Sembla que últimament s'ha reactivat l'exigència des de l'Aragó amb la connivència del Vaticà, de la devolució de les obres de la franja que resten legalment i per lícita d'aquisició al Museu Diocesà de Lleida, obres que foren comprades i de les que encara s'en conserven les factures corresponents o documentació similar, i que en gran part és va fer perquè no es perdessin donada la desidia del moment sobre la conservació d'aquestes obres. Aquest manifest que insereixo a continuació ho deixa molt clar, només que els de l'Aragó i els del Vaticà s'han entossudit en no voler-ho entendre. Jo no les tornaria."MANIFEST SOBRE LES OBRES D’ART PROCEDENTS DE LA FRANJA DE PONENT DEL MUSEU DIOCESÀ DE LLEIDA.
-
Presentem aquest manifest des de la Franja de Ponent perquè, en primer lloc, injustament vàrem ser arrencats del nostre Bisbat, contravenint la doctrina de la pròpia església refermada expressament pel Concili Vaticà II: “els fidels tenen el dret pastoral inalienable de rebre els sagraments i la predicació en la llengua del poble”. Ara, amb un bisbat aliè i absolutament irrespectuós amb el nostre poble veiem perillar també la nostra cultura i el nostre patrimoni. Aquell patrimoni que explica que i qui som, quina és la nostra història, cultura i identitat.
Per tot plegat exposem què:
Atès que la col·lecció d’obres d’art procedents de les parròquies de la Franja de Ponent forma part del Catàleg del Patrimoni Cultural de Catalunya ja que així s’acordà en la resolució del Conseller de Cultura del 20 de maig de 1999 i, per com a tal està regulada segons allò disposat a la Llei 9/1993 de 30 de setembre del Patrimoni Cultural Català, per reunir característiques d’índole tècnica i relatives a la procedència de les obres que constitueixen la col·lecció, la seva tipologia artística, la seva forma d’ingrés al Museu i el seu potencial museològic.
Atès que la col·lecció prové íntegrament de les parròquies de la diòcesi històrica de Lleida. És a dir, del territori que durant més de 800 anys ha constituït el bisbat de Lleida i que, tot just fa deu anys, l’han segregat per recomanacions de la Conferència Episcopal Espanyola.
Atès que en museologia, quan es planteja la devolució és arran de les raons que van produir l’apropiació, com ara botins de guerra, de saqueigs i d’altres i en aquest cas, la col·lecció diocesana unitàriament està formada per objectes litúrgics (orfebreria, documentació litúrgica i religiosa, talles, escultura en pedra, pintura sobre taula, pintura a l’oli i indumentària eclesiàstica) que foren desafectats del culte i deixats d’utilitzar per aquesta funció i molt sovint reutilitzats en finalitats que res tenen a veure amb l’art.
Atès que el bisbat de Lleida conserva els títols de propietat d’adquisició, compra-venda, permuta i donacions que n’avalen la propietat. A més, cal tenir en compte que durant més de cent anys i fins el 1997, el Museu Diocesà ha estat en possessió pacífica i ininterrompuda de la col·lecció artística, sense que s’hagués produït, fins a aquell any, cap reclamació per part de les parròquies originàries.
Atès que per damunt de separacions artificials i administratives Lleida és la capital de la Franja de Ponent i, en canvi, ni Barbastre ni Montsó no tenen res a veure amb la Franja de Ponent.
Atès que el Museu Diocesà de Lleida vetlla i sempre ha respectat la nostra identitat i cultura, perquè en definitiva la nostra cultura és la seua. I que ens ha expressat la voluntat de difondre i dedicar una especial cura a la Franja de Ponent, com fins ara ha demostrat.
Atès que el Bisbat de Barbastre-Montsó no ha assegurat mai que l’exposició estaria en la llengua de la Franja de Ponent, el català, i que ni tan sols esmentaria l’existència del nostre territori històric.
Atès que els objectes que constitueixen la col·lecció diocesana sols tenen sentit patrimonial si estan integrades en el seu àmbit cultural: Lleida i la seva diòcesi, és a dir, l’àmbit territorial que els va produir. La integritat de la col·lecció, formada al llarg de més de cent anys, conforma el testimoni material de la memòria històrica del territori homogeni i unitari de Ponent –Lleida i la Franja- des del punt de vista geogràfic, econòmic, social i cultural (lingüístic i de manifestacions artístiques). Fragmentat el territori diocesà, la col·lecció augmenta de valor patrimonial en tant que és l’únic testimoni que resta d’aquest territori homogeni i cal servar-ne la memòria. La col·lecció diocesana, en la seva unitat i integritat, esdevé un instrument bàsic i imprescindible per a poder explicar la història, l’art i la identitat del territori històric de l’antic bisbat de Lleida. La fragmentació de la col·lecció suposa la voluntat d’esborrar la unitat històrica del territori actual de Catalunya amb la Franja de Ponent. És, en definitiva, un intent més del genocidi cultural d’una part del territori de parla i cultura catalanes.
Per tot això els centres d'estudi i les entitats culturals de la Franja de Ponent i dels Països Catalans que signem aquest manifest exigim la unitat del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i recomanem que es vetlli per il·lustrar adequadament la història i el territori de la Franja de Ponent en el Museu que haurà d’exposar les obres originàries de les parròquies de la Ribagorça, La Llitera i el Baix Cinca.
-
Fraga, 26 de novembre de 2005Fraga, 27 de maig de 2006"
Cadascú parla de la processó segons li va, però em temo que jo no he escollit la més escaient, vendre farina. És dur i frustrant el dia a dia, cada matí anant a veure forners i veure no ja el desànim pel constant davallar de la venta del pa, sinó la sensació d'impotència davant la crisi i sobretot la competència deslleial dels supermercats, botigues ètniques, benzineres i taules de pa "cuit amb llenya", per més inri - retolen en més d’un cas - quan no han vista la llenya en sa vida. El forner a l’ús, el de tota la vida és una espècie en clares vies d'extinció, que a més té una mort (anunciada) llarga, feixuga i penosa. És un malalt envoltat d'insolidaritat, d'ells es podria dir com a la pel·lícula que "ningú en parlarà quan hagin desaparegut" i si bé és cert que en altres èpoques treballant com ara o possiblement menys es guanyaven bé la vida, ara us puc ben assegurar que no és així en la majoria dels casos, sobretot a l'Àrea Metropolitana. I no és un problema de qualitat del producte com de vegades es diu, sobretot aplicat als forners de Barcelona, també allí s'hi pot trobar bon pa i també de dolent, no és aquest el mal. El mal, és a banda de la crisi, sobretot la competència deslleial que he esmentat abans. Mala peça al teler tenen i és una llàstima, i entenc que en aquest país nostre s'ha perdut ha cultura del pa i no és capaç gairebé ningú de valorar la relació qualitat preu del producte. Jo si, ho confesso, potser per deformació professional, i sóc dels qui si cal, fa quilòmetres més d'un dia per dur un bon pa a casa. Us asseguro que s'ho val, i no cal tampoc fer-ne gaires, ni anar gaire lluny. Hauríem, de replantejar-nos-ho, car sinó una cosa tan nostrada con anar a buscar el pa, calent, acabat de coure amb aquella flaira que embriaga, aviat s'acabarà i amb ell, haurem perdut un altre llençol de la nostra ja escadussera bugada. 
