A la contra de la Vanguardia han entrevistat Adam Harvey. Aquest novaiorquès de 38 anys que ha estudiat Enginyeria i Periodisme afirma que sap prou per saber que ser identificable de forma ubiqua és una pèrdua de drets i llibertats per a tothom. Col·labora amb The Influencers del CCCB.

Mané Espinosa i jo vam passar una mala estona intentant que el professor Harvey es deixés fer una foto. Després exigeix ​​veure-la. I no li agrada la primera: massa reconeixible. Mané ha de pactar l'angle, la distància... Jutgin el resultat, però Harvey segueix amb la mosca al nas i demana substituir-la. I és que ha denunciat a The New York Times com les grans plataformes s'agreguen dades biomètriques de milers de persones sense el seu consentiment per millorar els seus sistemes de reconeixement facial. Si no reaccionem, aquests sistemes ens controlaran en qualsevol semàfor. Abans d'explicar-me la seva investigació em fa moltes preguntes, però es relaxa quan li explico que també sóc 'NYU alumni' i em convida a pensar dues vegades on va publicar una foto.

 "Els seus selfies d'avui són el control policial de demà" - Mané Espinosa i Lluís Amiguet - la contra - lavanguardia.com

 ¿M'ha d'angoixar ser identificat per una càmera?
Ha d'angoixar-se, a més, per si el confonen amb una altra persona al identificar-loamb reconeixement facial computeritzat.
Per què?

Perquè el reconeixement facial computeritzat només detecta similituds facials entre milions de cares. Per tant, no és 100% fiable.
¿Però com de fiable és?

Diguem que, per exemple, la matrícula d'un cotxe l'identifica de manera absoluta, però el reconeixement facial computeritzat no identifica una identitat personal de manera absoluta.



Molts sistemes d'identificació també tenen un marge d'error.

I jo he aplicat l'enginyeria inversa al reconeixement facial per esbrinar que, en identificar una persona, només encerta en el 99,999% de les ocasions.



¿I això no li sembla fiable?

Parlem de multituds en un semàfor; de tot un estadi de futbol; de tota la població d'un Estat: pensi que aquest el 0,001% en què s'equivoca el reconeixement facial si és en reconèixer un milió de persones, seria errar en 10.



I per aquestes 10 seria un error absolut.

I si el reconeixement facial es fa a 10 milions de persones, parlem de 100 possibles errors. L'important, en constatar aquesta inexactitud, és que el reconeixement facial no serveix per a identificar a tots els éssers humans.



¿I serviria com a prova en un judici?

La tecnologia forense no és la meva especialitat, però sé que la identificació per l'ADN és més fiable. Aviat tindrem legislació sobre la biomètrica, però, per ara, un jutge necessita més proves, a més del reconeixement facial.



Podria identificar-me, en qualsevol cas, qui no vull quan no vull.

Hi ha la possibilitat, a més, que prenguin la foto de vostè i la ampliïn fins a poder identificar-lo per l'iris, que és més fiable fins i tot que el reconeixement facial.



No ens espanti més encara.

Doncs aquesta és la tendència biomètrica: el que anomenem biomètrica multimodel.



Com funciona?

Per reforçar la fiabilitat de la identificació per intel·ligència artificial, el reconeixement facial es pot completar a distància amb altres mesures biomètriques i fins i tot amb sensors que mesuren freqüència cardíaca i respiratòria.



Tampoc sona tranquil·litzador.

Google ha estat oferint targetes de regal de 5 dòlars a qui es deixés prendre mesures biomètriques al carrer.



I la gent accedeix?

Demostra el desesperats que estan per intentar apropiar-se de milers d'imatges per fer més efectiu el seu reconeixement facial computeritzat i la seva intel·ligència artificial, que els donaria un poder enorme. Però la seva pregunta és molt europea.



Per què?

Perquè els americans confien més en les empreses, incloses les grans corporacions, que a l'Estat i, en canvi, els europeus confien més en els seus estats que en les empreses privades. Per això no hi ha una reacció pública massiva encara contra la recol·lecció massiva dels nostres rostres.



Com aconsegueixen incrementar els seus bancs de dades amb milions de cares?

¿S'ha preguntat per què la selfie és una tendència cultural? Per què Instagram, Facebook i altres plataformes amb fotos són tan populars? Per què ens regalen l'experiència de ser fotografiat i emmagatzemar les fotos?



¿...?

Les grans plataformes aconsegueixen milions de cares gamificant (convertint-ho en un joc divertit) les fotos que pengem en aquest tipus d'aplicacions. Ho investigo i intento denunciar davant l'opinió pública a la premsa i també amb obres d'art que ens facin reflexionar.



Què em recomana per evitar-ho?

Els seus divertits selfies d'avui són els que nodriran de dades la intel·ligència artificial del control policial del demà. O d'un altre país. Per això em va contactar una agència nord-americana de tres lletres.



Heu vist els sistemes de reconeixement facial dels aeroports espanyols?

No vull opinar sobre ells, perquè no els conec en profunditat, però crec que comparen la foto de vostè en el moment en què vol creuar el control amb la del seu passaport. 

 Tal vegada aquest sistema sigui tan fiable com qualsevol policia de fronteres humà.
En qualsevol cas, el reconeixement automatitzat obre una interessant discussió sobre la nostra identitat.

 D'aquestes tenim de sobres per aquí.
Jo estudio el ubuntuismo de Desmond Tutu: una persona només és a través de les altres.

 Muhammad Ali ho va dir a Harvard: “Jo... nosaltres”, i el van aplaudir d'allò més.
Jo només sóc perquè nosaltres som.

 Serem identificats en tot lloc?
Si no obliguem a legislar sobre el dret a no ser reconegut, no tindrem privacitat. I arrabassar-nos-la cada vegada és més fàcil i barat. Avui qualsevol munta un sistema de reconeixement facial automatitzat per 100 dòlars amb una cambra i un ordinador.
                                                       Avisats estem.