MAI PASSA RES 6.7.17

Em pregunto que ha de succeir en aquest país perquè la gent surti al carrer a cremar-ho tot. Fa un parell de setmanes, el Banc d'Espanya diu públicament que els bancs rescatats no tornaran els seixanta mil milions d'euros del rescat que no era rescat i no ha passat, ni passarà, absolutament res. La quantitat és molt gran, i, per tant, l'escàndol hauria de ser tambè molt gran. Com és possible que immediatament després de fer-se l'anunci per part del Govern, els partits d'esquerres, els sindicats, les organitzacions ciutadanes, twitter i tot ciutadà amb una mica de vergonya no es concentressin davant de la seu del Banc d'Espanya, bloquejant la sortida dels dirigents i exigint que es persegueixi el deute fins que es pagui?

Si un ciutadà deixa de pagar a qualsevol entitat bancària, encara que sigui una quantitat ridícula, és perseguit fins que el banc cobra. I tothom ho considera d'allò més normal. A la resta de països d'Europa, els bancs han tornat o estan tornant els diners del rescat. A Espanya, no, i no passa res, potser per que com no era un rescat... Fem conya i assumim la situació com si res. Això sí, si els catalans volen votar, si el Govern intenta organitzar un referèndum, si es compren urnes, si l'ajuntament de Pamplona penja una Ikurriña al balcó, l'escàndol mediàtic és monumental. En veritat que el principal problema d'Espanya és el procés d'independència? No, el principal problema és que encara ens queden molts lladregots impunes que amb la connivència del papa Estat s'en van de rositas i ens converteixen en els pagafantes de les seves malversacions. I no passa res! El partit Popular té més de 800 imputats per corrupció i no passa res, l'ex Ministre Soria encara té guarda-espatlles i cotxe oficial, i no passa res; declara el que declara el Comisari Villarejo a Salvados i l'endemà a Rac1 i no passa res, ni ningú mou un dit. Tot l'escandol del fals compte de Trias a Suïssa, viatge innecesàri en avió inclós, que en un altre país causaria ceses immediats d'un a serie de gent, i aquí no passa res. En aquest putu país, mai passa res.

UNA FILIGRANA MÀGICA 5.7.17

La llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya no serà una llei qualsevol, serà excepcional, sense rival jeràrquic, no hi haurà Constitució ni Estatut que li facin ombra, s’apuntalarà en el dret internacional i en les Nacions Unides, i convertirà el Parlament en el dipositari de la sobirania del poble català. Déu n’hi do, tenint en compte que podrà ser aprovada sense necessitat de majoria qualificada i pretén obrir la porta a una declaració unilateral d’independència. Jordi Turull ja ho va advertir: és un treball de punta de coixí. Una filigrana que serà estudiada a les facultats de Dret d’arreudel món, si triomfa.

La filigrana politicojurídica de JxSí i la CUP és de resultats esplèndids per als seus interessos, gairebé màgica. Descansa en argumentacions molt elaborades. La primera és un autèntic cercle prodigiós: el que pretenem ser (Estat sobirà), en realitat ja ho som (segons el text presentat ahir, el Parlament assumeix la plena sobirania popular, una actitud pròpia d’un Estat), llavors ho farem (exercitar l’autodeterminació) perquè podem (som un subjecte polític sobirà quan s’aprovi la llei) i com que la Constitució no ens ho reconeix, la desobeïm. Impecable, a l’espera del Constitucional.

  

La segona és més pràctica: l’Estat espanyol està obligat per l’article 10.2 de la Constitució a respectar els tractats internacionals firmats, especialment els que reconeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles, per això ha d’acceptar el referèndum unilateral convocat gràcies a una llei que contradiu la Constitució. Una cosa així com: l’únic article vigent de la Carta Magna, després de l’aprovació de la llei de referèndum que tot ho pot, serà el 10.2. No està malament, encara que potser no és procedent.

Gabriela Serra, diputada de la CUP, va descriure de manera precisa la llei del referèndum: serà un acte de desobediència. Una llei nascuda de la desobediència que exigeix obediència en el que afecti l’organització de la consulta a totes les autoritats catalanes, a ajuntaments i a ciutadans que siguin designats per sorteig presidents de mesa electoral. No és, doncs, l’anunci d’un estat general de desobediència sinó la proclamació d’una desobediència selectiva, dirigida per JxSí i la CUP.

Tota l’excepcionalitat jurídica atribuïda a la llei presentada ahir en societat en sessions televisades de matí i tarda s’explica per la necessitat de justificar el seu caràcter vinculant, fugint de qualsevol malintencionada comparació amb la consulta del 9-N. La nova legitimitat atribuïda al Parlament quan s’aprovi aquesta legislació no deixa lloc a cap dubte: serà vinculant perquè som sobirans i si guanyés el sí es proclamarà la independència. De totes maneres, la diputada Serra ho va sintetitzar més: «Serà vinculant perquè serà un acte decisiu i serà un acte decisiu perquè serà vinculant». El circumloqui polític practicat per Oriol Junqueras està fent escola. -Jordi Mercader - elperiodico.cat

A PROPÒSIT DEL TERRORISME 5.7.17

A l’Estratègia de Seguretat i Defensa d’Espanya, de la mateixa manera que a l’Estratègia Europea de Seguretat dissenyada per la UE, es defineixen els principals perills i amenaces a la seguretat, d’entre ells, el terrorisme, si fem cas al discurs oficial dels estats, l’amenaça més rellevant i urgent són els possibles atacs terroristes.

Però el terrorisme té una dificultat, no hi ha consens en la comunitat internacional sobre com definir-lo. Nacions Unides no ha estat capaç d’això, malgrat haver-ho intentat. Per una raó molt simple, perquè en situació de guerra o conflicte armat, en la lluita de la població per donar resposta a una agressió o ocupació estrangera, contra el colonialisme o contra un règim opressor que reprimeix els drets de la població, acusar els grups que practiquen la resistència armada de terroristes és inadequat, i molts estats s’han negat a ratificar una definició que negués el dret a rebutjar amb violència una agressió violenta. És l’anomenat dret a la defensa practicat per maquis, partisans i guerrillers als que no es pot acusar de terroristes, ja que seria tant com considerar a Che Guevara o Viriato com a tals.

Una altra cosa són els escrúpols morals i consideracions polítiques que es puguin tenir sobre els mètodes utilitzats per aquests grups armats. Aquesta mateixa prevenció és extensible a l’anomenat terrorisme d’Estat, practicat d’una manera o d’una altra per molts estats. Robespierre i Pinochet el van instal·lar com a política d’Estat i moltes accions practicades de manera il·legal des de les clavegueres de l’Estat podrien ser denominades com terrorisme. A Espanya, per exemple, els GAL.

Aquesta reflexió de Pere Ortega del Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs, és molt interessant i em remet a un cas actual: La Fiscalia de l’Audiència Nacional va presentar ahir un escrit d’acusació molt dur per als presumptes autors de l’agressió soferta per dos guàrdies civils i les seves parelles a Altsasu (Navarra), fets que el Tribunal Suprem ja va declarar que tenien caràcter terrorista. El fiscal José Perals sol·licita 62 anys i mig de presó per a un dels acusats i 50 anys de presó per a sis joves implicats en la pallissa, segons l’escrit fiscal. 

