. . . A PROPÒSIT DELS SOMNIS

A voltes amb el somni que comentava ahir, i que possiblement tingui  veure en que estic llegint 1Q84 de Murakami, on hi surt una escriptora de 17 anys que ha escrit una novel·la 'la crisálida del aire' on hi surten dues llunes, molt i deu tenir a veure, tot i que a vegades un té somnis totalment inversemblants, on es solen barrejar vius i morts, coneguts i desconeguts sense que hom ho pugui controlar.. 


No se m'ha ocorregut mai intentar donar-els-hi cap sentit als meus somnis, ni interpretar-los, prou feina tinc a memoritzar-los només llevar-me per no oblidar-los atès d'ells, dels somnis, n'han sortit poemes, idees i soluciones a problemes no resolts el dia anterior. Somio molt, cada dia i en colors. Dic lo de colors perquè es veu que en colors no hi somia tothom, - ja ho explicat alguna altre vegada -  A més a més, sobre tot si són malsons, d'aquells que et despertes entresuat i angoixa't, encara que em llevi, faci el pipi i begui un glop d'aigua, en tornar-me a posar a dormir el malson continua, i no pots fer un reset i canviar-lo.


Somio històries prou coherents en el sentit d'estructuració del tema a tractar, inici, desenvolupament i final, sovint bastants surrealistes, només que el final sovint l'esmerça el despertador a les 6.15 del matí. Abans, de jove somiava suposo el que tothom, que anava despullat i no trobava roba per tapar-me les vergonyes (inseguretat: diuen), o que corria mentre algú m'empaitava i les cames em feien figa, o un clàssic, que volava. Lo de volar és curiós atès primer volava d'esquena, o sia tal i com estàs estirar al llit, t'eleves i voles com si fossis una catifa d'Ali Baba i els quaranta sociovergents. Però amb el temps el cervell escadusser ho va millorar, i fins l’últim no fa massa temps simplement agafo embranzida i en fer un fort sal ja m'elevo i volo com un Superman qualsevol, però en suspensió, com si eliminés la gravetat. Afortunadament doncs, entre somiar de nit i fer-ho també de dia estic molt poc temps en contacte amb el món real que no m'abelleix gens ni mica.

L'OMBRA DE MURAKAMI ÉS ALLARGADA

La situació és la següent: Conec una noia joveneta que em diu ha escrit una novel·la que és la primera, que creu molt en ella però no li vol publicar cap editorial. Amb ella i Joan C (activista cultural sabadellenc de qui no poso el cognom atès no sé si és viu o mort) estem en una habitació a mitja llum, tots tres asseguts en un banc, esperant. Quin Monzó és davant nostre, assegut en una cadira. Dialoga amb una titella, conretament el dimoni. Nosaltres seguim esperant. Al cap d'una estona Monzó s'aixeca, en comptes del titella duu l'original de la noia a la ma dreta, obert, i l'està llegint, passa les fulles amb la mateixa ma que llegeix. Camina amunt i avall sense dir res, abstret en la lectura. Nosaltres seguim esperant. Finalment, s'asseu damunt d'una taula que abans no era a la cambra i parla dirigint-se als tres:

M'agrada molt, està molt bé aquesta història de les dues llunes, encara que t'haig de dir que no crec que cap editorial te la publiqui, es dura i no està dins dels cànons del que s'edita actualment, rebla. Però aquesta hauria de ser la feina de l'escriptor, escriure en el que creu, i om creu ho ha de fer, passant de modes fàcils per tal d'aconseguir publicar, aixó ho has de tenir present - adreçant-se a la noia - A continuació li dona el llibre i es torna a asseure a dialogar amb el titella..... i aquí m'he despertat. Ha estat un somni, però molt real.  L'ombra de Murakami és allargada.

CINQUÉ ANIVERSARI D'AQUEST BLOC

Aquest curt comentari que teniu a continuació, el vaig publicar avui fa exactament 5 anys, i és amb el que vaig encetar aquest blog. A dia d'avui hi afegiria una fotografía com aquesta o qualsevol altre, però el primer dia encara no n'havia après a baixar-les. L'aforisme el posaria a banda com faig ara, i el text possiblement seria més llarg, peró el fons continúa sent igual de vàlid i actual. Aquests cinc anys han donat per crear 30 blogs entre català i castellà i publicar 3.523 entrades amb gairebé 196.000 visites. Feina n'he fet i segueixo amb ganes de continuar.

"30/08/06 Avui, després d'un dia complicat amb el virus, he començat un nou bloc que encara està en procés d'elaboració. Aquí hi aniré deixant les meves impresions en general sobre el que passa fora de la meva illa. La impressió d'avui és que he decidit deixar d'escoltar la radio (quan estic al cotxe, o a casa treballant amb l'ordinador) cada vegada que surtin els politics a dir las seves bajanades i pocasoltades. Penso passar absolutament de la campanya per escollir el nou president de la Generalitat."

Ah! un aforisme de propina: NO US REFIEU DE NINGÚ, PERÓ DELS POLITICS ENCARA MENYS.

D'UN FORN QUE DIU COU EL PA AMB LLENYA DE PI....

Cadascú té les seves fixacions, i com a tot fill de veí, jo tinc les meves. Gràcies a les ensenyances d'un profesional de la panificació com en Manel Cortés, en la meva etapa de venedor de farina a FARINERA MORETO que travessa uns moments molt difícils dels que sincerament desitjo se'n pugui sortir, se com s'ha de fer el pa, des de la teoria  a la pràctica. Per aixó em molesta i ofèn l'anunci de Panrico del pa cuit amb llenya, lo qual a part de ser mentida és una estupidessa, atès la llenya només és un combustible i l'important en la cocció del pa és la sola i l'absencia d'aire calent per coure'l. De l'anunci d'aquell objecte estrany gairebé inanimat dit o nomenat Eduard Punset ja en vaig dir el que pensava fa uns dies i per respecte a ell mateix no us deixo l'enllaç.

Sovint, en anar a buscar el pa  - suposadament cuit amb llenya - , heu de mirar la sola. Si hi ha gravats uns puntets, és que l'han cuit amb aire calent en un forn giratori. No és dolent ni nociu, simplement l'aire resseca el pa, i aquest perd textura, color i sabor - El CAC, si és que controla alguna cosa, ho hauria de fer amb els anuncis que menteixen, però clar, potser no en veuriem cap -. 

El summum de la mentida en aixó del pa, és un Forn de Sabadell que té a banda de les botigues convencionals, dues on suposadament el pa s'ha cuit amb llenya (per més inri a les bosses i botiga posen - amb tot el morro - "cuit amb llenya de pi" ) i el feix de llenya que tenen a la botiga, és el mateix des que varen obrir-la fa tres o quatre anys.

El forn que tenen a la a aquesta la botiga és de sola, i segurament si fessin bé les coses el pa hauria de quedar igual o millor que cuit en un forn de llenya, més no és així. En desgreuge d'ells, haig de dir que a Sabadell és molt difícícil trobar bon pa i gairebé impossible una CIABATTA comme il faut. Possiblement a la Via Massagué al forn Valls o a l'eixample a la carretera de Barcelona, el Forn Benet, es podrien acostar a l'excelència. I si algú em pot aconsellar on trobar una xapata com déu mana a Sabadell li agrairia m'informés, jo he estat incapaç de fer-ho, i estic parlant d'aire, atès la xapata és això, aire, malgrat es vengui a pes.

LES LLENGÜES DEL DEMÀ . . . ...

Els pobles sub-alterns prenen (o si voleu reben) més que donen, en assumptes de llenguatge. Una llengua és molt més que 'aixó' que manegen els guies de turistes, els torsimanys diplomàtics i els alegres tecnòcrates 'a la violeta'. Un idioma és, primer que res, un dispositiu de pensar, de sentir, de comunicar-se, especificament determinat. Des que l'home és home, el seu instint i la seua vocació ha estat 'parlar'. Ara procuren que no parle. O que, a tot estirar, repetesca el que sent. Hi ha una sórdida i sorda conspiració per a convertir-nos de parlants en oients. I és obvi que, actualment, una llengua no pot sobrevivir sense la pròtesi de l'oficialitat i del gran negoci. 

