no són pas de fiar. Ah! I encara no han caigut a dir que també estalviem aigua gràcies al mecanisme d'estalvi per aixeta que ens va enviar el Sr. "Eufemisme Baltasar" Conseller de Medi ambient, Habitatge i Captacions puntuals d'aigua. Verge de la vera creu!

aforisme

El patiment físic es cura amb Nolotil, però l’intel·lectual no te cura.

efemèrides - 23 F

El dia 23 de febrer de 1981, a les 14:20, un grup de guàrdies civils i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso inicia la Operació gàbia: es tanquen els accessos a la zona propera al Congrés dels Diputats i es comprova que es pot dur a terme l'assalt. A les 18:20 un grup d'uns dos-cents guàrdies civils arribats en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina van assaltar l'hemicicle mentre es duia a terme la segona votació per a investir Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, del partit UCD, com a president del govern espanyol. . Al crit de "Todo el mundo al suelo" i disparant tres trets segrestaren el poder legislatiu i el govern amb la força de les armes.

en un país multicolor

En un país multicolor tenim presumptes imputats a dojo del Pp per corrupció, entre ells (sempre presumptament) el President de la Generalitat Valenciana que és veu que li varen fer algun vestit a mida gratis, mentrestant a Madrid els uns espien als altres i els altres als uns, amb la premsa darrere segons quin sigui el bàndol, i diuen els espiats que tot és una conxorxa contra el Pp. En aquest país multicolor les filtracions estan a l'ordre del dia i no hi ha secret de sumari que valgui, potser perquè fins i tot els Srs. Jutges fan vaga no se sap de fet ben bé perquè, mentre el seu Ministre se’n va de cacera sense permís d'armes i precisament i casualment coincideix allí amb un jutge, que dic jutge!, super-mega-jutge!. Ministre al qui per cert la sarabanda del Congres encara l'animava a crits de torero! torero!, mentre amenaçava en calent de fer una llei que prohibeixi la vaga als jutges, “xulejant” a la oposició més “xulu” que un vuit verd festuc que diria er Seviya dels "Mojinos Escocíos".

Curiós aquest país multicolor on després de tres anys de marejar la perdiu, la garsa, la puput i la ganga, el més calent és a l’aigüera en la cosa aquesta del finançament, que ara fixen al 20 de març, precisament el dia que entrem a la Primavera. Mentrestant, en aquest mateix país multicolor, ara que celebrem un any de l’arribada amb 14 de retard de l’AVE, uns eixelebrats han acabat en el termini previst l’últim tram amb vies incloses a la frontera de França, que anant bé hi passarà el tren d’ací a tres anys i possiblement ja estarà tot fet malbé per manca de manteniment i s’haurà de refer de nou.

En un país multicolor on perquè s'adormen uns quants parlamentaris europeus de l'esquerra, ens cola la dreta una llei per la costa aquesta de l'ensenyament en llengua materna que portarà raons i en Vidal Quadras la mar de content (Dràcula també ho estaria). Mentre, en aquest país multicolor com explica l'Iu es fa un judici a un agressor d'una menor equatoriana on tothom, fiscal, advocats i l'acusat inclós (li diuen Sergi Xavier) parlen en castellà, i el noi argenti, té la santa barra de declarar en català.

Jo ja no entenc res d'aquest país multicolor, i com en una pintada en castellà que hi havia a la Ronda Zamenhoff adequant-la a l’ús afirmo: "El país multicolor esta loco y da muchas vueltas, que paren que me apeo" Ah! el país multicolor, per si algú no se n’havia adonat es diu: Ep-pa-ñña.
.