El ministeri públic sol·licita 12 anys i mig de presó per a cada un dels quatre delictes de lesions terroristes (un per cada agent i les seves respectives parelles) que atribueix a cada acusat. A més a més, a Ohian Ciordia li suma 12 anys i mig per amenaces terroristes, que fa una xifra total de 62 anys i mig de presó. Els sis processats que s’enfronten cada un d’ells a 50 anys de presó són Jokin Unamuno, Jon Ander Cob, Julen Goicoechea, Adur Ramírez de Alda, Aratz Urrizola i Iñaki Abad. Per a Ainara Urquijo, el ministeri públic sol·licita 12 anys i mig de presó per amenaces terroristes.

Tot i sent un acte condemnable, 62 anys de presó em sembla una barbaritat, com m'ho sembla sol·licitar 12 anys de presó per amenaces a la Guardia Civil, és una desmesura que nomès és pot donar en una dictadura democràtica com és l'espanyola, o una dictadura bolivariana que és el més semblant, sobretot tenint en compte que quan la Guàrdia civil ha amenaçat, assassinat o torturat a ciutadans, no ha rebut ni de lluny aquest càstig desmesurat.

COM SEMPRE 5.7.17

Quan Carles Puigdemont va acceptar el càrrec de president de la Generalitat va posar dues condicions al seu partit. Una era que no li demanessin que fos el candidat perquè no pensava acceptar i l'altra va ser que no li canviessin el guió del full de ruta a mitja legislatura. I el PDECat ha intentat fer les dues coses.

Fa uns mesos, tant en privat com en públic, la vella guàrdia convergent i la nova cúpula van intentar que Puigdemont s'ho repensés i accedís a ser el cap de llista. En privat i en públic, visiblement molest, ell ho va rebutjar. També fa uns mesos van començar a sorgir veus al partit, el primer va ser Francesc Homs, que van defensar que, davant les dificultats evidents per celebrar un referèndum en condicions, una sortida alternativa era repetir un 9-N. O sigui, un succedani de consulta. Puigdemont també es va oposar de ple a aquesta possibilitat. El president ha insistit sempre que hi haurà urnes i que el resultat serà vinculant. Als que dubtaven --dins i fora del partit-- de les seves intencions, vol demostrar-los que anava de cara. i nomès un gol en pròpia porta pot fer que tot se'n vagi en orris.

El President Puigdemont, en l'acte d'ahir al vespre al Teatre Nacional de Catalunya, va parlar dels votants del NO, com sempre, el més oblidats del procés que estan desamparats pels uns i pels altres, en terra de ningú. El que puguin dir C,s el Pp o el PSc no té, com sempre, cap rellevància, diuen el que els hi marca el guió i no se sortiran ni un bri de la línia. A Madrid comencen a preocupar-se, però com continúen sense entendre res, reaccionen de manual, un manual tranuïtat i obsolet. Començo a pensar que el referendum es celebrarà, com sempre, encara que no s'hagi celebrat mai, i com sempre el Govern de Madrid intentarà per terra mar i aire evitar-ho, com s'ha afanyat avui a recordar la Ministra de Cospedal, i em temo que com sempre, en no haber entés res, es possible que Ceuta i Melilla a banda, acabin per perdre la última colònia que els queda, i com sempre es preguntaran com ha estat possible, i com sempre, arribaran a la conclusió que no tenen cap conclusió per explicar-s'ho. De tenir 'un impero donde nunca se ponia el sol', s'han quedat a la lluna de València, a les fosques, i encara no saben com ni per que, com sempre.

FINS ALS OUS 4.7.17

-

- Els  precogs del Pp actúen ja a Catalunya -

El PP sobre Puigdemont: "bolivarià", "feixista", "irracional", "bogeria".  Ayllón assegura que el cessament "no és l'únic" acte de feixisme del president i Levy l'avisa del "deliri" i "la bogeria"

Cop d'autoritat o mostra de debilitat i de divisió. Les reaccions dels partits al fulminant cessament del conseller Jordi Baiget com a conseller d'Empresa i Ocupació ha generat una extensa reacció entre els partits, dividits entre els que hi veuen una acció encertada pel bé del procés o, com han evidenciat els principals partits de la oposició, veuen una acció "irracional", un "deliri", una cessió als "xantatges de la CUP" i, en última instància, una actitud "bolivariana" i "feixista".

És el cas d'alguns dirigent del PP, com el secretari d'Estat de Relacions amb les Corts i diputat del PP per Madrid, José Luis Ayllón, qui al programa La Llanterna de la Cadena COPE ha titllat la notícia del cessament com "una notícia molt poc edificant des del punt de vista democràtic "i que" pel que fa ha hagut un dissident en el si del Govern, el senyor Puigdemont ha actuat amb gran celeritat ". Però Ayllón ha anat més enllà en parafrasejar al president i retreure-li que "s'ha ficat al llit bolivarià i s'ha aixecat feixista" perquè "cessar una persona perquè opina diferent és un acte de feixisme".

És l'última consigna d'un Pp que encara que segueix sense entendre res del proces, comença a preocupar-se seriosament en veure que el moviment independentista no només no es desinfla, sinó que es manté i fins i tot va a l'alça, com certifica l'última enquesta d'un diari gens sospitós de ser de la ceba com la Vanguardia.

Fins i tot algú bastant moderat com Ayllón, se li va l'olla i diu de Puigdemont que "s'ha ficat al llit bolivarià i s'ha aixecat feixista" dos conceptes més aplicables a Ayllón o al Pp (per cert) que a Puigdemont, conseqüent en el seu cessament de Baiget, conseqüent i just, encara que la pressió de la CUP suposo l'haurà ajudat a prendre la seva decisió, la veritat és que un conseller no pot ni ha de fer les declaracions que va fer Baiget al Punt+avui, i si les fa, ja sap el que l'espera. Els ous d'Homs, no deixen de ser una enrabiada d'un cadàver polític de l'extinta CIu, que si bé és cert que han pagat cara la seva postura diversos dels seus membres com Mas, Rigau o Ortega, o el mateix Homs, en el fons han estat víctimes de la seva pròpia incompetència i inconsistència, que poc o gens tenen tots ells d'independentistes, llevat "potser" de Joana Ortega.

A tot això, no hauria d'oblidar Govern del Sr. Puigde-Junqueras, que si bé és cert que gairebé un 70% dels catalans declara que desitja votar en un referèndum, entre aquests hi ha molts partidaris del NO, que simplement com un servidor, n'están fins als ous del hamster del procés de mai acabar.