Les llengües del demà són les llengües d'un 'món feliç' -  JOAN FUSTER

COM SOBREVIURE A 36 HORES SENSE PC

Ranmatí a l'Oest

Divendres a les sis del matí se'm va morir el vell PC.  Després d'una llarga i penosa malaltia no va resistir més i el seu organisme castigat va dir prou. No sé jo si sóc el culpable de la seva desaparició per tenir tants de blocs, o simplement, el meu PC va acabar divendres el cicle natural de la seva vida.

Allau que afirma sóc estajanovista, i més d'un com ell, haurà pensat: el Francesc sense ordinador és 'al borde de un ataque de nervios'. Doncs no! en primer lloc, conseqüent com sóc, o intento ser-ho, si per a mi, res no té importancia, el bloc, o blocs, tampoc, a banda que tenia preparat el recanvi del portàtil que li he comprat a la meva filla petita, i després de baixar-me al moro (el manetes de 'Hisham' del Ciber Caramelo de sota casa), tenia garantida la continuitat a la xarxa, como és pales.

Com cada dissabte he sortit a trenc d'alba amb la bici, amb l'esmorzar, la màquina de retratar a la motxilla i Coca-Cola fresca al bidó (que un és un professional del ciclisme). 

Des del pont de la Salut he retratat el vell molí que tant li agrada a l'Abel - el meu gendre - He vist molts pintors a Santiga que no he retratat (no m'agrada retratar vanitats estúltiques), més endavant  a Polinyà pel camí de la carena que duu fins a Pedrasanta, en comptes dels cavalls que sovint hi ha, m'he trobat aquest burro, i des d'allí he vist que el dia es presentava rar, amb una atmósfera molt neta per una banda i complicada per l'altra. He vist ocells (n'hi ha molts últimament) i se m'ha escapolit la possibilitat de fer una foto a un conillet per enésima vegada. 

A Polinyà a la part nova, vora la riera, al carrer de Rafael Alberti, he vist aquest rellotge de sol al qui poc li toca la llum de l'astre rei, atesa la seva orientació donant l'esquena a l'est.

En resum, tres hores de bicicleta ben aprofitades.

En arribar a casa, he hagut d'anar a plaça a comprar un enciam de fulla de roure i dues cabesses d'alls (com només eren dues coses no m'he fet llista) i després he continuant llegint 1Q84  de Murakami que a mida que vaig avançant amb la novel·la em deceb de manera inversament proporcional a l'atracció inicial, aspecte que em demostra que sabem molt poc de la mentalidad japonesa.

'Hisham' amb qui havia quedat a les dotze del migdia, ha overt el Ciber a les 3 de la tarda (encara li queden tres dies 'de ramadán' m'ha dit i va a dormir molt tard (i em consta que ahir va lligar...). Total, que a tot aixó ja tinc el portàtil funcionant a ple rendiment, del que es demostra que es pot sobreviure 36 hores sense PC, de la mateixa manera que vaig sobreviure a set hores a l'Havana. 

Ranmati a l'est

DE VIATGES ATZAROSOS I CREUERS ...

La primera vegada que vaig agafar un avió va ser quan feia el servei militar a Palma de Mallorca. Era un vol Barcelona-Palma, i havia de sortir a les 10 de la nit d'un diumenge de finals d'agost, però com segons ens varen informar li fallava un motor, vàrem sortir a les 11.L'avió era un Fokker bimotor, meitat passatgers, meitat càrrega, però els únics passatgers que hi anàvem eren dues monges i jo. Enmig d'una tempestat de trons i llampecs acompanyada de forta pluja vàrem fer el trajecte en gairebé una hora, amb un llampec que no se si va caure damunt l'avió o molt a la vora, però l'aparell va començar a perdre alçada i no se qui resava més, si les monges o jo.

La primera vegada que vaig agafar un vaixell, altrament dit barco, va ser també Barcelona Palma. El vaixell o barco es deia Ciutat de Barcelona, i hi havia en el trajecte (de nit) una mala mar de cagati lorito, que feia que les onades es passegessin per la coberta com Pére per cassa seva. Allí descanviava la pela fins i tot el capità.

La segona experiència marítima, va ser en un barquet que anava d'Eivissa a Formentera, 'el Burlón' li deien de nom, i es bellugava d'alló més malgrat estar la mar relativament tranquila. Ara, jo no sé si perquè es bellugava o per la fortor que emanava de ga-oil, que les corredisses a babor i estribor per descanviar la pela, eren moltes i apressades.
La tercera, va ser agafar la Golondrina del port de Barcelona, que de fet estaría bastant allunyada del que seria un creuer.

Tota aquesta previa, té a veure en que avui arribaràn al port de BCN 9 creuers  turístics amb uns 26.000 passatgers. No he fet mai cap creuer d'aquests ni m'abelleix gaire fer-lo. Dit aixó, sé de tres casos: dos homes i una dona als qui les seves respectives parelles els varen gairebé obligar a anar en un viatge d'aquests, i malgrat no ser-ne gens partidaris, els tres varen tornar encantats i a més a més amb ganes de repetir, lo qual em duu a pensar que no deu estar tan malament com penso. De fet, l'ùnic creuer en el que he pujat, és el "Crucero tutu" que vorejava (i suposo encara voreja) la Costa Brava, de Calella de la Costa a Sant Feliu de Guixols, i que era reconeixible en aquells anys on era més jove per aquesta cançó que posaven a tota pastilla en arrivar a cada port.

JA HAN TORNAT LES ESPÈCIES AUTÒCTONES

Una de les espècies autòctones que ha arrelat en el nostre territori, i que apareix puntualment cada any a finals de desembre, primers de gener i finals d'agost primers de setembre, són "els fascicles" o "col·leccionables" que editen bàsicament RBA, SALVAT editores i PLANETA D'AGOSTINI. Aquesta espècie té moltes varietats, rellotges antics, nines, cotxes de formula 1 o radio dirigits que s'han de muntar, ventalls, casetes de nines, soldadets de plom o de la guerra de les Galàxies i moltes collonades més. Els quiosquers ja tremolen, el primer anunci ja l'han emés aquesta setmana, es tracte de muntar un citröen 2 CV Berlina.

Sí! Ho confesso, a casa en varem fer una de col·lecció d'aquestes, fa tres anys i la varem acabar, era la de les “Barriguitas”, per les nostres nétes,  hi és clar, però hem complert, no s'és un bon ciutadà fins que no has fet una col·lecció d'aquestes, i posats a sincerar-se confesso que m'hauria agradat fer col·lecció dels col·leccionables, o sia tenir el número 1 de tots els fascicles que anessin sortint cada any. Necessitaria un magatzem, però seria una passada, inùtil i fins i tot friki. No s'ha de menystenir als qui pareixen aquests engendres, si ho fan, és segur que els hi surt a compte, de beneits no en tenen res.

EL PIRMI: MOLT SOROLL PER NO RES

El conseller d'Empresa, Ocupació i Contradiccions Francesc Xavier Mena, ha  comunicat per carta al Síndic de Greuges que el proper mes de setembre el PIRMI es tornarà a pagar a través de transferència bancària, després de fer-ho amb xec nominatiu aquest agost. Segons el Govern ja havia avançat que el canvi en el mode de pagament era temporal i que es tornaria a la transferència bancària per garantir que tots els beneficiaris cobressin els diners el dia 1.

I un hom, o sia jo, ja no entén res. El dia 11 d'Agost Artur Más defensava que el Govern hagués modificat el sistema de pagament del PIRMI passant de transferència bancària a xec per detectar els possibles fraus, tot i que reconeixía que els inicis d'aquesta operació eren "durs" i creaven "incomoditats". Seguia Más dient quer aquesta mesura s'havia fet per detectar aqells que cobraven el PIRMI i ja no vivien a Catalunya i els que treballen, encara que sigui en l'economia submergida. Más va afegir que s'han detectat "un nombre significatiu" d'aquests casos fraudulents. Aixó ho deia el President de la Generalitat després de baixar en rafting per la Noguera Pallaresa.

I clar, no pot ser que el President afirmi una cosa l'onze d'Agost i el 24 del mateix mes, aquella Mena de Conseller d'Empresa, Ocupació i Contradiccions digui el contrari. No crec que en aquest més d'agost hagin pogut comprovar gran cosa, llevat de l'Imam de Lleida que es veu el cobrava i no li pertocava.

