El passat més de febrer vaig publicar un escrit sobre l'home de Manus, la història del periodista kurd Behrouz Boochani que portava sis anys retingut en una illa de Papua Nova Guinea en una mena de presó per part de les autoritats Australianes, que en la seva incongruència no el deixaven entrar al seu país i al mateix temps li varen donar un premi literari. Un premi que lamentablement no va poder anar a recollir.

 Nou mesos més tard, Behrouz Boochani és un home lliure. Així se sent, camina i respira el periodista kurdoiraní erigit en símbol de la crueltat de el programa australià per a la detenció de refugiats. Per conservar la seva llibertat va fugir aquest periodista de l'Iran fa sis anys. Però, en comptes de donar-li refugi, Canberra el va recloure en un centre de detenció d'una remota illa de el Pacífic, on es va convertir en portaveu dels seus companys de captiveri i en un escriptor premiat, ironies de la vida, pel mateix país que el tenia retingut. Als seus 36 anys, aquest guardó s'ha convertit en el bitllet de sortida per abandonar el seu tancament.
"Estic molt emocionat per haver aconseguit la llibertat després de més de sis anys", va tuitejar a la seva arribada el dijous passat a un aeroport de Nova Zelanda, on ha estat convidat a un certamen literari a la ciutat de Christchurch. "Gràcies a tots els amics que van fer això possible", ha afegit. Des de llavors, gaudeix de la seva acabada d'adquirir condició mentre passeja sense restriccions i planeja què fer amb la seva vida.

 El seu atribolat periple va començar el 2013, quan les autoritats iranianes van assaltar les oficines de la revista en llengua kurda Weyra, en la qual treballava, i van detenir diversos dels seus companys, cosa que va denunciar en els seus articles. Conscient que corria seriós perill, va posar terra pel mig fugint pel Sud-est Asiàtic fins a arribar Indonèsia, des d'on es va proposar arribar en un vaixell a Austràlia per demanar asil.
La primera vegada, el vaixell va bolcar i va ser rescatat per uns pescadors. La segona, ell i els altres 75 companys de travessia van ser interceptats per l'Armada australiana, que els va transferir al centre de detenció de Manus, territori de Papua Nova Guinea, en virtut de sistema per als refugiats teixit pel país oceànic. Des del 2012, Canberra paga a petites -i empobrides- nacions veïnes perquè es facin càrrec d'aquests immigrants mentre es tramiten els seus casos, amb l'esperança que el seu exemple faci desistir a altres d'intentar arribar a les seves costes.
Des d'allà, Boochani va documentar durant els últims sis anys per diferents mitjans els abusos soferts pels centenars de refugiats, principalment de l'Orient Mitjà i Àfrica, allà reclosos. En els seus textos i xarxes socials pintava una quotidianitat miserable, sense accés a cures sanitàries dignes i amb unes condicions de vida catalogades d'inhumanes en informes de l'ONU.
També va ser testimoni de disturbis, assassinats, atacs amb trets per part de soldats borratxos i d'un motí de 23 dies durant el qual els interns es van negar a ser reallotjats en un altre centre alternatiu que consideraven insegur, un incident en el qual ell mateix va acabar detingut. Però sens dubte, el que més el va marcar van ser la desesperació i l'angoixa que ell mateix va experimentar, cosa que va sumir a molts en la depressió i, en ocasions, va derivar en autolesions o suïcidis.
Durant cinc anys va redactar totes aquestes vivències en petits fragments escrits en farsi que enviava periòdicament al seu traductor, Omid Tofighian, per missatges de WhatsApp. "Vaig pensar que la millor forma d'expressar els meus pensaments i explicar la història del camp de presoners de Manus i les històries de les illes de Manus i Nauru (on hi havia un altre centre) era escriure una novel·la", va dir fa uns mesos. El resultat va ser el llibre 'No friend but the mountains' (Sense més amics que les muntanyes), guanyador al febrer d'aquest any de el premi literari Premier de Victòria, el més ben dotat d'Austràlia, amb 63.000 euros de recompensa.
En aquell moment, a Boochani no se li va permetre assistir al lliurament de premis, celebrat a Melbourne. Però aquest mes, Nova Zelanda li ha atorgat un visat de trenta dies per poder assistir a un festival literari a què ha estat convidat. Des d'allà espera poder viatjar als Estats Units, on ha estat acceptat com a part d'un acord per reassentar als refugiats que Austràlia manté en ultramar. Allà on acabi, va dir que seguirà amb el seu activisme a favor dels al voltant de 560 refugiats que encara romanen atrapats a Papua Nova Guinea i contra un sistema que causa "greus danys i tortures" de les que ell mateix va ser víctima. - la vanguardia.