L'ÚNICA PREOCUPACIÓ DE ZOIDO 4.7.17

En els últims tres dies, 1374 persones han arribat a Itàlia travessant la Mediterrània a la recerca de refugi, segons informen a Público. En el que va de 2017, ho han fet més de 80 mil. Xifres que se sumen a les desenes de milers de persones que el país transalpí acull des de fa mesos en camps i centres de detenció saturats. Per si això fos poc, de les més de 39 mil persones que els Estats membre de la Unió Europea es van comprometre a reubicar des d'aquí, només 6.896 han estat efectivament traslladades. I el govern de Paolo Gentiloni ha dit prou i demana als seus col·legues europeus, Espanya inclosa, primer, que compleixin amb els compromisos de reubicació de refugiats, i segon, que el repartiment de la càrrega comenci molt abans, després dels rescats.

Espanya es va comprometre a acollir a 9.323 persones procedents de Grècia i Itàlia. A dia d'avui, només 144 refugiats han estat reubicats des del país transalpí enfront dels 742 des de territori grec. Alfonso Dastis, ministre d'Exteriors espanyol, culpa el tediós sistema de les dificultats d'Espanya per complir els seus compromisos. No obstant això, la Comissió Europea ha criticat la falta de voluntat de les autoritats espanyoles en no poques ocasions, tot i que reconeix que ha incrementat els seus esforços en els últims mesos.
Per la seva banda, el ministre d'interior, Juan Ignacio Zoido, confia que la Comissió Europea rebaixi les quotes, davant les dificultats dels estats membres, tot i ser ridícules respecte a les xifres de refugiats. L'executiu europeu fa mesos que insisteix en el fet que, tot i que complís el termini al setembre sense aconseguir els objectius fixats, el compromís es renovaria. El Comissari Avramopoulos ha amenaçat a més amb processos d'infracció contra els països que no compleixin el que s'ha acordat.

En qualsevol cas, tampoc ha agradat a Madrid la proposta d'Itàlia de compartir la responsabilitat del desembarcament de persones procedents dels rescats a la Mediterrània. Consideren que no és la solució i que, en qualsevol cas, aquesta crisi, com la grega, ha de tenir una resposta europea. Els ministres d'Interior que es reuneixen dijous que ve, probablement, hauran de debatre la posició italiana.

D'altra banda, Itàlia ha demanat de nou l'ajuda dels seus socis europeus per afrontar una situació que el govern qualifica d'emergència. Emmanuel Macron, president de França, va dir durant una roda de premsa en el passat Consell Europeu de juny que Itàlia ja va avisar un cop i Europa no va acudir a la crida en plena crisi dels refugiats. Que el fracàs en la gestió migratòria és una falta de voluntat i solidaritat. I té raó. El que queda per veure és si aquesta vegada els Estats membres de la Unió Europea responen a les demandes d'Itàlia o de nou, el projecte europeu s'ofega en promeses incomplertes.

Mentre Espanya i Europa maregen la perdiu, més de 60 mil persones esperen a Grècia i Itàlia a ser acollides, encara que a Europa i Espanya no els deuen importar molt, de fet l'única i màxima preocupació del ministre Zoido és a veure si aconsegueix rebaixar la xifra de refugiats a acollir, i això si els acull.

LA RELIGIÓ DEL MERCAT 4.7.17

Gairebé tots els dirigents polítics, ja siguin de l'esquerra tradicional o de la dreta, ja siguin del Sud o del Nord, confessen una veritable devoció pel mercat, i en particular pels mercats financers. En realitat caldria dir que ells han muntat una veritable religió del mercat. Cada dia, en totes les cases del món que tenen televisió o internet, es celebra una missa dedicada al déu Mercat durant la difusió de l'evolució de les cotitzacions de la Borsa i dels mercats financers. El déu Mercat envia els seus senyals a través del comentarista financer de la televisió o de la premsa escrita. Això passa no només en els països més industrialitzats sinó també en la major part del planeta. A Xangai o a Dakar, a Rio de Janeiro o en Tombouctou, un pot saber quines són «els senyals enviats pels mercats». A tot arreu, els governs han dut a terme privatitzacions i han creat la il·lusió que la població podria participar directament dels ritus del mercat (mitjançant la compra d'accions) i que com a contrapartida es beneficiaria si interpretava correctament els senyals enviats pel déu mercat. En realitat, la petita proporció de població treballadora que va adquirir accions no té el més mínim pes sobre les tendències del mercat.

D'aquí a alguns segles, potser es llegirà en els llibres d'Història que, a partir dels anys vuitanta del segle XX, va fer furor cert culte fetitxista. L'expansió així com el poder que va arribar a tenir aquest culte potser es relacionarà amb els noms de dos caps d'Estat: Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Es destacarà que aquest culte es va beneficiar des dels seus inicis de l'ajuda dels poders públics i de les potències financeres privades. En efecte, perquè aquest culte trobés cert ressò en les poblacions, va ser necessari que els mitjans de comunicació públics o privats li rendissin homenatge quotidianament.

Els déus d'aquesta religió són els Mercats Financers, als quals es van dedicar temples anomenats Borsa, i on només són convidats els grans sacerdots i els seus acòlits. Al poble dels creients se li convida a entrar en comunió amb els déus Mercats mitjançant la pantalla de TV o de l'ordinador, el diari, la ràdio o la finestreta del banc. Fins en els racons més recòndits del planeta, gràcies a la ràdio o la televisió, centenars de milions d'éssers humans, als qui es nega el dret de tenir les seves necessitats bàsiques satisfetes, són convidats a celebrar als déus Mercats. Aquí al Nord, en la majoria de diaris llegits pels assalariats, les mestresses de casa i els desocupats, hi ha una rúbrica del tipus «on col·locar els seus diners», tot i que una aclaparadora majoria de lectors i lectores no compta ni amb una acció en la borsa. Es paga als periodistes perquè ajudin els creients a comprendre els senyals enviats pels déus.

Per augmentar el poder d'aquests déus sobre l'esperit dels creients, els comentaristes anuncien periòdicament que aquests han enviat senyals als governs per indicar-los la seva satisfacció o el seu descontentament. El govern i el Parlament grecs, havent comprès finalment el missatge rebut, han adoptat un pla d'austeritat de xoc que farà pagar la crisi als de sota. Però els déus segueixen descontents amb el comportament d'Espanya, Portugal, Irlanda i Itàlia. Els seus governs també han de portar com a ofrenes importants mesures antisocials per a calmar-los.

Els llocs on els déus aclaparen amb la manifestació de les seves humors estan a Nova York, a Wall Street, a la City de Londres, a les borses de París, de Frankfurt i de Tòquio. Per mesurar la seva satisfacció, es van inventar instruments que porten el nom de Dow Jones a Nova York, Nikei a Tòquio, al CAC40 a França, el Footsie a Londres, el Dax a Frankfurt, l'IBEX a Espanya. Per assegurar-se la benevolència dels déus, els governs sacrifiquen els sistemes de seguretat social en l'altar de la Borsa, i a més privatitzen.