O sia que tot plegat, tot aquest enrenou ha estat, parafrasejant Shakespeare "molt soroll per no res", o si ho fem amb Macbeth podriem dir que aquesta ha estat una história explicada per un idiota ple d'ira i furia. Amb il·lusió, aixó sí!

El Govern dels millors contìnúa amb l'espectacle.... de vodevil, clar. Más madera Artur!

NO HAVIEM QUEDAT QUE NO ES TOCAVA?

La Constitució Espanyola i d'Espanya es va tocar per última vegada l'any 1992 per la qüestió de Maastrich, i a partir d'aquest moment fins que no ho ha ordenat la Senyora Merkel, era intocable, pel Sr. Aznar, pel Pp i pel PSoE. No es podia tocar per l'Estatut, ni per la qüestió dinàstica ni per res, la sagrada Constitució era intocable. I en aixó hi estàven d'acord Pp i PSoE. N'hi ha hagut prou en que la Senyora Merkel ordenés la setmana passada la compra per part del Banc Central Europeu de deute espanyol i que es possesin d'acord amb el Sr. Sarkozy, perquè deixes de ser-ho i ja es pugui modificar a corre cuita a finals d'agost primers de setembre. 
Dic jo, que ja que hem de seguir les instruccions del model alemany atès el nostre Govern és un simple Don Tancredo, seguim-lo en totes les seves vessants com les compensacions entre lands de les seves aportacions a l'Estat, discutim també la qüestió dinàstica i l'endeutament de l'Estat vers les autonomíes. Sinó, ja veig a venir que les autonomíes, almenys la catalana, ben aviat veurem retallats els nostres drets i aquí si que prendre'm mal. Si almenys poguessim votar aquestes reformes per refrendar-les, podriem manifestar el nostre desacord, més no ens deixaràn.

COMPTE QUE PRENDRE'M MAL!

Pel que expliquen els de E-Noticies, poc després del partit que va enfrontar a Reial Madrid i Barcelona per la Supercopa va sorgir el rumor, en diversos mitjans, que Özil va reaccionar agressivament contra Villa perquè aquest havia insultat a la seva religió, l'islam. Tot i que diversos futbolistes del conjunt blanc, així com el mateix Özil, han sortit al pas desmentint aquesta afirmació, diversos grups de musulmans han fet cas omís i s'han dedicat a crear grups contra David Villa a Facebook.

Entre els grups creats contra l'asturià, destaquen: "Sóc musulmà i odio a Vila" (3.000 membres) "Tots contra David Villa que va insultar a Mesut Ozil i l'Islam" (9.500 membres) "Anti-David Villa" (6.000 membres) i "1.000.000 de futbolers odiem a Vila perquè va ofendre l'islam" (11.000 membres) i es es poden llegir missatges com: "Villa ha muerto. Te voy a matar" o "Villa ha de morir". 

Ja entenc que Facebook és una barreja de narcisistes i criatures sense excessiu senderi, on es desbarra i molt, diguessim que seria diferent el nivell dels blocs, on crec en general hi ha bastant mesura (sempre hi ha excepcions); però a Facebook hi ha una serie de grups que francament preocupen, per la seva incitació a l'odi, com és aquest cas i altres, i, sincerament, no sóc massa de prohibir ni censurar, entenc que cadascú té tot el dret a expresar en llibertat les seves idées i la seva opinió, però compte amb aquests grups què, per més inri, desde la desinformació atien pàgines perilloses per l'altri, potser el Govern hauria de posar-s'hi i començar a tancar pàgines d'aquest tipus o similars que atíen altres odis com els de PxC, i més que n'hi ha. I aquí no val que Ozil o altres companys seus (fet que els honora) hagin desmentit aquests situació de suposats insults a l'Islam, aquests grups van a pinyó fix i no canviaràn de plat ni de pinyó, que prou en són de radicals i bastant eixelebrats també, que tot s'ha de dir.

Vegis sinó, si algú gosa criticar l'Islam per més raons que pugui tenir, amb l'alegria amb que critiquem als del Vaticà, que ambs aquests tothom si veu en cor, però amb els altres..... silenci, que no s'estàn d'hosties encara que no siguin sagrades, i et munten una fatwa per ben poca cosa.

NOCIONS DE COM FUNCIONA LA BORSA

En Xavier Sala Martín diu sovint que els de la borsa són uns psicópates, i en Josep Maria Ureta va publicar aquesta il·lustrativa història: "La borsa i els micos" després dels Jocs Olímpics de Pequin i que crec val la pena llegir-la. Té ja el seu tempsd, perè l'he volgut recuperar atès és molt il·lustrativa.

"Malgrat que els Jocs de Pequín es van dur tota la glòria de portades de diaris, convindrà també recordar que aquestes setmanes es compleix un any de la crisi, iniciada en el mercat hipotecari d'EEUU i expandida a tot el sistema financer global. Sense precedents. Com ha estat possible, amb tants filtres de control? No hi ha resposta convincent. Però com un camina esborrant correus antics per a no col·lapsar la bústia, he salvat una història que em va enviar fa mesos un consultor savi, que barreja el recurs de les escoles de negocis amb rondalles protagonitzades per animals, amb el seu profund escepticisme.

 La seva història:

Una vegada va arribar al poblat selvàtic un senyor molt ben vestit, es va instal·lar a l'únic hotel que hi havia i va posar un avís a l'única pàgina del diari local: estava disposat a comprar cada mico que li portessin per deu euros. Els camperols, que sabien que el bosc era ple de micos, van sortir corrent a caçar-los. L'home va complir i va comprar els centenars de micos que li van portar.Quan quedaven molt pocs micos al bosc i era difícil caçar-ne, els camperols van perdre interès. Llavors, el senyor ben vestit va oferir 20 euros per cada mico, i els camperols van tornar a la caça. Van escassejar encara més els micos, i l'home ben vestit va elevar l'oferta a 50 euros per cada un. Però, com que tenia negocis que havia d'atendre a la ciutat, va deixar el negoci a càrrec del seu ajudant. Quan l'home ben vestit va marxar, el seu ajudant es va dirigir als camperols dient-los: "Fixeu-vos en aquesta gàbia plena de milers de micos que el meu cap us va comprar (a 10 i 20 euros) per a la seva col.lecció. Jo us ofereixo vendre-us els micos per 35 euros i, quan el cap torni de la ciutat, els hi veneu pels 50 que us ha ofert". Els camperols van reunir tots els estalvis, van comprar els milers de micos que hi havia a la gran gàbia, i van esperar el retorn del cap. Però no van tornar a veure ni l'ajudant ni el cap. Només els va quedar la gàbia plena de micos que van comprar amb els estalvis de tota la vida. "Noció de com funciona la borsa", conclou el consultor.

+

EN UNA MENA DE PAÍS INEFICIENT ...

En una mena de país ineficient, quelcom més o menys com Espanya entre dues guerres (civils) i el Govern de la Generalitat fent el capullu, un Conseller ha dit públicament que no coneixia la portantveu ecosocialista Laia Ortiz, ni al Pitu Vilanova, i s'ha quedat tan ample. Com li diu Lluís en una carta: no dubto gens que s'afanyarà en demostrar que mereix aquell tractament d'honorable i que això d'ara ha estat un lapsus, un error. Els errors es minimitzen quan hom els sap esmenar. Corregir no ens fa savis, però potser ens fa dignes.

No se a hores d'ara si el senyor Frances Xavier Mena ha rectificat i ha reconegut que si, que coneixia a Laia Ortíz, però m'és ben bé igual, el Sr. Más la l'hauria d'haver cessat a hores d'ara també, per idiota. 

Com és possible que vosaltres no el coneixeu, a banda de la foto us deixo l'enllaç del seu historial, o hauria de dir histerial. Us donaré un pista, és el relativament honorable Conseller d'Empresa i ocupació.  El Govern dels millors continúa oferint-nos situacions vodevilesques com aquesta. Ja deien els del dialing de RAC1 que aquest Conseller donaria molt de tema per a ells. La foto no l'he retocat, ell és així, de motu proprio.