A voltes amb la Consellera Tura

Parlava en el comentari anterior sobre la Consellera de Justícia Montserrat Tura, i és pensava en Maurici que ho deia amb fina ironia, atès la Sra Tura com la resta de la banda de polítics, ha estat demagògica, barroera i prometedora de causes no complertes al llarg de la seva carrera política. Ho sé! i no és pas nou, ja deia "el viejo profesor" y ex-alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván, que les promeses electorals es fan però no pas per complir-les, déu nos en guardi! seria impossible - reblava -. El que volia dir amb relació a la Sra Tura és que, agradi o no, quan parla ho fa amb propietat, i el que diu (sobre tot des que és Consellera) sona a clar, diàfan, assenyat i carregat de sentit comú, i així ho veig i m'ho sembla. La resta ja me la sé i és -suposo- inevitable, però estarem d'acord que com a Consellera d'interior va fer bé els deures i va donar als mossos d'esquadra una dignitat i reconeixement que de fet ni es mereixien ni ara tenen, sobretot gràcies a la nefasta actuació del Sr. Saura, vol dir doncs que si hi han diferències entre Consellers i agradi o no, la senyora Tura vola molt per sobre de la majoria, per coherència i sentit comú, i aixó és d’agrair i tenir en compte. Al cap i a la fi la demagògia i l'afany mediàtic és inherent al càrrec, com si anés en el sou, només que n'hi ha que ho saben administrar més bé que altres, i la Sra Tura per a mi val, malgrat no li agradi al Maurici (potser perquè és patitzant de CIu). La ironia que m'atorgava en Maurici la podríem guardar per Itàlia, on cada vegada més s'assemblen a la dictadura d'opereta de Veneçuela, amb animalades com la del Festival de Sanremo, patrulles ciutadanes o les veleïtats de la "Cosa Seva" l'infumable Berlusconi, fins al punt que a un li venen ganes de exclamar "Virgensita Virgensita que me quede como estoy!" malgrat la Virgensita es digui José Luís Rodriguez Zapatero o Pepe Montilla. Ah! i a sobre, i em consta que si ella ho llegeix es cabrejarà, la Consellera.....em posa. Que hi farem.

Montserrat Tura

Parlava l'altre dia a la radio de can Basté la Consellera de Justícia Montserrat Tura. En aquest oceà d’estultícia, mesquinesa i misèria moral que és la classe política, escoltar l'assenyada i pausada veu de Montserrat Tura reconforta i fa que un no perdi del tot la fe en la per mèrits propis ha caigut la classe política. Sempre que parla ho fa carregada de sentit comú i lògica, lo qual la converteix en una "rara avis" dins d'aquest fosc món de mediocritat.

Comentava amb Basté el cas del noi que va deixar anar una potada a la menor equatoriana al metro, i deia que la diferència entre aquest cas i molts que passen malauradament cada dia residia en que aquest havia sortit a la tele, o al Youtube, vaja. I és cert, passa massa sovint, però els altres casos en no fer-se visibles, simplement no existeixen, són les servituds que s'han de pagar pel món audivisual.

Comentava també la Senyora Tura que li sorprenia l'actitud del Govern Equatorià atès a ran d'aquest cas va enviar fins i tot a una ministra a renyar-nos de lo malament que ho fèiem, i no recordo -deia irònicament - que quan és prou sovint a l’inrevés que l’infractor sigui un equatorià com per exemple - el cas del pàrking de Lleida - tot i que no el va citar, aleshores no enviïn a ningú. Com sempre, emprant un llenguatge pausat i seré, té l’habilitat de radiografiar molt bé les situacions, aspecte que és d’agrair per inusual.

No va faltar el poca-solta de torn de CIu per tergiversar les seves paraules dient en el seu bloc (s'hauria de prohibir els blocs als polítics, més que rés per higiene mental aliena) que la Consellera justificava l’actuació del brètol del metro que molt ben aconsellat pel seu advocat ara diu que se’n penedeix i que sent vergonya d'ell mateix. Em sembla es diu Llorens el diputat de CIu, m’és igual, es un no res d'aquest món de subproductes que deambulen llastimosament pel mal món de la política roïna i miserable i a sobre contaminen la blogosfera. Sort en tenim que persones con Montserrat Tura són com illes de llum dins d'aquest oceà de foscor, redimeixen aquesta lamentable classe i fan que encara que sia a desgrat un tingui una mica de confiança en la seva gestió del dia a dia i a contracor, cada vegada més a contracor, per cert, malgrat tot, anem a votar.

aforisme

El Big Bang va ser el primer acte terrorista (Pep Ribal i Serra)

-

efemèride - Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 22 de febrer de 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes. La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya.