Valdria la pena preguntar-se per què a aquests operadors se'ls ha atorgat aquesta dimensió religiosa. Ells no són ni desconeguts ni mers esperits. Tenen nom i domicili: són els principals dirigents de les 200 multinacionals més grans que dominen l'economia mundial amb l'ajuda del G-7 i d'institucions com ara l'FMI -que va tornar al centre de l'escenari gràcies a la crisi després d'haver passat un temps a el purgatori-. També actuen el Banc Mundial i l'Organització Mundial de Comerç, tot i que aquesta no estigui en el seu millor moment, ningú sap si de nou pot ser l'elegida dels déus. Els governs no són una excepció: des de l'era de Reagan i Thatcher van abandonar els mitjans de control amb què comptaven sobre els mercats financers. Dominats pels inversors institucionals (grans bancs, fons de pensions, companyies d'assegurances, fons d'inversió lliure ...) els governs els van donar o prestar bilions de dòlars perquè puguin cavalcar de nou, després del desastre de 2007-2008. El Banc Central Europeu, la Reserva Federal nord-americana, el Banc d'Anglaterra presten diàriament, amb un tipus d'interès inferior a la inflació, enormes capitals que els inversors institucionals s'afanyen a utilitzar en forma especulativa contra l'euro, contra les tresoreries dels Estats , etc. Actualment, els diners pot travessar fronteres sense cap imposició fiscal. Cada dia circulen al món 3 bilions de dòlars saltant-se les fronteres. Només menys del 2% d'aquesta suma s'utilitza directament en el comerç mundial o en inversions productives. Més del 98% restant es dedica a operacions especulatives, especialment sobre les monedes, els títols del deute o les matèries primeres. Hem d'acabar amb la trivialització d'aquesta lògica de mort. 

Es necessita crear una nova disciplina financera, expropiar a aquest sector i posar-lo sota el control social, gravar amb forts impostos als inversors institucionals que primer van provocar la crisi i després es van aprofitar d'ella, auditar i anul·lar els deutes públics il·legítims, instaurar una reforma fiscal redistributiva, reduir radicalment el temps de treball per tal de poder contractar massivament, però sense disminuir els salaris, etc. En dues paraules, començar a posar en marxa un programa anticapitalista. Com diu l'acudit de el roto: si manen els mercats, estalviem-nos els Governs.

La religió de mercat - Eric Toussaint - 

Traduït per Griselda Pinero i Raúl Quiroz 

http://www.cadtm.org/La-religion-de-mercado

 - via arrezafe.blogspot.com

CANVIS QUE NO ARRIBEN 28.11.16

Quan es parla de si hi haurà canvis a Cuba amb motiu de la mort del 'Comandante', es parla sense conèixer la idisioncràcia de l'illa i el Govern dictatorial dels Castro. A l'any 2009 amb Fidel ja retirat tambè es parlava de canvis, però el pais segueix igual set anys més tard, amb Fidel o sense ell. Un país amb 3 monedes: dòlars, pesos convertibles i pesos a seques que són els del poble, dòlars per els de l'aparell, pesos convertibles pels relacionats amb el turisme i afins amb els que es poden comprar coses, i els pesos amb els que a penes es pot comprar res. 
En l'escrit que ve a continuació de fa set anys, ja s'albirava que els canvis eren purament estètics no étics, i així ha estat i seguirà igual, almenys fins al 2018.

8 de març de 2009 - Vist des de la distància sembla hem assistit a un cop d'estat des del propi poder a Cuba, amb el cessament del ministre d'Exteriors, Felipe Pérez Roque, i el d'Economia, José Luis Rodríguez, així com ha estat rellevat del seu càrrec el vicepresident Carlos Lage, que serà substituït pel general José Amado Ricardo Guerra com a cap de Gabinet. Raúl Castro ha guanyat de moment la partida als dofins del seu germà Fidel. S'espera de Raúl Castro una progressiva laxitud repressiva així com una lenta però sòlida obertura cap a una definitiva democratització de l'illa. No hi ha una altra solució per sortir de l'aclaparament econòmic, i el canvi en la Presidència dels Estats Units sembla indicar que la resposta seria favorable per part del seu principal enemic. Però també cal tenir en compte en cas de produir-se aquest acostament, la reacció de Chavez i la resta de Governs sud-americans. Al cap i a la fi Chavez és qui està realment donant un cop de mà i més a la precària economia de l'illa cubana, només cal fer una passejada pel malecón per veure els vaixells de càrrega curulls de tot que arriben al port de l'Havana, així com els petroliers. Complicat ho té Raúl Castro que haurà de fer molts equilibris per aconseguir una sortida digna al desastre que han estat aquests cinquanta anys de socialisme o mort, que han acabat sent una patètica paròdia de si mateixos. No hi ha cap altra sortida, democràcia, llibertat, Estats Units, o mort .... de fam, d'inanició o d'avorriment, i aquest esforç, al sofert poble cubà se li deu i s'ho mereix.

L'ANCIÀ DICTADOR VA MORIR FA MOLT DE TEMPS 28.11.16

L'ancià dictador va morir fa molt de temps. Els mitjans oficials recentment han anunciat l'última i definitiva defunció de Fidel Castro i he cregut percebre en el missatge luctuós més alleujament que dol. Si jo fos una persona piadosa sentiria almenys una mica de pena, però no és el cas.
Definitivament, la pietat pels dèspotes no es compta entre les meves poques virtuts. I, com sempre he preferit el cinisme per sobre la hipocresia, estic convençuda que el món serà un millor lloc sense ell. De qualsevol manera, per a mi ja l'ancià dictador havia mort molt temps enrere, en una data imprecisa, sepultat sota alguna polsegosa làpida sense epitafi en el més recòndit de la meva memòria, així que només puc sentir curiositat pel que pogués significar aquest esperat (desesperat) desenllaç per a aquells que han mantingut lligats els seus destins a cada espasme de les seves nombroses morts.
En les frases que vénen a continuació es defineixen les sensacions de Miriam Celaya cap a Fidel, les seves i les de la majoria de cubans.

• Los propios cubanos ayudábamos a construir las rejas de nuestra cárcel y, dóciles, dejábamos las llaves en manos del carcelero.
• El verdadero poder de Fidel Castro nunca fue el amor de los cubanos, sino el temor inconfesable que estos sentían hacia él.
• Para casi todos los cubanos suele resultar más cómodo esperar los cambios derivados del curso de la naturaleza que arriesgarse a hacerlos por sí mismos. 
• Temor, admiración, respeto, devoción, duda, incredulidad, rencor, desprecio y, por último, la más absoluta indiferencia, fueron las sensaciones que su existencia marcaron en mí.
• Miriam Celaya - la Habana - 26.11.16

MERAVELLES DE LA VOLUNTAT 8.10.16

A les tres en punt don Pedro arribava a la nostra taula, saludava cada un dels concurrents, pronunciava per a si unes frases indesxifrables i silenciosament prenia seient. Demanava una tassa de cafè, encenia un cigarret, escoltava la conversa, bevia a glops la seva tasseta, pagava a la cambrera, prenia el seu barret, recollia el seu portafoli, ens donava les bones tardes i se n'anava. I així tots els dies.

Què deia don Pedro en asseure's i en aixecar-se amb cara seriosa i ulls durs? deia:

Tant de bo et moris.

Don Pedro repetia moltes vegades al dia aquesta frase. A l'aixecar-se, en acabar el seu tocat matinal, a l'entrar o sortir de casa -a les vuit, a la una, a les dues i mitja, a un quart de vuit-, al cafè, a l'oficina, abans i després de cada menjar, a l'anar a dormir cada nit. La repetia entre dents o en veu alta, a soles o en companyia. A vegades només amb els ulls. Sempre amb tota l'ànima.

