BLOC D'ACTUALITAT


SOLA AL MAR ENVOLTADA DE MORTS


Ja coneixíem el terror que senten els nàufrags perduts en la immensitat de la mar. L'art s'ha apassionat per aquest tema, amb quadres gairebé inscrits en el nostre ADN col·lectiu, com La bassa de la Medusa, de Théodore Géricault (1791-1824). També coneixíem els efectes de la set, la por i la fam entre els que naveguen a la deriva. "La llengua es torna negra i s'infla fins que no cap a la boca". L'entrecometes és de el navegant nord-americà Steven Callahan, de 67 anys, que va estar perdut en un bot salvavides a l'Atlàntic. Callahan va narrar la seva odissea a 'A la deriva': 76 dies perdut al mar. El seu llibre forma part ja d'un subgènere literari, el dels vagabunds reals de l'oceà, amb títols capdavanters de la literatura com Relat d'un nàufrag, de Gabriel García Márquez. Altres memòries per sentir-se "com un punt i a part en un llibre ple de pàgines en blanc" (Steven Callahan dixit) són les de la família Robertson, 38 dies a la deriva: Vida o mort al mar. Més recentment, el salvadorenc José Salvador Alvarenga va passar 438 dies a la deriva al Pacífic. La seva gesta es narra en Salvador, de Jonathan Franklin. El que ningú ha explicat encara és què se sent al mar envoltat de morts.

AICHA, SOLA AL MAR I ENVOLTADA DE MORTS

Potser algun dia Aicha reuneixi les forces suficients per llegar-nos la seva terrible experiència per escrit. Aquesta noia subsahariana de 17 anys és una de les tres persones que va aconseguir sobreviure en una piragua que va estar tres setmanes a la deriva, fins que un helicòpter de l'Exèrcit espanyol va localitzar la fràgil embarcació a gairebé 500 quilòmetres a el sud-oest de l'illa canària d'El Hierro, el 26 d'abril. Era un taüt flotant. A la piragua van aparèixer 24 cadàvers, 22 adults i dos menors. Per què Aicha i dues persones més, dos homes, van sobreviure? No hi ha explicacions racionals per la seva increïble resistència. Tampoc n'hi ha per explicar l'horror de què van ser testimonis. La piragua va salpar el 4 d'abril d'una platja de Mauritània, amb uns 60 passatgers. La majoria, per no dir tots, no sabia nedar. Aicha ha explicat a la BBC que en dos dies es van quedar sense queviures. I en quatre, sense combustible. Van sortir de Mauritània amb només 42 litres d'aigua, ni tan sols un per persona. "La desesperació d'alguns va fer que beguessin la seva pròpia orina o aigua de la mar, que recollien amb una sabata". Al principi, els supervivents llançaven per la borda els cadàvers dels qui morien.

Amb la set poden venir els deliris. Nombrosos relats de nàufrags expliquen que en més d'una ocasió van creure sentir els motors dels avions de rescat. Cap aparell, però, solcava el cel. Eren miratges sonors. El barquer cubà Leandro Gómez Reis, que va estar 23 dies a la deriva pel Carib, va explicar a La Vanguardia que una nit va creure estar enmig d'una festa, i no en l'oceà.

¿Pensarien també Aicha i els altres dos supervivents que era un miratge el so de l'avió que els va veure durant unes maniobres militars? Potser ho van pensar perquè l'avió va desaparèixer poc després. Per fortuna, havia donat ja les coordenades a un helicòpter de rescat, que els va localitzar a 265 milles nàutiques a el sud-oest de 'el Hierro'. Aquesta distància equival a 491 quilòmetres. Imagineu una línia recta entre Niça i Barcelona. En un extrem, la piragua; en l'altre, el Hierro. I imagineu-ara un dia rere l'altre, sense menjar ni aigua. "Al principi resàvem i tiràvem els cadàvers, però després es van acabar les forces per resar i per llançar els cossos", ha explicat Aicha a la BBC.

No era la primera vegada que aquesta jove naufragava. Ja li va passar fa sis mesos, quan va abandonar la casa dels seus pares i va tractar d'arribar a Europa. Va recórrer deserts on també podria haver mort. Quan va arribar a terra ferma, va necessitar deu dies d'hospitalització abans de posar-se dret. Ahir, en una trobada organitzada per la BBC, es va retrobar amb un dels seus salvadors, el cap Joan Carles Serrano, que viatjava en aquell helicòpter.

"Cada dia és un regal, no un dret", diu el navegant amb el qual obríem aquestes línies. Però Steven Callahan buscava una gesta esportiva, participar en una regata transatlàntica en solitari entre les Canàries i l'illa d'Antigua, al Carib. Aicha, que buscava salvar-se, ha tingut molt pocs regals. A la terra i al mar. En va tenir un d'immens, però, el dia que va mirar incrèdula al cel i va veure que era veritat. - Domingo Marchena - lavanguardia.com

6 comentaris:

  1. Y nadie hace nada contra las mafias que organizan estos viajes de la muerte. ¿Quién ha reunido a estas personas las ha metido en un bote de mierda con menos de un litro de agua por persona, les ha cobrado e indirectamente los ha asesinado? bueno lo de indirectamente, es un decir.
    ¿Nadie ve nada?, ¿Nadie conoce a nadie que haga esto?, ¿Cuantos asesinos como estos han sido juzgados y condenados? bueno ni siquiera condenados, tan solo detenidos y acusados.

    Un saludo.

    ResponElimina
  2. Claro que saben que mafia es la que envía a la muerte a esta pobre gente, a menudo es el mismo gobierno de su país al que ya le va bien quitarse gente de encima, y sinó, dejan hacer a estas mafias a su antojo, sin investigar ni pedir explicaciones.

    ResponElimina
  3. El asunto del escrito, no son las mafias ni los gobiernos. Es la parte humana de esta chica, su valor y entereza. Intenta salir de su país, de su medio como sea. Un emigrante lo intenta las veces que haga falta ,hasta que lo consigue, por el medio que sea, él o ella sabrán por qué.
    Recuerdo el tren Catalán, lleno de gente hasta por los pasillos,tal era el asunto,que cuando pasaba por los pueblos de la Mancha,en las paradas(como ya venía muy lleno de Andalucía),la gente se metía como fuera incluso directamente por la ventana. Había que ver la miseria en esos pueblos en los sesenta. Entiendo las barcas llenas a tope,el asunto es escapar como sea.
    Lo curioso del caso es que lo mismo pasaba cuando en verano, cogíamos el tren hasta Castelldefels para la playa.Pero claro en este caso era para bañarnos. No podemos juzgar desde la comodidad.

    ResponElimina
  4. Recuerdo un viaje con el Sevillano de Barcelona a Murcia, que da para una novela. La chica sobrevivió junto a sus dos compañeros por puro azar, no hay ninguna fórmula, quizás estaban mejor alimentados que el resto, pero no se encontrar una explicación lógica de porqué solo sobrevivieron tres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Los caminos del Señor,son inescrutables.

      Elimina

...
BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