SBD - 220811

MADRID CAPITAL MUNDIAL DEL FRIKISME

Aquest cap de setmana, Madrid ha esat malgrat seu o possiblement de bon grat la capital mundial del frikisme. I ho ha estat més aviat de bon grat, als de la 'meseta' ja els hi van aquestes mogudes frikis pseudo religioses. El misteri és com han pogut abduïr a tants joves aparentment normals de tot el món i tenir-los a la intempèrie durant quatre dies a 40º. Si fins i tot ahir a la nit el suposat e inexistent cap de Ratzinger el va fer callar amb una tempesta de llampecs i trons de cagati lorito.

Desmais, lipotimies (els zombies ja no són el que eren) tot plegat per veure un homenet filo-nazi que no té res a dir, a banda de cuitar la joventut perqué els seus subordinats pugin continuar practicant impunement la pederastia. Francament tot plegat molt trist i lamentable. Com voleu que cregui en Déu si no ho faig en els homes que el varen crear a la seva imatge i semblança, per acabar oferint-nos espectacles tan lamentables com els d'aquests quatre dies a Madrid. Sento una profonda vergonya, pròpia i sobretot aliena. Les bruixes de Salem estàn ben vives . . .

SBD 210811

D'UN FUTUR IMPERFECTE

Quan va arribar l’any 1984, aparentment no va passar res i més d’un va respirar alleujat. Orwell s’havia equivocat, les seves prediccions no s’havien complert, almenys del tot, només alguna aparença i malgrat tot molt més del que semblava sense que massa és notes. De fet, si la novel·la d'Orwell s'hagués dit 2010 hauria estat molt més encertada quan a la seva visió del món futur, car moltes de les seves prediccions estàn instal·ladas en el nostre col·lectiu a dia d'avui, mens del que ens pensem.

Però mentre respiraven alleujats pel no cumpliment de les previssions d'Orwell, s'oblidaven d'un altre escriptor angles, Aldous Huxley. Malgrat el que molts creuen 1984 i el món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que serem dominats per una pressió externa, en canvi Huxley ho simplifica, potser dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans és deixaran dominar víctimes de la pròpia comoditat i la tecnologia.

-
Orwell tenia por de que s’acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley en canvi intuïa que no hi hauria motius per prohibir els llibres, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els vulgues llegir, i tot i que aquesta predicció sembla la més allunyada d'haver-se complert, si ho analitzem a fons acabarem donant la raó a Huxley, només ha de passar una mica més de temps, una generació.

-
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el Ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que és el que ja ens està passant. La sobresaturació d'informació ofega i dilueix accedir a saber la possible veritat de qualsevol fet. A més a més, aquesta saturació d'informació fa que una noticia sigui sobrepassada de seguida per la següent i aquesta per una altra més recent fins el punt que fregant el caos de saturació ens perdem per mil viaranys on, tenint tota la informació la desconeixem pràcticament tota també, o dit d'una altra manera. som incapaços de païr-la.

-

Orwell tenia por que ens destruís tot alló que odiàvem i en canvi Huxley creia que el que ens destruiria era precisament allò que estimàvem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i la estupidització i banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l’enemic exterior. I és precisament tot el que estimem el que ens acabarà destruint, sense necessitat de cap enemic exterior. Nosaltres som el nostre propi i més temible enemic.

Vist el pas del temps, a l’any de 2010 sembla palès que Aldous Huxley tenia molta més raó que Orwell, i una cínica i encertada visió del futur que ell afortunadament es va estalviar de viure peró que ens va deixar retratat.

.

LA JAPONESA QUE DESAFIA LA GRAVETAT

Aquesta jove japonesa de 20 anys desafia la gravetat, convertint les seves fotos en autèntic art. Natsumi Hayashi és capaç de fotografiar-se a si mateixa levitant i en tot tipus de situacions.

Només cal fer una ullada al seu blog per veure-la "volar" tranquil·lament mentre surt del tren, quan truca per telèfon, al passar l'aspiradora o quan es mou pel carrer. Els seus autoretrats són tan reals, inquietants i especials que estan causant furor a la xarxa.

Però aquestes preses no són gens senzilles ja que, segons va explicar, hi ha ocasions en què ha hagut de repetir la fotografia fins a 300 vegades per aconseguir l'impressionant efecte. La pràctica de volar durant un instant i convertir-lo en alguna cosa eterna a través de la fotografia no és una cosa nova.

Per citar un exemple més proper, l'espanyol Victoriano Izquierdo, en alguna ocasió també va reptar a la gravetat.

La noticia la vaig publicar a Collonades, però ho volia compartir amb els que us passeu per ací  Les fotografíes de Natsumi em tenen fascinat, i les de Victoriano Izquierdo són molt bones. Val la pena doneu una ullada a les dues pàgines web.


SBD 210811

L'ECLIPSI D'UN DÉU INEXISTENT

Diu Ratzinger que hi ha un eclipsi de Déu, i diu més bestiesses en la seva línía. Aquest usurpador, fals representant a la Terra d'un Déu inexistent, no sap en el món que viu ni en quina época. Deu ser la síndrome del Vaticà que l'afecta, o és que de fet els Papes ja agafen la seva funció afectats. No entenc tampoc el seguiment mediatic que es fa a l'homenet, sobretot i aquest nostre és realment un estat laic. Fins i tot m'arriba a preocupar la salut mental de la gentada que el va a veure. Aquella gent, o s'ha pres alguna cosa o no hi toca del tot, són una barreja de floretes groguetes i anem a la muntanya. No són en principi perillosos, però per si de cas quan menys contacte millor, que l'integrisme sempre sol ser perniciós.

Jo em considero ateu, o possiblement agnòstic per si de cas, però al llarg de la meva vida he hagut de veure o patir moltes imposicions del cristianisme. Em varen batejar sense el meu consentiment i em varen posar el nom d'un sant al qui es veu li agradaven els animals. Les monges paules de la Casa de la Caritat ens feien resar i passar el rosari cada tarda. Vaig fer la comunió dues vegades a Sabadell i a Sant Feliu de Codines, i a sobre una capellà amb una sotana immensa em va sotmetre a una humiliació molt poc cristiana i si cruelment pedòfila, només que jo no ho sabia en aquells temps.

M'han bombardejat amb Sants als carrers, més d'una Mare de Déu (pensava que només n'hi havia una i que a sobre no era verge), Bisbes, Arquebisbes, Sants i més espècimens variats. Han decidit quina moral i quina ètica hagi de tenir, a qui haig de adorar i respectar, a qui haig de donar el meu òbol.

En nom d'aquest déu inexistent i maleït, m'han censurat pensament, paraula i obra i en nom d'ell s'ha matat i anorreat amb total impunitat al llarg de dos mil anys o més. Mai cap secta ha estat tan nefasta per a la humanitat com l'església Catòlica, apostòlica i romana, i ara es senten ofesos perquè hi ha gent que està en contra de la visita del Papa a Madrid. 

I no entenc tota aquesta gent que l'ha anat a veure. No pot ser que creguin en Déu, i menys encara en el Papa, si són mínimament lùcids e intel·ligents, no poden creure en tota aquesta mentida. Déu no ha mort com deia Nietzsche. Simplement, empiricament demostrat, Déu no existeix, és un invent, un esser eteri i cruel inventat per l'home a la seva imatge i semblança per satisfer la seva vanitat, per considerar-se superior a la resta d'animals que perduts sobreviuen per a no res com ell en aquest petit i perdut planeta.

I encara demanen com Martínez Sistach respecte pels cristians, quan la paraula respecte no és al seu diccionari. Que s'ho facin mirar. Molt en la línia de l’Església, la tolerància, l'autocrítica i la discrepància no surten en aquest diccionari, estan acostumats a eradicar-les de soc arrel sense cap mania, i a sobre, en la màxima expressió del cinisme, a renyar-nos i dir-nos com ens hem de comportar. Maleïts sian ells i el seu Déu inexistent.