Ningú sabia contra qui dirigia aquelles paraules.

Tots ignoraven l'origen d'aquell odi. Quan es volia aprofundir en l'assumpte, don Pedro movia el cap amb desdeny i callava, modest. Potser era un odi sense causa, un odi pur. Però aquell sentiment l'alimentava, donava serietat a la seva vida, majestat als seus anys. Vestit de negre, semblava portar dol per endavant per el seu condemnat.

Una tarda don Pedro va arribar més greu que de costum. Es va asseure amb lentitud i al centre mateix del silenci que es va fer davant la seva presència, va deixar caure amb simplicitat aquestes paraules:

-Ja l'he matat.

A qui i com? Alguns van somriure, volent prendre's la cosa de broma. La mirada de don Pedro els va aturar. Tots ens sentiem incòmodes. Era cert, allà se sentia el buit de la mort. Lentament es va dispersar el grup. Don Pedro es va quedar sol, més seriós que mai, una mica laci, com un astre cremat ja, però tranquil, sense remordiments.

No va tornar l'endemà. Mai va tornar. ¿Va morir? Que potser li va faltar aquest odi vivificador. Potser viu encara i ara odia a un altre. Reviso les meves accions. I t'aconsello que facis el mateix amb les teves, no fos cas que hagis incorregut en la còlera pacient, obstinada, d'aquests petits ulls miops. Has pensat alguna vegada quants -potser molt propers a tu- et miren amb els mateixos ulls de don Pedro?

Meravelles de la voluntat

Octavio Paz ciudadseva.com

ANNA POLITKÓVSKAIA, 10 ANYS 7.10.16

L'assassinat de la periodista russa crítica amb el Kremlin Anna Politkóvskaia segueix sent una incògnita deu anys després de la seva mort. Malgrat alguns avenços en la investigació, hi ha poques garanties que totes les persones implicades en el crim siguin jutjades, incloses les que van ordenar la mort de la periodista. Politkóvskaia era coneguda per les seves crítiques per l'actitud de l'aleshores president Vladímir Putin (Deu anys més tard hon torna a ser) a la república de Txetxènia.

A Rússia no s’estan d’endergues ni cuiden massa les formes, allí, la feina de periodista si no ets addicte o servil amb el règim, val molt poc, en varem tenir l’exemple amb l'assassinat d'Anna Politovskaia, avui fa 10 anys. El  setembre de 2009 un altre assassinat sospitós es va donar amb Magomed Yevloyev propietari de la pàgina web Ingusetia contraria i molt crítica amb el Govern. La versió oficial és que la policia el va detenir a l’aeroport de la província de Ingusetia i quan el duien en un cotxe policial, a uns dels uniformats se li va disparar l'arma accidentalment quan el periodista intentava prendre-li.-

vinyeta d'un diari francés

He vist explicacions millors que aquesta que no se l’empassa ni el propi Kremlin. La sinistra ombra de Putin és molt allargada. Més d'un periodista que haurà desaparegut o haurà tingut un accident i ni tan sols ens n’haure’m assabentat. 
L’últim cas és un clar exemple dels pocs miraments que es gasten els reis del gas. Al bell mig de Moscou i a plena llum del dia, un pistoler va assassinar també al 2009 Serguei Markèlov, un advocat que investigava el cas de l’assassinat d’una jove txetxena per part d’un coronel de l’exèrcit rus. 
A Rússia, si tafaneges, si pretens investigar alguna acció inconvenient als interessos de l’Estat, ja has begut oli. 

lloc on va ser assasinada Politkóvskaia

Tal com es varen produir els fets criminals encara és més dur. Markèlov estava sent entrevistat per una periodista free lance en el moment del crim. La periodista, Anastasia Baburova intentà detenir l’agressor, que sense miraments li va clavar un tret al cap que la va deixar malferida i poc després va morir a l'hospital. 
No és país per a periodistes Rússia, si pretenen investigar qualsevol qüestió que molesti a qui tots ja sabem, però ningú diu res a Occident, té gas i petroli, i a mitja Europa i països satèl·lits els té agafats per les olletes. I com aquí ja hem après a mirar cap l'altre banda amb absolut cinisme, ja ens està bé.Recordar que des de 1993 fins a dia d'avui, que se sàpiga n'han mort més de 300.

Ah! el cas que investigava el periodista assassinat era el d'una jove musulmana txetxena, perquè a Txetxenia si que s'està produint un genocidi fa anys, però com és un conflicte opac i un afer intern, no se’n parla, o millor dit, no convé parlar-ne, i els musulmans txetxens no importen a ningú, són musulmans de tercera, abandonats per Alà i per la resta en mans dels seus botxins que amb total impunitat els van anorreant en una lenta i sagnant comtessa.

NO ÉS NO....., O ALOMOJÓ 7.10.16

Un anunci comença amb una actriu porno (Amarna Miller) dient: "Vaig néixer en un país hipòcrita on la mateixa gent que em diu puta es fa palles amb els meus vídeos".
El Saló Eròtic de Bar­celona  va començar ahir, però el seu espot publicitari ja ha rebut més de tres milions de visites a Youtube

El vídeo que serveix per promocionar el saló Eròtic de Barcelona, ha creat controvèrsia, i això que diu veritats de l'alçada d'un campanar, però les xarxes socials s'han escandalitzat, de fet les xarxes socials cremen sovint i per poca cosa. Hi ha qui considera que aquest anunci és hipòcrita pel fet de criticar el que ells mateixos fan. Altres troben a faltar alguna crítica a la violència de gènere o al masclisme i els sorprèn que el saló estigui patrocinat per una casa de barrets.
D'entrada les actrius porno no són putes, i que si ho fossin?, aquí el problema rau en què el paper de la puta ha canviat amb el pas del temps, abans en certa manera complia una tasca social d'aprenentatge sexual dels joves, la imatge d'un pare emportant-se al seu noi de putes era abans bastant freqüent, no és només de pel·lícula, i també hi hauria la Teresa a l'hora de la iniciació, però aquesta és una altra història.

Que la publicitat i els seus eslògans són una arma de doble tall prou se sap (Otan de entrada NO), al PSoE li ha passat quelcom semblant, i no és la primera vegada (recordeu l'apoyaré...... de ZP) tot i que aquí no hi ha ja ni l'eròtica del poder, sinó colpistes i caporals xusqueros, de fet només els hi falta la cabra. Van crear conscientment o no, un eslògan que va resultar molt enginyós. No és No. Un eslògan que l'han acabat reinterpretant o alguns no l'hem entès bé, o potser en coincidir amb el de les feministes contra les agressions masclistes, s'han acabat fent un embolic. En resum, el no és no, no era a Rajoy, en realitat, era un no a Pedro Sánchez i als seus propi ­militants i un exemple claríssim de doble moral. No és no, ha acabat sent un alomojó de Zaplana.
Els ha passat que volien ser moderns i creatius, però no tant. Té raó Amarna Miller, vivim en un país fas­ti­gosament hipòcrita, i afegiria..., fariseu, covard i ple de falsos modernets que ranciegen.