Borges i l'estat d'alerta

"Un home, un savi —ens explica Jorge Luis Borges—, havia consagrat tota la seva vida a buscar, entre els innombrables signes de la Naturalesa, el nom inefable de Déu, la xifra del gran secret. De tribulació en tribulació, és detingut per la Policia d'un príncep i condemnat a ser devorat per una pantera. El fiquen en una gàbia. A l'altre costat de la reixa que van a aixecar d'ací a un moment, la fera es prepara per al festí. El nostre savi contempla a la bèstia, i heus aquí que a l'observar les taques de la seva pell, descobreix a través del ritme de les formes, el nombre, el nom que tant i en tants llocs havia buscat. Llavors sap per què va a morir, i que morirà exaltat... i que això no és morir."

L'Univers ens devora o ens lliura el seu secret, segons sapiguem o no contemplar-lo. És molt probable que les lleis més subtils i més profundes de la vida i de la destinació de tot el creat estiguin inscrites clarament en el món material que ens envolta, que Déu hagi gravat la seva escriptura en les coses, com la va gravar per al nostre savi en la pell de la pantera, i que basti amb una certa mirada... L'home despert tindria aquesta certa mirada. Admetem que només una vegada, des que va néixer la Humanitat, una d'aquestes partícules hagi xocat amb un cervell humà. Qui sap si les enormes energies despreses no van poder produir una activació i si no naixeria així el primer «home despert». Aquest home hauria pogut descobrir i aplicar tècniques per a transmetre l'estat d'alerta. Aquesta tècnica s'hauria perllongat fins la nostra època sota formes diverses, i la Gran Obra dels Alquimistes, la Iniciació, serien per ventura una mica més que llegendes. Evidentment, la nostra hipòtesi no és més que una hipòtesi. No sembla experimentalment comprovable, ja que no es pot concebre un accelerador artificial que produís tan formidables, tan fantàstiques energies. Tot el que podem dir és que el gran savi anglès sir James Jeans va escriure: «Tal vegada ha estat la radiació còsmica la qual ha fet l'home del mico.» (Aquesta cita és del seu llibre El misteriós Univers, Hermann, ed., 1929.) No fem més que completar aquestes idees amb dades modernes que sir James ignorava i que ens permeten escriure: «Per ventura són els esdeveniments còsmics excepcionals d'energies fantàstiques, els quals han fet de l'home el superhome.»
.

de "le matin des magiciens"

aforisme

Només l'amor o la mort canvien el sentit de les coses. Karl Wolfovitz.

-

efemèride - Anaïs Nin

Anaïs Nin (Neuilly-sur-Seine, 21 de febrer de 1903 - Los Angeles, 14 de gener de 1977) va ser una escriptora franco-americana d'ascendència cubano-catalana i danesa coneguda pels seus diaris, que va escriure des dels dotze anys i que comprenen un període de quaranta anys. La versió no censurada dels seus diaris només es va publicar després de la seua mort i la del seu espòs.

la vigència de l'Inspector de Gogol

"L'any 1836 Nikolai Gogol va publicar la seva obra teatral L'inspector, una divertida sàtira sobre la cobdícia i l'estupidesa dels buròcrates. Escrita en forma de comèdia d'errors, està considerada per molts crítics literaris com una de les obres més significatives del teatre rus. En ella, els buròcrates locals d'una aldea confonen un viatger amb l'inspector governamental al qual estaven esperant i li ofereixen tot tipus de regals per a que passi per alt les irregularitats que han estat cometent"

Han passat 173 anys pero l'obra de teatre continua vigent com tot aquest lapse de temps enrere. Vol dir doncs que potser Charles Darwin que era contemporàni de Gogol no tenia gaire raó quan a la seva teoria de la evolució de les espècies, almenys la dita humana que segueix amb les mateixes pautes de comportament cobdiciós, estùpid i miserable des del primer dia que malgrat ser un simple mono evolucionat es cregué humà que no homínid. Ja ho diu el Professor Carbonell: encara no som humans. I el que ens falta.