-

L'ÓPERA DE TRES RALS

Bertolt Brecht va escriure aquesta obra a Berlín el 1928, cinc anys abans de l’arribada al poder dels nacional socialistes, fet que provocà el seu exili. El protagonista de l’obra, Mackie Messer, és força conegut a causa de la famosa cançó musicada y versionada con a Mack the Knife, com totes les de L’Òpera, per Kurt Weil, provocant que fins i tot es coneix el personatge de Messer, un lladre, sense conèixer prèviament l'obra d'on va sorgir ni l'autor que se'l va inventar. Aquest criminal heroi londinenc no estava fitxat per la Policia, ja que el seu cap superior, Brown, era el seu millor amic des que havien coincidit a l'exèrcit.

Les circumstàncies havien fet que tots dos tinguessin èxit, tot i que en camps totalment oposats.

Kurt Weil

El juny de 1963 L’Òpera dels Tres Rals va adquirir a Barcelona -sobretot- un valor simbòlic afegit quan, a punt de ser estrenada després d’haver superat tots els permisos, i justament mitja hora abans de la representació, va ser sobtadament prohibida per Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme.  

El general Franco es trobava en aquells moments a la ciutat i l’explicació que en va donar Franco es va resumir en dues paraules: “por respeto”. L’obra va poder ser finalment estrenada al Palau de la Música el 12 de novembre del mateix any. Joan Oliver va traduir aquesta obra de Brecht l’any 1963 juntament amb Feliu Formosa.  Quan a la música, hi ha moltes versions de l'obra, però jo em quedaria amb una versió molt espècial de Mack the Nife, a veure que us sembla. 

...........

AMADEU CASELLAS - RECORDATORI

Aquest comentari és del dia 20 d'agost de l'any passat. Un any més tard no n'he sabut res més de l'Amadeu Casellas, que dedueixo morirà a la presó, víctima de Kafka. L'ùnic que si sé és que va abandonar la vaga de fam.....vuit díes després d'aquest comentari. publicat ara farà un any. I m'he proposat recordar-lo encara que sigui un cop a l'any, perquè el seu cas és d'aquells que hom sincerament no entén com no es resolen com s'haurien de resoldre, que és amb la llibertat. Dic aixó perquè o jo no me n'he assabentat o encara és a la presó. La informació última sobre ell és a la Wikipedia, i diu així:

"El 9 de Març del 2010, Amadeu Casellas surt de la presó després que se li computessin els anys de presó preventiva com a condemna ferma.
El maig de 2010, l'Audiència de Barcelona ha condemnat a tres anys de presó l'Amadeu Casellas i aquest cop també la seva esposa. Segons la sentència, se'ls condemna per un intent frustrat d'introduïr dos sobrets d'heroïna durant un vis-a-vis l'any 2008."

Pel que dedueixo que encara continúa a la presó. Aixó és el que en se d'ell:
-

"Aquest és el text inicial que vaig escriure sobre ell fa un any: Confesso que he sentit a parlar avui per primera vegada d'Amadeu Casellas, així com de passada, de manera rutinaria, a alguna emisora han comentat aquest mati que portava més d'un mes en vaga de fam sense cap més comentari. He posat al titular "l'anarquista obidat" tot i que no seria del tot cert, a la xarxa hi ha gent que es preocupa per ell i que reclama la seva llibertat, però em referia oblidat en el sentit que el seu cas és d'aquells que hom sincerament no entén com no s'ha resolt fa ja temps i d'una manera molt diferent a la seva situacíó actual. El que he pogut saber d'ell, ho teniu a continuació. Llegiu i jutgeu... "

.

"Amadeu Casellas Ramon, actualment pres en la Unitat de l'Hospital Penitenciari de Terrassa, manté la seva vaga de fam després de 50 dies. Reclama una sortida a la seva crítica situació d'empresonament que dura ja més de 22 anys. 22 anys pagats per lluitar contra l'Estat, expropiant bancs en els anys 70 i 80, per a ajudar a finançar les lluites obreres de l'època. Després de l'engany que va sofrir en l'última vaga de fam en el mes d'abril —en la qual el director de la presó li va fer unes promeses si deixava la vaga, que després no va complir— Amadeu ha decidit que aquesta vegada serà fins a les últimes conseqüències: o li donen el tercer grau, o li rebaixen la condemna, o no pararà. A dia d'avui Amadeu ha perdut més de 23 quilos, es manté a força d'aigua i glucosa dissolta, té els nivells de sucre al voltant dels 50 mg/l, i li estan subministrant valium.
Avui hem pogut comprovar les vergonyoses condicions de l'Hospital Penitenciari de Terrassa. En primer lloc no han deixat pujar als companys que venien a visitar-lo, encara que estaven autoritzats en Quatre Camins, només ha pogut pujar la seva mare (30 minuts) i la seva advocada.(Era a 3 d'agost) Casellas tenia 14 anys en 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà quan va descobrir l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer a gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers. Anava de paquet en la moto amb les octavillas i assistia a reunions clandestines". Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per a canviar les coses, i encara avui, quan ha complert ja els 45 anys i està convençut que les pistoles no arreglen gens, considera que l'anarquisme, àdhuc sense ser la solució definitiva, "funcionaria millor que la democràcia que tenim" Va ser buscant aquesta igualtat com va atracar el seu primer banc, el banc mercantil de Manresa, en 1976. "Va ser gairebé el meu primer delicte. Estava molt nerviós, però va anar bé. Un policia local ens va donar l'alt, però va sortir corrent al veure les nostres armes i els passamuntanyes. Durant els següents dos anys i mig va atracar més de 50 bancs. "Era una manera de recuperar el que els bancs ens agafaven. No em penedeixo de res, salvo de no haver agafat prou". Els botins rondaven els dos milions de pessetes. Una part era per al grup anarquista, una altra el ficava en la butxaca i una altra la hi feia arribar, de forma anònima, a famílies en dificultats. Alguna premsa el va anomenar Robin Hood i la policia li va posar el malnom "el Dandy" perquè anava ben vestit i als guàrdies els donava cinc mil pessetes de propina per l'esglai."

Vosaltres mateixos podeu jutjar aquest cas francament kafkià, de com l'estat es pot acarnissar amb un ciutadà.

*

EL TORO 'RATON' I LA SEVA TRISTA LLEGENDA

El toro Ratón va engrandir dimarts la seva fama homicida en confirmar-se la mort d'un home de 29 anys a qui el toro va envestir i va rebolcar per terra el dissabte a la nit, durant un concurs de retalladors a Xàtiva (València). La víctima es trobava, segons sembla, en estat d'embriaguesa i havia estat treta de la plaça prèviament, malgrat la qual cosa va tornar a saltar a la plaça. Després de ser agafat en mig de la plaça, el jove va fer el gest d'aixecar i es va desplomar, va ser tret a ròssec de la sorra per diversos festers i va morir poc després a l'hospital.

L'Ajuntament de Xàtiva, governat pel president provincial del PP, Alfonso Rus, va descartar que anessin a suspendre els festejos taurins programats fins dissabte. La llegenda negra de Ratón, bou de 10 anys i 500 quilos, va començar amb una altra mort: la d'un home de 54 anys a qui va banyegar a les festes patronals del port de Sagunt, el 2006.

Per estrany que pugui resultar, allò no va significar la fi de la seva carrera. Tot el contrari. Al seu amo, Gregorio de Jesús, li van començar a ploure ofertes. Tots els pobles amb espectacles taurins volien tenir a Ratón. El preu de les entrades es doblava tractant-se d'ell. El 'caché' del toro es va multiplicar: tot i que el lloguer habitual d'un toro ronda els 2.000 euros, i malgrat la crisi, la plaça de Xàtiva va pagar dissabte passat 10.000 euros per comptar menys d'una hora amb Ratón. La Xarxa es va omplir de vídeos recopilatoris amb les seves agafades. I en les places la seva participació s'anunciava amb cartells especials: Ratón perseguint a un fester, Ratón pujant la rampa d'una de les piràmides que solen instal·lar als cosos taurins, Ratón mirant desafiador al públic.

Amb el seu nom en grans lletres. Com si fos un torero. La fama de Ratón i Internet es van retroalimentar: en alguns fòrums d'aficionats se li atribueixen diverses morts, tot i que la d'ahir va ser la segona. El toro compte, però, amb un ampli historial de agafades, algunes esgarrifoses. Canals en 2004. Museros el 2005. Yátova el 2006. València el 2008, on un jove de 27 anys va rebre una cornada al coll ...