EL CRUSANT ÉS AMB BANYES, ESTÚPIDS! 6.10.16

Comentaba ahir el premi al millor 'croissant artesà' d'Espanya, obtingut per la pastisseria Canal de Barcelona.

En la informació dels diaris no hi sortia la foto del 'croissant' guanyador, que entenc és el d'aquesta pàgina web de la propia pastisseria, però, ai las, hi ha un però, això de la foto no és un 'croissant' 'comme il faut', tot i que el 'croissant' no és un invent francés, i per tant el premi se'ls hi hauria de retirar. A aquest 'croissant' li falta la part millor del 'croissant', les banyes, i li falten no per una questió menor, el croissant autèntic té banyes. 

S'en queixàven ahir els del versióRAC1 de la manca de banyes precisament en uns crusants que els hi havien enviat els de la Pastisseria Canal, i servidor estaria amb en Peyu, millor els crusants de llard, pel meu gust clar.

Els seus orígens semblen remuntar-se a la ciutat de Viena, on es van crear per a commemorar la fi del setge de 1683 pels turcs. La paraula 'croissant' significa 'creixent' en francès, per raó de la seva forma de lluna creixent, que és el símbol de l'Islam, d'ací la forma del 'croissant' autèntic, de mitja lluna. a banda, en català s'hauria d'escriure crusant i en castallà croasán. O sia que ni premiats ni organitzadors tenen molt clar com ha de ser un autèntic crusant, ni tan sols saben dir o escriure correctament el seu nom. País!

SANT TORNEM-HI AMB LES CORRIDES 6.10.16

El Tribunal Constitucional (TC) navega rumb a una nova col·lisió amb Catalunya. Els magistrats tenen des d'aquest dimecres sobre la taula una ponència que proposa anul·lar la prohibició dels toros aprovada pel Parlament de Catalunya el 28 de juliol del 2010. El més probable és que es debati i s'aprovi d'aquí dues setmanes, però la notícia ha reobert ja la guerra entre pro i antitaurins i amenaça de llançar més combustible a l'enfrontament entre la Generalitat i l'Estat a l'amputar una altra competència que només el PP va discutir al seu dia que correspongui a Catalunya. Tenint en compte que la cosa ve del 2010, s'ha de reconèixer que el TC no pateix ejaculació precoç amb el transsumpte de l'assumpte de les corrides.

Però que ningú es preocupi, les corrides de toros no tornaran a Catalunya, la iniciativa legislativa popular que va acabar amb un espectacle que ens avergonyia a una gran majoria de la societat catalana i que segueix avergonyint una gran majoria de la societat espanyola no ho pot permetre. Si com sembla, el Tribunal Constitucional dicta sentència a favor d'anul·lar la llei catalana que prohibeix les corrides, ensopegarà amb la  Generalitat, que podria regular aquest espectacle posant tantes traves i condicions impossibles que arribarien a treure les ganes fins i tot de l'empresari més tosuda en seguir perdent diners a la Monumental de Barcelona perm omplir la plaça amb turistes de tercera i omplir nomès quan ve José Tomàs, un torero - per cert - molt sobrevalorat, car l'ùnic mèrit que tè és que no s'arronsa davant del toro i sap matar-lo de manera eficaç.

• «Els toreros hauran de lidiar les bèsties amb armadura, casc amb ploma lateral, visor i cresta alta, i escut de legionari romà per garantir la seva protecció vital», podria dictaminar el nou reglament d'espectacles taurins de Catalunya que s'hauria de redactar. Encara que preferiria un articulat més fidel a la gloriosa i famosa lluita del cos a cos entre la bèstia i l'home: «Els toreros lluitaran contra el toro en igualtat de condicions, completament despullats, o si ho prefereixen, amb tutú rosa». I per ser justos amb tots els participants, el reglament hauria d'indicar que abans de començar la festa la bèstia participant hagués de firmar de pròpia mà un document on es comprometés a estar en ple ús de les seves facultats físiques i mentals per poder participar en l'espectacle. I el cavall també, escriu Aïda Gascón a el periódico, fotent-se'n.

I és que ¿per què han de tornar les corrides de toros a Catalunya quan ningú les ha trobat a faltar durant aquests últims sis anys? No hi ha un moviment social que reclami tornar a veure sang a l'arena els diumenges a la tarda. Ja feia molts anys que la tauromàquia barcelonina sobrevivia a base de turistes que venien enganyats. Russos, japonesos, xinesos, italians i alguns anglesos, molts dels quals sortien horroritzats -i a vegades fins i tot vomitant o plorant- al presenciar la dantesca imatge d'un toro moribund escopint sang mentre la gent aplaudia. Els que hi ha al darrere, i molt al darrere, de la tossuderia d'imposar aquesta plaga són els mateixos que porten la «defensa de la tauromàquia» al seu programa electoral. Els mateixos amb els quals militava -¡quina casualitat!- l'actual president del Tribunal Constitucional. Els mateixos que, per cert, van gastar 6.000 euros en corrides amb les famoses targetes black.

Dit això, si la Generalitat vol tenir tota la legitimitat moral per prohibir les corridas, que posi fi als correbous tambè, el que no pot ser és prohibir una cosa i consentir l'altra, i això de permetre els correbous - que és una altra salvatjada - ho va fer el Partit sense nom, abans dit CDC o CIu, per qüestions purament electorals de cara a la gent de les terres de l'Ebre, però insisteixo, si volen tenir legitimitat, que prohibeixin tambè els correbous. O així m'ho sembla a mi.

JO JA NO ENTENC RES 5.10.16

Expliquen els diaris que el Concurs al millor croissant artesà de mantega d'Espanya s'ha convertit en un esdeveniment popular que porta cues de gent a les portes de l'establiment que cada any rep el guardó. Ahir al matí, a l' Escola de Pastisseria del Gremi de Barcelona es va celebrar la novena edició d'aquest concurs que ha guanyat la pastisseria Canal de Barcelona, amb Toni Vera al capdavant, que s'ha imposat a 42 pastissers més que havien presentat els seus croissants artesans. La pastisseria Canal, amb establiments al carrer Muntaner i Calvet de Barcelona, va néixer l’any 1970 i ha introduït la innovació en la tradició. Elabora brioixeria i pastisseria clàssica i contemporània i té servei de càtering. 

Fins aquí tot molt bé, tot i que si no hi ha una mica de llard no se jo si és tant bó, però per descomptat el croissant que ha guanyat aquest concurs fet per Toni Vera, no és el millor d'Espanya, ni de Catalunya, ni tan sols de Barcelona; aquest croissant premiat és el millor d'entre els 42 pastissers que s'han presentat al concurs, però em sembla que a Barcelona, Catalunya i Espanya hi ha unes quantes pastisseries més que deuen fer tambè bons croissants, a Vic n'hi ha una, sense anar més lluny, i no és Masrramón que no ho sé, però si un nebot seu. I déu n'hi do Lleonart a Sant Celoni, i com aquests dos exemples, més pastisseries de les gairebé mil que hi han a Espanya, deuen fer algunes d'elles croissants bons, o molt bons.