Egunkaria....6 anys

Avui fa ja sis anys de l'arbitrari tancament del diari Egunkaria i som on érem sis anys enrere...enlloc, ni s'ha provat res ni s'ha demostrat res. Ni per suposat s'ha fet justicia.

tal día farà un any...

Tal día farà un any....Son a la manera de Don Nicolás


-

El maleït embolic de la Comunitat de Madrid

Reconec que em té fascinat el personatge d'Esperanza Aguirre y Gil de Biedma. És un autèntic animal escènic, capaç d'adaptar-se en cada moment de la situació li sigui favorable o desfavorable al que millor convé als seus interessos. Curiós com ha aconseguit que l'inefable Fernandez Bermejo quedi en evidència com a caçador furtiu, amb el que pasarà ja a la història, la memorable actuació a la tornada d'Orient dels mitjons digne d'una gran Scarlett O'Hara, o com va aconseguir crispar l'oposició a la sessió d'ahir al parlament de la Comunitat de Madrid. Per centrar-nos en la dama, s'hauria de començar per recordar que és l'actual Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid gràcies a dos trànsfugues del PSoE que el seu partit va subornar (lamentable espectable que com aquell qui diu varem veure en directe per la TV). No sé doncs de que es queixen ara quan el jutge Garzon acusa de corrupció a militants i alts càrrecs del seu partit. Siguem clars, aquí hi ha corrupció, allí i acullí, no es va resoldre al seu moment bé la financiació dels partits polítics per una banda i de vell se sap que el poder corromp. Per tant esquinçar-se les vestidures com fa Mariano Rajoy o Francisco Camps i parlar de persecució política contra el Pp no passa de ser res més que una burda cortina de fum per distreure l'atenció del personal intentat tapar-se les seves vergonyes, a banda d'una enorme hipocresia de la que més d'un si el jutge Garzon es capaç d'instruir bé el cas se n’haurà de penedir i empassar-se més d'un gripau.

Però tornant a Esperanza Aguirre i les seves dots escéniques que no polítiques (o potser ve a ser el mateix), quan el cas de l'espionatge i contraespionatge a la Comunitat de Madrid (la seva) en una gran actuació, es va presentar com a víctima, ahir en canvi va entrar directament (vestida de bandera de la comunitat de vermell amb estrelles) al i tu més Aznarià, vol dir que comença ha haver-hi més nervis del compte a can Pp de Madrid i de València, i si comencen a perdre els nervis a banda que evidència la més que pressumpta culpabilitat de més d'un dels encara no inculpats, és una manera d'assumir-ho i que ens vol dir que si Garzon estira tota la manta, sota hi ha molta més brutícia de la que ens podem imaginar. Esperanza Aguirre y Gil de Biedma sempre riu, un riure inquietant per cert, d'quells que t'aconsella no donar-li l'esquena ni un segon, tipus la Pantoja quan li deia al Cachuli "sonrie que és lo que más les jode", però fixeu-vos on està el Cachuli i la Pantoja.

Ah! I a tot aixó sembla que Ruiz Gallardon s‘està començant a esquitxar de fang també i aixó que era l’únic que semblava en podia sortit incòlume del maleït embolic de la Comunitat de Madrid.

-

afegitó: l'ùnic dubte que tinc és si la senyora de la foto és l'autèntica Esperanza Aguirre o es la noia que l'imita del Polònia. El gest, el posat, el somriure fins i tot em fa dubtar o potser demostra que bona imitadora és la noia del Far-West a Port Aventura.