Gregorio de Jesús es va plantejar retirar-lo l'any següent i destinar-lo a semental, però no ho va fer. "Què fas si et posen un xec davant de la cara i et diuen 'posa la quantitat que vulguis'?", Es preguntava com disculpant-se llavors. Ratón disposa de la seva pròpia pàgina web, que inclou una llarga biografia. S'hi llegeix: "Quan el contacte es precipita, envesteix amb cornades curtes i repetitives alhora que balanceja el cap, provocant en totes les seves víctimes un nombre de ferides molt superior al normal".

Fa un any, després del naixement a Palència del primer toro de lídia clonat, l'empresari De Jesús acariciava la idea de fer el mateix amb el toro Ratón, i perpetuar així la seva ja sagnant llegenda. Encara que de cap manera s'ha de culpar l'animal, sinó als animals que el contracten, als animals que el lloguen i als que es juguen la vida estúpidament davant d'ell. Entre altres perles li diuen, el toro assassí, només que aquesta paraula no existeix al seu diccionari. Li diuen també el toro homicida, tot i que potser li haurien de dir el toro espantat que mata per por al veure's envoltat per uns éssers estranys que ell creu l'ataquen i volen fer-li mal. ¡Ells són els animals!

Es podria escriure un conte del toro Ratón explicant la seva vida i les seves viències. Algú s'anima!

L'HOME QUE S'EQUIVOCABA DE BÙSTIA

La història la trobo deliciosa, gairebé naïf. Alf Spencer, un veterà de la II Guerra Mundial amb problemes de la vista, va confondre un contenidor per a deixalles de gossos amb la seva bústia de cartes a Anglaterra. Durant dos anys Spencer de 91 anys, va estar dipositant les seves missives creient que serien enviades sense problema al seu destí. 

Aquest contenidor similar al d'una companyia de correus anomenada Royal Mail, que és de color vermell, amb la mateixa forma i col·locat a un pal amb una alçada pràcticament igual, del correu és qui ha confós a Spencer. El veterà que un dia es trobava dipositant una de les seves cartes, va ser vist per una dona que passava pel lloc, en observar que es tractava d'una persona gran, li va explicar que no estava dipositant la seva carta correctament en una bústia, sinó que estava posant la mateixa en la bùstia de residus sòlids dels gossos.

La filla d'Alf va explicar que pensava que el seu pare havia perdut la memòria ja que cada vegada que li preguntaven si es recordava dels aniversaris dels néts, ell contestava que havia enviat ja un xec per correu, "com no arribaven pensàvem que estava perdent la memòria", va dir la dona," o què ens estava mentint ".

Després de descobrir que per anys havia dipositat les seves cartes en el contenidor equivocat Spenser va oferir una disculpa a l'empresa de correus perquè ja abans els havia reclamat en perdre les seves missives - segons ell creia de bona fe -  "els havia dit que el seu servei era de escombraries", va explicar. I no anava del tot errat, almenys aquest era el destí de les cartes que durant més de dos anys havia dipositat en la bústia equivocada.

Possiblement si hagués tingut més contacte físic amb la familia. s'haurien vist i hauria pogut entregar el sobre en mà estalviant-se aquest malentés.

LA GRAN VERGONYA ETERNA DE LA HUMANITAT

“Jo condemno el cristianisme, jo formulo contra l’església cristiana la més gran acusació que s'hagi dit mai per part d’algun acusador. Ella és, per a mi, la més gran de totes les corrupcions imaginables,...... ella ha negat tots els valors, ha fet de tota veritat una mentida, de tota rectitud d'ànim, una vilesa......jo dic que el cristianisme és la gran maledicció, la gran corrupció interior, el gran instint de venjança, pel el qual cap mitjà és massa verinós, secret, subterrani, sota la gran vergonya eterna de la humanitat." Friedrich Wilheim Nietzsche.

-

No voldria deixar d'opinar sobre les paraules d'en Friedrich Nietzsche, que era una mica tremendista, gairebé tant o més que Rouco Varela o Martinez camino a l'altre extrem, tot un exemple del que no ha de ser un representant de déu a la terra. L’Església sempre acusa als que van contra ella, d'infidels, de blasfems, de enviats de Satanas i altres galindaines.

No diuen mai que aquests no van o no anem en la majoria dels casos en contra de Jesús, del seu missatge, de l'amor als altres, de la caritat cristiana, de la humilitat, de la generositat, de tots aquells preceptes dels quals l'església, o millor dit la majoria dels seus legals representants n’estan mancats i molt.

Déu, el que representa que és el meu, no parla de guerres, de repressió, de pederàstia, d'obscurantisme, d’atiar odis, de col·laboració amb feixistes ni dictadors, d'acumulació desmesurada de riquesa, de menysteniment i despreci a l'altre. I en nom d'aquest suposat Déu, d'aquesta entelèquia, porten més de dos mil anys i escaig fent tota mena de barbaritats, obscenitats i malvestats, i encara voler donar lliçons d’ètica i moral als altres, una ètica i moral de la que tant i tant n'han estat mancats als llarg dels segles.
 
Em pregunto on son tots aquells capellans que lluitaren contra el franquisme, que donaren aixopluc a les Esglésies a tothom que el demanava sense demanar carnets ni ideologies. On són aquells Cardenals com Tarancón (“Tarancón al paredón” li pintaven els fatxes). Va ser un miratge?. Sembla ser que si, ara només queden els capellans cristians que fan la seva feina pastoral normalment arraconats a petites parroquies, però que poc o res tenen a veure amb la cúpula de l'esglesia Católica. I tenim sobre tot dalt d'aquesta cúpula, el pitjor, més ranci i menys cristià de l’Església, a anys llum del missatge de Jesús de Natzaret.

I aquests cràpules, hipòcrites i fariseus a més a més es financen de nosaltres i també d’una emissora de radio que es dedica a insultar, difamar i provocar odi entre els pobles i les persones, encara tenen la santa barra d’intentar dir-nos que hem de fer i com ens hem de comportar. Ells que volen imposar les seves lleis sobre el sexe i el matrimoni quan son els primers que en principi cap de les dues activitats les practiquen i per tant, les desconeixen. 

Que estàn en contra de l'avortament de tothom sigui quina sigui la seva confesionalitat, sense respectar res ni a ningú; no han entès encara que s'està acabant el seu temps, que han perdut poder, que la gent, fins i tot els seus, els cristians de veritat no combreguen amb la seva manera de comportar-se. Que impunement continuen negant l'ús del preservatiu per prevenir la SIDA, sobretot a Àfrica amb les conseqüències que comporta fins al punt que se'ls podria acusar d'apologistes de la infecció, entestats com estan els de Roma en negar-se a acceptar el seu ùs preventiu, i aixó que tenen accions d'una fábrica. Estan tant lluny del missatge i l'obra de Jesús, que la distància és eterna i irrecuperable. No és un botellón anti Papa l'actitud de molts davant la visita de Ratzinger a Madrid. És que la secta ha fet molt de mal al llarg de la seva sinistra història, molt de mal, i aixó s'ha de tenir en compte quan et ve el pàjaru de Roma a pontificar impunement i cínicament, i a més a més costa la seva estada el que costa.

Tenia raó Nietzsche, són la gran vergonya eterna de la humanitat.

LA CANÇÓ DE L'ENFADÓS I UN GOS ....

S'ha perdut el costum o potser ja tinc massa gran la mainada, però abans es cantava sovint la cançó de l'enfadós. Un clàssic en castellà seria: 'yo sé, yo sé la manera, de dar, de dar la lata a cualquiera' i aixó s'anava repetint fins l'esgotament propi o de l'altri. En català, un clàssic seria: 'mar en dins se'n va la barca, mar endins el pescador' i anar repetint la mateixa cantarella.

Dilluns al mati me'n va venir una altra al cap, que no és del tot una cançó enfadosa, o si ho és, almenys está més treballada:

'Una vegada un ciclista de pega

en una corba va caure al mig del fang

i en el rulé, se li va fer

un gros forat que ell es tapava amb un paper'

.... i vaig pensar en aquesta cançó perque a les rodalies de Badía del Vallés en un nou carril bici que ha fet l'Ajuntament per allí on estan construint el macro edifici d'IKEA, un gos petener es va escapar d'una senyora gran que no el duia lligat i es va creuar amb la roda davantera de la bicicleta,  fent que un servidor saltes per sobre de la mateixa anant a parar de morros i cos present per terra. Sort, que duia la motxil·la al davant i portava també posat el casc i només em fan mal els canells de l'esforç per aturar el cop, i alguna que altra rascada al genoll. El gos está bé, se li va trencar una cama diria jo, tampoc és que fos culpa seva, són coses que passen.