Per tant, entenc no és cert ni correcte dir que aquest croissant de la Pastisseria Canal és el millor d'Espanya (lo d'artesà deu ser de conya, tots ho son), ara, últimament passen coses rares, TV3 fa un homenatge a Tamudo, aquell noi que al llarc de la seva carrera va fer uns quants gols amb l'Espanyol i es publica l'autobiografia del barrut holandes, que fins i tot algú la comprarà i tot. Marededéu....

Jo ja no entenc res, ja ho deia la iaia del Serrat: el món està ben girat.

NO HI HA RES A FER 5.10.16

L'ésser humà és estúpid per naturalesa, va incorporat a la seva genètica, però si aquest ésser huma o homínid és un ens polític el grau d'estupidesa s'agreuja, car en entrar en el pervers entramat del comportament titellaire de les consignes de partit perd la seva personalitat i és un mer repetidor de consignes marcades des de dalt. No deixa de ser pervers també com les desqualificacions, insults, difamacions, falses acusacions i més que es profereixen en el quefer de la seva activitat, de produir-se en la vida diària o professional seria objecte constant de baralles o de demandes judidicals. 
Es diuen de tot i més, però tot queda dins el marc de la seva activitat política, i no s'enrojolen ni els hi cau la cara de vergonya, amb un cinisme absolut ataquen o son atacats sense immutar-se. I mira que les hemeroteques els n'hi fan de mal en recuperar declaracions anteriors sobre qualsevol tema, però ells - com deia - sense immutar-se, són capaços de negar la major, la menor i la derivada. El que ahir convençuts deien era blanc, l'endemà amb el mateix rostre impenetrable diran que és gris i al cap de dos dies que era negre i es quedaran tan amples. Sempre somrient intentat convèncer-nos que l'última afirmació és la correcte i que tot això ho fan per vocació de servei al poble i sense ànim de lucre.

Aquests espècimens no són patrimoni nostre, medren en qualsevol estat dit democràtic i són els qui ens manen i prenen decisions suposadament per afavorir-nos, i així ens va, i, el problema és que ni tan sols és pot fer la revolta i enviar a pastar fang a tota aquesta casta. Guanyi qui guanyi la revolta, el poder, la partitocràcia el contaminarà i més d'hora que tard tornarem a ser al mateix lloc. És la política que ho corromp i ho contamina tot i fins ara ningú ha estat capaç de trobar la solució. Dona igual que les llistes siguin obertes o tancades, ells governen i politiquegen d'esquenes al poble i aquest com el xicot de l'enterrament de Cioran l'únic que pot fer és resignadament clamar : no hi ha res a fer, no hi ha res a fer.

UPyD, IU, CiU, PSOE... ¿QUI SERÀ EL SEGÜENT? 5.10.16

• Com en una novel·la d'intriga, un darrere l'altre van caient partits, mentre els supervivents busquen explicacions i es convencen que a ells no els pot passar. Isaac Rosa - zona crítica - eldiario.es

El sistema espanyol de partits comença a assemblar-se a Deu negrets, la famosa novel·la d'intriga d'Agatha Christie on els protagonistes van morint un a un, i els que queden vius només poden preguntar després de cada assassinat: "Qui de nosaltres serà el següent?".

Aquest cap de setmana li va tocar al PSOE, que va dir que anava al Comitè Federal per cosir un parell de trencats, i després d'una apagada va aparèixer cosit, sí, però a punyalades. L'endemà, en el vell casalot del Congrés dels partits supervivents comenten els successos del cap de setmana, asseguts al costat de la llar de foc, i llavors un d'ells xiuxiueja: "Us en recordeu d'UPyD? Sí, aquell partit magenta... Tenia tota una vida per davant i, de sobte, després d'unes europees boges, va aparèixer mort al matí següent d'unes municipals? ".

Després d'uns segons de consternació, un altre pregunta: "¿I què va passar amb IU? Anaven a créixer a la calor del descontentament, eren la veritable esquerra, el partit dels perdedors de la crisi, i mira'ls, porten dos anys dessagnant-se elecció rere elecció, quedant-se fora d'ajuntaments i parlaments. i mira com van acabar a Catalunya...".

"Què va ser de CiU?", Interromp algú, i una suor freda recorre als presents. "Sí, aquell partit que era hegemònic a Catalunya i decisiu a Espanya. Es va dividir, va canviar de nom, es va diluir en llistes unitàries, i avui busca desesperadament algú a qui abraçar-se per salvar la següent cita electoral."

"UPyD, IU, CiU, PSOE ...", explica un, amb els dits de la mà, i obrint molt els ulls llança als altres una pregunta punyent: "Qui serà el pròxim? Qui de nosaltres esclatarà demà?".

Els reunits es passen la nit consolant-se, llevant la por com poden, buscant explicacions a cada desgràcia per no pensar que camina solt un assassí en sèrie: "El d'UPyD era previsible, un partit amb poca arrel, que no se sabia si era de esquerra o de dreta ... Un bluf dels mitjans, vaja ... ". "El cas d'IU és diferent, els va caure a sobre el mur de Berlín, no van saber refundar, el seu temps va passar ...". "El de CiU és culpa del maleït Procés, van voler cavalcar i acabaran per terra, sense oblidar la corrupció ...". "El PSOE? Es veia venir, porten temps en declivi, i després hi ha la crisi de la socialdemocràcia europea ...". I així tot, que això de la crisi de règim és una llegenda urbana, aquí estem tots molt sans i anem aguantant fins que ens facin fora.

De matinada, insomnes, cadascun ja en la seva alcova repassa les seves fortaleses, es convenç que això a ells no els pot succeir: "Al PP hem sobreviscut a la corrupció ia les retallades, i som un partit unit i fort. A la dreta no passen aquestes coses... ". "La crisi política no afecta Ciutadans, som nova política, part de la solució i no del problema, no tenim res a veure amb els vells partits...". "Problemes a Podem? Vinga ja, nosaltres vam néixer del No ens representen, el règim el 78 no ens arrossegarà en la seva caiguda, i les nostres diferències internes són només sa debat...".

Amb el cadàver del PSOE encara al jardí, ningú cluca ull aquesta nit. A l'alba, es retroben al saló, alleujats de seguir vius, però alhora mirant-se amb inquietud els uns als altres, passant llista per si falta algú, no sigui que durant la nit hagi rebentat un altre partit.

NO ELS ESCOLTIS, CORTE INGLÉS 4.10.16

El Corte Inglés ha retirat un anunci de la tornada a l'escola després d'una petició impulsada per la plataforma Hazte Oír. El col·lectiu ha recollit 21.000 signatures en contra de l'espot perquè considerava que era "un atac a la família" tradicional. 