-

aforisme

L'home raonable s'adapta al món; el desraonable intenta adaptar el món a sí mateix. Així doncs, el progrés depén de l'home desraonable. George Bernard Shaw.

efemèrides - Ferrari i Lamborghini

El 20 de febrer 1993 - Morí Ferruccio Lamborghini, constructor italià d'automóvils. I un 20 de febrer de 1898 - naixí Enzo Ferrari, constructor d'automòbils també italià.

-

la gran vergonya de la Humanitat.

"Los obispos afirman que la aceptación social del aborto es uno de los mayores dramas del siglo XX - Martínez Camino aclara que la pena de "excomunión automática" no cae sobre el legislador sino sobre los que realizan el acto o son colaboradores directos.La Vanguardia."

-
S'ha de ser molt tendenciosament dropu mental per dir un disbarat tan gran com aquest, em sembla que al segle vint hi ha hagut reals, drames molt més greus i seriosos, entre ells dues guerres mundials, que una cosa tan natural com decidir si es vol tenir o no una criatura i que afecta nomès als qui prenen la decisió. Pero no, la secta de Roma erra que erra es fot on no la criden i criminalitza a tothom que no combregui amb le sevees idees d'aquest falsa deitat inexistent que adoran però de la que en segueixen pocs preceptes.

S'hauria d'acabar d'una vegada amb aquesta farsa que fa ja més de dos mil anys que dura i ha costat molts milions de morts, possiblement directa o indirectament aquesta secta ha estat la que n'ha causat més al llarg de la història de la humanitat, més a ells els hi és igual, no tenen conciència, ni moral i menys encara la més miníma ética, per més que la prediquin. Ja ho deia Nietzsche, són la gran vergonya eterna de la Humanitat.

aforisme

No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre - Edmund Wilson.

-
-

efemèride - Andrè Gide

André Paul Guillaume Gide (París; 22 de noviembre de 1869 – ibídem; 19 de febrero de 1951) fue un escritor francés, defensor de los derechos de los homosexuales. Premio Nobel de Literatura en 1947. Hijo de Paul Gide, un profesor en leyes de la Universidad de París, quien falleció en el año 1880. Su tío fue el economista político Charles Gide. Criado en Normandía, con problemas de salud y viviendo prácticamente aislado, se convirtió en un escritor prolífico desde temprana edad. En 1895, luego de la muerte de su madre Juliette Rondeax, contrajo matrimonio con su prima Madeleine Rondeax, pero el vínculo nunca fue consumado.

a propòsit de la vacuna del papil·loma

No sóc pas metge ni entès en la materia, però no tinc gens clar la necessitat de injectar aquesta vacuna del virus del papil·loma humà (VPH) , dins del calendari de vacunes oficial a Espanya per les noies d'entre 11 i 14 anys per prevenir el càncer de coll d'úter. Sembla que no és total l'efecte de la vacuna per prevenir el càncer d'uter, ho he escoltat explicar a més d'un metge, fins i tot algun ha explicat que cobreixen un 25/30% de les seves possibilitats. A banda tenim el cas de les dues nenes de València que van patir convulsions y varen haver de ser ingresades.
Encara que les autoritats sanitàries vinculen aquests casos a la possibilitat que hi hagi un lot en mal estat de la marca Gardasil, no descarten que sigui una altra la causa de les malalties que han patit les nenes. Però la vacuna ha estat qüestionada per sectors sanitaris i de salut pública que en el seu moment van considerar precipitat aplicar-la de manera general, atès que no s'havia demostrat suficientment ni l'eficàcia ni la seguretat a llarg termini.
Segons un dels seus investigadors de l'ICO el Sr. Pere Castellsagué l'efectivitat i la seguretat estan provades i els efectes adversos entren dins el que es podria considerar raonable en una vacuna de nova aplicació.