Aquest incident va fer canviar els meus plans i en comptes de seguir fins arribar a Badía per anar després cap a Ripollet, vaig agafar un altre carril bici que voreja l'altra banda del solar on fan l'Ikea (paral·lel a l'autopista) i allí em vaig trobar aquesta preciosa esglesia románica en perfecte estat. Al costat de l'Esglesia hi ha una casa de tres plantes d'estil noucentista també en molt bon estat.
Casa i Esglesia resten tancades, no ho entendreu en veure la foto que encapçala aquest comentari, però si veieu (foto del final) de que estàn envoltades, ho comprendreu de seguida. El que no sé que faràn amb aquesta Esglesia, em sembla que s'han de conservar. 

DE PREMIS LITERARIS DECLARATS DESERTS

En alguns premis literaris on el jurat estranyament i de manera purament anécdotica no està dirigit per qui organitza el premi, aquest jurat, després de llegir-se tots els texts rebuts, si la qualitat de cap d'ells no és suficient com per merèixer el premi, declaren aquest "desert". El premi d'humor i sàtira Pere Quart de Sabadell ha estat declarat desert, com a mínim en una ocasió. En canvi el premi Planeta no queda mai desert, més aviat, el desert és l'ermot literari de més d'un dels texts que el guanyen. Questió de principis d'un jurat i de l'altre.

Potser en política s'hauria de fer el mateix, buscar un Jurat entés, venut només a la seva honestedad, que decidis si els candidats a President del Govern eran suficientment qualificats; els canditats i el seu equip, els futurs Ministres o Consellers en el cas de casa nostra. Ho dic, perquè veient l'equip de Govern d'Espanya, o el de la Generalitat, o albirant l'aspirant a President de Govern, el Sr. Rajoy i els seu equip, crec que cap ni un d'ells reuneix les condicions mínimes per ocupar els seus càrrecs, i per tant aquests, inclós el de President de la Nació haurien de quedar deserts i convocar a nous aspirants fins que s'en trobessin (que hi són) amb un mínim de condicions. I sinó, podriem funcionar perfectament sense Govern, a Itàlia fa anys ho fan i no els hi va pas tant malament.

ALEGRIA ..... QUE ÉS FESTA MAJOR!

A Sabadell fa ja anys que celebrem la Festa Major de la ciutat el primer diumenge del més de setembre, abans era a mitjans d'agost i resultava un fracàs per manca de personal, atès molts eren de vacances. Sincerament no entenc a l’any 2011 i successius més alguns d’anteriors, perquè i quin sentit te celebrar la festa major. No hem collit ni sembrat res que hom sàpiga, ja tenim Tibidabo i Port Aventura per pujar a les atraccions i més segures que les de la fira que son una mica de nygo nygo (de tan en tant hi ha accidents com el de l'altre dia dels nens rumanesos). No cal tallar tot l’eix Macià i rodalies per eixordir als veïns durant quatre dies i quatre nits, tot plegat per posar aquestes quatre atraccions i col·lapsar la ciutat o veure't obligat a fer gairebé una odissea per arribar amb el cotxe a casa teva; al cap i a la fi la gent se’n va de pont i els que es queden a preu exorbitant gaudeixen d’unes insegures i oneroses atraccions de fireta, fixeu-vos sinó en el preu dels “caballitos” sense anar més lluny, que fins i tot en Félix Millet ho consideraria un robatori.

I no si val a dir que a la mainada els hi fa il·lusió i que s’ha de mantenir la tradició, si és que els nanos tenen ja de tot, i si no hi ha fira els hi és ben bé igual, és a nosaltres si de cas (no en el meu cas) que ens pot la evocació de la fira de quan érem menuts. Però aleshores era diferent, no hi havia el que hi ha ara, només per la fira es podia pujar a les atraccions (un cop a l'any), no com actualment que en tenen sempre a l’abast les que vulguin.

A Sabadell, abans de l'arribada de la democracia, la fira la feien al Carrer de Vilarrùbies i a la plaça del Taulí, i tenia la seva raó de ser, eren temps de penúries i grisor i la fira significava un alè d'aire fresc, amb les atraccions, les paradetes, els xarlatans, la parada de xurros de la Floresta al començar a l'esquerra del carrer. Ara no en té cap, com tantes coses que encara mantenim del passat sense voler adaptar-nos al present que és el futur, no hem entès que el concepte de Festa major ha caducat, quan de fet ja en venia “per-se”, atès era un residu de les festes paganes de canvi de solstici. Hauríem de començar a entendre que som al segle XXI i moltes coses i no tan sols la Festa Major, a segle d'avui no tenen cap raó de ser ni celebrar.

A banda, la Generalitat, podria encarregar un estudi del cost anual de les Festes Majors a Catalunya, comptant les hores laborals perdudes i les despeses extraordinàries dels Ajuntaments en organitzar-les. La xifra seria de prou zeros com per rumiar la possibilitat de deixar de celebrar-les. A veure si enguany que els Ajuntaments no tenen un euro i ja han fet moltes retallades en les activitats de la Festa és el començament lógic de la seva supressió definitiva.

ESTRANYS MOVIMENTS D'OCELLS

Venien volant a ran de terra, eren un centenar d'ocells. De sobte s'aturavem tots al terra, s'estaven quiets, no més de trenta segons i de sobte també, tots alhora s'enlairaven cap la dreta en perfecte formació. Uns metres més enllà es tornàven a aturar, no més de trenta segons i tornàven a efectuar la maniobra d'enlairar-se. Ho vaig veure dissabte al matí a Gallecs. Els ocells són el més semblant a un avió... però... qui els diu que s'han d'aturar o aixecar el vol cap a la dreta tots a l'hora?

EL MOTEL, I ELS ECONOMISTES FORENSES

He volgut recuperar aquesta història publicada el mes d'agost d'enguany. Concretament el dia 14, un dia ideal per a rebre pocs comentaris: 1 en aquest cas d'en Miquel. Ni hi entenc de res i menys encara d'economia, possiblement és per aixó que opino, però diria que la política d'austeritat de la que es vanta i rigorosament aplica elo srl, Más només ens por dur a la deflació i a la miseria. Ja deia ahir que la Generalitat no servia per a res, de fet, el Govern espanyol tampoc. Curiosament el que no va aconseguir Hitler ho ha aconeguit la senyora Merkel, manar a Europa.

La història que ve a continuació de la que us parlava al principi, val la pena llegir-la perquè és molt instructiva i defineix en certa manera el que està passant actualment, malgrat la crisi evident d'alguns sectors concrets.  Potser n'hauria de prendre nota el Govern del Sr. Más què qual "Arturo Manos tijeras" està retallant per tot arreu, sense cap criteri ni lògica. Deu ser que té d'assessors que són economistes, aixó ho explicaria tot. No estaria de més recordar que la única experiència del Sr. Mas dins l'empresa privada, ha estat treballar com a asessor de Lluís Prenafeta a Mollet, a la seva fàbrica de curtits, i el negoci va acabar com el rosari de l'aurora, amb prous problemes fiscals i quelcom més.