"Han desaparegut del seu canal de YouTube", anuncia triomfal el diari Actuall, afí al col·lectiu Fes-te Sentir. Efectivament, El Corte Inglés sembla haver cedit a la pressió i els vídeos de la tornada a l'escola consten com "privats". Pel que sembla, seria el mateix director de comunicació de la companyia qui ha anunciat la retirada dels controvertits anuncis a la plataforma de recollida de signatures, que va llançar a mitjans del passat mes una campanya en la qual denunciava que l'aparició de dos homes exercint de pares de família "promociona una idea extraordinàriament greu: que els nens no tinguin dret a un pare i una mare". Des el Corte Inglés confirmen la fi de la campanya publicitària, en haver "caducat els drets musicals temporals" de la banda sonora de l'anunci. 21.000 persones van recolzar la petició i, finalment, han aconseguit el seu objectiu. No és la primera campanya de Hazte oir contra grans empreses espanyoles. Ja al febrer, els seus impulsors van protestar per la presència d'una parella gai a les publicitats de VIPs. L'empresa de restauració, però, no va retirar la campaña. Per altra banda, fa dues setmanes es va llançar la petició contrària a Change.org. Gairebé 70.000 firmes avalen una carta, dirigida al Departament de Màrqueting dels grans magatzems, que sol·licita que no es retiri l'espot.

Queda clar que els de Hazte oir són homòfobs, ultra catòlics i miserables homòfobs, i els del Corte Ingles uns cagons que s'han plegat a les seves exigències. I més aviat qui s'hauria de queixar no són els homòfobs, ni els gais sinó els homes en general que a l'anunci som tractats de maldestres de cara als nostres fills a l'hora de folrar un llibre. El Corte Inglés no tenia d'haver cedit a les presions de Hazte oir, i retirar l'anunci, Hazte oir no és res, pura brossa rancia anacrònica, que volen dir amb que l'anunci ataca a la familia tradicional? és tradicional la familia d'un capella o una monja?. Crec que el Corte Inglés hauria de tornar a emetre l'anunci i si com diuen els han caducat els drets de la música que la canvíin. 

I SI PERDÉSSIM LA PACIÈNCIA? 4.10.16

Molts dels equívocs referents a la gestió democràtica del poder provenen, al meu parer, de l'ambigüitat del concepte de consens. El que segueix és un raonament actualment difós entre un bon nombre d'anarquistes.

Quan el fonament de la societat de la dominació era visiblement la brutalitat de la força, el significat de les pràctiques de revolta resultava evident per als explotats. Si aquests no es rebel·laven era precisament perquè el xantatge de la policia i la fam els obligava a la resignació ia la misèria. Contra aquest xantatge per tant, calia actuar amb determinació. Avui, per contra, les institucions de l'Estat compten amb la participació, dirigida, de les masses, ja que una urgent operació de condicionament els ha fet consentir. Per aquest motiu la revolta ha de desplaçar-se al pla de la deslegitimació, de l'erosió gradual i ascendent del consens. Per tant, seria a partir d'aquestes petites zones en les que la presència del poder no està legitimada, en què està posada entre parèntesis, per així dir-ho, que es pot fer créixer un projecte de transformació social. D'altra manera la rebel·lió es converteix en un actuar com a fi en si mateix, en el millor dels casos un inútil i incomprès gest testimonial, en el pitjor una contribució a la repressió i un perillós allunyament de les necessitats reals dels explotats. Aquesta em sembla l'essència d'un discurs que ve freqüentment adornat de mil maneres diferents.

Tot aquest raonament es basa en realitat en una premissa falsa, segons la qual existiria una separació entre el consens i la repressió. Que l'Estat necessita de tots dos instruments de control és una cosa evident i crec que ningú incorre en l'error de negar-ho. Però adonar-se que el poder no pot sostenir-se només amb la policia o la televisió, no n'hi ha prou. L'important és comprendre en quina proporció estan relacionades entre si.

Legitimació i coerció semblen ser condicions diferents només si es considera el consens com una mena d'aparell immaterial que plasma la materialitat de l'autoritat; en altres paraules, si es considera que la producció d'una determinada actitud psicològica (l'acceptació) es dóna en un altre lloc diferent a les estructures d'explotació i de la imposició basades al seu torn en actituds semblants. Des d'aquest punt de vista resulta irrellevant si aquesta producció ve d'abans (com a preparació) o després (com a apologia). El que interessa és que no es produeixen alhora. I és just aquí on s'obre la separació de la qual parlàvem.

En realitat, la divisió entre l'esfera interior de la consciència i la de la pràctica de l'acció, existeix només en el cap (i en els projectes) dels capellans de tots els colors. Però al final també ells estan obligats a atorgar una regió terrenal a les seves fantasies celestes. Com Descartes va haver d'inventar la glàndula pineal com a lloc on resideix l'ànima, així el burgès ha designat la propietat privada com el feu del seu miserable Jo santificat. De la mateixa manera, el demòcrata modern, no sabent on ubicar el consens, recorre a la simulació del vot i del sondeig. L'últim a arribar, el llibertari a l'altura dels temps situa la pràctica deslegitimadora en una "esfera pública no estatal" de misteriosos confins.

El consens és una mercaderia com ho és una hamburguesa o la necessitat de presons. És més, la societat més totalitària és la que sap donar a les cadenes el color de la llibertat, la mercaderia per excel·lència avui dia. Si la repressió més eficaç és la que anul·la el desig mateix de rebel·lió, el consens és repressió preventiva, policia de les idees i les decisions. La seva producció és tan material com la de les casernes i els supermercats. Els diaris, la televisió i la publicitat són poder com ho són els bancs i els exèrcits.

Enfocant així el problema, resulta evident que l'anomenada legitimació no és altra cosa que autoritat. El consens és força, i la seva imposició s'exercita des d'estructures concretes. Això vol dir que pot ser atacat. Altrament toparem sempre amb un fantasma que, quan es fa visible, ja ha vençut. La nostra possibilitat d'actuar aniria a l'una que la nostra impotència. Es pot colpejar aquesta realització del poder, però la seva legitimació arriba sempre -d'on no se sap- abans i després de la meva atac, per a cancel·lar la sentido.Como es veu, de la manera de concebre la realitat de la dominació deriva la manera de concebre la revolta. I viceversa.

El fet que la participació en els projectes del poder és cada vegada més gran, la vida quotidiana està cada vegada més colonitzada, el fet que l'urbanisme fa que el control policial sigui en part superflu i la realitat virtual destrueix tot diàleg; tot això incrementa (certament no l'elimina) la necessitat d'insurrecció. Si hem d'esperar a que tots es facin anarquistes per fer la revolució, deia Malatesta, anem llestos. Si hem d'esperar a deslegitimar al poder per a atacar-lo, anem llestos. Però els anhelants, per sort, són poc donats a l'espera. Que perdre, només tenim la paciència.

Massimo Passamani

por N de Nadie. 

DECEPCIONS 4.10.16

Quan s'ha sortit del cercle d'errors i d'il·lusions en l'interior del qual es desenvolupen els actes, prendre posició és gairebé impossible. Es necessita un mínim d'estupidesa per a tot, per afirmar i fins i tot per negar. 
Tot el que m'oposa al món m'és consubstancial. L'experiència m'ha ensenyat poques coses. Les meves decepcions m'han precedit sempre ... EMIL MICHEL CIORAN