La FDA, l'agència que controla els medicaments als Estats Units, des que es va aprovar la vacuna el 2006 informa s'han administrat 16 milions de dosis i s'han reportat 9746 casos d'efectes adversos, que inclouen lipotímies, marejos i desmais. Un 6% dels casos (584 en total) van ser qualificats com a greus. També va registrar la mort de 20 noies després de ser vacunades, encara que en un informe l'FDA especifica que "no existeix un patró comú que suggereixi a la vacuna com a causa". A Espanya s'han distribuït 1.146.000 dosi en 2007 i 2008. Fins ara s'han notificat 103 casos d'efectes adversos, 35 d'ells greus.
Aquesta vacuna si s'ha de comprar és cara, costa uns 300 euros. No sé a quin preu la paga l'Administració, menys d'aquesta quantitat evidentment, però tampoc la compra barata. I ho sento, però no puc evitar tenir una sospita que tan de bo no fos més que aixó, i és que hi veig foscos interessos de Laboratoris Farmaceútics amb alguna connivència onerosament interessada. Tot aquest procès comporta molts diners, molts.

aforisme

Que ridicul i estrany resulta qualsevol que es sorprengui de tot el que passa a la vida. Marc Aureli.

efemèride - Michelangelo Buonarroti

Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese, 6 de març de 1475 - Roma, 18 de febrer de 1564), també conegut simplement com a Michelangelo o Miquel Àngel, va ser un escultor, pintor, poeta i arquitecte renaixentista. Durant més de setanta anys el seu treball es va realitzar a Florència i Roma, que era on vivien els seus grans mecenes, la família Mèdici de Florència, i els diferents papes romans. Va ser el primer artista occidental al qual van publicar dues biografies en vida.

Ço és així, o potser vaig errat.

1.- 42.300 inversors atrapats en un fons immobiliari de Botín - La CNMV permet al Santander retornar en dos anys els 2.600 milions que un 80% d'inversors volien recuperar immediatament. El banc guanya temps per desfer-se dels edificis, un d'ells Diagonal Mar.

2.- L’Estat pretén ara eixugar dèficit amb el finançament
Exigeix a les comunitats que no destinin els recursos addicionals del nou model a gastar sinó a reduir el deute.

3.- La patronal vol els ERO sense autorització
El president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, considera que els expedients de regulació d'ocupació han de ser ràpids i no cal que els autoritzi l'administració

4.- Endesa ha cobrat de més d'unes factures irregulars -

- S'han rebut algunes factures molt per sobre del consum habitual.

5.- La Generalitat recorrerà el pla de l'Executiu de repartir el 0,7% de l'IRPF a fins socials. La proposta perjudica oenagés i indigna a les oenagés catalanes. Per cert que la gran beneficiada és l'Esglèsia Católico Apostòlica i Romana.

6.- La Generalitat llança la nova campanya 'Encomana el català'• Està dirigida als catalanoparlants i se'ls demana evitar el canvi de llengua
• Carod fa una crida a no discriminar ningú per raó d'origen social o geogràfic.

7.- El Constitucional s'oposa a que Catalunya tingui "símbols nacionals"
El sector conservador s'ha vist reforçat amb un jutge de l'ala progresista (o tocat de l'ala), ara en minoría. El TC discuteix si anula l'expresió "símbolos nacionales" o bé la matisa. El preámbul de l'Estatut pot salvar-se, al no tenir efectes jurídics.

8.- Un dia, d'un més, d'un any, no s'en sap ni dia ni més ni any, el Sr ZP i el Sr. Solbes, resoldràn la qüestió del finançament de l'Estatutet de Catalunya.

-

Potser vaig errat, però tinc la lleugera sospita que ens estàn prenent el pel, ens aixequen la camisa i ens venen bou per bestia grossa mentre anem entomant com un ànec mut. Ço és així, però no passa res, que ningú es posi nerviós, seguirem entomant, com ahir, com avui, com demà i per sempre.

encomana el català? No gràcies!