"L'any 1925 un home va posar un petit negoci al bell mig de la ruta 66 als Estats Units, hi havia molt trànsit de camions de transport de mercaderies i vehicles i va començar per una benzinera i un petit "xiringuito" on servia cafès, esmorzars, dinars i el que fes falta.
Mica en mica atès que havia establert el seu negoci en un lloc estratègic, aquest va anar creixent, va ampliar la benzinera, va obrir un restaurant més gran que va ampliar a Motel, més una àrea de servei per guardar els camions a la nit, així com un tren de rentat i servei de reparació de vehicles. El negoci li anava cada vegada més bé fins el punt que va crear un petit imperi que il·luminava les nits de la zona amb les seves llums i neons com si d'un pètit las Vegas es tractés, atès també tenia la seva corresponent casa de barrets.
-
Aquest home era analfabet, i va decidir enviar al seu fill a estudiar a la millor Universitat dels Estats Units, s'ho podia pagar i no volia que el noi fos un analfabet ignorant com ell. Degut al seu analfabetisme i a que tenia molta feina i una colla d'empleats, el nostre home òbviament no llegia diaris, ni escoltava la radio o veia la televisió, ell, treballava i guanyava els diners a cabassos aliè a tot l'entorn esmentat.
L'any 1930 va tornar a casa el noi llicenciat amb molt bona nota en Econòmiques. Només arribar, astorat va cridar al seu pare: Pare! Com és que fas aquest dispendi de llum amb tants rètols i neons, que no ho saps que l'any passat va fer un crack la borsa i estem immers en una enorme crisi econòmica?
El pare es va encongir d'espatlles tot contestant-li: Noi, el negoci dona per molt i no se ni que fer-ne amb els diners que guanyo, vols dir que hi ha crisi?.
Oi tant, va contestar el fill, que no escoltes la radio?, que no veus la Televisió?. Que no llegeixes els diaris?
No! contestà el pare, tinc massa feina, a més a més com no se llegir tampoc entenc res del que diuen.
Ai! sort que he vingut, va reblar el fill, has de tancar immediatament el restaurant i l’hotel, les llums per suposat, es una despesa molt forta en energia, i el taller mecànic i el garatge també, mantenir-te només amb la benzinera i el xiringuito i esperar que remunti la situació econòmica.
-

El pare no ho veia gens clar, si tot rendia i funcionava com una màquina perfectament engrassada de guanyar diners no veia perquè tenia que reduir el seu negoci, però com el noi tenia estudis i ell era un pobre analfabet, li va fer cas.
Al cap de mig any el negoci era una ruïna i ni tan sols donava la benzinera o el xiringuito, puig la gent s'aturava en altres àrees de servei que havien anat proliferant rere seu i que oferien tots els serveis que ell havia tancat.

Un dia, quan la cosa anava ja molt magre li va dir al seu fill: Noi, tenies raó, hi ha una enorme crisi i jo sense assabentar-me'n, sort que tu ets economista i ho vas saber detectar a temps."
 

1.- Aquesta seria la màxima aportació que podria arribar a fer un economista per a l'economía, que com els forenses disecciona el cadàver i t'explica fil per randa les causes de la mort, però no por preveure-la ni evitar-la.

.

2.- Aquesta faula la tenien penjada a recepció de compres als Establiments Unzu a Pamplona, no la recordo exactament, però més o menys era així. Deu fer trenta o més anys que la vaig llegir, però crec que encara és i molt vigent.

¡CESC O NO CESC! . . . HEUS ACÍ LA QÜESTIÓ

En vaig parlar d'aquest tema el passat més de febrer, i he volgut recuperar aquest comentari sobre Cesc Fàbregas avui que el Barçá ha comés el gran error de fitxar-lo, quan és un jugador que no té exactament perfil Barça, en haver jugat massa temps a Anglaterra, que a més a més és de vidre (vegeu les lessions que ha tingut enguany), que no dona la talla en els partits importants i que a més a més surt molt car quan la solució molt més económica la tenim a casa o a Villarreal. El temps dirà si tinc raó o no.

"Sincerament, no veig cap raó objectiva per fitxar al jugador que ens va prendre l'Arsenal, Cesc Fàbregas, per jugar a la primera plantilla del Barça la temporada següent.

En primer lloc per l'elevat cost de la operació (40 o 50 milions d'euros).En segón lloc perqué no és un jugador de nivell Barça (a Anglaterra triomfa qualsevol cagabandurries que la toqui una mica) I en tercer lloc, és de vidre, es lesiona molt i sovint, i sense anar més lluny, al Villarreal, hi ha Borja Valero que té més o menys la seva edat i és per a mi millor que Cesc i de nivell Barça, encara que format al fútbol base del Madrid. Sense oblidar a Thiago Alcántara o Sergio Roberto.

No se que pensa fer la junta directiva del Barça, peró en comptes de mirar cap a Londres jo miraria cap a la Plana, bo, millor i més barat. Si troben quelcom millor que ho comprin. Ah! el Madrid tampoc se'l pot quedar; no saben pronunciar CESC, ja sé que és molt fàcil, però és que a Espanya aixó dels idiomes se'ls i fa molt feixuc."

..

EL COST DE LA VISITA DE RATZINGER Z

Els promotors de la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid 2011 van elevar ahir el pressupost fins a 50 milions i mig d'euros i van rebaixar a un milió el nombre de participants en la visita del Papa. Fa vuit mesos van calcular una despesa de 40 milions i uns dos milions d'assistents a un esdeveniment en què l'organització és «com muntar un casament molt bèstia», segons el director financer, Fernando Jiménez Barriocanal. O «mil casaments de 400 persones», ja que es tracta de «donar menjar a més de 450.000 pelegrins», com va explicar el director de planificació, Javier Sobrino.

Els organitzadors, que quan falten cinc dies per a la visita de Benet XVI han moderat les seves expectatives, van xifrar en 428.505 els pelegrins i en 30.000 els voluntaris inscrits, si bé van argumentar que, d'acord amb l'experiència de JMJ anteriors, només es registren de mitjana un terç dels participants finals. «Ho comprovarem la setmana que ve. Això no hi ha qui ho pari. La festa és a punt de començar», va comentar exultant el director executiu, Yago de la Cierva.

El cost de l'esdeveniment va centrar l'interès de més d'un centenar dels 4.500 periodistes acreditats, especialment dels estrangers, que ja han començat a arribar a Madrid. De totes les maneres possibles, el director financer va assegurar que lluny de costar diners públics, la visita del Papa servirà fins i tot per reduir el dèficit de l'economia espanyola. «Un es posa vermell -va defensar Barriocanal- quan algú li diu que això costa molts diners, quan realment passa exactament el contrari: la presència de la JMJ a Madrid és una tremenda oportunitat per a l'economia espanyola. El resultat net per a les administracions públiques serà, sens dubte, beneficiós». L'esdeveniment deixarà una aportació que superarà els 100 milions d'euros, va dir.

Expliquen alguns mitjans, què els joves que participaran a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) de Madrid han pagat, amb les seves inscripcions, 31,5 milions d'euros, un 70% del total del cost de l'esdeveniment que es calcula en 50,5 milions d'euros. D'aquesta xifra, la major despesa -12.500.000-es concentra en l'organització dels actes centrals que tindran lloc a Cibeles, Recoletos i Quatre Vents, segons va anunciar ahir el director financer de la JMJ, Fernando Giménez Barriocanal.

 .

Quan Jesús va entrar a Jerusalem anava muntat en un burru com a senzill mitjà de transport, sense cap por de ser agredit (bé se'l varen carregar uns dies després, però no el poble). En canvi Ratzinger Z com ja l'han batejat pel còmic que han editat per l'esdeveniment, arribarà envoltat de pompa i ciscumstància en avió i després es desplaçarà a tota pastilla amb el Papa mòbil. O sia que el burru i serà igualment però Jesús no, i serà un burru de quatre rodes - no sieu mal pensats -. Quines poques ganes que té aquest home d'anar a reunir-se amb el seu cap. No hi ha cap President de Govern al món que viatgi en Papa mòbil i tot i anar en cotxes blindats és deixen veure i s'apropen a les multituds, però Ratzinger deu ser molt cagón i no se'n deu refiar massa del que es trobarà a l'altra banda, sinó no s'entén tanta por a ser agredit.

I, diguin el que diguin, i ho pagui qui ho pagui, (de fet acabarà fent-ho l'erari Espanyol, que ningú s'enganyi o es deixi enganyar), em sembla una obscenitat aquest malbaratament de diners tot plegat per un homenet que no vindrà a dir res de nou i que no hagi dit ja. Deia l'organitzador que la visita de Ratzinger és com un esdeveniment esportiu, només que en el cas que ens ocupa el partit ja l'em vist moltes vegades i resulta feixuc i avorrit. Si baixés el fill del seu cap i veiés el tinglado que han muntat, el correria a ell i a la seva patuleia a fuetades. On s'ha vist tan malbaratament amb el que està caient.