En plé segle XXI, hi ha Governs que son capaços de perpetrar anuncis ridículs i patètics fregant el frikis-me com aquest. Com deia en Bastè aquest matí sembla un anunci del Cacaolat que de vell ja van en la mateixa linia.

aforisme

Tot sembla miserable i inútil quan la música emmudeix. Es comprèn així que pugui ser odiada i es tinguin temptacions de considerar el seu absolut com un frau. Perquè quan se l’estima massa cal reaccionar contra ella com sigui. Ningú va percebre el seu perill millor que Tolstoi, doncs sabia que podia dominar-lo completament. Per aquest motiu començà a execrar-la per por de convertir-se en joguina seva. E.M.Cioràn

efemèride - Molière

Jean-Baptiste Poquelin, anomenat Molière (París, 15 de gener de 1622 - Ibídem, 17 de febrer de 1673), va ser un dramaturg i actor francès i un dels més grans comediógrafs de la literatura occidental. Considerat el pare de la Comédie Française, segueix sent l'autor més interpretat. Despietat amb la pedanteria dels falsos savis, la mentida dels metges ignorants, la pretensiosa dels burgesos enriquits, Molière exalta la joventut, a la qual vol alliberar de restriccions absurdes. Molt allunyat de la devoció o de l'ascetisme, el seu paper de moralista acaba en el mateix lloc en el que ell ho va definir: «No sé si no és millor treballar en rectificar i suavitzar les passions humanes que pretendre eliminar-les per complet», i el seu principal objectiu va ser el de «fer riure a la gent honrada». Es pot dir, per tant, que va fer seva la divisa que apareixia sobre els teatrets ambulants italians a partir dels anys 1620 a França, pel que fa a la comèdia: castigat ridendo mores, «Corregeix les costums rient». Va morir en un escenari en plena actuació el 17 de febrer de 1673.

Internet com una patologia

"Passa més de sis hores a internet? Segons els experts podria ser un addicte a internet o, com es dirà a partir d'ara, haver desenvolupat un IAD (internet addiction disorder). Un grup de doctors xinesos ha elaborat el primer manual de diagnòstic d'aquesta addicció, que reuneix per primera vegada els criteris que s'han de seguir per detectar aquesta addicció així com els passos que s'han de seguir per reconduir la conducta dels pacients. avui.cat"

Ja hi som!, un grup de doctors suposo que d'alguna Universitat, han decidit que si estàs més de sis hores a internet ens un IAD. S'hauria d'especificar el tipus d’addicció. No és igual xatejar, que jugar al que sia on line, estar tot el sant dia amb el Messenger o el Facebook, o com és el meu cas treballant. Hom hi dedica unes cinc hores cada tarda a Internet, o als blocs, més una a la nit. Però la distribució d'aquest temps és diversa, de tres a cinc faig manteniment de la Multinacional de blocs que tinc en marxa, i després dono una ullada albs blocs que m'interessen. Aprofito per llegir molta poesia (n'hi ha un munt a la xarxa) i també per tafanejar en general a la recerca de curiositats. No em baixo música ni pel·lícules (no sé com es fa), ni xatejo i ja vaig informar que m'havia esborrat del Facebook. No crec ser un addicte en el sentit explícit que expressem aquests doctors xinesos (per cert que no se sap en que son doctors), ves que no siguin veterinaris - per exemple - La meva activitat és variada i l'entenc com una tasca vers la gent que em visita. Més de mil cinc-centes visites diàries entre tots els blocs mereixen una atenció, o almenys així ho entenc. I a si a més a més m'agrada no faig mal a ningú, la addicció és una altra cosa i a sobre molt difícil de mesurar, ça aquesta es per a mi: un plaer, al cap i a la fi no he sentit dir mai que treballar vuit o més hores es consideri adicció a la feina (per a la majoria de la gent que ho fa, compte), ja sé que tambè hi ha adicció a la feina, aspecte que confesso no he entés mai, tot i que en cònec algun cas.

-

aforisme

Veiem la nostra vida passada només com quelcom esmicolat, perquè recordem en primer lloc el que hem deixat de fer, els fracassos; i el que hem fet i aconseguit preval encara a la imaginació. W.Goethe.

.

efemèride - Pere Casaldáliga

Pere Casaldáliga va néixer a Balsareny un 16 de febrer de 1928, fill de pagesos, missioner claretià ordenat prevere el 1952. El 1971 va ser consagrat bisbe de Sao Felix d'Araguaia, a l'estat de Mato Grosso, Brasil. Va utilitzar un barret de palla del Serto (el que fan servir els homes del camp, de l'interior), com mitra.

Pp de Madrid, "un maldito embrollo"

Davant la inoperància del Govern Català (i no era el tripartit), en els vuit anys de Govern de José Maria Aznar, aprofitant una època de bonança econòmica, aquest, sense cap mena de complexa, abraçat amb la mega bandera de la plaça de Colom i l’espanyolitat en bandolera, va aconseguir desactivar la locomotora catalana, a costa del dèficit fiscal i invertint el que fes falta i més a Madrid, València i altres comunitats. És cert que va recuperar l’orgull del nacionalisme espanyol, prou malmès i va donar impuls al País, Catalunya a banda. Aquí, discutint com sempre si eren garses o perdius, se’l va recolzar inicialment per part del Govern de la Generalitat, era quan l’homenet parlava català en la intimitat, i Pujol ja no era “Pujol enano habla en castellano”. Crec que l’expresident Pujol sabia que aquesta postura era una farsa, no crec que Aznar aconseguís enganyar-lo, l’avi és massa sorrut, però sincerament a hores d’ara, encara no he entès perquè el va recolzar al Parlament Espanyol.
Aznar que a la seva manera és home de paraula, va decidir no presentar-se per tercera vegada i a dit va anomenar al seu successor, Mariano Rajoy. Semblava un error en el mateix moment de prendre la decissió, tot i que possiblement no de la magnitud que posteriorment s’ha vist, potser perquè ha perdut dues eleccions, tot i que la primera sota l’efecte 11-M estava cantada.
Però el que no havia previst el Sr. Aznar mentre feia conferencies arreu del món, era la guerra interna que esclataria a la Comunitat de Madrid, entre Gallardón i Aguirre, amb Mariano Rajoy d’estaquirot convidat. Rato que va ser més llest, se’n va anar a fer les Amèriques als Fons Monetari Internacional i sembla no està per la labor, però les punyalades, espiades i traïcions a la Villa i Corte han comportat greus conseqüències pel Partit Popular, i a sobre per acabar-ho d’adobar apareix el superjutge Garzon que vol empaperar mitja federació Madrilenya i part de la Valenciana, aspecte que no ens ha de sorprendre, a València han passat massa irregularitats que s’han fet sense gaire cura, convençuts de una total impunitat, potser emmirallats amb el Sr. Fabra de Castelló, que es un expert en escapolir-se de la justicia.
I ara tenen dues campanyes electorals, les Basques i les Gallegues en les que ho tenen prou difícil, i a banda l’assetjament del jutge Garzon, - que ara li ha donat per aquí -, i les baralles i conspiracions internes dins la Comunitat, i en Mariano Rajoy que sembla no adonar-se’n de res fent cara del que de fet és, Don Tancredo. Mentrestant qui calla i procurar passar desapercebut és Ruiz Gallardón que sembla l’únic que està fora de conspiracions, traïcions i investigacions i que no sent innocent de res de l’esmenta’t, podria acabar sent-ne el gran beneficiat. De fet, en Mariano Rajoy com Denzel Washington a “Training day” està ja sentenciat, l’incògnita és només qui en sortirà menys esquitxat i per tant fort, de tots els embolics de la federació madrilenya del Pp, que com a la pel·licula de Pietro Germi està ficat en un "maldito embrollo" i aquest personatge com deia abans, a hores d’ara sembla serà l'actual Alcalde de Madrid, el Sr. Ruiz Gallardón. Fraga estarà content.

-